Pols d'estels

La presentació del llibre de divulgació de la matemàtica “Cálculo infinitesimal: una pincelada a su historia, escrit pel valler i antic catedràtic de Matemàtiques de l’institut Jaume II el Just de Tavernes, Ximo Grau, es convertí en un èxit total i va omplir anit la gran sala del primer pis de la Casa de la Marquesa de Gandia.

La presentació no va esdevenir només l’eixida en societat d’una nova obra de divulgació de la ciència, sempre benvinguda en aquest Món que menysprea la ciència però de la qual en depén cada vegada més. Va ser sobretot un homenatge a la trajectòria vital i acadèmica d’un professor que, a més d’exercir a Tavernes també ha ensenyat en diversos centres educatius de Gandia, entre ells el Col·legi de les Escolàpies. 

Per això la sala estava plena de gom a gom d’amics, coneguts però sobretot d’antics alumnes. En primera fila, seia el professor de física jubilat de Simat, Vicent Martínez Sancho, que no va voler perdre’s l’esdeveniment. Ximo  Grau ho agraí i, emocionat, deia que la sala plena l’omplia de satisfacció i que s’enduia una imatge que quedaria gravada en la memòria per sempre.

A la mesa de presentació s’hi trobaren tres persones més, relacionades amb el professor. Jordi Joan,  deixeble, consultor tecnològic, doctor i professor de matemàtiques, Salvador Miret, deixeble, físic quàntic i professor d’investigació al CSIC i Paula Grau, professora de matemàtiques al Col·legi de les Escolàpies de Gandia mentre la periodista Puri Naya, feia de mestra de cerimònies presentant l’acte.

Puri Naya recordà que conegué Ximo quan treballava a Ràdio Gandia i feren conjuntament el programa de divulgació “Al voltant de la matemàtica tot un món per descobrir“. Allí va conèixer el rigor i com les matemàtiques eren útils per a la societat.

Seguidament l’alcalde de Gandia, José Manuel Prieto, antic alumne de les Escolàpies, va destacar en Ximo el coneixement de la matèria i la passió per explicar. Una matèria àrida però ben apassionant, que ha sabut transmetre i que ha aconseguit crear un vincle afectiu amb els alumnes.

La presentadora donà la paraula a Ximo Grau, perquè presentara breument el llibre. Ximo, després d’agrair la presència de l’alcalde, cosa que li donava un valor afegir a l’acte, donà les gràcies per la presència de tants amics i deixebles a la sala. Feu un reconeixement a la editorial de la Universitat Politècnica de València per haver seleccionat i publicat el llibre dins de la col·lecció Una ventana a la ciencia.

Com ens va contar Ximo Grau, el llibre no és un manual de càlcul matemàtic, sinó més bé un breu recorregut per la història de les matemàtiques escaient per arribar al concepte fonamental de derivada i d’integral. Mentre fer matemàtiques (desenvolupar teoremes, pensar noves idees..) i explicar-les són dues funciones fonamentals de la Matemàtica, en el llibre hi ha molt d’explicar i poc de fer. Amb un nivell mitjà-baix, l’autor exposà que el llibre pot ser un document útil per als raonaments dels professors de matemàtiques de Batxillerat.

El llibre segueix l’argumentari bàsic del Càlcul Infinitesimal: el concepte de nombre, l’infinitèsim i la noció de mesura.  Deixa també moltes preguntes obertes com ara: les matemàtiques són un llenguatge?; les matemàtiques són una creació humana o un descobriment; que és l’infinit… Preguntes que freguen les àrees de la filosofia natural.

I com no podia ser d’una altra manera, el llibre s’endinsa en el conflicte entre els dos genis, Isaac Newton i  Gottfried Wilhelm Leibniz, que a finals del segle XVII van desenvolupar de manera independent i amb formulacions distintes el càlcul Infinitesimal. Leibniz, inicialment acusat de plagiar el treball inèdit d’Isaac Newton, avui es considera com a contribuïdor independent al Càlcul Infinitesimal.

Finalment per concloure, Ximo remarcà que malgrat que la gent pense que el Càlcul Infinitesimal només és una questió dels matemàtics, recordà que la física i la enginyeria l’usen contínuament. El disseny de l’ala d’un avió n’és l’exemple més clar.

Jordi Joan començà el seu parlament reivindicant el llegat de Ximo Grau com a professor. Reconegué ser molt afortunat per haver estat el seu alumne, i que juntament amb Vicent Fluixà, (present també a la sala) formaven un tàndem molt beneficiós per als alumnes.

Joan va assenyalar que Ximo Grau destil·la passió i rigor per les matemàtiques. Els problemes que ens presentava en classe – recordava- eren un repte que ens endúiem a casa. I sense adonar-nos-en,  estàvem entrenant el cervell a pensar, a ser rigorosos.

Remarca que les matemàtiques són complicades, requereixen un esforç i, per això, de la mateixa manera que per fer una marató cal entrenament, cal entrenar el cervell. I tot això, per a qué?, digué. Pel món en què vivim. Estem en una segona guerra freda, aquesta vegada entre els Estats Units i la Xina on la lluita és pel domini de la Intel·ligència artificial (IA). Aquestes potències estan invertint molts diners públics per avançar en aquesta revolució tecnològica que millorarà l’economia, farà les empreses més competitives i augmentarà la cohesió social i la qualitat de vida.

I, conclogué, ací entren les matemàtiques, cal de gent jove que vulga fer coses difícils, per millorar i crear nous algorismes per a la IA.

Salvador Miret prengué la paraula seguidament confessant de primeres que Ximo Grau havia estat el millor professor de matemàtiques que havia tingut en la seua vida. Es meravellà per la sala plena per la presentació d’un llibre de matemàtiques. I aquest fet és excepcional.

Per ell, en aquest cas l’obra i el personatge no es poden separar. Recordà el primer any que tingué a Ximo com a professor. Era un ensenyament disruptiu, totalment diferent al que havia tingut fins aleshores. De fet, en arribar a l’últim curs, en COU, tothom volia estudiar matemàtiques.

Ximo, explicà, és matemàtic de naixement, exerceix 24/24 h i això ho manté encara. Enllaça passió, devoció, pedagogia, totes virtuts que es destil·len en el llibre. Com va fer Newton, Ximo també ha desenvolupat la seua obra durant una pandèmia, cosa que demostra la seua maduresa per reflexionar en temps de crisi.

Respecte al llibre destacà la labor de forense per explicar el conflicte entre Newton i Leibniz. I s’ha de conèixer molta matemàtica per fer-ho. I en la disputa per la preeminència de la creació del Càlcul Infinitesimal hi ha molt d’orgull, enveja i paternitat de les idees. Com pogué passar que persones tan brillants tingueren tanta passió negativa?

Paula Grau, professora de matemàtiques a les Escolàpies i filla de l’autor, parlà en nom de tota la família i prometé que tractaria de mantindre l’objectivitat. Expressà com en tota obra d’art hi ha sempre una part d’ànima de l’autor i en el llibre es transmet la  de Ximo Grau. Definí son pare com a perfeccionista, analític, sempre calculant tot perquè tot isca perfecte.

Va ser llavors quan ens contà com és Ximo Grau i quin és el seu origen. De menut, a Tavernes, sembla que destacava per la seua anarquia, amb les colles d’amics, en espacial amb l’amic Pep, tirant pedres als homes de pantalons de pana. Més endavant compaginà estudis amb el fer pa amb son pare al forn de la família. D’allí sembla que li ve l’afició de Ximo a fer all i pebre, arròs al forn o fins i tot bunyols. Més endavant Ximo acabà els estudis de Matemàtiques a València, quan realment els estudis d’enginyer de telecomunicacions eren la seua primera opció.

Ximo Grau, explicava, és una persona que es desviu per la família. De fet al llibre hi ha espai per a ella que hi apareix vetladament. Un llibre que a nivell professional li ha aportat més coneixements. Per acabar, Paula ens feu saber que amb un pare tan exigent en el seu treball, és normal que aquests valors hagen estat inculcats també en les quatre filles. Valors que, resumí, caracteritzen son pare: racional i analític. Finalment recordà que Pili, la seua dona, és la seua passió, el seu pilar fonamental.

Per acabar l’acte, Ximo Grau, agraí la presentació tan càlida rebuda així com als tres membres de la taula i a la presentadora.

Després de la ronda de preguntes, l’autor de Cálculo infinitesimal: una pincelada a su historia dedicà i signà el llibre a la gent que formava una llarga cua.

En resum va ser una nit notable, amb la presentació d’un llibre també notable, que es convertí  en un merescut homenatge a un professor amb molts alumnes agraïts.

De la Cotorra de la Vall, 2 de desembre de 2023.

Isabel Cordero, professora titular de la Facultat de Matemàtiques, àrea de Matemàtica Aplicada, de la Universitat de València, ha estat la cinquena conferenciant de la Setmana de la Ciència de Gandia 2020, organitzada per CEIC Alfons el Vell, la Universitat de València i la Universitat Politècnica de València, Campus de Gandia.

Amb la seua xarrada es tanca la IV Setmana de la Ciència de Gandia. Una setmana de difusió de la ciència cap a la societat que en aquest temps de pandèmia s’ha fet alhora presencial i virtual.

Isabel Cordero és llicenciada en Matemàtiques i Doctora en Astrofísica per la Universitat de València. Ha estat investigadora postdoctoral en l’Institut Max-Planck d’Astrofísica en Garching (Munich, Alemanya) i en l’Observatori de Paris-Meudon. També ha realitzat estades d’investigació en les universitats de Lieja i Namur en Bèlgica.

Compagina la tasca docent amb una activitat investigadora en el camp de la matemàtica aplicada i de l’astrofísica, amb especial interés en la relativitat numèrica i les ones gravitatòries.

És membre de la col·laboració internacional Virgo a València, on coordina les activitats de divulgació i comunicació. És membre de l’Editorial Board de la revista Journal of Physics Communications i de la Junta Directiva de la Sociedad Española de Relatividad y Gravitación. També té una participació activa en projectes amb estudiants universitaris de diferents graus, i dedica gran part del seu temps i de la seua il·lusió a moltes activitats de divulgació científica entre elles ser un membre actiu de l’Associació Sapiencia, a Port de Sagunt (el Camp de Morvedre).

En la seua conferència “Observatorios de ondas gravitatorias: tecnología punta para una ciencia fascinante“, després d’una senzilla introducció a la Relativitat General d’Einstein, ens ha explicat el que són les ones gravitatòries, pertorbacions de l’espai temps causades per gegantins xocs d’estels de neutrons o de forats negres, i que es propaguen per tot l’univers. El seu estudi és proporcionaria, per tant, moltíssima informació sobre aquests monstres celestes. La intensitat d’aquestes ones, però, és tan petita que en arribar a la Terra és pràcticament impossible mesurar-les.

Tanmateix al segle XXI l’interés per obtenir resultats ha impulsat la recerca en tecnologia de làsers, buit, estabilitat estructural, etc i des fa uns anys disposem d’uns revolucionaris observatoris que ens permeten captar aquestes subtils ones gravitatòries quan arriben a la terra. Des de la primera detecció d’una ona gravitatòria que travessà la Terra el 14 de setembre de 2015, resultat del xoc de dos forats negres de 29 i 26 masses solars respectivament, desenes d’esdeveniments s’han detectats als observatoris LIGO i Virgo, resultat que ha estat premiat pel Premi Nobel de Física del 2017 per els seus promotors.

La ciència que s’està fet és realment fascinant. De tot i això i més ens parlà Isabel Cordero i tot ho podeu veure en diferit al Canal YouTube del CEIC Alfons el Vell.

https://youtu.be/DyIm2RWWfJM

La matemàtica Clara Grima, va inaugurar dilluns la IV Setmana de Ciència 2020 de Gandia. Clara és doctora en Matemàtiques i catedràtica pertanyent al grup de recerca ‘Matemàtica Discreta: Teoria de Grafs i Geometria Computacional’ a la Universitat de Sevilla. Ha rebut, entre altres, el premi ‘Prismas de Bronze’ atorgat per la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia, pel seu blog ‘Mati i sus Mateaventuras’, reconegut com el millor lloc web de divulgació científica. A més, col·labora amb altres mitjans fent divulgació de la ciència i les matemàtiques.

En època de pandèmia venia bé escoltar la xarrada  “Las matemáticas vigilan tu salud: modelo sobre epidemias y vacunas” en que repassà les relacions entre la ciència de les matemàtiques i les diverses pandèmies que han afectat a la humanitat. Precisament fa uns anys escriví sobre aquest tema en el llibre: Las matemáticas vigilan tu salud.

La xarrada, presentada pel director del CEIC, Lluís Miret, va ser presencial amb places limitades i virtual, amb persones mirant-la pel canal Youtube del CEIC Alfons el Vell.

Dimarts 17 a la Facultat de Matemàtiques de la Universitat de València ens oferí la xarrada “Geometría bajo tu piel” dirigida als estudiants en la que parlà sobre els escutoides, figura geomètrica que ha descobert i que és l’estructura bàsica de les cèl·lules epitelials.

A continuació podeu veure la magnífica conferència de Clara Grima a la sala de la Casa de la Cultura de Gandia el 16 de novembre del 2020.

https://youtu.be/E9yPQ5p3Xj8

La Facultat de Matemàtiques de la Universitat de València també ha publicat la xarrada de Clara Grima. En aquesta xarrada podreu saber-ne més sobre la simpàtica figura dels escutoides, que va i resulta estaven des de sempre en la nostra pell. Una meravella de conferència. Gràcies Clara per explicar-ho tan bé.

De dilluns 16 a divendres 20 de novembre celebrem la IV Setmana de la Ciència de Gandia organitzada pel CEIC Alfons el Vell, la Universitat de València i la Universitat Politècnica de València.

Enguany és un any difícil per a tots però hem volgut continuar el nostre compromís amb la ciència.

Les conferències seran retransmeses a través del Canal de Youtube del CEIC:  SETMANA DE LA CIÈNCIA 2020 , tot i que hi haurà la possibilitat d’accedir a la Casa de la Marquesa amb reserva prèvia i amb un aforament molt limitat. Els interessats, podran reservar a través del correu del CEIC Alfons el Vell:

ceicalfonselvell@gandia.org

Les conferencies seran totes a la Cas de Cultura Marqués González de Quirós (Casa de la Marquesa) de Gandia a les 19:30 h.

De vegades hi ha poblacions que concentren el bo i millor d’una determinada matèria. És el cas de la població de Gata de Gorgos, a la Marina Alta, origen de bons matemàtics però on, sobretot, destaca un matemàtic excels, Vicent Caselles, que malauradament ens va deixar massa aviat. En el seu honor s’acaba de celebrar-se al seu poble, les II Jornades Científiques Vicent Caselles, aquest any amb el suggeridor títol: Matemàtiques i Astronomia amb nom de dona. Els objectius d’aquestes jornades han estat:

• Contribuir a la visibilització de la utilitat de la ciència en el desenvolupament social.
• Commemorar les fites assolides per Vicent Caselles en el món de les matemàtiques aplicades a moltes branques de la ciència.

Les jornades s’han estructurat en tres conferències per a públic general i una observació astronòmica, diversos tallers i comunicacions per a públic més específic.

Aquests dies hem estat voltant per les jornades, participant en les diverses xarrades i organitzant la peculiar i mítica experiència de l’observació del cel de Gata, activitat realitzada amb l’Agrupació Astronòmica de la Safor.

Divendres a la vesprada, Isabel Cordero, matemàtica i membre de Virgo València, ens feu una divertida conferència en la que explicà la que ja és una nova branca de l’astronomia,  les ones gravitatòries, com mesurar-les i quins resultats espectaculars ens estant oferint. Els xocs entre forats negres, i entre estels de neutrons son més freqüents del que sembla ja que els detectors LIGO i Virgo ens ofereixen ja un succés a la setmana. Lluny enllà, més enllà de la nostra galàxia, fa milers de milions d’anys la mort violenta per col·lisió d’objectes supermassius és més habitual del que jo hauria imaginat. I molt bona manera de divulgar d’Isabel que va ser capaç d’explicar com es detecten les ones gravitatòries sense parlar d’interferències dels raigs làser que venen al llarg dels braços del detector.

Després de les preguntes ben interessants del públic, estudiants i gent del poble, passàrem a recuperar forces en una picadeta per preparar-nos per al plat fort de la nit, l’observació astronòmica.

Al pla del tir de colom,  els membres de l’Agrupació Astronòmica de la Safor desplegàrem els nostres millors telescopis per admirar el cel de l’estiu. Una fina lluna de tres dies ja s’acostava a l’horitzó oest mentre els planetes Júpiter i Saturn en els constel·lacions de l’Escorpí i Sagitari abraçaven la Via Làctia que pujava cap al zenit fins arribar al Cigne. Llàstima, però que aquest braç de la nostra galàxia no es veiera des de la Marina Alta per causa de la contaminació lumínica.

Els planetes citats, però també diverses nebuloses (M57) i cúmuls estel·lars (M13) foren el plat fort de la cita còsmica tot amanit pels relats de déus, mortals, herois i les  infidelitats diverses amb que la mitologia greco-romana va reomplir el cel nocturn de la civilització occidental. En acabar l’observació, passada la 1 de la matinada, ens férem una fotografia, encara que no tots varen eixir.

L’endemà de dinar per les muntanyes de Gata de Gorgos trobàrem un magnífic exemplar d’una femella d’escarabat Polyphylla fullo. Un escarabat gegant, el mascle de l’espècie del qual és encara més espectacular amb unes antenes grandioses. S’alimenta d’arrels de plantes en estat larvari i de fulles de pi en estat adult.

Dissabte 6 per la vesprada, segon dia de la jornada, era temps per als homenatge. Començàrem amb la presentació del llibre-homenatge Vicent Caselles, matemàtica i passió, tot recordant al gran matemàtic de Gata de Gorgos amb els seus familiars i amics. Es recordà la seua vessant científica, la inconformitat amb les estructures acadèmiques i el seu compromís polític amb el País. L’obra, de l’editorial Scito Edicions, va ser presentada per personal de l’editorial.

La segona xarrada homenatge de la jornada fou en record d’Anna Teresa Diego, estudiant d’astronomia a Argentina, assassinada per la dictadura. Una jove argentina amb avis de Gata que sa mare no va deixar mai de buscar per casernes i centres de detenció i que fou fundadora de las Madres de la plaza de Mayo. A l’acte participaren per videoconferència familiars argentins com sa mare i germana i el germà de son pare amb un valencià preciós així com familiars de Gata.

Entre aquests familiars caldria destacar Carme Miquel, escriptora, activista de la llengua, amiga, que va descobrir per als valencians aquesta trista història com una peça més del destí dolorós d’un poble. Carme Miquel, que havia preparat aquest acte en homenatge a la seua neboda, ens va deixar fa unes setmanes i han hagut de ser amics i el seu marit qui explicaren el seu treball de recerca, els contactes amb els familiars argentins, les declaracions dels companys de detenció que van sobreviure a l’infern. Per tant, l’homenatge a Maria Teresa Diago també ha estat, en certa mesura, un record a l’últim treball de Carme. L’acte va estar amanit per cançons de l’època interpretades pel cantautorTomàs de los Santos.

Finalment diumenge 7 de matí, Vicent Chorro, de l’Associació Meridià Zero, en la magnífica xarrada El Montgó i la mesura del meridià ens ha fer conèixer els treballs de Mechain, Biot i Aragó per a la definició del metro patró en el que la muntanya del Montgó va adquirir una importància fonamental. Des del seu cim es pogueren veure fàcilment  els senyals d’Eivissa i Formentera. Destacà els interessants treballs que s’estan fent per identificar els punts exactes des d’on aquests astrònoms feren les mesures per bastir el gran triangle geodèsic sobre la mar. Aquesta proesa no hagués estat possible sense Jean-Charles de Borda, creador del “cercle repetidor” que porta el seu nom per mesurar angles, eina fonamental per a l’amidament del meridià de París que va permetre la definició del metre patró.

Unes magnífiques activitats en les II Jornades Vicent Caselles Costa: Matemàtiques i Astronomia amb nom de dona, a les quals espere tornar l’any que ve.

Imatges:
Totes les imatges són d’Enric Marco, llevat de la primera, el cercle repetidor de Borda.

Després d’un any de treball, el dilluns 6 de novembre finalment arrancava la Primera Setmana de la Ciència de Gandia, organitzada pel CEIC Alfons el Vell, amb la UPV, Campus de Gandia i el Centre Internacional de Gandia, UV. Moltes reunions, molts mals de cap, renuncies i canvis d’activitats d’última hora, moltes dificultats que hem pogut superar amb esforç. No ha fallat pràcticament res i podem estar-ne ben contents. La programació completa es pot veure en aquest enllaç.

El matí del dilluns 6, la Setmana s’obria amb el Taller de Matemàtiques: Superfícies seccionades, impartit per Maria Garcia Monera del Departament de Didàctica de la Matemàtica, Universitat de València. D’una manera visual, pràctica i molt didàctica s’introduïa els estudiants en la geometria de les superfícies.

Per la vesprada, però, va ser quan es féu la presentació oficial de la Setmana. Enric Marco i Ximo Grau, membres del CEIC i coordinadors de la Setmana, juntament amb Josep Ángel Mas de la UPV, el Director del CEIC Lluís Miret i Emili Aura del CIG UV explicarem als assistents les intencions de la setmana que no és sinó tractar d’acostar la ciència que fan els nostres científics al públic en general, fer-los baixar de la torre d’ivori on es troben i que retornen a la societat allò que han rebut a través de les minses inversions de l’estat.

La sèrie de conferències per al públic en general s’obria amb la xarrada Mecánica cuántica, ¿realidad o verdad? a càrrec de Salvador Miret, investigador del CSIC a Madrid. Tractà d’introduir el món de la quàntica a través de nombrosos exemples. Ens relatà les dificultats d’entendre la física de les partícules elementals, intrínsecament indeterminista, a diferència de la física clàssica que és clarament determinista, en la que a cada causa li correspon un efecte. A més explica el concepte de mesura en física quàntica i les implicacions que aquest procés causa sobre l’objecte mesurat. En definitiva com deia Richard Feynman l’any 1965: “I think I can safely say that nobody understands quantum mechanics.”

Dimarts 7 començà amb el taller de geologia, Vols un fòssil, fes-lo tu mateix. en el qual els membres del Museu de Geologia de la Universitat de  València José Antonio Villena, Erica Boisset ensenyaren a construir amb motlles diversos fòssils. Una activitat manual, didàctica i amb el regal afegit d’endur-se l’obra a casa que féu gaudir els estudiants presents. La recreació de les estructures òssies o la cobertura dura, rígida i exterior que posseïen alguns animals del passat remot és una bona manera d’introduïr-se en el món de la paleontologia. I si a més a més es fa de la mà de l’equip del Museu de Geologia l’èxit estava assegurat.

La xarrada de la nit es dedicà a un dels grans problemes actuals que afronta la societat moderna com és el Canvi Climàtic. La temperatura del planeta creix sense parar des de principis del segle XIX i sabem que la causa és l’emissió de gasos d’efecte hivernacle. Andreu Escrivà, ambientòleg, membre de la Fundació del Canvi Climàtic ens presentà el seu llibre Encara no és tard. Claus per entendre i combatre el canvi climàtic, obra que rebé el  Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General 2016 (Unitat de Cultura Científica i de la Innovació Càtedra de Divulgació de la Ciència. Universitat de València). El debat posterior refermà la convicció que està en les nostres mans mitigar l’escalfament global d’origen antròpic amb una altra mobilitat, oblidant els combustibles fòssils, exigint de moltes maneres al governant l’aplicació del protocol de Paris.

Dimecres 8 la jornada es dedicà completament a la física des de diversos punt de vista. Si al matí el taller de física Posa les mans en la física realitzat per les professores Chantal Ferrer i Ana Cros, del Departament de Física Aplicada de la Universitat de València, féu gaudir de valent els estudiants de l’escola que s’hi aplegaren, amb diversos experiments que mostraven la simplicitat i alhora la bellesa de les lleis de la natura, amb experiències de levitació, magnetisme, òptica i d’altres, a la nit, Antonio Torres, enginyer aeronàutic i ex-entrenador d’astronautes de l’Agència Espacial  Europea, ens feu cinc cèntims en Viajes espaciales tripulados de l’activitat dels astronautes, de l’enginy dels enginyers per enlairar coets gegantescos per accedir a l’espai, i que s’hi fa i com es viu a l’únic lloc habitat actualment a l’espai, l’Estació Espacial Internacional. El col·loqui posterior versà sobre les dificultats per viatjar a Mart a causa de la radiació de l’espai, i dels problemes de salut de la vida a l’espai, com ara la pèrdua òssia d’1% mensual.

Dijous 9 l’activitat de la vesprada es traslladà al restaurant Visconti, al carrer Sant Francesc de Borja, 26. Allí amb el format de Bar de ciències Rocío Barragán, Dra. en Nutrigenètica i Nutrigenòmica. Investigadora del CiberObn en el grup EPIGEM de la Universitat de València conversà amb el públic assistent, sobre La dieta mediterrànea: l´alternativa més saludable tot moderat per la periodista Puri Naya de Ràdio Gandia. Una quarantena de persones participà activament en el debat i engegà un animat col·loqui amb la investigadora. Les nombroses preguntes anaren des del nombre d’ous òptims a la setmana, al problema de les al·lèrgies alimentàries, de la bondat de la llet en edat adulta, de la dieta dels vegans, etc… Una experiència al restaurant que caldrà repetir.

Finalment el divendres 10 la Setmana de la Ciència es tancà amb la xarrada del Catedràtic d’Estadística de la Universitat de València José Miguel Bernardo que abordà l’interessant problema de La presa de decisions amb informació insuficient. Al llarg de la vida tots hem hagut d’afrontar aquest problema, des de comprar un cotxe o una casa fins a trobar parella. El matemàtic ens sistematitza el problema i, d’una manera senzilla amb exemples quotidians, ens explicà les eines necessàries per prendre la decisió correcta en moments delicats.

En definitiva la Setmana de la Ciència ha transcorregut perfectament. Tots els tallers del matí s’han omplert mentre que la sala on s’han fet les xarrades de la vesprada ha estat plena tots els dies, amb una mitjana d’assistència d’unes 60 persones.

A partir d’ara ja pensem en la Setmana de la Ciència de Gandia 2018. Moltes gràcies als participants en l’organització i a tots els assistents als actes.

Nota: No he comentat les activitats del matí organitzats per la UPV Campus de Gandia ja que no he pogut assistir-hi i, per tant, no puc donar més informació. Tanmateix m’han dit que també ha funcionat perfectament. Enhorabona, doncs.

ÀLBUM DE LES CONFERÈNCIES DE LA SETMANA DE LA CIÈNCIA

ÀLBUM DE FOTOS DE LA SETMANA DE LA CIÈNCIA

La Societat d’Educació Matemàtica Al-Khwarizmi ha organitzat la 5a Trobada de Societats de Matemàtiques de Parla Catalana aquest cap de setmana a les comarques centrals valencianes.

Dissabte de matí els participants es van concentrar a les portes del Monestir de Santa Maria de Valldigna, a la Safor, per visitar-lo de la mà de l’historiador de Tavernes Enric Martí. La història del cenobi, el seu espoli i la seua lenta però contínua restauració van ser els temes de l’explicació fins l’hora de dinar.

La reunió de treball i coordinació de les societats matemàtiques ja es realitzà a la vesprada al Palau d’Otos, a la Vall d’Albaida, poble on es desenvoluparia la resta d’activitats del cap de setmana.

Arribada la nit, vaig preparar el telescopi per l’observació astronòmica anunciada al programa que ens permeté veure, entre núvols, el planeta Júpiter amb les seues bandes acolorides i les quatre llunes galileanes. Tanmateix l’oratge no ajudà gens, ja que no trigà a fer la guitza i impedí l’exploració d’altres objectes previstos com la nebulosa d’Orió. En lloc d’açò, els assistents van poder contemplar diversos instruments astronòmics antics, cedits per a l’ocasió per l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València i van conéixer com s’usaven.

Després de sopar i ja avançada la nit els participants de la Trobada assistiren a una conferència de Joan Olivares sobre mètodes antics i tradicionals de mesurar el temps. S’aturà especialment en el rellotge de peus que s’usava per repartir la tanda en el reg i  que encara era viu fins fa pocs anys en la comarca de la Vall d’Albaida.

La intensa jornada acabà amb un petit recital de poemes matemàtics, seleccionats per Rosa Magraner, tant de reconeguts poetes -David Jou o Feliu Formosa-, com d’altres inèdits o propis.

L’endemà diumenge els matemàtics visitaren la “Ruta dels rellotges de Sol d’Otos“, guiats pel seu dissenyador, l’escriptor i gnomonista Joan Olivares, el qual explicà les característiques i dificultats de la construcció dels diversos models de rellotges. “La pedra de Basset”, calendari que marca la data del 25 d’abril, en record de la batalla d’Almansa, així com el rellotge calendari dels xiprers de benvinguda, a l’entrada del poble, foren dels més admirats per les seues dificultats tècniques.

En aquesta trobada he tingut l’ocasió de conéixer personalment Daniel Ruiz Aguilera de la Societat Balear de Matemàtiques-XEIX i coautor de l’estudi dels efectes de la llum del sol eixint del solstici d’hivern a la Seu de Mallorca. Ja en vaig parlar el darrer solstici. Una meravella visual i astronòmica encara que sembla que no buscada expressament.

