Llençar els vots

Deixa un comentari

Començo a escriure això el diumenge 3 de gener al vespre, després de saber que l’última votació de la CUP s’ha decantat per no investir l’Artur Mas com a president de la Generalitat i, doncs –afegeixen tots els mitjans, comentaristes i assimilats–, per la convocatòria d’unes altres eleccions. Admeto que fa més de tres mesos que estic enfonsada en un mar de dubtes. Per què? Doncs perquè el 27 de setembre del 2015 vaig votar la CUP, sobretot com a garantia que el procés no s’aturaria, que no ens quedaríem empantanegats en el famós processisme, que el pròxim Onze de Setembre seria ben bé l’últim que hauríem de sortir a fer la gimcana independentista, i que seria més de celebració (ja hi som, ja ho tenim!) que reivindicativa.

No he votat mai Convergència i Unió, que no representa les meves opcions socials i que al Congrés espanyol s’ha alineat amb el PP i amb el PSOE sense problemes tantes vegades com ha convingut, i no només per «garantir la governabilitat», «en un exercici de responsabilitat política», com solen dir, sinó en tot de casos en què –especialment en l’última legislatura– els vots de CiU no només eren innecessaris, sinó que reflectien el caràcter liberal d’aquesta formació: vés a saber quins favors pagaven, aquests suports, quines simpaties compraven. He llegit, a més a més, que l’acord per a la candidatura de Junts pel Sí es va obtenir d’una manera una mica lletja. També per això, en part, vaig votar la CUP. Perquè no m’agraden els xantatges. I els últims mesos hem viscut en una situació de xantatge: «o Mas o març», amb els diputats de Junts pel Sí enrocats al voltant del president que havia dit que ell no seria un obstacle.

Tot i així, i sabent que era una mica contradictori, hauria preferit que s’hagués investit el Mas com a president en la primera convocatòria. Per què? Perquè em semblava urgent tenir un govern, donar –a nosaltres mateixos i al món– una imatge de cohesió, d’entesa. Perquè només com a moviment fort, i alegre, i unit, l’independentisme podrà atreure els que encara dubten. No es va investir el president i no vam tenir govern, però la negociació continuava. Donava, fins i tot, uns resultats esperançadors, amb un pla de xoc que, si bé era millorable, donava peu a l’optimisme social que ha de caracteritzar la nova república, l’estat que se suposava que volíem fundar.

Però ara som on som. Tant la CUP com JxS s’havien mostrat, fins ara, disposats a negociar: gairebé en tot, en una batalla personalista (per les dues bandes) que continuo sense veure clara.

Els que ens havíem pensat que el que importava era el país ens hem quedat ben bé amb un pam de nas. Els de la CUP no poden votar el Mas sense renunciar a la seva essència, sembla, i aleshores resulta molt irònic el paper que ells mateixos s’atribuïen, de motor del procés, de garantia. Els de Junts pel Sí, al seu torn, sembla que no puguin renunciar al Mas per una qüestió de dignitat (com si diguessin: «I ves què semblaríem, si deixéssim que aquesta genteta de la CUP exercissin el dret de veto»). Doncs a uns els falten dos diputats per poder ser tan prepotents, i els altres sembla que no es volen fer el càrrec de l’ordre de prioritats: o no tenim clar que sense país no podrem fer cap revolució?

Som tots ben conscients que les eleccions del 27 de setembre del 2015 són irrepetibles? Es pensen, els polítics professionals i no-professionals, que podran eixugar fàcilment tota la mala llet que han anat vessant sobre els fogons de la il·lusió popular que els empenyia? Com sabrem que cap d’ells tornarà a llençar el nostre vot a les escombraries?

(Quan estava acabant d’escriure aquest text he sabut que l’Antonio Baños ha dimitit. Em sap greu que ho hagi hagut de fer, però m’alegra que hagi volgut fer-ho. D’altra banda, hauria de preocupar molt els membres de la CUP veure qui ha celebrat la seva negativa a investir el Mas. I finalment, fa molta pena que ens costi tan poc a tots plegats tornar a la política partidista. Deu ser veritat que el 27-S va ser un miratge. Llàstima.)

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 4 de gener de 2016 per Marta Hernández Pibernat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.