Cartes per a qui les vulgui llegir

    és aquesta una carta que fa ja molt temps que volia escriure i que, per més que més d’un cop ja he fet alguna referència a la qüestió, una vegada per naps i altre per cols anava ajornant

    I és que de fa temps, i formant part de la creixent violència gratuïta, externa o interna, que domina bona part de les diferents formes d’expressió de la cultura de masses: sèries televisives i films diversos, festivals i recitals de música pop-rock, actituds personals i col·lectives de molts dels ídols populars, etcètera. Agradi o no, la violència sota diferents aspectes forma part de la vida col·lectiva de molt gent i molts sectors, o subsectors, socials. I no podem oblidar que la violència ha estat un dels signes distintius, i així pregonat, de les diferents formes del feixisme des de la seva aparició, els anys 20, a Itàlia.

    I l’escric ara, perquè allò que ahir podia fer una desagradable ferum, avui ja comença a ser un perillós avís. Perillós no solament pels qui pensen d’una manera molt concreta i determinada, sinó que col·lectivament. Es tingui la concepció social que es tingui, mentre que aquesta concepció estigui dins de les coordenades de les concepcions democràtiques. Mentre que no s’estigui dins de concepcions més o menys feixistitzants.

    Per dues vegades ha sortit la paraula, l’adjectiu desqualificatiu que està de moda. I dic que està de moda, perquè d’un temps ençà el llança amb una inconcebible frivolitat des de l’esquerra radicalíssima cap a gent de dretes, però d’actituds evidentment democràtiques fins la dreta més ultra, cap a la mateixa gent.

    I això passa, i d’aquí la seva perillositat, quan els veritables elements feixistitzants estan actuant tant a Espanya com a molts altres llocs d’Europa, amb la més complerta impunitat.

 

Alguns exemples

    Permeteu-me un petit repàs espanyol. Tenim l’homenatge —públic i oficial, perquè l’ha presidit Llanos de Luna, delegada del govern espanyol— a uns falangistes que havien jurat obediència i fidelitat a Hitler. En els quals, uniforme i bandera expressava clarament que segueixen mantenint les concepcions socials pròpies del feixisme espanyol, i per tant l’admiració i fidelitat als del jerarca nazi.

    La reaparició pública de José Maria Aznar, qui de jove va ser militant de Falange Espanyola, en el sector més afí a la Falange purament feixista de Primo de Rivera, “Perquè de jove s’ha de ser una mica revolucionari” (sic!), i conseqüentment el 1978 va fer campanya contra la Constitució.

    L’ascens de l’UPyD de Rosa Díez, la qual uneix un passat socialista a un radical i agressiu nacionalisme espanyol —postures per tant nacionalsocialistes?

    Les actuacions del col·lectiu Manos Limpias —l’únic dirigent conegut del qual és Ramon Bernat, Cavaller d’Honor de la Fundación Nacional Francisco Franco— que està duent a terme una continuada campanya de denúncies judicials contra la corrupció dels polítics, que connecta amb el pensament i desitjos de molts sectors populars. En això, Manos Limpias també connecta amb la campanya contra alguns capitalistes que va dur a terme el partit nacionalsocialista alemany, i que li va permetre passar de 20 escons el 1930 a 230 el 1933…

També cal destacar la esclatant irrupció de José Ignacio Wert, no sé si membre, però sí col·laborador actiu, de la FAES.         L’enorme regressió que representen les iniciatives legislatives de Ruiz Gallardón, i un llarg etcètera legislatiu d’un govern que està governant a cop de Decrets Lleis malgrat tenir majoria absoluta. La qual cosa vol dir que té molta pressa en crear un cos legislatiu que sigui l’expressió d’un ideari que provinent del franquisme, ha estat latent en el fons de les conviccions socials i polítiques de les classes dominants espanyoles.

    I en aquest breu balanç, no pot faltar una menció a aspectes força inquietants d’aquest invertebrat moviment genèricament dit d’indignats, ja que les que les solucions que aporten sovint estan tenyides d’un perillós populisme de solucions fàcils a problemes complexos, que poden ser utilitzades, i manipulades, en moltes direccions. Com ja va passar els anys 30 del segle passat a molt llocs d’Europa.

 

    Adonem-nos que ja no es tracta de grupuscles ultres més o menys radicals. Ni de vells dinosaures amb una llenguatge i unes idees estratificades que res no diuen a la gent d’avui. Sinó que de gent que sap parlar, i de fet parla quan convé, un llenguatge —no unes idees, però sí un llenguatge— actual. Que en força casos està actuant des del poder i les seves xarxes i ramificacions. Amb la qual cosa la seva intervenció en política general i en la vida real dels ciutadans a través de pressions i també de legislacions, és molt gran.

    I que en altres casos, pren formes d’actuació que sí que comencen a recordar les del feixisme clàssic. Aquell que als anys 20 i 30 va ser a molts llocs d’Europa, especialment els que estaven immersos en alguna crisi, un gran moviment de masses que aportava solucions, populistes i fàcils, i pel mateix atraients, als problemes socials i polítics existents. I és que reduir el feixisme al nazisme austro-alemany, i a més reduir aquest darrer als camps d’extermini, i aquest extermini exclusivament a l’antisemitisme, és no entendre res. Per ignorància o per interès.

    És per això que davant de la creixent radicalització ultradretana del govern espanyol i espais afins, que cal cridar l’atenció sobre aquesta perillosament frívola, en alguns casos, miserable en altres, utilització del terme feixista, nazi, etcètera. Utilització en la que paradoxalment, i algú s’ho hauria de fer mirar pel metge psiquiatra, estan coincidint alguns sectors de l’esquerra que es considera radical amb la dreta i ultradreta espanyola.

