El debat sobre els leds blancs: estalvi energètic o contaminació lumínica?

Interessant article d’Ingrid Lafita en el Diari la Veu sobre el canvi de color de les nostres ciutats. Són els Leds la solució a la contaminació lumínica? Amb la nostra opinió sobre l’assumpte.

—————-

Quan es busca alguna imatge per a il·lustrar què és la contaminació, sovint es troben xemeneies llançant fum a l’atmosfera o mars i rius plens de residus o, fins i tot, abocadors. Més estrany és, però, pensar en la contaminació lumínica causada per l’excés d’enllumenat públic i per la instal·lació incorrecta dels fanals que llancen al cel part de l’energia lluminosa que emeten. A la ciutat de València, aquest tipus de contaminació és un greu problema que, conscient d’això o no, afecta tota la societat. A fi de pal·liar-lo, a principis de mes, l’Ajuntament de València va anunciar la substitució de les bombetes de 997 carrers de la ciutat. Concretament, passaran de ser làmpades de vapor de sodi a alta pressió a làmpades de leds de 3.000 K, orientats cap a baix i amb menys potència. No obstant això, els experts indiquen que no és suficient per a combatre la contaminació lumínica.

L’astrònom Enric Marco forma, junt amb Ángel Morales –del departament de Química Analítica de la Universitat de València (UV)– i Joaquín Baixeras –de l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva de la UV–, el grup ‘Salvem la nit’, un equip de treball sobre contaminació lumínica. Marco valora positivament el canvi de posició dels fanals de València perquè deixen d’orientar la llum cap a dalt, però adverteix que hi ha leds que també contaminen i afirma que “la millor solució per a la preservació del medi ambient és la llum molt càlida; la llum blanca és dolenta per al medi ambient“.

Per llegir-ne més continua a l’article:

El debat sobre els leds blancs: estalvi energètic o contaminació lumínica?

Imatge: Canvi d’enllumenat a Meliana. Carrer de Meliana. A l’esquerra llum PC-Ambre. A la dreta llum Led blanc tipus Rus. Quin vos agrada més?. Ajuntament de Meliana (Horta Nord).

Contaminació lumínica: tot el que volies saber en només 3 minuts

Com reduir la contaminació lumínica? Quin és el problema dels LED? Ens afecta l’excés de llum? Per als carrers, la llum blanca és millor que la groga o no?

Tot això explicat de la mà d’Oratgenet i Jordi Payà, un vídeo curt sobre la contaminació lumínica i els seus efectes, amb la col·laboració de Salvem la nit, el Grup de Treball per a l’estudi de la contaminació lumínica de la Universitat de València. No a la llum blanca!

Vídeos d’Oratgenet

Sobre el canvi de l’enllumenat a València

Fa uns dies es féu públic les característiques del pròxim canvi de l’enllumenat dels carrers de València. 997 carrers de la ciutat passaran de tindre làmpades de llum de vapor de sodi d’alta pressió a tindre Leds blancs càlid de 3000 K, Flux Hemisfèric Superior instal·lat = 0% (llum només cap a baix) i baixada general de potència en totes les làmpades. És això suficient per a disminuir la contaminació lumínica? La meua opinió és que es va en el bon camí però s’haguera pogut fer molt més com explique en l’entrevista que em va fer Levante el 2 d’agost (al final).

La noticia és aquesta:

La luz blanca llegará a 997 calles de la ciudad de València

El ayuntamiento sustituirá más de 30.000 bombillas y lámparas para reducir el gasto y la contaminación lumínica

marta celda/ j. v. paños | valència 30.07.2017 | 10:58

Las calles cambian de «tono» con el nuevo tipo de bombillas y farolas.

Las calles cambian de «tono» con el nuevo tipo de bombillas y farolas.

El Ayuntamiento de València va a llevar a cabo a través de la segunda fase del Plan de Eficiencia Lumínica la sustitución de lámparas y bombillas en un total de 997 calles de la ciudad, dando continuación a otras incitativas llevadas a cabo en los últimos meses que ya ha llegado a tramos de la calle San Vicente, y zonas de los barrios de Malilla o Campanar. El objetivo de este sustancial cambio es lograr un reducción de la factura eléctrica, caminando hacia la sostenibilidad, y rebajar la contaminación lumínica.

