Us pose (traduït) el que va publicar ahir Levante i altres diaris de la cadena (La Província, diario de Las Palmas, La Opinión de Málaga) sobre la tempesta de les Dracònides d'aquesta nit de la qual ja vaig parlar a principis de setmana. És una bona oportunitat ja que es veurà en fer-se fosc fins la mitjanit i encara quedarà temps per eixir de festa si es tenen ganes i ànims...
Guarde's els seus desitjos per a aquesta nit, perquè es va a fartar de demanar coses al cel. La NASA estima que la pluja de meteors de les Dracònides d'avui siga una tempesta amb fins a 750 estrelles fugaces per hora.
RAFEL MONTANER, Levante, 7 d'octubre 2011
Aquesta nit l'espectacle estarà en el cel. Aqueixos focs
artificials celestes que són les estrelles fugaces donaran la campanada
aquest dissabte 8 d'octubre, ja que els astrònoms estimen que les
Dracónidas d'enguany més que una pluja de meteors seran una autèntica
tempesta amb fins a 750 estrelles fugaces per hora. Aquest esdeveniment
sensacional, si els núvols no ho oculten, serà visible en tota Espanya
entre les 18.00 i les 23.00 hores.
"Les Dracònides, a diferència
de les Persèides d'estiu o les Leònides de novembre, solen passar
desapercebudes, però enguany tots els experts coincideixen que van a ser
fora del normal", destaca Enric Marco, investigador del Departament
d'Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València. Així,
l'Institut de Ciències de l'Espai (ICE) de Barcelona -centre mixt del
Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) i el Institut
d'Estudis Espacials de Catalunya (IEEC)-, esperen més de 500 estrelles
fugaces per hora, pronòstic que la NASA eleva "fins a 750 per hora",
segons relata Bill Cooke, cap de l'Oficina de Meteoroides de l'agència
espacial nord-americana.
Des de la Xarxa Espanyola d'Investigació
sobre Bòlids i Meteorits (SPMN) que coordina l'astrofísic valencià
Josep Maria Trigo, investigador de l'ICE, expliquen que les pluges de
meteors reben el nom de la constel·lació de la qual les veiem sorgir.
"Fruit de la perspectiva en la qual contemplem l'ablació de les
partícules a l'entrar en l'atmosfera, semblen procedir d'una regió del
cel denominada radiant", apunta. Les Dracònides, produïdes pel cometa
21P/Giacobini-Zinner, posseeixen una geometria orbital que les fa
procedir de la constel·lació del Drac.
La nit del 8 al 9
d'octubre és el moment en el qual la Terra estarà més prop de l'òrbita
del citat cometa, i per tant creuarà les cortines de partícules o eixams
meteòrics que aquest deixa al seu pas. Aquestes partícules, la grandària
de les quals va des de poques micres fins a diversos centímetres, són
les quals generen les pluges de meteors al travessar l'atmosfera
terrestre.
La gran velocitat a la qual entren, les Dracònides ho
fan a 75.600 km/h, fa que aquestes partícules es desintegren pel frec
de la superfície del meteoroide amb els gasos de l'atmosfera, deixant el
rastre lluminós que caracteritza a les estrelles fugaces.
Una
peculiaritat que afig espectacularitat a les Dracònides, anota Marco en
el seu bloc Pols d'Estels, és que són "molt lentes. Xoquen contra
l'atmosfera a uns 20 km/s, mentre que les Persèides ho fan a 70 km/s.
Amb el que tindrem temps de veure-les quan algú diga 'per allí va
una..."
Els eixams meteòrics es generen quan l'òrbita dels cometes
arriba al periheli, la seua distància més pròxima al Sol. En "estar
compostos de gel, matèria orgànica i menuts agregats minerals", quan
passen prop de l'astre rei, part d'aqueix gel es fon. La sublimació del
gel, el pas de l'estat sòlid al de vapor, fa que "la pressió dels gasos
sobre els grans minerals" arrenque "partícules amb
suficient energia com per a vèncer el feble camp gravitatori de
l'estel", detallen des de l'ICE.
El 21P/Giacobini - Zinner,
descobert en 1900 i amb un nucli de dos quilòmetres de diàmetre, té la
particularitat que solament tarda 6,62 anys a donar la volta al Sol,
amb la qual cosa ha passat múltiples vegades pel periheli en l'últim segle,
deixant diverses cortines de partícules o "dust trails" (deixants de
pols). Els experts esperen que demà torne a trobar-se amb els deixants
que va deixar en 1900 i 1907, que són les mateixes que en 1933 i
1946 van provocar unes espectaculars tempestes de meteoros de 10.000
estrelles fugaces per hora, fins a tres per segon.
Imatge: Infografia de la tempesta de meteors (no meteorits com diuen). Levante-EMV, 7 d'octubre 2011.
marco |
Música |
dijous, 6 d'octubre de 2011 | 20:44h
El
nou disc de Ximo Caffarena "Rondalla Vall de Tavernes - Grup de Balls
Populars de Tavernes de la Valldigna" es presentarà demà divendres a
partir de les 8:30 a la Casa de la Cultura de Tavernes.
El
disc ha estat impulsat per l'Ajuntament i va ser enregistrat el passat
juliol als estudis "Opera Tua" de Gandia patrocinat per dues empreses
locals, Construccions Estruch i Aiguavall. Han intervingut les veus de Reme Gandia i Marisol Grau, acompanyades a les segones veus pel propi Ximo Caffarena i Quim Sanz.
La
producció, arranjaments i direcció musical és del mateix Caffarena, i
s'ha comptat amb la participació dels músics Francesc Escrihuela, Mercé
Banyuls, Jordi Pastor, José Luis Gascón, Fran Mifsud, Susana Gómez i
Amparo Garcia. A la part gràfica i tècnica han col·laborat Jordi Muñoz,
Enric Marco i Francisco Mestre.
El
disc recull les lletres i melodies que han anat passant de generació en
generació a la nostra localitat i pobles veïns. El President del Grup
de Balls Populars La Vall de Tavernes, Juanjo Espí, afirma que “reproduir
este disc es fer un viatge al cor de la nostra cultura, sentir les
cançons més nostres, les melodies i lletres creades per gent del poble,
algunes d'elles autòctones de Tavernes. Són temes que, amb nous
arranjaments, han estat acompanyant les danses del Grup de Balls
Populars La Vall de Tavernes en els seus 35 anys de vida”.
El disc recull un total de dotze temes, entre elles el Bolero de Tavernes, la Jota Vallera i l'U i el Dos, entre d'altres.
La meua col·laboració al disc ha estat aportar les fotos de les actuacions del Grup de Balls Populars.
Imatge: Portada del disc. Us agrada? La foto la vaig fer durant una actuació a Saragossa l'estiu del 2008.
