7 d'abril de 2009
Sense categoria
3 comentaris

I ara, Parlament 2.0

Visita i audiència amb STIC.cat por Ernest Benach.Arribada amb taxi fins a la porta, no és qüestió de fer tard. Una bona colla de gent que s’espera en rotllana -homes, la majoria- i la presidenta de Stic.cat, la Trina, amb la cabellera rossa voleiant que ens dóna la benvinguda i fa les presentacions. L’emoció de conèixer aquella gent en persona, de retrobar velles amistats, d’establir noves complicitats amb l’Enric, en Miquel o la Marta.  Gent de tot arreu de Catalunya, informàtics, periodistes, professors universitaris, antropòlegs, amb un objectiu comú que ens uneix, difondre que hi ha una altra manera d’entendre el món, la mentalitat 2.0.  Generositat de les persones  de l’associació per fer-nos oblidar que hi anem d’infiltrats, per fer-nos-en sentir part implicada.  Abraçada ben forta amb en Jesús d’Amposta, que es diu com jo, a qui mai no hauria conegut si no fos per aquest fet, i amb qui hem establert un lligam especial.

Entrada ordenada dins el Parlament. Rebuda primer del president (salutació un per un, i som una quarantena!) , i posteriorment, col·loqui al saló de sessions. Bromes per veure qui s’asseu a cada lloc, comentaris diversos de l’estil “Que petit!” , i festival de flaixos i mòbils, com correspon a una colla de 2.0. I el president que comença, vestit informalment,  càlid i proper, com un vell conegut de tots plegats -qui més qui menys s’ha anat trobant amb ell en un lloc o en un altre, això és una gran família.  I les preguntes que van fluint, l’agraïment de la Trina, la referència de l’Eduard al poder de la xarxa per als 10.000 a Brussel·les, amb aplaudiment per l’Enric Canela, la reflexió de la regidora de Mataró que constata que el Facebook humanitza el polític i el fa més proper.  Tots en la línia de saber com es fa per convèncer les persones que normalment s’asseuen en aquella sala, de la necessitat que el Parlament es transformi en una institució realment participativa. Com a concepte recurrent,  el de la intel·ligència col·lectiva. I el president, sincer, expressant els dubtes, explicant les dificultats, aventurant els problemes i dibuixant les solucions,  però des del convenciment que no hi ha marxa enrere. Explicant amb paciència que el que cal és canviar les actituds, que no es pot implantar el 2.0 amb mentalitat 1.0. Ara penso que ens pot fer servei la coneguda frase que ha publicat avui al FB en David Minoves (a una hora intempestiva, tots plegats dormim poc): El que és difícil no és desenvolupar idees noves, sinó treure’ns de sobre les velles.   Després, un cafè distès amb ell i amb diputats actius a la xarxa, gent que l’ajuda a fer engrescar la resta. Converses i intercanvi de targetes, una xarxa que es teixeix a poc a poc i que pot esdevenir poderosa. Gent que pensa, gent que innova, que està al dia. I la foto de grup, a les escales, on tothom fa de fotògraf, polítics inclosos. Comentaris del tipus: “I si ens posem d’acord per penjar-ho per no col·lapsar la xarxa”?  I després, la visita al recinte, amb referències històriques i anecdotari.  Al final, una sensació ben estranya, d’estar vivint un moment especial que mai no hauríem gosat imaginar. I la constatació que ara tenim una feina: escampar la bona nova. Que no s’ho perdin, que sàpiguen que si canvien el xip hi poden guanyar amistats, coneixement, idees, experiències, temps (sí, temps també), complicitats… i que entre tots podem fer que hi guanyi el país.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!