Fernando Ballesteros, Cap d’Instrumentació de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València, ha estat el quart conferenciant de la Setmana de la Ciència de Gandia 2020, organitzada per CEIC Alfons el Vell, la Universitat de València i la Universitat Politècnica de València, Campus de Gandia.

Ha treballat en el disseny i desenvolupament del telescopi espacial de rajos gamma INTEGRAL, de l’Agència Espacial Europea, actualment en òrbita al voltant de la Terra, així com del telescopi espacial LEGRI a bord de Minisat01 (INTA). Posteriorment els seus interessos van evolucionar cap a l’astrobiologia, i treballà en temes d’emergència de la complexitat i la vida en l’univers. En l’actualitat està involucrat a més en el projecte JPAS, un cartografiat del cel que s’està preparant al nou Centre Astrofísic de Javalambre, Gudar-Javalambre (Aragó), en el que treballa en el disseny de les àrees a cartografiar.

Amb una àmplia experiència en el camp de la divulgació, és Premi PRISMA 2016 pel seu llibre “Fractales y Caos, la aventura de la complejidad” i Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General de 2006 pel seu llibre “Gramàtiques Extraterrestres” i autor o coautor d’una multituds de llibres més. Actualment el seu llibre més llegit i conegut és “Las mujeres de la Luna” escrit amb Daniel R. Altschuler, que ja ha fet diverses edicions i enguany s’acaba de publicar en anglés.

La seua xarrada “Habitabilitat de l’univers” gira al voltant de l’apassionant tema de la cerca de la vida o la possibilitat de l’existència d’aquesta en diversos llocs del nostre entorn còsmic. Alguns planetes i llunes del nostre sistema solar semblen tindre possibilitat d’albergar algun tipus de vida actual o passada com ara Mart, Europa, una lluna de Júpiter o la lluna Encèlad, lluna de Saturn. Per això s’han enviat o s’enviaran en els pròxims anys sondes per esbrinar-ne la possibilitat.

Tanmateix la descoberta de milers de planetes al voltant de moltes estrelles ha obert un camp nou com és la cerca de biomarcadors adequats, senyals en els espectres de la llum reflectida pels planetes que ens indiquen la presència de molècules relacionades amb la vida.

Algunes desenes d’aquests planetes es troben en la zona d’habitabilitat de la seua estrella, una regió al seu voltant on l’aigua podria mantindre’s líquida. Aquests planetes són els mes afavorits per albergar algun tipus de vida, almenys tal com la coneixem.

El futur d’aquesta branca de l’astronomia, i que va de la mà de la biologia, es presenta apassionant. Quan descobrirem un altre planeta viu? Qui hi haja vida intel·ligent ja és una altra història.

La xarrada de Fernando Ballesteros es pot veure al canal de YouTube del CEIC Alfons el Vell.

https://youtu.be/oM_wd92DQzU

La votació per posar nom a un estel i el seu planeta continua fins el 12 de novembre. La nostra proposta és Tirant i Carmesina. Podeu votar en aquest enllaç:

¿Qué nombre eliges para la estrella HD149143 y su planeta HD149143b?

Des del País Valencià, diverses entitats com l’Associació Valenciana d’Astronomia, l’Agrupació Astronòmica de la Safor, el Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals, Alfons el Vell de Gandia, i diversos professionals hem proposat per a la parella còsmica els noms dels nostres més volgut herois medievals de ficció, Tirant i Carmesina.

Podeu votar en aquest enllaç:

¿Qué nombre eliges para la estrella HD149143 y su planeta HD149143b?

La setmana ha estat moguda per promocionar que els herois del Tirant estiguen al cel per sempre.

Dilluns uns periodistes de la televisió pública valenciana À Punt parlarem amb mi. L’entrevista va eixir a l’espai de l’Oratge de les Noticies de la Nit de dimarts 29 d’octubre.

L’enllaç al programa:

L’oratge del 20H NTC del dimarts 29 d’octubre de 2019

Dimecres 30 m’entrevistaren per a la ràdio d’À punt, a les Notícies de la nit, La Tertúlia, Ciència i Investigació. Durant una conversa més llarga vaig parlar no només de la iniciativa de posar nom a una estrella i el seu planeta sinó també de contaminació lumínica. Enllaç a sota:

30.10.2019 | Les notícies de la nit | Tertúlia

Tirant i Carmesina és la proposta de l’astronomia valenciana per a batejar una estrela i el seu planeta. Ens ho ha contat l’astrònom Enric Marco, en la segona hora de #LesNotíciesdelaNit. L’Ictus, la febra Q o l’arqueologia també han sigut temes de #LaTertúlia, amb Anna Juan i Kristin Suleng.

Finalment el diari digital Vilaweb, d’on penja aquest bloc d’Astronomia, publicava el dia 1 de novembre un article:

Campanya per a anomenar Tirant i Carmesina un estel i el seu planeta.

Es busca nom per a l’estel nan groc HD 149143 i el seu planeta HD 149143 b.

Acció Cultural del País Valencià també se n’ha fet ressò en el seu butlletí.

Posem a ‘Tirant’ i ‘Carmesina’ al cel!

Comença novembre i  fins el 12 de novembre podeu posar nom a una estrella i el seu planeta. La nostra proposta és Tirant i Carmesina.

Podeu votar en aquest enllaç:

¿Qué nombre eliges para la estrella HD149143 y su planeta HD149143b?

La Unió Astronòmica Internacional (IAU) fa 100 anys. Per celebrar-ho ha organitzat una votació per tal que més de cent estat d’arreu del món eligesquen un nom per a una estrella i el seu planeta. A l’estat espanyol li toca batejar l’estel nan groc HD 149143 i el seu planeta HD 149143 b, tots dos situats a 240 anys-llum de la Terra. Com he dit abans tenim fins el 12 de novembre per elegir entre una dotzena de parelles de noms.

Des del País Valencià, diverses entitats com l’Associació Valenciana d’Astronomia, l’Agrupació Astronòmica de la Safor, el Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals, Alfons el Vell de Gandia, i diversos professionals hem proposat per a la parella còsmica els noms dels nostres més volgut herois medievals de ficció, Tirant i Carmesina.

Podeu votar en aquest enllaç:

¿Qué nombre eliges para la estrella HD149143 y su planeta HD149143b?

El ball dels planetes

En aquest interregne entre les belles constel·lacions de l’estiu i les fresques i clàssiques constel·lacions hivernals, aquest mes podrem gaudir de les poc vistoses agrupacions estel·lars d’Aquari i Peixos, mentre encara podem veure les estivals Sagitari i Capricorn.

Sobre aquests darreres podrem contemplar una vegada més un vistós ball de planetes i la Lluna. Al llarg del mes el nostre satèl·lit s’anirà movent entre els planetes Júpiter i Saturn mentre que un esquiu Venus es deixarà veure prop de l’horitzó oest pocs moments després de la posta del Sol.

Aquests primers dies del mes la Lluna està visitant cadascun dels planetes. Si anit, 31 d’octubre, estava fent companyia a Júpiter, avui 1 de novembre es trobarà a mig camí entre Júpiter i Saturn. Demà 2 de novembre, com es veu a la imatge, la posició d’una Lluna creixent ens indicarà on trobar Saturn.

Mentrestant, només si tenim un horitzó oest lliure d’arbres, edificis o muntanyes, podrem veure com un esquiu Venus (i potser, si teniu sort, Mercuri una mica més baix) ens saludarà ben brillant. El planeta de la deessa de l’amor serà més visible i estarà més alt durant els pròxims mesos i el podrem detectar més fàcilment.

Els planetes Júpiter i Saturn ja no brillen tant com ho feren a l’estiu. Encara, però, es interessant observar-los a través d’un telescopi. Tanmateix cada dia que passa davallen més i més a l’horitzó occidental, fins i tot Júpiter arribarà a estar tan baix com Venus. Aquest fet farà dels dos planetes una parella còsmica els dies 23 i 24 de novembre. No us ho perdeu.

Finalment cal comentar el retorn de la Lluna sobre els planetes a final del mes. Des del 28 al 30 de novembre el nostre satèl·lit tornarà a passejar-se i dansar amb els planetes Júpiter i Saturn. Un espectacle per gaudir.

A la matinada, cap a l’est i poc abans de l’alba, també hi haurà ball de planetes però amb el dèbil Mart i el també esquiu Mercuri. L’estel brillant Spica, (α Virgo) a la constel·lació de la Verge, s’afegirà a la festa estel·lar per fer-la més interessant.

Trànsit de Mercuri

L’esdeveniment més interessant del mes i de l’any és el trànsit del planeta Mercuri per davant del Sol. L’11 de novembre, a partir de les 13:35 i fins a la posta del Sol, serà possible observar com el planeta transita per damunt del disc solar.

L’òrbita de Mercuri es troba inclinada uns 7º respecte a l’òrbita de la Terra, per la qual cosa normalment el planeta, vist des de la Terra, passa per sobre o per sota del disc del Sol. Tanmateix, cada 3 o 13 anys, en maig o novembre quan el Sol, el planeta i la Terra es troben perfectament alineats, el planeta passa per damunt del Sol.

Mirar qualsevol fenomen que ocorre al Sol és sempre perillós. L’observació del fenomen s’ha de fer sempre de manera segura, amb l’us de filtres adequats. A més a més, donat que el disc de Mercuri és molt menut, caldrà observar el fenomen a través d’un telescopi amb filtres.

Més endavant donaré més explicacions sobre el fenomen.

La pluja dels Leònids

Hi ha diverses pluges d’estels previstes al llarg d’aquest mes de novembre. Tanmateix només la pluja dels Leònids, prevista per la nit del 17 al 18 de novembre mereix ser anomenada. La previsió és que s’observen uns 15 meteors per hora si s’està en una zona fosca, lluny dels llums pertorbadors de les ciutats. Associat al cometa 55P Tempel-Tuttle, alguns anys han originat veritables tempestes. L’any 1999 les previsions de les pluges de les Leònides van encertar plenament. Cap a les 3 de la matinada centenars i centenars de meteors van caure sobre nosaltres. Jo en vaig comptar més de 500 en dues hores. Va ser realment espectacular veure-ho malgrat el fred que feia i la son que patia. Enguany no sembla que això passe i a més amb una lluna en quart minvant que pot ser molesta.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de novembre de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:
1.- Declaració de l’espill. Tirant lo blanc. Manel Boix.
2 – 7. Aspectes del cel de novembre amb Stellarium.
8.- Els equips utilitzats per a la fotografia eren un DSLR Nikon D5500 (velocitat de l’obturador 1/30 de segon, ISO 100), un refractor Celestron C6-R, un filtre solar ASTF-140 de Baader Planetarium i un filtre Lumicon 2 “# 58 de color verd fosc.

La Unió Astronòmica Internacional (IAU) fa 100 anys. Per celebrar-ho ha organitzat una votació per tal que més de cent estat d’arreu del món eligesquen un nom per a una estrella i el seu planeta. A l’estat espanyol li toca batejar l’estel nan groc HD 149143 i el seu planeta HD 149143 b, tots dos situats a 240 anys-llum de la Terra. Tenim fins el 12 de novembre per elegir entre una dotzena de parelles de noms.

Des del País Valencià, diverses entitats com l’Associació Valenciana d’Astronomia, l’Agrupació Astronòmica de la Safor, el Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals, Alfons el Vell de Gandia, i diversos professionals hem proposat per a la parella còsmica els noms dels nostres més volgut herois medievals de ficció, Tirant i Carmesina.

Podeu votar en aquest enllaç:

¿Qué nombre eliges para la estrella HD149143 y su planeta HD149143b?

La raó, com diem a la proposta:

Nom per a l’estrella: TIRANT
Nom per al planeta: CARMESINA

JUSTIFICACIÓ
“Tirant lo Blanc”, publicada el 1490, està considerada com l’obra mestra de la narrativa en català del segle XV i una de les novel·les més importants de la literatura universal. Es tracta de la primera novel·la europea “moderna”, per la versemblança i realisme dels seus personatges i escenaris. A més, Tirant lo Blanc està considerada com una “novel·la total”: és al mateix temps una novel·la cavalleresca, d’aventures, militar, amorosa, eròtica i psicològica.

L’obra presenta multitud de personatges secundaris que, en un futur, permetrien nomenar hipotètics nous planetes que poguessin descobrir-se: Diafebus, Plaerdemavida, Estefania, Viuda Reposada, Guillem de Varoic, la bella Agnès, Hipòlit, Ricomana, Kirieleison de Montalbà, l’Emperador, l’Emperadriu…

Podeu votar en aquest enllaç:

¿Qué nombre eliges para la estrella HD149143 y su planeta HD149143b?

Fa uns mesos es va obrir el termini per proposar els possibles noms. Es van rebre una vintena de propostes per part d’astrònoms aficionats i professionals i també de persones del públic en general, de les que s’han seleccionat dotze que compleixen amb els requisits de la IAU. Un d’elles era la nostra que us demanem votar.

Una vegada acabat el termini de votació (el 12 de novembre) els resultats es donaran a conéixer a mitjans de desembre en un comunicat oficial de la Unió Astronòmica Internacional.

Aquest projecte ha estat coordinat per l’astrofísica de la Universitat Autònoma de Madrid Eva Villaver, amb el suport d’Amelia Ortiz, Coordinadora de Divulgació (NOC) de la IAU per a Espanya i astrònoma de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València, l’expert en exoplanetes Guillem Anglada, de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya, i Javier Armentia, director del Planetari de Pamplona.

Aquesta iniciativa, anomenada IAU100 NameExoWorlds, segueix els passos d’una anterior convocatòria del 2015 per fer participar a la societat en les activitats que fem els astrònoms i donar-los l’oportunitat de posar noms més quotidians i accessibles a estels que tenen noms més tècnics. La Societat Espanyola d’Astronomia (SEA) ha participat en l’organització del projecte ja que una de les seues responsabilitats és la divulgació de l’astronomia al públic en general.

El precedent de l’estrella Cervantes

La primera ocasió en què la Unió Astronòmica Internacional va recórrer a votacions públiques per assignar noms a sistemes planetaris va ser el 2015. En aquell cas es va tractar d’un concurs internacional i el Planetari de Pamplona i la Societat Espanyola d’Astronomia, amb el suport de l’Institut Cervantes, van proposar els noms de Cervantes, Quixot, Rocinante, Sancho i Dulcinea per a nomenar l’estrella Mu Arae i els seus quatre planetes.

Es van aconseguir més de 38.000 vots i l’estat espanyol va ser el tercer país del món amb més participació, només per darrere de l’Índia i els Estats Units. La proposta cervantina, que competia amb altres sis països, va resultar vencedora.

Per tant, si es vol que el sistema planetari de l’estel HD 149143 tinga noms ben nostrats, de la nostra literatura i cultura, caldria votar massivament per Tirant i Carmesina abans del dia 12 de novembre. No ho deixeu per a l’últim dia.

Una estrella groga i un planeta gegant gasós

L’estrella coneguda com HD 149143 forma part del catàleg d’estrelles Henry Draper, compilat a principis del segle XX per l’astrònoma Annie Jump Cannon i els seus col·laboradors de l’Observatori de Harvard (EUA).

Es tracta d’una estrella groga nana (de tipus espectral G0), semblant a la nostra, encara que és una mica més massiva (la seua massa és 1.21 vegades la del Sol). El seu radi és també més gran (1.49 vegades el radi de la nostra estrella).

Respecte a l’exoplaneta HD 149143 b, va ser descobert el 2005 des de l’Observatori de l’Alta Provença (Occitània, França) amb la tècnica d’espectroscòpia Doppler o mètode de velocitat radial, que consisteix a observar el canvi en l’espectre de llum d’una estrella produït pel estirada gravitatòria d’un possible planeta que l’orbita.

La massa d’aquest gegant gasós és, com a mínim, 1.33 vegades la massa de Júpiter. És a prop de la seua estrella, i completa una òrbita al voltant d’aquesta en només 4 dies, de manera que la seua temperatura superficial és molt elevada. És un dels casos dels anomenats planeta de tipus Júpiter calent.

Informació a partir de les dades de l’Agencia  SINC

Se busca nombre para una estrella y su exoplaneta, 25 d’octubre 2019.

Imatges:
1.- Il·lustració artística d’un exoplaneta amb la seua estrella al fons. / Unió Astronòmica Internacional (IAU)
2.- Declaració de l’espill. Tirant lo blanc. Manel Boix.
3.- Annie Jump Cannon (1863-1941)  astrònoma estatunidenca el treball de catalogació de la qual, amb la classificació espectral de Harvard, fou fonamental per a l’actual classificació estel·lar.

Com cada any a primers d’octubre les mirades es giren cap a Estocolm per descobrir quins seran els mereixedors dels premis Nobel de Física. Enguany, James Peebles, Michel Mayor i Didier Queloz, pioners en Cosmologia i en la cerca de planetes fora del Sistema Soler, respectivament, són els qui han estat guardonats amb el Nobel de Física  “ per les contribucions al nostre coneixement de l’evolució de l’univers i del lloc de la Terra en el cosmos” . Tots tres són referents en l’astrofísica actual i el premi que rebran de mans del rei de Suècia el pròxim desembre és ben merescut.

El professor Peebles de Princeton University, que rebrà la meitat del guardó, ha estat, juntament amb altres persones, el constructor del marc teòric de la cosmologia moderna des dels anys 60 del segle passat ençà.

