Els dies de Pasqua són el moment ideal per visitar indrets pròxims que ens són encara desconeguts. Llocs del nostre país que per la seua singularitat mereixen el desplaçament.

El passat dia 7 d’abril, vespra de Sant Vicent, ens hi acostàrem a un d’aquest llocs simbòlics, no per la bellesa de la població o pels fets històrics que allí s’esdevingueren. No, realment el que feu complir un desig de fa anys fou ser-hi a un lloc carregat de significat en la història de la Terra: el límit entre el Cretàcic i el Paleogè (o el Cretàcic i el Terciari, com abans se solia denominar).

Aquest aflorament geològic constitueix una foto fixa d’un moment determinant de la història del nostre planeta: el residu, la prova més determinant, del moment en el que un asteroide d’uns 10 km de diàmetre impactà contra la Terra fa uns 65 milions d’anys en el que actualment és la península de Yucatán. De resultes d’aquest impacte es formà un gran cràter de 200 km d’ample (cràter de Chicxulub), es produïren immensos tsunamis, grans incendis forestals, i s’omplí el cel de cendres durant molts anys impedint la funció clorofíl·lica de les plantes. De resultes de tot això s’acabà amb la major part de la vida, incloent-hi tots els dinosaures, llevat dels antecessors de les actuals aus.

D’aquell desastre ambiental, que sol associar-se amb la quinta extinció, en devien haver restes geològiques. Això pensaren Luis Alvarez i el seu fill Walter en els anys huitanta del segle passat quan proposaren que havien d’existir. Finalment les restes de l’asteroide ejectats de la zona de l’impacte s’han trobat arreu del món, en llocs que actualment són punts de referència internacional.

Aquests estrats d’una grandària decreixent a mesura que hom s’allunya de la zona d’impacte presenten unes característiques similars.  Tenen uns centímetres de gruix amb una capa inferior fina, rogenca i més fosca, que conté material ejectat per l’impacte. En aquesta capa, Álvarez i el seu equip descobriren una alta concentració d’iridi, un metall rar en l’escorça terrestre però molt abundant als asteroides. A més, observat amb la lupa, s’hi han trobat microtectites, esfèrules, boles mil·limètriques formades a altes pressions i temperatures, com ara les que es produeixen amb el xoc d’una gran roca contra la superfície terrestre. Per damunt d’aquest estrat, i amb un gruix d’uns centímetres, trobem una altra capa, la composició de la qual és principalment argila fosca formada pels materials més fins ejectats de l’escorça terrestre per l’impacte i que van quedar en suspensió durant anys en l’atmosfera aturant de manera intensa la irradiació solar. El color fosc és una conseqüència dels incendis i erupcions volcàniques que van succeir després de la catàstrofe.

Les restes de la línia K/Pg més pròxima a casa es trobem prop de la població d’Agost (l’Alacantí), en el quilòmetre 9 de la carretera que l’uneix amb Castalla. Allí en un talús a la vora de la carretera l’estrat geològic es veu perfectament. Amb un poc d’esforç vaig pujar el monticle i m’hi vaig acostar per veure’l i tocar-lo. Allí estava davant meu: una fina capa rogenca sobre la qual s’hi veien uns estrats d’argila més gruixuts. El tros descobert de la línia abastava més d’un metre, i estava enfonsada, com una cicatriu, cosa que denotava que s’hi havien extret nombroses mostres, per a investigació o per col·leccionismes, massa potser.

No sé descriure els sentiments que em vingueren al cap en tindre en la punta dels dits un tros excepcional de la història de la Terra. Allí, la banda fina rogenca inferior era de l’asteroide, la part d’argila superior de les restes del desastre següent. Aquesta línia representa una frontera de la història de la vida. Fa 65 milions d’anys la comarca de l’Alacantí estava sota el mar de Tetis i encara no havia emergit. Així que per sota de la línia s’hi podrien trobar restes de plesiosaures,  mosasaures, i ammonits que ja no trobarem per damunt d’aquesta. Per damunt de la línia la Terra havia canviat. La vida havia passat un coll d’ampolla, havia perdut el 70% de les espècies i malgrat tot continuava.

Entre els més coneguts que desaparegueren a causa de l’impacte trobem els dinosaures no aviaris. Aquests fets tràgics per a ells, fou un gran avantatge evolutiu per als nostres ancestres mamífers ja que deixaren lliure nombrosos nínxols ecològics per a noves espècies, a partir de les quals fa uns pocs milions d’anys eixiren els primats i els humans.

