marco |
La Galàxia |
divendres, 16 de setembre de 2011 | 22:33h
Tatooine és el planeta natal d'Anakin Skywalker i Luke Skywalker. Un planeta habitable encara que prou desèrtic i el més famós de la saga de l'anomenada Guerra de les Galàxies (Star Wars). Una de les coses més curioses des del punt de vista astronòmic és que Tatooine orbita dos sols, com pot veure's a la imatge de la pel·lícula. Malgrat que després a les escenes amb els protagonistes els objectes només fan una única ombra. Una llàstima no haver posat l'efecte de dues ombres al film...
Els astrònoms sempre han pensat que l'existència d'un món així seria poc probable. La teoria de la gravetat aplicada a tres cossos simultanis, un dels problemes més difícils de la mecànica, preveu que, en general, la seua òrbita seria inestable. Més tard o més prompte el planeta es desestabilitzaria, s'escaparia del sistema o es precipitaria a una dels seus sols. Només en el cas que el planeta es trobara bastant llunys dels dels sols sembla que la situació seria estable.
Ara, però, la sonda Kepler, dedicada des del maig del 2009, a la búsqueda de planetes extrasolars en la zona del cel al voltant de la constel·lació del Cigne, ha detectat un planeta circumbinari - un planeta orbitant dues estrellas - a 200 anys-llum de la Terra.
La llum que reemet un planeta extrasolar és molt i molt dèbil i per això Kepler utilitza el mètode dels trànsits, en el que la brillantor de l'estrella minva a causa del pas del planeta per davant d'ella.
A diferència de Tatooine, el nou planeta de nom Kepler 16b, és un planeta fred, inhòspit, d'aproximadament de la grandària de Saturn, i es creu que és meitat gas, meitat roca. Els estels són més petits que el nostre Sol. El més gran té un 69% de la massa solar i el més petita només té un 20% de la massa de la nostra estrella. Kepler-16b gira al voltant de les estrelles cada 229 dies, molt semblant al període de 225 dies de Venus.
Aquest nou planeta, a més, està fora de la zona habitable del sistema estel·lar on s'hi troba. L'aigua no podrà ser líquida i per tant una vida com la coneixem seria impossible allí.
Podeu trobar més informació i alguna animació a la web de la missió Kepler.
L'evolució de les plantes sobre la Terra les ha proveït d'un sistema per aconseguir energia del Sol: la fotosíntesi. Amb aquest procés, l'energia del sol fixa el carboni del CO2 atmosfèric i s'emet oxigen com a subproducte.
Si aquest sistema d'aconseguir aliment és tan útil, podem pensar que l'evolució biològica de planetes al voltant d'altres estels haurà seguit un procés similar.
La temperatura d'un estel determina la radiació que reben els seus planetes. En el nostre sol, amb una temperatura superficial d'uns 6000 graus, d'acord amb la llei de Planck i la llei de desplaçament de Wien, el màxim d'emissió es troba al voltant de 5000 Å. Per això veiem el sol de color groc. Les plantes aprofiten aquesta radiació per a la funció clorofílica, aborbeixen radiació llevat del color verd. Encara que la reacció té només una eficiència fotosintètica del 3 al 6% és suficient per a mantindre les plantes verdes sobre la terra.
Que passa, però, en les possibles bioesferes de planetes al voltant d'altres estrelles? La majoria són estels menuts i freds anomenats nans rojos. La seua temperatura superficial és d'uns 3000 graus. Que passarà aleshores? Les plantes han d'aprofitar millor la poca radiació rebuda i amb molt poca energia. Per això els arbres poden ser d'altres colors i fins i tot negres per no deixar escapar cap bri d'energia rebuda.
A més a més si tenim un planeta que gira al voltant d'un sistema estel·lar amb dos sols, de temperatures distintes, pot produir-se un fenomen ben curiós. Cada planta pot especialitzar-se en un sol concret i presentar un ventall de colors més variat que a la nostre Terra, sobretot si un dels sols il·lumina certes zones del planeta durant més temps. O, com ja he dit abans, els arbres poden ser negres o grisos per aprofitar tota la energia que els arriba.
