la revolució antimilitarista pendent

Lluites Compartides, aquesta encertada campanya que ha dut a terme en els darrers mesos Òmnium arreu del país, amb centenars d’entitats, rescatant la memòria i posant en valor l’essència de compromís i lluita que defineix el nostre poble i que explica la nostra història, m’ha portat a remenar els records i aprofundir en les reflexions al voltant de l’antimilitarisme. Dijous passat, convidada per Òmnium Gràcia,  vaig tenir l’oportunitat de seure al costat de Pepe Beúnza, Jordi Armadans i David Fernández per protagonitzar, dinamitzat per Mónica Terribas, un interessant diàleg al voltant de les lluites per la INSUBMISSIÓ a la mili, l’antimilitarisme, l’objecció de conscièmcia… el final de la mili obligatòria, la campanya anti Otan, el No a la Guerra etc etc etc. Lluites pacifistes, antimilitaristes, antiarmamentistes… Aquest any que en fa 40 del naixement del M.O.C. i que en el marc del debat constituent un futur sense o amb exèrcit està damunt la taula,  però sobretot aquest any que seguim vivint tan d’aprop el drama de les persones refugiades,  i que la devastació de les guerres segueix tenyint de sang, horror i pessimisme cada dia de les nostres vides per poc que aixequem la mirada cap al món, aquest any la retrobada i la deliberació va ser molt i molt oportuna.

Un futur amb un altre model de seguretat, sense exèrcits i sense guerres és possible, sí. Però cal lluitar-lo, llaurar-lo, perseguir-lo, construir-lo. La cursa armamentista i el negoci de la guerra en conjunt és un dels invents patriarcals més mortífer i destructiu que existeix. I més lucratiu. És una de les eines més potents per mantenir els pobles sotmesos i les classes treballadores empobrides. És un sistema que perpetua les desigualtats i tenalla la llibertat. Manté la por i la submissió. Les guerres i l’armamentisme en conjunt són un invent humà, i només cal posar la intel·ligència i voluntat humana per desmantellar-lo, i fer hegemònic un sistema alternatiu per dirimir conflictes i preservar la seguretat.

Cal posar a l’agenda de les polítiques transformadores aquest objectiu com una prioritat, i començar a fer feina partint de tota la que ja tenim feta, i comptant amb les estructures de coneixement i lluita existents.

 

(segueix)

Publicat dins de General | 2 comentaris

Badalona no és racista

Badalona no és una ciutat racista, però en els 2 anys de campanya i els 4 anys de mandat del PP d’Albiol  s’hi han promogut idees i s’hi han practicat polítiques autènticament lepenistes que han trencat la convivència, han fomentat divisió i han atiat i permès la xenofòbia i la tebior davant el racisme. Plantejaments i polítiques discriminatòries avalades per l’hegemonia institucionalitzada que han deixat pòsit, i que un any i mig després del canvi de govern  segueixen impregnant alguns relats quotidians i actituds veïnals amb un alarmant to de normalitat.

Els insults i amenaces que ha rebut via xarxes o presencialment la regidora Fatima en són un exemple. I la tolerància per part del propi exalcalde Albiol i seguidors en la publicació de comentaris que fomenten l’odi i la intolerància en les seves xarxes socials en són un altre de ben documentat.

Però aquest pòsit nefast no impregna pas tots els relats, no pas tota la quotidianitat, no pas totes les actituds, i tant que no! Hi ha una immensa part de la població i de la societat civil organitzada que es declara anti-racista, la pròpia regidora Fatima ho viu en persona aquests dies: rep moltes mostres de suport al carrer i arreu, molts ànims i crítica pel que pateix. És una immensa part de la població i de la societat civil organitzada i enxarxada que creu, treballa, practica i defensa la Convivència en la Diversitat arreu dels carrers i places de la complexa, plural i diversa ciutat, barri a barri… una immensa part de la població i societat civil organitzada que fa molta i molta feina… però poc soroll.  Perquè ja ho sabem que fa molt més soroll un arbre que cau que no pas un bosc que creix, i que la ideologia racista en aquest art de posicionar relat de forma agressiva, de difondre mentides repetides i de fer de l’anècdota criminalitzadora una categoria té molt més ressò mediàtic que no pas la ideologia anti-racista, la de trencar prejudicis, desmuntar mentides i  defensar per sobre de tot el Dret a tenir Drets  sense exclusions. ja ho sabem que la pràctica vivenciada i ben positiva d’aquesta convivència diversa possible i anti-racista, ben present a tants entorns, començant per l’escolar, té menys impacte en la fixació de relats. I aquest handicap, el del poc soroll de lo constructiu, és un escull més que cal combatre sense por. 

Sense por, sense tebior ni mitges tintes, amb valentia rotunda.

Quan vam presentar el cartell electoral de Guanyem Badalona en Comú, amb la fotografia de les 5 primeres persones de la llista, vestides com vam escollir cadascuna i per tant inclosa Fatima Taleb amb el seu mocador indicador de confessió religiosa islàmica, algunes persones s’atrevien a dir-nos que allò era un error que ens faria perdre vots. Que era una provocació en una societat que havia caigut a la trampa del populisme lepenista d’Albiol que amb el racisme com a eina de poder havia aconseguit un gran suport. Aquesta és també una trampa, la típica trampa que ha portat bona part de la socialdemocràcia i de part de l’esquerra a desplaçar-se cap a la dreta en polítiques de migració, i a ser tèbia davant el populisme xenòfob . No, nosaltres vam ser valentes i sí, algunes persones escrivien insults damunt la seva imatge al cartell o fins i tot l’estripaven…però res d’això va impedir que la Fatima fos escollida regidora de Participació, i per cert, fent una molt bona aportació a la política municipal.  Una bona demostració de que Badalona no és racista.

Durant molts anys va existir aquell debat sobre si era convenient o no anomenar la bèstia pel seu nom. No s’anomenava el racisme pensant que fer-ho era invocar-lo. Ara ja hem comprovat com no fer-ho no evita la seva expansió, en tots els seus formats fòbics. Cal parlar-ne i desemmascarar els seus vincles. Vincles amb la ultra dreta, amb la demofòbia. Amb el totalitarisme. Amb el feixisme.

