Moreno i companyia

Coses dels Moreno

13 de març de 2018
0 comentaris

Dilema estilístic

Dilema estilístic

Disposat a escriure les quatre ratlles habituals –bastant espontànies i fulgurants–, se’m presenta un dilema. No sé quina línia he de seguir, si optar per la trinxera combativa dialèctica o pel cànon políticament correcte. En conseqüència, intentaré simultaniejar les dues possibilitats, tot i saber que la hipotètica força del text pot perdre en frescor el que guanye en sensatesa.

Començant doncs, pel primer supòsit, diré que l’il·lustre jurisconsult Pascual Sala publica al “LEVANTE-El M. V.” del 17.02.2018 un article memorable. Imprescindible document per als qui lluitem en la salvaguarda de la dignitat cultural en què hem nascut, viscut… i necessitem continuar vivint com fan els pobles concrets i amb vergonya.

Del conjunt de les anàlisis, idees i propostes que el text dimana, es dedueix l’estima de l’autor per una Espanya ideal i també per un País Valencià reconegut i respectat.

De la primera, denuncia defectes i mancances quan entén que la unitat en la diversitat passa pel procés següent: «No és suficient –dictamina– el simple (sic) reconeixement de les singularitats que la componen […] la defensa del castellà en les comunitats plurilingües hauria de ser acompanyada de la defensa i promoció de les altres llengües espanyoles (que parlen més de 13 milions de conciutadans) en la resta d’Espanya». Immediatament al·ludeix Sala a la solidaritat i em sembla que recomana transformacions contundents en territoris deficitaris. Després exhorta a fixar les competències de l’Estat i de les autonomies per tal d’impedir interferències. Més avant, l’eminent jurista reclama el Dret Civil per als valencians amb arguments sòlids. I formula la pregunta: «Per què es nega aquesta aspiració legítima i estatutària? […] Podria perfectament retornar aquesta competència als valencians igual que la tenen altres 15 milions d’espanyols d’Aragó, Navarra, Catalunya, Balears, Galicia i el País Basc […] Aquests impediments constitucionals no justificats […] realitats com la desigualtat en el finançament autonòmic –la meua terra és l’exemple del mal tracte financer […] o les reticències en el cas de projectes veritablement estructurals però no centralistes, com el Corredor Mediterrani… […] projectes integradors que converteixen les peculiaritats de cadascú en la seua aportació a la riquesa comuna. […] No més igualtat que la necessària […] reduir l’elefantiasi […] No és un caprici de Catalunya […]».

Fins ací un resum del llarg i substanciós article de Pascual Sala. Res a objectar-li i molt a agrair als seus nobles desitjos. Però els fets i les declaracions polítiques recents em provoquen un brainstorming inajornable. Com sempre, els preclars i moderats propòsits del jutge Sala seran ignorats per aquells que pugnen per una Espanya absolutament castellana. Augure, doncs, que el venjatiu, prepotent, insaciable, arrogant, superb i felló noümen pancastellanista no acceptarà automedicar-se amb càpsules d’argumentació raonada. El greu problema existencial que pateix des dels fons dels segles és genètic. Ja sé que fisiològicament és impossible, però la contumàcia supremacista demostra una mutació estranya en la natura. De manera que el furor testicular del PP i de Ciudadanos es manifesta en la crua realitat plasmada sobre la Catalunya. No sols ens volen confiscar la llibertat de pensament –no oblide la part alíquota que em pertoca en l’afer del Principat; també pretenen racionar-nos l’ànima de sentir. Que Rajoy i Ciudadanos al complet odien la llengua que jo parle i tracte d’escriure és un fet incontestable. Per això crec que a més d’indigents culturals són uns miserables morals.

Ara, envalentit i excitat el nacionalisme centrípet, el president de l’Aragó diu la paraula clau en l’afer de l’ensenyament a Catalunya: «El castellano ha de volver…»; significativa i tremenda reflexió. Evident manera de recordar la imposició manu militari d’un idioma que no és el propi dels territoris. És a dir, moralment arrabassades les peces de Sixena adquirides, restaurades i conservades per la Generalitat de dalt, ara volen expugnar, extirpar la llengua per les mateixes raons que es deriven del dret de conquesta. I acabe aquest escrit recordant aquesta estratègica forma de comportar-se el vencedor d’una batalla: l’explotació de l’èxit. I encara no han començat…

Vicent Moreno i Mira

Dret de conquesta?
16.01.2018 | 5.44
El relat
15.12.2017 | 7.38
El professor de semiologia
13.09.2016 | 8.50

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.