Así, esa luz naranja y poco sostenible dará paso a otra más blanca en muchas vías, y también desaparecerán muchas de aquellas farolas que han quedado desfasadas.

Continua en l’enllaç

La luz blanca llegará a 997 calles de la ciudad de València

Resposta des de Cel Fosc València

La meua resposta va vindre als pocs dies en l’entrevista que em va fer la periodista Sara Roqueta:

Los expertos valoran el cambio a leds pero alertan de que aún contaminarán

o per ací

Los expertos valoran el cambio pero alentan que todavía contaminan, 2 d’agost 2017.

Encara que s’obstinen a negar-la, la contaminació lumínica existeix a València

P1020393s

Sembla una norma en el debat polític usar qualsevol argument per afavorir les accions del que governa. Si bé és cert que molts assumptes públics poden tenir diverses perspectives, totes elles, en principi respectables, no ocorre el mateix quan estan en joc coneixements científics que només es poden rebatre amb un altre coneixement científic millor. Són les regles del joc de la ciència des que Galileu va construir el que ara anomenem mètode científic. En resum, només parlen les dades, no serveixen les opinions.

Tot això ve al cas de les declaracions de l’alcaldessa de València, Rita Barberá, quan afirma que la contaminació lumínica a València no existeix, malgrat el que diguen els experts. Doncs va a ser que no. La contaminació lumínica a València existeix i la ciutat està en el rànquing de les ciutats més contaminades del món. Com a exemple, fa poc un grup de Califòrnia va publicar en Nature GeoScience un article en el qual es mostrava la relació entre la contaminació lumínica i la contaminació de l’aire per òxids de nitrogen, i situava a València en la segona posició després de Chicago.

Valencia-Chicago

Segons les pròpies dades de l’ajuntament, en 20 anys València ha multiplicat per 4 la seua despesa en il·luminació, quan la seua població ha augmentat solament un 2,5%, mentre que la potència elèctrica consumida durant el mateix període s’ha multiplicat per tres.  Aquest excés d’il·luminació no és gratis i el seu pagament ha posat en dificultats a l’ajuntament alguna vegada. Si bé, segons el criteri de l’alcaldessa, la llum a la ciutat és un motiu d’orgull.

I què és el que fan en altres ciutats? En la “pobra” Alemanya, les coses són molt diferents. Berlín, per exemple, brilla molt menys que València i, encara conserva actives, per petició popular, les 40.000 fanals de gas de principis del segle XX. Ah! I els parcs públics no tenen il·luminació pública amb un estalvi considerable en la factura. Segurament, els berlinesos s’han de considerar pobres.

Per estalviar en la factura de la llum i, al mateix temps, preservar la salut dels seus ciutadans, València podria fer moltes coses. La primera, fer una auditoria energètica per veure realment on sobra o mancada llum. Les famoses lluminàries amb 2, 3 o 4 braços de les grans avingudes es podrien reemplaçar per llums més adequades. Les llums dels monuments es podrien apagar a les 12 de la nit, com a pansa a Shanghai, per exemple. I és que aquí hem de ser més rics.

Mentre que Barcelona ha substituït tot el seu enllumenat per lluminàries totalment planes que no emeten llum cap al cel i a Madrid s’acaba d’anunciar el canvi de tot el seu enllumenat a LEDs, amb temperatura de color amb un màxim de 3000K per minimitzar l’emissió de la nociva llum blava, a València no es fa res. Simplement es nega l’existència de la contaminació lumínica i s’ha acabat el problema.

La substitució directa de llums de vapor de sodi d’alta pressió (grogues) per LEDs de color blanc que s’ha realitzat en nombrosos municipis de la mà del programa d’Eficiència Energètica de la Diputació és inútil ja que els actuals LEDs no són més eficients que els actuals llums de sodi. Ho diuen els experts, què li anem a fer.