Aquestes son les conclusions a les quals ha arribat Jack O'Malley-James de la Universitat de St. Andrews, Escòcia, que treballa en la seua tesi doctoral, analitzat aquest tema,
"Les nostres simulacions suggereixen que planetes en sistemes estel·lars múltiples poden hostatjar formes exòtiques de plantes familiars a la Terra. Plantes amb sols nans rojos dèbils, per exemple, poden aparèixer negres als nostres ulls, absorbint tot el rang de la llum visible per a usar tanta llum com siga possible. També podrien ser capaços d'usar radiació infraroja o ultraviolada per fer funcionar la fotosíntesi. Per a planetes que orbiten dues estrelles com el nostre sol, la radiació perjudicial d'erupcions estel·lars intenses pot portar les plantes a desenvolupar les seua pròpies proteccions de bloqueig dels ultraviolats o microorganismes fotosintetitzadors que es poden moure en resposta a una erupció solar sobtada", ha dit O'Malley-James.
En els anys 60, unes misterioses emissions esporàdiques i molt curtes de raigs gamma escalfaven el cap dels militars al càrrec dels satèl·lits espies nord-americans que escrutaven les planes soviètiques en busca d'explosions nuclears. Les emissions d'aquesta radiació tan energètica que produeixen les bombes atòmiques no venien de baix, com s'esperava, sinó de dalt. De fet arribaven al detector per darrere. Alguna cosa passava a l'espai i de moment no tenia explicació. Aquesta troballa es va mantindre en secret ja que donar-la a conéixer revelaria també l'existència dels satèl·lits espia i la tecnologia que feien servir.
Ara, acabada la guerra freda, múltiples equips investigadors observen les emissions i tracten d'explicar-les amb costoses simulacions als ordinadors més grans del món. Un equip, en el qual participa un investigador del meu departament, explica les explosions com a resultat de la col·lisió entre dues estrelles de neutrons, en el moment en que es transformen en forat negre.
La nota de premsa que ha enviat la Universitat de València per publicitar aquests resultats ho descriu tot molt bé. A més s'ha fet un vídeo on es veu gràficament el que s'explica.
La col·lisió d'estrelles de neutrons produeix potentíssims
centelleigs de llum gamma i també ones gravitatòries en l'espai que, tot
i haver estat predites per Einstein, no havien estat encara detectades.
La seua comprensió ens acostaria, possiblement, a les claus d'una
inesgotable font d'energia procedent de l’acreció de forats negres. Un
equip internacional d’investigadors que treballa amb Miguel A. Aloy
(Universitat de València), acaba d’aportar resultats molt valuosos per a
donar resposta a aquest enigma de l’astrofísica.
Les estrelles no naixen aïllades, sinó en el si d'enormes núvols de gas hidrogen. La nebulosa Messier 78 és un molt bon exemple d'un d'aquestes zones de formació estel·lar.
En el seu si, centenars d'aglomerats gasosos estan ara mateix concentrant-se per a formar noves estrelles amb planetes al seu voltant.
Les estrelles que ja han nascut il·luminen la nebulosa amb radiació ultraviolada que no és prou intensa per ionitzar el gas i fer-lo brillar. Les partícules de pols del núvol només reflecteixen la llum estel·lar que reben.
Messier 78 pot ser observada fàcilment amb un telescopi petit a la constel·lació d'Orió, just al nord de l'estel més oriental del seu cinturó. Encara que està ubicada a uns 1600
anys-llum de distància, és una de les nebuloses de reflexió més brillants del cel.
El color dominant de la nebulosa és el color blau ja que, com passa a l'atmosfera terrestre, el color blau de la llum de les estrelles és dispersat amb més eficàcia que la llum roja.
Els estels HD 38563A i HD 38563B són les fonts principals de l'energia de la nebulosa. Però hi ha moltes més estrelles. Les més curioses són les 45 estels joves i de poca massa que tenen encara el seu nucli massa fred per a generar les primeres reaccions termonuclears. La conversió d'hidrogen en heli, base de l'energia estel·lar, encara no ha començat. El seu nucli encara està massa fred i la seua font d'energia prové de l'energia gravitacional alliberada a mesura que l'estrella s'està contraient. Aquests estels, que només tenen 10 milions d'anys, pertanyen a la classe T-Tauri. En la seua joventut tenen comportaments violents amb fortes emissions de raigs X, ones de ràdio i vents estel·lars molts forts.
Igor Chekalin, de Rússia, va descubrir les dades sense processar d'aquesta imatge de Messier 78 en els arxius d'ESO, per al concurs de fotografia Tresors Amagats Igor va processar les dades amb gran habilitat, obtenint el primer premi amb la seua imatge final. Un equip d'experts d'ESO en processament d'imatges va prendre les dades en alta resolució i les va processar de manera independent per a produïr la imatge que apareix en aquest apunt.
marco |
La Galàxia |
divendres, 24 de desembre de 2010 | 20:31h
Sembla talment un ornament de Nadal. Però és ben real.
