cada dia estic pitjor.
la incertesa davant el futur em degolla.
procuro que passi el més deseparcebut possible
encara que de fuetajades acadèmiques en tinc a diari.
no em dixo de castigar una i altre vegada
per què carai no vaig ser capaç d’organitzar el meu temps d’una manera mínimament racional a barcelona?
Ara tot això, potser no em passaria.
des de que he deixat les pastilles només miro enrera.
quan les prenia només mirava endavant:
em recorden tant el fuet que em castiga!
quan l’any va començar tot semblava diferent,
lluny del mar tot semblava florir de nou…
res més lluny que el mar.
tinc 28 anys,
per què no tinc ganes de menjar-me el món?
on jugaves quan eres petit?
qui collons ets ara!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!