EL MEU PLA
Un dels petits plaers del meu dia a dia: obrir el correu i trobar-me el mail amb l’entrada corresponent del Quadern gris de Josep Pla. Quina gran pensada s’ha tingut de fer-ne un bloc! Pla sempre ha estat un referent. De fet, qualsevol dels quaderns que he anat encetant al llarg de la meva vida, sempre han tingut a la capçalera el dietari de Pla, amb els matisos obvis. Fins i tot he procurat, sempre dins dels possibles, traslladar aquesta dèria a aquests papers. No sé si ho he aconseguit gaires vegades.
Parlar de Pla és parlar del meu avi. De fet, va ser gràcies a ell, que ara, puc gaudir de la totalitat de la seva obra. Un bon dia, en anar a a casa seva, em vaig trobar una caixa. “Obre-ho”, em digué. La meva sorpresa va ser majúscula quan a dins, ben arrenglerats, hi vaig trobar l’obra completa de l’escriptor de Palafrugell!. No eren els volums vermells de l’edició normal. Per commemorar el vint-i-cinquè aniversari de l’edició que recollia la totalitat planiana, se’n féu una edició especial amb uns volums amb cobertes grises amb la llegenda de l’aniversari amb unes lletres vermelles.
La col·lecció va ser desampaquetada, ensumada, llegida i rellegida amb una voracitat una mica desbocada. El contraband d’aquells volums entre casa meva i casa del meu avi, fou constant, absoluta, incessant. La lectura dels Homenots, fou el primer que s’empassà el meu avi, atià un reguitzell d’anècdotes que matisaren algunes de les observacions de Pla: el pintor Joaquim Mir, l’escultor Pau Gargallo, Rebull, que el pare del meu avi, havia tractat personalment, tingueren la seva extensió, com un comentari al peu de l’apunt del bloc. Per proximitat emotiva, deixant de banda el colossal quadern esmentat, em commogueren les Cartes de lluny, aquells bitllets un tant lírics del jove Pla que es menjava Europa a cop de ploma.
Ara com ara, per motius d’espai, els volums reposen a casa la meva mare. En algun període de vacances o algun cap de setmana, malgrat sempre anar carregat de llibres i de papers, rares vegades em puc estar de no plantar-me davant l’estesa de lloms grisos arrenglerats, agafar-ne un a l’atzar i llegir-lo. Sovint en veu alta. És molt difícil que la lectura no m’atrapi, que no m’assegui i continüïi llegint i llegint desatenent, a vegades, fins i tot qualsevol lectura que tenia pendent o qualsevol altra feina. Olorar-ne l’olor de cendra freda que molts encara fan, la cendra dels havans que l’avi hi deixava caure tan absort, concentrat, embadalit com estava, com jo, en la lectura.