El cel d’agost de 2017

L’agost ha arribat. L’estiu, ja avançat, ens presenta les meravelles habituals com la contemplació de la Via Làctia ben alt al cel, el triangle d’estiu i la ben popular pluja d’estels dels Perseids. Enguany, a més, podrem entreveure (potser) dos eclipsis parcials, un de Lluna i l’altre de Sol. La nit càlida de principis d’agost invita a la contemplació del cel estrellat. Si sou a Catalunya no deixeu de visitar el Montsec per meravellar-nos amb el firmament que veien els nostres avis. Al País Valencià haureu de fugir de la contaminada costa i desplaçar-vos cap a l’interior. Un bon indret és la comarca dels Serrans i l’entorn d’Aras de los Olmos com ja he contat alguna vegada per ací.

Després de molts mesos adornant les nits de l’hivern i la primavera, Júpiter finalment ens abandonarà a finals d’agost. Situat a la constel·lació de la Verge, i observable cap a l’oest poc després de la posta del Sol, estarà molt baix al cel i a partir del 25 d’agost serà pràcticament inobservable.

Saturn el rellevarà com a planeta rei del cel. Situat en Ophiuchus (el Serpentari), prop de l’Escorpí i Sagitari,  a la posta de Sol es trobarà ben alt al cel cap al Sud. Això implica que només romandrà visible durant la primera part de la nit fins que es ponga a la matinada.  La nit del 2 d’agost una Lluna creixent s’hi posarà al seu costat per facilitar la seua identificació.

Aquest mes d’agost podrem gaudir molt de passada de dos eclipsis parcials. El dia 7 d’agost, a l’eixida de la Lluna plena per l’est, cap a les 21 h, el nostre satèl·lit estarà mossegat per una taca fosca en la part inferior dreta. Serà l’eixida del con d’ombra de Terra i el final d’un eclipsi que haurà tingut el màxim en l’àrea del Oceà Índic. Si aquest dia es trobeu per l’Índia, la Xina o Austràlia Occidental podreu veure l’eclipsi de Lluna al complet.

I sempre que ocorre un eclipsi de Lluna, al cap de 15 dies tindrem generalment un eclipsi de Sol. I això és el que passarà el proper 21 d’agost. Si us trobeu als Estats Units podreu veure un interessant eclipsi de Sol. L’ombra de la Lluna recorrerà els diferents estats en diagonal des de Salem, Oregon a Charleston, Sud Carolina. És el gran eclipsi de Sol del 2017 i al que caldria anar-hi prestar-li atenció quan ens hi apropem a aquesta data.

Malauradament, com es veu en el gràfic, a casa nostra no el podrem veure parcialment ni a la posta de Sol. Només si us trobeu per Galícia o al nord de Portugal podreu observar un 20% del Sol tapat per la Lluna.

Finalment recordar-vos que agost també és el mes dels Perseids, la pluja de meteors que provenen de residus del cometa Swift-Tuttle. Encara que el moment de la màxima activitat de la pluja ocorrerà en les nits del 11 al 12 i del 12 al 13 d’agost, els Perseids poden veure’s en una banda temporal molt més ampla, des del 23 de juliol fins al 22 d’agost.

Enguany però no serà un bon any de Perseids. La Lluna interferirà en l’observació del fenomen ja que estarà ben brillant al cel, quasi en quart minvant, a partir de la mitjanit. La millor nit d’observació serà la nit del 12 al 13 d’agost. En la primera part de la nit es podran veure tota classe de meteors mentre que en la segona part, ja amb la Lluna fora, només veurem els més brillants.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna plena Agost 7 20 11
Quart minvant Agost 15 03 15
Lluna nova Agost 21 20 30
Quart creixent Agost 29 10 13

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’agost de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

1.- Banner de promoció de l’eclipsi solar del 21 d’agost, observable als Estats Units. S. Habbal, M. Druckmüller and P. Aniol.
2.- Posició de la Lluna en les proximitats de Saturn. 2 d’agost 2017. Stellarium
3.- La Lluna en l’eclipsi parcial del 7 d’agost 2017. Stellarium
4.- Camí de l’ombra de la Lluna sobre els EEUU en l’Eclipsi de Sol del 21 d’agost de 2017. Fred Espenak/NASA.
5.- Esquema del radiant dels Perseids.

El cel de maig de 2017

La primavera avança a passos agegantats i els dies de pluja s’alternen amb els d’un sol radiant. La nit encara és fresca però ja fa goig atrevir-se a eixir al ras per veure les meravelles del cel, els planetes i el moviment incessant de la Lluna.

Júpiter i Saturn seran, per fi, els planetes del mes. Els veurem a hores fàcils, en les primers hores de la nit o just passada la mitjanit.

Júpiter és el rei de la nit. El planeta es troba situat en la constel·lació de la Verge, ben prop de l’estel Spica, i és visible durant tota la nit. Aquests dies ix per l’horitzó est a la posta de Sol i es pon per l’oest en fer-se de dia.  Això és així ja que Júpiter es troba en oposició a la Terra, és a dir, la separació angular Júpiter-Sol és de 180º, i, per tant, el planeta es troba a la mínima distància al nostre planeta. És el moment òptim per aconseguir impressionants fotografies del gegant gasós com la que encapçala aquest apunt obtingut pel telescopi espacial Hubble a principis d’abril.

No cal, però, un telescopi gran per veure les meravelles ondulants de l’atmosfera del planeta. Un de petit serà suficient per observar-lo, per gaudir del ball de les seues llunes, per albirar en una nit clara la Gran Taca Roja i les bandes dels núvols.

Per als no iniciats en les ciències del cel la Lluna, com sempre, ens ajudarà a trobar-lo al firmament. Un quart creixent de Lluna se situarà ben prop del planeta la nit del 7 de maig. Aquesta nit, el trio celeste format per la Lluna, Júpiter i per l’estel més brillant de la Verge Spica serà ben espectacular.

El segon dels planetes gegants, l’anellat Saturn, és troba ara mateix molt més lluny de nosaltres. Situat a 1398 milions de quilòmetres, al cel brilla com un estel de 1,17 magnituds. Així i tot, és interessant fer-hi una ullada pel telescopi per admirar el sistema d’anells i recordar que en aquest dies s’hi està jugant una de les darreres proeses de la tecnologia humana: fer passar una petita nau Cassini per l’espai de 2000 km que hi ha entre el planeta i els anells. La nau de la NASA, que acabarà morint el proper 15 de setembre, ens ha fet conéixer extensament durant els passats 13 anys Saturn i les seues llunes, especialment Tità i Encèlad, la lluna gelada de Saturn.

Com passà amb Júpiter, la Lluna també ens ajudarà a trobar el planeta anellat al cel. La nit del 13 al 14 de maig el nostre satèl·lit es situarà al costat de Saturn. En aquest cas la col·laboració de la Lluna serà més necessari donada la poca brillantor del planeta en aquesta temporada d’observació.

Finalment caldria parlar dels planetes observables poc abans de l’eixida del Sol. Venus i Mercuri es troben a hores d’ara situats a la dreta del Sol vist des de la Terra i, per tant, caldrà matinar per observar-los adequadament. Si mirem cap a l’est cap a les 6 del matí, veurem Venus més alt al cel, mentre de Mercuri es troba mol arrapat a l’horitzó. El matí del 23 de maig podrem veure com Venus, la Lluna i Mercuri s’alineen, cosa que farà més fàcil la seua localització al cel.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart creixent Maig 3 04 47
Lluna plena Maig 10 23 43
Quart minvant Maig 19 02 33
Lluna nova Maig 25 21 44

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de maig de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Fotos:

1.- Aquesta foto de Júpiter va ser presa pel telescopi espacial Hubble quan era relativament a prop de la Terra, a una distància de 667 milions de quilòmetres. Hubble revela la bellesa complexa i detallada dels núvols de Júpiter en les bandes de diferents latituds, conegudes com a regions tropicals. Aquestes bandes són produïdes per aire que flueix en diferents direccions en diferents latituds. Les àrees de color més clar, anomenades zones, són d’alta pressió on l’atmosfera s’eleva. Les regions més fosques de baixa pressió on les caigudes d’aire són anomenats cinturons. La Gran Taca Vermella, una tempesta de llarga vida amb més o menys el diàmetre de la Terra és el tret més distintiu. Unes tempestes molt més petites apareixen com a ovals blancs o de color marró. Crèdits: NASA, ESA, i A. Simon (NASA Goddard).

2.- Esquema de l’oposició de Jupiter. Why Jupiter is closest on April 8.

3.-5. Diversos moments del cel de maig. Stellarium.

La ciència del 2017

640px-Cassini_Saturn_Orbit_InsertionCom cada any les grans revistes científiques com Science i Nature fan les previsions de la ciència que vindrà en aquest any que comença.

2017 és l’any en que Gran Bretanya aplicarà l’article 50 del Tractat europeu i abandonarà la Unió Europea. Creix, per tant, la preocupació entre els científics britànics, i europeus en general, de com afectarà això a la ciència europea.

I a partir del 20 de gener Donald Trump exercirà ja com a nou president dels Estats Units d’Amèrica. Els científics nord-americans també es troben amoïnats en com els afectaran les idees radicals i moltes vegades acientífiques del multimilionari president. Les seues declaracions mostren un menyspreu per la ciència que és alarmant en una persona amb tan alt càrrec.

Dins d’aquestes restriccions s’ha de moure la ciència enguany. Us faig un resum de les accions més importants en física i astronomia a partir de la llista que en fa la revista Nature.

Canvi climàtic

El nou president electe dels EEUU s’ha declarat clarament en contra de les mesures contra el canvi climàtic que havia signat Barak Obama. El nomenament de Scott Pruitt, el fiscal general d’Oklahoma, un declarat i actiu negacionista, com a nou director de l’Agència per a la Protecció del Medi Ambient no fa preveure res de bo.

La Xina, per contra, sembla que s’ha pres seriosament la lluita contra el canvi climàtic després de severs episodis de contaminació en les grans ciutats com Beijing (dades en directe des de l’ambaixada dels EEUU). Xina pretén crear enguany un sistema de drets d’emissió com existeix a Europa. Les emissions globals semblen haver-se estabilitzat els últims tres anys i alguns científics tenen l’esperança que fins i tot comencen a baixar enguany ajudats pel fort impuls que Xina vol donar a les energies verdes. I, mentrestant a casa nostra, tenim l‘opressió de l’impost al Sol.

Exploració espacial

També la Xina continuarà amb l’exploració de la Lluna amb els exploradors Chang’e 5. Aquest any es recolliran dos quilos de roques i sol lunars i es retornaran a la Terra. Seran les primeres mostres lunars que s’analitzen als laboratoris terrestres des del final de la missió Apollo en els anys 70.

I després de 20 anys orbitant Saturn la nau de la NASA Cassini serà destruïda el 15 de setembre en submergir-se en la densa atmosfera saturniana.  En els darrers mesos que li queden, es dedicarà a explorar els anells interiors del planeta i donarà informació detallada d’aquells enigmàtics i bells elements així com de les estructures atmosfèriques de Saturn.

Computació quàntica

Aquest any sembla que serà el que ens mostre les grans possibilitats de la computació quàntica. Els físics esperen que enguany es puguen fer en els ordinadors quàntics càlculs impossibles de fer en els ordinadors clàssics (de silici). Google, com no podia ser d’altra manera, i moltes altres companyies estan clarament compromesos en assolir aquest repte. Tanmateix Microsoft treballa en una alternativa coneguda com a Computació quàntica topològica, (veieu també l’article de la Mula Francis:  Hacia la computación cuántica topológica gracias a los fermiones de Majorana) que codifica la informació en els moviments dels objectes (partícules) en materials.

Donant llum a la foscor

L’èxit de l’observatori ALMA, conjunt de 66 radiotelescopis que poden observar simultàniament un mateix objecte celeste, ha revolucionat la visió que teníem de molts camps de l’astrofísica. Enguany es vol anar un pas més enllà en l’observació de l’horitzó d’esdeveniments d’un forat negre, la capa més profunda observable d’aquest tipus de monstre estel·lar. En abril, nou radiotelescopis, entre ells ALMA, formaran temporalment una xarxa de telescopis terrestres per formar un observatori de grandària planetària anomenat Event Horizon Telescope. L’objectiu és observar Sagitari A*, el forat negre supermassiu de 4 milions de masses solars que es troba al centre de la Via Làctia. Els objectius són testejar la Teoria de la Gravitació, entendre el fenomen del disc d’acreció al voltant del forat negre i la formació i col·limació del doll central.

L’observació de les ones gravitatòries causada per grans objectes compactes en col·lisió continuarà als observatoris LIGO als EEUU però també a l’observatori europeu Virgo, situat a Pisa. Enguany els dos observatoris faran la primera observació conjunta.

Nové planeta

Fa un any els astrònoms Batygin i Brown proposaren l’existència d’un nové planeta al Sistema Solar. L’existència d’un nou planeta d’unes 10 masses terrestres i un període orbital al voltant del Sol d’uns 20000 anys es podria concloure a partir de les òrbites estranyes dels objectes 2012VP113 i Sedna del cinturó de Kuiper. Enguany les observacions sistemàtiques del suposat objecte poden finalment donar el seu fruit. Qui serà el descobridor del nové planeta? Michael E. Brown?

I enguany també la NASA llançarà un nou buscador de planetes extrasolars, TESS, Transiting Exoplanet Survey Satellite. L’anterior buscador llançat el 2009, Kepler, ja està treballant fora de les seus possibilitats i necessita un recanvi.

Imatge: Representació artística de Cassini sobre els anells de Saturn. NASA.

Les dones de la Lluna

Cubierta-frontal

La ciència no ha estat tampoc un terreny amigable per a les dones al llarg de la història. Per començar, les dones no anaven a l’escola i les que gosaven instruir-se amb lectures a casa, se’ls podia prohibir per por que afectaren a la feminitat i que l’esforç mental les tornaren boges. Les que passaren aquest dur filtre no podien accedir a la universitat ja que no s’acceptaven dones. A l’estat espanyol no va ser fins el 8 de març de 1910 que es va permetre l’accés sense restriccions als estudis superiors.

Tanmateix si una dona aconseguia llicenciar-se en ciències i feia un doctorat, potser després no trobava lloc on treballar o si era astrònoma no podia accedir als telescopis, per exemple. Les astrònomes Virginia Trimble, doctora Honoris Causa per la Universitat de València, Joselyn Bell Burnell, (en aquest enllaç també) descobridora dels púlsars, o Vera Rubin, que descobrí la matèria fosca i que faltà el dia de Nadal, han explicat els exemples clars de discriminació científica que van patir al llarg de la vida.

Però si hi ha un lloc on es veu clarament la discriminació de les dones en el món de la ciència és en la nomenclatura lunar. Els cràters lunars reben noms de filòsofs i científics, però de les 1586 persones homenatjades amb un nom de cràter, només 28 corresponen a dones. Qui eren aquestes dones que, malgrat tots els entrebancs, estan a la Lluna? El llibre Las mujeres de la Luna ho explica. Us deixe la crònica que vaig fer per al butlletí d’hivern de la Sociedad Española de Astronomia.


Las mujeres de la Luna
Daniel R. Altschuler y Fernando J. Ballesteros
ISBN: 978-84-944435-4-1
Ed: Jot Down – Next Door
Any: 2016

Si hacemos una encuesta a pie de calle preguntando por el nombre de un científico famoso, seguramente Albert Einstein será la persona elegida. El físico alemán, además de proponer una nueva teoría de la gravitación, fue tremendamente popular. Si especificamos que el nombre sea de una científica, Madame Curie será la elegida. Sin embargo el problema viene cuando se pregunta por el nombre de otras mujeres dedicadas a la ciencia. La lista de hombres parece muy larga. La encuesta probablemente nos daría los nombres de Galileo, Newton o incluso Carl Sagan. Sin embargo, la historia de la ciencia parece mostrar que las mujeres dedicadas al estudio de la naturaleza son inexistentes.