No és fàcil mesurar distàncies a l'Univers. De fet llevat dels planetes i estels pròxims que es calculen per mitjà de mètodes geomètrics,
el càlcul, ni que fos aproximat de la llunyania d'una nebulosa o
galàxia, no va ser possible fins el treball abnegat i callat d'Henrietta Swan
Leavitt que descobrí les estrelles cefeides i la seua utilitat per
determinar distàncies. Aquest descobriment fonamental per a l'astronomia
va permetre, per primera vegada, determinar la grandària correcta de la
nostra galàxia i l'existència d'altres galàxies separades, com la
d'Andròmeda.
Amb l'ús de les cefeides, Edwin Hubble va poder determinar la distància
de milers de galàxies i a més, l'any 1929, va descobrir un fet
sorprenent: quan més lluny es troba una galàxia més sembla allunyar-se
de nosaltres. Un fet que plasmà en l'anomenada Llei de Hubble i que
portà rapidàment a la idea d'un origen més comprimit i més dens de
l'Univers en un passat llunyà. Si les galàxies s'expandeixen vol dir que
abans estan juntes i que ha hagut una gran explosió, o Big Bang, en
expressió sorneguera de Fred Hoyle i que ha fet fortuna.
Si bé la teoria de l'expansió està totalment acceptada, a finals dels anys 70, el descobriment de la rotació peculiar de les galàxies espirals va portar al descobriment de l'anomenada matèria fosca, una matèria desconeguda, sense emissió de llum però amb massa que és capaç de frenar la rotació esperable de les galàxies. L'Univers tenia, a més de matèria ordinària, lluminosa i massiva, una part no menyspreable d'un tipus de matèria estranya amb massa.
Els equips es dedicaven a estudiar la lluminositat d'explosions d'estels en galàxies molt llunyanes, les anomenades Supernoves tipus Ia. Recordant el que he dit al principi, aquest tipus d'explosions estel·lars pot ser utilitzat com a patró de lluminositat per a calcular distàncies a galàxies molt remotes. La sorpresa de tots dos equips, de manera independent, va ser observar que aquestes supernoves llunyanes brillaven aproximadament un 25% menys del que s'esperava. L'única explicació possible era que les estrelles estaven realment molt més lluny del que semblava.
Aquest fet, entés dins de la teoria estàndar del Big Bang, indica clarament que l'univers no només s'expandeix sinó que a més a més està accelerat. I el causant d'aquesta acceleració és una força de repulsió, una mena d'antigravetat que separaria els components de l'univers. Aquesta seria el que s'anomena energia fosca, una energia que s'associa a l'espai buit i que actua com la constant cosmològica que predir Einstein. L'energia fosca ni brilla ni té massa però dóna compte del 70% del contingut total de matèria i energia i seria, per tant, la component dominant de l'univers.
Ben donat està doncs el Nobel de Fisica d'enguany. Bons són aquells reconeixements per als que obrin nous camins de la ciència. I ausades que aquests ho han fet.
Imatge: Saul Perlmutter, posant en front d'una imatge d'una supernova. Mesurant la brillantor d'un gran nombre de supernoves tipus 1a en galàxies llunyanes Perlmutter, Schmidt i Riess van ser capaços de mostrar que l'Univers s'expandeix més ràpidament del que es pensava abans. Crèdit: Lawrence Berkeley National Laboratory. De la web Optics.org
Aquesta vegada tindrem sort i si els núvols no ho impedeixen, la nit del dissabte 8 d'octubre pot ser espectacular. Només us caldrà aixecar el cap i, ben situats en un lloc fosc, esperar veure com els residus del cometa 21P/Giacobini-Zinner, van caient sobre els nostres caps.
I és que la nit del dissabte 8 d'octubre i a una hora ben còmoda entre les 21 h i les 24h, la Terra travessarà els rastres o corrents de material que el cometa ha anat deixant en la seua òrbita al voltant del Sol.
Així que, si tot va bé, assistirem a una veritable tempesta de
meteors de les Dracònides. La pluja d'estels provindrà del cap de la
constel·lació del Drac situada en la part nord-oest del cel i ben a la vora
de l'estrella polar. L'altura del radiant estarà ben alt i per tant serà ben visible.
La pluja té un màxim previst de 600 estels fugaços cada hora i, fins i
tot, alguns experts parlen que potser s'arribe als 1000 meteors a
l'hora. Això és realment una tempesta i no com les visions de les
últimes pluges d'estels de les Persèides o Leònides.
Tempestes d'aquesta mena i molt superiors fins i tot, ja s'han vist
algunes vegades. Els anys 1933 i 1946 es calcula que la seua activitat
arribà a les 6000 dracònides per hora. Aquesta any no se'n preveu tantes
però això no se sap mai del cert. La Terra travessarà un primer
núvol de partícules cometàries cap a les 20h (hora local) que no es
podrà veure ja que encara serà de dia. Però cap a les 23h (hora local)
tindrem més sort ja que serà negra nit.
Una peculiaritat de
les dracònides és que són molt lentes. Xoquen contra l'alta atmosfera a
uns 20 km/s, mentre que els meteors de les Persèides o Leònides ho fan a
70 km/s. És per això que aquesta vegada si que tindrem temps veure-les
quan girem el cap quan algú ens diga: per allí va una....
Per a fotografiar-les és molt fàcil. No cal tenir cap telescopi. Només una càmera montada sobre un bon trípode i el seu objectiu obert durant un temps, encarat cap al nord-oest, esperant caçar algunes dracònides. Cal tenir en compte, però, que hi haurà una Lluna quasi plena. El cel no serà molt fosc i per tant el fons de la fotografia es farà blanc amb pocs segons d'exposició. Si tanquem molt el diafragma ens perdrem les dracònides més tènues. Només hi ha una solució: fer moltes fotos amb temps inferiors a 30 segons amb el diafragma obert al màxim. No useu teleobjectiu, l'objectiu normal de 50 mm és suficient però encara serà millor usar objectius de camps més grans. Proveu i ja em direu. I a més a més si feu fotos als meteors podeu fins i tot guanyar un premi.
La web científica Recerca en Acció explica tot
allò que cal saber per a observar i interpretar el fenomen.
En el seu projecte Tempesta de Meteors trobareu informació sobre les tempestes de
meteors, i molt especialment sobre la tasca dels investigadors que s’hi
dediquen professionalment.
