Marxa per la ciència: els científics responen

Avui, 22 de març, dia de la Terra, se celebra a tot el món la Marxa per la Ciència, una mobilització dels científics i dels ciutadans preocupats per les polítiques que menyspreen i fins i tot ataquen el coneixement científic i tot el que ha aportat per al benestar de la humanitat.Si tot va començar l’any passat arran de l’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca, amb la política dels fets alternatius a la ciència, i sobretot amb la negació de totes les proves de la realitat del canvi climàtic, la situació s’ha fet més greu després de la presentació de la proposta dels primers pressupostos nord-americans. Per al pròxim exercici, es preveu un augment desorbitat de les despeses militars, diners que provindran d’una disminució dràstica de les inversions en recerca en les grans agències científiques com ara la NASA, que haurà de renunciar a algunes de les futures missions de satèl·lits mediambientals o la molt castigada Agència de Medi Ambient que veurà retallats els fons per a l’estudi del canvi climàtic.

La marxa principal als Estats Units serà a la ciutat de Washington on s’espera l’assistència de milers de persones, científics però també persones que reconeixen el veritable paper de la ciència en la societat actual. Unes 220 associacions científiques nord-americanes s’han adherit a l’acte per reivindicar el paper essencial de la ciència en la societat. Està previst que intervinguen els tres científics que presideixen la protesta: la biologa Lydia Villa-Komaroff, la pediatra Mona Hanna-Attisha i el científic i divulgador Bill Nye.

La protesta, però, serà global ja que altres 550 ciutats de tot el món faran també manifestacions o concentracions. A Bogotà, ciutat de Mèxic, Paris, Copenhaguen, Londres així com Madrid, Sevilla o Granada. A Barcelona s’ha fet aquest matí un acte al Parc de Recerca Biomèdica amb diverses xarrades i activitats.

La iniciativa de la Marxa per la Ciència va néixer als Estats Units, a semblança de la Marxa de les Dones del gener passat, com a resposta a la profunda preocupació de científics i ciutadans davant la creixent onada de polítiques anticientífiques i l’erosió de la imatge social de la ciència. La pàgina web March for Science explica clarament el sentit de les mobilitzacions:

“La Marxa per la Ciència defensa una ciència fortament finançada i transmesa públicament com un pilar de la llibertat humana i la prosperitat. Ens unim com un grup divers i imparcial per cridar ben alt per la ciència que sustenta el bé comú i per als líders polítics i els legisladors per que promulguen polítiques per a l’interès públic basades en l’evidència.

La Marxa per la ciència és una celebració de la ciència. No és només sobre científics i polítics; és sobre el paper real que exerceix la ciència en cadascuna de les nostres vides i la necessitat de respectar i fomentar la recerca que ens dóna coneixement del món. No obstant això, la marxa ha generat una gran quantitat de controvèrsia al voltant de si els científics s’han d’implicar en la política. Davant d’una tendència alarmant cap al descrèdit del consens científic i la restricció dels descobriments científics, podríem preguntar en el seu lloc: ens podem permetre el luxe de no parlar en la seua defensa?

La gent que valora la ciència ha estat en silenci durant massa temps front a les polítiques que ignoren l’evidència científica i posen en perill tant la vida humana com el futur del nostre món. Les noves polítiques amenacen amb restringir encara més la capacitat dels científics per investigar i comunicar les seues troballes. Ens enfrontem a un possible futur on la gent no només ignore l’evidència científica, sinó que tracte d’eliminar-la per complet. Romandre en silenci és un luxe que ja no ens podem permetre. Hem d’estar units i donar suport a la ciència.

La utilitat de la ciència per la política no és un assumpte partidista. Les agendes i polítiques anti-ciència han avançat gràcies als polítics d’ambdós costats del passadís, i fan mal a tothom – sense excepció. La ciència tampoc ha de servir a interessos especials ni ser rebutjada en base a conviccions personals. En la seua essència, la ciència és una eina per a la recerca de respostes. Pot i ha d’influir en la política i guiar el nostre llarg camí de presa de decisions.

La Marxa per la Ciència defensa la ciència i la integritat científica, però és un petit pas en el procés cap al foment de la utilitat de la ciència en la política. Entenem que la manera més eficaç per protegir la ciència és animar el públic a valorar i invertir-hi.

La millor manera de garantir que la ciència influesca en la política és animar la gent a apreciar i comprometre’s amb la ciència. Això només pot ocórrer a través de l’educació, la comunicació i les relacions de respecte mutu entre els científics i les seues comunitats – les vies de comunicació ha d’anar en ambdós sentits. Ha hagut durant massa temps una divisió entre la comunitat científica i el públic. Animem els científics a arribar a les seues comunitats, compartint la seua recerca i el seu impacte en la vida diària de les persones. Els encoratgem, al seu torn, per escoltar les comunitats i considerar les seues recerques i els plans de futur des de la perspectiva de les persones que atenen. Cal traure la ciència dels laboratoris i revistes i compartir-lo amb el món.”

La mort de la Cassini, a punt de revelar els últims secrets de Saturn

Després de vint anys, la nau comença la fase final de la missió, que la portarà a submergir-se en l’atmosfera violenta del planeta dels anells

Per: Josep Casulleras Nualart.
La mort de la Cassini, a punt de revelar els últims secrets de Saturn. Vilaweb.

Una de les missions espacials més espectaculars i reeixides de la història comença la seva fase final. Des d’aquest mes d’abril i durant cinc mesos, la sonda Cassini, que orbita des de fa tretze anys el planeta Saturn, farà una sèrie ‘d’òrbites terminals’ en una zona del tot inexplorada: l’espai que queda entre aquest gran planeta gasós i la part més interna dels seus cèlebres anells. Finalment, el 15 de setembre vinent, la Cassini es precipitarà contra l’atmosfera turbulent de Saturn, enviant les últimes dades, mai obtingudes fins ara, fins que pugui mantenir contacte amb la Terra, per acabar encenent-se i posant punt final a una enorme quantitat de descobriments que han permès de fer passos de gegant en l’astronomia.