L’origen de l’univers des dels primers instants s’explica actualment amb el model del Big Bang. Fa gairebé 14 mil milions d’anys, l’univers era extremadament petit, calorós i dens i formava una sopa de partícules de protons, neutrons, electrons i fotons, que interactuaven entre ells. Des de llavors, l’univers s’ha anat expandint, fent-se més gran i més fred. Poc abans dels 400.000 anys després del Big Bang, es formaren els primers àtoms d’hidrogen i d’heli, amb la qual cosa moltes d’aquestes partícules quedaren lligades, l’univers es va fer transparent i els raigs de llum van poder viatjar per l’espai sense interacció. Encara avui, aquesta antiga radiació ens envolta i el seu estudi detallat ens mostra molts dels secrets de l’univers. Arno Penzias i Robert W. Wilson, allà pel 1967, descobriren aquella radiació fòssil que James Peebles va poder interpretar i descobrir, a partir d’ella, nous processos físics. Tots ells van aconseguir la primera prova experimental que l’univers actual prové d’una explosió inicial calenta. La història apassionant d’aquest descobriment ja la vaig contar fa deu anys en conéixer personalment Robert W. Wilson.

Aquesta radiació del fons de microones és la imatge més primitiva del nostre univers, les primeres mesures de la qual valgueren el Nobel de Física de 1978 per als seus descobridors. Amb la base teòrica adient, aportació de James Peebles, les mesures d’aquest fons de radiació primitiu s’han anat refinant al llarg dels anys amb diversos satèl·lits dedicats. El 1992, el professor Smoot i el seu equip, després de diversos anys de mesuraments i anàlisis de les dades arreplegades pels detectors de microones a bord del satèl·lit COBE de la NASA, van produir mapes del cel que mostraven regions “calentes” i “fredes” amb diferències de temperatura d’una cent mil·lèsima de grau. Aquestes inhomogeneitats en la temperatura, observades per COBE tal com eren quan l’Univers tenia uns 400.000 anys, es consideren les petjades d’aquelles fluctuacions primordials i la confirmació del model del Big Bang. A partir d’aquestes fluctuacions es creu que es formaren les galàxies i els cúmuls de galàxies tal com els coneixem avui dia.

Finalment els resultats obtinguts a partir de les dades recollides per la missió europea Planck amb una resolució espectacular d’aquesta radiació primitiva ens van mostrar un univers del que es coneix només el cinc per cent del seu contingut, la matèria ordinària que constitueix estrelles, planetes, arbres, flors i nosaltres. La resta, el 95%, és matèria fosca i energia fosca desconeguda. Aquest és un misteri i un repte per a la física moderna.

La visió de James Peebles sobre la cosmologia física ha enriquit tot el camp de la investigació i ha posat les bases per a la transformació de la cosmologia durant els darrers cinquanta anys, des de l’especulació fins a la ciència. El seu marc teòric, desenvolupat des de mitjan anys seixanta, és la base de les nostres idees contemporànies sobre l’univers.

Les aportacions dels altres dos premiats, Michel Mayor i Didier Queloz, de la Universitat de Ginebra, són ben diferents. Actualment sabem que més enllà del sistema solar hi ha més de 4000 planetes descoberts que orbiten les seues estrelles. La mítica missió Kepler i l’actual TESS, han estat detectant els darrers 10 anys les subtils variacions de brillantor de les estrelles causades pel trànsit d’un dèbil planeta per damunt del seu disc.

Els guardonats, que rebran l’altra meitat del guardó, van ser els primers que descobriren que una estrella de tipus solar, 51 Pegasi, tenia un planeta al seu voltant, encara que utilitzaren el mètode de les variacions de les velocitats radials.

A l’octubre de 1995, Michel Mayor i Didier Queloz anunciaren el descobriment d’aquest planeta fora del nostre sistema solar, un exoplaneta, que orbitava una estrella de tipus solar a la nostra galàxia, la Via Làctia. A l’Observatori de l’Alta Provença al sud de França, amb instruments a mida, van poder veure com l’estrella 51 Pegasi oscil·lava lleugerament. Aquesta variació de velocitat radial, només podia explicar-se per la presència d’un planeta, anomenat posteriorment 51 Pegasi b, una bola gasosa comparable amb el gegant més gran del sistema solar, Júpiter, que estirava gravitatòriament l’estrella.

Aquest descobriment va iniciar una revolució en astronomia i des de llavors s’han trobat més de 4.000 exoplanetes a la Via Làctia. Encara s’estan descobrint nous mons estranys, amb una increïble riquesa de mides, formes i òrbites. Repten les nostres idees preconcebudes sobre sistemes planetaris i obliguen els científics a revisar les seues teories dels processos físics que hi ha darrere dels orígens dels planetes. Amb nombrosos projectes previstos per començar a buscar exoplanetes, segurament en pocs anys podrem trobar una resposta a l’eterna pregunta de si hi ha vida fora de la Terra.

Els premiats d’aquest any han transformat les nostres idees sobre el cosmos. Mentre que els descobriments teòrics de James Peebles van contribuir a la comprensió de com va evolucionar l’univers després del Big Bang, Michel Mayor i Didier Queloz van explorar els nostres barris còsmics a la recerca de planetes desconeguts. Els seus descobriments han canviat per sempre les nostres concepcions del món.

Més informació:

New perspectives on our place in the universe, Nobel Prize in Physics, 2019

Imatges de ”© Johan Jarnestad/The Royal Swedish Academy of Sciences”. Imatges lliures per propòsits no comercials.

Vilaweb publicava fa uns dies un llarg reportatge sobre la descoberta d’un planeta al voltant de l‘estel de Barnard, un estel pròxim ben conegut pels astrònoms pel seu ràpid moviment propi al cel. Donat que l’article de Josep Casulleras Nualart està molt bé, vos el pose per al que el pugueu llegir també per ací.

Investigadors catalans descobreixen una superterra freda orbitant l’estrella de Barnard
La investigació es publica avui a la prestigiosa revista Nature

Un grup internacional d’astrònoms encapçalat per Ignasi Ribas, investigador de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya i l’Institut de Ciències Espacials, ha descobert un planeta candidat a tenir les condicions perquè hi hagi vida fora del nostre sistema solar. És un planeta amb una massa tres vegades més gran que la de la Terra i que orbita una estrella de Barnard, una nana roja, més antiga que el nostre Sol, que és de les més pròximes a nosaltres, a només sis anys llum. Després de més de dues dècades seguint els moviments d’aquesta estrella, els astrònoms han situat aquesta superterra a prop de l’anomenada ‘línia de gel’, és a dir, la distància respecte de l’estrella a partir de la qual l’aigua que hi pogués haver estaria congelada. La seva òrbita és de 233 dies. Aquest descobriment serà publicat demà a la revista Nature.

Des del 1997, diferents instruments han recollit una gran quantitat de mesures del moviment subtil que anaven detectant en aquesta estrella. El 2015, una anàlisi de totes aquestes dades va suggerir que el moviment podria ser causat per un planeta amb una òrbita d’uns 230 dies, però calia aconseguir moltes més mesures que confirmessin aquesta hipòtesi. Per això, els astrònoms van observar de manera regular l’estrella de Barnard, amb espectòmetres d’una gran precisió, com el Carmenes, situat a l’Observatori de Calar Alto, a Espanya. Aquesta tècnica consisteix a utilitzar l’efecte Doppler de la llum de l’estrella per a mesurar com varia la velocitat d’un objecte amb el temps. ‘Per a l’anàlisi, vam fer servir observacions de set instruments diferents durant 20 anys. El resultat d’aquest esforç és un dels conjunts de dades més gran i exhaustiu mai assolit per a estudis precisos de velocitat radial, que ha acumulat en total més de set-centes observacions’, explica Ignasi Ribas.

Una vegada analitzades novament totes les dades, combinant les velles i les noves, va tornar a aparèixer un senyal que indicava un objecte que orbitava l’estrella amb un període de 233 dies. ‘Després d’una anàlisi acurada, estem segurs al 99% que el planeta és real, perquè és l’explicació que encaixa més bé amb les nostres observacions. Però hem de ser prudents, perquè les variacions naturals de la brillantor de l’estrella degudes a les taques estel·lars o a cicles d’activitat podrien produir efectes similars als detectats’, afegeix l’investigador manresà.

El planeta, amb una massa tres vegades la de la Terra, es mou a una distància respecte de la seva estrella que podria fer que tingués les condicions perquè hi hagués vida. És ben bé al límit de la línia de gel, cosa que vol dir que, si no tingués atmosfera, la seva temperatura podria arribar als -150 graus centígrads. Això faria improbable que pogués tenir aigua líquida a la superfície. Però les característiques i la situació el fan un excel·lent objectiu perquè la pròxima generació de telescopis el continuï observant.

Guillem Anglada-Escudé, investigador de la Queen Mary University de Londres i un dels principals investigadors d’aquest projecte, explica que aquest descobriment també ha estat possible gràcies a la col·laboració amb el projecte RedDots, gràcies al qual es va descobrir el 2016 el planeta Proxima b, l’exoplaneta habitable més pròxim a la Terra.

