Els dies i les dones

David Figueres

NOCTURN DE NOU BARRIS

No hi ha lluna ni estels. El cel és fosc, sobtat de fanals encesos sense una disposició uniforme. Es podria fer una simfonia lumínica si traslladéssim cada llum, damunt un paper pautat. El ritme podrien donar-los els claps-claps de soles de xancletes aplaudint contra les plantes dels peus. Hi ha pocs passavolants que com jo, aprofitin que s’han relaxat els termòmetres per passejar. D’aquí que la partitura quedaria monòtona, avorrida. Sense tremp.

No és aquest barri apte per fer un tomb. A la falda del Turó de la Peira, el terreny va fent pujada. Faig cames. No m’he mogut de casa en tot el dia i ara ja tendia a un entotsolament sospitós. D’aquells d’enviar essameesses només perquè et contestin i et diguin que hi són. Ja sóc davant de la sèu del districte de Nou Barris. La plaça és il·luminada. Uns plafons translúcids en tamisen la llum. Peles d’escorça de plàtan cobreixen el terra. Els arbres també deuen voler anar més fresquets.

La solemnitat de l’edifici em fa companyia. Abans havia estat un hospital psiquiàtric. Totxo vermell, arcades de mig punt. Quatre palmeres davant l’entrada principal. Com la caricatura d’una illa de nàufrags. Vinc d’una ciutat amb manicomi. El que són les coincidències. S’hi està bé. Corre l’aire. És aquest el fons on disposo el meu pla fotogràfic. M’hi entren un grup de xavals que es passen un porro. Dos homes amb els seus respectius gossos. Personatges usuals.

Esbandeixo incerteses assegut en un banc com un jubilat. Als edificis del costat, les finestres obertes són vinyetes domèstiques. Algunes parpellegen alhora sota la llum del mateix canal de televisió. D’altres encara conserven els para-sols. Tota una gamma de virolats robers maltractat per la llum i la pols. Desfaig el camí Pi i Molist avall. Tot és cobert de fulles. Alguns autobusos se’n van a jóc. Prop de la plaça Virrei Amat, dos amants es prenen en la foscor. Entortolligats, són un únic cos per l’amor. No es pot saber on comença un i acaba l’altre. Es besen amb indiferència del món sencer. De l’univers sencer. De la calor, de les fulles per terra.

Dels passejants nocturns que tornen a casa per escriure, amb enveja, una adhesió incondicional a la seva causa.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Cardiologia variable per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent