 Ja la tenim aquí! L'Ona, la filla de la meva cosina Ariadna i en Ricard, va nèixer ahir i va presentar unes exel.lents credencials: 3 quilos 850 grams i 50 cm d'alçada... toma ya! El primer regal que he fet a la meva neboda valenciana és un bloc i una adreça de correu-e, com no. Espero que li escriviu algun comentari de benvinguda, eh? Dades de contacte: El bloc: http://emdicona.wordpress.com Correu-e: emdicona@gmail.com
 Gràcies a la Guerra del Futbol, dimecres Tv3 va emetre Polònia sense que estigués previst. El que em va cridar més l’atenció del programa, a part d'en Zapatero Mary Poppins, va ser un petit gag on el Conseller d'Educació "polonès", Ernest Maragall, contestava als periodistes amb paraules diferents a les que feien servir aquests. No he trobat el vídeo però la cosa anava més o menys així: Periodista: Com justifica que el nou curs escolar hagi començat amb 800 barracons més que el darrer any? Ernest Maragall: no són barracons, són aules prefabricades. Periodista: En els últims anys Catalunya està al capdavant europeu en fracàs escolar, algun comentari al respecte? Ernest Maragall: no hi ha fracàs escolar sinó marge d’aprenentatge. I Així tres o quatre preguntes més... Darrerament s’han publicat dos llibres, des de dues posicions ideològiques antagòniques, Demòcrata i Republicana, que fan referència al llenguatge i al seu poder polític. Un és el “ No pienses en un elefante” de George Lakoff i l’altre “Words that works” de Frank Luntz. No he tingut l’oportunitat de llegir aquest últim. Els dos llibres expliquen com i de quina manera el llenguatge té incidència en el comportament electoral i conseqüentment en el vot. És quan emmarco que hi veig clar. Lakoff reconeix Luntz com el guru de l’estratègia lingüística republicana i explica com l'administració Bush aplica els seus mètodes a discreció. Per exemple, utilitzant en tot moment “Guerra al terrorisme” molt més acceptable i interioritzable que “Guerra d’Iraq” , en els seus discursos (el 90% dels americans estan a favor de la "guerra al terrorisme" mentre que només el 46% de la "Guerra d'Iraq); o “alleujament fiscal” a “baixada d’impostos”. Així quan Bush havia de dir “en aquests 4 anys (2000-2004) de mandat hem baixat els impostos” deia “en aquests 4 anys han significat un alleugement fiscal per tots els americans” la qual cosa és més pulcra, té connotacions mèdiques i impedia que els marcs mentals dels americans que creien en la finalitat positiva dels impostos rebutgessin d’immediat el missatge del president. De fet el que feia aquesta frase era esquivar els mecanismes de defensa dels nostres frames, que són els marcs mentals que tots tenim i que ens serveixen per entendre el món, identificar imatges i interioritzar o rebutjar valors i principis. Això porta a afirmar a Luntz, penso que encertadament, que més que eldiu el candidat la causa del vot és el que l'elector sent. Seguint l’explicació, nosaltres tendirem a votar a qui comparteixi discursivament els nostres frames i rebutjarem les altres opcions sense haver tingut l’oportunitat d’aplicar-hi la lògica racional. Per tant: “els electors no voten segons els seus interessos (teoria de la utilitat) sinó que ho fan per identificació amb els seus valors personals, ideològics i per identificació amb el candidat”. En el cas de l'Ernest Maragall de Polònia, les connotacions negatives de la paraula "Barracons" es subsanen en gran part emprant "aules prefabricades", concepte fàcilment emmarcable mentalment de manera positiva i que ens remet a idees tals com sistema, organització o eficiència. Per la seva banda "Barracons" s'emmarca en un frame negatiu i ens venen al cap les barraques, desorganització, brutícia, etc. la qual cosa ens porta a emmarcar negativament la política educativa del "Conseller". Lakoff aposta perquè des de posicions liberals (llegeixis progressites des del vell continent) s’adoptin sense por els instruments lingüístics que tan bé utilitzen els partits més conservadors (llegeixis Republicans des dels EE.UU) per ser capaços de persuadir el major nombre d'electors possible. Exactament el que feia caricaturescament l’Ernest Maragall de Polònia.  Acabo d'arribar i torno a marxar demà. Però després de desconnectar del país, d'internet i de la política 5 dies (5 dies!!), et trobes un diari a una parada de bus, encens la televisió i connectes l'ordinador, i no pots deixar de comentar alguna cosa: 1- El Periodico de Catalunya obre amb una notícia de font anònima que no es digna d'ocupar el lloc que ocupa: el titular. 2- La Terribas fa un entrevista pòpia d'Ana Rosa Quintana, tòpica i tendenciosa a en Jaume Roures. En Roures demostra molta cintura i habilitat: deixa la brillant presentadora a l'alçada d'una teòrica de conspiració i accepta el "repte" de "La Nit al Dia" mentre en Polanco si nega. D'això se'n diu donar la cara i tenir un bon equip de comunicació (faltaria més!). 3- En Joan Margall, alcalde de Torroella de Montgrí, ha fet un post dels museus que ha visitat a París. Tinc ganes d'anar-hi, potser primer faré una cosa similar. 4- Gràcies al bloc de Mas Consulting arribo a recordar que dec al bloc un article (o més d'un) de les webs de campanya de Ron Paul i John Edwards. Totes dues han estat seleccionades entre les deu webs més interessants per Polítics Online .
5- M'assabento que avui s'ha publicat el número zero del nou ... fins aviat...  ...Doncs això! Fins Aviat...  Llegeixo el SMS perplex i caminant per un carrer de Torroella de Montgrí. El remitent és una persona amb la que havia estat parlant de Josu Jon Imaz feia poc més d'una setmana. Tots dos, remitent i destinatari, compartim una idea que avui l'ha portat a escriure'm un missatge curt distint al que normalment m'envia. El text deia el següent: "Imaz abandona la política activa". Un dia del passat mes d'agost sopàvem amb uns amics en un restaurant de l'Escala. La conversa pivotava al voltant de la política basca, doncs dos dels sis començals tenen responsabilitats polítiques al País Basc i un altre a Madrid. Tinc la sensació que pocs polítics com Imaz han aconseguit un conscens tant generalitzat al voltant de la seva persona política: un home moderat, obert de mires, amb poc llast del passat, representant d'una societat que vol afrontar el futur amb optimisme. Un home potser més ben vist i entès des de fora del seu partit. Un partit, el PNB, amb tuf decimonònic que ha perdut la possibilitat de pujar als vagons centrals d'un tren d'alta velocitat i volada que només li manca abandonar la cua que personifica ETA. Dirigents monolítics del PNB s'han carregat un dels pocs polítics bascos capaç d'il.lusionar i mobilitzar l'elector basc moderat, de sensibilitat diversa, tant "nacionalista" com "constitucionalista". Els diversos cercles polítics s'especulava que per primera vegada el PNB podia presentar a Lehendakari el màxim dirigent del partit. Precisament per aquesta capacitat de despertar esperança i il.lusió en el futur entre els bascos, no serà així. Qui pugui aconseguir tan complexa tasca serà el proper Lehendakari, i ara per ara només Patxi López compleix aquest requisit. |
Accés de l'autorEls meus enllaços1.L'ESCALOSFERA
2.BLOCS AMICS
3.COMUNICACIó POLíTICA
4.USA 08
5.E-DEMOCRàCIA
6.BLOCS QUE LLEGEIXO
7.EMPORDà
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
