Pols d'estels

Durant la nostra estada curta a la Tinença de Benifassà d’enguany hem recorregut un camí nou, acabat d’arreglar segons ens han dit a l’Hostaleria Sant Jaume de Coratxà on hi hem estat allotjats.Preteníem arribar al mas de la Cova, també conegut com a Mas de Vilalta. La senda està acabada de desbrossar, s’endinsa en el bosc i arriba al mas en uns tres quilòmetres de recorregut. El desnivell és molt baix (50 m)  ja que el camí és pràcticament pla. El problema és que el camí encara no està molt ben senyalitzat, sobretot cap al final.

Ben proveïts d’aigua i barrets ja que el sol pica a aquestes alçades de 1200 m hem eixit de Coratxà per la carretera que porta al Boixar. Un poc després del senyal del nom del poble, trobem un cartell gran de la diputació de Castelló, a la dreta baixant. Just al costat s’endevina el començament d’una senda. L’agafem, Va pujant suaument i és, de moment, paral·lela a la carretera.

Durant uns minuts seguim la senda, ben segada, encara amb senyals dels treballs fets amb petits trossos de plàstic roig i blanc.  Es troba a la vessant sud del turó que té al cim l’ermita de Coratxà. Una paret de pedra seca a la part de dalt ens acompanya durant aquest tros de camí.

Finalment arribem a una bifurcació de camins. Cap a l’esquerra el camí baixa cap a la carretera, davant tenim una tanca per al bestiar que barra el pas cap al bosc. Aquest és el camí que ens han recomanat. Hi ha, però un altre camí a la dreta que mena directament al cim del turó per trobar l’ermita de Sant Jaume de Coratxà. Des d’aquesta bifurcació de camins, mirant cap al nord, es veuen els camps on pasturen les vaques i el camí que seguírem fa dos anys que va cap a l’ermita de Sant Cristòfol.

Passem sota la tanca per a bestiar i ens endinsem en el bosc. Els pins negres ens protegeixen del sol i, ara, el camí es fa més agradable, més ombrienc. Avancem més ràpid, la senda s’eixampla. Alguns arbres caiguts ens avisen de la rigorositat de l’hivern. Unes molses d’un verd intens atrauen la nostra atenció. De sobte, notem la presència d’animals propers. Són les vaques dels prats del nord que s’han acostat al bosc buscant menjar i l’ombra dels arbres. Una vaca ben propera ens mira insistentment. No seria convenient baixar ara al prat.

Ens trobem, per tant, a la zona nord del bosc, cosa que vol dir que hem perdut la senda que ens havia de menar cap al mas. Ara els arbres escassegen i, apareixen multitud de parets de pedra seca. Seguim durant una estona un camí que transcorren entre dues parets però com que es dirigeix cap al nord-oest ben segur que no va en la direcció correcta.

Deixem doncs aquest rumb i, seguint el mapa del mòbil trenquem cap al sud-oest camp a través, sense seguir cap senda. El problema és que la cobertura del mòbil és escassa en aquest indret i la informació que ens dona és lenta i potser no fiable.

Passem amb cautela al costat d’uns ruscos i encarem cap a la perifèria del bosc per buscar la senda correcta. Trobem una senda que seguim. Per tot arreu, les parets de pedra seca de dècades enllà mostren que aquestes terres van estar cultivades per mans expertes amb cereals per a consum humà o animal. Ara només queda l’esquelet dels camps, les parets que delimitaven propietats.

La senda fa ziga-zaga per baixar un gran desnivell. Cal anar en compte ací. Perdem o desapareix la senda. Ens hem perdut? Estem en un pla envoltat de muntanyes sense cap mas a la vista. Cap a l’oest hi ha un turó i arbres aïllats. Un d’ells, el més gran de tots, domina el paisatge. Potser des del seu costat podrem albirar finalment el mas del Clot. Seguint una pared de pedra seca, a poc a poc arriben dalt del turó. Però, com sempre passa, des d’allí es veu una altra muntanya. Cap mas a la vista. Sé que està ben prop, segons que dir el mapa del mòbil. Però ja és la una i ens esperen per dinar a les 14 h a l’hostaleria. I encara no sabem com tornar!

Per sort, en aquest indret tinc cobertura. El mapa m’indica que el Mas està a 500 m en línia recta però ja no tenim temps d’anar-hi. També veiem que una pista forestal passa ben prop d’on som. Així que la busquen i la trobem. Cap a la dreta aniríem al mas. Cap a l’esquerra a Coratxà. Deixarem el mas per a una altra ocasió.

Entrem en una arbreda ben espessa.  Per aquest camí podem passar cotxes 4×4. A l’esquera veiem el massís despoblat del qual havíem recorregut la seua vessant nord, plena d’arbres. Arriben a un encreuament de camins on trobem el camí de la Rogativa, de ve de Vallibona i arriba a Pena-roja de Tastavins, a la Matarranya. Cada 6 anys per aquest camí venen peregrins que van a Pena-roja per donar les gràcies per les parelles que trobaren després de la pesta de 1347.

Finalment arribem a la carretera que mena a Coratxà. Passem el pont que salva el torrent de l’avellanar i el barranc de Monjies i pots metres després trobem la senda a l’esquerra que deixa la carretera i, a poc a poc ens porta a la cruïlla de camins del principi. A partir d’ací ja tornem a la senda original fins arribar a l’entrada del poble.

Una caminada plaent que ens ha dut pels boscos de la Tinença. No hem aconseguit arribar al mas però durant unes tres hores ens ha tret de la rutina de la vida diària passejant per aquest parc natural valencià tan preciós.

Imatges: Enric Marco

Són les sis i quart d’un matí de mitjan agost.  Eixim de casa per veure eixir el sol entre els camps d’arròs situats entre Cullera, Favara i la platja de Tavernes. El cel és encara, en aquestes hores, fosc i brillen les estrelles que veurem a l’hivern al capvespre. Cap al sud-est i ben alt, brilla el planeta Júpiter, que serà el rei del firmament en la pròxima tardor. A la seua esquerra Capella, la més brillant de l’Auriga,  també destaca, molt més que Mart, més baix, que es troba a Geminis.Ben situats vora un camí, l’olor de l’arròs creixent omple els narius encara mig adormits. Les rantelles i mosquits se t’acosten, t’omplin la roba i molesten. La natura, però, ve en la nostra ajuda, i ben prop, uns rats penats volen ran de les tiges d’arròs i mengen insectes sense parar.La nostra idea inicial de veure eixir el sol no és finalment possible. Cap a les set, una paret de núvols impenetrable s’aixeca per llevant, cap a la mar. Les seues formes trencades mereixen una foto. El cel va perdent la seua foscor nocturna i va passant d’un blau fosc fins a un blau clar. De sobte, entre núvols, apareix un bri de disc solar. El dia ja ha començat.Mentrestant, acompassats amb l’eixida del sol, els ocells comencen a sortir, aixequen el cap d’entre els arrossars. Alguns aixequen el vol. Una garseta blanca (Egretta garzetta) passeja allà lluny pel camí. Les oronetes han substituït els rats penats i volen fregant l’arròs. Els ànecs volen en parelles o de tres en tres.

Allà lluny, un tractor amb remolc fa un soroll estrident que d’un quilòmetre enllà desentona en un paisatge on només se sentien sons naturals.

Continuem l’excursió i ens desviem per un caminet cap a Cullera. No hi ha ningú a la vista. Només algun cotxe d’algun llaurador se’ns creua i se’ns queda mirant.

De sobte, a la vora del camí, d’amunt d’una canal, un grapat d’aus es prepara per encarar el dia. Miren encuriosits el monstre mecànic que se’l acosta però com no fa cap soroll no s’espanten. Se senten tranquils i jo vaig fent fotos per la finestreta abaixada. Sembla que estan fent-se la neteja diària. Estiren el coll, obrin les ales, s’estarrufen. Són, segons m’assabente després d’algunes consultes, exemplars de martinet ros (Ardeola ralloides), espècie que es troba ben amenaçada.

Finalment, després de més de deu minuts mirant-les a uns quants metres de distància, un cotxe ve de cara i les espanta.

Continuem ja cap a Cullera buscant un lloc per desdejunar. Tot tancat a aquestes hores. Ens desviem cap al Brosquil i entrem per veure l’estany de Cullera. Un grapat de peixos obren la boca cap amunt tots a l’hora. Una cosa ben estranya. I entre ells, una família de coll verds desfila davant dels nostres ulls. Ara cal esmorzar. Ja són les nou del matí.

Fotos: Enric Marco. Les dues primeres fotos son d’exemplars de martinet ros (ardeola ralloides) i la tercera, més comuna, és una garseta blanca o martinet blanc (Egretta garzetta). Gràcies als que, pels comentaris o personalment, m’han donat la informació dels ocells.