Una
delicada esfera de gas, fotografiada pel Telescopi Espacial Hubble de la
NASA, flota serenament en les profunditats de l'espai. La bambolla és el resultat del gas que s'està comprimint per l'ona expansiva d'una supernova.Anomenada SNR 0509-67.5 la bombolla és el
romanent visible d'una poderosa explosió estel·lar al Gran Núvol de
Magallanes, una petita galàxia situada a uns 160 000 anys llum de
la Terra.
Les ones en la superfície de la
closca poden ser causades per les subtils variacions en la
densitat del gas interestel·lar o possiblement impulsades des de
l'interior per peces del material ejectat.
La coberta en forma de bombolla de gas té 23 anys llum de diàmetre i
s'expandeix a més d'11 milions de quilòmetres per hora (5 000
quilòmetres per segon).
Els astrònoms han conclòs que l'explosió va ser d'una classe especialment enèrgica i brillant de supernoves.Conegudes com de tipus Ia, aquestes supernoves són causades per una estrella nana blanca en un sistema binari que roba gas al seu estel company, adquireix molta més massa del que és capaç de suportar, i
finalment explota.
Amb una edat de 400 anys, la supernova
podria haver estat visible per als observadors de l'hemisferi sud cap a
l'any 1600. No obstant això, no es coneixen registres d'una "nova estrella" en la direcció del Gran Núvol de Magallanes en aquella època. Una supernova més recent,
SN 1987A, va ser observada en la mateixa galàxia l'any 1987 i segueix
sent estudiada amb telescopis terrestres i espacials, incloent el Hubble.
marco |
La Galàxia |
dissabte, 13 de novembre de 2010 | 19:40h
Els raigs gamma són les partícules de la llum més energètiques. Es produeixen en els fenòmens més violents de l'Univers, com l'explosió de supernoves o en el nucli de les estrelles.
En el nostre sistema solar el Sol en produeix en el seu interior com a subproducte en la conversió de nuclis d'hidrogen en nuclis d'heli, en la que és la reacció termonuclear que dóna energia a la nostra estrella.
A la Terra els raigs gamma només es produeixen en l'interior de les centrals nuclears i en ser radiacions altament ionitzants i per tant molt perilloses per a la biosfera han de ser detingudes per gruixudes capes de plom o de formigó.
El satèl·lit Fermi de la NASA està fent, des de fa dos anys, el catàleg de les fonts de raigs gamma de l'Univers. En principi, la seua missió és descobrir el misteri dels esclats de raigs gamma, descobrir com els forats negres creen dolls de material accelerat fins quasi la velocitat de la llum o veure de que està formada la matèria fosca.
Però el que els científics que treballen amb les dades recollides per Fermi no esperaven descobrir era una immensa estructura de raigs gamma tan gran com mitja galàxia.
marco |
La Galàxia |
divendres, 8 d'octubre de 2010 | 01:32h
El planeta descobert al voltant de l'estel
Gliese 581 ha escarotat el galliner mediàtic com no s'havia vist feia anys.
Després d'una dura feina de molts equips d'astrònoms durant 15 anys amb el resultat de quasi 500 planetes descoberts fora del nostre sistema solar, no havia
de ser notícia trobar-ne un de nou.
Però aquest nou planeta té dues
característiques que el fan especialment interessant: té una massa d'unes 3
terres i es troba a la zona d'habitabilitat de la seua estrella. A més a més el descobriment d'un planeta de característiques tan interessants tan a prop nostre ens permet fer la primera estimació del nombre d'estels amb planetes habitables a la Galàxia.
Se sap que l'estel nan roig Gliese 581, situada a uns 20 anys llum de nosaltres, allotja tot una cort de planetes. Gliese 581g és el sisé planeta descobert al voltant d'un estel amb unes característiques similars al Sol però més fred i petit.