En la mitologia grega Hermes era la divinitat protectora, entre unes altres, dels comerciants i els viatgers, però també dels oradors, els literats i els poetes. I el seu correlat en la mitologia romana, el déu Mercuri, que heretà una part d'aquestes atribucions, dóna nom a un dels planetes del nostre sistema solar, el més proper al Sol i, lògicament, un dels més inhòspits. Malgrat la llunyania de Mercuri a la Terra, la sonda Mariner 10 aportà entre el 1974 i el 1975 dades i imatges valuoses perquè els investigadors milloraren el coneixement del planeta i dels seus abundosos accidents geogràfics, fruit de l'exposició continuada al bombardeig de residus del sistema solar. Seguint les pautes de la International Astronomical Union (IAU), l'organisme que ha d'aprovar finalment les propostes nominals, molts d'aquells accidents, especialment els cràters, foren batejats a Mercuri amb noms d'escriptors, músics i artistes plàstics, com ara Dalí, Picasso, Cervantes o Rembrandt, entre una nòmina ben complida de grans creadors. Comptat i debatut, molt on escollir. Per això no semblava senzill que aquests científics tingueren present, a l'hora de fer el repartiment onomàstic, una minoritària llengua europea com el català, tot i la rica i prolífera tradició literària que ha generat al llarg dels segles. Un destacat científic nord-americà, el doctor David Morrison, desafià aquesta lògica il·lògica i batejà el 1979 un dels principals cràters de Mercuri amb el nom del poeta de Gandia, Ausiàs March, un fet que havia passat desapercebut en el nostre àmbit lingüístic fins fa ben poc.
La troballa tingué lloc cap al mes de l'abril passat. El català Carles Duarte, editor de Barcino i president de la Fundació Lluís Carulla, dedicada a promoure la llengua i la cultura, començà la tasca de documentació per a una conferència sobre els noms de la Lluna i la seua etimologia. "La xerrada també hi tractava de la cartografia lunar i, llavors, estudiant els topònims dels cràters, vaig decidir mirar-me a fons uns altres planetes i els criteris per donar nom als accidents geogràfics", relata Duarte. "D'aquesta manera em vaig trobar amb l'agradable sorpresa del cràter Ausiàs March. Es tractava, a més, d'un cràter important i envoltat de grans escriptors", afig. "Va ser una alegria enorme, perquè March és un poeta que m'estimo moltíssim i amb el qual tinc una relació estreta com a editor", assegura en al·lusió a la recent edició en Barcino d'un volum de poemes seleccionat per Josep Piera.
De seguida, Duarte posa el fet en coneixement d'Enric Marco, astrònom del departament d'Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València especialitzat en la divulgació científica i artífex d'un dels blocs científics més importants i reconeguts del País Valencià, Pols d'estels. "Jo no tenia ni idea d'això, em vaig quedar absolutament al·lucinat", confessa Marco, que va començar la recerca per a tractar d'aclarir com havia acabat Ausiàs March donant nom a un accident geogràfic planetari. En Internet, en les dades al públic que ofereix la NASA, únicament es fa referència a un "Spanish (catalan) poet" i es remet com a fons documental a la Nova Enciclopèdia Britànica, però no s'aclareix l'autoria d'aquell nom. "Vaig començar a preguntar a gent d'ací i de Catalunya partint de la hipòtesi que haguera estat algun català que haguera treballat per a la NASA. Però Joan Oró, membre de la IAU, em va aclarir que, si haguera estat així, el més segur és que aquella persona ho haguera difós llavors", argumenta.
Enric Marco ens rep en el seu despatx del campus de Burjassot. Allí, en un lloc visible, trobem curiosament un retrat del poeta amb el cèlebre lema "Jo sóc aquell que em dic Ausiàs March". Un motiu entre decoratiu i simbòlic que ja estava allí abans del descobriment del cràter, ens assegura. Un indicador de les inquietuds literàries d'aquest científic saforenc i la causa que explica el seu interés per estirar el fil i arribar fins al final. Després d'aquelles primeres indagacions infructuoses, el pas següent que va fer Marco fou "anar a les fonts", al Servei Geològic dels Estats Units, on contactà amb la científica encarregada de les consultes, Jennifer S. Blue. En una primera resposta, l'11 d'abril, Blue assegura que no té cap informació més enllà de la data d'aprovació de la denominació per part de la IAU, però es compromet a fer alguna consulta addicional. No és una resposta de compromís: el mateix dia Blue aporta el nom de la persona que "creu" ("believes"), no ho assegura, haver suggerit el nom, el doctor David Morrison. I aporta també una enigmàtica citació entre cometes que la científica atribueix a Morrison: "I wanted to make sure that Catalan as well as Castilian writers were represented among the craters of Mercury".
Lluny d'apaivagar els dubtes de Marco, aquesta vaga explicació els multiplica. Per quina raó un científic dels Estats Units, a la fi dels anys 70 del segle passat, volia que no sols la literatura en castellà, sinó també en català, estiguera representada entre els noms de Mercuri? L'astrònom valencià envià a Morrison un missatge en què li agraïa la deferència i li demanava que li contara quines havien estat les seues motivacions. Marco, a més, li fa constar la importància que té aquest fet per a una cultura minoritària i, especialment, per a la seua comunitat filològica. Fins i tot li parla de l'interés d'aquest diari en la història. L'emotiva missiva de Marco no obté el resultat volgut: el prestigiós científic, nascut l'any 1940 i format a la Universitat de Harvard, no contesta. D'aquesta manera, és difícil conéixer les seues autèntiques motivacions. Però, a través del perfil del personatge, s'hi pot fer alguna conjectura. Morrison, actualment jubilat, va dirigir el Centre Carl Sagan per a la recerca de vida intel·ligent a l'univers, un organisme pertanyent al cèlebre SETI, l'institut científic que es va fer enormement conegut gràcies a la pel·lícula Contact (1997), dirigida per Robert Zemeckis i protagonitzada per Jodie Foster. El mateix Sagan, autor del llibre que va inspirar el film, va ser el supervisor de la tesi doctoral de Morrison. Questions més o menys anecdòtiques a banda, el seu nom està associat a nombrosos i importants programes de la NASA, com ara el cas del Mariner, el Voyager i el Galileo, i té diferents premis i reconeixements.
Marco apunta, després de les seues indagacions, que Morrison que va ser un gran viatger i fotògraf i que, probablement, en tant que científic, un bon observador. I creu que la seua sensibilitat literària està més que provada: idea seua va ser també el fet de reservar el nom d'un cràter a sor Juana Inés de la Cruz (1651-1695), escriptora mexicana i una de les figures rellevants de les lletres hispanoamericanes del segle XVII. La proximitat dels Estats Units a Mèxic explicaria aquesta elecció. Amb tot, qui va parlar a Morrison de March? Fou una atzarosa elecció d'enciclopèdia? Tingué notícies del poeta en algun dels seus viatges, en una llibreria de Barcelona o València on furonejava? La resposta resta pendent. Duarte opta per la teoria més optimista: "Aquesta elecció fa que prenguem consciència de la importància que tenen figures com Ausiàs March fora dels nostres límits geogràfics". Marco, però, sosté que el fet d'haver escollit personatges com sor Juana Inés de la Cruz o Ausiàs March no són fets casuals i denoten una sensibilitat especial del científic.