A més el canvi directe d’unes per unes altres no és adequat, ja que les lluminàries dels carrers no estan homologades pels LEDs, com avisa l’agrupació de fabricants d’il·luminació, ANFALUM, en el seu comunicat num. 15. Tot això sense explicar que la llum blanca dels LEDs instal·lats té un fort component blau que és nociu per a la fauna nocturna i, més greu encara, per a la salut humana, ja que inhibeix la producció de l’hormona melatonina, necessària per regular els ritmes dia-nit i protegir d’alguns tipus de càncer.

Per tot l’exposat la contaminació lumínica és real i molt greu en tota l’àrea metropolitana de València. Les imatges que prenen regularment els astronautes de l’Estació Espacial Internacional mostren, sense cap dubte, que la llum enviada a l’espai per la ciutat és molt major que la que envia qualsevol poble de la comarca de l’Horta. Precisament una d’aquestes fotos ha estat usada per la Diputació de València, per afirmar que les poblacions que ja han implantat la tecnologia LED han rebaixat la seva contaminació lumínica. Això és realment sorprenent i mereix un comentari. Com a exemple d’estudi es pren la població de Meliana, a l’Horta Nord, i es conclou que brilla menys per haver canviat tota la seva il·luminació pública per LEDs. Una mirada atenta a la zona de la imatge citada revela clarament que un núvol oculta les llums de la població. Aquest fet no sembla importar, així com que la imatge usada és un fitxer jpg, totalment inadequat per a anàlisis científiques, o que fins i tot ignorem si a l’octubre de 2013, quan es va fer la foto, Meliana ja havia implantat els LEDs.

Així doncs, els desitjos de l’alcaldessa i del president de la Diputació no sempre es converteixen en realitat. Les dades són tossuts i ens confirmen que València brilla i molt. I la introducció de LEDs no va a arreglar la situació sinó a empitjorar-la. Ho continuaran dient les dades.

Artícle publicat a Las Províncias:
Aunque se empeñen en negarla, la contaminación lumínica en Valencia existe, Las Provincias, 23 de setembre 2014. Ángel Morales Rubio i Enric Marco. Grup de treball sobre contaminació lumínica de la Universitat de València

Imatge: Luminària de huit braços en el Pont de les Flors a València. AMR.

El tramvia groc de Joan Francesc Mira

Així van transcórrer més de catorze segles, des d’Anníbal fins a Jaume I, i així van fer el país que havía de ser el meu, passant tots per davant de ma casa: Déu sia lloat, que em concedí una infantesa en aquest lloc.“Sempre s’ha dit que el lloc on has passat la infantesa és on es troben de veritat les teues arrels com a persona, les teues primeres lliçons de vida, els teus primers relacions amb la família i el amics d’escola. En aquest sentit El tramvia groc, de Joan Francesc Mira, és una crònica de sentiments, dels records del paradís perdut de la infantesa. Una infantesa que trancorregué en la primera dècada de la postguerra, un paisatge gris i una societat vençuda que l’autor recorda perfectament. El xiquet Joan Francesc no va patir les fortes restriccions de l’època, donat que pertanyia al que ara anomenaríem classe mitjana baixa, però recorda la fam que passaven els veïns i els companys d’escola.

El barri de la Torre on nasqué i passà el seus primers anys era un barri humil a l’extraradi de la ciutat. Un tramvia groc destartalat els unia al centre de la ciutat i a les poblacions de l’Horta Sud.

Tramvia-grocEn El tramvia groc Mira ens conta la vida quotidiana, els seus records personals, les olors, els sentiments. Jo, que vaig viure la infantesa en els 60 i els 70, també he viscut, en les seues etapes finals, algunes de les sensacions, com aquella d’anar a comprar la llet a la lleteria i menjar-me després la nata:

Després a casa, la mare bullia immediatament la llet i jo, que havia anat a comprar-la, tenia el privilegi de menjar-me’n tota o part de la nata que surava en la superfície, adobada amb una cullerada de sucre.

O com narra tot els oficis que anaven a sa casa i que ara han desaparegut, mostra dels canvis que es van produir a la societat en només 20 anys, just el període de la seua infantesa.

