Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

26 d'octubre de 2007
3 comentaris

Sóc independentista (1): l’MDT

http://www.deuvosguard.com/forum/viewtopic.php?pid=118064   Sóc català i independentista. Avui dia es fan ús de definicions com sobiranista, autodeterminacionista, nacionalista, federalista, etc. Jo prefereixo utilitzar els adjectius pertinents a la meua ideologia. Vaig començar a interessar-me per afers polítics amb una edat molt jove. He de reconèixer que  m’agrada la política i m’encanta implicar-me socialment tant a nivell de poble com de país. Recordo que cursava 3er de BUP, a l’Institut Joaquim Bau de Tortosa, quan vaig tenir els primers contactes amb l’àmbit independentista, al qual m’he sentit vinculat des de llavors. Amb alguns companys de colla parlàvem constantment sobre Catalunya, ens sentíem orgullosos de la nostra llengua i de pertànyer al poble català. Solíem acabar les converses amb la idea en ment de la independència, sense saber gaire què volia dir ni la dificultat d’aconseguir-la, però ens declaràvem obertament independentistes, la qual cosa no era fàcil a la nostra comarca en aquell moment. L’aleshores Aliança popular tenia una força social considerable a Tortosa, que sortosament ha anat perdent fins a l’actual PP s’ha quedat amb un únic regidor. Els ideals de l’alcalde convergent de Tortosa, Vicent Beguer, no estaven gaire allunyats de la dreta espanyolista, eren dos cares de la mateixa moneda. El nostre esport preferit de la nit del dissabte era la "caça i captura" d’estanqueres. Durant aquell any 1984, tres joves campredonencs vàrem decidir ingressar a l’MDT, el Moviment de Defensa de la Terra, entre els quals Marc March (actual regidor d’ERC a Santa Bàrbara-Montsià). Era una formació independentista que s’acabava de formar, que unia militants provinents de partits històrics com el PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional), IPC (Independentistes dels Països Catalans) i d’altres col·lectius  que tenien les quatre barres i l’estel roig com a emblema. Vam entusiasmar-nos amb la proposta que ens arribava des de l’MDT i ens hi posàrem a treballar a fons des de bon principi. He de dir que vàrem donar el pas de la mà del company Enric Peranci de l’Aldea i de Francesc Gas, actual alcalde de Roquetes per ERC, a qui tothora he considerat com una mena de pare ideològic, amb el qual encara m’uneix una estreta relació d’amistat. També va coincidir amb el fet que el meu company de pupitre a l’Institut  era Francesc Ollé, actual regidor de cultura de Roquetes per ERC, el qual també va entrar a militar d’immediat. La proposta de l’MDT em va engrescar veritablement. Seguia curosament la consigna de l’actual cançó d’Obrint Pas: Lluitar, crear, construir…el poder popular. I jo em vaig creure el missatge i em vaig convertir en un militant de set dies a la setmana, amb una implicació total, com mai més no l’he tinguda quant a lluita política. Utòpic, sí, i què? M’importa un rave que les persones a les quals ja els va bé la idea d’Espanya se’n riguin d’aquesta expressió! La meua idea del país català està allunyada totalment de les retallades estatutàries, dels boicots internacionals esportius i de les prohibicions futbolístiques. made in PSOE. Vull creure en un país sobirà, per damunt de lluites partidistes, aquesta ha estat sempre la meua filosofia de lluita: una societat tolerant amb totes les races i personalitats, que ningú es vegi mai discriminat per tendències sexuals o per nivell econòmic, per ser home o dona, lleig o "guapo", de poble o de ciutat.

L’MDT va anar ampliant-se arreu dels Països Catalans, i també a les nostres comarques de l’Ebre i del Sénia. Vàrem crear assemblees noves a poblacions com la Ràpita,  Tortosa, Camarles, Alcanar, Ulldecona, Deltebre i Benicarló, que acompanyaven les de Roquetes, l’Aldea, Campredó i Vinaròs. Vaig passar a ser aviat un dels dos representants de l’assemblea del Baix Ebre a la Coordinadora nacional que se celebrava a Vinaròs, a la seu de l’Associació de Veïns. Aquest fet va ser molt important per a mi, ja que em va permetre tenir una visió més àmplia de la vida i de la conjuntura social, i entendre molt millor com funcionava un grup polític. Trencava la closca que suposa viure en un poble xicotet i em reunia amb gent amb un pensament molt més alliberat. Vaig conèixer companys que ara han fet carrera política a un alt nivell com l’exconseller Xavier Vendrell o el diputat valencià d’ERC, Agustí Cerdà. També altres  independentistes de relleu, que exercien un clar lideratge, com el professor de la Universitat de València Josep Guia, el periodista Vicent Partal, fundador de Vilaweb, l’advocat reusenc Jaume Renyer o el professor Gustau Navarro, actualment resident a l’Alguer. L’MDT va viure un període d’eufòria i creixement entre 1984 i 1987, amb l’organització de manifestacions històriques a Barcelona en motiu de la diada nacional o per Sant Jordi.

Mai no he considerat que fóssim una força emergent, però tampoc marginal com des dels partits oficials s’ha volgut transmetre ara i adès. De fet, va ser una pedrera important quant a polítics i personatges públics que han anat assolint influència política i social en anys posteriors. A les nostres comarques, van sortir de l’MDT (o de la posterior Catalunya lliure) polítics de pes com: Lluís Salvadó, actual Delegat del govern de la Generalitat a les Terres de l’Ebre, el delegat del Departament de Governació Carles Pasqual, l’exalcaldessa de la Galera Ester Martí, o els esmentats Paco Gas i Sisco Ollé. A nivell nacional, òbviament, hi ha molts noms que podria anomenar: el periodista Pere Martí; els historiadors Josep Sort, Jordi Moners i Josep David Garrido (alacantí); Salvador Balcells (recentment estrenat com a novel·lista), etc.

A partir del 1987, tot un seguit de problemes interns varen tirar en orris bona part de les nostres expectatives. Va haver-hi un trencament dramàtic entre dos sectors irreconciliables que ens va deixar veritablement KO. Malauradament, vaig viure amb impotència les dures baralles físiques entre excompanys de partit i lluita al Fossar de les moreres la nit abans de la diada. Aquestes escenes se segueixen repetint any rera any contra d’altres independentistes que pensen diferent, són una epidèmia irreversible que em causen ràbia i pena a la vegada. Jo, en canvi, sempre he tingut clar qui és l’adversari, qui és qui ens retalla l’autogovern i ens nega les infraestructures necessàries, qui il·legalitza federacions esportives i prohibeix partits de futbol.

Els militants propers als postulats del PSAN, vàrem treballar per refundar la formació i recomposar l’organigrama intern amb el nom de Catalunya Lliure. Vàrem intentar per enèssima vegada tornar a començar de nou, però res no va tornar a ser el mateix. L’altre sector, en l’òrbita dels IPC, va continuar amb les sigles, que encara segueixen vigents. En el proper post, faré esment dels ideals que seguíem a l’MDT, els quals encara reivindico i que en bona part segueixen defensant grups independentistes com les Candidatures d’Unitat Popular (CUP), els Maulets, i d’altres formacions extraparlamentàries.

  1. i malgrat les ensopegades… continuem avançant i es va configurant de nou un moviment independentista, d’esquerres, rupturista i desacomplexat. De molta gent que treballa per construir alternatives i sense renúnices a canvi de cadires, crec que podem ser optimistes i esperem que ara sí que sigue la definitiva!

    salut!

  2. Tot just acabo de complir 25 anys i malauradament no vaig tenir l’oportunitat de viure aquest fervor independentista de la que parles. Poster perquè a meitat dels anys noranta (quan vaig començar a tenir consciencia personal) l’embranzida dels moviments socials que havien sorgit després de la transició estava en crisi. A penes recordo les detencions massives de militants de Terra Lliure l’any 1992. Al col·legi i a l’intitut Bau em va ser difícil conèixer gent de perfil indepnedentista (potser no vaig buscar prou, no ho sé). Recordo el dia que vaig arribar a classe amb un pin de Lluís Companys a la solapa de la jaqueta texana… molts dels companys em perguntaven si es tracava de Charlot!

    No va ser fins l’arribada a la universitat, l’any 2000, que vaig poder contactar amb gent amb ideals de llibertat nacional. Va ser al voltant dels concerts de ball folc del Centre Artesà Tradicionàrius de Gràcia, de les actuacions d’Obrint Pas, Mesclat o Pomada. Tot plegat va coincidir amb la posada sobre la taula de la llei del PHN que va mobilitzar milers de ciutadans de les Terres de l’Ebre i em va permetre conèixer gent de les nostres terres amb ideals similars las meus.

    Tot i així, les peculiaritats polítiques de Terra Lliure i l’MDT les deconeixia força. Els mitjans de comunnicació mai n’havien parlat gaire. Ara fa uns mesos la productora BAT a BAT i Televisió de Catalunya van emetre un reportatge que intentava cobrir aquest buit: Terra Lliure, punt i final. Molt interessant per fer-se una idea de com va ser tota aquella lluita. Per sort, les noves formes de comunicació no estan tan sujectes als poders fàctics i expandir el missatge independentista (a través de la xarxa, per exemple) cada cop és més fàcil.

    Què la lluita no defalli!

  3. Tot just acabo de complir 25 anys i malauradament no vaig tenir l’oportunitat de viure aquest fervor independentista de la que parles. Poster perquè a meitat dels anys noranta (quan vaig començar a tenir consciencia personal) l’embranzida dels moviments socials que havien sorgit després de la transició estava en crisi. A penes recordo les detencions massives de militants de Terra Lliure l’any 1992. Al col·legi i a l’intitut Bau em va ser difícil conèixer gent de perfil indepnedentista (potser no vaig buscar prou, no ho sé). Recordo el dia que vaig arribar a classe amb un pin de Lluís Companys a la solapa de la jaqueta texana… molts dels companys em perguntaven si es tracava de Charlot!

    No va ser fins l’arribada a la universitat, l’any 2000, que vaig poder contactar amb gent amb ideals de llibertat nacional. Va ser al voltant dels concerts de ball folc del Centre Artesà Tradicionàrius de Gràcia, de les actuacions d’Obrint Pas, Mesclat o Pomada. Tot plegat va coincidir amb la posada sobre la taula de la llei del PHN que va mobilitzar milers de ciutadans de les Terres de l’Ebre i em va permetre conèixer gent de les nostres terres amb ideals similars las meus.

    Tot i així, les peculiaritats polítiques de Terra Lliure i l’MDT les deconeixia força. Els mitjans de comunnicació mai n’havien parlat gaire. Ara fa uns mesos la productora BAT a BAT i Televisió de Catalunya van emetre un reportatge que intentava cobrir aquest buit: Terra Lliure, punt i final. Molt interessant per fer-se una idea de com va ser tota aquella lluita. Per sort, les noves formes de comunicació no estan tan sujectes als poders fàctics i expandir el missatge independentista (a través de la xarxa, per exemple) cada cop és més fàcil.

    Què la lluita no defalli!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!