El suïcidi de la Cassini permetrà d’eliminar el risc que la seva ferralla i els microbis d’origen terrestre que pot tenir acabessin estavellant-se contra alguna de les principals llunes de Saturn i contaminar-les. Precisament, alguns dels descobriments més destacats de la Cassini han estat els que tenen a veure amb la possibilitat que Tità i Encèlad tinguin alguna forma de vida en els respectius oceans líquids que pot haver sota capes de gel. Ho explicava l’astrònom de la Universitat de València Enric Marco al seu bloc de +VilaWeb: ‘El perill que un dia una Cassini descontrol·lada caiga en la lluna Tità, amb mars d’hidrocarburs, o a Encèlad, un món amb dolls d’aigua que denoten l’existència d’un mar interior, és massa gran per a no fer-hi res. Cassini pot dur encara, després de vint anys a l’espai, algun bacteri terrestre resistent i contaminar uns mons, si no amb vida pròpia, sí que amb una química pre-biòtica interessant d’estudiar en un futur.’

Continua en la web de Vilaweb:

La mort de la Cassini, a punt de revelar els últims secrets de Saturn

Les darreres aventures de Cassini

Potser la gent ja no ho recorda, però des de fa 13 anys la nau de la NASA Cassini es troba en òrbita al voltant del gegant anellat Saturn. El coneixement detallat del sistema del planeta que hem adquirit des d’aleshores és extraordinari. Les imatges de les llunes, dels anells, de Tità i Encèlad, móns potencialment habitables, han meravellats els amants de la ciència. En aquest bloc n’hem parlat a bastament.

Actualment la nau pràcticament ha esgotat les reserves de combustible necessari per als coets que li permeten maniobrar i, per tant, des del control de la missió al Jet Propulsion Laboratory, temen perdre la possibilitat en un futur pròxim de dirigir-la. El perill que un dia un Cassini descontrol·lat caiga en la lluna Tità, amb mars d’hidrocarburs o en Encèlad, un món amb dolls d’aigua que denoten l’existència d’un mar interior, és massa gran per no fer-hi res. Cassini pot dur encara, després de 20 anys a l’espai, algun bacteri terrestre resistent i contaminar uns mons, sinó amb vida pròpia, si amb una química pre-biòtica interessant d’estudiar en un futur.

Així que després d’explorar de prop les més de 60 llunes de Saturn, Cassini s’anirà acostant progressivament als anells per a submergir-se definitivament en la densa atmosfera del planeta el 15 de setembre pròxim.

Els anells de Saturn són una zona perillosa per a una nau espacial. Milions de cossos de roca i gel orbiten en el pla equatorial del planeta. Un xoc amb un d’aquests objectes de la mida d’un autobús destruiria la nau sense remei. Ara se sap que aquests són controlats per petites llunes, anomenades pastores, que situades just al a l’interior dels anells regulen que la estabilitat i la pervivència al llarg del temps.

En el procés de caiguda sobre el planeta, des del 29 de novembre passat, Cassini es troba actualment executant un conjunt d’òrbites fregant per fora l’anell exterior F de Saturn, amb un període de 7,2 dies en un pla inclinat 63,5 graus des del pla equatorial del planeta. Les 20 òrbites que farà fins el 22 d’abril són gairebé idèntiques, situant-se Cassini en el punt més pròxim (periastre) a uns 150.000 km de Saturn, i el punt més llunyà (apoastre) a 1.280.000 de quilòmetres de Saturn. Les velocitats relatives a Saturn en aquests punts seran de 76.150 quilòmetres per hora i 9.000 km/h respectivament. A partir del 22 d’abril, després d’un acostament agosarat a la lluna Tità per donar-li impuls, iniciarà el conjunt d’òrbites finals passants entre l’anell i el planeta fins al Gran Final del 15 de setembre.

Les òrbites actuals fregant l’anell F porten la nau espacial prop de Saturn, i, de tant en tant, Cassini passa a tocar d’alguna de les petites llunes pastores que orbiten a prop, o fins i tot dins dels anells. Aquesta setmana, Cassini va fer observacions de la petita lluna Pan amb una resolució vuit vegades millor que les anteriors aproximacions. Pan orbita dins de l’anell A, tot just, dins de la divisió Encke. L’estudi de la petita lluna, especialment prop del seu equador, proporciona pistes clau de com aquests objectes interactuen amb els anells.

L’explicació de l’estranya cintura al voltant de Pan caldria buscar-la en els inicis de la formació dels sistema d’anells de Saturn quan la lluna ja formada va anant netejant de cossos del que seria la futura divisió d’Encke i la lleu atracció gravitatòria va acumular la fina pols al voltant de la zona equatorial.

Ací podeu veure un gif animat de la petita lluna Pan en moviment.

El final de la missió Cassini encara ens donarà sorpreses. Ja en parlarem.

Més informació a la fantàstica i completa pàgina web de la NASA dedicada a la missió: Cassini, mission to Saturn.

El bloc de Daniel Marín també en parla, La asombrosa Pan, la luna de Saturno.

Imatges:

1.- Imatge artística de Saturn i Cassini. NASA.
2.- Anells de Saturn amb les subdivisions més importants.NASA/JPL/Space Science Institute.
3.- Vídeo: NASA / Jet Propulsion Laboratory – Caltech
4.- Òrbites finals de Cassini abans del 15 de setembre. NASA/JPL-Caltech.
5.- Imatge encara no processada de la lluna Pan, obtinguda el 7 de març 2017 per Cassini. NASA/JPL-Caltech/Space Science Institute
6.- Imatge encara no processada de la lluna Pan entremig de la divisió d’Encke, a l’anell A de Saturn.NASA/JPL-Caltech/Space Science Institute.

Nous planetes. Descobriment de la NASA?

La descoberta de set planetes de tipus terrestre al voltant de l’estel TRAPPIST-1 ha estat la notícia científica destacada de la setmana. Tothom parla del gran treball que han fet els científics de la NASA per caracteritzar el petit sistema planetari situat a una distància de només 39 anys llum.