La transhumància en el sud d'Aragó tenia com destinació terres
valencianes on pastors de Fortanete, Camarillas, Perales, Valdelinares,
Bronchales i altres pobles de la regió muntanyenca terolenca buscaven
pastures en climes temperats. Ho explicava José Luis Castán en la seva
tesi doctoral defensada en 1996 en la Universitat de València i dirigida
per la professora Emilia Salvador. Durant aquest mes d'octubre, en el
qual es produeix la inversió tèrmica i comencen les gelades nocturnes en
els pobles de muntanya de Terol, els pastors començaven el seu periple
que els mantindria al voltant de sis mesos fora de les seues cases. Em
contava Miguel Fuster, fill de Camarillas, que un refrany que havia
escoltat als seus majors, relacionava les dates que els pastors marxaven
als extrems amb la posició en el cel de certes estrelles: «Las Cabrillas a la mar, los pastores a extremar. Las Cabrillas a la sierra, los pastores a su tierra». Las Cabrillas és un nom popular per a
designar a les Plèiades, un cúmul obert d'estrelles joves formades fa
tot just uns 100 milions d'anys. Constitueixen un grup prominent i
característic del cel tardorenc, situat en la constel·lació de Taure.
Les sis o set estrelles més brillants es resolen a primera vista, però
l'observació del cúmul amb uns prismàtics o un telescopi permet
distingir moltes més, així com la nebulosa de reflexió produïda per la
llum de les estrelles que es reflecteix en el núvol de pols on es va
formar el cúmul estel·lar. A l'octubre, poc després de vespre, les
Cabrillas ixen per l'est (a la mar), indicant als pastors terolencs
que han de preparar-se per a «ir a extremar». A l'abril es veuran a
l'oest (a la serra, vistes des de València), anunciant que és hora de
tornar a les terres pairals d'Aragó.
Bajarse al Reino, Vicent Martínez, Levante EMV, 4 d'octubre 2010
Fa uns dies es publicà la notícia a tots els mitjans. S'ha descobert l'estrella més grossa, la més massiva. Un estel d'unes 265 masses solars ha estat detectat a la nebulosa de la Taràntula, dins de la galàxia veïna del Gran Núvol de Magallaes. La notícia té el seu interés ja que els models estàndars de formació estel·lar parlen d'un límits superior per als estels d'unes 150 masses solars.
Les observacions ja revelaren fa anys que el cúmul estel·lar R136a situat a la nebulosa era un cúmul molt dens d'estrelles. L'equip de Paul Crowther, professor d'astrofisica de la Universitat de Sheffield ha descobert que algunes de les seues estrelles tenen temperatures de més de 40000 graus (6000 graus el Sol) i són milions de vegades més brillants que la nostra estrella. Són estels ben massius, d'uns 150 masses solars, prop del límit teòric estàndar.
Tanmateix n'han descobert una especialment massiva, la que ha rebut l'evident nom de R136a1, a partir del lloc on es troba, amb una temperatura d'uns 50000 graus. S'ha estimat que la seua massa és d'unes 265 masses solars. Se sap que aquest tipus d'estel perd gran part de la seua massa per un intens vent estel·lar que en l'últim milió d'anys de la seua vida li ha fet perdre unes 50 masses solars, des del 320 masses estimades inicials.
Aquest tipus d'estels no poden durar molt. En ser tan massius, la pressió al seu centre és enorme i per tant la temperatura interna és tan gran que el combustible nuclear, l'hidrogen, es converteix en heli de manera molt efectiva i ràpida. A més es creu que aquestes estrelles tan energètiques exploten com a hipernoves, una explosió estel·lar equivalent a 100 supernoves juntes.
A més a més els fotons de llum creats en les reaccions nuclears internes són raigs gamma d'alta energia que en presència de nuclis atòmics creen parelles d'electrons i positrons. L'energia perduda en aquest procés fa minvar la temperatura del gas intern de l'estrella. Donat que una estrella depén de l'equilibri entre la força cap a fora a causa de la pressió tèrmica del gas que tendeix a expandir-se i la força cap a dins a causa de la massa del gas, la disminució de pressió tèrmica per la creació de parells electró-positró farà que l'estrella comence a caure sobre ella mateixa. És el començament de la fase supernova.
L'estrella no viurà molt, segur. Futures generacions humanes vivint a l'hemisferi sud veuran l'explosió algun dia proper. Un estel brillarà més que cap altre al Gran Núvol de Magallaes. I com ja ha passat altres vegades fins i tot podran veure'l de dia.
Levante publica avui la columna de Vicent Martínez, director de l'Observatori Astronòmic de la Universitat de València. Ens parla de la darrera supernova que va observar la humanitat fa uns 400 anys i com, uns quants anys abans, des de l'antic Regne de València el nostre astrònom Jeroni Muñoz va observar-ne una altra.