Aquesta és, de moment, la història del bateig i el seu descobriment per a la nostra comunitat lingüística i científica. Però la gènesi de l'accident geogràfic Ausiàs March es remunta molt més enllà en el temps. Fa uns 3900 milions d'anys, tots els planetes del nostre sistema solar experimentaren el que els científics anomenen "el gran bombardeig", la caiguda sobre els astres de quantitats inimaginables de residus rocosos. En major o menor grau, tots els planetes van estar exposats al bombardeig, però en el cas de la Terra, el moviment de les plaques tectòniques, la vegetació, l'erosió i el fet d'haver pogut retenir l'atmosfera, van esmorteir o dissimular els efectes. A Mercuri, per contra, les petjades del bombardeig, com es pot observar en les imatges que acompanyen aquest text, són evidents i han pogut ser examinades pels científics gràcies a les imatges enviades per la Mariner 10 entre el 1974 i el 1975. Així i tot, les millors fotografies detallades del cràter Ausiàs March i el seu entorn són ben recents, fruit de l'arribada de la sonda Messenger, fa un any aproximadament. Gràcies a aquesta sonda es pot observar que dins de l'Ausiàs March hi ha un altre cràter més menut i les petjades de nombrosos petits impactes. Dit això, per al públic no familiaritzat amb l'astronomia, potser el que més cride l'atenció siga que, a poca distància en el mapa del cràter Ausiàs March, hi ha els accidents geogràfics dedicats a monstres de la literatura universal, com ara Émile Zola o William Shakespeare. Els compatriotes del poeta de Gandia hauríem de congratular-nos-hi: no sempre es fa justícia.
This image, taken with the Narrow Angle Camera (NAC), shows March crater, named for the 15th century Valencian poet Ausiàs March.
Date acquired: May 04, 2011
Segona imatge: es pot veure a la viquipèdia en anglés mirant el planeta Mercury. L'enllaç directe a la fotografia és aquest. El cràter March es troba al centre de la imatge. Els cràters Van Eyck i Shakespeare es podeu veure al cantó superior dret.
Moltes gràcies a la Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València i al periodista Xavier Aliaga del diari El País per divulgar aquesta història. Enric Marco.
marco |
Ciència |
diumenge, 25 de setembre de 2011 | 19:19h
Entre la incertesa del lloc on cauria el satèl·lit UARS de la NASA, si els neutrins superarien la velocitat de la llum al CERN o si el sistema financer global provocaria un altra extinció interplanetària, la debilitat de la transparència informativa en temes científics, i no científics, pot passar desapercebuda. Bé, a excepció que els consellers de RTVE decidisquen obertament sense rubor posar mordasses als informatius públics.
I mentre ací, la Generalitat Valenciana protagonitza un altre episodi de menyspreu pel coneixement al Centre d´Investigacó Príncipe Felipe, als Estats Units acusen el president Obama de poca transparència en matèria científica. Curtis Brainard critica al Columbian Journalism Review que el govern nord-americà ha optat per la publicació d´informació en línia o a través de les xarxes socials per a evitar l´anàlisi dels periodistes especialitzats, tot recuperant la unidireccionalitat dels mitjans de comunicació de masses de la passada dècada dels setanta. I s'exposen casos concrets d´organismes com ara l´Environmental Protection Agency, la NASA o l'Occupational Safety and Health Administration.
Al Consell, l'estratègia de control informatiu és molt més arcaica i rudimentària: el comunicat amb acusacions explícites a altres administracions controlades per partits de signe oposat, les rodes de premsa sense preguntes o el silenci més absolut. El Príncipe Felipe, aquell centre que havia de ser capdavanter en investigació biomèdica i elevar la Comunitat Valenciana a l'elit científica s'ha enfonsat. I no és la crisi, sinó una gestió absolutament nefasta. Però el conseller de Sanitat, Luis Rosado, i Presidència no van tindre cap problema en acusar, en un comunicat oficial, al Ministeri de Ciència d'haver estat culpable de la decadència de la institució per retirar una subvenció de 1,7 milions d'euros. Quan les retallades de fons públics valencians han estat reiterats i el seu pressupost ha baixat 5,1 milions d'euros en dos anys.
Això sí, ens queda un gran edifici d'arquitectura i dimensions insostenibles vora la Ciutat de les Arts i les Ciències (el futur del qual també caldria replantejar-se abans del copagament de serveis públics com la sanitat...), un buc insígnia a la deriva, al qual, probablement, puga seguir el Centre Superior d'Investigacions en Salut Públic. Altres megaprojectes científics no s'enfonsaran perquè després d´haver estat anunciats amb focs d'artifici per l'expresident Camps no han vist la llum, com és el cas de l'institut per a l'estudi de canvi climàtic o el primer centre del món en Innovació en Tecnologia Sanitària de Microsoft previst a Torrevieja, completament desaparegut del mapa només un any després de l'abraçada mediàtica amb Bill Gates.
Aquesta nit pot ser molt llarga per a l'equip de vigilància del cel dels Estats Units. El satèl·lit UARS (Upper Atmospheric Research Satellite) cau descontrol·lat cap a la Terra i l'han de vigilar de prop per conéixer el punt d'impacte.
El satèl·lit va ser llençat el 1991 a bord del transbordador Atlantis i la seua missió va ser estudiar l'alta atmosfera, la capa d'ozó, els vents i la radiació solar. Encara que havia de treballar només durant tres anys va ser operatiu fins el 2005 a causa dels bons resultats obtinguts i de les ampliacions pressupostàries. Fa sis anys la missió va acabar i va caldre baixar la seua òrbita, inicialment a uns 580 km, a una inferior per a que el fregament amb l'atmosfera el frenara, caiguera finalment a la Terra i, d'aquesta manera, eliminar un objecte inservible que podria ser un perill per a satèl·lits en funcionament.
I és que actualment hi ha uns 22000 objectes d'origen artificial majors de 10 cm al voltant de la Terra, dels quals només uns 1000 són naus operatives. La resta és el que s'anomena fem espacial i gran part va caiguent de mica en mica cap a la Terra, a raó d'un tros al dia.
L'UARS tenia una massa original de 5668 kg i en la seua caiguda els trossos que no es cremaran completament no arribaran ni al 10% d'aquesta massa, uns 532 kg. S'ha estimat que la nau es trencarà i uns 26 trossos arribaran a terra, els més massius dels quals seran d'uns 158.3, 60.6 i 45.8 kg respectivament. I la velocitat d'impacte d'aquests objectes s'ha calculat en uns centenars de quilòmetres per hora. Això és, més o menys com l'energia cinètica d'un motorista anant ràpid per l'autopista. Res de l'altre món.
La NASA calcula el risc de morts humanes en 1 en 3200, cosa que és ben poc encara que, per als satèl·lits moderns dissenyats per destruir-se de forma més eficient en la reentrada, el risc d'impacte causant morts és només d'1 en 10000.
