miozz mirades

un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

Arxiu de la categoria: les paraules triades

vaixell de grècia

Avui no me la puc treure del cap…

Vaixell que plores igual que plora el meu,
que duus la pena i el dol que porta el meu,
vaixell de Grècia, que no t’enfonsi el tro,
infla les veles que anem al mateix port. 
(SEGUEIX)

Vaixell de Grècia


Si per les albes veieu passar un vaixell
besant les aigües del mar bressol dels déus,
feu-li senyal, que pugui veure on som
i caminar amb nosaltres cap al nord.

Si no duu xarxa, ni orsa, ni timó,
no penseu mai que ho hagi perdut tot,
que el poble sempre podrà inflar el velam
per guanyar onades fetes de por i de sang

Vaixell que plores igual que plora el meu,
que duus la pena i el dol que porta el meu,
vaixell de Grècia, que no t’enfonsi el tro,
infla les veles que anem al mateix port.

donar la mà

Pell amb pell, les mans es parlen.
I fan transvasaments d’amor i calma. De seguretat, de formar part de l’altre. De calidesa i de confort.
Pell amb pell, les mans relaxen. Es diuen sóc aquí, estic amb tu, hi pots comptar… es fan sentir amb presència ferma que no pressiona ni embafa.
És un donar la mà ferm però obert, sense cadenes.
És un donar la mà profundament plaent, que mai no em cansa.

nadal és ser tots junts

Aquest simpàtic joc de les felicitacions nadalenques desperta poetes i escampa poesia; aquesta m’ha arribat al cor.
Nadal és ser tots junts,

grans i petits,
els que no hi són – presents al cor –
els que s’en van – la mà agafada –
i fins i tot la més petita sap
que la màgia
és quelcom més
que fer cagar el tió.
És ser tots junts altra vegada.

(Teresa Sabater)

matí de tardor a la vorera

Aquests matins de sol intens escalfant l’aire de novenbre,
i de fulles corrent i dansant per les voreres desertes,
em són matins coneguts
com si ja els hagués viscut i em vinguessin a veure
o com si els anés jo a trobar per rebuscar entre les cendres.

Com si els anés jo a trobar per rebuscar entre les cendres
cercant-hi antigues essències
i rastres sota l’engrut.

plou a les finestres

Ahir, al comiat de l’Anna, a Centelles, l’Elisenda – la seva germana – li dedicà aquestes paraules:  (segueix)
PLOU A LES FINESTRES, NEU GLAÇADA EN EL MEU COR.

ESTRELLES FREDES DE NEU GEBRADA,

LA BOCA ENTRE OBERTA, ESPESSA ALENADA.

ET SENS INGRÀVIDA, NO SENTS EL COS.

Entre ales blanques, movent els flancs, quatre àngels miren, quatre àngels t’esperen, te’n vols anar.

BUSQUES SILENCI, BUSQUES LA CALMA,

PLORES I RIUS JA VEUS LA LLUM,

VEUS L’ESPERANÇA, SENTS LA QUIETUD.

LA PAU DE LA IMATGE PERFECTAMENT SILENCIOSA, DE LES VOLVES DE NEU SANÇANT PER A TU.

Entre ales blanques, movent els flancs, quatre àngels miren, quatre àngels t’esperen, te’n vols anar.

SOROLLOSES LES ALES TRENQUEN EL SILENCI,

CEL AMUNT DANSES AMB ELS PEUS NUS.

CAP PARAULA A LA BOCA, UN SOMRIURE ALS LLAVIS,

BRILLANTS ALS CABELLS DEIXATS ANAR.

LLUM BLANCA.

JA ETS MOLT LLUNY.

Entre ales blanques, movent els flancs, quatre àngels miren, quatre àngels t’esperen, ja no hi ets, te n’has anat.

Elisenda Garriga, novembre 2011

escrits de la mariona (IV) crònica per a gospel sentits, l’últim de la temporada

Diumenge, últim dia de la setmana. “L’últim”, últim xiringuito d’Ocata. I, segurament, l’últim concert de l’any que farem vestits de blanc. Perquè, senyors, és octubre i és tardor, tot i que res semblava indicar-ho; (segueix)

L’últim blanc de la temporada

Diumenge, últim dia de la setmana. “L’últim”, últim xiringuito d’Ocata. I, segurament, l’últim concert de l’any que farem vestits de blanc. Perquè, senyors, és octubre i és tardor, tot i que res semblava indicar-ho; després d’un dia assoleiat i calorós, una vetllada nocturna a la platja, amb mànigues curtes i vestits que no cobreixen, del tot, les cames. Retalls de blanc i taques de color sobre les nostres espatlles, imatge freqüent per aquells que segueixin Gospel Sentits durant les estacions més caloroses.

Així que – després d’alguns problemes per arribar al lloc, una victòria del Barça i unes quantes croquetes i xoricets- a voltants de les 22.30h, cantaires, pianista, director i un públic que, cal dir-ho, ens esperàvem menys nombrós, vam començar el concert. La lluna, reflactida al mar, semblava una més dels espectadors, i intentava fer-nos oblidar que, malgrat l’idíl·lic de ser allà, l’endemà ens tocava matinar. Perquè, tot i que la sensació fos estiuenca, el curs ha començat per a tots…!

Després d’un parell de cançons pausades, una ràfega de temes més moguts i desenfadats van fer aixecar, sota petició d’en Julià, un públic al que es començaven a dibuixar certes cares d’entuasiasme. El petit trontoll del Music in the Air o la no massa bona sonoritat del lloc en sí es poden oblidar fàcilment quan la cinquantena de persones de davant s’aixeca i pica de mans mentre canta This Little Light of Mine.

Finalment però, la brisa octubril i l’hora, que estava a punt de marcar el començament d’un nou dia, van accelerar la fi del concert a l’”últim”. És gairebé indiscutible, però, que un final amb Oh Happy Day deixa amb l’esperit ben ple tant qui canta com qui escolta. Tan ple, que acabat el concert no es va poder evitar un recital improvitzat fruit de la motivació que no ens agradaria mai perdre.

Abans de despedir-me, però, voldria fer públic un fort aplaudiment per tres siluetes que es van mantenir entusiastes i dempeus durant tot el concert. Gràcies des de Gospel Sentits!!

l’última llum d’estiu

L’última llum d’estiu 

A punt de produir-se l’equinocci, avui m’he trobat aquests versos als llavis:

És garbellant els més foscos dels núvols
que el ritme imprevisible de la pluja
s’emporta carrerons avall de l’ànima
l’última llum d’estiu que tardoreja.

L’última llum que ningú no comenta,
perquè se sap que no és de cap partit,
s’enduu dubtant cap als indrets d’oblit
el meu garbó d’antics i vius desigs. (segueix)

De terra estant veig ploure sobre el mar,
esplèndida bellesa de l’inútil,
que lluny es fon amb els colors del cel
ni gris, ni blau, ni verd. Quin llom suau!

Una alta flama m’ha tingut despert
a totes les preguntes del teu viure:
t’estime ara més que t’he estimat.
Jo sóc qui sóc amb tu. Pluja que cau.

( Raimon 1978)

el romancero gitano

El ressó de Lorca als mitjans, pel proper aniversari de la seva mort (75 anys farà el dia 19 d’agost) m’ha fet venir moltes ganes de tornar a tenir el Romancero Gitano a les mans. L’edició típica, senzilla, que llegíem els estudiants, l’he conservada sempre. Però avui sóc lluny de casa. L’he trobat a la xarxa, i els seus versos han galopat pel meu cervell, evocant imatges que conservo de quan el vaig llegir per primera vegada. El podeu llegir aquí. Recomenble fer-ho de nit, amb una lluna com la d’aquests dies, a l’aire lliure i lluny del brogit urbà…

guixot de vuit, un joc, un enginy, una imatge

Un joc, un enginy, una imatge, una sorpresa, una màquina, una escultura, quelcom diferent…
Un repte, un desig, un impacte, un dubte, una il·lusió, una incògnita…
Habilitat, màgia, sort, casualitat?
Tot provoca mirades, somriures, ganyotes, rialles, i torna el joc.
Juaga ara!
Gaudeix, trobant perquè i a on riuen o somriuen aquestes persones.

Vic, juliol 2011, 20 anys del Guixot de vuit, Maria Valverde

la caramella de l’any, badalona 2011

No va ser fàcil lligar-la: les exigències tòniques i rítmiques són més complexes que les de les quartetets de la cançó improsvisada, i la tonada mana. Però vaig fer el que vaig poder per correspondre a l’honor d’haver estat nomenada per fer la d’enguany.