És això correcte? o quelcom grinyola? Perquè els astrònoms europeus ens hem quedat una mica decebuts per l’apropiació del descobriment per l’agència espacial nord-americana, NASA, que, en muntar una roda de premsa, ho ha venut com a propi, encara que, curiosament, l’equip internacional que ha descobert el nou sistema planetari està liderat per l’astrònom belga de la Universitat de Lieja, Michaël Gillon. I si repassem detalladament la llista completa de l’equip de treball no veiem cap preeminència de l’Agència espacial nord-americana. De fet, només he vist dues persones relacionades amb la NASA.

El grup de persones darrere la troballa està format per M. Gillon (Université de Liège, Liège, Belgium), A. H. M. J. Triaud (Institute of Astronomy, Cambridge, UK), B.-O. Demory (University of Bern, Bern, Switzerland; Cavendish Laboratory, Cambridge, UK), E. Jehin (Université de Liège, Liège, Belgium), E. Agol (University of Washington, Seattle, USA; NASA Astrobiology Institute’s Virtual Planetary Laboratory, Seattle, USA), K. M. Deck (California Institute of Technology, Pasadena, CA, USA), S. M. Lederer (NASA Johnson Space Center, Houston, USA), J. de Wit (Massachusetts Institute of Technology, Cambridge, MA, USA), A. Burdanov (Université de Liège, Liège, Belgium), J. G. Ingalls (California Institute of Technology, Pasadena, California, USA), E. Bolmont (University of Namur, Namur, Belgium; Laboratoire AIM Paris-Saclay, CEA/DRF – CNRS – Univ. Paris Diderot – IRFU/SAp, Centre de Saclay, France), J. Leconte (Univ. Bordeaux, Pessac, France), S. N. Raymond (Univ. Bordeaux, Pessac, France), F. Selsis (Univ. Bordeaux, Pessac, France), M. Turbet (Sorbonne Universités, Paris, France), K. Barkaoui (Oukaimeden Observatory, Marrakesh, Morocco), A. Burgasser (University of California, San Diego, California, USA), M. R. Burleigh (University of Leicester, Leicester, UK), S. J. Carey (California Institute of Technology, Pasadena, CA, USA), A. Chaushev (University of Leicester, UK), C. M. Copperwheat (Liverpool John Moores University, Liverpool, UK), L. Delrez (Université de Liège, Liège, Belgium; Cavendish Laboratory, Cambridge, UK), C. S. Fernandes (Université de Liège, Liège, Belgium), D. L. Holdsworth (University of Central Lancashire, Preston, UK), E. J. Kotze (South African Astronomical Observatory, Cape Town, South Africa), V. Van Grootel (Université de Liège, Liège, Belgium), Y. Almleaky (King Abdulaziz University, Jeddah, Saudi Arabia; King Abdullah Centre for Crescent Observations and Astronomy, Makkah Clock, Saudi Arabia), Z. Benkhaldoun (Oukaimeden Observatory, Marrakesh, Morocco), P. Magain (Université de Liège, Liège, Belgium), and D. Queloz (Cavendish Laboratory, Cambridge, UK; Astronomy Department, Geneva University, Switzerland).

Si l’anunci de la troballa del sistema planetari al voltant de TRAPPIST-1 per part de la NASA no és a causa de la implicació dels seus investigadors, caldria pensar que és per l’ús dels seus instruments astronòmics.

La col·laboració TRAPPIST (The Transiting Planets and Planetesimals Small Telescope) tracta de “caçar” planetes al voltant d’estels nans roigs de poca massa amb un parell de telescopis de 60 cm propis: un ubicat a Marroc, per a l’estudi del cel de l’hemisferi nord, i un altre a Xile, per al cel de l’hemisferi sud. A més a més, com s’especifica a l’article publicat en la revista Nature (ací resum), per observar el sistema s’han utilitzat també una gran quantitat de telescopis d’observatoris d’arreu del món.

A la taula adjunta no només s’hi pot veure la llista completa dels instruments usats sinó la gran quantitat d’hores dedicades en cadascun d’ells per a observar els trànsits dels planetes davant de l’estrella. I és que fer un gran descobriment és costós de mena.

Així l’equip ha utilitzat els telescopis i instruments terrestres següents: TRAPPIST–South situat a l’Observatori de La Silla de l’ESO a Xile,  TRAPPIST–North a Marroc, el telescopi robòtic de 2 metres Liverpool i el telescopi de 4.2 metres William Herschel  situats a l’Observatori del Roque de los Muchachos de La Palma, Canàries, el telescopi de 3.8 metres UKIRT a Hawaii, el telescopi d’1 metre SAAO a Sud-Àfrica, i, finalment la càmera infraroja HAWK-I en el  Very Large Telescope d’ESO en Xile.

Però què és això de l’ESO? L’Observatori Europeu Austral (ESO) és l’organització intergovernamental de ciència i tecnologia de major importància en astronomia dedicada a l’observació del cel en l’hemisferi sud. ESO opera en tres llocs, únics per la seua qualitat, ubicats al desert d’Atacama xilè: La Silla, Paranal i Chajnantor. El Very Large Telescope, situat a Paranal i utilitzat per la col·laboració TRAPPIST, és un conjunt de quatre telescopis amb un espill primari de 8,2 metres de diàmetre cadascun i és un dels equips astronòmics més avançats del món.

El mes de maig passat l’equip publicà els primers resultats sobre l’estel TRAPPIST-1. S’havien descobert tres planetes al voltant de l’estel. Dos dels planetes, TRAPPIST-1b i TRAPPIST-1c, eren segurs. Tanmateix, respecte al tercer planeta, TRAPPIST-1c, hi havia dubtes, ja que només van poder veure dos senyals del suposat objecte.

Així que, per assegurar-se, van demanar poder utilitzar el Spitzer Space Telescope, un telescopi espacial especialitzat en observar en la banda de l’infraroig. Durant 20 dies consecutius varen poder observar el sistema TRAPPIST-1. I sota l’aparença d’un únic planeta se n’amagaven quatre, més un altre cinqué probable.