Cap tolerància, cap tebior, cap sí però… i aquí tocarà demanar valentia política a tots els partits per fer-hi front de debò.

Ara, des del carrer i des de la institució, tenim la responsabilitat  de combatre, revertir i transformar aquest pòsit que ha deixat el lepenisme albiolià. I ho hem de fer treballant molt constructivament des de la base, sí, però també amb la més absoluta fermesa en la tolerància zero davant les expressions de qualsevol forma de racisme o xenofòbia. Hem de recuperar l’hegemonia del discurs dels Drets Humans, de la Convivència en la Diversitat i de la condemna més absoluta a qualsevol gest o expressió d’intolerància diversofòbica.

I ho farem entre totes i tots.

Publicat dins de badalona és i aporta, General | Deixa un comentari

el sopar d’aspanin

aspabninNo volem caritat, volem justícia!

No volem caritat, volem justícia! Aquest era el clam que cridàvem en una de les primeres manifestacions badalonines que recordo tot just acabat el franquisme. La manifestació la convocava ASPANIN.  Érem a l’anomenada transició, llavors a l’Estat governava la UCD i calia començar a forçar canvis radicals en el tracte que les persones amb discapacitat havien rebut durant la dictadura.

No volem caritat, volem justícia!

És una frase que recordo sovint i l’he fet servir moltes vegades, també ara en aquesta nova etapa meva en què exerceixo com a política. Perquè segueix essent una frase vigent, molt vigent. Fent referència als drets de les persones amb qualsevol tipus de diversitat funcional o als de moltes altres persones que conformen la franja més vulnerable de la nostra societat carregada de desigualtats, la nostra societat no prou justa i no prou inclusiva.

Així vaig començar divendres, dia 29 de gener, la meva intervenció institucional durant el sopar d’Aspanin. Aquest any l sopar tenia un ressò especial perquè encetava els actes de celebració dels cinquantenari de l’entitat. I jo hi parlava, és clar, com alcaldessa. En aquesta nova etapa que visc la meva nodrida militància associativa de sempre em porta a un curiós canvi de rol en l’assistència a molts actes de la ciutat. I en el cas del de divendres, en aquest sopar, això em va passar d’una forma molt i molt especial,

Perquè com a sòcia activa de l’entitat, d’ASPANIN, vaig formar part fa una pila d’anys del naixement d’aquest format d’acte de l’associació en què es combinava la recerca d’un reconeixement social de la seva tasca  i alhora una font de finançament necessària basada en la solidaritat. Un sopar benèfic, vaja,,,El sopar d’aspanin. Aquest sopar, amb la seva comissió organitzadora… quantes peripècies! Per organitzar aquest sopar ens va caler fer molts equilibris en aquest punt de contradicció que comporta a les entitats de compromís social progressistes haver de recórrer a la solidaritat per obtenir finançament. I ens vam centrar en posar l’accent en el paper que juga aquest acte com a acció de suport i reconeixement de la societat badalonina a la important tasca de l’entitat. I a la seva causa.

Perquè hi ha drets que són bàsics, fonamentals i que haurien de ser assumits al 100% a través de les polítiques públiques. I en això ASPANIN va ser capdavantera des de l’inici , perquè tots els serveis que engegava des de l’associacionisme es treballava perquè fossin assumits per aquestes polítiques públiques. I es va rebutjar sempre, en la línia del crit que esmentava a l’inici (no volem caritat, volem justícia) basar el finançament en donatius…però aquests seguien fent falta!

Així doncs divendres, en aquest sopar que ja ha aconseguit fer-se un lloc en l’agenda local de la vida badalonina i en el que per primer cop hi vaig parlar com a alcaldessa (i no hi tenia cap paper com a sòcia organitzadora), jo  em sentia en família, però no puc negar que havia de contenir moltes emocions. El sopar és indestriable de la meva vinculació a l’entitat com a compromís familiar, ja que tant els meus pares com, sobretot, el meu germà Dani hi tenien una participació clau. I en Dani tot just fa un any que va morir, i va morir després dels 12 anys marcats per l’ictus cruel que patí mentre treballava per ASPANIN, precisament, entitat per a la que es va desviure… difícil no tenir-lo absolutament present i no  emocionar-se.  I què no dir de tantes i tantes altres persones estimades, habituals del sopar, que hi són absents per sempre, entre elles la meva pròpia mare, el sogre, alguns amics… jo no hi venia des del 2005. També, doncs, moltes persones retrobades amb qui s’han compartit vivències d’alta intensitat…! Així que cor fort i a controlar emocions, alcaldessa, divendres em sentia en família però em tocava complir el meu rol d’alcaldessa, amb dignitat, i així ho vaig procurar fer.

Quan una entitat com ASPANIN fa 50 anys hi ha moltes coses per dir, però estic segura que en tot un any hi haurà moltes ocasions per fer-hp. per destacar la trajectòria i les aportacions que l’entitat ha fet a la ciutat. Jo vaig fer un parlament breu, tenint en compte a més que era el tercer, doncs primer va parlar la presidenta, Maite Forteza, i després la Consellera de Treball Afers Socials i Famílies, Dolors Bassa. No era moment d’abusar del micròfon. Vaig fer només un tast. I en aquest tast vaig voler destacar una de les coses que més va significar ASPANIN des dels seus orígens, tal com ho expressa i remarca sempre el meu pare, en Pere Sabater, un dels socis fundadors i que ara és l’únic que resta viu. Té 86 anys, està força malalt però manté una gran lucidesa mental. Ell d’Aspanin sempre remarca que mai va ser una entitat endogàmica que lluités pels drets dels fills dels seus associats. Contràriament, va ser des dels inicis una entitat amb una clara visió de ciutat sencera on es treballava amb criteris universals, amb una mirada global entorn la problemàtica, les necessitats i les possibles solucions. Pensant en tothom, i en el futur, i en les prioritats, sense que aquestes responguessin a les necessitats dels fills dels socis més implicats. Un segell que li ha valgut aquest important paper en la configuració de model de ciutat.