Va quedar així, i sóna així (veure vídeo on n’hi ha unes quantes més) Com ja es va comentar a vespre de versets, la caramella de l’any ha de tenir un contingut crític sobre l’actualitat.
Podeu llegir també l’article, Caramelles, també a Badalona

CARAMELLA 2011 (arreglada)

 

Quan l’aire de Baix a Mar

escampa una caramella,

desvetlla  tot el veïnat

i amunt puja la cistella.

 

la gent s’acosta a mirar,

s’atura per escoltar,

tothom vol participar

i aprendre la cantarella.


Desperta la primavera,

que encén totes les passions.

Que ens omplen de gran fal·lera

mil festes i tradicions.

 

També quedaran minvades

pel tema del pressupost,

que hi ha moltes retallades

i no se’n cobreix el cost.


Ha estat un any remugut

per culpa de la sentència,

que retalla l’Estatut

i ens esgota la paciència.

 

El poble tot era un clam

Infants, joves i gent gran

omplírem ja tot l’espai

clamant per la independència


Polítics ja fan campanya

i fitxen independents.

Hi ha qui sempre ens enganya,

n’hi ha que són molt valents.

 

I amb tal quantitat de llistes

caldrà vigilar als feixistes

que no es colin si et despistes.

*Cal votar ben amatents.


El metro per fi ha arribat

Al Centre i a Llefià

i així la mobilitat

potser s’hi millorarà

 

Prô, ai! el cap
de setmana,

que el bus, coi!
ens fa campana.

Serveis hi ha dalt la muntanya,

hi costa molt d’arribar.

 

 

 


No hi ha pla d’equipaments,

prô arreglen molts edificis,

alguns quedaran pendents

perquè ens toca fort la crisi.

 

Es fan 
inauguracions 

sens clares les intencions.

I encara hi ha exposicions

*Amb barreres, quin suplici!


Ompliu-nos bé les cistelles,

ompliu-les tota l’estona.

Que tornen les Caramelles

*als carrers de Badalona.

 

Farem bones les cantades.

Farem gresca amb les menjades.

Vivències comunitàries

que ens fan ser millor persona!

 

 M.Dolors Sabater (2011)

 

 

podries-si haguessis nascut en una altra terra-, de Joana Raspall (17 de març dia de la poesia catalana a internet)

L’Oriol Lladó, amb “En Joan Argenté no ha perdut la poesia”, em recorda oportunament que avui és el dia de la poesia catalana a internet. I per a l’ocasió escullo un poema que ho és, d’oportú.
És de la Joana Raspall, a qui es considera una referent en poesia infantil i juvenil. Vaig conèixer la seva delicada i interessant poesia gràcies a l’escola dels meus fills, la Jungfrau. I aquest poema que van portar un dia a casa i es passà molt temps presidint la cuina des de la porta de la nevera, i m’acompanyà en molts actes futurs, és l’escollit. Llegiu-lo deixant que el llenguatge senzill i net que parla als infants commogui als adults. (segueix)

PODRIES

Si haguessis nascut en una altra terra…

Si haguessis nascut en una altra terra
podries ser blanc, podries ser negre…
Un altre país fora casa teva,
i diries “sí” en una altra llengua.
T’hauries criat d’una altra manera
més bona, potser; potser més dolenta.
Tindries més sort o potser més pega…
Tindries amics i jocs d’altra mena;
duries vestits de sac o de seda,
sabates de pell o tosca espardenya
o aniries nu perdut per la selva.

Podries llegir contes i poemes,

o no tenir llibres ni saber la lletra.
Podries menjar coses llamineres
o només crostons eixuts de pa negre.
Podries…, podries…

Per tot això pensa que importa tenir

LES MANS BEN OBERTES
i ajudar qui ve fugint de la guerra,
fugint del dolor i de la pobresa.
Si tu fossis nat a la seva terra
la tristesa d’ell podria ser teva.

escrits de la mariona (III) nipó

Hi ha dies en què, com aquest cap de setmana, l’esplai ens dóna treva del dia a dia; ni internet ni tele ni universitat ni pares; ens deixa a canvi infants, guitarres, jocs, estones per compartir i alegria esbogerrada. (segueix)

Ens acabàvem de servir el tall del sopar i xerràvem animadament, amb un ull posat en els nanos,  sobre ells. La grata evolució d’un, la frase graciosa que havia deixat anar l’altre, propostes per ser suport en una situació personal complicada, etc. I, de cop, una afirmació que sonà a sentència:

          Ei, ha explotat la central nuclear de Japó.