Participació de l’Observatori Astronòmic del Montsec
La participació catalana en aquesta investigació no s’acaba pas aquí. El telescopi Joan Oró, situat a l’Observatori Astronòmic del Montsec, a Sant Esteve de la Sarga, i gestionat per l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya, és un dels equipaments que ha participat en la descoberta. ‘Ha proporcionat mesures fotomètriques de l’estrella de Barnard gairebé cada nit durant més de cinc mesos. Aquest seguiment, que s’ha fet de manera coordinada des de diversos telescopis, ha permès de descartar que el senyal trobat fos originat per la pròpia estrella i confirmar, d’aquesta manera, que era un nou planeta’, explica Ribas.

Article original:
Investigadors catalans descobreixen una superterra freda orbitant l’estrella de Barnard

Retornem al Corral de Rafel, un centre educativo-ambiental situat a les afores de l’Alcúdia (La Ribera Alta), que, patrocinat pel seu ajuntament, pretén fer conéixer l’entorn natural a tots els habitants.

Aquesta vegada, però, ha estat a principi d’estiu quan ha tingut lloc la III Nit d’Observació Astronòmica, organitzada per la Regidoria de Medi Ambient.

Quasi dues-centes persones s’hi apuntaren a l’activitat per gaudir del cel nocturn de l’indret, que a primera hora de la nit es presentava ben ras, amb només uns flocs de núvols per l’horitzó.

El sopar a la fresca va servir per retrobar velles amistats de la comarca i fer noves coneixences però ràpidament el regidor de Medi Ambient, Paco Sanz passà a la presentació del conferenciant de la nit, jo mateix, que durant la xarrada: “Planetes extrasolars: de Starwars a Interstellar. Realitat o ficció?” vaig repassar les darreres recerques de nous mons més enllà del sistema solar i les possibilitats de trobar-hi vida, tot comparant-ho amb els mons imaginats de la ciència ficció.

I en finalitzar la xarrada, després de respondre les nombroses preguntes del públic, es passà a continuar la nit amb l’observació del cel, a través de tres telescopis de l’Agrupació Astronòmica de la Safor. Els planetes Júpiter, Saturn i el rogenc Mart van causar admiració als visitants, sobretot als nombrosos xiquets presents. En definitiva, va ser una nit magnífica!

Les impressionants imatges de David Pascual donen fe de la fantàstica nit que passàrem tots junts al Corral de Rafel.

A més a més, com l’any passat, Lluc Avellan ha fet un vídeo en el que tinc una petita intervenció valorant l’activitat de divulgació de l’astronomia.

Més informació:
L’Alcúdia convierte en una costumbre la observación astronómica nocturna, Levante. La Ribera, 11 juliol 2018.

Imatges de David Pascual.
Vídeo de Lluc Avellan. totarribacomunicacio.wordpress.com
696 184 490

La cacera de planetes extrasolars continua. La nova missió TESS (Transiting Exoplanet Survey Satellite) de la NASA, enviada a l’espai dimecres passat a bord d’un Falcon 9 de SpaceX, descobrirà milers de nous planetes fora del nostre sistema solar, incloent-hi aquells que puguen suportar vida.

La missió Kepler de la NASA, llançada ara fa 9 anys, arriba a la seua fi després d’haver detectat més de 3000 planetes. Primerament amb una cerca dirigida al voltant de la constel·lació del Cigne. Després, sense giroscopis suficients per afinar la punteria, i gràcies a una genialitat d’un enginyer de la NASA, continuant la cerca amb el programa estès K2.  En tots dos casos, per construcció de la missió, els planetes trobats s’ha situat sempre en unes zones molt concretes del cel. Però, qué hi ha a la resta del firmament inexplorat?

La missió TESS ha vingut a suplir aquesta mancança. Ara s’escombrarà pràcticament tot el cel per buscar planetes extrasolars a tot arreu. Aquesta pretensió tindrà, però, un cost. TESS “només” podrà vigilar de prop 200000 de les estrelles més brillants i més pròximes situades a menys de 300 anys-llum de nosaltres. Per una banda s’imposarà un fort esbiaixament a la mostra d’estels amb possibles planetes ja que no sabrem res d’estels llunyans però, per altra banda, coneixerem millor el nostre entorn d’aquest racó de la Galàxia. I com he dit, en totes les direccions de l’espai ja que TESS cobrirà una àrea estel·lar 400 vegades més gran que la que mai ha observat Kepler.

Els científics de l’equip de TESS esperem molt de la missió. Segurament es catalogaran diversos milers de nous planetes en totes les direccions del cel. D’aquests es creu que uns 300 seran d’una mida similar a la Terra o bé de tipus super-Terres, d’una mida no major de dues vegades el nostre planeta.

Durant els dos anys de la durada nominal de la missió, els sensors de TESS captaran simultàniament, i correlativament, tots els estels brillants situats en cadascun dels 26 sectors diferents de 24º x 96º en que s’ha dividit el cel. Cada sector serà observat per les càmeres un mínim de 27 dies seguits, mesurant la brillantor de cada estrella brillant durant cicles de 2 minuts.

TESS observarà només estels brillants. Això serà ben diferent al que es fa encara a la missió Kepler. De fet els estels estudiades per TESS seran de 30 a 100 vegades més brillants que les que mai ha observat Kepler. Més brillants implica més pròxims però també permet que els planetes descoberts per TESS puguen ser estudiats molt més fàcilment des d’observatoris terrestres o des d’altres telescopis espacials com el Hubble o el futur James Webb.  Això permetrà determinar des de terra amb tècniques cada vegada més acurades si el planeta és rocós, gasós, com és la seua atmosfera i, en un futur ben pròxim, si s’hi detecten biotraçadors que ens assenyalen possible vida.

El mètode per descobrir planetes al voltant d’estrelles que usa TESS, com també ho fa Kepler, és senzill i delicat alhora. És l’anomenat mètode dels trànsits. Si una estrella té un planeta i aquest passa per davant del seu disc estel·lar vist des de la Terra, es produirà una petita baixada de la seua brillantor, de la mateixa manera com  s’esdevingué quan Venus passà per davant del Sol l’any 2012. La detecció de planetes amb aquest mètode només és factible si l’estel, el planeta i la Terra es troben aproximadament alineats. Si no és així, si el planeta, vist des de la Terra, creua per dalt o per baix de l’estel, serà indetectable.

Tot és fantàstic però encara hi ha més. Les potents càmeres de TESS segur que troben, per atzar o de manera dirigida, altres objectes fins ara desconeguts. Els científics de la missió pensen que fins a 20000 cossos nous seran descoberts en les imatges captades: nous asteroides, planetes errants, nans marrons, o, qui ho sap, alguns objectes que ni podem imaginar.

Una fantàstica etapa de grans troballes se’ns presenta en un futur ben pròxim.

Imatges:

1.- El satèl·lit TESS (Transiting Exoplanet Survey Satellite), que es mostra aquí en una il·lustració conceptual, identificarà els exoplanetes que orbiten les estrelles més brillants que hi ha al costat del nostre sistema solar. NASA.
2.- TESS situat en la còfia d’un Falcon 9 de Space X moment abans de l’enlairament.
3.- Vídeo. Com TESS escanejarà el cel quasi completament durant dos anys. NASA.
4.- Aquesta animació mostra com una baixada de la brillantor observada d’una estrella pot indicar la presència d’un planeta que passa davant d’ella, un mètode conegut com a trànsit. NASA’s Goddard Space Flight Center.
5.- Vídeo. El satèl·lit TESS se situarà en una òrbita que completa dues voltes a la Terra cada vegada que la Lluna orbita una vegada. NASA.

El mirar fotos de quan tenies hores o dies de vida sempre fa gràcia. Imagineu, doncs, la gràcia que em fa veure imatges de com va néixer el nostre Sistema Solar i el planeta que trepitgem. No el nostre exactament, sinó d’altres similars. Això és el que s’ha aconseguit amb l’instrument SPHERE, instal·lat en el telescopi Very Large Telescope (VLT) de l’Observatori Europeu del Sud a Xile. S’ha pogut veure, amb un detall sense precedent, els discos de gas i pols formats al voltant d’un grapat d’estels joves.

La formació estel·lar es dóna en els núvols moleculars gegants. Aquests núvols, freds i densos, contenen, bàsicament, hidrogen molecular H₂. A causa d’alguna classe de pertorbació, com per exemple l’explosió d’una supernova pròxima, aquests núvols es tornen inestables gravitatoriament i poden fragmentar-se localment per col·lapsar per formar una nova estrella i, segurament un sistema de planetes a partir d’un disc de gas i pols.