Al llarg de les dues dècades centrals dels segle XX, entre 1940 i 1960, que són els anys de la meua infantesa, adolescència i primera joventut (els primers vint de la meua vida) en la major part d’Europa es completa definitivament el trànsit d’una civilització encara amb molts components gairebé medievals (“una existència de bèsties de camps”) a allò que en podríem dir la modernitat consumada o contemporaneïtat.

Però el llibre no és només un llibre de records sinó també és un retrat de la societat valenciana dels 40 i 50, d’una societat vençuda però valenta i lluitadora, amb ganes d’eixir endavant. Una ciutat de València que encara tenia horta cultivada i parlava majoritàriament en valencià.

El tramvia groc és un llibre, per tant, que no s’ha de deixar passar, per als que visquérem la dictadura i per als joves perquè coneguen la misèria quotidiana d’aquella època.

Google Earth i Street View ens permet visitar el lloc on hi hagué la casa de Joan Francesc Mira (Av. Reial de Madrid, 431, València), ja enderrocada i que ara ocupa un taller de camions (dreta), just al costat de la fusteria de Paco Soria i enfront del magatzem d’Obres Públiques (esquerra).

Sinopsi:

L’escriptor Joan F. Mira replica la sentència del filòsof René Descartes, cogito ergo sum, amb un «recorde; per tant, existesc». El tramvia groc explora la memòria personal de l’autor, amb els descobriments i els interrogants elementals que tothom pot compartir. En aquestes pàgines s’hi evoca la infantesa en un barri perifèric de València, el tramvia que cus l’horta amb la ciutat, els veïns més xocants, les prostitutes afectuoses, els misteris familiars sense resposta, les llums i les ombres… Com al seu dia van fer Yourcenar, Nabòkov o Canetti, Joan F. Mira recupera un temps perdut, una cultura i un univers on es coven les passions més fondes, que perviuran en l’adult.

el-tramvia-groc_9788475884219.jpg
Joan Francesc Mira

Memòries de joventut de Joan F. Mira
La mirada tendra i irònica als primers anys

Imatge: El tramvia groc passa per la Creu Coberta a València. De Passejant València amb ulls curiosos.

Tanta llum com si fora de dia

Professor història

Joan Francesc Mira és el nostre millor escriptor que actualment tenim els valencians. A la seua darrera obra El professor d’història detalla, analitza i tritura cadascun dels tòpics de la Nova València contruïda per la dreta més rància. Una València que ha oblidat el seu passat, sense arrels i que vol semblar més del que és.Aquest primers dies d’agost me l’estic llegint. I m’ha sorprés veure que l’autor no ha oblidat parlar d’un tema recurrent en aquest bloc d’astronomia: la contaminació lumínica de la ciutat de València.

Parla del cementeri de València….

…d’ençà que la ciutat va construir aquest cementeri neoclàssic i perfecte ben lluny de les muralles, el viatge dels morts era llarg, era realment un viatge, ara els vius ja els rodegen amb carrers i cases, prompte podran enderrocar els murs i el cementeri serà un gran parc urbà, un parc urbà rodejat d’autopistes de nit inundades de llum, tanta llum com si fóra de dia, però els morts no necessiten enllumenat nocturn, i els vius en tenen massa, deu ser que en aquesta ciutat, va pensar, l’abundància de fanals i de focus és tan gran i la il·luminació nocturna tan intensa per tal de compensar l’espessor de les ombres que van enfosquint ací els cors i els cervells, la claror blanca o groga omple en excés els carrers i les places justament ara que la dels esperits s’afebleix o s’apaga, les ments són massa fosques i els carrers massa clars. 

 

El professor d’història, Joan Francesc Mira, Editorial Proa, 2008, segona edició 2009, pàg. 218.Foto: Plaça de l’Ajuntament de València de nit. De la web turística Viajes y Turismo on Line.

 

Concert astronòmic al Palau de la Música de València

Concert astronòmic

Que passa quan es reuneixen dues manifestacions artístiques i una disciplina científica? El primer que ens ve al cap és el caos, però el resultat és ben diferent, tal com tindrem l’oportunitat de contemplar el pròxim dijous 2 de juliol, a les 20:15 h, al Palau de la Música de València.

Música, fotografia i astronomia s’abracen per donar a llum un espectacle únic de sons, imatges i ciència. L’esdeveniment, presentat per l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València i el Palau de la Música, combina la projecció d’una col·lecció de vídeos d’imatges astronòmiques en alta definició, i la música dels Quadres d’una Exposició de Modest Mussorgsky, una meravella d’harmoniosa sincronització entre els dos, que condueix a un enriquiment mutu, dels efectes visuals gràcies a la música i de la música a través dels efectes visuals.

Com en l’obra original assistim també a una exposició, però ara d’imatges astronòmiques. Quan la càmera es mou cap a una obra d’art, l’audiència entra dins de l’obra i es troba viatjant per l’espai, passant junt a planetes, estrelles, forats negres, nebuloses i galàxies.

Aquesta suite astronòmica és obra de l’astrònom i divulgador científic José Francisco Salgado que treballa al Planetari Adler de Chicago. Amb la seua empresa Vectors and Pixels Unlimited  crea art visual amb imatges científiques.

Aquest concert, al qual assistiré, és semblant al que es realitzà a l’Auditori de Cuenca el passat 19 de febrer en la inauguració de l’Any Internacional de l’Astronomia.

Nota: Gran part de l’apunt l’he tret del comunicat de premsa del concert.

Ens han furtat els estels!

Mars-Comet-NASA

Ens han furtat els estels. Ens han esborrat les constel·lacions i els mites dels antics.

I és tota la veritat. Els carrers estan excessivament il·luminats, amb punts de llum mal dissenyats. Milers de focus, molt artístics això si, es troben per tot València i per tota l’àrea metropolitana allumenant carrers, places i autovies. I les estrelles van apagant-se poc a poc…

Quin sentit té dissenyar punts de llum tipus bola que llencen cap amunt el 50% per cent de la seua energia. Que no val diners l’energia? Deixaríem que rajarà l’aigua el doble del temps necessari?

Cal posar un fanal de llum cada 100 metres en totes les autovies d’entrada a València si tots els cotxes porten els seus llums obligatoris?

Segueix…

No és només una pèrdua econòmica. Hi ha qui pensa que l’excés de llum és innocu, que només s’escapa cap a dalt i prou. Hi ha, però, un efecte afegit. Si hi ha núvols la llum llençada cap amunt es reflexa en ells, retorna a la terra i fa brillar el cel. I aquest efecte és visible a molt quilòmetres de distància. Si no hi ha núvols sempre tindrem pols en suspensió que brillarà per la llum excessiva. El resultat de tot plegat és que no podrem veure ja els estels amb una brillantor menor que la brillantor del cel. És en aquest aspecte que dic que ens han furtat els estels.

Un estudi recent del Departament d’Astrofísica de la Universidad Complutense de Madrid, les conclusions del qual podem llegir a un article de El Pais, ha mostrat amb tota la seua cruesa, el que ja sospitàvem: València és la ciutat que més contamina lumínicament d’España. València superà els 13 milions i mig d’euros el 2007 en la seua factura de llum. Aquesta factura tan grossa, que paguen, no ho oblidem, els seus habitants, és veu en el seu context quan la comparem amb la que paguen ciutats com Madrid i Barcelona, per exemple, que tenen el doble de població. A València es consumeixen més de  127
kilowats-hora per habitant, front als 61,5 de Madrid o als 57,4 de Barcelona. El Pla d’Eficiència Energètica del Ministeri de Foment 2004-2012 proposa un consum mitjà de 75 kilowats-hora per habitant.

La pèrdua del cel estrellat s’ha fet sense preguntar, sense qüestionar els efectes. El cel és de tots. No només dels pobres astrònoms que hauran de viatjar més lluny en busca de cels nets, sinò també de tots els habitants de la Terra. I a més a més els ecosistemes nocturns se’n ressenteixen. El cicle de vida dels animals nocturns queden totalment afectats.

València hauria de ser ben respectuosa amb el medi natural. Molt a prop de la ciutat tenim el llac de l’Albufera. Des d’ell el núvol de llum taronja que embolcalla la ciutat allumena la superfície de l’aigua i les plantes aquàtiques. On s’amagaran els insectes nocturns?

L’altre dia un xiquet de visita amb la seua escola, en veure el cel estrellat que ens mostrava el meravellós programa lliure Stellarium, no va saber respondre en preguntar-li que era l’immens núvol de pols que creuava tota la volta celeste. No havia mai vist la Via Làctia, la visió des de la Terra de la nostra pròpia galàxia.

L’organització Cel Fosc lluita en contra de la contaminació lumínica amb campanyes de concenciació popular i administrativa. Si la ciutadania no es convenç del problema pensant en els diners tirats al fem per la política de Grans Events i de la València de la Llum pensem en els ecosistemes afectats i en els xiquets que no sabran mai més que és l’Òssa Major o la Via Làctia.

Fa 400 anys Galileu Galilei va aixecar el seu telescopi al cel i va fer una sèrie de descobriments que canviaren la nostra visió de l’Univers. Si visquera ara li seria difícil tornar-los a fer.

Foto: Contaminació lumínica a València.
Una vista nocturna de l’avinguda del Cid de València, il·luminada per centenars de faroles. Carles Francesc, El Pais. 10-05-2009.

Astronàutica valenciana

La contribució a la investigació espacial dels científics del País Valencià no és tan minsa com algú podria pensar. Aquest podria dir que l’astronàutica valenciana no existeix i que encara ha de desenvolupar-se des del no res. O que només els gran centres espanyols com l’INTA, el IAC o el IAA són els productors d’instrumentació espacial a l’estat espanyol. Però l’assistència a la xerrada Astronàutica valenciana, dins de les activitats de l’exposició Viure a l’espai… no és tan diferent, actualment al Centre Octubre a València, m’ha fet redescobrir aquesta part de la ciència valenciana que existeix de debò però que no és massa visible.

Ja coneixia, per suposat, l’existència de físics i d’enginyers valencians eficaços en aquestes tasques però la xerrada d’Andrés Russu m’ho va posar tot en context. L’origen, els centres implicats a la Universitat de València, els encerts i entrebancs, i sobre tot la trajectòria d’un petit però potent equip que participa actualment en diversos projectes de la Agència Espacial Europea (ESA).
I veure l’escut de la Universitat on treballe i saber que viatja per l’espai protegint el detector més estimat és emocionant…

Segueix…

Andrés Russu, enginyer electrònic del Grup d’Astronomia i Ciències de l’Espai (GACE) i del Laboratori de Processat d’Imatges (LPI) de la Universitat de València va fer a la conferència Astronàutica valenciana una explicació històrica de tots els projectes en que investigadors valencians han participat en la construcció de ginys espacials.

Tot començà amb el detector de raig X i gamma, LEGRI, llençat com a càrrega útil dins del que va ser el primer satèl·lit espanyol, el Minisat01. Aquest petit satèl·lit va estar en òrbita des del 1997 fins al 2004.

L’objectiu de LEGRI era demostrar la viabilitat de detectors d’estat sòlid de HgI2 i CdZnTe per a astronomia espacial. Legri tenia capacitat de formar imatges i espectres de les fonts de raig X i gamma dins del rang de 10-100 keV.

El problema tècnic fonamental amb aquestes radiacions tan energètiques és que no es poden focalitzar mitjançant espills i lents. Senzillament la radiació les travessa sense problemes. Els especialistes valencians van desenvolupar un sistema de màscares codificades que posades davant del detector difracten la radiació incident i formen un patró de difracció. Després mitjançant diversos algorismes informàtics es reconstrueix la imatge de la font en l’ordinador. El principi és el mateix de com es formen les imatges en la càmera fosca, on un senzill forat en una caixa es capaç de formar una imatge exterior a l’interior de la caixa.

Legri va servir per a entrenar-se en la construcció de detectors més sofisticats per a la participació en missions de l’ESA. Així va sorgir la missió Integral per a la detecció de raigs X i gamma més energètics, de 15 KeV a 10 MeV. La participació de la gent de la Universitat de València va ser fonamental en aquesta missió. El sistema de multiplexació espacial amb les màscares codificades va ser l’aportació del GACE. Aquesta estava feta de tungsté de nombre atòmic 74 i densitat 19,3 g/cm3. Havia d’absorbir la radiació de les zones de la màscara no permeses.