Aspanin va ser també una entitat progressista en l’enfocament de la lluita pels drets de les persones amb retard mental. Una de les pioneres en deixar de fer la qüestació (recordeu aquelles guardioles i l’etiqueta PRO-SUB-NORMALS? vam editar un calendari que deia hi ha 365 dies l’any per lluitar pels drets de les persones disminuïdes) i de trencar amb models paternalistes, posant en marxa experiències innovadores que van arribar a ser model (inevitable recordar el “pis pilot”!)

Hem lluitat i hem guanyat entre totes i tots batalles molt dures. Superat injustícies. Perquè a finals del franquisme quan es parlava dels nostres germans o fills es deia que eren subnormals. Unes persones que en aquell temps vivien en l’absoluta marginalitat social i depenien única i exclusivament de les famílies. Excloses de tot servei. I va costar-nos molt però amb la feina tenaç de tanta i tanta gent, hem aconseguit anar millorant la seva qualitat de vida. I sobretot sensibilitzar la societat. De Subnormals vam passar a dir disminuits i després discapacitats però el més important és que ara ja diem PERSONES AMB. Perquè són primer de tot persones. I després parlem de la seva condició.

Ens queda molta feina per fer. I per això avui us dic que  entitats com Aspanin, que als anys 60 ja treballava pels drets de les persones amb discapacitat, són imprescindibles. En el seu format present, més d’entitat prestadora de serveis que associativa, segueix essent la referent.

El sopar va ser una oportunitat per agrair, per agrair-nos, tants anys de compromís de tantes persones. S’hi va fer un agraïment molt especial als familiars del primer president, en Josep Padrós, però extensiu a tantes i tantes famílies, directament “afectades” o no, que han fet gran l’entitat i la seva tasca. Entre elles el record per la Carme Grífol, sempre present.

Ho he dit en alguns mitings i entrevistes, i vaig fer-ne esment també en els meus mots. Considero ASPANIN la meva primera escola associativa i de compromís per lluitar contra la injustícia, on vaig aprendre com aquell qui diu des del del bressol, què és la força dels moviments cooperatius i comunitaris.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

30 de gener, tornem-hi amb el bloc!

cie postalEncetat el 2016 recupero el meu hàbit d’escriure al bloc. Coses per dir en tinc moltes. Temps no tant, però l’aniré trobant. Més enllà dels límits i la immediatesa de les xarxes, trobo a faltar aquest espai serè de maceració lenta per comunicar-me amb més profunditat amb totes vosaltres, les persones que em seguiu, les que em llegiu o em llegíeu…I amb mi mateixa.
Perquè escriure ajuda a endreçar el pensament. I ho trobo a faltar. Molt. Ara ja ni tan sols surt l’article al TOT, cert, de sobte aquell espai regular, de tants anys de compartir l’opinió, ha cessat. És lògic.

No m’he plantejat tancar el bloc i fer-ne un de nou. Tindria sentit, potser, perquè estic en una nova etapa. Però sovint rellegeixo els apunts antics, i alguns són tan vigents! I em segueixen explicant moltes coses. No, el mantindré. El mateix, amb el mateix nom, perquè jo sóc la mateixa. La Dolors de sempre.

I avui és un bon dia per fer-ho. 30 de gener. És el Dia Escolar de la No-Violència i la Pau (DENIP), un dia rellevant en la meva trajectòria i en la meva tasca com a mestra. Què se’n deu haver fet del meu Moodle del DENIP? S’omplia a vessar de comentaris de cançons, poemes, literatura, teatre, cinema o arts plàstiques contra la guerra i a favor de la pau. Moltes persones adultes que opinen a la lleugera sobre els valors de les persones joves quedarien sorpreses de la maduresa en moltes de les reflexions. Jo, per encetar l’activitat i presentar-la els passava La cançó del soldadet dels Manel. És una cançó que commou, sobretot amb les imatges del muntatge.

Trobo a faltar aquest contacte directe i tan vital amb les noies i els nois que creixen, descobreixen, maduren. Acompanyar-los en aquest procés és una de les professions més reconfortants que conec. També es pateix i es treballa molt i molt i molt, però m’agrada. M’agrada ser mestra! I d’adolescents! Doncs sí, per dura que sigui, sovint, la gestió diària… Ara estaríem amb això del DENIP i ja hauríem consensuat i autogestionat la decoració de l’aula, que s’apropa Carnestoles…Consens i autogestió, no us podeu imaginar en quina mesura m’és útil i molt, en la meva responsabilitat actual, l’eprenentage en gestió d’interessos i desacords amb adolescents.

I avui que és DENIP jo hauria aprofitat per enllaçar amb un altre Fòrum del Moodle, el de notícies d’actualitat, una altra de les tasques que m’apassionava, connectar-los amb la realitat del món i estimular-los a desvetllar l’nàlisi i l’esperit crític, a saber expressar opinió, fos quina fos, i a saber escoltar la dels altres. I debatre, amb respecte, argumentar, contra argumentar, argumentar! Pensar per si mateixos, sense sectarismes ni demagògia. Aquesta és una bona vacuna contra els totalitarismes i el populisme.  Avui l’estrella hauria estat, segur, l’acció #CIEmaimes. Hauria estat, segur, un debat molt i molt ric. Un debat d’aquells que cal moderar amb intel·ligència, amb valentia, amb mestratge.

M’ha semblat rellevant que l’acció #CIEmaimes s’hagi fet el mateix 30 de gener marcat amb el valor afegit de ser el DENIP. Perquè necessitem que el pensar globalment i actuar localment es concreti en posicionaments clars sobre la nostra realitat territorial. I el dolor i empatia que ens genera l’insuportable crisi dels refugiats a la Mediterrània – que sens dubte harà marcat la majoria de celebracions a les escoles –  s’ha de projectar sobre el que tenim al nostre carrer, a la nostra ciutat, al nostre país.