Així que gràcies a aquell impacte catastròfic que causà un canvi global, la nostra espècie ha pogut evolucionar i dominar la Terra.

Mentre admirava aquesta marca geològica singular un parell de xiques aturaren el cotxe ben a prop. També venien a conèixer de primera ma aquesta cicatriu de la història de la Terra. Tots compartirem el goig per reconèixer-la i valorar-la.

Aquest indret és un referent internacional i està protegit. El 3 de abril de 2020 el Consell de la Generalitat Valenciana declarava monument natural el “límit geològic K/T, Capa Negra d’Agost” i és en el DOGVA nº 8797/24.04.2020 on  podràs trobar el decret 45/2020, de 3 d’abril, de la seua declaració.

Més informació:

Estudi geològic. First legal protection applied by the Autonomous Community of Valencia based on geoheritage assessment: the K/Pg boundary at Agost (Alicante, Spain).

D’on vaig traure la idea i s’explica l’emoció del descobriment personal. Una peregrinación geológica: el límite K/T (K/Pg) en Agost.

Geologia 2016. Agost i la via verda del Maigmó.

Informació turística. Camins de dinosaures. Jaciment Límit K/T (Agost).

El límite K-T, evidencia de un impacto. Astrogeda. Agrupació Astronòmica d’Elx.

Imatges:

1.- Impressió artística de l’asteroide en el moment del xoc contra els mars tropicals i poc profunds de la península de Yucatán, rica en sofre. Donald E. Davis. JPL. Wikipedia Commons.

2.- Mapa d’Europa amb la situació de les seccions del límit K/T. La potència de les argiles del límit (P0) està indicada per l’interval negre. Jan Smit. Journal of Iberian Geology 31 (1) 2005: 179-191

3-5.- La línia K/Pg a Agost. Enric Marco.

La Terra en perill

Josep M. Trigo Rodríguez
Universitat de Barcelona Edicions
Data edició: 18/05/2022
Pàgines: 202
ISBN: 978-84-9168-788-7 (en català)
ISBN: 978-84-9168-787-0 (en castellà)
————————————————–

Un asteroide gegant passarà demà prop de la Terra. Aquest és un dels titulars recurrents que la premsa sol oferir-nos. El catastrofisme embene i la possible fi de la civilització tal com la coneixem és tema de pel·lícules apocalíptiques que entretenen al personal. No obstant això amb aquesta actitud es banalitza un problema real que té com a conseqüència que el perill que ve del cel no ocupe tot l’espai mediàtic que es mereix.

Els planetes del sistema solar es van formar per l’agregació lenta de planetesimals però també pels xocs violents d’asteroides en l’anomenada època del gran bombardeig. La majoria d’aquest material ja ha sigut eliminat, però nous impactors continuen emplenant l’espai interplanetari de roques i pols, resultat directe de xocs més recents entre asteroides, cometes i fins i tot planetes.

Algunes d’aquestes roques troben el nostre planeta en el seu camí i, depenent de la seua grandària i velocitat, poden arribar a ser un problema real per a la humanitat. Al llarg de la història de la Terra nombrosos asteroides petits i meteoroides han penetrat en l’atmosfera terrestre i causat canvis globals, regionals o locals. La majoria de vegades, no obstant això, són roques xicotetes que vénen de l’espai i que es fracturen totalment per la fricció amb l’atmosfera, un bon escut natural per a cossos menors de 100 m. En tots els casos podem estudiar aquests esdeveniments còsmics a través de les restes que arriben a la superfície de la Terra: els meteorits.

Els meteorits permeten abordar qüestions clau sobre els processos fisicoquímics que s’han produït des dels origens del sistema solar en els cossos d’origen. El 85% són condrites i provenen de cossos de pocs centenars de quilòmetres de diàmetre, sense diferenciació química. Contenen, per tant, residus del disc protoplanetari primigeni. La resta, acondrites, metalorocosos i metàl·lics provenen de cossos diferenciats majors i de planetes.

Amb l’estudi d’aquestes restes no sols coneixem l’origen i el passat del sistema solar, també aprenem sobre el present i el futur de la Terra. Les interaccions i ressonàncies gravitatòries porten a alguns asteroides i cometes a creuar l’òrbita terrestre. Són els anomenats NEO (Near Earth Objects), objectes la trajectòria dels quals s’acosta al nostre planeta i podrien impactar.

Si bé la majoria dels NEO ja estan catalogats i amb les seues òrbites ben determinades, els menors de 100 metres de diàmetre són poc coneguts. No obstant això, el major problema és la detecció dels cometes vells que han perdut els seus components volàtils i només presenten un nucli rocós. Aquests objectes foscos, amb òrbites molt excèntriques i alta velocitat, queden amagats i són potencialment perillosos.

L’exploració de l’entorn pròxim a la Terra, la caracterització dels objectes que s’allí es troben i dels quals arriben a la Terra és actualment una disciplina científica interdisciplinària en auge en la qual intervenen l’astronomia, l’astronàutica, la geologia i l’enginyeria.

Josep Maria Trigo en el seu llibre La Terra en perill ens ofereix la investigació capdavantera que el seu grup realitza en múltiples facetes, des de la caracterització dels meteorits, la seua òrbita, el seu progenitor, les característiques del mitjà interplanetari, l’estudi de les mostres d’asteroides i la col·laboració en les primeres proves de defensa planetària.

No oblidem que la Terra ha estat atacada des de l’espai al llarg de tota la seua història geològica com ho demostra el cràter Chicxulub o l’esclat atmosfèric recent de Cheliábinsk. Per a augmentar la consciència pública sobre el perill d’impacte dels asteroides, cada 30 de juny se celebra el dia de l’Asteroide, aniversari de l’esdeveniment de Tunguska.

La primera acció de defensa planetària ha estat la recent missió DART. Els enginyers espacials acaben de demostrar que són capaços de canviar el moviment d’un asteroide. Un preludi del futur programa de defensa planetària que haurà de protegir la civilització humana dels perills de l’espai. Dels perills terrestres que causem nosaltres, com és el canvi climàtic, ja ho parlarem un altre dia.

Enric Marco
Departament d’Astronomia i Astrofísica
Universitat de València

Després de mil·lennis explorant i colonitzant la superfície terrestre podem dir que l’Homo sapiens ha aconseguit dominar la Terra. Això sí, amb uns costos mediambientals i humans enormes. La pressió sobre la vida silvestre ha tingut conseqüències, entre elles les múltiples epidèmies que hem patit, una encara no superada. No satisfets amb això, sempre hi ha individus de la nostra espècie que agredeixen violentament i de manera sistemàtica a uns altres en diverses parts del món, a l’Àfrica, Àsia, Amèrica i Europa. Som uns veritables supervivents.

Preocupats pels conflictes terrestres causats per la intransigència i la cobdícia humanes que posen en escac la supervivència de la humanitat, com les guerres actuals o futures o el cada vegada més present canvi climàtic, no podem oblidar unes altres amenaces que poden venir de molt lluny, de l’espai exterior. D’aquestes, de moment, la humanitat no pot fer-hi res o molt poc per a protegir-se.

De fet, els nostres ancestres eren ben conscients de la caducitat de la nostra civilització. Moltes mitologies, a més dels mites de la creació del món inclouen també relats de la seua destrucció. Creació i Apocalipsi, Ginnungagap i Ragnarök, el principi i la fi de la humanitat són inherents al procés normal de la vida humana.

Enfront d’aquestes idees místiques, la revolució científica del segle XVII i XVIII ens va oferir un cosmos com a entitat organitzada, amb lleis universals que permeten predir el futur. Amb Newton i Laplace arribarem a pensar que el Sistema Solar funcionava com un rellotge còsmic, que si no quedava dominat sí que estava controlat.

No obstant això la supèrbia humana per pretendre el domini del cosmos ha quedat bandejada després dels avanços de l’astrofísica. Ara coneixem millor els perills còsmics que ens aguaiten. El primer que se’ns ve a la ment és la possible caiguda d’un asteroide sobre la Terra, provocant una hecatombe. Això ja ho ha patit el nostre planeta diverses vegades al llarg de la seua història geològica.

Però són molts més els perills als quals s’enfronta la nostra civilització. Entre ells, ara que ens acostem al màxim del cicle solar, podríem destacar les colossals emissions de massa coronal del Sol (CME, de les seues sigles en anglès), que podrien acabar amb la nostra tecnologia si vénen dirigides cap a la Terra. La meteorologia espacial, amb l’ajuda de tota una flota de sondes mirant al Sol, tracta de conèixer millor aquests esdeveniments catastròfics per a protegir-nos d’ells.

El llibre Peligros cósmicos. El incierto futuro de la humanidad de David Barrado Navascués ens detalla aquests i tots els altres riscos als quals la humanitat haurà de fer front en un temps pròxim o molt llunyà. David és exhaustiu en relatar tots els perills que ens esperen, des dels quals resulten de l’evolució de la Terra i el Sol, als moviments i mort de les estrelles pròximes, els cossos errants i fins i tot l’evolució i final del cosmos.

La informació que ens ofereix David està escrupolosament al dia. Així coneixerem els intents de les agències espacials per a protegir-nos del més que probable harmagedon còsmic, les cerques sistemàtiques de cossos errants o els estudis sobre els efectes en la xarxa elèctrica de l’impacte d’una CME. A més el llibre està ple de referències literàries, que lluny de distraure al lector, el canalitza en el tema a tractar i ens recorden que les preocupacions sobre el nostre final sempre han estat en la ment dels escriptors.

Però al contrari del que podria semblar, el llibre no és catastrofista ni ens predisposa a témer al cosmos, sinó que, aprofitant l’explicació de les amenaces certes, ens detalla les meravelles de l’univers del qual, no l’oblidem, en formem part.

Acabe amb la reflexió final que fa David en el llibre: “ Gaudim del nostre propi Edèn, cuidant-ho de manera adequada. Investiguem els fenòmens de l’univers, indagant sobre la seua estructura i evolució. Però tinguem en compte que el nostre món és en extrem fràgil i que el cosmos, en la seua indiferència, és insistent i sorprenentment hostil.”

Enric Marco
Departament d’Astronomia i Astrofísica
Universitat de València
Versió en castellà. Butlletí de la SEA, estiu 2022.

Les noticies del migdia de la televisió valenciana parlaven ahir de la missió DART de la NASA, que en unes setmanes serà llançada en direcció al sistema doble (65803) Didymos. L’objectiu és arribar al sistema format per Didymos, un asteroide de 780 metres i la petita lluna d’uns 160 m de diàmetre que l’orbita i impactar-hi. La missió començarà en uns dies però no serà fins el setembre del 2022 que la nau xoque contra el seu objectiu, la lluna, a una velocitat d’uns 6 km/s.

Es tracta de veure com l’impacte és capaç o no de canviar, encara que siga una mica, els paràmetres orbitals de la lluna. No hi ha risc que aquesta s’escape del sistema ja que segur que romandrà lligada al cos principal però amb una altra òrbita. Tot això s’emmarca en les primeres passes dels programes de defensa espacial que NASA i ESA estan provant. Algun dia un asteroide es dirigirà contra la Terra i cal estar preparats per fer-hi alguna cosa útil per protegir la humanitat.

Jo en parle en una entrevista que em feren envoltat de telescopis a l’Aula d’Astronomia de la Universitat de València.

Entrevista curteta a les Noticies À Punt Migdia 12 Novembre 2021. Missió DART (A partir del minut 39:44)

Per primera vegada, un equip d’astrònoms de la Universitat de Hawaii ha demostrat que els seus telescopis ATLAS i Pan-STARRS poden avisar amb suficient antelació perquè la gent s’allunye del lloc d’impacte d’un asteroide que es dirigeix ​​cap a la Terra. Aquests sistemes van detectar el matí del 22 de juny passat un petit asteroide abans que entrara en l’atmosfera de la Terra, prop de Puerto Rico. I avui, dia de l’asteroide, en que es commemora la caiguda del meteor de Tungunska el 30 de juny de 1908, és gratificant saber que la tecnologia va millorant per protegir-nos de l’asteroide que caurà, sense dubte, en el futur.

L’asteroide de 4 metres de diàmetre, anomenat 20019 MO, va ser observat quatre vegades en el transcurs de 30 minuts per la instal·lació ATLAS a Maunaloa. En aquell moment, aquest petit objecte es trobava a només 500000 km de la Terra (o 1,3 vegades la distància a la Lluna).

El telescopi Pan-STARRS 2 (PS2) en Haleakalā estava en marxa també i dues hores abans de l’observació d’ATLAS havia pres imatges de la part del cel on devia haver-se vist 2019 MO. Els científics Robert Weryk i Mark Huber, de l’Institut d’Astronomia de la Universitat de Hawaii i Marc Micheli de l’Agència Espacial Europea (ESA) van analitzar les imatges i van trobar l’asteroide.

La combinació de les observacions de tots dos telescopis va permetre millorar la predicció de la trajectòria. L’impacte va ser confirmat per la detecció de 2019 MO pel radar meteorològic NEXRAD a San Juan, Puerto Rico, quan es va cremar a l’atmosfera sobre l’oceà, a uns 380 km al sud de la ciutat.

També va ser observat per GOES-16, uns dels satèl·lits meteorològics nord-americans que detectà com es partia en tres trossos a les imatges en infraroig. Serà molt difícil, però, trobar-ne fragments que reposaran en el fons del Carib.

Peter Brown, un astrofísic especialista en meteors i asteroides de la Universitat de Western Ontario, al Canadà, afirma que les ones sonores registrades per l’estació infrasònica de l’Organització del Tractat de Prohibició d’Assajos Nuclears de les Bermudes, situades a 2000 km al nord, indiquen una energia de l’explosió entre 3 y 5 kilotones ( equivalent en TNT). Per la trajectòria de l’objecte no sembla que fora membre de l‘eixam dels Beta Taurids, que causen una  pluja d’estels aquests dies i que semblen associat a l‘impacte de Tunguska de 1908.

Aquesta explosió moderada i les ones de pressió associades en el Carib contrasten amb els danys causats per l’asteroide de 20 metres que explotà prop de Txeliàbinsk, als Urals, Rússia, en febrer de 2013 amb una energia associada de 440 kilotones de TNT.

Més informació:

NASA Tracked Small Asteroid Before It Broke Up in Atmosphere

Asteroid Explosion Seen on Satellite As It Entered Earth’s Atmosphere South of Puerto Rico

Imatges:
1.- Animació de les imatges del satèl·lit GOES-16 des de 5:00 p.m. to 5:20 p.m. EDT el dissabte 22 de juny 2019 sobre el mar Carib. (NOAA/CIRA/RAMMB).
2.- Un mapa de la trajectòria prevista i la ubicació de l’impacte final per a l’asteroide 2019MO. El camí previst es basa en les observacions dels telescopis ATLAS i Pan-STARRS de la Universitat de Hawaii. Larry Denneau (IfA / ATLAS), Brooks Bays (SOEST).
3.- Imatge infraroja de GOES-16 tractada per Willian Straka III. University of Wisconsin. (SSEC) i (CIMSS).
4.- Senyals d’ones sonores de l’estació infrasònica de l’Organització del Tractat de Prohibició d’Assajos Nuclears de les illes Bermudes. Peter Brown.

L’asteroide 2006QV89 de 40 metres de diàmetre podria xocar contra la Terra el pròxim 9 de setembre. Però tranquils, que la probabilitat és només d’1 en 11428. O com dic a l’entrevista que en feren l’altre dia a À Punt NTC Notícies, això és com comprar 9 dècims de loteria i pretendre que et toque. Difícil, és clar.L’entrevista la podeu veure a les notícies d’À punt del dia 16 de febrer, a partir del minut 24:14. quasi al final.

16.02.2019 | Informatiu nit  L’informatiu nit del dissabte 16 de febrer de 2019.

L’asteroide 2006QV89 podria xocar amb la Terra, 16 febrer 2019. À punt noticies. (a partir de 24:14)

Més informació a:
Un asteroide de 40 metros puede chocar contra la Tierra el 9 de septiembre, 5 febrer 2019.

Fa uns dies m’entrevistarem sobre la imminent caiguda a la superfície terrestre de la ferralla espacial WT1190F. Ací us deixe l’article que en va fer Cristina Sáez.

35 millones de trozos de chatarra orbitan alrededor de la Tierra. Cristina Sáez. La Vanguardia.

La majoria són menuts com un gra d’arròs però suposen una amenaça per a astronautes i satèl·lits.

El passat mes de juliol els tres membres de l’Estació Espacial Internacional (ISS, per les seues sigles en anglès) es van portar un bon esglai. Els van alertar que tan sol tenien 90 minuts per a tancar totes les escotilles de la nau i anar a refugiar-se a l’interior de la càpsula Soiuz, acoblada en un extrem de la ISS. L’amenaça: brossa espacial. Un fragment d’un vell satèl·lit meteorològic rus que viatjava a 13 quilòmetres per segon i que podia col·lisionar amb la nau i posar en risc les seues vides. Per sort, l’episodi es va saldar sense danys. Encara que amb aquesta ja van quatre les vegades en la història de la NASA que els astronautes han hagut d’adoptar aquest procediment; les dues últimes en menys d’un any.

I és que com aqueix fragment, segons dades de l’Agència Espacial Europea (ESA), es calcula que hi ha més de 35 milions de deixalles girant al voltant del nostre planeta. Uns 500.000 són d’entre un i 10 centímetres de diàmetre; altres 21.000 són molt més grans, entre una pilota de tennis i una de bàsquet. Encara que la majoria són amb prou faenes de la grandària d’un gra d’arròs, no cal subestimar-los, perquè el problema no és com de gran siguen sinó la velocitat a la qual es desplacen, que fa que un objecte com una simple rosca d’un centímetre siga capaç, en xocar contra una nau, d’alliberar una força equivalent a l’explosió d’una granada de mà….