Així que, la instrumentació que la NASA deixà utilitzar a l’equip va ser essencial per al descobriment final però, de la mateixa manera, caldria també agrair la col·laboració d’altres organitzacions. L’ESO, per exemple, també va celebrar la troballa amb una nota de premsa que ha passat desapercebuda. De fet, s’han usat TRAPPIST-South i VLT, des d’instal·lacions a Xile pertanyents a ESO.

No hagués estat més productiu fer la roda de premsa conjunta NASA/ESO? A més a més, donat que TRAPPIST és una col·laboració internacional ben reeixida on treballen plegats astrònoms europeus, musulmans, africans i nord-americans, donar-li més presència a la roda de premsa en aquests moments de l’era Trump hagués estat molt potent.

Imatges:

1.- Moment de la conferència de premsa de la NASA.
2.- Liverpool Telescope, a l’Observatori del Roque de los Muchachos, La Palma, Canàries. Dr Robert Smith, Liverpool John Moores University.
3.- Taula amb els telescopis utilitzats en el descobriment. Nature.
4.-Vista aèria de la plataforma d’observació en el cim del Cerro Paranal, amb els quatre recintes per als telescopis de 8,2 metres de la unitat (UTS) i diverses instal·lacions per a l’interferòmetre del VLT (VLTI). ESO.
5.- Vista aèria del telescopi espacial infraroig Spitzer. NASA.

Descoberts set planetes de grandària terrestre en una estrella pròxima

L’expectació era gran aquest vespre per l’anunciada conferència de premsa de la NASA. Ja sabíem que l’anunci estaria relacionat amb els exoplanetes, planetes situats més enllà del sistema solar. De fet, un dels objectius de l’astronomia del segle XXI és la detecció de planetes tipus Terra. I amb puntualitat, a les 19 h. s’ha donat la gran notícia: el descobriment de set planetes d’una grandària similar al nostre i que giren al voltant de l’estel TRAPPIST-1. La troballa d’aquest sistema de set mons rocosos, tots ells amb possibilitats d’aigua en la superfície, és un pas endavant molt important per la recerca de vida fora de la Terra. El descobriment s’ha publicat en la revista Nature (ací resum).

L’estel TRAPPIST-1 es troba a uns 39 anys llum de distància i la podem trobar a la constel·lació d’Aquarius. És un nan roig, estel que es caracteritza per tindre molt poca massa. Com a conseqüència d’això, en aquests tipus d’estels el ritme de crema de l’hidrogen en el nucli estel·lar és tan lent que s’estima que poden durar més que tota la història de l’univers. Són bastant fredes ja que la temperatura superficial no arriba als 4000 K.

Com ja vaig contar en el cas de Proxima Centauri, també nan roig, i el planeta descobert al seu voltant, un estel tan dèbil i fred presenta molt prop seu la zona d’habitabilitat, regió al voltant de l’estel on l’aigua es pot mantindre líquida. I, de fet, tres dels planetes descoberts cauen dintre d’aquesta zona privilegiada. La vida, tal com la coneixem, necessita aigua líquida per mantenir-se i, aquesta zona és un bon lloc on començar a buscar vida fora de la Terra.

L’equip internacional que ha descobert el nou sistema planetari està liderat per l’astrònom de la Universitat de Lieja (Bèlgica), Michaël Gillon. Des de fa uns anys el seu grup s’ha dedicat a buscar planetes al voltant d’estel nans roigs de poca massa. De fet, aquests estels han estat sistemàticament ignorats ja que la missió Kepler de la NASA, dedicada a buscar exoplanetes, només apunta a estels semblants al Sol, molt més calents.

Aquest astrònom porta endavant la col·laboració TRAPPIST (The Transiting Planets and Planetesimals Small Telescope) que tracta de “caçar” planetes amb un parell de telescopis de 60 cm: un en Marroc, per a l’estudi del cel de l’hemisferi nord i altre en Xile, per al cel de l’hemisferi sud. Per trobar els possibles planetes al voltant d’un estel s’usa el mètode dels trànsits: observar la lleu baixada de lluminositat (menor d’1%)  que produeix el pas d’un planeta per davant del seu estel.

El mes de maig passat l’equip publicà els resultats d’una campanya d’observació sobre l’estel anomenada TRAPPIST-1. S’havien descobert tres planetes al voltant de l’estel. Dos dels planetes, TRAPPIST-1b i TRAPPIST-1c, eren segurs. Tanmateix, respecte al tercer planeta, TRAPPIST-1c, hi havia dubtes, ja que només van poder veure dos senyals del suposat objecte.

Així que, per assegurar-se, van demanar poder utilitzar el Spitzer Space Telescope, un telescopi espacial especialitzat en observar en la banda de l’infraroig. Cal recordar que la dèbil estrella brilla més en aquestes longituds d’ona. Durant 20 dies consecutius varen poder observar el sistema TRAPPIST-1 per caracteritzar finalment el fugitiu planeta. El resultat, però, no va ser el que s’esperava. Realment, sota l’aparença d’un únic planeta se n’amagaven quatre, amb períodes orbitals d’uns 4, 6, 9 i 12 dies. A més, Spitzer va revelar el senyal dèbil d’un altre planeta addicional TRAPPIST-1h. Hi havia, per tant, almenys set planetes al voltant de l’estel.

Comparació del sistema TRAPPIST-1 i el sistema solar interior.

La proximitat dels valors dels períodes orbitals dels sis primers planetes a divisions de nombres enters petits (8/5, 5/3, 3/2, 3/2 i 4/3, respectivament) ens indica que les òrbites dels planetes són ressonants i que, segurament, els planetes es formaren més lluny del seu estel del que estan ara i que posteriorment migraren a les posicions actuals. A més a més, les mesures precises de Spitzer demostren que els planetes interactuen entre ells, i, a més, en estar tan prop de l’estel, hi poden estar lligats per efectes de marea, mostrant-li sempre la mateixa cara, tal com passa amb la Lluna respecte de la Terra. Tindrien d’aquesta manera una rotació síncrona: el període de rotació i de translació de cada planeta serien iguals. Per tant cada cara dels planetes té dia/nit perpetua. Això determinarà el clima d’aquests cossos ja que presentaran vents intensos que bufen de l’hemisferi diürn al nocturn.