Silenci.

          I què vol dir, això?

          Un altre Txernòvil- em surt.

Vol dir embarassos dels que naixeran nens deformes, malalties que mataran més del compte, vol dir càncers –més encara -; vol dir que  morirem més perquè vivim totalment dependents d’energia. El cap fa un salt: passa de centrar-se en el somriure de cada un dels infants que té a davant en els dels infants nipons, que potser trigaran a tornar a fer-ho. I el grau d’abstracció puja i se’n va cap a una visió més global del món, al que ara m’imagino amb una  tòxica onada verda que el va cobrint lentament.

Tinc vint anys i encara no havia tingut mai la sensació de viure el que els meus néts estudiaran en llibres d’Història. Amb les revolucions al món àrab va començar a venir; així com també la certesa que tenim la llibertat d’escollir entre mirar-ho pel televisor mentre sopem i després anar a dormir , o poder explicar, una nit al peus d’un llit: “mira carinyo, quan va passar això, la mama va decidir…”     

lo nàufrag salvat

Lo nàufrag salvat (vegeu també temporal mar endins; dilluns farà 100 anys del naufragi )

Després de l’impressionant viatge que vam fer dilluns des de l’Espai Betúlia a la platja de Badalona, a les tràgiques hores del 31 de gener de 1911, en tancar l’acte d’homenatge. l’Andreu Solsona ens va fer viatjar fins dins la pell dels nàufrags, mitjançant aquest poema escrit per un supervivent.

Lo nàufrag
salvat

Record del 31 de
gener de 1911

Barcelona,
Barcelona,

vell ‘xopluc
del mariner,

s’és tornat
ton cor d’acer

quan aixís
nos abandona

dins la mar
que no perdona

vida que pot
engolir.

És trist
sentir-se morir

colgat per
negres onades,

totes fredes,
tan glaçades

que hasta
gelen lo respir.

 

Companys! La
mort nos espera!

Potser eix
mar que ens eixorda

féu a
Barcelona sorda

avui per
volta primera.

Mireu la
negra fumera

dels vapors
anclats al port.

Ells sí, que
tingueren sort

perquè en sa
força confien.

Minyons! Si
aqueixos volien,

fóra vida
nostra mort.

 

Lluitem!
Lluitem, força i pit,

contra els
negres remolins.

La terra ens
deix mar endins

i nostra
barca, al delit,

essent ja de
negra nit,

caminava amb
lleugeresa,

puix també
tenia entesa

que tots
sentíem mancança

del dolç
consol d’esperança

de viure, que
eix ja nos pesa.

 

Llavors, la
barca viràrem

tallant-nos
les mans la drissa

i, contra eix
monstre que atissa,

barca i vides
endreçàrem.

Si patírem!
Si ploràrem!

Mentres la
barca brandava,

la mar mon
rostre assotava.

Jo aferrat a
batiola

sentia plena
ma gola

d’aigua freda
que amargava.

 


De sobte, una
esbalanzida

me llença de
barca a fora.

Que és trist
sapiguer a l’hora

que s’ha de
perdre la vida!

Sobre aqueix
fons sense mida,

entre eixa
escuma de gel,

si una onada
em puja al cel,

altra onada
m’ensorrava,

i una i altra
m’arrancava

la carn de
soca i d’arrel.

 

No és
l’aigua, bon pescador,

no és l’aigua
lo que em fa por.

Sé nedar com
tiburó.

Més, també
tinc, d’home, cor,

i enraubeix
tanta fredor

i és cada
onada més fera.

Me enteniment
s’esparvera,

puix, quan
tinc un braç avant,

cada onada em
va tirant

sempre
enrere, sempre enrere.

 

Veia la barca
prop meu

sense poguer-m’hi aferrar;

veia mos companys lluitar

contra la força de Déu.

I jo, amb lo cor ple de neu,

negat i d’aigua gelada,

cridava amb veu apagada

fins que un company, mort company,

deixant son plany per mon plany,

me tira dins la barcada.

 

Ai, de la
barca! Se’ns nega!

