Anys després d’aquell primer, encara crec en la construcció blocaire, bloc a bloc, potser perquè la meva feina ha estat sempre lligada al mon de la construcció i bloc a bloc s’aixequen parets amb la voluntat de no separar ni aïllar, sinó de construir una casa comú, ampliable i modular, on cada dia hi càpiga mes gent.
Sí, piulem a twitter, es fa bugada a fesibuck, es penjen les captures de mirades a flick, i es watsapeja per dir que anem rambla amunt, rambla avall. Però encara ara em quedo amb els blocs, els totxos que apilem entre tots el blocaires com si ens hi anés la vida per deixar testimoni de les nostres piràmides de pensaments.
La Xesca, un dia se’n va anar, i la Silvia, i altres blocaires que ignoro qui són, i el dia que marxem tots, deixarem com a Keops o a Tchichén Itzà el testimoni de l’existència d’una déria comú: la piràmide de blocs, a estudiar per a futurs arqueòlegs de la historia dels blocaires enllaçats.
L’Osser (Cafè en gra)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!