En principi la presència d’aigua líquida en el sistema planetari seria possible només per als planetes e, f, g que es troben ben endins de la zona habitable del sistema. Tanmateix els autors de l’article afirmen que la rotació síncrona de tots els planetes seria la causa d’altres configuracions no previstes, com ara l’existència de planetes amb superfícies totalment congelades, amb oceans interiors en la part nocturna, mentre la part diürna, més càlida, tindria una superfície lliure de gels. La possibilitat de vida en aquest tipus de planetes ha estat estudiada. El vídeo mostra una visió artística del possible aspecte d’aquests planetes.

La troballa és realment extraordinària. L’astrofísica  Elisa Quintana, del Goddard Space Flight Center de la NASA i membre de l’equip TRAPPIST comenta: “Tindre aquest sistema de set planetes és realment increïble. Us podeu imaginar la quantitat d’estrelles properes que podrien albergar munts i munts de planetes”

Aquest sistema és un laboratori excel·lent per estudiar l’evolució dels petits planetes com el nostre. A més a més, les seues atmosferes podran ser analitzades fàcilment pels futurs grans telescopis en construcció com l’E-ELT o pel James Webb Space Telescope. Buscar, i potser trobar, traces de vida a través de gasos bio-marcadors com el metà, l’ozó o d’altres serà un repte per a la pròxima dècada.

De tots els mons que hem vist en la ciència ficció, aquests són encara més extraordinaris“, diu Hannah Wakeford, un científic que treballa en exoplanetes a Goddard.

Imatges:

1.- Representació artística dels set planetes descoberts. NASA/JPL-Caltech/R. Hurt, T. Pyle (IPAC).
2.- Els set planetes al voltant de TRAPPIST-1 tal com es veurien des de la Terra amb un telescopi hipotètic de gran potència. NASA/JPL-Caltech/R. Hurt (IPAC).
3.-  Com seria veure el cel des de la superfície del planeta TRAPPIST-1f. En estar el planeta ancorat per les marees a l’estel, la cara nocturna estarà congelada mentre que la cara diürna tindria aigua líquida. NASA/JPL-Caltech/T. Pyle (IPAC).
4.- Observacions infraroges del  Spitzer Space Telescope del sistema de set planetes que orbiten l’estel TRAPPIST-1. Es veu el canvi de lluminositat quan el planeta passa per davant de l’estel. Aquestes observacions varen permetre determinar molt precisament la grandària, distància a l’estel, la massa i la densitat dels planetes. NASA/JPL-Caltech/M. Gillon (Univ. of Liège, Belgium).
5.- Comparació del sistema de TRAPPIST amb el sistema solar interior. NASA/JPL-Caltech/R. Hurt, T. Pyle (IPAC).
6.- Comparació de les zones habitables del sistema de TRAPPIST amb el sistema solar interior. NASA//JPL-Caltech.
7.- TRAPPIST-1 Planets – Flyaround Animation. NASA/JPL-Caltech.

Amb elles deixàrem la Terra

La carrera espacial que es va desfermar els anys 60 entre el poderós complex militar-industrial soviètic i la tecnològica i incipient NASA nord-americana és un dels més importants capítols de la guerra freda. Aconseguir ser el primer a l’espai era essencial per demostrar qui obtenia el predomini tecnològic i militar.

Com sabem la cursa la guanyà EEUU amb el programa Apollo en fer arribar Armstrong i Aldrin a la Lluna l’any 1969. La conseqüència fou el posterior enfonsament del complex soviètic i l’aturada en sec de l’exploració lunar. Si ja havien guanyat, per a què continuar? La història ens ha fet conéixer els protagonistes d’aquest duel, John Kennedy, Wernher von Braun, Sergei Korolev, els astronautes Iuri Gagarin i John Glenn.

Tanmateix, fins ara, poc en sabíem de les persones anònimes que feren possible aquesta proesa tecnològica d’accedir a l’espai. El film Hidden figures (Figuras ocultas en castellà), dirigit per Theodore Melfi, ens presenta tres d’aquestes figures ocultes, tres persones que per ser dones i, a més a més negres, sofriren discriminació a la incipient NASA, malgrat ser les més competents en el seu camp.

El film recupera les trajectòries vitals d’aquestes tres científiques. Katherine Gole Johnson va ser una matemàtica que calculà les trajectòries de vol dels coets del Projecte Mercury i per a altres missions, entre elles ajudà a arribar a la Lluna. Dorothy Vaughan, també matemàtica, es va fer càrrec de la direcció de la West Area Computers, un grup de treball compost exclusivament de dones afroamericanes especialistes en matemàtiques i Mary Jackon va ser una matemàtica  i posteriorment enginyera aeroespacial nord-americana.

En un món d’homes blancs les tres científiques feren aportacions essencials a la carrera espacial. Cal recordar que l’any 1961 encara no hi havia ordinadors per determinar les trajectòries dels coets i els càlculs s’havien de fer a mà. Seguint una tradició americana ja provada amb èxit a l’Observatori de Harvard al principi del segle, un grup de dones calculadores s’encarregaven de fer i repassar els càlculs que havien fet els enginyers homes. A més a més, com que treballaven al Langley Memorial Aeronautical Laboratory, a Hampton, Virginia, un estat segregacionista, patien una doble discriminació ja que, en ser negres, havien de treballar en edificis separats dels blancs.

Aquestes científiques van vèncer les barreres que tenien al davant amb el valor del seu treball intel·lectual i la seua fermesa en combatre la injustícia que separa persones que fan la mateixa faena però que són tractades diferents.

La pel·lícula es centra sobretot en la vida de Katherine Gole Johnson, la única dóna (a part de la secretària) i negra del Space Task Group, un grup de treball d’enginyers de la NASA creat el 1958, amb la missió de gestionar els vols tripulats dels futurs astronautes americans.

