marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

29 d'abril de 2014
0 comentaris

QUAN RES NO VA ENLLOC, PERÒ TOT SÓN CAMINS

Un dels personatges de “La cinquena planta”, de Manuel Baixauli, diu que “escriure multiplica la vida. Hauríem d’escriure tots, tots, per higiene social”. I val a dir que Baixauli segueix aquesta mena de consigna amb un afegitó important: que ell ho fa amb molt més que cura. Ho fa amb solvència, amb mestratge i amb brillantor.

Fa mal de definir “La cinquena planta” probablement perquè no li cal cap definició. Presenta tot un plegat de vides, de vivències, de somnis, de belleses i d’elucubracions que traüllen i van fent la seva en un procés recuperador de salut. Parla d’inhospitalitat, de cels arriscats, de temps i espais sense fites, de casalots curulls de descurança o d’humanitats atropellades i tanmateix no deixa de parlar de la vida que viu en les reflexions, en les coses i en les persones, edificades o enderrocades.
Parla també d’impediments, de gent decrèpita, sense futur; de limitacions, de restriccions físiques i psíquiques, i tanmateix no és un text opressiu, ans al contrari, és força expansiu: presenta un bon gruix d’històries que s’entrunyellen talment afluents de riu que acaben formant un corrent cabalós i mansuet a la part baixa del curs, quan l’aigua esdevé prat; quan el text acaba sent pura delícia.

Una trama complexa amb densa i molt fèrtil ona expansiva que Baixauli crea de forma minuciosa i domina tothora amb mà ferma, car sap cert que l’escriptura és eina per lluitar contra l’oblit.

Les històries, en aquesta història, baixauliant van per tot sense parar enlloc, però obrint tota mena de camins.

Lectura altament recomanable.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.