¿Estamos en lo cierto o simplemente se encuentran escondidas tras numerosos prejuicios y en la práctica son anónimas?

Sin embargo si escarbamos un poco en el devenir de la ciencia, veremos claramente que la mujer, a pesar de los prejuicios y prohibiciones, ha jugado un papel destacado en muchas ramas del conocimiento. En astronomía, por ejemplo, una mujer, Annie Jump Cannon, fue quien puso orden en el caos estelar. Otra, Henrietta Swan Leavitt, fue quien descubrió las estrellas cefeidas que permiten calcular las distancias a las galaxias y también fue una mujer, Joselyn Bell Burnell, quien observó por primera vez los púlsares, cadáveres estelares superdensos. También es una mujer, Vera Rubin, quien postuló la existencia de la materia oscura, de la que tan poco se sabe.

Con frecuencia, las mujeres se han dedicado a la ciencia teniendo a su lado un hombre, otro científico o su marido. En otras ocasiones han hecho ciencia incluso a pesar de su desaprobación. Y es que, tradicionalmente, el objetivo vital de una mujer era ser buena esposa, buena ama de casa y una buena madre.

Así, por ejemplo, si existe un lugar dónde se refleja esta clara discriminación del rol femenino es en la nomenclatura de los accidentes lunares. Desde el jesuita Giovanni Battista Riccioli en el siglo XVII hasta la selenógrafa Mary Adela Blagg en el XX los cráteres han recibido nombres de filósofos y científicos. Sin embargo, de las 1586 personas homenajeadas con un nombre de cráter, solamente 28 corresponden a mujeres. Esta poco sorprendente desproporción refleja la condición histórica de la mujer ante la ciencia. Pero, habría que hacerse también la pregunta. ¿Quienes son estas mujeres que, pese a tenerlo todo en contra, han merecido un cráter en la Luna?

A esta pregunta trata de responder el libro Mujeres de la Luna, escrito por los astrónomos Daniel Altschuler y Fernando Ballesteros. En él se hace un recorrido exhaustivo por la vida de estas mujeres. Algunas son verdaderas gigantes intelectuales que triunfaron a pesar de tantos obstáculos. Otras son menos destacadas. Pero todas ellas contribuyeron de alguna forma al progreso de la ciencia.

De entre las más destacadas están Marie Sklodowska, conocida como Madame Curie, que fue merecedora de dos premios Nobel, o Lise Meitner, pionera de la física nuclear alemana y pacifista. La importancia de otras, como Caroline Herschel, hermana del descubridor de Urano, empieza a ser valorada. Algunas son menos conocidas, como la divulgadora de la ciencia Mary Fairfax Greig Somerville, o las mecenas Anne Sheepshanks y Catherine Wolfe Bruce. No podía faltar tampoco el grupo de mujeres calculistas del Observatorio de Harvard que con su paciencia y tesón hicieron espectaculares descubrimientos. El libro recuerda las vidas de las valientes astronautas que murieron en el espacio y finaliza con la biografía de Valentina Tereshkova, la primera mujer en salir de la Tierra y situarse en órbita.

Todas estas mujeres demostraron un intenso y fecundo amor a la ciencia, una firme actitud que las enfrentó a los tabús de su época. Por ello, si cabe, son más merecedoras todavía de nuestro reconocimiento. Si los científicos hombres como Tycho Brahe, Johannes Kepler o Edmund Halley hicieron avanzar los conocimientos astronómicos, mujeres como Maria Mitchell, o Henrietta Lewitt, también realizaron grandes aportaciones, llevando además a cuestas la discriminación por razón de su sexo. Ellas, con sueldos más bajos, ocupando plazas de ayudante, o habiendo estudiando en universidades femeninas consiguieron llegar a lo mas alto.

Fueron mujeres fuertes, modernas y concienciadas de su lucha contra la desigualdad. Como escribió Mary Somerville en 1873: La edad no ha mermado mi entusiasmo por la emancipación de mi género del irracional prejuicio en contra de una educación literaria y científica para las mujeres.

El cel de gener de 2017

P1010763-Lluna-Venus-20170101Han tornat els cels clars i nets de núvols i les ganes d’observar poden ser acomplides si podem aguantar el fred extrem d’aquest dies de cap d’any.

Aquest mes els planetes faran les seues danses celestes acompanyats per la Lluna. Venus i Mart durant el capvespre i Júpiter, Saturn i l’esquiu Mercuri poc abans de l’alba ens retornaran la bellesa al cel.

Ben s’ho valdrà observar tots aquests planetes. Tanmateix, realment Venus, ben brillant al cel, serà l’astre rei de la nit. Actualment és tan visible que, fins i tot, els no avesat a aixecar el cap cap al firmament s’han adonat del diamant blanquinós al cel del capvespre.

Els primers dies del mes (1, 2 i 3 de gener) un fi tall de Lluna creixent jugarà amb els planetes Mart i Venus. Com podeu veure en les figures adjuntes, el dia 1 la Lluna es trobarà més prop de l’horitzó, el 2 se situarà entre els dos planetes i el 3 ja serà l’astre més elevat.

20170101-Mart-Venus-Lluna

20170102-Mart-Lluna-Venus

20170103-Lluna-Mart-Venus

El ball celeste entre aquests tres objectes retornarà l’últim capvespre del mes. El 31 de gener la Lluna formarà un triangle amb els planetes.

Aquesta enorme brillantor del planeta Venus és causada per la proximitat al punt de màxima separació del Sol, la Màxima Elongació Oriental. Vist des de la Terra, el 12 de gener al capvespre el planeta se situarà a 47.1º del Sol. Aquest angle tan gran respecte a la direcció al Sol és el responsable que Venus siga visible dalt de l’horitzó pràcticament 3 hores després de la posta.

I deixe un exercici per als que tinguen telescopi. La nit del 12 de gener, a les 23:08 h. Venus i Neptú s’ajuntaran al cel a només 0,4º, una mica més d’un diàmetre lunar. Amb un ocular de pocs augments podreu tindre l’oportunitat d’observar el planeta més llunyà (de moment) del Sistema Solar en el mateix camp que Venus. No deixeu passar l’ocasió.

Els altres planetes ja s’han d’observar a la matinada. Mirant cap a l’est a la matinada, Júpiter serà el més matiner ja que el veurem alçar-se cap a les 2 a principi de mes mentre que a final ja serà visible a les 12 i mitja de la nit.

20170119-Saturn-MercuriMés prop de l’alba podrem admirar Mercuri i Saturn si mirem cap a l’est. El planeta més proper a l’horitzó serà l’esquiu Mercuri que assolirà la màxima separació del Sol (24,1º) el 19 de gener.

Gener també ens oferirà altres espectacles astronòmics diferents als planetes. Una de les pluges de meteors més actives, juntament als Perseids d’agost i als Gemínids de desembre, serà els Quadràntids. El cos progenitor s’ha identificat recentment com l’asteroide 196256 (2003 EH1), que a la vegada podria ser el cometa C/1490 Y1, observat pels astrònoms xinesos, japonesos i coreans fa 500 anys.

Aquesta pluja d’estels que sembla vindre de la constel·lació del Bover tindrà el màxim el dia 3 de gener amb una taxa prevista de meteors de 120 meteors/hora al cenit sempre si s’observa des de llocs foscos. La nit anterior (2 de gener) també serà bona per observar el fenomen. Enguany la Lluna no serà massa molesta ja que no brillarà maquadrantidsssa en el cel i es pondrà prompte. Caldrà mirar cap a l’est a la constel·lació del Bover, al sud de l’Òssa Major, durant les matinades del 2, 3 i 4 de gener a partir de les 3. Bona sort.

Com sabeu, les estacions astronòmiques són realment causades per la inclinació de la Terra respecte al pla de l’òrbita al voltant del Sol i, no, com encara algunes persones creuen, per la variació de la distància a la nostra estrella. Per això, és bo recordar que el pròxim 4 de gener a les 17:00, als pocs dies de començar l’hivern a l’hemisferi nord, el nostre planeta assolirà una aproximació mínima al Sol de només 147496500 km (0,98331 ua).

I, d’acord amb la nova tradició consolidada l’any passat, faig notar que el dia 12 de gener tindrem la primera Superlluna de l’any. La Lluna estarà en fase de plena poques hores després de passar pel perigeu, amb una distància mínima a la Terra de 363239 km.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart creixent Gener 5 21 47
Lluna plena Gener 12 13 34
Quart minvant Gener 20 00 13
Lluna nova Gener 28 02 07

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de gener de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:
1.- La Lluna i Venus des de Tavernes de la Valldigna, la Safor. 1 de gener 2017. Enric Marco.
2.-5 Posició dels planetes en diversos dies de gener 2017. Stellarium.
6.- Radiant dels Quadrantids.Timeanddates.com

Bon Nadal a tothom

Winter_Moon_node_full_image_2

Arriba Nadal i s’omplen les xarxes de missatges d’amor i fraternitat. Seguint la tradició,  és hora de felicitar els familiars i els amics i desitjar-los totes les bones ventures. Tanmateix jo no vull oblidar que a l’altra banda de la Mediterrània la gent fuig de la guerra i de la misèria arriscant la vida per arribar a un món més segur. A ells, sobretot, vull dedicar molts d’aquests desitjos de felicitat i d’esperança en una Europa que, de vegades, se’m fa tan llunyana.

Però com que aquest és un bloc de ciència vull fer arribar aquest missatge de bons desitjos amb una imatge que resumeix part de la feina que faig.

La fotografia mostra el conjunt d’antenes de seguiment de satèl·lits que l’Instituto Nacional de Técnica Aerospacial (INTA) té situada a la Montaña Blanca al sud de Gran Canària, Illes Canàries.

S’hi veu la darrera superlluna de l’any, la del dia 14 de desembre passat. L’explotació mediàtica del fenomen de la superlluna ha estat recurrent enguany i sembla que continuarà. Una ben normal combinació de la Lluna situada prop del perigeu i en fase de plena ha estat elevada als altars dels espectacles astronòmics. Les fotos que ens mostren la Lluna ben gran estan fetes amb zoom des d’una gran distància de manera que la Lluna semble gran sobre el paisatge elegit.

Aquesta bonica foto l’ha feta el fotògraf Claus Vogl, de Fürth, Alemanya, que explica: “Vaig passar les meues vacances la setmana passada a Gran Canària. Coneixia el lloc de l’ESA de fa molts anys i sempre estava fascinat per aquestes grans antenes que s’encaren a l’espai. Em vaig situar dalt d’una petita muntanya a 1,6 quilòmetres a l’oest de la gran antena, als afores d’un petit poble anomenat Montaña la Arena i d’allí vaig fer la foto. L’equip de la càmera era una Canon EOS 5D Mark 3 amb un objectiu EF 70-200 / 2,8 IS L  (temps d’exposició de 1,0 seg / obertura F5.6 / ISO 400)

Cal fer notar que les antenes estan il·luminades per baix amb llum blanca. Aquest efecte sembla bonic a primera vista però cal recordar que la llum blanca és la més contaminant des del punt de vista ambiental i de salut humana. Encara que les antenes només treballen en el rang de les ones de ràdio, els tècnics de l’INTA i l’ESA també haurien d’estar conscienciats del problema.

Bon Nadal a tothom.

Imatge: Lluna d’hivern. Claus Vogl

Màgia a la llum de la Lluna

Poster-art-for-Magic-in-the-Moonlight_event_main

Potser ahir a la nit veiéreu la gran pel·lícula a TV3, Màgia a la llum de la Lluna (2014), una de les darreres de Woody Allen i, com li passa darrerament, sense gran èxit de crítica i públic. Una comèdia romàntica típica en el que destaca l’ambientació i els vestuaris per recrear una època suposadament feliç d’entreguerres a la Costa Blava.

Però el film té molt més del que aparenta. El començament promet:

En 1928, Stanley Crawford (Colin Firth), mag i il·lusionista britànic, és mundialment conegut com el millor mag del món sota el nom xinès de Wei Ling Soo. Racionalista i materialista, es dedica a desemmascarar les mèdiums, espiritistes i altres xarlatanes que ell considera autèntiques farsants. I, un amic de la infantesa, Howard Burkan, un mag com ell, el convida per deixar en evidència la suposada i afamada mèdium Sophie (Emma Stone) que viu a una casa d’uns americans rics a la Costa Blava.

El millor de la pel·lícula són els diàlegs. Les converses entre el personatge racional del mag i la visió espiritual de la mèdium, són moltes vegades agres i dures, però sempre convincents des del punt de vista de la raó i no deixen ningú indiferent. Caldria tornar-la a veure per gaudir d’uns diàlegs ben elaborats que ben bé podríem utilitzar en la vida diària per desmuntar les mentires de les pseudociències.

I al mateix temps el personatge s’encara racionalment a la fe de la religió i la inutilitat de l’oració. En definitiva Stanley Crawford és un escèptic que es dedica a examinar críticament afirmacions i teories que considera alienes a la ciència convencional.

I és que el director Woody Allen és un escèptic com bé ens ho ha demostrat en multitud dels seus films. Entre ells jo destacaria una de les obres mestres, Match Point, de la qual ja en vaig parlar fa anys.

1200px-Coupole_Bischoffsheim

I per fer encara més creïble el discurs racional del protagonista, una de les escenes principals ocorre a dintre d’un observatori astronòmic on el mag i la mèdium  van a parar per aixoplugar-se de la pluja. Es tracta de l’espectacular Observatori de Niça, situat al Mont Gros, exactament a: 43° 43′ 33″ N, 7° 18′ 3″ E, per si el voleu buscar.

L’observatori va ser un projecte privat del banquer Raphaël Bischoffsheim, que encarregà en 1879 l’edifici a l’arquitecte Charles Garnier, que ja havia construit l’Òpera de Paris, mentre que l’enginyer Gustave Eiffel disenyà la cúpula. Aquest encara no havia fet l’obra que el féu mundialment famós, la Torre Eiffel, però si el Pont de Ferro de Girona.

El que destaca dins de la cúpula, i que es veu perfectament en el film Màgia a la llum de la Lluna, és el gran telescopi refractor de 77 cm (30) construït per l’empresa Gautier & Henry. El telescopi començà a funcionar el 1887 i, era en aquell moment el major telescopi refractor del món. Tenia una apertura major en un centímetre del gran telescopi refractor de l’Observatori de Pulkovo, situat prop de Sant Petersburg, a Rússia. Tanmateix dos anys després va ser desbancat pel telescopi de 91 cm. (36″) de l’Observatori Lick.

1200px-Grande_Lunette_Nice

Actualmente aquest telescopi ja no s’utilitza per a investigació. Està massa prop de la gran ciutat de Niça i, per tant, només es fan visites divulgatives. L’observatori de Niça ja no existeix com a institució científica independient, ja que l’any 1986 es va fusionar amb el CERGA, Centre de recherches en géodynamique et astrométrie (CERGA) per formar l’observatori dels Alps-Marítims, que el 1988 es convertí en l’observatoire de la Côte d’Azur.

I la imatge que dóna el títol al film ocorre quan, passada la pluja, el mag Stanley Crawford, al costat de Sophie, la mèdium, obre la cúpula i en el cel apareixen un creixent de Lluna i moltes estrelles. Un moment màgic que canviarà les seues vides per sempre. És a dir, definitivament l’astronomia té màgia.