    I dic això de la coincidència, perquè a banda de llegir els diaris, rebo com ja suposareu bastants materials de gent o moviments que es defineixen com d’esquerres, alguns molt radicals, en els que el tractament de feixista o nazi a la gent de Convergència —fins i tot per banda d’una agència lliure com Sirius, que no es suspecte d’ultraesquerranisme espanyoler, posem per cas— o als de Comissions Obreres i UGT, els fa coincidir amb De Cospedal, peperos valencians, tertulians d’Intereconomia, 13tv, Telemadrid, La razón… als qui de sobte els ha entrat un antifeixisme que seria hilarant sinó fos penós.

    Titllar Mas, Boi Ruiz o Rigau, que no cal que us digui que no són tot just gent de la meva corda, de feixistes, és no adonar-se’n què és i què va ser el veritable feixisme. Aquell que els anys vint i trenta del segle passat, torno a insistir, va ser un veritable moviment de masses Amb el rengles plens de classes mitges i obrers. I també, atenció, comptant amb artistes i intel·lectuals que formen part important de la cultura del segle XX.

 

El cas de l’ensenyament

    Deixe-m’ho aquí, de moment, i parlem del projecte Wert, del projecte d’una nova llei d’ensenyament, perquè penso que és un clar exemple del pensament, de l’ideari de la dreta espanyola. Hereva directe del franquisme. D’aquests neofranquistes que no han condemnat, mal sigui hipòcritament, els quaranta anys de dictadura. Que s’han oposat sistemàticament —amb l’eficaç no sé si dir col·laboració o submissió, del PSOE—, a recuperar la memòria i els cossos dels milers d’assassinats pel feixisme espanyol. Que estan ressuscitant el nacionalcatolicisme, que va ser la versió cutre del feixisme seriós. Que controla, cal insistir, desenes de mitjans de comunicació, que es mou activament per la xarxa, sovint amb la col·laboració inconscient de gent de bona fe. I que ara està preparant un sistema educatiu d’acord amb el seu ideari. Fixem-nos en aquesta maniobra.

    La pretensió, s’insisteix des d’aquí, es espanyolitzar els nens catalans —així de cruament proclamat per l’ultranacionalista Wert—, i evidentment carregar-se un model d’immersió lingüística que funciona a plena satisfacció de la pràctica totalitat de la població de Catalunya. Sigui quin sigui el seu origen i les seves inclinacions polítiques. Això és absolutament cert, i sols cal que llegir el primer capítol: Identidad, nación, autonomias, del llibre de Wert Los españoles ante el cambio, publicat tot just per la FAES, per entendre-ho.

    Ara bé, si mirem més enllà del nostre bonic melic —cosa que hauria de fer CiU d’una punyetera vegada—, és fàcil veure que la pretensió final, i d’acord amb l’ideari de la FAES, és educar en els valors del nacionalcatolicisme, i en la seva concepció d’Espanya no sols els nens catalans, sinó que tots els nens. Siguin de Girona o de Guadalajara. Nens que per la gent de FAES i afins, estan malejats per una manca de sentiment patri, per un abandonament dels principis cristians que van forjar la veritable Espanya fa ja cinc-cents anys. Sentir el que va dir De Cospedal sobre aquesta vessant del projecte de llei, és ben aclaridor

    Com també ho és eliminar una Educació per la Ciutadania, que comporta el perill que es formin ciutadans conscients dels seus deures com a ciutadans, i també els seus drets. I no pas súbdits que obeeixen els qui són superiors per designació no se sap si de la natura o de la Divinitat.

    I això va una mica més enllà d’un simple i més o menys erroni, o sectari, canvi de Llei d’Educació. De simples ganes de complicar les coses, ja prou complicades ara mateix. Per la qual cosa, penso que plantejar-lo com irrealitzable per cara, o perquè el govern del PP caurà a la properes eleccions, etcètera, és una visió miop. Perquè no és el simple caprici d’un senyor més o menys il·luminat, que intenta retrocedir cap el passat, sinó que és un projecte de futur, de llarg abast, perquè té com objectiu establir les bases de l’adoctrinament de les futures generacions.

    I si de pas s’elimina una bona part de la immersió lingüística, de conya! Ja que en aquest projecte està inclosa la definitiva unificació. L’Espanya una, de l’ideari joseantoniano.

    Hi ha encara més coses en aquesta llei que val la pena comentar, però ho deixarem per la setmana vinent. Així que, fins aleshores, rebeu per tant una, com sempre cordial salutació.

                                    Francesc Font

 

PD. Quasi que sense sortir del tema, encara que no ho sembli. En poques setmanes hi ha hagut tres atemptat terroristes islàmico-radicals allà on veritablement compta: països occidentals i cristians. Com ja sabeu, si els drons s’enduen per davant alguna família sencera a països salvatges, la definició és del tot diferent.

    Davant d’això, cal demanar-se:

    a) quanta gent està, estem, fitxats per les diverses policies? Estem ja dins d’uns estats policials i en condició de llibertat vigilada?

    b) s’està d’acord amb que es pugui detenir la gent davant la possibilitat de que en un futur cometi un atemptat o qualsevol delicte més o menys greu? Sols els islamistes, o ja posats a prevenir…

    c) creiem que cada país hauria de tenir el seu Guantánamo per tota mena de possibles o futurs delinqüents?

    Són temes per la reflexió.

 

?

?