Josep Pastells

Inventari de sensacions

Un repte, potser un destí (47)

Com resumir la història de la Roma antiga en menys d?un foli? Com fer-ho sense renunciar a l?essencial i als matisos? Una opció seria recórrer a la teoria del catedràtic de la UAB Joan Gómez Pallarès, qui afirma que l’obra d?Horaci pot ser llegida com un passeig virtual pels temples on ?habitaven? els déus romans. Però qualsevol elecció o selecció té els seus desavantatges i, en fi, el millor és no donar-hi més voltes i agafar qualsevol camí, millor si és poc fressat, amb coherència i ganes de fer-ho bé. Un encàrrec és un encàrrec, i em temo que el que més es valora en els reportatges són les imatges, no pas els textos. O pitjor encara: la gent només mira les fotos! En fi, serà qüestió de posar-s?hi. Avui em toca córrer vuit quilòmetres amb el sistema Fartlek, inventat als anys 30 del segle passat pels suecs Gösta Holmeg i Gösta Olander. Es basa en els canvis de ritme, que han de ser tan freqüents com es pugui, sense deixar de córrer en cap moment. Per exemple. Començar al meu ritme habitual, de cinc minuts per quilòmetre, i al cap de deu minuts passar a quatre minuts per quilòmetre durant cinc minuts o fins que aguanti, tornar als cinc minuts per quilòmetre durant cinc minuts més, augmentar de nou el ritme… Les variacions són infinites, però hauria de procurar ser una mica metòdic i fregar sempre el límit. L?objectiu, com sempre, és millorar la resistència i el rendiment.

Jo també t?estimo (2)

Llàstima que a mesura que anava fent proves ?primer a casa i després, quan ja m?hi vaig poder reincorporar, a la feina? també anava constatant que tot era producte d?una mena de bogeria momentània que, això sí, cada dia perdia una mica de força. Fins que vaig haver d?admetre que m?havia quedat sense poders figurats, sense teories ni suposicions que alimentessin les meves ganes de fer alguna cosa memorable. Per sort, el meu absurd desencís va coincidir amb una inesperada plenitud física que em transpor­tava vint anys enrere (quan n?acabava de complir vint i encara somiava amb ser una escriptora d?èxit) i amb l?arribada a la feina de l?Agnès, una noia més jove que jo, d?uns trenta o així, que de seguida va requerir totes les meves atencions. No perquè ella m?ho demanés, no, sinó perquè des del primer moment vaig saber que acabava d?enamorar-me?n, com també vaig preveure ?erròniament? que mai no li ho diria i que optaria per aferrar-me al món conegut, al marit que no estimava, les hipoteques, els convenciona­lismes de l?estatus i la filla adolescent que anava pel mal camí i encara hi aniria més si decidia separar-me del seu pare.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.