L'última supernova que va explotar en la nostra galàxia es va observar fa més de 400 anys. Eren els temps de Kepler i Galileu. Ells i els seus coetanis van poder gaudir d'un espectacle que no s'ha tornat a repetir: veure a ull nu una nova estrella en el firmament. Molt pocs anys abans, el 1572, l'astrònom valencià Jeroni Muñoz va poder observar altra. Importants astrònoms de l'època, com el danès Tycho Brahe, la van estudiar amb detall. Segons explica Víctor Navarro, catedràtic d'Història de la Ciència de la Universitat de València, Muñoz va ser informat per uns pastors i calciners de Torrent. Aquests, acostumats a treballar de nit i observar la volta celeste i identificar, amb ulls exercitats, el patró de W que forma la constel·lació de Casiopea, es van sorprendre a l'observar un intrús celeste en aquesta coneguda regió del cel. Convençuts que aquesta estrella no havia estat allí amb anterioritat, van alertar de la seua presència el catedràtic d'hebreu, matemàtiques i astronomia de l'Estudi General, Jeroni Muñoz. Tal va ser la commoció, que el propi rei Felipe II va encarregar a Muñoz un estudi sobre la nova estrella. Muñoz va portar a terme observacions sistemàtiques i va escriure, en pocs mesos, un tractat que va titular: «Libro del Nuevo Cometa». Brahe, en canvi, la va considerar una nova estrella, però va lloar les observacions de Muñoz. Segurament, el propi Muñoz dubtava que realment es tractés d'un estel ja que podem llegir en el seu text «en cap autor trobe estel semblant a aquest, el qual més em sembla estrella que cometa». A més, la nova estrella clarament posava en dubte la concepció aristotélica de la naturalesa incorruptible del cel, acceptada durant segles.
Imatge: Tycho Brahe observa la nova estrella en la constel·lació de Cassiopea (part superior esquerre). Del llibre 'Astronomie
Populaire' de Camille Flammarion (Paris, 1884).
Té raó Stephen Hawking quan alerta que la vida extraterrestre pot ser hostil. Hawking ha arribat a la sàvia conclusió que res com el nosce te ipsum per a saber alguna cosa sobre els alienígenes. Seria del tot ingenu pensar que una civilització extraterrestre poguera vindre a visitar-nos moguda per algun tipus d’interés filantròpic. Evidentment, tot és possible, però al parer de l’autor de Breu història del món no hi ha més que mirar com ens hem comportat nosaltres en els països colonitzats per a imaginar com ens tractarien els alienígenes en el nostre planeta Terra. D’altra banda, si la humanitat descobrira un planeta habitat, no massa lluny, en alguna galàxia accessible, i amb una prodigiosa quantitat de recursos energètics i de minerals de gran valor, com es comportaria amb els hipotètics aborígens? És fàcil d’imaginar. Hawking ha mirat al seu voltant, ha reflexionat, i des del seu estatisme físic, però armat amb aquella prodigiosa capacitat per a arribar a visualitzacions concretes, ha teclejat en el seu ordinador una frase: Don’t talk to aliens. Ai, si ens descobreixen!, ha conclòs. Si els d’allà fora són com els d’ací dins, estem perduts. I per què no haurien de ser-ho? Què ens pot animar a pensar el contrari? Per què creure que allà fora no està ple de gent sense escrúpols, d’empresaris depravats, d’especuladors borsaris, de periodistes canalles, de manipuladors, assassins i mentiders? Per què no imaginar que tenen la seua religió, el seu dogma inqüestionable, que es creuen, com nosaltres, fills de Déu, i que envien pels universos els seus fanàtics sacerdots amb catequesis alienígenes? Tot plegat un risc massa gran, esfereïdor, que ha posat la pell de gallina al senyor Hawking. I que ha conclòs que Carl Sagan, l’impulsor del projecte SETI de recerca de vida extraterrestre, va actuar d’una manera bastant irresponsable quan va enviar per l’espai missatges amb les nostres coordenades i indicant què i qui som, i que els esperem amb els braços oberts. Hi ha un risc evident en ser descoberts: “És perfectament possible que existisca una intel·ligència superior que desitge tindre’ns com a mascotes o éssers inferiors, tal com fem nosaltres amb altres éssers vius” adverteix. Perquè Hawking està convençut que existeix vida extraterrestre intel·ligent, i tan sols li queda una esperança en el cas hipotètic que ens visiten: que nosaltres siguem més roïns que ells i els guanyem la partida. El nostre tarannà és tan dolent que tem que es puga repetir, sota qualsevol altra forma viva, en l’univers. I això, ben mirat, és del tot nou: mai ningú no havia projectat des de la ciència una percepció tan negativa de la naturalesa humana.