Aquesta col·lecció de discos protoplanetaris observats amb l’instrument SPHERE prové de l’estudi sistemàtic d’un grapat d’estels, la majoria objectes T Tauri, un tipus d’estrelles molt joves, amb menys de 10 milions d’anys d’edat i variables en brillantor. I, resulta que aquests estels tan i tan joves, quasi bebès, encara conserven part de la nebulosa d’on es van formar. Aquest gas en forma de disc pla, conté gas, pols (grans de silicats) i petites roques de grandàries d’uns centenars de metres anomenades  planetesimals. Encara que sembla que aquests discos observats no tenen planetes formats, aquests ingredients seran les peces necessàries per a la formació en pocs milers d’anys de nous planetes i, per tant, nous sistemes planetaris que observaran els futurs astrònoms.

Aquestes imatges són extraordinàries, no només perquè estem veient en directe com s’estan creant nous estels i possiblement planetes sinó que són representacions dels nostres orígens en aquesta Terra que trepitgem. El Sistema Solar tenia una estructura similar en les primeres etapes de la seua formació fa uns 4600 milions d’anys. Els discos observats presenten una gran varietat de formes, grandàries i estructures, i, potser, fins i tot, efectes que poden ser planetes en formació.

L’objectiu principal de l’instrument SPHERE és detectar i caracteritzar, mitjançant imatges directes, exoplanetes gegants que orbiten estrelles pròximes. Aquest és un repte important ja que aquests planetes es troben molt a prop de les estrelles amfitriones i es caracteritzen per tenir una brillantor molt més baixa. En una imatge normal la llum procedent de l’estrella és tan intensa que emmascara completament la feble llum que prové d’un objecte com un disc de pols o un planeta.

Per això mateix, el disseny de SPHERE s’ha basat en la necessitat d’obtenir el major contrast possible en l’entorn immediat de l’estrella. Per fer visibles els discos de pols o els possibles exoplanetes, l’instrument SPHERE combina diverses tècniques avançades. La primera és utilitzar òptica adaptativa per corregir en temps real els efectes de la turbulència atmosfèrica; les imatges obtingudes són molt més nítides i el contrast millora. La segona tècnica es basa en l’ús d’un coronògraf que, amb un petit disc opac, bloqueja la llum procedent de l’estrella central: la relació de contrast augmenta encara més.

La majoria d’aquestes imatges s’obtingueren com a part del sondeig  DARTTS-S (Discs ARound T Tauri Stars with SPHERE). Les distàncies d’aquestes estrelles joves caçades en el procés de formar nous planetes oscil·len entre 230 i 550 anys llum de la Terra.

SPHERE està aconseguint uns resultants impressionants, no només en la caracterització d’estels joves sinó també en l’estudi d’objectes del Sistema Solar, com es pot observar en aquesta galeria d’imatges espectaculars.

Imatges:

1.- Image espectacular del disc de pols al voltant de l’estel jove IM Lupi obtinguda per l’instrument SPHERE instal·lat en el Very Large Telescope. Col·laboració ESO/H. Avenhaus et al./DARTT-S.
2.- Discos polsosos al voltant de diverses estrelles joves observats per l’instrument SPHERE instal·lat en el Very Large Telescope. Col·laboracions ESO/H. Avenhaus et al./E. Sissa et al./DARTT-S i SHINE
3.- Vídeo: Molt endins del capoll fred i turbulent d’un núvol molecular es troben nombroses estrelles en les primeres fases de formació. Un d’aquestes protoestrelles acull un disc polsegós on les nanes marrons o els planetes podran formar-se algun dia. NCSA / NASA / A. Kritsuk i M. Norman (UC San Diego) i A. Boley (Univ. De Florida)

Res d’estructures alienígenes, ni de núvols de cometes en l’estel KIC 8462852, també anomenat estel de Tabby per l’astrònoma que més l’ha estudiat, Tabetha Boyajian. El comportament inusual podria explicar-se per la presència d’un planeta gegant amb anells, com Saturn, acompanyat de dos núvols gegantescos d’asteroides troians al voltant de l’estrella.

Això és el que un equip d’astrònoms de la Universitat de València, liderat per Fernando Ballesteros, ha proposat aquesta setmana en un article enviat a la revista Monthly Notices of the Royal Astronomical Society (MNRAS), disponible ací.

Recordem que l’estel de Tabby va ser observat per la missió Kepler entre l’any 2009 i 2013 dins d’un estudi de 150.000 estrelles per tal de determinar la presència o no de planetes. Però aquest estel, en lloc de mostrar una petita baixada d’un màxim d’1% de la lluminositat en passar el planeta per seu davant, com s’havia vist en altres estels amb planetes, ha mostrat baixades irregulars de flux d’un 20%. Una davallada tan brutal de llum estel·lar sense cap explicació convincent i que ha convertit l’estel en l’objecte més misteriós de la Via Làctia.

La setmana passada, com ja vaig informar, l’estel de Tabby tornà a manifestar-se. Des del 2013 havia estat tranquil·la, sense activitat aparent, almenys detectable des de la Terra. I durant 5 dies la lluminositat de l’estel cau un 3%.

I que ha proposat l’equip de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València pel que respecta a l’estrany objecte? Des de fa un any estan estudiant la possibilitat d’explicar l’inusual comportament de l’estel amb l’ús d’elements totalment habituals al Sistema Solar. L’equip de treball assegura que tota la peculiaritat de KIC 8462852 tindria sentit si se suposa l’existència d’un planeta gegant amb anells, com ara Saturn, amb un període orbital de 12 anys, i acompanyat en l’òrbita al voltant de l’estrella de dos núvols gegantescos d’asteroides troians. L’esdeveniment de la setmana passada ha accelerar l’acabament de l’article científic i l’enviament a MNRAS per a la seua publicació, prèvia valoració pels referees o censors.

Els asteroides troians són un grup d’asteroides que comparteixen òrbita amb un planeta  a l’entorn dels punts de Lagrange  L₄ i L₅ , situats aproximadament a 60° al davant i a 60° al darrere del planeta en la seua òrbita, respectivament. En els punts de Lagrange, l’atracció gravitatòria del planeta i de l’estel s’equilibren i, per tant, són punts d’estabilitat gravitatòria. Així que, de manera natural, els objectes que s’hi troben allí, romanen estables durant mil·lennis, seguint o precedint el planeta. Els troians més estudiats són els del planeta Júpiter com es mostra a la figura. Els que segueixen el planeta gegant s’anomenen pròpiament asteroides troians, i, per compensar, els precedents reben el noms d’asteroides grecs. Tanmateix per acurtar, als dos tipus d’objectes se’ls anomenen globalment troians .

Farà un any el company Fernando Ballesteros, de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València, s’observà d’un detall del que, aparentment, ningú s’havia adonat. Es podria interpretar la baixada del 15% de flux que detectà Kepler al voltant del dia 793 de la missió (figura 2c) con el pas o trànsit d’un planeta gegant i la sèrie de fenòmens al voltant del dia 1500 (figura 2d) com el pas d’un dels grups dels asteroides troians associats.

Com que el model pretén ser un model científic, ha de fer prediccions. I si tot és com sembla, aproximadament al voltant del dia 4430, és a dir en febrer del 2021, el segon grup de troians ha de passar per davant l’estel, un succés que la finestra d’observació del Kepler no permeté veure en el seu pas anterior. És a dir, a principis del 2021 la corba de llum de l’estel de Tabby s’ha de tornar caòtica amb baixades espectaculars i irregulars. A més a més s’espera un nou trànsit principal del planeta anellat per davant de l’estel a principis del 2023.

I per què cal introduir un anell al voltant del planeta? En la corba de llum del dia 793 (fig 2c) s’observa que la baixada és asimètrica. La davallada és més suau que la pujada de llum. Això indica que l’objecte que tapa l’estel no és esfèric sinó asimètric. I, sembla que la hipòtesi d’un anell inclinat un 5º respecte al pla orbital del planeta fa casar les dades observacionals molt bé.

https://www.instagram.com/p/BUhrbNvBQwJ/

Finalment caldria donar una explicació a la davallada de llum del sistema KIC 8462852 del 19 de maig passat. El model ho preveu perfectament com l’eclipse secundari del sistema que ocorre quan el planeta passa per darrere l’estel. Donat que els planetes sempre reflecteixen un poc la llum del seu estel, “l’apagada” del planeta ha de fer baixar momentàniament la llum del conjunt estel-planeta.

Encara que hi ha alguns punts que caldria aclarir, com ara que no s’ha detectat amb el satèl·lit Spitzer cap emissió de llum remarcable en l’infraroig que denotaria un disc, o que el planeta ha de ser gran (30% radi estel·lar) per fer un eclipsi tan profund i durador, el model té molt bona pinta i explica tot els fenòmens observats fins ara i, més important encara, fa previsions per al futur. Si els pròxims dies o mesos es produeix un altre fenomen d’activitat de l’estel KIC 8462852, el model no serà correcte. Però si l’estel no fa res fins al 2021 ja tindrem una explicació possible per a l’estel més misteriós de la Via Làctia.

