Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Publicat el 19 de maig de 2018

Escapada a Irlanda del Nord

He tingut l’oportunitat de passar uns dies a Belfast i als seus voltants. A primera vista semblava que la visita no prometia grans descobertes, a banda d’escoltar de primera mà la història del conflicte nord-irlandès i la seua resolució, uns enfrontaments que sacsejaren el territori els darrers decennis del segle XX. Tanmateix he tornat encisat d’aquest tros d’Irlanda a mig camí entre Dublín i Escòcia.

Belfast és el port més important d’Irlanda. A més del tràfic del lli, durant el segle XIX i gran part del XX destacà per les drassanes. Allí trobarem encara l’empresa Harland and Wolf, creada el 1861, famosa per haver construït la majoria dels vaixells de la companyia transatlàntica White Star, el més famós dels quals va ser el RMS Titànic.

Samsó i Goliat, les dues enormes grues de 100 m d’alçada de la companyia, dominen encara l’skyline de la ciutat. Les autoritats i les drassanes de Belfast han sabut aprofitar aquesta embranzida tecnològica i, sentint-se orgullosos de la construcció del famós vaixell, han bastit un interessant Museu del Titànic a la mateixa zona on milers de treballadors el van construir el 1911. En aquest museu no només coneixerem la història tràgica del vaixell més famós del món, sinó que es posa en context el procés de construcció en un Belfast industrial del canvi de segle, la festa del seu avarament, el viatge inaugural,  les causes de l’enfonsament, el rescat de les víctimes i els processos judicials oberts tant a la Gran Bretanya com als Estats Units, les conclusions dels quals portarem nombroses millores a la seguretat de la navegació marina. Els irlandesos estan orgullosos del Titànic i han sabut explicar al món com van ser capaços de construir aquesta meravella tecnològica. Sí, és veritat, s’enfonsà en el viatge inaugural, però, com diuen els habitants de Belfast, una mica sorneguers, nosaltres el férem sortir del port tot d’una peça, sense cap problema.

El conegut conflicte nord-irlandès entre catòlics i protestants, millor dit, entre republicans, partidaris de la unificació amb Irlanda, i els unionistes (loyalists), partidaris de romandre a la Gran Bretanya, va començar a finals dels anys 60 i durant quasi quaranta anys afectà la vida quotidiana de la majoria de la població. Els grups armats dels dos bàndols, l’IRA, de banda dels republicans, o els d’UVF, lleialistes, deixaren un rastre de violència per tot el territori, cosa que s’agreujà en entrar en joc l’exèrcit britànic. El centre de la ciutat de Belfast fou tancat amb nombrosos punts de control i la vida es féu molt difícil. En qualsevol lloc podia haver una bomba o un intercanvi de trets. Per exemple, tots els pubs tenien un detector de metalls a l’entrada. L’Europa Hotel, el més important d’aquell moment, fou atacat fins a 33 vegades.

Finalment, després de molts entrebancs, el procés de pau posà fi al conflicte, prenent com a base l’Acord de Divendres Sant. Per primer cop, el govern britànic va reconéixer la «dimensió irlandesa» del conflicte, el principi que el poble de l’illa d’Irlanda en el seu conjunt puga resoldre els problemes entre el Nord i el Sud per consentiment mutu, sense intervenció exterior. Tanmateix, a hores d’ara, els nord-irlandesos estan decebuts i expectants per veure com el Brexit, l’eixida de la Gran Bretanya de la Unió Europea, afectarà les delicades relacions entre les dues comunitats, que recordem-ho, votaren per quedar-se a Europa.

La pau ha arribat, i la gent parla de l’època dels Troubles sense rancor, sense apassionadament, contents d’haver superat una etapa. Tanmateix existeixen encara moltes divisions. El 90% de les escoles de primària i secundària estan segregades. El Peace Wall, o mur de la Pau de 12 m d’alçada, divideix alguns barris lleialistes dels barris republicans. Amb les portes obertes de dia, un passeig per aquesta zona de Belfast permet intuir els conflictes oberts. De fet, hi ha tours turístics en què antics membres dels grups armats dels dos bàndols, que han passat anys a la presó, et contem la seua visió de la història.

Prop d’aquestes zones, en la part republicana, també s’hi poden veure diversos indrets amb cartells reivindicatius de diverses causes amb conflictes oberts al món, entre elles la de Catalunya.

L’aparent pacificació de les comunitats després de 20 anys de l’acord em va sorprendre. Potser per no haver ningú que atie l’enfrontament. Així en la visita al Museu de l’Ulster ens trobem amb una planta dedicada al Conflicte. Amb un llenguatge neutre, perfectament estudiat, es repassa la història dels Troubles, amb material gràfic de les dues comunitats en conflicte. No hi ha vencedors ni vençuts. La gent ha assumit el seu passat i volen avançar. I, això es nota en l’activitat econòmica desfermada en la ciutat: construcció de nous hotels, arribada d’empreses, reforma d’habitatges. Els nord-irlandesos volen recuperar el temps perdut.

Tot, però, no han estat visites per la ciutat. La natura durant la primavera en Irlanda del Nord és espectacular. La persistència del bon oratge durant tot la visita ha magnificat les vistes del mar d’Irlanda, la línia visible de separació de les seues aigües respecte de les de l’Atlàntic, la proximitat d’Escòcia a només 11 milles, però sobretot la costa retallada, els penya-segats, els castells vora mar, els prats verds on pasturen les ovelles de cara negra. I si un indret destaca sobre totes les meravelles naturals irlandeses és la Calçada dels Gegants, una colada basàltica que s’endinsa dins l’oceà deixant un camí de blocs hexagonals. Ens en parlaven de la  seua creació mítica per un gegant irlandès en lluita contra un d’escocès.

Aquesta bellesa intrínseca de la primavera irlandesa ha de ser foscor, tristor i melangia paisatgística durant la tardor i l’hivern. Potser per això algunes escenes famoses de la sèrie Games of Thrones s’han gravat en aquests indrets. Castle Black, Dunluce, Dark Hedges (Camí Reial) de Ballymoney i molts altres que no poguérem veure o entreveure ja que el cinema transforma tant els indrets que de vegades semblen ben diferents dels originals. Això respecte a les set temporades ja gravades, perquè part de la pròxima temporada s’està gravant a un escenari creat ex professo al barri del Titànic de Belfast. El que s’està fent és un secret. Guardes de seguretat custodien les noves gravacions dels actors de la sèrie. Per cert, l’última planta del Museu de l’Ulster presenta en forma de tapís brodat les set temporades emeses fins ara de la famosa saga. Els fans de la sèrie més popular de la televisió podran gaudir contemplant els més de 100 metres de successos tràgics, llocs coneguts i dels personatges més odiats i estimats.

Hem passat unes dies a un indret de l’Europa culta, que té cura dels seus paisatges, que va camí de reconciliar-se amb el seu passat, i, com veurem, amb científics de talla mundial que són honorats en parcs i museus.

I és que, de visita per la Queen’s University, et trobes de sobte una estàtua d’un personatge conegut. Però no és cap militar que lluità a les guerres colonials, ni cap noble que beneficià la Universitat. Allí està, al mig del jardí, l’estàtua d’un dels més grans científics del segle XIX, Sir William Thomson, físic, matemàtic i enginyer nat a Belfast. Avui dia és més conegut com a Lord Kelvin. I, al·lucineu!, va rebre el títol de baró de Kelvin en honor als seus descobriments.

Una sensació similar vaig sentir en descobrir en la planta del Museu del l’Ulster dedicada a la física i química, un cartell dedicat “Herois locals”, científics irlandesos entre els quals trobarem l’únic premi Nobel de física irlandés Ernest Walton, el primer a desintegrar un nucli atòmic amb partícules subatòmiques i l’astrofísica Joselyn Bell Burnell, descobridora dels púlsars i honorada com a Doctora Honoris Causa per la Universitat de València fa uns mesos.

En definitiva, un viatge curt però molt plaent. Endinsar-se de veritat en una altra cultura és difícil però en aquesta estada n’hem fet un tast ben saborós. Per tot això que us he explicat en aquest llarg resum vos recomane intensament que visitem Irlanda del Nord. No us decebrà.

Imatges:

1.- Dark Hedges (Camí Reial) de Ballymoney
2.- Titanic Museum, Belfast
3.- Titanic Museum, lloc d’on s’avarà el RMS Titanic
4.- The Peace Wall, Belfast
5.- Giant’s Causeway, Northern Ireland.
6.- Estàtua de Lord Kelvin, Queen’s University, Belfast.
7.- Local Heroes, Ulster Museum



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Personal | s'ha etiquetat en , , , , , per Enric Marco | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent