Des de la Plana

Josep Usó

17 d'abril de 2015
0 comentaris

Rato detingut. Però ací què passa?

 

thumb_474__4Rodrigo Rato ha segut detingut. Ha hagut d’assistir al registre de sa casa i del seu despatx professional i h ha hagut de fer com a detingut.

I això li ha passat a ell, que ha segut totpoderós. Ministre d’Economia, president del Fons Monetari Internacional, president de CajaMadrid, Vicepresident del Govern Espanyol…

Els delictes que se li imputen són els de estafa, alçament de bens i apropiació indeguda. De moment.

El cas de Rodrigo Rato és només un símptoma. Ja fa temps que l’Estat Espanyol va malament. La crisi, després d’una bombolla immobiliària que es va gestar justament mentre aquest senyor era president del FMI, ha deixat l’economia espanyola enfonsada.

Al principi, l’aleshores president del Govern era Rodríguez Zapatero. Del PSOE. Un personatge que no sabia res d’economia i que va gestionar molt malament els primers anys de la crisi. Era qui parlava d’allò de l’“aterrament suau” de l’economia. L’atur es va enfilar i la misèria va començar a aflorar. El deute públic va començar a pagar uns interessos molt alts i el superàvit de l’Estat va esdevindre dèficit de seguida.

Després vingué els govern del PP. El nou president va ser Mariano Rajoy. Que encara exerceix el càrrec. És un govern curiós. Té un Ministre d’Economia (Luís de Guindos, ex-treballador de Lehman Brothers, un dels bancs responsables de la bombolla immobiliària) i un altre d’Hisenda; Cristóbal Montoro. Un personatge que té la virtut d’ofendre i amenaçar a a tothom que no pensa com ell. Seva fou la frase, just abans de les eleccions que el durien al Ministeri, “que se hunda España, que nosotros la levantaremos”.

El cas és que en els anys que ha governat el senyor Rajoy, la crisi no s’ha alleugerit. Ans al contrari, s’ha agreujat. L’atur ha augmentat i ha arribat, ara mateix a un insuportable 23%. A més, els sous mitjans han baixat, la protecció social, la Sanitat i l’Educació també s’han deteriorat, les infraestructures necessàries continuen sense fer-se (per exemple el Corredor Mediterrani) mentre es continuen balafiant uns diners que no es tenen en construir trens d’alta velocitat que mai seran rendibles. Tampoc, per exemple, s’inverteix en els trens de rodalies. I, tot i això, aquest Govern és el qui més ha endeutat Espanya en tota la seva història. Ara mateix, el deute supera el bilió d’Euros. Un milió de milions. Suposant que siguem 45 milions d’habitants, eixim a 22000 euros per cap. Cadascu de nosaltres, nadons i jubilats inclosos (amb interessos a banda).

I ara, quan el teixit industrial està molt deteriorat, especialment a les regions mediterrànies que és on més n’hi ha, quan el negoci del turisme està enfonsat i convertit en una successió de blocs d’apartaments que ningú vol resseguint una costa feta malbé, quan els serveis socials, ONGs, bancs d’aliments i altres entitats assisteixen a més de vuit milions de persones (un 20% de la població), quan s’han tancat una gran quantitat de centres d’investigació, quan alguns dels millors cervells del país ja se n’han anat, quan es poden veure persones regirant els contenidors de les escombraries a qualsevol hora del dia i a qualsevol lloc, justament ara és quan ha segut detingut Rodrigo Rato.

No és el primer, però. A títol d’exemple, l’incombustible Carlos Fabra, ex-president de la Diputació de Castelló, ja fa mesos que està tancat a la presó d’Aranjuez després de molts anys d’instrucció d’un judici que semblava que mai arribaria al final.

I no només. Fa pocs mesos que el propi Rei va haver d’abdicar en el seu fill, Felipe VI, ofegat per un seguit d’escàndols que inclouen caceres de luxe mentre els seus súbdits passen gana, un comportament familiar deplorable i un escàndol de corrupció (el cas NOOS) que esquitxa tota la seva família.

