Ulleres de pinçanàs

Un bloc d'Albert Andrades

Tan catalans com espanyols


Com s’entén que la majoria dels catalans, a les enquestes, afirmin que se senten tan catalans com espanyols i que després votin partits sobiranistes?

Un cop més, una enquesta (la de Feedback per LV, publicada dilluns dia 12) ha tornat a posar de manifest que, en l’apartat sentimental, la major part dels catalans s’identifica amb la frase: “Em sento tan català com espanyol“. Concretament, aquest empat tècnic aconseguia el suport del 42,3% dels enquestats, mentre que el grup següent, el d’aquells que se senten més catalans que espanyols, només n’obtenia el 23%, i el dels qui únicament se senten catalans, el 22,2%. 

Qualsevol observador extern a la realitat social catalana se sentiria perplex amb la lectura d’aquesta enquesta. Sobretot si la contraposava amb el suport majoritari a la independència (43% davant del 35% que no la voldrien i un 7,8% d’indecisos, segons la mateixa enquesta). “No ho entenc“, es diria aquest presumpte observador imparcial. “Com pot ser que la majoria se sentin tan catalans com espanyols i, després, donin suport a la independència?“. 

I el cert és que, per als qui no som ni gaire observadors ni gaire imparcials, aquestes dades ens podrien desconcertar. Però no ens desconcerten perquè som gats vells i perquè ja fa temps que, quan es publiquen enquestes d’aquest tipus, hem après a llegir entre línies. Però jo, si us trobeu en el cas que acabeu d’aterrar a Catalunya procedents del planeta Mart o de la ciutat de Cuenca, si voleu us ho explico. 

El baròmetre del CIS de desembre de 2013 indicava que, a nivell estatal, un 52,5% dels ciutadans se senten “tan espanyols com de la seva comunitat autònoma”. És a dir que, en aquest capítol, resulta que els catalans no seríem tan diferents de la resta d’espanyols. Oficialment, només un 15,4% de la població es declara “únicament espanyola”. Per quin motiu, aleshores, els catalans voten majoritàriament partits que advoquen per la independència o per un distanciament més gran respecte de l’Estat, mentre que els altres voten en massa a partits netament espanyolistes com el PSOE i el PP, per no parlar dels ultranacionalistes d’UPyD o Vox?

La resposta és senzilla. Això passa perquè, quan un català afirma que se sent “tan català com espanyol”, ho diu de debò. El que un català vol dir quan es pronuncia en aquest sentit és que, en la seva percepció, hi ha dues esferes de pertinença nacional: la catalana i l’espanyola. Al mateix nivell. Amb la mateixa potència simbòlica cadascuna. Cadascuna amb una llengua, una història i una cultura al darrera, igualment respectables. No hi ha una de grossa i una de petita. No hi ha una de subordinada a l’altra. De vegades se superposen, sí, però aquí el joc de les nines russes, on la identitat va del més petit (l’individu) al més gran (l’estat, o Europa, ja que hi som), passant per etapes intermèdies com la comunitat autònoma o la ciutat de naixença, no funciona. Vull dir que jo, per posar un exemple, em puc sentir barceloní i català, i també europeu, però per a mi aquestes tres dimensions identitàries són molt diferents. Les tres coses em defineixen, però el que em singularitza com a ciutadà de manera precisa és el fet nacional: tot això de la llengua, la cultura, etc. No posaré mai la nina catalana a dins d’una nina espanyola perquè, per mi, la primera presenta exactament la mateixa mida que la segona. No hi cabria.

Una vegada li van preguntar a Jordi Pujol per quina raó no se sentia del tot còmode amb la definició d’espanyol quan viatjava pel món. La resposta del President va ser sensacional: “Perquè no em defineix amb prou exactitud”. Quan viatges pel món, si dius que ets espanyol, la gent t’identifica amb uns trets nacionals determinats: parles castellà, t’agraden el sol, la paella, probablement els toros, etc. Per Pujol, això no és suficient o això no és sempre cert. Això no defineix amb precisió una persona nascuda a Catalunya. Parlem castellà, és veritat, però també –i al mateix nivell o més– parlem català. Ens agrada el sol, som meridionals, en efecte, però comparats amb els espanyols-espanyols tenim sensibilitats diferents en relació a un grapat de coses (la tauromàquia, el gust arquitectònic o la memòria històrica, per exemple). El nostre folclore popular tampoc és exactament el mateix. 

Doncs la cosa va per aquí. Preguntats amb quina frase s’identifiquen, i posats al davant de la d'”Em sento tan català com espanyol”, molts catalans responen que sí, que és ben bé això, però la seva resposta és essencialment diferent de la d’un andalús que contesta “Em sento tan andalús com espanyol”. Perquè l’andalús no creu estar davant de dos paràmetres iguals. El fet de ser andalús és una forma de ser espanyol. Ser espanyol és un cercle concèntric superior al de ser andalús. L’andalusitat s’entén com a part inextricable de l’espanyolitat. 

En canvi, el català percep que es tracta de dues coses diferents. Que potser participa de les dues, sense manies, per raons biogràfiques o ideològiques o les que siguin, però que una no conté l’altra, una no domina l’altra, sinó que li és paral·lela. Per la mateixa raó que l’andalús és un dialecte del castellà i el català és una llengua diferent. Ni millor ni pitjor. Una altra llengua. 

Sospito que al País Basc passa una cosa molt semblant. En canvi, em temo que ni al País Valencià ni a les Illes ocorre el mateix. No hi ha la percepció majoritària de constituir una realitat netament diferent de la realitat estatal. Es voldrien comparar amb els andalusos o amb els murcians, i voldrien que la comparació els fos sempre favorable, però ni se’ls passa pel cap de no “sentir-se” espanyols o de sentir-se espanyols a mitges. Almenys a la gran majoria. És per això que tant valencians com balears tendeixen a votar partits d’àmbit estatal. 

És només una interpretació. Però si no és així, digueu-me, com us expliqueu vosaltres el resultat de les enquestes?

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.