Per continuar llegint aneu a l’article original:

35 millones de trozos de chatarra orbitan alrededor de la Tierra. Cristina Sáez. La Vanguardia, 10 de novembre 2015.

Imatges:
1.-La part d’un modul PAM-D caigué en el desert d’Aràbia Saudita. NASA, 2001.
2.- Un micrometeorit deixà aquest cràter en el cristall davanter del transbordador espacial Challenger en la missió STS-7.

Fotos de l’asteroide 357439 (2004 BL86) que va passar la nit del 26 al 27 de gener a 1,2 milions de kilòmetres de la Terra (unes 3 voltes més lluny que la Lluna). Fins l’any 2027 no passarà un altre tan gran més a prop. La primera foto es va fer el dia 27 a les 7:10:03. La segona foto es va fer a les 7:12:22.

Si es compara amb la foto anterior s’observa el desplaçament que ha sofert sobre el fons d’estrelles en poc més de 2 minuts. Les fotos han estat obtingudes des del Rabosar (Paterna) per Roger Mira i Javi Navarro, membres de l’Associació d’Astronomia de la Universitat de València amb una càmera reflex i un teleobjectiu de 135mm i mostren l’asteroide a les proximitats del cúmul d’estrelles obert del Pessebre (Praesepe o M44).

Les observacions fetes amb radar des de Goldstone (California) han mostrat que es tracta realment d’un doble asteroide: el principal té 320 metres i el seu satèl·lit té uns 70 metres.Gràcies als amics Roger i Javi.

La sorpresa de la nit passada va ser descobrir que l’asteroide 2004 BL 86 té un acompanyant, una petita lluna desconeguda fins ara. Les observacions amb l’antena de 70 metres de la Xarxa de l’Espai Profund de la NASA en Goldstone, Califòrnia, van mostrar les primeres imatges en radar de l’objecte quan es trobava a 1,2 milions de quilòmetres.

A la pel·lícula podeu veure com l’asteroide gira i ben a prop d’ell es troba un petit objecte. Les observacions han permés afinar la grandària de l’objecte principal que fins ara es pensava que mesurava uns 650 m. Ara se sap que 325 m és una mesura més encertada i que sembla tindre una forma esfèrica. La pel·lícula consta de 20 imatges individuals repetides tres vegades.

La sorpresa va saltar quan l’equip de Goldstone s’adonà que les ones de ràdio havien rebotat també en un objecte secundari molt més petit. Per tant 2004 BL 86 té una lluna acompanyant d’uns 70 metres de diàmetre.

És sorprenent que un objecte tan menut com  2004 BL 86 puga mantindre atrapada gravitatoriament una lluna però aquest fet és més comú del que sembla ja entre els asteroides pròxims a la Terra, un 16% dels més grans de 200 metres tenen una petita lluna al seu voltant o, fins i tot, en poden arribar a tindre dues.

El radar no només serveix per a detectar la presència d’avions llunyans sinó que és també molt usat en astronomia. És una tècnica poderosa per estudiar la grandària d’un asteroide, la forma, l’estat de rotació, les característiques i la rugositat de la superfície, i per a millorar el càlcul de les seues òrbites.

Imatge i vídeo: la pel·lícula mostra l’asteroide 2004 BL86 que passa prop de la Terra el 26 de gener 2015. Crèdit: NASA/JPL-Caltech.

Avui a la nit tenim cita amb l’asteroide 2004 BL 86. Aquesta roca espacial de 650 metres de diàmetre passarà per les proximitats de la Terra la pròxima nit del 26 al 27 de gener 2015.

L’asteroide, descobert el 30 de gener de 2004 pel telescopi automàtic Linear, es troba en la llista d’objectes potencialment perillosos de la NASA (NEO Earth Close Approaches). El seu pas actual, però, no sembla preocupant ja que l’òrbita calculada el portarà a passar a una distància de la Terra igual a unes tres vegades la distància Terra-Lluna. Res a veure, per tant, amb l’objecte 2012 DA14 que fregà la Terra el 15 de febrer de 2013.

L’objecte és massa menut per poder-se veure a ull nu però serà fàcilment visible per a observadors preparats. 2004 BL 86 brillarà com un estel de 9ena magnitud i, si es vol veure, serà necessari utilitzar un telescopi de 20 cm de diàmetre o major per trobar-lo.

El vídeo següent, preparat per la Sociedad de Astronomia del Caribe, mostra el moviment ràpid de l’objecte en el cel entre les estrelles de la constel·lació de Cancer i on trobar-lo al llarg de la nit. Segons les efemèrides presentades en el vídeo serà observable tota la nit. Per obtenir l’hora local cal sumar una hora al temps UT mostrat al vídeo. Per exemple 2004 BL 86 passarà prop del cúmul del Pessebre (M44) a les 5 UT (6 hora local) de la matinada del dimarts 27 de gener.

La proximitat de l’objecte a la Terra és la causa per la qual aquest es mou tan ràpidament sobre l’esfera celeste, creuant un espai com la Lluna plena en només 11 minuts. Els grans radiotelescopis de la Terra, com ara el Radiotelescopi d’Arecibo i les antenes de la NASA de la Xarxa d’Espai Profund de la NASA en Goldstone, California tractaran d’obtenir una imatge en ràdio.

La revista Sky & Telescope ha publicat una carta celeste on es detalla el camí de l’asteroide en el cel en temps UT (sumar una hora per obtindre temps local).

Imatge: Vista idealitzada d’un objecte passant prop a la Terra. AFP/NASA.

Aquest objecte, d’uns 20 metres de diàmetre, tan gran com una casa, sobrevolarà Nova Zelanda a les 19:19 hores d’ací, a uns 40.000 km d’alçada, una mica més lluny que els satèl·lits geoestacionaris, con el Meteosat o els de telecomunicacions.

La NASA, que l’està seguint de prop, avisa que no hi ha cap perill d’impacte, ni aquesta vegada ni en les pròximes aproximacions a la Terra.

A més a més, cal tenir en compte l’efecte protector de l’atmosfera terrestre que ens protegeix dels objectes menuts.  S’han fet càlculs amb diverses densitats i composicions d’asteroides i sembla ser que qualsevol objecte menor de 100 m. seria destruït per fregament amb l’atmosfera. Aquests objectes es trencarien a trossos i n’arribarien a terra fragments menuts.

El curiós del cas és que 2014 RC es va descobrir només fa 6 dies, la nit del 31 d’agost passat, des dels telescopis del Catalina Sky Survey prop de Tucson, Arizona, un projecte per descobrir objectes potencialment perillosos per a la Terra

Ara si espereu veure’l pel cel de la tarda del diumenge, heu de dessistir. Primerament només es pot veure des de l’hemisferi sud. A més a més, no serà visible a ull nu ja que la seua magnitud serà de 11.5 en el moment de la màxima aproximació quan travesse la constel·lació de Piscis. Serà, per tant, només accessible a observadors experimentats.

El pas d’aquest infensiu asteroide ens recorda la vulnerabilitat de l’espècie humana sobre la superfície de la Terra. Quasevol dia pot aparéixer un cos veritablement gros i amb trajectòria de col·lisió. De fet, dimarts 9, l’asteroide 2002 CE26 d’uns 3,5 km de diàmetre passarà a la tranquil·litzadora distància de 18,4 milions de quilòmetres. Projectes científics com el Catalina Sky Survey, o d’altres semblants com, per exemple, el que porta l’Observatori Astronòmic de Mallorca, són esencials per descobrir-los, estudiar-ne les seues trajectories i, finalmentment detectar els més perillosos.

Imatge: Diagrama de la geometria de l’encontre. NASA. Les hores estan en Temps Universal Coordinat (UTC). Cal sumar una hora per tindre la nostra hora local.

Foto: Pòster de la pel·lícula Deep Impact, amb la que comencem el programa.

La setmana passada vaig anar de bòlid amb l’asteroide 2012DA14. A banda d’haver de posar al dia aquest bloc, alguns mitjans de comunicació van demanar parlar amb nosaltres. Així uns dies abans de l’arribada de l’asteroide a la Terra vaig passar pels estudis de Televisión del Mediterraneo per tindre una agradable conversa amb Vicente Quintana, presentador del magazine Talento Mediterraneo produït per Marta Esteban.

Altres mitjans com Mislata Ràdio i MediaUni, la televisió de la Universitat de València també parlaren amb nosaltres. Tanmateix els mitjans públics com Ràdio 9 i Canal 9 encara els estem esperant.

Divendres a la nit l’asteroide 2012DA14 passà fregant la Terra. Ja ho he estat contant en les entrades anteriors. Tanmateix aquella nit tenia el cor dividit. Dubtava entre anar a Aras de los Olmos (els Serrans), zona ben fosca de l’interior valencià, o participar com a públic en el magnífic concert de la Primavera Valenciana. Com haureu vist en l’apunt anterior vaig optar per acudir al Palau de Congressos de València i vaig deixar que amics i companys observaren el fenomen celeste. Ara us passe les seues imatges del pas de l’asteroide que m’han cedit amablement i les comente.

El vídeo que he insertat presenta el pas de l’asteroide pel cel d’Aras. L’ha realitzat Amadeo Aznar des de l’Observatori robòtic Isaac Aznar enclavat en el complex del Centre Astronòmic de l’Alt Túria (CAAT) i que pertany a l’Associació Valenciana d’Astronomia. Les imatges individuals han consistit en exposicions de 0,5 segons per a que l’asteroide tinguera una aparença més puntual, però amb l’inconvenient de captar només uns pocs estels. Noteu amb quina velocitat travessa el camp estel·lar, d’aquí la dificultat de seguir-lo amb un telescopi. La solució era, òbviament, esperar-lo en un punt i captar-lo en el moment del seu pas.

També és molt interessant la imatge que m’envia l’amic Joan Manel Bullon que ha captat l’objecte celeste amb el seu nou telescopi i també observat des d’Aras de los Olmos.

La imatge adjunta mostra el pas de l’asteroide per la constel·lació de l’Óssa Major. A diferència del vídeo anterior, el moviment de l’objecte es fa present per la traça de llum deixada per l’objecte durant l’exposició d’uns pocs segons de durada. Es veuen dues traces ja que s’han superposat dues fotos en una. El temps d’exposició és de 10 segons en cada traça, separats per 30 segons de l’inici de la primera a l’inici de la segona.

Com a fet important cal destacar la irregularitat de les traces. La raó d’aquest fet cal buscar-la en les diferències d’albedo o reflectivitat a la llum solar. Segurament la rotació de l’objecte ofereix al Sol zones de la superfície de diferent foscor que donen una linia brillant irregular en les imatges.

Altres grups com els estudiants membres de l’Agrupació Astronòmica de la Universitat de València (AAUV) intentaren l’observació de 2012DA14 des de Aras de los Olmos. També es va intentar observar des de l’Observatori Astronòmic de la Universitat des del mateix indret. No en sé res, de moment, dels resultats obtinguts.

Els amics de l’Agrupació Astronòmica de la Safor tractaren de captar-lo des de la Lacuna, al terme de Vilallonga, la Safor. Sense èxit, sembla, per unes inoportunes boires en direcció al nord, on havia d’apareixer l’objecte.

L’objecte 2012DA14 ha passat de llarg, però com diu amb contundència l’amic Juli Peretó, és només questió de temps que alguna roca del cel ens caiga damunt. Vigilem el cel i preparem la defensa. Em consta que les agències espacials, com ara la NASA i l’ESA, s’ho han pres seriosament.

Vídeo: Obtingut per Amadeo Aznar, des del telescopi robòtic Observatorio Isaac Aznar. Aras de los Olmos. Amb permís.
Foto: Obtingut per Joan Manel Bullon i Lahuerta des de l’Observatori La Cambra. Aras de los Olmos. Amb permís.

El nostre satèl·lit natural, la Lluna, va néixer fa uns 4500 milions d’anys com a conseqüència d’un xoc violent d’un gran objecte contra la Terra. Però quan els residus es concentraren per formar la Lluna, els impactes sobre la seua superfície van continuar. El vídeo que us pose, conta en tres minuts la seua dramàtica història des de que es refredà fins el nostres dies.

El primer impacte va donar lloc a la formació de la depressió del Pol Sud-Aiken, de 2,500 quilòmetres d’ample i 13 km de fondària fa uns 4,3 milers de milions d’anys. Des de llavors ja no ha rebut col·lisions tan grans però si que ha sofert l’intens bombardeig de petits cossos durant centenars de milions d’anys. Va ser llavors quan es formaren els cràters i els mars lunars que coneixem avui dia.

Per cert, la depressió Pol Sud-Aiken és un lloc ideal per buscar gel resultat d’impactes de cometes sobre la superfície lunar. Ara se sap que aquesta zona està en completa foscor i és quasi segur que haurà conservat part del material gelat dels objectes provinents de l’espai. Un bon indret per recollir aigua per a les futures bases permanents.

Vídeo del Centre de Vol Espacial Goddard de la NASA a partir de les observacions del robot Lunar Reconnaissance Orbiter que va ser enviat en òrbita lunar l’any 2009.