Al mateix temps, a Andalusia esclata el cas dels ERE, per exemple. Al País Valencià esclata tot. El cas Gürtel, el cas Brugal, l’escàndol de l’accident del metro, el del tancament de Canal9, el cas Cooperació, el cas Emarsa, el cas Rabassa, part del cas NOOS, desapareixen Bancaixa i la CAM… I a Madrid esclata el cas Bankia. I el cas Bàrcenas, amb tot el vodevil dels sobres amb pagaments que han acceptat gairebé tots els ministres i càrrecs del Partit Popular. De fet, el tresorer del partit, acaba a la presó.

Just de Bankia el president és Rodrigo Rato. I ara està acusat d’haver falsejat els comptes de l’entitat. El cas Bankia costa a l’Estat 21000 milions d’euros.

Però fa l’efecte que no passa res. El país, malgrat que cada vegada es més fàcil conèixer algú que viu en la misèria, malgrat que els desnonaments desemboquen en una plaga de suïcidis, resta en pau.

L’únic problema sembla ser el desafiament independentista de Catalunya. I el cas Pujol, sembla que es vol que siga l’únic cas de corrupció a un país que comença a fer pudor per totes bandes.

Per fi, però, esclata un petit escàndol. El de les targetes opaques dels consellers de Bankia. Entre ells, l’esmentat Rato. En total, poc més de setze milions d’euros. Comparat amb tota la resta, poc més que xavalla. Però això és el que enfonsa a Rodrigo Rato. Perquè la gent no entén un borrall de paradisos fiscals, de societats interposades, de SICAVs ni de societats instrumentals. Però una targeta de crèdit sí que sap el que és. I tothom entén que comprar amb una targeta amb la qual no pagues de veritat és escandalós.

De sobte, tothom s’adona que les eleccions estan molt a prop. Totes per al 2015. I la situació econòmica no millora, malgrat que des del poder s’insistisca en que sí.

I comença un ball de nous partits que semblen els de sempre amb uniforme nou. Que si Ciutadans a la dreta, que si Podemos ja no se sap on, que si UPyD amb la gran “novetat” de Rosa Díez…

A mi, el que em sembla és que el Poder pretén mantindre’s a qualsevol preu. I per això juga amb dues estratègies:

D’una banda, cerca un substitut als partits dinàstics que es succeeixen fins ara en el poder (PSOE i PP per Podemos i C’s). En aquest sentit, no deixa de ser interessant com alguns membres destacats dels dos primers, ja s’han integrat en els segons. En aquest cas és divertit veure l’enuig d’aquells que han triat UPyD, especialment després de la desfeta que han patit a Andalusia.

I d’altra, banda, va sacrificant peons per tal que els perseguidors s’entretinguen i deixen marxar a la major part dels corruptes. I també dels corruptors. Així és com jo entenc que van caient personatges com Luís Bárcenas, Carlos Fabra, Ana Mato (aquesta va haver de dimitir), Jaume Matas, Paco Camps o Juan Cotino. O el mateix Quatrecasas, l’advocat.

Ara, la caiguda de Rato em sembla una baula més, en aquesta cadena de víctimes que va deixant el poder al seu darrere.

Però el que sembla clar és que gran part de l’estructura de l’Estat té greus problemes de corrupció. I que serà molt difícil que es puguen resoldre. Al menys, a curt termini. Perquè ara, amb pocs recursos, resultarà molt difícil mantindre la serenitat. I els corruptes és fàcil que, en veure’s perduts, vagen acusant als qui fins ara eren els seus col·legues. Segurament, assistirem a una llarga temporada d’aparició de nous casos cm aquest. O pot ser no, perquè l’Estat Espanyol fa molts anys que es manté amb una administració molt ineficient però també amb molts diners per tal d’aconseguir que qui no haja de parlar i denunciar estiga callat. I això pot ser encara ho aconseguiran.

De tota manera, per als catalans, i també per als valencians i mallorquins, el millor és aprofitar el moment i marxar. En qualsevol cas, des de fora es veurà tot amb més tranquil·litat i seguretat. Pot ser no ho farem millor, però al menys farem la nostra.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!