El tancament dels CIE és una reivindicació imprescindible. El del CIE de la Zona Franca de Barcelona un deure inajornable. Perquè ens cal construir un país que acaroni les persones que fugen de casa seva buscant un present digne; i dir no a un Estat que tanca els immigrants en centres d’internament’.

Sí, una bona data avui per tornar a activar el bloc. Ens hi anirem trobant!

 

Publicat dins de General | 1 comentari

netejar, netejar, netejar… per canviar

Aquest és el meu darrer article a EL TOT.
Netejar, netejar… per canviar!

L’alcalde del PP que tenim a Badalona està molt motivat per netejar. Parla de netejar la ciutat de delinqüència i jo li diria, clarament, que al seu propi partit hi té molta feina. Delinqüents de guant blanc se’n diu, no? Aquests que roben fortunes, que trafiquen amb influències, que porten una doble comptabilitat i paguen en B per estafar a la Hisenda Pública. Sí, sense dubte cal netejar bé la ciutat, el país, l’estat… de tots els qui es mirin la política com un trampolí per aconseguir poder i per enriquir-se sense importar-los el patiment de la majoria de la població. Sense importar-los les desigualtats, les injustícies, la defensa dels Drets Humans. Comparin sous, comparin patrimoni. Comparin trajectòries empresarials. Diuen que el poder corromp… en tenim sobrades proves! Quin sentit té seguir funcionant amb models polítics i econòmics que no busquen l’equitat i el bé comú, que no eviten la corrupció política i que faciliten l’auge de grans fortunes lligades al poder, a la banca i a les empreses de serveis bàsics? Aquest model no funciona, és un model esgotat. Nefast. Que de delinqüents estafadors no n’hi ha només al PP? I tant que no, desgraciadament la corrupció esquitxa a per tot, també a altres partits – tot i que el PP guanya de molt – i el segon en el rànquing és el partit socialista, el PSOE. I la corrupció i l’estafa, l’abús de poder per enriquir-se impunement també esquitxa a moltes institucions començant per la Monarquia. El rei, un altre gran estafador. Que ningú s’escapa d’aquesta lacra? No, no és cert, hi ha polítics honestos. N’hi ha! Que a Catalunya encara està per aclarir l’abast del cas Palau i del cas Pujol? Que CIU també ha estat tocada? I tant, la corrupció no és exclusiva. Però el mal de molts no és cap consol ni justificació. I parlem clar, hi ha partits on la corrupció està imbricada fins al moll de l’os, a l’ADN… No ens enganyem. Encara que el concepte dretes i esquerres hagi deixat de ser l’únic concepte per distingir amb precisió les diferents ideologies polítiques, si comparem la corrupció entre les formacions de dretes i esquerres de debò, trobarem que l’esquerra de debò està molt menys implicada amb aquest tipus de delinqüència, i que té més capacitat per evitar-la i aïllar-la quan es produeix. Per què? Perquè la seva ideologia busca el bé comú per sobre de l’enriquiment personal. Superar la crisi que vivim ens ha de permetre fer les coses d’una altra manera. No repetir errors. Sí que cal netejar. Cal escombrar la corrupció i la falta de democràcia, cal escombrar l’abús de poder i la injustícia, les desigualtats. Cal un canvi, impulsat per la unitat popular, del poble. República significa que el poder rau en el poble. Doncs visca la república, visca el canvi. I comencem per Badalona, obrim un autèntic procés constituent! Netejar netejar, netejar, ja m’enteneu, oi?

Publicat dins de General | 1 comentari

la fràgil adolescència

Ho he sabut de sempre, però ara més. Quan tenia els fill petits ja hi pensava, i la temia. Ara reviso satisfeta el procés viscut i assaboreixo l’evident èxit. Sense por, acompanyo com puc, encara que sigui només amb paraules. Recordant com em van acompanyar i orientar a mi les paraules d’altres. No són només els fills i filles dels amics, familiars i veïnat. Són, sobretot, les i els alumnes que any rere any formen part dels meus neguits. L’adolescència és l’etapa amb més risc. Els humans menuts del nostre voltant als qui acompanyem en el créixer són vulnerables des del dia que estripen la placenta i eixamplen la vagina per sortir del ventre. Acabats de néixer la seva fragilitat és evident. En depèn la vida. Després són vulnerables en tots els aspectes, físics, psíquics, emocionals. Però no sempre ho sabem veure. Nosaltres com a adults acompanyants tenim algunes coses clares i d’altres menys clares, i en general ens en sortim. Uns més, uns menys. Com a pares, com a mestres, com a monitors, com a… educadors totes i tots al cap i a la fi.  Amb mil circumstàncies diverses. I sí, la canalla es fa gran, però fins que se’n faci del tot, fins que ja enfila el seu propi camí feliç i constructiu, amb seguretat, com pertoca, primer ha de passar aquest moment especialment complex. N’hi haurà d’altres a la vida de moments, però aquesta etapa es fa mirar amb tots els sentits. I sinó parleu amb famílies i professorat. És aquell moment en què cal ser-hi més que mai, no dimitir,escoltar amatent, donar suport i posar topalls sense atabalar, sense perdre el vincle, el diàleg, l’estima incondicional. No perdre’s en la confusió. Tenir molta paciència però no ser paternalista. Trobar l’equilibri entre el poc i el massa. Essent-hi amb la mirada, l’escolta i el cor ben oberts, i amb el paper d’adult guia ben present. Sense perdre la confiança. L’adolescència és un terrabastall identitari majúscul. Una zona de risc. Risc per a moltes coses, inclòs el risc vital (3a causa de mort d’adolescents a nivell mundial, el suïcidi, malalties alimentàries etc.). Risc de ser víctima de manipulació, sobretot en moments de fragilitat emocional (mort d’un familiar, separació traumàtica dels pares, greus problemes econòmics, moments aguts en les malalties mentals de familiars propera, ruptures sentimentals…) manipulació duta  aterme per un cap de banda, per un guia espiritual, per un familiar. Ser manipulat o mal orientat. En aspectes cabdals i en aspectes menys rellevants. Aspectes emocionals, de relacions familiars i d’amistats, en decisions sobre eleccions. En prioritats. En orientacions, en afeccions, en … per amics influents, per consignes publicitàries, per fonamentalismes, per adults ben o malintencionats. Fins i tot pels propis pares. Sovint cal un bon suport professional (psicòleg, terapeuta) per ajudar a transitar amb èxit per aquesta etapa. Un suport que no sempre es té.

Una societat que vol créixer forta i cohesionada ha de tenir cura dels seus adolescents, els ha d’educar per superar adversitats, els ha de procurar experiències formatives, lúdiques i convivencials interessants que els ajudin a créixer com a persones. i els ha de procurar suports per a la seva salut mental. Els ha d’ajudar a créixer amb sentit crític, ganes de participar, amb sentit de pertinença i amb un projecte vital que els estimuli constructivament. En la seva confusió identitària pròpia de l’etapa que viuen, les i els adolescents necessiten referents diversos dins i fora del món familiar. Necessiten trobar espais de participació on assajar diferents rols, diferents identificacions, fins trobar la pròpia. Necessiten experiències que els facin sentir feliços, segurs de si mateixos, que estimulin la seva creativitat, generositat i compromís, que canalitzin i transformin les seves frustracions, dols, neguits, pors, i sobretot la ira…. Que els vinculin amb la societat on pertanyen,trobant sentit a les seves normes, trobar sentit a les seves expressions culturals, o no trobar-ne gens de sentit, i crear,  inventar-ne de noves trobar camins per encaixar-les. No des de l’exclusió que tot ho corromp. No des de l’exclusió que et posiciona en  contra de.. Superant-la per crear i aportar. O simplement per fer-se un itinerari molt propi que porti  cap a l’èxit personal, acadèmic, laboral, social… La societat s’enriqueix amb la diversitat d’itineraris i projectes personals, no hi ha una única manera de tenir èxit…

Com a mestra d’institut que habitualment estic amb alumnes de 1r, 2n i 3r d’ESO i que en fer de tutora faig  immersió en molts processos familiars i personals ben complicats he pogut comprovar com en aquesta tasca d’acompanyar en el créixer sovint es fa un delicat i laboriós encaix de boixets  per salvar biografies del fracàs al que semblen predestinades.Són moltes les condicions adverses que envolten la vida d’un gran nombre d’adolescents, i sovint la sorpresa és comprovar com malgrat tantes adversitats la majoria tiren endavant. Com a persones, com a estudiants, com a veïns, com a ciutadans actius. Però sempre n’hi ha alguns que fracassen. Fracassem tots amb ells. No és fàcil.

No sé què ha fallat en les baules que han teixit el destí dels bessons de Badalona que han tingut tan protagonisme aquests dies. Què ha fet que decidissin – com ja temia el seu pare fa temps – anar-se’n a lluitar a la guerra, amb tan sols 16 anys. No els prejutgem, ja ho farà qui en tingui la responsabilitat. Però voldria posar un punt de relativisme en aquest drama. Aquest gir suïcida i destructiu en la vida d’aquests germans – si és que és així, jo, per si de cas, reservo sempre un espai a la presumpció d’innocència –  em sembla molt greu, però ni més ni menys que altres derives en les trajectòries vitals de molts altres joves que posen en greu risc la seva vida i la d’altres del seu voltant. Joves que opten per la delinqüència armada, o que trafiquen amb substàncies mortals; joves que maltracten les seves parelles, o les seves mares o avis, i que acaben fent-los mal. O matant. Evidentment que la sensibilitat plenament justificada que tenim tots davant el terrorisme internacional relacionat amb l’Estat Islàmic ens fa engrandir molt el dramatisme d’aquesta fets lamentables. Sens dubte la por a que entre els nostres veïns i veïnes hi hagi possibles terroristes o futurs terroristes és una por il·limitada, molt perillosa en ella mateixa. Confiem que funcionin els sistemes de control i que cap terrorista ni cap terrorisme se’n surti amb la seva. Per descomptat.

Però aprofitar aquesta por global per carregar contra una comunitat en general, com ho fa l’alcalde Albiol, i per promoure més islamofòbia, això no només és una falta al respecte dels drets humans, és, a més, una greu irresponsabilitat. No sabem què hauria passat si les coses s’haguessin fet d’una altra manera, i no sabem si el pare va rebre ajuda en el seu intent d’allunyar-los de la crida. No sabem si s’hauria pogut evitar arribar fins aquí, però el que és segur és que generalitzant la por i l’odi cap als nostres veïns i veïnes musulmans no s’hi guanyarà res. Tot el contrari.

Publicat dins de General | 1 comentari

la memòria del parc

unnamedAvui, quan vingueu al parc de la Rambla Solidaritat per gaudir de la festa que fa mesos que prepara tota una pila de gent del barri, entitats diverses i veïnat, pugeu fins dalt de tot, atureu-vos un moment, i pareu l’orella. No feu cas d’aquella placa que diu que el parc va ser inaugurat per l’Albiol fa unes setmanes, perquè el parc, ho sap tothom, és molt més antic. La placa es refereix a una remodelació actual que s’ha fet al parc – a esquenes dels veïns, per cert, amb qui no es va comptar ni abans ni després, ni tan sols a l’hora d’inaugurar aquesta remodelació, ho podeu llegir aquí – és una placa molt criticada perquè a part de ser una despesa innecessària, no recull cap dada sobre la història del parc. Pregunteu-li coses al parc, en té moltes per explicar-vos. Potser podeu començar preguntant a què es deu el seu nom. Parc de la Solidaritat. Gireu-vos cap al nord i observeu un bloc d’habitatges força diferent de la majoria de blocs de pisos, són els pisos de la Cooperativa… què significa aquesta cooperativa? Té a veure amb alguna fàbrica? És l’edifici de pisos més antic del barri, o potser no?

