marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

25 d'abril de 2014
2 comentaris

LLENGUA DE RONDALLA FUETEJADA

El Partit Popular de les illes Balears celebrà el Sant Jordi llegint rondalles mallorquines recollides per Antoni M. Alcover. Ignor per què no en llegiren també d’Eivissa i de Menorca, de les que n’hi ha aplegades per Joan Castelló Guasch i per l’artenenc Andreu Ferrer Ginard, respectivament.

 

En llegir-ho, vaig pensar tot d’una: ergo volen una llengua de rondalla. Però no, el Partit Popular de les illes Balears no vol ni estima cap altra llengua que no sigui la castellana. En no ser que siguin partidaris de la bestiesa feta consigna en temps de garrot i argolla que diu: qui pega, estima. Perquè de bufetades a la llengua nostra, el Partit Popular de l’arxipèlag n’hi ha arriades -n’hi arria i tot indica que n’hi arriarà- de fortes i fins al carnet d’identitat, com se sol dir en pla i mai més ben dit, perquè allò que volen, empaiten, encalcen i desitgen és rompre-li la identitat, al català; trencar-li la cara.
Si de veritat estimassin la llengua catalana, la nostra, en un dia tan assenyalat, apreuarien els escriptors illencs que la cultiven i animarien la ciutadania a atansar-se a les seves obres, moltes de les quals han esdevingut capitals. Si de veritat estimassin la nostra llengua, farien lectures públiques dels nostres autors, ni que fossin els clàssics i fonamentals. A més de les rondalles de mossèn Alcover haguessin pogut dir Villangómez i Rosselló-Pòrcel, ni que fos per continuar amb el seu centenari; o recórrer als clàssics que mai no fallen com Joan Alcover o Miquel Costa i Llobera. Però no: estant en procés de salinització (volen convertir els catalanoparlants en estàtues de sal), han tornat a escarnir mossèn Alcover.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Això que fan no és res més que el que va fer el general Franco els primers anys de la dictadura: tolerar la reedició d’obres en català ja editades abans de la guerra de 1936-1939 a condició que s’hi respectés l’ortografia de la primera edició. És a dir, com si Pompeu Fabra i l’Institut d’Estudis Catalans no haguessin existit mai.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.