marginàlies

La captaire rodanxona mostra
els dos monyons que té per cames
esperant que cridin la compassió venuda
a barrisc, ara que és Nadal,
de la multitud que va i ve per la plaça
oberta a totes les ignoràncies.

Les cicatrius són lletges;
els cirurgians s’hi miraren
perquè fessin llàstima.

A una cinquantena de passes,
el gos bord de l’intocable
senserès exposat a la hipotèrmia
també tasta la cervesa
esbravada de son amo.
No li basta per emmoixar-se,
és clar, però és fidelíssim
i ha d’agradar sempre a qui mana,
raó per la qual sap lladrar
borratxament com si hagués seguit
el mètode Stanislavski.

L’acordionista de carrer li dedica
una cançó, al gos drapaire,
mentre pensa que la vida és una lluita
constant per salvar-la.
Tan sols això.