Traiem
l’aigua amb grossa pena,

per tenir-la
sempre plena.

No sabeu
quant esbatega

un home abans
no s’ofega!

Si sabíeu,
pescadors,

nostres
treballs i dolors.

Sóc viu i els
meus, no sé dir,

conten quant
varen sofrir

nostres
germans que són morts.

 


«Aigua a
fora, ja és en va!»,

deia lo patró
mig mort.

Ensems un
glop de mar fort

sense patró nos
deixà.

«A mes fills:
qui els darà pa?»,

digué una veu
amb tristesa

que de tots
fou ben entesa.

Digues-me,
saps d’algun pit

que, al
sentir eix gegant crit,

no ha mort
son cor de tristesa?

 

Sens vela,
amb lo pal perdut,

rodolant
enmig d’onades,

nostres vides
són negades,

tenim lo timó
romput.

Companys, que
Déu nos ajut!

I, a l’empeny
d’una brandada,

nostra barca
fou tombada.

Adéu, mia
Badalona,

la força nos
abandona,

tenim l’ànima
esglaiada.

 

Bategant
damunt, la gola

d’eix
sepulcre se m’ha obert

amb l’enteniment
despert

i amb ma
animeta tan sola.

Damunt
l’aigua que es cargola

i, brandant,
ma carn mossega,

al Déu del
cel mon cor prega.

I,
esgarrapant amb les mans,

toco uns peus,
d’un dels germans.

Són gelats:
un que s’ofega.

 


Aferrats a lo
quillatge

veig a dos de
mes companys.

No valen res
sos afanys,

no serveix
son dur coratge.

Amb ses
empentes l’onatge

eixos braços
vigorosos

fa, sense
pietat, a trossos

i, amb
tascons de carn humana,

estella la
barca ufana

en altres
dies ditxosos.

 

Perdut ja
l’enteniment,

sols sentia
la ronquera

de los brams
d’aqueixa fera

i lo fred
xiulet del vent,

quan me sentí
promptament

rebatut pel
mar en terra.

Ma mà a la
sorra s’aferra

ni que es
torna sanguinosa

mentres la
mar verinosa,

trencant-los,
mos dits esguerra.

 

Com una serp
mal ferida,

que de son
botxí s’escorre,

arrossegant-me
en la sorra

a la mar robí
ma vida.

Santa terra,
beneïda,

que consol al
nàufrag dóna,

no fa com
Barcelona,

puix, si ens
hagués dat ses mans,

foren vius
tots mos germans

i vius tes
fills, Badalona.

Desconeixem si té autoria coneguda, va ser llegit per Andreu Solsona a l’acte d’homenatge, i havia estat cedit per una de les famílies dels supervivents a la Montserrat Rectoret quan recopilava informació per a l’acte.

 

ells són aquí entre nosaltres i en la feblesa els fem valents

(la fotografia és treta del bloc de l’autor del llibre que parla sobre l’ultra dreta a Catalunya)

Escriure l’apunt incendiar és tan fàcil… m’ha fet present la vigència d’aquesta lletra de Lluís Llach


ELLS SÓN AQUÍ
  

(segueix)

ELLS SÓN AQUÍ

Ells són aquí, entre nosaltres,
potser en rostres innocents,
vora la mare que bressola
el seu infant, un sol naixent.

Ells són aquí entre nosaltres,
en la joia del carrer,
prop del llit on mor el pobre
què sols és ric per dir adéu,
vora del llit on mor el pobre
que es sap tan ric quan diu adéu.

Ells són aquí entre nosaltres,
desesperats al seu intern,
desesperats en l’esperança
que el seu demà arribi prest.
El seu demà, tenebra blanca,
on els seus ulls sanguinolents
disposen l’ordre de la vida
i de la mort si és convenient,
i de la mort si és convenient.

Ells són aquí entre nosaltres,
en la feblesa dels incerts
i en la feblesa esmolen dagues
i en la feblesa els fem valents.

Ells són aquí entre nosaltres,
amb la ignorància feta llei,
la seva raó el fanatisme,
brutalitat el seu poder.

Ells són aquí entre nosaltres,
però nosaltres on som?
A vosaltres ho pregunto
que sou amics, i que sou molts.
Ells són aquí entre nosaltres,
però nosaltres on som.

LLUÍS LLACH