Integral es llençà el 17 d’octubre de 2002 des de la base espacial de Baikonur al Kazajistan. Encara que tenia una vida prevista de 2 anys encara encercla ara la Terra més enllà dels cinturons de Van Allen.

Integral ha detectat explosions de raigs gamma amb una resolució no aconseguida fins ara i ha resolt l’emissió difusa d’aquesta radiació en fonts puntuals.

La participació dels científics valencians en la missió Mega també ha estat decisiva. Plantejada per estudiar els raigs gamma en els rang energètics de 0,4 a 50 MeV constava d’un satèl·lit i d’un globus estrastosfèric. Volant a una altura de 40 km entre Trapani ( Sicília) i Arenosillo (Huelva) havia de recollir les dades des d’aquesta part de la Mediterrània Occidental. Tanmateix problemes de finançament per part de l’Agencia Espacial Italiana han ajornat sine die el projecte.

Tanmateix la missió que més ressò mediàtic va causar va ser la missió UTBI (Under The Background Influence).

L’espai no és apte per a la vida a causa de la manca d’aigua o l’oxigen però també per la presència d’una energia ionitzant (fotons energètics: raigs X i gamma) i partícules (protons, electrons, etc…) que arriben de tots els punts de l’espai a causa d’explosions en estrelles i altres fenòmens violents. Els astronautes en general, però sobretot els que viuen llargues temporades a l’Estació Espacial Internacional (ISS), reben certa quantitat de radiació. La possibilitat de mesurar la radiació de fons en una missió espacial pot resultar útil para el disseny de futures missions.

UTBI va ser el nom d’un projecte d’uns estudiants de la Universitat de València, entre els quals es trobava Andrés Russu, que aquests van presentar a un concurs de l’Agència Espacial Europea i que va ser seleccionat per ser instal·lat a la ISS.

Va ser pujat a bord de l’Estació Espacial durant la missió alemanya Astrolab el novembre 2006. L’astronauta Thomas Reiter va ser l’encarregat de l’activació i control de la UTBI durant els 14 dies de la missió. I allà dalt continua, ara desactivat en el segment rus de la nau, junt a la porta d’evacuació de la ISS.

El detector d’estat sòlid de CdZnTe que porta es troba dins d’una caixa amb la seua pròpia electrònica i les dades es graven en senzilles memòries flash SD de càmera fotogràfica. L’astronauta només ha de tornar les memòries a la Terra per a l’estudi de les dades.

I si us fixeu en les fotos veureu que l’escut de la Universitat de València és ben visible!.

Instrument UTBI

No voldria ser exhaustiu, ni cansar al personal, però els científics valencians participen també en altres missions com la ASIM-MXGS per estudiar les emissions de raigs gamma de l’alta atmosfera terrestre causades per les tempestes. Aquestes mesures “cap  a baix” no han estat mai ben vistes per les potències nuclears donat que podrien ser usades per veure els seus secrets més íntims…. Aquesta futura missió de la ESA està en fase de projecte i serà llençada cap al 2011.

El espectrofotopolarímetre IMAX desenvolupat, entre altres, pel grup de Física Solar del GACE a la Universitat de València serà part de la càrrega útil de la missió Sunrise, que porta un telescopi d’1 metre com a col·lector de llum. Un globus científic serà llençat des de la base de Kiruna, Suècia, amb els instruments i durant unes quantes setmanes el vent el portarà a donar la volta al món. Donat que durant un temps vaig tindre relació amb aquest projecte ja en parlaré més detalladament més endavant.

Sunrise i concretament IMAX podrien considerar-se les missions de prova per a la pròxima missió al Sol de la ESA, Solar Orbiter, que serà llançada cap al 2015 i observarà la nostra estrella de més a prop que Mercuri.

Foto de portada:  Thomas Reiter activant l’UTBI a bord de l’ISS.

Nota: Agraesc a Andrés Russu per les imatges.