Si bé aquest matí la NASA havia comunicat que la zona probable d'impacte era Papua-Guinea i el sud del Pacífic, a la vesprada ha fet saber que l'orientació del satèl·lit ha canviat i la seua caiguda s'ha alentit. Ara sembla que hi ha un petit risc que algun tros caiga sobre els Estats Units. Estarem a l'aguait a veure que passa.
Actualització final: El satèl·lit dela NASAper a la Recercade l'AtmosferaSuperior (UARS) va caurealaTerra entre les 5:23iles 07:09 (hora local valenciana) del dissabte 24 de setembre.El CentreConjuntd'OperacionsEspacialsa la base de la Força Aèria de Vandenberga Califòrniaha comunicatque el satèl·litentrà al'atmosfera sobrel'OceàPacífic.L'hora precisa del reingrés i elllocencaranoesconeixenambcertesa.
Update #10 Fri, 23 Sep 2011 04:45:08 PM GMT+0200
As
of 10:30 a.m. EDT on Sept. 23, 2011, the orbit of UARS was 100 miles by
105 miles (160 km by 170 km). Re-entry is expected late Friday, Sept.
23, or early Saturday, Sept. 24, Eastern Daylight Time. Solar activity
is no longer the major factor in the satellite’s rate of descent. The
satellite’s orientation or configuration apparently has changed, and
that is now slowing its descent. There is a low probability any debris
that survives re-entry will land in the United States, but the
possibility cannot be discounted because of this changing rate of
descent. It is still too early to predict the time and location of
re-entry with any certainty, but predictions will become more refined in
the next 12 to 18 hours.
Update #15
Sat, 24 Sep 2011 09:46:42 AM GMT+0200
NASA’s decommissioned Upper Atmosphere Research Satellite fell back to Earth between 11:23 p.m. EDT Friday, Sept. 23 and 1:09 a.m. EDT Sept. 24. The Joint Space Operations Center at Vandenberg Air Force Base in California said the satellite penetrated the atmosphere over the Pacific Ocean. The precise re-entry time and location are not yet known with certainty.
Avui entrem de ple en la tardor. I ahir va eixir publicat al diari Levante, un llarg article amb boniques infografies que explicaven el fet. I avui, per commemorar l'equinocci de tardor us pose l'article traduït al català. Que en gaudiu...
En l'escola vam aprendre que el Sol surt
per l'est i es pon per l'oest, però això en realitat solament passa
dues vegades a l'any amb motiu dels equinoccios, jornades en les quals
la nit i el dia duren 12 hores. Demà tindrà lloc el equinoccio que marca
l'inici de la tardor, un d'aquests dies en els quals l'astre rei
clareja exactament per l'est geogràfic.
Rafel Montaner, València
"El Sol sempre clareja per l'est i es fica al llit per l'oest", ens van ensenyar gairebé com una lletania en el col·legi. No obstant això, només passa dues vegades a l'any, doncs "és durant els equinoccios de primavera i tardor, quan l'astre rei surt i es posa exactament per l'est i l'oest geogràfic", precisa Fernando Ballesteros, investigador del Observatori Astronòmic de la Universitat de València (UV).
Demà divendres, equinocci de tardor,
tindrem una d'aquestes dues jornades úniques en les quals la nit i el
dia duren el mateix, doncs els dos pols de la Terra es troben a igual
distància del Sol, caient la llum solar per igual en ambdós hemisferis.
Enric Marco, investigador del Departament d'Astronomia i Astrofísica de
la UV, en el seu bloc "Pols d'estels" explica que "durant els
equinoccis, l'estrella que ens dóna vida està sobre l'equador celeste,
el cercle que creua el cel passant per l'est i l'oest. Com l'equador
celeste divideix l'horitzó en dues meitats iguals, la nit i el dia
duraran el mateix: 12 hores".
Els "camins del Sol"
Un senzill experiment per a veure el "camí" del Sol durant els equinoccios, apunta Ballesteros, "és
clavar un pal recte en terra i anar marcant en el sòl l'extrem de
l'ombra cada 15 minuts. Quan unim aquests punts haurem obtingut una
línia recta perfecta que marca l'adreça est-oest".
Aquesta recta o línia equinoccial, no es
dóna la resta de dies, on el resultat és una corba. Així, demà durant
aquest dia de les ombres rectes, a les 11 hores i 5 minuts, quan el Sol
creue l'equador celeste en direcció cap al sud, entrarem oficialment en
la tardor mentre que en l'hemisferi sud estrenaran la primavera.
A partir d'ara, afegeix Ballesteros, el Sol "sortirà
i es pondrà cada vegada més cap al sud, pel que en fer un recorregut
més curt disminuiran les hores de llum fins que arribe el solstici
d'hivern (22 de desembre), el dia més curt de l'any". Llavors, el
"camí" del Sol tornarà a ascendir en latitud, augmentant les hores de
llum cada vegada més ràpidament -"Per Santa Llúcia un pas de puça; per
Nadal un pas de gall...", diu el costumari valencià-, fins que torne a
situar-se la vertical sobre l'equador el 20 de març, durant l'equinocci que dóna pas a la primavera". En aquest punt, el Sol
"començarà a sortir i s'ocultarà més cap al nord-est, pel que el seu
recorregut serà més llarg i haurà més hores de llum, fins que en
el solstici d'estiu, el 20 de juny ens deixe el dia més llarg". En
l'hemisferi sud ocorre el contrari.
El Sol es troba més prop de la Terra
durant els equinoccios i, a més, està alineat amb el plànol equatorial
terrestre, pel que a causa de la força d'atracció gravitacional es donen
les majors marees de l'any. En el Cantàbric les oscil·lacions entre
baixamar i pleamar arriben a als 5 metres, però en el Mediterrani són de
pocs centímetres al tractar-se d'un mar petit en comparació a
l'Atlàntic.
Per que hi ha estacions?
"Les causa de les estacions,
contràriament al que es pensa, no és l'òrbita el·líptica de la Terra al
voltant del Sol, és a dir la seua proximitat o llunyania a l'estrella,
si no la inclinació de l'eix de la Terra", diu Ballesteros. L'òrbita
terrestre si que influeix en la desigual durada de les estacions, doncs
la Terra en el seu trajecte al voltant de l'astre rei va més de pressa
com més prop està d'ell i més lent conforme s'allunya, com ja va
descobrir Johannes Kepler en 1609.
Imatge: Gran piràmide de Guiza. Targeta postal del siglo XIX. Les cares de la piràmide de Keops tenen dos plans inclinats cap al centre. A l'eixida del Sol de cada equinocci, el Sol il·lumina la meitat oest de les cares nord i sud com un llamp, mentre que la cara est queda a l'ombra. A la posta de Sol passa el contrari. De Levante-EMV.
La nau espacial Dawn de la NASA va arribar al segon dels asteroides el passat 15 de juliol. D'això ja en vaig parlar en un apunt anterior. Ara a partir de les imatges obtingudes per la càmera de Dawn, podem fer un viatge volant per damunt de la superfície de Vesta.
En el vídeo es veu que l'asteroide no està completament il·luminat. No hi ha llum en les latituds altes del nord ja que, com en el nostre planeta, Vesta també presenta estacions. Actualment és hivern en l'hemisferi nord de Vesta i, per tant, la regió polar nord està sempre a fosques. I quan veiem com rota Vesta des de damunt del pol sud, la meitat està fosca ja que en una part és de dia i en l'altra de nit.
Poseu-vos el vídeo a pantalla completa i imagineu-vos que sou un astronauta viatjant pel sistema solar i explorant nous móns.
I ara l'animació de l'òrbita de Kepler-16b amb referència a Tatooine, el planeta desèrtic de Star Wars. La NASA ha venut el descobriment, important sense dubte, amb ajut d'una pel·lícula de culte i ja de cultura popular. Tot s'aprofita.
L'animació està bé. Fins i tot si no sabeu anglés s'ho val. Deixeu-vos endur a un món distint al nostre i on és possible veure dos eixides i postes de sol.
Fixeu-vos com ven la NASA el descobriment:
La missió Kepler de la NASA ha convertit la ficció en fets. Un món amb doble posta de Sol que va ser primerament imaginat en "Star Wars" fa uns 30 anys en una galàxia molt, molt llunyana, ha esdevingut realitat científica. Crèdit: NASA /
Ames Research Center
marco |
La Galàxia |
divendres, 16 de setembre de 2011 | 22:33h
Tatooine és el planeta natal d'Anakin Skywalker i Luke Skywalker. Un planeta habitable encara que prou desèrtic i el més famós de la saga de l'anomenada Guerra de les Galàxies (Star Wars). Una de les coses més curioses des del punt de vista astronòmic és que Tatooine orbita dos sols, com pot veure's a la imatge de la pel·lícula. Malgrat que després a les escenes amb els protagonistes els objectes només fan una única ombra. Una llàstima no haver posat l'efecte de dues ombres al film...
Els astrònoms sempre han pensat que l'existència d'un món així seria poc probable. La teoria de la gravetat aplicada a tres cossos simultanis, un dels problemes més difícils de la mecànica, preveu que, en general, la seua òrbita seria inestable. Més tard o més prompte el planeta es desestabilitzaria, s'escaparia del sistema o es precipitaria a una dels seus sols. Només en el cas que el planeta es trobara bastant llunys dels dels sols sembla que la situació seria estable.
Ara, però, la sonda Kepler, dedicada des del maig del 2009, a la búsqueda de planetes extrasolars en la zona del cel al voltant de la constel·lació del Cigne, ha detectat un planeta circumbinari - un planeta orbitant dues estrellas - a 200 anys-llum de la Terra.
La llum que reemet un planeta extrasolar és molt i molt dèbil i per això Kepler utilitza el mètode dels trànsits, en el que la brillantor de l'estrella minva a causa del pas del planeta per davant d'ella.
A diferència de Tatooine, el nou planeta de nom Kepler 16b, és un planeta fred, inhòspit, d'aproximadament de la grandària de Saturn, i es creu que és meitat gas, meitat roca. Els estels són més petits que el nostre Sol. El més gran té un 69% de la massa solar i el més petita només té un 20% de la massa de la nostra estrella. Kepler-16b gira al voltant de les estrelles cada 229 dies, molt semblant al període de 225 dies de Venus.
Aquest nou planeta, a més, està fora de la zona habitable del sistema estel·lar on s'hi troba. L'aigua no podrà ser líquida i per tant una vida com la coneixem seria impossible allí.
Podeu trobar més informació i alguna animació a la web de la missió Kepler.
Divendres a la nit, Tavernes va fer renàixer la flama cultural tants anys somorta amb la
Festa Estellés, dedicada a Vicent Andrés Estellés que va aconseguir
reunir una ampla representació del teixit cultural i artístic de la
nostra ciutat en homenatge al que és, ara per ara, el millor poeta
valencià d'ençà Ausiàs March. Tota una demostració què tenim un poble
viu, amb ganes de demostrar l'amor per la cultura i llengua pròpia. I
recolzant l'acte, molts dels membres del govern municipal, amb l'alcalde Jordi Juan, al capdavant.
La
vetlada poètico-musical tenia lloc a la plaça de Teodor Llorente, poeta
clau en la Renaixença valenciana, que també va ser recordat en
complir-se ara el centenari de la seua mort amb la lectura del poema
"Vora el barranc dels Algadins", per Francesc Bononad, al igual que es van tindre paraules per al
professor Manuel Sanchis Guarner, quan celebrem el centenari del seu
naixement. Uns panells il·lustraven i explicaven el sentit de l'acte i
aspectes de la vida del poeta de Burjassot.
L'acte
va començar amb un sopar d'entrepà que va donar pas
després de les paraules de la regidora de festes, Pilar Altur, a una
projecció de l'entrevista que per a TV3 l'escriptor Josep Maria Espinàs
li feia al poeta en el Saló de Corts de la Generalitat pels finals dels
anys 80 i a les actuacions i interpretacions musicals d'artistes tan
coneguts com Josep Enric Grau, Ximo Caffarena i Quim Sanç, Paco Muñoz i
la Petita Orquestra Peiotaire.
Entre
actuació i actuació, la lectura de poemes a càrrec dels assistents.
Molts rostres coneguts del mon cultural i de l'ensenyament de Tavernes
(no diguem noms per no deixar-nos-en cap) donant recolzament en la
lectura i, algunes vegades escenificació, del versos d'Estellés. A
esmentar la lectura de la magnifica carta del director i autor teatral,
Manolo Molins, que a última hora no podia acudir, i on ens narrava
passatges compartits amb el poeta de Burjassot.
I
al final, cloent l'acte, l'alcalde de Tavernes Jordi Juan que, a més
d'agrair la presència de tot i fer palés que la cultura a Tavernes es
viva i amb ganes de gresca, va anunciar el recolzament de l'Ajuntament
per tal de recobrar la figura i obra del poeta valler, Premi Octubre
1984 amb “Le sucrier velours”, Joan Vicent Clar (Max).
Jordi
Juan va llegir l'emblemàtic poema "Assumiràs la veu d'un poble" amb la
qual cosa es tancava una vetlada que va tindre sabor a poc i que es
pensa repetir en pròximes edicions.
En
resum un encert dels organitzadors Francesc Bononad i Rosa Magraner,
que ho van moure cadascú pel seu costat fins confluir tots els esforços.
