El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Els Castellers de Barcelona i Les Corts

Deixa un comentari

No, no. No t’equivoquis, no et parlaré de les nostres relacions amb les Corts valencianes. Tampoc parlaré de temps gaire reculats. No. Els reis aragonesos no hi apareixeran pas. T’ho asseguro. Peró és que avui era la diada de Les Corts, el barri més culé de la ciutat comtal i, possiblement, del món sencer. Avui actuàvem a la Plaça Comas amb els Sagals d’Osona i els Castellers de Sants.

L’actuació de Les Corts és l’actuació que més m’agrada del nostre calendari. Quan preparava la bossa amb la camisa vermella i la faixa negre, he recordat al malaguanyat Antoni Pallarès. Tot un senyor regidor d’aquest Districte, l’home a qui recordo a l’altra costat de la taula en les negociacions per fer de Les Corts la segona actuació en nivell casteller de Barcelona després de la de La Mercè. El recordo demanant-nos si podríem portar-hi els Castellers de Vilafranca i recordant-nos que Les Corts va ser un barri creat per emigrants penedesencs en terra barcelonina.

Tot esperant el tren de quarts de deu, el cap se me’n va a una tarda d’hivern i a un bocí de paper. En ell, el telèfon de l’Eloi Miralles, cronista casteller i farmacèutic vilafranquí. La meva intenció, satisfer els desitjos del desaparegut Pallarès i portar la colla vitivinícola al seu barri barceloní.

El tren és temps de lectura i abandono la memòria castellers per endinsar-me en les profunditats del mar a través d’una edició suïssa d’un llibre del gran Jules Verne. La dolça cadencia de la lectura francesa es barreja amb el sotragueix del tren. Una veu em retorna a
terra ferma. És la veu que anuncia l’estació capitalina més propera al lloc de l’actuació. Baixo del tren i torno a donar voltes a Les Corts per recordar l’any en què el nostre tres de nou va ser respost per un imprevist tres de nou dels vilafranquins. No el tenien pensat. Feia
pocs dies que havia passat el Concurs i no era plaça de castells de nou. Però Vilafranca no perd mai! Ni contra ella mateixa!

Entro al barri de Les Corts i recupero les sensacions d’aquell pilar de sis carregat a la Plaça de la Misericòrdia. Capgrossos, la Vella, la Joves, Minyons, Xiquets de Tarragona, Sagals, autocars i més autocars de colles convidades passen per davant dels ulls de la memòria. Autocars i més autocars i l’esmorzar amb els càmeres de la tele tres. Records de Les Corts. Records de plaça, d’una una plaça que sento pròpia, que la feina ha fet meva, ha fet nostra.

Allà. Al costat del bonhomiós Pau Farinetes, el de la barratina i el got a la mà, m’assec en un banc. Falta una hora per començar l’actuació.

Però aquest any, Les Corts es quedarà sense castells. Plou i la pluja s’emporta sensacions, sons, peus, braços, forces, equilibris, nervis i espatlles. Sap greu suspendre una actuació quan vols fer castells, però els castellers sempre tenim recursos, aficions i batalletes per explicar i acabem farcint els bars propers per fer el got i xerrotejar. Bé havíem de ser a plaça, no? Doncs quina millor manera que passar el temps de l’actuació al costat
d’aquells que s’esforcen amb tu per un sol objectiu? L’objectiu comú de la salutació d’un menut o una menuda des del cim de la construcció més complexe possible.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.