Escolteu al parc, té moltes coses per explicar-vos.

Us parlarà dels anys 50 i d’abans, de com aquell espai descampat ja servia per fer-hi vida social entre els centenars i milers de nou pobladors d’aquella zona de Badalona de terra argilosa que havia acollit vil·les romanes, vinyes, bòbiles i alguna casa d’estiueig, i que havia estat punt d’arribada de la primera onada migratòria dels anys 20.  Us parlarà de festes i celebracions. Però sobretot us parlarà dels anys 70, quan la força de la segona onada migratòria, l’especulació i els plans desarrollistes del franquisme omplien la Serra d’en Mena de grans blocs de pisos i les famílies de la cooperativa van adonar-se que si no ho aturaven aquell barri no tindria res més que blocs de pisos massificats. Calien espais. Calien serveis. El parc us parlarà de com les dones i els homes de la zona van ocupar aquell solar destinat a la construcció d’un altre bloc, de com van lluitar i guanyar terreny a les màquines i als blocs de ciment, de com van transformar el material de construcció en bancs i jocs per a infants. Us parlaran de torns després de la jornada laboral, de fer pinya, de col·laboració incondicional, de lluita per un entorn més humà… per això van decidir posar-li aquest nom, Solidaritat…

Tot just ahir acabàvem el trimestre amb les exposicions orals que fan els alumnes dels seus Crèdits de Síntesi. En el meu cas, amb els alumnes de 2n d’ESO de l’Institut Júlia Minguell es tracta d’un projecte que els fa descobrir la memòria històrica que amaguen les pedres, carrers, parcs i alguns edificis del seu barri. Una memòria històrica fonamental per entendre com hem arribat on som i posar en valor el patrimoni del barri, un patrimoni que inclou l’alta implicació veïnal en cada conquesta de drets, en cada millora de les condicions de vida. Cal que els joves que avui es formen mentre creixen en un barri molt digne, amb molts equipaments i parcs, sàpiguen que la majoria d’espais públics que ara ells poden gaudir no hi serien si no hagués estat per la valenta acció de les veïnes i veïns que ja als anys 70 van començar a mobilitzar-se. Perquè de seguida es van adonar que si no s’aturava la ferotge construcció que omplia de blocs de pisos tota la Serra d’en Mena, no quedaria espais per a res més.
Amb aquest projecte de síntesi (inclou matèria i objectius curriculars de totes les àrees) l’alumnat estudia com s’ha anat transformant el barri de Llefià al llarg de la història. I el fem en col·laboració amb l’Arxiu Històric de LLefià, i amb la Comissió de Cultura del barri. Amb metodologia d’Aprenentatge i Servei. És una de les accions educatives que més m’omple, em motiva i em satisfà d’aquesta etapa docent actual que desenvolupo al Júlia, etapa que em permet aplicar alguns dels principis d’aquell Pla per la Llengua i la Cohesió Social – amb plans educatius d’entorn inclosos – que dissortadament el Departament d’Ensenyament ja ha deixat de prioritzar.  Una acció educativa que m’arrela cada cop més a Llefià.

Avui, quan vingueu a la festa que es fa al Parc de la Rambla Solidaritat escolteu-lo. I pregunteu-vos quin sentit té que un ajuntament – la casa del poble – posi traves i vulgui impedir als veïns celebrar aquesta festa. Pregunteu-vos també perquè l’alcalde es gasta diners deixant un rastre de plaques mentideres… Tan important és trobar respostes com fer-se les preguntes que cal.

(la imatge correspon a la placa modificada pel veïnat per fer justícia a l’autèntica història del parc, modificació que lamentablement només va durar algunes hores…)

Publicat dins de General | 1 comentari

comencem pel barri

toni flores arxiu

Pensar globalment i actuar localment. Per tercer any, a l’Institut Júlia Minguell de Llefià fem una immersió a la història del barri amb l’ajuda d’una entitat veïnal amb la que col·laborem, l’Arxiu Històric de Llefià. Aquest projecte el vam començar a pensar i a dinamitzar després de posar en comú inquietuds i necessitats en Toni Flores i jo, tan bon punt vaig saber que ocuparia plaça a l’institut del barri. Amb en Toni havíem compartit espais de lluita pel dret a espais de participació juvenil (quan tot estava per fer i tot era possible en aquell despertar de finals del franquisme en una ciutat especialment castigada per desarrollisme) i sobretot espais de lluita antimilitarista. Després, en la mútua etapa veïnal compartíem ser una nota discordant en aquell paradigma veïnal imperant, absolutament partidista, posant, cadascú des del seu àmbit territorial, un èmfasi molt especial en els processos i la construcció d’espais de participació veïnal. Ja més tard, portada pel compromís per la cohesió social mitjançant Òmnium, ens vam tornar a trobar a la plaça pública (concretament a la de Trafalgar), cuinant complicitats. I per això va ser tan fàcil posar-nos a treballar plegats en un projecte que va molt i molt més enllà del que pugui semblar en aparença.

Any rere ant constatem un fet innegable: la gran majoria de nenes i nens que viuen a Llefià, fins i tot havent-hi nascut, no coneixen res de la història del seu barri. Coneixen ben poc de Badalona en conjunt, i en molts casos se la senten poc seva. Però del barri on passen tantes hores ho desconeixen gairebé tot, més enllà de saber-s’hi moure i localitzar alguns equipaments, parcs i serveis. I és innegable que per fer vincle amb l’entorn, per sentir-se’n part, per enfortir el sentit de pertinença, cal conèixer. Per estimar, per valorar, cal conèixer. Per tenir criteri i opinar, cal conèixer. Cal saber com s’ha transformat el barri des de l’època romana fins ara, cal entendre perquè és com és, com l’ha configurat cada etapa històrica – especialment a partir dels anys 50 del segle XX – i el paper que hi ha tingut la implicació veïnal, els moviments associatius, les reivindicacions dels 70 i 80…

Aquest projecte és una gran inversió en ciutadania conscient i en sentit de ciutat. Després de fer-lo les i els alumnes – i en alguns casos també les seves famílies – ja no poden mirar els carrers, les places i els blocs de pisos de la mateixa manera. Aprenen que darrera de cada porta, i sota de cada pedra hi ha un munt d’històries, un munt d’història, que els ajuda a entendre, a pensar, a tenir criteri.

Estic contenta perquè ja hi tornem a ser, ens porta una enorme feinada, però és una enorme satisfacció poder-lo tirar endavant!

arxiu llefià

Publicat dins de General | 1 comentari

pilar de dol

pilar de dol Abans d’iniciar la seva primera actuació de la temporada, els Castellers de Badalona van aixecar un pilar de dol dedicat a en Dani.

Impressiona, i molt, veure com s’enfila un pilar de dol. Gralles mudes, silenci absolut. En Dani feia molt que no formava pinya a plaça, exactament 12 anys, que són els que fa del seu ictus brutal (es complien dos dies abans de l’actuació de la colla). Però no poder formar pinya físicament no li impedia fer-ho presencialment, essent a plaça, vivint les diades, vibrant amb el toc de les gralles. Seguint amatent, emocionat a voltes, la pujada de cada castell. Ves a saber amb quins pensaments, quins records, quina enyorança. O potser només emoció i interès per l’espectacle, el repte, la proesa. Però una cosa era innegable, a plaça en Dani connectava plenament i gaudia. La seva cara ho demostrava. I en Dani, a plaça, se sentia formar part de la festa, i de la colla. Així el veu fer sentir sempre, Colla Micaco, perquè fins i tot en els primers anys, quan la seva capacitat d’interacció era mínima, mai veu deixar de saludar-lo, parlar-hi i mostrar-li la vostra amistat, el vostre suport. I diumenge veu demostrar com es manté aquest sentit de família castellera, aquest afecte, respecte i homenatge cap als companys que n’han format part.

Inevitable pensar, mentre l’enxaneta puja, en com de dur i cruel és el que li va passar a en Dani. Inevitable deixar fluir la tristesa. Una tristesa fonda i serena banyada amb la llum vivificant d’aquest sol primaveral que ens regala un matí de diumenge preciós. El seu fill petit, que en tenia 6 quan son pare va sobreviure al vessament que li/ els hi canviava radicalment la vida, difícilment pot recordar-lo vestit amb la camisa i la faixa, participant d’aquest acte de construcció col·lectiva. Difícilment. Però sí que pot recordar la bona cara amb què en Dani contemplava els castells des de la seva cadira de rodes – al principi amb ell assegut a la falda -,  i el que segurament no oblidarà mai és aquest pilar de dol que s’enfilava dins d’un silenci eixordador, aguantat per una pinya d’emocions, una pinya de gent que l’estimava, el recordava.

Quan perds algú que estimes les mostres de condol no t’estalvien res, però conforten molt. Conforta sentir que aquesta estimació és compartida. I que aquella persona segueix viva en el cor i la ment d’altra gent. Un petit toc de gralla indica a l’enxaneta que pot començar el descens, i altre cop el silenci absolut. El pilar es desfà lentament, com lentament reconduïm la vida de cada dia ara sense ell.

Gràcies colla, gràcies Castellers de Badalona. Ha estat un gest d’alçada!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

de fora a dins

 

guanyem totesi tots

Ja en parlàvem quan creixíem políticament des de les taules i reivindicacions de l’Assembla  de Catalunya, els moviment d’esplais (Coordinadora de 34 Esplais de Badalona)el primer  Consell local de la Joventut i les reivindicacions contra l’exclusió i la marginació social als principis de la refeta postfranquista. Quan esmenàvem amb accions els errors i mancances d’un urbanisme poc humà en una ciutat marcada pel desarrollisme franquista, i guanyàvem espais i locals de participació ciutadana, veïnal procurant alhora cosir una ciutat sense estructura. Quan la pintàvem sencera contra l’OTAN i contra l’empresonament d’insubmisos amb els pinzells del pacifisme antimilitarista. Quan lluitàvem per recuperar la nostra llengua tants anys prohibida i maltractada, i pels drets lingüístics d’accés i ús del català per a totes les badalonines i badalonins sense discriminació d’origen. I quan acampàvem a Montigalà (parc que volíem forestal) o a la Vall de Betlem (contra el golf) per salvar-los per al poble. I quan ens mobilitzàvem reclamant escola pública catalana i de qualitat als barris on en faltava. I quan ens mobilitzàvem i treballàvem per una Badalona de totes i tots contra la xenofòbia, per la cohesió social. I contra les barreres arquitectòniques, i a favor d’una mobilitat més sostenible, i d’una altra forma de fer cultura, i d’una comissió de festes participativa, i pel dret a decidir  i …, i…/…

Construir ciutat és tasca que pot fer-se (i cal fer) des de dins de les institucions i des de fora, i  molts de nosaltres havíem optat per fer ciutat des de fora de l’ajuntament. Des del poble. La societat civil. De vegades col·laborant constructivament amb els qui hi treballaven des de dins, de vegades pressionant des de fora. I sovint ens imaginàvem com podria ser l’ajuntament si el féssim funcionar “nosaltres”, perquè ja molt aviat, malgrat la conquesta dels primers ajuntaments democràtics nodrits amb persones compromeses amb el fora, ja molt aviat va començar aquesta consciència del nosaltres i vosaltres, els de fora i els de dins. Com si l’ajuntament perdés l’essència de ser la casa del comú, la casa del poble. Com si la distància entre els qui entren al govern municipals (molt sovint connectats inicialment amb el fora) i la realitat de la ciutat, s’eixamplés. Inevitable i injust en el cas de polítics amb un alt grau de compromís de servidors del poble,  però més que justificant també en molts altres casos.