Imatges:
1.- Cartell del film
2.- Edifici i cúpula d’Eiffel. Wikimedia Commons
3.- Cúpula d’Eiffel i gran refractor de l’observatori. Wikimedia Commons

El cel de novembre de 2016

20161021-ISS-RoqueJa en novembre, al bell mig de la tardor, les nits llargues i encara no massa fredes inviten a l’observació ja siga des del pobre cel nocturn de la ciutat o des del cel immaculat del Montsec o de la Serrania valenciana. Aprofiteu un cap de setmana sense lluna i busqueu el firmament recordant el cel dels vostres avis i amb el que els grans científics bastiren les teories de l’univers.

Novembre es troba a mitjan camí entre l’estiu i l’hivern i per això mateix gaudeix de les constel·lacions d’aquestes estacions. Si poc després de la posta de Sol encara és possible veure l’Escorpí, Sagitari i el Triangle d’Estiu amb la Via Làctia que la travessa (veieu imatge inicial de l’apunt), en avançar la nit ja pugen per l’est Taure, Orió i els estels dels Bessons.20161102-Venus-Saturn-Lluna

I si parlem de la visibilitat dels planetes, Saturn ens abandona aquest mes en endinsar-se en la brillantor solar de la posta. Tanmateix encara serà possible veure’l cap al sud-oest la primer quinzena del mes ben prop d’un horitzó lliure d’obstacles. El capvespre del 2 de novembre, el brillant Venus, el dèbil Saturn i la fina llesca de la Lluna es posaran en fila per facilitar-nos la feina de trobar-los al cel.

Mentrestant, al sud-oest, poc després de la posta del Sol, Venus continuarà ben brillant al cel i, de fet, encara ho serà més cada dia que passe. El planeta germà de la Terra es podrà veure durant més d’una hora i mitjà il·luminant el cel del capvespre fins que es faça ben fosc.

Mart continuarà la seua carrera desenfrenada fugint del Sol. Si a principis de mes es troba a l’extrem de Sagitari, al final de novembre ja es trobarà al centre de Capricorni. No es féu il·lusions. En aquest punt de l’òrbita, el planeta no presenta cap detall especial  en observar-lo amb un telescopi petit o mitjà. Caldrà esperar millors temps.

20161125-Lluna-JupiterJúpiter s’observa a la matinada, poc abans de l’eixida del Sol, mirant prop de l’horitzó est. El planeta, però, també fuig del Sol. Si a primeries del mes es veurà a partir de les 6, cap al final de mes ja el podrem veure al cel de matinada a partir de les 4:30. La matinada del 25 de novembre una Lluna fina minvant es situarà al costat del planeta gegant.

El cel de novembre de 2012El mes de novembre també és el mes d’una de les pluges d’estels més important de l’any, els Leònids. Provenen dels residus del cometa 55P/Tempel-Tuttle, i, com el seu nom indica el seu radiant es troba en la constel·lació de Leo. Els meteors es veuran durant la matinada de la nit del 17 al 18 de novembre encara que els que es puguen observar estaran deslluïts per una brillant lluna minvant, ja que la Lluna plena haurà sigut només tres dies abans. Res d’espectacular enguany, doncs.

Finalment avisar-vos que la nit del 13 al 14 de novembre, donat que la Lluna serà plena just unes poques hores després del pas més pròxim a la Terra (perigeu), serem testimonis del fenomen de la Superlluna, en que el nostre satèl·lit serà un 14% més gran al cel i un 30% més brillant que en una Lluna plena normal. Observeu-la i feu-li fotos en el moment de l’eixida de la Lluna per l’horitzó est. A gaudir-la!

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart creixent Novembre 7 20 51
Lluna plena Novembre 14 14 52
Quart minvant Novembre 21 09 33
Lluna nova Novembre 29 13 18

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de novembre de 2016. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- L‘Estació Espacial Internacional creua la Via Làctia sota l’Àguila i Lira (Triangle d’Estiu) en el cel de l’Observatorio del Roque de los Muchachos. La Palma. 21 d’octubre 2016. 20:17. Enric Marco.
2-3.- Simuacions Stellarium.
4.-  Radiant dels Leònids. Meteor Showers online.

Parlant d’astronomia a Alberic

Xarrada-Alberic02

Sempre és agradable tornar al poble que t’ha vist créixer. Per això quan des de la regidoria de Cultura de l’ajuntament d’Alberic (la Ribera Alta) em van proposar fer una activitat astronòmica, no m’ho vaig pensar dues vegades. Des de fa tres anys s’organitza un cicle de conferències amb científics amb orígens a Alberic i enguany han pensat en mi. Però com que d’astrofísics del poAmelia-Ortiz-Albericble en som dos, va caldre que ens repartirem la faena.

Amelia Ortiz, membre del Gabinet didàctic de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València, faria un viatge per l’Univers per explicar els darrers descobriments del Cosmos, mentre que jo em dedicaria a fer una observació astronòmica per veure en directe la Lluna, els planetes i sobretot, tractar d’encisar els més joves per les meravelles del cel.