Ella va determinar la trajectòria dels vols suborbitals d’Alan Shepard i Gus Grissom, els primers que volaren en el programa Mercury. Però fou amb el disseny i càlcul de l’òrbita de la Friendship 7 que portà el primer nord-americà a l’espai, John Glenn, on Katherine va brillar de veritat. Com a dona i negra estava apartada de tots els llocs de decisió. Però era ferma, i exigia  ser inclosa en les reunions decisòries d’aquesta missió amb membres de la NASA, de la Marina i amb l’astronauta que havia de confiar la vida a l’exactitud dels seus càlculs. A aquestes reunions no havien anat mai dones abans i ho va aconseguir. Ella simplement va dir a la gent que havia fet la feina i que havia d’assistir-hi.

La pel·lícula té com a protagonistes a  Taraji P. Henson fent de Katherine G. Johnson, Octavia Spencer com a Dorothy Vaughan i Janelle Monáe com a Mary Jackson.

Tots els altres actors fan també una gran paper i mereixen ser comentats. Kevin Kosner fa d’Al Harrison, el director del Space Task Group, mentre que cal destacar l’encert de presència de l’actor Jim Parsons, que fa de Seldom Cooper a la Sèrie Big Bang Thery. En “Hidden figures” fa el paper de Paul Stafford, cap d’enginyers i la seua actitud front a la matemàtica negra recorda al paper que fa a la sèrie dels físics de Caltec. Finalment la supervisora de Katherine, Vivian Mitchell, està interpretada per l’actriu que feia de Mary Jane Watson en la saga de Superman.

La NASA va acabar per comprar un flamant ordinador  IBM 7090 per fer els càlculs que feien les calculistes. Dorothy Vaughan a càrrec de la direcció de la West Area Computers, veient el treball perillar amb l’acomiadament de totes les treballadores, va haver d’aprendre FORTRAN (el llenguatge per comunicar-se amb l’ordinador) i ensenyar-lo després a les companyes i, així, convertir-se de facto en programadores informàtiques. Tot un exemple de superació personal. Un detall que m’emocionà ja que gran part de la meua carrera científica s’ha realitzat utilitzant aquest antic però potent llenguatge de programació.

Així que si voleu veure una pel·lícula on es destaque el valor de ciència en el món actual, el paper fonamental de la dona en l’esclat tecnològic del final del segle XX i primeres dècades del XXI, la lluita contra la injustícia per raons racials i de sexe i la superació personal front a la freda política de l’empresa, aquesta és una bona elecció. Guanyarà molts òscars, segur.

Avui es celebra a tot el món el Dia Internacional de la Dona i la Nena a la Ciència.  A tot arreu s’han organitzat activitats per destacar la importància de la implicació de la dona en la ciència per a la millora de la societat. Siga aquesta crònica la meua petita contribució a la celebració.

Més informació:

Les dones que ens van portar a la Lluna. Sara Gil. Conec.
Figuras ocultas’: ellas empezaron la carrera espacial”>Figuras ocultas’: ellas empezaron la carrera espacial. El Confidencial. 20 gener 2017.
The True Story of ‘Hidden Figures’ and the Women Who Crunched the Numbers for NASA. Popular Mechanics.

Fotos:

1.- Cartell de la pel·lícula.
2.- Katherine Johnson, matemàtica i física en 1966. NASA.
3.- Composició de les actrius i les persones reals. NASA.
4.- Alumnes, professores i investigadores davant de la Facultat de Física. Universitat de València.  Miguel Lorenzo. Les xiques també són fortes en ciències. Remei Castelló. InfoUniversitat, febrer 2017.

La ciència contra Trump

ClimateScientists-750x400-c-default2

No ha trigat gens la ciència nord-americana en posicionar-se contra Donald Trump per la seua actitud vers el canvi climàtic. No s’ha deixat passar ni els 100 dies de cortesia. I és que els científics dels EEUU i del món sencer estem realment preocupats pels primers intents de censura als principals organismes d’investigació. La convocatòria d’una gran manifestació (Scientists’ March on Washington) per la ciència a Washington DC, a l’estil de l’exitosa Women’s March de la setmana passada, serà la primera gran acció de resistència.

Trump és un declarat escèptic de l’efecte de l’activitat humana sobre el clima terrestre. Durant la campanya no ha parat de malfiar-se dels científics i del problema de l’escalfament global. És famosa la seua idea ridícula que tot és un muntatge dels xinesos per a que EEUU no siga competitiu comercialment.

tumps

Ara Donald Trump és president. Ja ha passat de les declaracions als fets i ha declarat la guerra als científics ambientals. Per començar ha nomenat el fiscal general d’Oklahoma  Scott Pruitt, un declarat i actiu negacionista, com a nou director de l’Agència per a la Protecció del Medi Ambient (EPA).

Els últims dies les coses s’han accelerat. S’ha prohibit als científics de medi ambient qualsevol comunicació directa amb el públic i tots els informes de l’Agència han de passar per les mans de Trump abans de fer-se públics. A més a més, s’ha ordenat que l’EPA eliminés tota la informació sobre canvi climàtic que penja de la pàgina web, cosa que sembla que s’ha paralitzat, de moment, per l’escàndol que ha provocat.

El lliure accés a les dades de les agències científiques és uns dels grans valors de la ciència nord-americanes i els científics no estan dispostos a renunciar-hi. De fet sempre han dit que la investigació que fan s’ha pagat amb els diners dels impostos dels contribuents i, per tant, els resultats s’han de lliurar de franc al poble. Per exemple, una de les conseqüències d’aquesta política és que totes les imatges de la NASA estan en el domini public i són lliures d’ús.

A més si la ciència no és transparent, i s’amaguen les dades, que és el que vol l’administració republicana, aquesta és devalua i es perd la confiança dels ciutadans. I això és precisament el que es busca.

Els científics que convoquen la marxa per la ciència expliquen:

Hi ha certes coses que acceptem com a fets sense oferir alternatives. La Terra s’està escalfant a causa de l’acció humana. La diversitat de la vida va sorgir per l’evolució. Els polítics que devaluen els experts s’arrisquen a prendre decisions que no reflecteixen la realitat i han de retre comptes. Un govern d’Estats Units que ignora la ciència per perseguir agendes ideològiques posa el món en perill.

Global_Temperature_Anomaly

Hi ha por en l’entorn de les agències científiques als EEUU, tant en l’àmbit de la salut (Trump també ha fet referències a les vacunes), en l’energia (vol tornar a explotar els jaciments de carbó ja tancats), en l’exploració espacial (la NASA té un gran paper en l’estudi del canvi climàtic) i, per suposat en el medi ambient com ara els Parcs Naturals. Moltes d’aquestes agències ja han rebut instruccions per a eliminar pàgines webs o limitar les comunicacions amb el públic. Especialment es restringeix l´ús de les xarxes socials.  I és que l’ús de Twitter per informar sobre el medi ambient resulta molt molest a la nova administració americana. De moment, algunes veus crítiques ja s’ha fet callar com ara el twitter dels actius científics dels Parcs Nacionals.

Dimarts passat unes piulades relacionades amb el canvi climàtic foren enviades des del compte oficial del Parc Nacional de Badlands in Dakota del Sud. Aquestes foren ràpidament esborrades. L’explicació donada fou s’havien fet sense autorització per un antic empleat amb accés al compte. I que a partir d’ara el compte s’usarà exclusivament per a la seguretat pública i per a informació del parc.

A partir d’aquest moment s’engegà un moviment de resistència (o rogue, en anglés) a totes les agències científiques governamentals amb desenes de nous comptes de Twitter rèpliques de les oficials però amb la paraula Rogue o Alternative. La missió és fer públics tots els resultats que l’administració de Trump voldrà silenciar i censurarà directament o els que les agències autocensuraran per temor a la rebaixa dels fons d’investigació.

El compte oficial de Twitter de la NASA (@NASA) ja té la seua rèplica rogue en @RogueNASA. Però hi molts més. L’alternativa al Twitter dels parcs nacionals és @AltNatParkSer (@NotAltWorld), la de poderosa agència que estudia els oceans i l’atmosfera (NOAA) és @altNOAA, l’alternativa al Servei Meteorologic (NWS) és @AlternativeNWS, etc… Com es diu al perfil de l’usuari de cadascun d’ells, són comptes no oficials de resistència i, fan notar que no estan gestionats per treballadors de les agències. No es vol repetir una nova cacera de bruixes.

En els pocs dies que estan actius els comptes alternatius han guanyat centenars de milers de seguidors. A dia d’avui @AlternativeNWS té més de 91.000 seguidors, @AltNatParkSer uns 1.300.000, @altNOAA 64.000, @RogueNASA més de 706.000 seguidors.

De moment la NASA continua actuant de la mateixa manera que ha fet sempre i té oberts tots els canals de comunicació. La pàgina web dedicada a l’escalfament global funciona perfectament. Però, com es fa saber en el compte alternatiu @RogueNASA, si hi ha censura o informació falsa o esbaixada ho comunicaran en el canal alternatiu. Ja estan preparats.

roguenasa

La gran ciència nord-americana es mobilitza. No vol perdre el lideratge de la recerca científica al món ni la gran consideració del públic. Sense ciència lliure o ciència lligada de mans i peus per dir o investigar el que siga, la societat nord-americana serà més pobra econòmicament i socialment. I perdrem tots, també els europeus. L’intercanvi d’informació i de persones entre les dues ribes de l’Atlàntic és fonamental per al progrés de la humanitat. Però sembla que el nou president té altres interessos.

Us deixe les preguntes que va fer la senadora per Califòrnia Kamala Harris al nou director de la CIA Mike Pompeo sobre canvi climàtic. L’agència d’intel·ligència es va prendre molt seriosament el problema de l’escalfament global durant les administracions Bush i Obama i hi ha interés per saber com respiraran ara.

Quins quatre anys ens esperen…

Més informació:

La ciencia declara la guerra a Trump, El País, 26 gener 2017.
Anonymous Nasa officials set up ‘rogue’ Twitter account to resist Trump, Independent, 26 gener 2017.
Rogue Nasa account fights Trump on climate change, BBC News, 26 gener 2017.

Fotos:

1.- Científics manifestant-se en la reunió de tardor de la Unió Geofísica Americana a San Francisco. 13 desembre 2016 (Foto AP / Marcio José Sanchez).
2.- Mitjana del canvi global de la temperatura superficial 1880-2016, en relació amb la mitjana del 1951-1980. La línia de color negre és la mitjana anual global i la línia vermella és la de mitjana mòbil de cinc anys. Les barres d’incertesa blaves mostren un límit de confiança del 95%. NASA GISS.

Primeres fotos des de Júpiter

pia20707_figa

Sembla que Juno ha sobreviscut al seu primer pas a través del cinturó de radiació del gegant Júpiter i, sis dies després d’arribar i situar-se en òrbita, va tornar a engegar la càmera a bord JunoCam per captar un grapat d’imatges, entre les quals la que encapçala l’apunt.

Aquesta imatge que ha captat JunoCam indicata que la sonda ha sobreviscut el seu primer pas a través de l’entorn d’extrema radiació de Júpiter sense cap degradació i, per tant, ja està preparada per captar imatges de Júpiter” ha manifestat Scott Bolton, investigador principal del Southwest Research Institute en San Antonio, Texas. “No sé si podrem esperar a veure les primeres vistes dels pols de Júpiter“.

Aquesta imatge va ser obtinguda a les 7:30 hora local del 10 de juliol 2016 quan la nau es trobava a 4,3 milions de quilòmetres de Júpiter, en el punt més llunyà de la seua òrbita de 53,5 dies. Malgrat la distància, i com que Júpiter és tan gran, es poden veure perfectament alguns trets atmosfèrics característics del planeta com ara la Gran Taca Roja i tres de les llunes, Ió, Europa i Ganímedes, mirant-ho d’esquerra a dreta.