Agraïments a la regidoria de Cultura i Festes, amb Pilar Altur al cap i
a Fabiola Serra, com a coordinadora global, per assumir el patrocini i la infraestructura.
marco |
Societat |
diumenge, 11 de setembre de 2011 | 19:53h
Era poc abans de les tres de la vesprada i acabava de tornar de dinar amb els companys de treball. Assegut al despatx i davant de l'ordinador vaig obrir la pàgina de Vilaweb per llegir les últimes notícies del país i del món. En aquell moment l'accident d'un avió contra la torre nord del World Trade Center a Nova York ocupava la portada. Vaig quedar enganxat a la pantalla. El meu primer pensament va ser que el pilot havia tingut un problema i havia perdut el control de l'aparell. Pensava aleshores, ingenuament, que allò era només un desgraciat accident d'una avioneta mitjana.
Aquesta idea que m'anava rondant pel cap desaparegué de sobte quan, passades les 3 de la vesprada, una renovació de la web de Vilaweb esmentà el segon actac, ara a la torre sud.
Això ja no podia ser un desgraciat accident. Era un atemptat en tota regla, vaig concloure. Ja vaig entreveure, aleshores, que el món anava a canviar a partir d'aquell fet.
Durant les hores següents, des del despatx, o ja des de casa, vaig veure el desastre posterior: el col·lapse dels dues torres i la mort segura de milers de persones. Recorde que un dels meus fills, aleshores amb només 7 anys, i assegut amb mi al sofà amb el ulls ben oberts davant la tele em preguntava pels motius de l'atemptat, per les víctimes, pel que passaria a partir d'ara al món. I que li expliques per a que ho puga entendre?
Ja han passat deu anys des d'aleshores i el món ha canviat molt i és ara més insegur. Quasi 3000 morts americans i centenars de milers de morts més a d'altres zones del planeta a les dues guerres posteriors que encara duren són molts morts, massa morts.
Quina espècie la nostra que tracta d'anihilar el qui no pensa com ell!
Avui, però, toca recordar els morts del WTC i els de Washington.
Foto des de la Estació Espacial Internacional: ISS003-E-5387 --- Visible des de l'espai, una columna de fum s'eleva des de l'àrea de Manhattan després que dos avions s'estavellaren en les torres del World
Trade Center. Aquesta foto va ser obtinguda el matí de l'11 de setembre de 2001. “Les nostres pregàries i pensaments van a totes els persones que estan allí i a d'altres llocs.” va dir el comandant de l'Estació Frank Culbertson de l'Expedició
3, després dels atacs terroristes. Crèdit imatge: NASA
El darrer mes de l'estiu ha començat i les hores de sol ja estan minvant ràpidament. La calor estiuenca i la xafogor encara romandran uns dies fins que, sense adonar-nos-en, uns dies de fresca ens abaixen definitivament les temperatures fins l'any vinent.
El cel nocturn, allà on la contaminació lumínica no s'ha fet encara l'ama i senyora, es troba ben avorrit. Els planetes, llevat de Júpiter, es troben ben a prop del Sol per a la seua observació còmoda.
Saturn, per exemple, es farà cada vegada més difícil veure'l. Poc després de la posta del Sol, podrem encara observar-lo els primers dies del mes, però ja ben dèbil. Més endavant, res de res.
Com a planeta rei de la nit, el substituirà Júpiter que ja s'aixeca per l'est les primeres hores de la nit, ben brillant en la constel·lació d'Àries, dalt del cap de la Balena. Per trobar-lo sense problemes, teniu un bona oportunitat el dia 16 de setembre ja que la Lluna s'hi situarà ben a prop. A finals de mes eixirà poc abans de les 10 de la nit i a l'eixida del sol el trobareu cap al Sud.
Mart es veu a la matinada i ara mateix es troba en la constel·lació dels Bessons. Però no s'estarà quiet i es mourà ràpidament en la volta celeste aquest mes, fins arribar el dia 1 d'octubre a Cancer on passarà per damunt del cúmul obert de Praesepe o M44. Bon moment per mirar-lo pel telescopi i fer-li una foto. Mentrestant el dia 23 de setembre la Lluna se situarà al seu costat.
Les condicions de visibilitat de Mercuri seran millors aquest principi del mes de setembre, en que se separarà bastant del Sol i el podrem veure uns 45 minuts abans de la seua eixida. Un fenomen ben interessant serà el seu encontre pròxim amb Spica, l'estel més brillant del Lleó, en el que el planeta es posarà a només 0.75 graus a l'esquerra de l'estel. Més avançat el mes Mercuri es tornarà a endinsar en les lluentors solars i, de fet, passarà per darrere del Sol el 28 de setembre.
Venus no el podren veure massa aquest mes. A finals de setembre el podrem veure cap a l'oest, però ben a prop de l'horitzó. Així que si no teniu un horitzó lliure de núvols i muntanyes no hi haurà res a fer. Caldrà esperar a la pròxima tardor i hivern per admirar Venus en tota la seua bellesa.
La Lluna presentà el passat diumenge dia 4 de setembre, fase de quart creixent. El 12
serà plena, mentre que el 20 se'ns mostrarà com a quart minvant i el 27
serà finalment lluna nova.
Si voleu obtenir un senzill mapa del cel observable del mes de setembre de 2011, podeu punxar aquest enllaç. Pertany al Planetari de Quebec i el podeu llegir en francés i en anglés.
I la notícia del mes podria ser la descoberta del primer planeta
diamant. Resulta que l'estel dens i mort, el pulsar PSR J1719-1438
presenta una variació periòdica dels seus polsos de ràdio. Aquest fet
només es pot interpretar com a prova de l'existència d'un planeta
orbitant al seu voltant. Però aquest planeta només tindria 60000 km de
diàmetre, la meitat del que té el planeta Júpiter. A més giraria al voltant del
pulsar en dues hores i deu minuts i, es trobaria a només 600000 km
de distància de l'estrella central.
Tots aquests fets impliquen que el
planeta ha de tindre una composició molt especial ja que si fora com la
Terra o Júpiter, les forces de marea que exergeix el pulsar sobre aquest cos ja l'haurien destruït. Així que
sembla que la seua estructura ha de ser cristal·lina i de carboni, és a
dir, de diamant. Això si que és una joia. Però tranquils. El
sistema pulsar-diamant es troba només a uns 4000 anys llum en la constel·lació
de la Serp (Serpens). Podeu llegir la notícia completa en la nota de premsa de la Max-Planck Gesellshaft.
Foto: Una parella estranya: El dibuix mostra el pulsar PSR J1719-1438 amb el pols de 5.7 milisegons de període en el centre i l'òrbita del planet comparat amb la grandària del Sol, l'esfera de color groc. Dibuix artístic de Matthew Bailes.