I així va ser que divendres 7 d’octubre al vespre la regidora Sara Arnau ens presentà al Saló de Plens de l’ajuntament a tots dos. Seguidament Amelia va fer el seu viatge per l’Univers amb parades al Sol, els planetes, la Galàxia fins arribar a l’origen de l’Univers, el Big Bang.

En fer-se fosc el punt d’interés astronòmic canvià al sector R, a les afores de la ciutat. Malgrat els abundants núvols que a aquestes hores tapaven parcialment el cel, la Lluna, Saturn i Mart encara eren visibles i, per tant, va ser possible muntar el telescopi i, amb els llums del carrer apagats, esperar l’allau d’observadors novells d’Alberic.Observacio-Alberic3

I així vàrem estar fins ben passades les 12 de la nit amb un centenar de persones que observaren aquests objectes celestes, però també el nucli de la Galàxia d’Andròmeda, la nebulosa de l’anell de Lira o l’estel doble d’Albireo amb uns colors màgics.

Espere que els amants del cosmos del meu poble s’ho passaren bé malgrat els núvols.

IMG_8790-2

Fotos:
1.- Presentació de les activitats per Sonia Arnau amb Amelia Ortiz i Enric Marco.
2.- Xarrada d’Amelia Ortiz
3.- Cua per observar la Lluna.
4.- Quart creixent de la Lluna captada amb el mòbil.
Totes les fotos són d’Enric Marco, llevat de la primera.

El cel d’octubre de 2016

Rosetta-PhilaeOctubre comença deixant enrere la pluja que ha marcat l’entrada de la tardor. Calen, però, encara moltes pluges per compensar la sequera que patim que s’ha endut boscos i asseca marjals. I és que com diu Raimon: al meu País la pluja no sap ploure…

Les constel·lacions de l’hivern com l’Orió o els dos Cans  ja guaiten per la mar en les primeres hores de la matinada. Les Plèiades, filles d’Atlas i Plèione, regnen com a grup d’estels al damunt del Taure.

Aquest mes tornarem a gaudir de la presència del planeta Venus en l’horitzó oest poc després de la posta del Sol. Fixeu-vos-hi. Aquell astre blanc brillant prop de l’horitzó és el planeta germà de la Terra, el que la mitologia grega anomenava Afrodita i els romans Venus, la deessa de l’amor.

Però a més a més, si no se’n sortiu per trobar-lo al cel, la Lluna vindrà a ajudar-vos per assenyalar-vos la deessa. El 3 d’octubre, cap a les 20:00, una fina lluna creixent s’hi situarà ben aprop tal com es veu a la imatge que adjunte.

20161003-Venus-LlunaPerò no us fixeu només en el planeta. Mireu com la Lluna, allumenada lleugerament en el seu costat dret per la llum solar, no està completament fosca en el seu costat esquerra sinó que mostra la circumferència completa, amb una lleu lluïssor d’aspecte grisenc, com de cendra.

D’on prové la llum que il·lumina la part esquerra de la Lluna? Doncs, la llum només pot provindre de la Terra. Part de la llum solar que incideix sobre el nostre planeta es reflecteix en l’atmosfera i els mars i torna a l’espai. Així la llum terrestre arriba a la superfície lunar. És la que s’anomena llum cendrosa.

Mart continua la seua carrera desenfrenada fugint del Sol. A principis del mes es troba en la constel·lació de Sagitari, però no hi restarà durant molt de temps ja que en les primeres setmanes de novembre ja habitarà en la zona celeste de Capricorn.

Un bon dia per veure els planetes Mart i Saturn serà el vespre del 6 d’octubre quan la Lluna ens ajudarà a localitzar-los. Sobre l’estel gegant roig Antares de l’Escorpí podrem trobar Saturn, escortat per la Lluna mentre a l’esquerra, sobre Sagitari, Mart estarà situat just al costat de l’estel de 3ra magnitud Kaus Borealis.

20161006-Mart-Saturn-Lluna
Una altra conjunció planetària interessant d’observar tindrà lloc a final del mes. Aquesta vegada els planetes Venus i Saturn en seran els protagonistes. El vespre del 27 d’octubre Venus es situarà entre Antares (baix) i Saturn (dalt). Aquesta observació serà més difícil que les anteriors ja que l’altura del fenomen serà molt prop de l’horitzó.

20161027-Saturn-LlunaNo hem d’oblidar que els planetes també es poden veure a la matinada, abans de l’eixida del Sol. Mercuri, per exemple, serà visible durant les dues primeres setmanes del mes, a partir de les 7 del matí, uns 30 minuts abans de l’eixida del Sol.

L’11 d’octubre, cap a les 7:30 el planeta més menut i més pròxim al Sol es trobarà amb el més gros. Mercuri i Júpiter s’hi acostaran un a altre a 0,9º, menys de 2 diàmetres lunars.

Finalment recordeu que la nit del 29 al 30 d’octubre, el darrer dissabte de mes es canviarà a l’horari d’hivern. Haurem de retardar 1 hora els rellotges, passant de les 3 a les 2 de la matinada.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Octubre 1 02 12
Quart creixent Octubre 9 06 33
Lluna plena Octubre 16 06 23
Quart minvant Octubre 22 21 14
Lluna nova Octubre 30 19 38

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’octubre de 2016. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.-Final per a la missió Rosetta. 30 setembre 2016. Rosetta descansa prop de la seua amiga Philae. De la sèrie d’animació d’ESA.
2.- Stellarium.