No tindrem de moment imatges espectaculars del gegant. Caldrà esperar que la nau s’aproxime. “JunoCam continuarà prenent imatges mentre es moga en la primera òrbita” diu Candy Hansen, co-investigadora de Juno del  Planetary Science Institute, Tucson, Arizona. “Les primeres imatges en alta resolució seran fetes el 27 d’agost quan Juno faça el pròxim pas pròxim a Júpiter.

Caldrà esperar doncs. Nosaltres tampoc podem esperar per veure les meravelles que ens amaga el gegant.

Imatge: Vista en color de Júpiter i algunes llunes des de la nau Juno. 10 juliol 2016. NASA/JPL-Caltech/SwRI/MSSS.

Juno ja és a Júpiter

PIA20706_fig1

Finalment aquesta matinada la nau de la NASA Juno s’ha insertat sense problemes en òrbita joviana.

Després d’un viatge de quasi cinc anys cap al més gran dels planetes del sistema solar, Juno aconseguí posar-se en òrbita després d’engegar durant 35 minuts el motor per frenar la nau. Això va ser necessari per reduir-li  la velocitat uns 542 metres/s i permetre que fora capturada pel gegant Júpiter. Una vegada el motor es va aturar, Juno es va girar per que els dèbils raigs de Sol il·luminaren les  18.698 cel·les solars individuals que li donen l’energia necessari per funcionar.

No espereu, però, imatges espectaculars de Júpiter en les pròximes hores. Juno s’ha endinsat en l’intens camp magnètic del planeta i, a més a més, creuarà els cinturons de radiació de partícules carregades (electrons i ions). Així que des de fa cinc dies tots els instruments científics estan apagats i no es tornaran a engegar fins d’ací a unes 50 hores quan tota la maniobra d’inserció orbital estiga completada. La darrera imatge que envià la sonda és la que encapçala aquest apunt.

Juno-felitacio

L’objectiu principal de Juno és entendre l’origen i evolució de Júpiter. Amb el conjunt dels nou instruments científics que porta, Juno investigarà la possible existència d’un nucli planetari sòlid, farà un mapa detallat de l’intens camp magnètic de Júpiter, mesurarà la quantitat d’aigua i amoníac a l’atmosfera profunda, i observarà les aurores del planeta. La missió també ens permetrà fer un pas de gegant en la nostra comprensió de com es formen els planetes gegants i el paper jugat per aquests titans en la formació de la resta del sistema solar. Júpiter és el nostre primer exemple d’un planeta gegant, i, per tant, el seu millor coneixement podrà proporcionar informació fonamental per tal de comprendre els sistemes planetaris descobert al voltant d’altres estrelles en el que la presència de gegants gasosos és constant.

La nau orbitarà sobre el pol nord del planeta donant-nos unes vistes úniques sobre zones inexplorades de Júpiter i sobre les quatre grans llunes.

La nau espacial Juno va ser llançada el 5 d’agost de 2011, des de l’estació de la Força Aèria de Cap Canaveral a Florida. El laboratori JPL dirigeix la missió Juno per a la NASA.

Continuarem parlant-ne.

Imatges:
1.- Vista final presa per la càmera JunoCam en la nau espacial Juno de la NASA abans que els instruments de Juno foren desconnectats en preparació per a la inserció en òrbita. Juno va obtenir aquesta imatge en color el 29 de juny de 2016, a una distància 5,3 milions de quilòmetres de Júpiter. NASA/JPL-Caltech/SwRI/MSSS
2.- Alegria per l’arribada de Juno a Júpiter. JPL/NASA.

La cara fosca de la Lluna

globe_epc_2015198-720x720

Una imatge impactant de la cara no visible de la Lluna des de la Terra ha estat la guanyadora del concurs anual de la NASA Earth Observatory’s 2016 Tournament Earth.

La imatge Dark Side and the Bright Side mostra la cara fosca de la Lluna, la cara que no veiem, superposada a la superfície diürna de la Terra. La fase lunar seria exactament Lluna Nova.

Com que el període de rotació del nostre satèl·lit natural és exactament igual al període de translació de la Lluna al voltant de la Terra, els humans sempre veiem la mateixa cara, la que conté els mars de la Tranquil·litat, on aterrà l’Apollo 11, o el de les Crisis, per exemple o els grans cràters d’impacte com Tycho.

La cara fosca de la Lluna no presenta grans planes basàltiques (mars) com la cara visible   i el nombre de cràters és més gran com va comprovar per primera vegada l’any 1959 la sonda soviètica Luna 3. Els trets superficials més importants són el Moscoviense Mare (Mar de Moscòvia) en la part superior esquerra i el cràter Tsiolkovskiy a la part inferior esquerra.

Les imatges que mostre en aquest apunt va ser realitzades per la  Earth Polychromatic Imaging Camera (EPIC) a bord del satèl·lit DSCOVR, que orbita la Terra ben lluny, a uns 1.6 milions de quilòmetres. La càmera EPIC capta imatges de manera constant de la cara il·luminada de la Terra mentre gira sobre el seu eix. Normalment la Lluna es troba per damunt o per baix de la Terra però dues vegades a l’any la càmera captura la imatge del duet Terra – Lluna quan el satèl·lit DSCOVR creua el pla orbital de la Lluna.

Les imatges i el vídeo que us deixe es prengueren durant cinc hores el 16 de juliol de 2015. El pol Nord de la Terra es troba en la part superior esquerra, amb el que es constata que l’òrbita del satèl·lit es troba ben inclinada respecte al pla equatorial del nostre planeta.

moon_epc_2014198

Al vídeo es veu el gir de la Terra durant les cinc hores d’observació mentre que la Lluna no presenta cap rotació. Aquest efecte és causat per la diferencia de temps de rotació dels dos cossos i per la sincronització del període de rotació i translació de la Lluna.

I com diuen a la web de la NASA. Encara que ho semble, No, aquesta no és una foto de l’estel de la Mort que orbita la Terra.

Imatges: Cortesia de l’equip de DSCOVR EPIC NASA. Rob Gutro amb Mike Carlowicz.  DSCOVR és una col·laboració entre la NASA, la NOAA i la Força Aèria dels EUA , amb l’objectiu primer de mantenir la capacitat de monitorització del vent solar en temps real.