En parlàvem, mig seriosament, mig fent volar coloms. Però el pas no el fèiem mai. Alguns s’hi incorporaven com a tècnics, alguns com a polítics. Però la majoria seguíem treballant des de fora. Alguns des dels dos llocs. Jo m’he mantingut sempre a fora. Aquest nosaltres des de fora canviantsempre ha inclòs pluralitat i transversalitat. I s’ha composat d’una gran barreja d’espais de treball i de lluita amb una gran barreja de militàncies socials sense sigles de partit, i amb militàncies socials amb pertinences a sigles polítiques i fins i tot amb pertinences polítiques sense militància social.  I ha combinat moments de col·laboració estreta amb l’ajuntament, construint col·laborativament, i moments d’absoluta confrontació. Són més de 30 anys d’ajuntaments democràtics, hi ha hagut molts escenaris, hi ha hagut lloc per a tot. No cal dir que la distància entre el fora i el dins, entre el nosaltres i vosaltres, s’ha anat degradant els darrers anys fins al moment actual, en què l’ajuntament actua molt sovint i de forma descarada a la contra del seu poble. En què ens governa un partit contrari al bé comú avalat per una oposició que no el frena.

Jo he escollit de sempre – com moltes altres persones actives a la ciutat – el fer política de ciutat des de la militància a moviments socials, associatius i al carrer (no institucional) i sense pertinença a cap sigla política (no partidisme). Ha estat la meva opció sostinguda en el temps, un alt compromís amb la ciutat, des de diferents àmbits. construint alternatives des de moviments transversals. No m’he lligat mai a cap sigla política i m’he sentit còmode mantenint-me’n fora, fins i tot mantenim-n’hi ben lluny. Durant els meus anys més veïnals la no afiliació desconcertava, i d’aquesta raresa en vaig fer virtut. En un món (el veïnal) majoritàriament dominat pel partidisme (parlo dels anys 90)  ser independent m’atorgava un plus de credibilitat. I una llibertat a la que mai he volgut renunciar. Per això era difícil que jo entres mai a fer ciutat des de dins la institució, perquè el peatge d’haver-ho de fer vinculada a la disciplina d’una partit, o vinculada a aquest encara que fos com a independent, era per a mi un peatge massa alt, inassumible. M’hi negava.

La credibilitat i llibertat que he posat al servei de diferents causes de transformació, treballant des de “baix”, des de l’associacionisme, des del carrer, la plaça pública, lluitant pels canvis locals des de “fora” de l’ajuntament però tenint-lo en compte com al comú que és i hauria de ser, i amb una mirada ampla, gens viciada pel complicat món dels budells del joc polític partidista, m’ha permès fer molta feina. Com a moltes persones que han mantingut aquest mateix perfil. A la ciutat en tenim una pila. I aquest pensar en com funcionaria l’ajuntament, la institució, si la gent amb consciència política de ciutat forjada al carrer des del no partidisme hi entrés, ha estat un imaginari personal i col·lectiu recurrent. Som persones que rebem sovint la pregunta: per què no et presentes?  I que hem rebut, també, propostes per fer-ho com a independents a llistes diverses. No és estrany que els partits busquin incorporar a persones que demostren compromís i treball per la ciutat. Cal renovació, no pot ser que a l’ajuntament hi hagi sempre els mateixos. Són veus que s’escolten sovint al carrer. Però jo personalment no havia fet el pas. Pel meu convenciment que podia ser més útil fora que dins, i mantenint-me allunyada de sigles, i per les circumstàncies familiars que en els darrers dotze anys han marcat les prioritats de la meva vida, prioritats que no m’han impedit seguir activa a la ciutat però sí que m’han impedit prendre segons quins compromisos.

Però estem en temps de canvis. D’una banda ara els canvis sociològics i la nova forma de fer política donen força a aquest imaginari. Nova política. Moviments d’unitat popular. Coalicions ciutadanes. Pluralitat. Suma de sensibilitats. Nou municipalisme (en parlo aquí). Una plataforma plural amb un projecte de ruptura que m’il·lusiona fermament. D’altra banda, en el meu cas, les circumstàncies familiars (dissortadament) han canviat. I finalment una circumstància ineludible que em motiva especialment: una circumstància pròpia de Badalona 2015: aquesta legislatura l’oposició ha estat un desastre i no ha aconseguit aturar la política de pèrdua de drets aplicada pel govern. Cal un canvi ja, no podem tenir una Badalona del segle XXI governada per la dreta que beu de les FAES, que recentralitza i retalla drets conquerits amb tants anys de lluita. No podem mantenir una Badalona, ciutat obrera i d’immigració, dominada per un partit xenòfob, expllotador i expoliador.  I no podem tenir la 3ª ciutat catalana d’esquenes a la construcció d’una República Catalana, en plena revolució pel model d’estat.  (Aquí més informació! sobre el projecte GUANYEM).

Afeblits els meus principals escuts de protecció contra la proposta de presentar-me a eleccions municipals, he acabat decidint que aquesta vegada sí tocava seguir treballant igual, o encara més, però ara des de dins de l’ajuntament. Només es manté una reticència. Sempre deia que tampoc ho faria fins que es pogués votar amb llistes obertes, llistes obertes que permetessin a tothom (inclosa a mi) escollir persones de diferents llistes. Aquesta circumstància no es compleix i complicarà la decisió de vot a moltes persones, com ja va passar a les darreres… Ho mitiga el fet que la llista que encapçalo sí que ha estat decidida a partir d’unes primàries obertes i amb consens assembleari. Pel que fa a la decisió de vot a una llista sencera, el dia de les eleccions, tornarà a ser com sempre, tothom decidirà el seu vot atenent a les propostes i a la confiança que ofereixi cada formació en el seu programa…

Doncs bé, ja us ho explicat. Ja he contestat a tantes preguntes. Alguns em feliciteu, i em dieu, ja era hora! D’altres no em dieu res, incomodo apareixent en escena quan ja hi havia els actors coneguts de sempre amb els papers més o menys repartits, D’altres em renyeu, d’altres m’alerteu, ja saps on t’has posat? I jo us contesto perquè m’he decidit a passar del fora al dins.

Publicat dins de General | 2 comentaris