En aquestes trobades científiques hi han participat membres de les diferents juntes directives de la Societat Catalana de Matemàtiques, la Federació d’Entitats d’Educació Matemàtica de Catalunya, la Societat Balear de Matemàtiques-XEIX i de la pròpia societat que l’organitza en aquesta ocasió.

Fotos: 1. Els participants en el Monestir de Santa Maria de Valldigna. 2. Joan Olivares explica el significat i les característiques gnomòniques de la Pedra de Basset. 3. Amb Daniel Ruiz Aguilera i Joan Olivares davant del seu rellotge més espectacular. Crèdits: Enric Marco.

La sala del segon pis de la Casa de la Cultura “Marqués de González Quirós” es va quedar menuda per acollir la conferència que sota el títol “Matemàtiques en la societat de hui: Entre el centre i la frontera” impartien el catedràtic de matemàtiques de l’IES Jaume II el Just de Tavernes, Vicent Fluixà, i el professor de matemàtiques a la Universitat de València i alcalde de Tavernes, Jordi Joan.

El públic entre el qual hi havia també alumnes, professorat, i companys dels conferenciants, omplia de gom a gom la sala, que va haver d’obrir les portes perquè la gent del passadís pogués escoltar la dissertació, molt divulgativa i adaptada a gent no especialista, sobre el món de les matemàtiques i on es va demostrar que qualsevol activitat, fins i tot les menys impensables, tenen i necessiten d’aquesta ciència.

El titol de la xerrada reflectia clarament l’ambit del debat: la matemàtica està al centre de totes les ciències bàsiques, per suposat, però també en la majoria de les ciències socials, com ara economia, empresarials, magisteri. Però també està a la frontera del coneixement i cada dia s’enfronta a nous reptes.

Jordi Joan comença definint el perfil d’un matemàtic, una persona que sap anar a l’arrel del problema, que no es distrau anant per les branques. El matemàtic és una persona amb el cap ben moblat i estructurat, afegiria jo.

És una professió sense pràcticament atur, i lluny del tòpic que fer matemàtiques només serveix per donar classe. Els matemàtics estan molt valorats a tot arreu. Als EEUU es calcula que la demanda d’aquests professionals pujarà un 10%.

Jordi Joan, que ha fet alguna estada d’investigació a Alemanya, llegí un fragment d’una entrevista a un director d’un centre de recerca alemany en que elogiava la contractació de matemàtics espanyols i portuguesos.

I és que, com comentà Jordi Joan, l’estat està gastant-se milers de milions d’euros en formació a les universitats per a que els professionals ben formats se’n vagen fora i augmente els ingressos de les empreses d’allà. Una irresponsabilitat del govern espanyol que ha deixat la recerca a l’estat de la mà de Déu, dic jo.

Tots seriem capaços de dir noms de cantants o esportistes però pocs sabriem dir noms de matemàtics famosos. Ens posà el cas de Grigori Perelman, guanyador de la medalla Fields, l’equivalent del Nobel per a matemàtics, i un dels premis del milió de dòlars per resoldre la conjetura de Poincaré. De personalitat difícil ha rebutjat els dos, tot dient que no volia ser la mona del circ.

Altre matemàtic destacat per Jordi va ser Francisco Álvarez Molina, antic director de la borsa de Paris i que fart del rumb que porta l’economia mundial ara propunga l’economia del be comú. Participava en el programa No és un dia cualquiera de RNE, fins que els nous dirigents de l’ent RTVE van decidir defenestrar-lo. Us recomane el seu bloc No le digas a mi madre que trabajo en bolsa i els seus àudios La bolsa y la vida.

Vicent Fluixà ens parlà de l’ensenyament de les matemàtiques en ESO i Batxillerat i com les hores dedicades a la matèria s’han mantingut malgrat la multitud de plans educatius que s’han succeïts al llarg dels últims 30 anys, des del pla general d’educació del 1973 a la LOGSE, passant per la LOCE, LOE, etc… i les reformes que pretén el ministre actual…

Respecte a la Universitat, Jordi Joan parlà de la reducció de les matèries de matemàtiques en les ciències bàsiques que han passat a ser pràcticament receptaris com s’esdevé a les carreres tècniques com Enginyeria, Camins, etc, per exemple.

Vicent Fluixà i Jordi Joan comentàren com l’ensenyament de les matemàtiques s’ha anat adaptant a les noves TIC i ens detallà, amb interessants exemples, diversos utilitats informàtiques gratuïtes i de pagament per a treballar en classe. Parlà de Jomlaa, de moodle, de derive, mathematica i Mablab. Vicent ens mostrà l’ús de Geogebra, potent programari lliure per ensenyar matemàtiques. Impressionant. Ja m’hagués agradat aprendre el significat de les successions i els límits amb una eina tan potent.

La darrera part de la conferència es dedicà a parlar del Nombre d’or que dóna la proporció perfecta.
Ens contà com construir-lo geomètricament, i com el podem trobar als monuments grecs com el Partenó a Atenes, en les proporcions de les targetes de crèdit, en el DNI i en el SIP sanitari. I com a partir d’ell es pot generar una espiral d’or i l’angle d’or de 137.5º.