Més informació:
La estrella de Tabby y sus troyanos, el bloc de Alberto Fernández Soto. 24 maig 2017.
New Hypothesis For Tabby’s Star Suggests A Ringed Planet And Lots Of Asteroids, Iflscience. Alfredo Carpineti, 24 de maig 2017. Amb entrevista a Fernando Ballesteros.
Detectar extraterrestres seria un indicatiu de que és possible sobreviure al desenvolupament tecnològic, Entrevista a Fernando Ballesteros, Premi Europeu de Divulgació Científica, Pols d’estels, 15 febrer 2007.

Imatges i vídeos:

1.- Esquema del sistema de KIC 8462852 i l’explicació del comportament inusual. Ballesteros et al., enviat a MNRAS, 2017.
2.- Corba de llum de l’estel KIC_8462852 al llarg de 1580 dies d’observació. Es veuen una baixada de flux al voltant del dia 793 i altres seguides cap al dia 1500. Baix es veuen ampliacions de les baixades. De l’article Planet Hunters X. KIC 8462852 – Where’s the flux?.
3.- Esquema dels asteroides troians de Júpiter. Wikipedia Commons.
4.- Animació del sistema per a Cuatro, feta per Santiago Romero Ruiz, Infografista en Noticias Cuatro·, Informativos Telecinco y Las Mañanas de Cuatro.

KIC 8462852, l’estel més misteriós de l’univers, tal com l’anomenava fa uns dies Josep Casulleras  en un extens reportatge publicat a Vilaweb, ha tornat a fer de les seues tal com estava previst. Ha tornat a minvar la seua llum de manera espectacular. Des de fa una setmana, doncs, diversos observatoris del món l’estan seguint per tal d’esbrinar quina és la causa de les baixades espectaculars de brillantor de l’estrella.

La missió Kepler, llançada l’any 2009, ha permés descobrir més de 3000 planetes al voltant d’estels mitjançant el mètode del trànsit. Si un cos planetari passa per davant del seu estel, la brillantor d’aquest baixa un màxim d’1% durant unes hores. Però tal com vaig contar en descobrir-se, en una d’aquestes estrelles, la KIC 8462852, situada a uns 1.500 anys llum de nosaltres a la constel·lació del Cigne, les disminucions de llum que s’hi van detectar eren totalment anòmales, de fins al 20%, amb durades de dies i setmanes. No s’hi trobava cap explicació que s’ajustara a les dades. Això sí, hipòtesis moltes: des d’un disc de pols, a núvols de cometes fins a una megaestructura alienígena. Va néixer així el gran enigma de l’estel més misteriós de la galàxia, coneguda popularment com l’estel de Tabby, en honor de la seua principal investigadora, l’astrònoma nord-americana Tabetha Boyajian.

Doncs ha tornat a passar. Tal com l’astrònoma va preveure, aquest últims dies el fenomen misteriós que fa disminuir la lluminositat de l’estel de Tabby s’ha posat en marxa. Ho contava ahir al seu bloc en anglés l’astrònom cordobés Ángel R. López-Sánchez que treballa a l’Australian Astronomical Observatory (AAO).

Fa uns dies els astrònoms de l’Instituto de Astrofísica de Canarias liderats per Marian González, amb Héctor Socas-Navarro, Andrés Asensio, Carlos Westendorp i Carlos González estaven obtenint dades espectroscòpiques de l’estel amb el Telescopi Mercator d’1.2 m, situat a l’Observatori del Roque de los Muchachos a La Palma, Canàries.

La nit de diumenge passat varen descobrir un comportament inusual a les línies de l’hidrogen de l’atmosfera estel·lar. Ràpidament es posaren en contacte amb l’astrònoma principal de l’estudi de l’estel, Tabetha Boyajian que va fer una crida internacional per observar KIC 8462852 amb tots els mitjans possibles, fins i tot els astrònoms aficionats han estat invitats. Ací part de la crida de l’astrònoma:

Col·legues des de Canàries estan a la meitat d’un temps d’observació de l’estel KIC 8462852 amb l’espectrògraf HERMES del telescopi Mercator (Tenerife, Espanya). Els seus espectres preliminars mostren emissió en el centre de la línia d’Hα, menor pel que fa al Ca h i k. Per refrescar-vos la memòria, totes les observacions espectroscòpiques anteriors estaven lliure de qualsevol emissió…

Així que tots els mitjans d’observació disponibles estan observant des de fa uns dies el misteriós objecte. La passada nit (19-20 de maig), per exemple, s’observà l’estel misteriós des de les instal·lacions de l’Observatori d’Aras de los Olmos de la Universitat de València.

L’alerta ha permés detectar una baixada de lluminositat d’un 2% com anunciava ahir Tabetha Boyajian al twitter i sembla que va en augment. En els esdeveniments anteriors, la corba de llum ha arribat a baixar fins al 20%. És adir, la llum de l’estel ha minvat un 20% de manera irregular i durant uns dies. Imagineu quin fenomen grandiós i a gran escala està passant ara mateix al sistema estel·lar de Tabby.

Ara que l’observen (o l’observaran pròximament) multituds d’instruments i tècniques diverses des de terra i des de l’espai podrem tindre una idea més precisa del comportament estrany de l’estel. Les nits següents poden ser emocionants…

Actualització

Sembla que el fenomen que afecta a l’estel KIC 8462852 ha acabat, com demostra la corba de llum obtinguda a Las Cumbres Observatory i a molts altres. L’estel torna al nivell normal.

Imatges:

1.- Camp d’estels al voltant de KIC 8462852 (amb una creu al damunt) del Digitized Sky Survey – STScI/NASA, Colored & Healpixed by CDS. Amb Aladin Lite. Centre de Dades Astronòmiques d’Estrasburg.
2.- Mapa de la posició de l’estel de Tabby. De l’usuari @owl_astro.
3. Dibuix artístic d’un eixam de cometes al voltant de KIC 8462852. NASA/JPL-Caltech.
4.- Gràfic de la caiguda de la lluminositat de l’estel obtinguda per la xarxa de telescopis Las Cumbres Observatory.

A la seu de l’Associació Valenciana d’Astronomia (AVA) a València, fa uns dies vaig parlar dels planetes que ens mostra la ciència ficció i de si aquests s’ajusten o no al que coneixem dels exoplanetes que alguns observatoris com ara Kepler van descobrint. Els amics d’AVA han fet una crònica de la sessió del que vaig explicar. Podeu llegir la versió valenciana ací baix:

Divendres passat, 5 de maig, vam tenir ocasió d’assistir a l’amena xerrada del nostre company Enric Marco sobre el que l’astronomia ens ha ensenyat sobre planetes i exoplanetes, i fins a quin punt veiem el seu reflex en els escenaris planetaris que ens mostra el cinema de ciència-ficció.

Va començar fent un ràpid repàs, a través d’imatges i breus escenes de pel·lícules clàssiques com les de la saga de Star Wars, Dune, Superman, i les més recents com Avatar o Interestellar.

En la majoria d’aquests films els diversos planetes (Tatooine, Mustafar, Hoth, Bespin, Kripton, Dune…) solen ser perfectament habitables per a l’ésser humà incloent una atmosfera respirable i amb gravetat terrestre. Només solen aparèixer exòtiques diferencies extraterrestres en els seus cels, amb diversos sols i llunes, o en la seua biodiversitat. Ens presenten planetes desèrtics (gelats o càlids), coberts de lava, oceànics o coberts de selves…, que un únic ecosistema sembla dominar-ho tot. Però, s’apropen a la realitat aquests escenaris extraterrestres? En moltes ocasions s’ha pres com a referència el nostre sistema solar imitant planetes ben coneguts com Mart, Venus o el nostre planeta mateix, però per els més estranys s’han imaginat ambients que, en ocasions, s’assemblen bastant al que sabem dels exoplanetes.

Però, què se sap dels planetes extrasolars? En 1995 es descobreix el primer exoplaneta orbitant 51 Pegasi; avui ja són més de 3400 els confirmats gràcies a una sèrie d’enginyoses tècniques (velocitat radial, trànsits, astrometria, etc), que ens permeten esbrinar indirectament dades sense arribar pràcticament mai a poder captar-los per observació directa a causa de la seua enorme llunyania i a aquest efecte d’emmascarament produït per la llum del seu estel. El telescopi espacial Kepler, que utilitza el mètode dels trànsits, ha estat fins ara el major descobridor d’exoplanetes. I de moment una quinzena de casos semblen ser relativament similars al nostre planeta per la seua composició rocosa, la seua grandària i la temperatura superficial.

S’han descobert abundants gegants gasosos, molt més grans que Júpiter, minineptuns, i planetes rocosos, tant superTerres, diverses vegades més grans que el nostre planeta com alguns pocs de la grandària de Mart o menors. Alguns fins i tot orbiten sistemes estel·lars binaris, alguna cosa que es creia impossible, i que ens mostraven al planeta Tatooine en la història de Star Wars, quan ni tan sols s’havia demostrat l’existència de cap exoplaneta.

