Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

18 de desembre de 2018
1 comentari

21-D: “Salid y disfrutad!”

Ho va dir un dels grans filòsofs catalans del segle XXI: Johann Cruyff. El context, una final de Champions: Salid y disfrutad!. Algú que, simplement, va tractar molt enraonadament de poder sortir de certa maledicció històrica i que va revertir un estat anímic fonamentat en el temor. El discurs positiu de l’holandès genial va saber motivar un conjunt de jugadors, i el que és més important, d’un públic amb tendències bipolars, per tal d’assolir un esperit guanyador, i el que és més important, amb confiança amb les pròpies possibilitats.

Probablement no hem valorat, encara prou, l’impacte de Cruyff en la psicologia col·lectiva del país. En bona mesura, mentre era entrenador del Barça, i posteriorment, va ser un dels grans inspiradors d’un canvi de mentalitat col·lectiu. Entendre a sobreposar-se a les dificultats, a anar per la vida sense complexos. I, certament, a partir del moment en què el règim espanyol s’anava degradant, l’actitud de reivindicar una pròpia identitat, com totes, dinàmica i canviant, el país s’ha anat sentint segur del seu passat i present. I només així, és quan hom pot anar construint, al ritme que sigui, un futur amb un mínim d’optimisme. La manera com ens hem anat mobilitzant, el canvi en la manera d’entendre i confiar en nosaltres mateixos, també té aquest component de mentalitat col·lectiva. Mai no agrairem prou el que l’holandès genial va fer per tots nosaltres.

És obvi que aquest divendres el país està convocat a fer coses. A tractar de reivindicar la pròpia dignitat en un context difícil. També és cert que estem essent sotmesos a proves molt difícils. La nostra presa de consciència sobre la nostra veritable naturalesa, cada vegada més despullada dels complexos i de la moral de la derrota acumulada durant dècades i segles, ha empès l’Espanya imperial a mostrar la seva cara més monstruosa. Una deliberada política de manipulació mediàtica, ira, prejudicis atàvics i por s’ha desfermat com a acte d’afirmació nacional espanyola, d’un estat que, a causa de la seva creixent inseguretat, ha tret les rojigualdas i el franquisme de l’armari. Tenim a totes les clavegueres sobre les quals se sustenta l’estat treballant a un ritme frenètic. I això demostra que estan preocupats. Malgrat que Catalunya és cada vegada més postnacional –menys catalana, entesa a la manera dels nacionalismes clàssics- i més multicultural, això, paradoxalment la fa menys espanyola. De fet, el país ha canviat radicalment la seva sempiterna aspiració a construir una Espanya diferent, i per fi, ha entès que ha d’establir d’establir el seu lloc al món sense ingerències ni intermediaris. La mentalitat col·lectiva ha entès que per ser al món, o a Europa, ja no li cal un estat que, a partir de la involució antidemocràtica, ha hipotecat la seva credibilitat democràtica per damunt les seves possibilitats.

Aquests dies s’ha parlat de paranys, de preparació d’una exhaustiva repressió, d’organitzar i orquestrar una violència, que tots sabem en quin sentit s’aplicarà. S’ha tractat de generar un ambient de por en base a una àmplia desestabilització típica del que practiquen les dictadures. Això, en bona mesura, no és altra cosa que l’exhibició de gran feblesa, o altrament, una conducció de la conducta irracional, guiada per les vísceres, i per tant amb un resultat difícil de preveure, encara que, des de la lògica espanyola, amb un punt d’esterilitat dramàtica. Espanya s’està fent mal a sí mateixa. Entre grans banderes i recurs a les essències més ràncies i arnades, s’autolesiona dia rere dia. Malgrat la gran pressió, malgrat la molta preocupació que aquests moviments estan generant entre un independentisme que està fent un procés d’adaptació a aquesta situació de dictadura i repressió generalitzada, que està canviant els lliris per altres estratègies encara per definir, és més que dubtós que l’estat se’n surti. Almenys a mig o llarg termini.

No tinc ni idea què passarà divendres. Crec que, més o menys, tothom és conscient que es poden presentar diversos escenaris, alguns dels quals indesitjables. Ara bé, malgrat el temor, la prudència, o, perquè no dir-ho, cert ressentiment envers un estat –i una nació- amb la qual hem conviscut raonablement en les darreres dècades, no veig al meu entorn ganes de quedar-se a casa, ni de resignar-se. Ans al contrari, veig que hi ha ganes de sortir al carrer. Servidor de vostès, també hi serà, sense ànsia de protagonisme ni de destacar, ni de fer coses glorioses o ridícules, sense càlcul ni irracionalitat, ordenadament, sense renunciar a la improvisació. Sortir al carrer, sense por ni recances i com diria el nostre pare de la pàtria, el savi Johann, gaudir del moment.

  1. Per continuar amb l’argot futbolístic: Pressió a tot el camp! No deixeu espais buits! Que corrin rere la pilota!

    Entre tant opinador poruc o botifler, s’agraeix molt llegir escrits com el teu, Xavier. Com va dir Steve Biko: “l’arma més potent a les mans de l’opressor és la ment de l’oprimit”. Trobo que aquesta fase ja l’hem superada o la superarem divendres.
    Per afegir-hi alguna idea al teu article, diria que un dels secrets, o potser el secret de les nostres Diades rau en que no són “manifestacions”, han esdevingut autèntiques festes. Un cop ets allà, és palpable un esperit de comunió, un ambient impregnat d’il·lusió, una barreja de sentiments i d’imatges, totes positivíssimes, que fan esdevenir les Diades veritables celebracions, festes que ningú es vol perdre.
    Sense voler frivolitzar la situació que vivim, als moments en els que aquest esperit de comunió i d’il·lusió compartides, a dates com el Primer d’Octubre, el Tercer d’Octubre o el 20 de Setembre, s’hi suma un esperit de lluita i de germanor que fa encara més bonic i reconfortant participar-hi, la barreja és irresistible. L’orgull que ens omplia a tots al meu col·legi el 1dO, mentre escoltàvem per la ràdio com els atapuerquis feien l’únic que saben fer i comprovàvem que no només ningú marxava, sinó que encara s’hi afegia més gent que venia tot i saber què estava passant… aquesta barreja d’il·lusió, d’orgull i de germanor formula i catalitza la recepta de la llibertat. Potser no m’expresso prou bé, però crec que tots hem percebut aquest ambient embriagador que miro de descriure.
    Lligant-ho amb les teves “Reflexions andaluses”, haig de comentar que la realitat que examines allà i a “Nacionalisme banal: una religió d’estat” mostra com arribem a ser de diferents la cultura catalana i l’espanyola. Nosaltres vam arribar al nostre ‘llindar del dolor’ amb la sentència del 2010 i vam engegar un camí que encara transitem. La cultura espanyola, en canvi, ja ha demostrat que no té cap ‘llindar del dolor”; com que els poden fer el que vulguin, els seus propietaris, ho fan. Veient com després del pitjor escàndol possible a un país desenvolupat, la putrefacció absoluta i desinhibida del seu poder judicial, tota la reacció popular ha estat una mani, aquest dissabte, amb “centenars de persones”… déu n’hi do, Xavier. Llegint els articles esmentats i veient cada dia bestieses com aquesta… la conclusió és que tenen el país que volen, o que, ves a saber per què, no creuen possible viure d’una altra manera. Per ells fan i faran.
    Ho comento perquè el millor esperó, el millor estímul que tenim els catalans per sortir divendres al carrer, a més de viure aquest ambient d’orgull i de germanor, és saber que si no ho fem, si no prenem els carrers plantant cara als atapuerquis, acabarem com ells, com els espanyols. Divendres serem un poble orgullosament alçat demostrant què és la dignitat a un poble orgullosament mesell com l’espanyol, un poble que ja ni gosa imaginar què deu ser viure en llibertat i amb dignitat. Un poble que reacciona davant “la revolució dels somriures” amb una involució rabiüda i superba no pot compartir espai vital amb nosaltres. El divorci és a tocar.
    Res més, Xavier. Divendres tothom a l’alineació titular i a repartir joc. Valdano diu que “un equip de futbol és un estat d’ànim”, i el nostre és ben encès. Salid y disfrutad!

    PD. Els enllaços amb la notícia sobre la mani a Madrit dissabte passat. “Unes 300 persones” diu. Mare meva, quina tristor!
    https://www.vilaweb.cat/noticies/unes-300-persones-es-concentren-davant-el-suprem-per-denunciar-que-els-presos-no-tindran-un-judici-just/
    https://www.elnacional.cat/ca/politica/centenars-persones-denuncien-suprem-no-hi-ha-justicia_335346_102.html

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!