Aquest Angle d’or resulta que és l’angle que formen les branques d’un arbre en creixer per optimitzar les llum del sol. L’evolució sempre en marxa….

La xarrada, que ja durava dues hores, acabà amb un vídeo espectacular en que es veia com es generava, a partir del nombre d’or, tota la disposició de les llavors d’un girasol….

La secció de preguntes començà. I jo vaig fer la pregunta del principi:

Jordi, tu que creus que les matemàtiques es creen o es descobreixen?

Jordi pensa que realment les matemàtiques estan en la natura i que cal un matemàtic per descobrir-les.

Emili Morant, matemàtic i blocaire, també intervingué remarcant la visió platònica de les matemàtiques dels conferenciants.

Finalment el moderador, dirigint-se a l’alcalde de Tavernes, constatà l’escasesa de polítics matemàtics. I aquest respongué: un matemàtic té la particularitat que sap que una acció porta una conseqüència i això molts polítics de hui en dia no ho saben.

Fotos: Moments de la xerrada. Enric Marco.

Hipàtia és considerada la primera astronòma de la història. La seua vida, els seus ensenyaments i la seua tràgica mort han estat portats a la gran pantalla per Alejandro Amenábar en la seua última pel·lícula Agora.

Hipàtia (entre 340-370 – c. 415) fou una filòsofa neoplatònica grecoromana, natural d’Egipte, que va destacar en el conreu de la matemàtica i l’astronomia. Filla de Teó, matemàtic i director del Museu i Biblioteca d’Alexandria, ensenyava filosofia, matemàtiques i astronomia. Tan ella com el seu pare eren pagans en una ciutat en què convivien també població jueva i una creixent comunitat cristiana.

Va viure en una societat convulsa i se la considera l’última representant d’un món grecoromà en decadència enfront d’una nova societat fosca i violenta que donarà pas a l’edat mitjana.

La pel·lícula d’Amenábar reflecteix molt bé aquesta societat problemàtica, amb un cristianisme violent i inculte, on el poder imperial és molt dèbil i el coneixement ja no és valorat.

Segueix…

En una població que ha d’elegir per força el cristianisme, Hipàtia diu que ella només creu en la filosofia. Ella és un ésser lliure en un món on la llibertat de culte i de pensament ja no existeix. Davant de Sinesi de Cirene, bisbe de Ptolemaica i antic deixeble seu, li diu “Tu no pots dubtar del que creus, jo ho he de fer sempre.” I és que aquesta és la missió del científic: dubtar.Precisament a través de les cartes que li enviava el bisbe coneixem la vida d’Hipàtia.

La ciutat d’Alexandria s’ha recreat a Malta, amb el far, les illes existents i el Serapeu, on s’ubicava la Biblioteca. En alguns moments del film el director ha tractat de fer-nos veure la societat alexandrina com si es tractàs d’un documental d’animals, en el qual les matances s’observen de lluny, en un pla en picat, com si les persones foren formigues. Però també apareixen les visions zenitals i els zooms des del carrer fins a l’espai, on la Terra i la Lluna no són més que petits punts a l’espai, com per demostrar-nos la bestiesa dels fanatismes i la seua petitesa intel·lectual.

I una part molt interessant per a mi (és ja deformació professional) ha estat el tractament de l’astronomia antiga. I no m’ha decebut, encara que, com no podia ser d’altra manera en un film d’aquesta mena, ha estat molt simplificat. Els instruments  antics d’observació com ballestes, quadrants, esferes armil·lars i models d’univers geocèntric són molt realistes.

És destacable també la descripció que es fa de les corbes còniques, el cercle, l’el·lipse, la paràbola i l’hipèrbola que, com el seu nom indica, provenen de fer talls amb distinta inclinació en un con. I és que se sap que Hipàtia va fer un tractat sobre aquestes corbes.

Resulta fantàstica l’obsesió d’Hipàtia per conéixer el moviment del cel, per situar les errants o planetes en les seues òrbites correctes, tot fent servir només la raó.

És clar que al guió hi ha hagut l’assessorament d’un astrònom. Antonio Mampaso, investigador de l’Instituto de Astrofísica de Canarias ha col·laborat amb Alejandro Amenábar durant 5 anys en coneixements d’astronomia antiga, maneig d’instruments antics, i ha assistit a molts dels rodatges a Malta.

Com diu Antonio a l’entrevista que li fan arran de l’estrena de la pel·lícula i que us recomane llegir:

Me ha resultado muy emocionante revivir ese hilo inmaterial que nos une, a lo largo de los siglos, a los que se preguntan sobre el universo. Sentir que Aristarco, Ptolomeo, Hipatia, Al Sufi, Galileo, y así hasta Einstein y los científicos actuales, todos se han maravillado y se han preguntado qué hay en el cosmos, cómo son los astros. Han pensado sobre ello y han encontrado respuestas. No siempre han sido respuestas verdaderas, claro, pero sí honradas.

Tan de bo totes les pel·lícules que parlaren de ciència estigueren tan ben assessorades.

Així que tracteu de veure el film abans que el traguen de la cartellera. No us decebrà…