També va repassar el concepte de zona d’habitabilitat estel·lar, que no implica en absolut que puguem traslladar-nos sense més a un planeta que orbite dins d’ella sinó només que està a la distància adequada del seu sol perquè, en cas de contenir aigua, aquesta pogués trobar-se líquida en la superfície. Però clar, que siguin planetes que permeten la vida humana és una exigència del guió en molts dels casos.

D’entre els planetes que més s’han apropat a la realitat astronòmica, Enric va destacar Avatar, on Pandora, l’escenari de la pel·lícula, és una lluna de vida exuberant que orbita un gegant gasós. També Interestellar, on apareix un planeta oceànic girant al voltant d’un forat negre i on els astronautes que el visiten sofreixen la coneguda paradoxa relativista del temps.

Per acabar va destacar un altre detall important en aquestes pel·lícules. La gravetat als planetes visitats és indistingible de la terrestre, alguna cosa que semblava una còmoda suposició dels guionistes per facilitar el desenvolupament de la trama, però que sorprenentment sembla que es podria complir en la realitat. Perquè ens va mostrar un estudi científic en què es descobreix que en la majoria de planetes coneguts existeix una curiosa relació entre grandària i densitat, que fa que la gravetat superficial sigui igual, major o menor que la terrestre, però que no s’allunya massa d’ella.

En resum: una entretinguda xerrada per aprendre astronomia i donar un repàs a la ciència-ficció, afició que compartim molts, tal vegada la majoria, dels amants de l’astronomia.

Imatges:

1.- Algunes moments de la xarrada. AVA
2.- Tatoine, Star Wars
3.- Pandora. Avatar. James Cameron.

En la secció de ciència de ‘La tarda de Barcelona’, de betevé 91.0 fm, l’Òscar Montero ens proposa examinar el comunicat de la NASA entorn de la descoberta de set exoplanetes, notícia que ha fet la volta al món. Tanmateix, no és la primera vegada que es descobreixen planetes amb possibilitat d’albergar vida. Què ha canviat aquest cop? Per què ha estat portada a gairebé tots els mitjans de comunicació? Quin paper real té la NASA en la descoberta? I Barcelona? Aportem alguna cosa en tot aquest afer? En parlem amb l’astrofísic Enric Marco.

Entrevista: Una mirada crítica des de Barcelona: NASA, ciència i Hollywood. Btv Ràdio. 3 març 2017.

La descoberta de set planetes de tipus terrestre al voltant de l’estel TRAPPIST-1 ha estat la notícia científica destacada de la setmana. Tothom parla del gran treball que han fet els científics de la NASA per caracteritzar el petit sistema planetari situat a una distància de només 39 anys llum.

És això correcte? o quelcom grinyola? Perquè els astrònoms europeus ens hem quedat una mica decebuts per l’apropiació del descobriment per l’agència espacial nord-americana, NASA, que, en muntar una roda de premsa, ho ha venut com a propi, encara que, curiosament, l’equip internacional que ha descobert el nou sistema planetari està liderat per l’astrònom belga de la Universitat de Lieja, Michaël Gillon. I si repassem detalladament la llista completa de l’equip de treball no veiem cap preeminència de l’Agència espacial nord-americana. De fet, només he vist dues persones relacionades amb la NASA.

https://youtu.be/suOGbLMbVxU

El grup de persones darrere la troballa està format per M. Gillon (Université de Liège, Liège, Belgium), A. H. M. J. Triaud (Institute of Astronomy, Cambridge, UK), B.-O. Demory (University of Bern, Bern, Switzerland; Cavendish Laboratory, Cambridge, UK), E. Jehin (Université de Liège, Liège, Belgium), E. Agol (University of Washington, Seattle, USA; NASA Astrobiology Institute’s Virtual Planetary Laboratory, Seattle, USA), K. M. Deck (California Institute of Technology, Pasadena, CA, USA), S. M. Lederer (NASA Johnson Space Center, Houston, USA), J. de Wit (Massachusetts Institute of Technology, Cambridge, MA, USA), A. Burdanov (Université de Liège, Liège, Belgium), J. G. Ingalls (California Institute of Technology, Pasadena, California, USA), E. Bolmont (University of Namur, Namur, Belgium; Laboratoire AIM Paris-Saclay, CEA/DRF – CNRS – Univ. Paris Diderot – IRFU/SAp, Centre de Saclay, France), J. Leconte (Univ. Bordeaux, Pessac, France), S. N. Raymond (Univ. Bordeaux, Pessac, France), F. Selsis (Univ. Bordeaux, Pessac, France), M. Turbet (Sorbonne Universités, Paris, France), K. Barkaoui (Oukaimeden Observatory, Marrakesh, Morocco), A. Burgasser (University of California, San Diego, California, USA), M. R. Burleigh (University of Leicester, Leicester, UK), S. J. Carey (California Institute of Technology, Pasadena, CA, USA), A. Chaushev (University of Leicester, UK), C. M. Copperwheat (Liverpool John Moores University, Liverpool, UK), L. Delrez (Université de Liège, Liège, Belgium; Cavendish Laboratory, Cambridge, UK), C. S. Fernandes (Université de Liège, Liège, Belgium), D. L. Holdsworth (University of Central Lancashire, Preston, UK), E. J. Kotze (South African Astronomical Observatory, Cape Town, South Africa), V. Van Grootel (Université de Liège, Liège, Belgium), Y. Almleaky (King Abdulaziz University, Jeddah, Saudi Arabia; King Abdullah Centre for Crescent Observations and Astronomy, Makkah Clock, Saudi Arabia), Z. Benkhaldoun (Oukaimeden Observatory, Marrakesh, Morocco), P. Magain (Université de Liège, Liège, Belgium), and D. Queloz (Cavendish Laboratory, Cambridge, UK; Astronomy Department, Geneva University, Switzerland).

Si l’anunci de la troballa del sistema planetari al voltant de TRAPPIST-1 per part de la NASA no és a causa de la implicació dels seus investigadors, caldria pensar que és per l’ús dels seus instruments astronòmics.

La col·laboració TRAPPIST (The Transiting Planets and Planetesimals Small Telescope) tracta de “caçar” planetes al voltant d’estels nans roigs de poca massa amb un parell de telescopis de 60 cm propis: un ubicat a Marroc, per a l’estudi del cel de l’hemisferi nord, i un altre a Xile, per al cel de l’hemisferi sud. A més a més, com s’especifica a l’article publicat en la revista Nature (ací resum), per observar el sistema s’han utilitzat també una gran quantitat de telescopis d’observatoris d’arreu del món.

A la taula adjunta no només s’hi pot veure la llista completa dels instruments usats sinó la gran quantitat d’hores dedicades en cadascun d’ells per a observar els trànsits dels planetes davant de l’estrella. I és que fer un gran descobriment és costós de mena.

Així l’equip ha utilitzat els telescopis i instruments terrestres següents: TRAPPIST–South situat a l’Observatori de La Silla de l’ESO a Xile,  TRAPPIST–North a Marroc, el telescopi robòtic de 2 metres Liverpool i el telescopi de 4.2 metres William Herschel  situats a l’Observatori del Roque de los Muchachos de La Palma, Canàries, el telescopi de 3.8 metres UKIRT a Hawaii, el telescopi d’1 metre SAAO a Sud-Àfrica, i, finalment la càmera infraroja HAWK-I en el  Very Large Telescope d’ESO en Xile.

Però què és això de l’ESO? L’Observatori Europeu Austral (ESO) és l’organització intergovernamental de ciència i tecnologia de major importància en astronomia dedicada a l’observació del cel en l’hemisferi sud. ESO opera en tres llocs, únics per la seua qualitat, ubicats al desert d’Atacama xilè: La Silla, Paranal i Chajnantor. El Very Large Telescope, situat a Paranal i utilitzat per la col·laboració TRAPPIST, és un conjunt de quatre telescopis amb un espill primari de 8,2 metres de diàmetre cadascun i és un dels equips astronòmics més avançats del món.

El mes de maig passat l’equip publicà els primers resultats sobre l’estel TRAPPIST-1. S’havien descobert tres planetes al voltant de l’estel. Dos dels planetes, TRAPPIST-1b i TRAPPIST-1c, eren segurs. Tanmateix, respecte al tercer planeta, TRAPPIST-1c, hi havia dubtes, ja que només van poder veure dos senyals del suposat objecte.

Així que, per assegurar-se, van demanar poder utilitzar el Spitzer Space Telescope, un telescopi espacial especialitzat en observar en la banda de l’infraroig. Durant 20 dies consecutius varen poder observar el sistema TRAPPIST-1. I sota l’aparença d’un únic planeta se n’amagaven quatre, més un altre cinqué probable.