Foto: AP Photo/Richard Lewis Stephen
Hawking el 2001.
marco |
La Galàxia |
divendres, 19 de setembre de 2008 | 20:34h
Tard o d'hora havia de passar. Al final l'han caçat. Un equip de la Universitat de Toronto, al Canadà, ha aconseguit una imatge històrica en la que un estel llunyà mostra, al seu costat, un altre objecte brillant, que els astrònons asseguren que és un planeta calent i jove.
Per a aconseguir-ho han hagut d'utilitzar un dels telescopis més grans del món, un del duet de telescopis Gemini, al bell cim del Manau Kea, allà a les llunyanes illes Hawai.
"És la primera vegada que hem vist directament un objete amb massa planetària probablement en òrbita al voltant d'una estrella com el nostre Sol", ha afirmat David Lafrenière, autor principal del treball. "Si confirmem que aquest objecte es troba realment lligat gravitacionalment a l'estrella, suposarà un gran pas cap avant".
Les campanyes publicitàries són cada vegada més agosarades i originals. Davant de tanta competència cal ser diferent als altres. Per això l'empresa Doritos ha organitzat una campanya a la Gran Bretanya per fer el primer anunci dirigit exclusivament per a extraterrestres. I ha comptat a la col·laboració de la Universitat de Leicester.
El video guanyador, que podeu veure més avall, s'ha enviat a l'espai des de l'estació europea EISCAT en el Cercle Polar Àrtic.
Fa una setmana la NASA anuncià que prompte desvetllaria un descobriment sensacional. Així ens han mantingut expectants durant set dies. Centenars d'hipòtesis, algunes d'elles ben estrambòtiques, han estat corrent per la xarxa aquests dies.
Les ganes de vendre el producte, que es parle de la NASA, i dels seus projectes, va portar a aquesta a crear unes grans expectatives que només han satisfet els astrònoms. Perquè el fet de descobrir una supernova jove en el centre de la Galàxia ens mostra que la Via Làctia és ara més semblant a la resta de galàxies espirals de l'Univers.
Send my love to the aliens! Això és que ha dit Sir Paul McCartney en saber que la NASA ha transmés aquesta matinada, hora central europea, la cançó "Across The Universe" dels Beatles cap a l'estel polar.
La NASA fa enguany 50 anys. També en fa 50 de l'enlairament del primer satèl·lit nord-americà Explorer 1 i 45 de la posada en marxa de la Xarxa de l'Espai Profund de la NASA, conjunt de grans antenes repartides per tot el món. Amb elles es poden controlar les sondes enviades als planetes llunyans, com Júpiter o Saturn. Un conjunt d'aquestes antenes es troben a Robledo de Chavela, prop de Madrid.
Per commemorar tot això, la NASA ha enviat aquesta matinada, amb les seues antenes, un flux de ràdio amb la codificació digital de la cançó cap a l'estrella polar. Aquesta es troba allunyada 431 anys llum de nosaltres i per tant els possibles habitants dels planetes que orbiten al seu voltant ho rebran d'ací a 431 anys.
Sir Paul McCartney i la vídua de John Lennon, Yoko Ono, s'han mostrat entusiasmats per la idea de la agència espacial. Yoko Ono ha dit, fins i tot, que: "Veig que aquest és el principi d'una nova era en la qual ens comunicàrem amb milers de milions de planetes per tot l'univers".
No és, però, el primer missatge enviat a l'espai. Ja s'ha transmés un missatge a M13, per exemple. Cal també recordar que ja fa més de 100 anys que Marconi va fer les primeres comunicacions per ràdio a través de l'Atlàntic i que per tant al voltant de la Terra ja existeix una esfera de 100 anys de radi on els possibles extraterrestres ja coneixen la nostra presència.
Els fans dels Beatles ja han declarat aquest 4 de febrer (5 de febrer ja ací) com el dia d'Across The Universe. La NASA ens invita a que escoltem la cançó al mateix temps que ells l'envien a creuar l'univers....
ESPURNES