Feia molts anys que no pujava a la Universitat Catalana d'Estiu a Prada. Enguany se m'ha presentat l'oportunitat de reviure experiències remotes, de relacionar-nos amb tots els accents del català, de viure durant unes hores el microcosmos de la UCE.
Pujarem Joan Olivares i Pep Albinyana i les respectives famílies per assistir a la Taula Redona sobre Literatura Eròtica el dimecres 17 d'agost. Cinc guanyadors del Premi de Literatura Eròtica de la Vall d'Albaida, únic premi d'aquestes caracterísitiques a la península ibèrica, s'aplegaren a la capital del Conflent per parlar de literatura.
Minuts abans de l'encontre, però, vaig saludar Mireia Mollà, diputada de Compromís a les Corts Valencianes, que, al gimnàs, anava a parlar de la crisi democràtica al País Valencià. Un parlament curt, brillant i contundent dirigit sobretot a catalans, ja que els valencians ja ens coneixem el tema. Comentà que el Parlament valencià porta el rècord de condemnes per bloquejar la labor de l'oposició, cinc vegades pel tribunal Constitucional i una pel Tribunal Superior de Justícia.
I destacà la labor del grup Compromís i l'efectivitat de les xarxes socials per arribar a la gent.
A les 6 en punt tots cap a una aula del segon pis de l'edifici principal del Lycée
Renouvier, seu de l'UCE. Però sense ascensor, ni aire condicionat, per a que
quede constància. Malgrat això, l'aula es va omplir completament pocs minuts abans de començar. De tot això Francesc Mompó en parlà en el seu bloc.
Toni Teruel,
president de l’Associació d’Amics i Amigues de la UCE de Prada, era
l’encarregat de presentar l’acte i els escriptors participants als
assistents. L’ordre a seguir venia marcat per l’any de l’obtenció del
premi. Així el primer en pujar la temperatura de la sala –si és que això
era possible– era Joan Olivares, guardonat en dues ocasions amb Dies de verema (1997) i Pell de pruna (2007). Tot seguit Ramon Guillem ens parlava sobre A foc lent (2004); Carles Cortés sobre Sara, la dona sense atributs (2009); i Mercè Climent i Francesc Mompó sobre Somiant amb Aleixa (2010). L’acte servia a més per presentar aquesta última, per ser la darrera obra premiada i publicada per l'Editorial Bromera. Francesc Mompó també parla sobre les obres en aquest apunt escrit uns dies abans de l'encontre i, per tant, enllaçant-lo m'estalvia un muntó de faena.
Joan Olivares començà el torn de paraules dient que Dies de verema (1997) és una novel·la i, per tant s'ha de tractar com a tal, i que a més a més, com a afegit, és eròtica. L'obra és molt sensual i l'acció passa en el món rural. Les feines del camp són solitàries però algunes poques es fan en colla com la verema. Joan ens deia que quan era jovenet, després d'una dura jornada de collir raïm, un senyor major li contà la història que li havia passat feia anys fent la verema a França. Aquesta història (que no contará ací, compreu la novel·la!) li dóna peu a la primera novel·la de Joan.
Pell de pruna (2007) va sorgir d'un dubte. Volia escriure una novel·la eròtica però també li abellia escriure sobre l'ESO. Finalment va escriure una novel·la eròtica sobre l'ESO que barreja humor i molta ironia. Però només ho contava als amics fins que l'il·lustrador Jordi Albinyana, se li presentà un dia amb la il·lustració de la portada i més endavant amb totes les il·lustracions. Ja només calia presentar-se al Premi de Literatura Eròtica ja que ja tenia fins i tots les imatges... Joan propugna un llenguatge eròtic creïble i sense castellanismes, actual però en què les varietats locals de la llengua siguen utilitzables i útils.
Ramon Guillem, autor d'A foc lent (2004), ve del món de la poesia. Els protagonistes són un escriptor i una llibretera, però no té res d'autobiogràfica, eh!, va dir. Hi ha dos nivells de lectura, un de normal i altre culte, on es fan referències ocultes a Desdejuni a can Tiffany, a Ausies March i a la darrera pel·lícula de Kubrick.
Carles Cortés, autor de Sara, la dona sense atributs (2009), feu notar que els cinc autors presents eren tots valencians. És això gratuit?, preguntà. El premi és valencià i es fa ressó d'una tradició ben valenciana. Però gran part dels presentants al premi són valencians i també mallorquins, amb molt pocs catalans. Sembla com si l'erotisme fora cosa de només del Sénia cap avall. Amb la seu novel·la Sara... volia provocar, sobretot a les dones que es troben al voltant dels 50 anys. La transgressió de l'autor va ser buscar símbols en la literatura universal, com l'Antic Testament, no en el Cantar dels Cantars, sinó en el Génesis, en les relacions entre Isaac i Rebeca.
La protagonista Sara, traductora de 50 anys, coneix a Ismael, gigolo, i amic del seu fill. I les coses s'emboliquen...
Finalment Mercè Climent i Francesc Mompó presentaren la seua obra Somiant amb Aleixa (2010). Ells es plantejaren una novel·la de veritat amb un personatge, no només una col·lecció d'escenes eròtiques. Va ser un treball en equip, aconseguint una novel·la ben trenada entre els dos. Ser una parella ha resultat ser un avantatge per la complicitat i la disponibilitat de temps, així que durant un anys han estat realment un trio.
Aleixa, la jove
protagonista que dóna nom a la novel·la, compta amb un atípic do
heretat de les dones de la seua família: quan algú somia en ella, ella
somia el mateix... Francesc Mompó comentà que Aleixa som tots. Tots els traumes que ha tingut cadascú de nosaltres se'l ha hagut de traure de damunt fins alliberar-se.
Enric Marco ens rep en el seu despatx del campus de Burjassot. Allí, en un lloc visible, trobem curiosament un retrat del poeta amb el cèlebre lema "Jo sóc aquell que em dic Ausiàs March". Un motiu entre decoratiu i simbòlic que ja estava allí abans del descobriment del cràter, ens assegura. Un indicador de les inquietuds literàries d'aquest científic saforenc i la causa que explica el seu interés per estirar el fil i arribar fins al final. Després d'aquelles primeres indagacions infructuoses, el pas següent que va fer Marco fou "anar a les
La
vetlada poètico-musical tenia lloc a la plaça de 
Francesc Mompó també parla sobre les obres en 
ronia. Però només ho contava als amics fins que l'il·lustrador 
Finalment Mercè Climent i Francesc Mompó presentaren la seua obra Somiant amb Aleixa (2010). Ells es plantejaren una novel·la de veritat amb un personatge, no només una col·lecció d'escenes eròtiques. Va ser un treball en equip, aconseguint una novel·la ben trenada entre els dos. Ser una parella ha resultat ser un avantatge per la complicitat i la disponibilitat de temps, així que durant un anys han estat realment un trio.