Així que, la instrumentació que la NASA deixà utilitzar a l’equip va ser essencial per al descobriment final però, de la mateixa manera, caldria també agrair la col·laboració d’altres organitzacions. L’ESO, per exemple, també va celebrar la troballa amb una nota de premsa que ha passat desapercebuda. De fet, s’han usat TRAPPIST-South i VLT, des d’instal·lacions a Xile pertanyents a ESO.

No hagués estat més productiu fer la roda de premsa conjunta NASA/ESO? A més a més, donat que TRAPPIST és una col·laboració internacional ben reeixida on treballen plegats astrònoms europeus, musulmans, africans i nord-americans, donar-li més presència a la roda de premsa en aquests moments de l’era Trump hagués estat molt potent.

Imatges:

1.- Moment de la conferència de premsa de la NASA.
2.- Liverpool Telescope, a l’Observatori del Roque de los Muchachos, La Palma, Canàries. Dr Robert Smith, Liverpool John Moores University.
3.- Taula amb els telescopis utilitzats en el descobriment. Nature.
4.-Vista aèria de la plataforma d’observació en el cim del Cerro Paranal, amb els quatre recintes per als telescopis de 8,2 metres de la unitat (UTS) i diverses instal·lacions per a l’interferòmetre del VLT (VLTI). ESO.
5.- Vista aèria del telescopi espacial infraroig Spitzer. NASA.

L’expectació era gran aquest vespre per l’anunciada conferència de premsa de la NASA. Ja sabíem que l’anunci estaria relacionat amb els exoplanetes, planetes situats més enllà del sistema solar. De fet, un dels objectius de l’astronomia del segle XXI és la detecció de planetes tipus Terra. I amb puntualitat, a les 19 h. s’ha donat la gran notícia: el descobriment de set planetes d’una grandària similar al nostre i que giren al voltant de l’estel TRAPPIST-1. La troballa d’aquest sistema de set mons rocosos, tots ells amb possibilitats d’aigua en la superfície, és un pas endavant molt important per la recerca de vida fora de la Terra. El descobriment s’ha publicat en la revista Nature (ací resum).

L’estel TRAPPIST-1 es troba a uns 39 anys llum de distància i la podem trobar a la constel·lació d’Aquarius. És un nan roig, estel que es caracteritza per tindre molt poca massa. Com a conseqüència d’això, en aquests tipus d’estels el ritme de crema de l’hidrogen en el nucli estel·lar és tan lent que s’estima que poden durar més que tota la història de l’univers. Són bastant fredes ja que la temperatura superficial no arriba als 4000 K.

Com ja vaig contar en el cas de Proxima Centauri, també nan roig, i el planeta descobert al seu voltant, un estel tan dèbil i fred presenta molt prop seu la zona d’habitabilitat, regió al voltant de l’estel on l’aigua es pot mantindre líquida. I, de fet, tres dels planetes descoberts cauen dintre d’aquesta zona privilegiada. La vida, tal com la coneixem, necessita aigua líquida per mantenir-se i, aquesta zona és un bon lloc on començar a buscar vida fora de la Terra.

L’equip internacional que ha descobert el nou sistema planetari està liderat per l’astrònom de la Universitat de Lieja (Bèlgica), Michaël Gillon. Des de fa uns anys el seu grup s’ha dedicat a buscar planetes al voltant d’estel nans roigs de poca massa. De fet, aquests estels han estat sistemàticament ignorats ja que la missió Kepler de la NASA, dedicada a buscar exoplanetes, només apunta a estels semblants al Sol, molt més calents.

Aquest astrònom porta endavant la col·laboració TRAPPIST (The Transiting Planets and Planetesimals Small Telescope) que tracta de “caçar” planetes amb un parell de telescopis de 60 cm: un en Marroc, per a l’estudi del cel de l’hemisferi nord i altre en Xile, per al cel de l’hemisferi sud. Per trobar els possibles planetes al voltant d’un estel s’usa el mètode dels trànsits: observar la lleu baixada de lluminositat (menor d’1%)  que produeix el pas d’un planeta per davant del seu estel.

El mes de maig passat l’equip publicà els resultats d’una campanya d’observació sobre l’estel anomenada TRAPPIST-1. S’havien descobert tres planetes al voltant de l’estel. Dos dels planetes, TRAPPIST-1b i TRAPPIST-1c, eren segurs. Tanmateix, respecte al tercer planeta, TRAPPIST-1c, hi havia dubtes, ja que només van poder veure dos senyals del suposat objecte.

Així que, per assegurar-se, van demanar poder utilitzar el Spitzer Space Telescope, un telescopi espacial especialitzat en observar en la banda de l’infraroig. Cal recordar que la dèbil estrella brilla més en aquestes longituds d’ona. Durant 20 dies consecutius varen poder observar el sistema TRAPPIST-1 per caracteritzar finalment el fugitiu planeta. El resultat, però, no va ser el que s’esperava. Realment, sota l’aparença d’un únic planeta se n’amagaven quatre, amb períodes orbitals d’uns 4, 6, 9 i 12 dies. A més, Spitzer va revelar el senyal dèbil d’un altre planeta addicional TRAPPIST-1h. Hi havia, per tant, almenys set planetes al voltant de l’estel.

La proximitat dels valors dels períodes orbitals dels sis primers planetes a divisions de nombres enters petits (8/5, 5/3, 3/2, 3/2 i 4/3, respectivament) ens indica que les òrbites dels planetes són ressonants i que, segurament, els planetes es formaren més lluny del seu estel del que estan ara i que posteriorment migraren a les posicions actuals. A més a més, les mesures precises de Spitzer demostren que els planetes interactuen entre ells, i, a més, en estar tan prop de l’estel, hi poden estar lligats per efectes de marea, mostrant-li sempre la mateixa cara, tal com passa amb la Lluna respecte de la Terra. Tindrien d’aquesta manera una rotació síncrona: el període de rotació i de translació de cada planeta serien iguals. Per tant cada cara dels planetes té dia/nit perpetua. Això determinarà el clima d’aquests cossos ja que presentaran vents intensos que bufen de l’hemisferi diürn al nocturn.

En principi la presència d’aigua líquida en el sistema planetari seria possible només per als planetes e, f, g que es troben ben endins de la zona habitable del sistema. Tanmateix els autors de l’article afirmen que la rotació síncrona de tots els planetes seria la causa d’altres configuracions no previstes, com ara l’existència de planetes amb superfícies totalment congelades, amb oceans interiors en la part nocturna, mentre la part diürna, més càlida, tindria una superfície lliure de gels. La possibilitat de vida en aquest tipus de planetes ha estat estudiada. El vídeo mostra una visió artística del possible aspecte d’aquests planetes.

La troballa és realment extraordinària. L’astrofísica  Elisa Quintana, del Goddard Space Flight Center de la NASA i membre de l’equip TRAPPIST comenta: “Tindre aquest sistema de set planetes és realment increïble. Us podeu imaginar la quantitat d’estrelles properes que podrien albergar munts i munts de planetes”

Aquest sistema és un laboratori excel·lent per estudiar l’evolució dels petits planetes com el nostre. A més a més, les seues atmosferes podran ser analitzades fàcilment pels futurs grans telescopis en construcció com l’E-ELT o pel James Webb Space Telescope. Buscar, i potser trobar, traces de vida a través de gasos bio-marcadors com el metà, l’ozó o d’altres serà un repte per a la pròxima dècada.

“De tots els mons que hem vist en la ciència ficció, aquests són encara més extraordinaris“, diu Hannah Wakeford, un científic que treballa en exoplanetes a Goddard.

Imatges:

1.- Representació artística dels set planetes descoberts. NASA/JPL-Caltech/R. Hurt, T. Pyle (IPAC).
2.- Els set planetes al voltant de TRAPPIST-1 tal com es veurien des de la Terra amb un telescopi hipotètic de gran potència. NASA/JPL-Caltech/R. Hurt (IPAC).
3.-  Com seria veure el cel des de la superfície del planeta TRAPPIST-1f. En estar el planeta ancorat per les marees a l’estel, la cara nocturna estarà congelada mentre que la cara diürna tindria aigua líquida. NASA/JPL-Caltech/T. Pyle (IPAC).
4.- Observacions infraroges del  Spitzer Space Telescope del sistema de set planetes que orbiten l’estel TRAPPIST-1. Es veu el canvi de lluminositat quan el planeta passa per davant de l’estel. Aquestes observacions varen permetre determinar molt precisament la grandària, distància a l’estel, la massa i la densitat dels planetes. NASA/JPL-Caltech/M. Gillon (Univ. of Liège, Belgium).
5.- Comparació del sistema de TRAPPIST amb el sistema solar interior. NASA/JPL-Caltech/R. Hurt, T. Pyle (IPAC).
6.- Comparació de les zones habitables del sistema de TRAPPIST amb el sistema solar interior. NASA//JPL-Caltech.
7.- TRAPPIST-1 Planets – Flyaround Animation. NASA/JPL-Caltech.