Pols d'estels

Ja som al bell mig de les festes de Nadal. Molts de nosaltres hem muntat el pessebre, amb la Mare de Déu, Sant Josep i el nen Jesús. Dalt de tots ells, llueix l’estel de Betlem, segurament amb una bella cua.

Pocs hauran pensat què podria ser aquest objecte celeste que només apareix citat a l’evangeli de Mateu, 2:1-12 on uns savis d’Orient pregunten al rei Herodes:

–On és el rei dels jueus que acaba de nàixer? Hem vist a l’Orient la seua estrella i venim a  adorar-lo.

Encara que la Bíblia no és un text científic i les coses que es diuen no poden ser agafades al peu de la lletra, els astrònoms s’han preguntat des de fa molts anys quin objecte celeste podia ser aquesta estrella.

Per abordar aquest tema es poden plantejar tres tipus d’hipòtesis:

1) L’estel de Betlem és un mite i no va existir mai.

2) L’estel de Betlem va ser un fet miraculós.

3) L’estel de Betlem va ser algun fenomen astronòmic.

Només en el tercer cas l’astronomia moderna té alguna cosa a dir. Aquest article només tractarà la tercera hipòtesi.

Per a una major comprensió del text cal recordar que Dionisius Exiguus, l’any 525, va introduir un nou punt d’origen per al calendari. Fins aleshores els anys es comptaven a partir del començament del regnat de Dioclecià (245-313). Aquest emperador romà, però, va resultar ser un dels majors perseguidors de cristians. Una vegada el cristianisme va ser tolerat a l’imperi romà, en època de Constantí (l’any 313), era  una contradicció no desfer-se de tan nefast record. Per això Dionisius Exiguus va proposar començar a comptar els anys del calendari a partir de l’any de naixement de Jesús. Ho va calcular, comptant les durades dels regnats dels diversos emperadors romans i sabent que Jesús va nàixer sota August. Els càlculs, però, no van ser prou exactes i va cometre un error d’uns 5 o 7 anys de menys. Això es va descobrir molts anys després. Ja era massa tard per a fer res. La gent ja estava acostumada a aquesta cronologia i no es va corregir. No ha de sobtar, doncs, que Jesús nasquera uns quants anys abans de Crist.

El primer astrònom modern que s’interessa per l’estel de Betlem va ser Johannes Kepler. L’any 1614 va proposar associar-la a la triple conjunció dels planetes Júpiter i Saturn que va ocórrer en el període d’un any, entre els anys 7-6 abans de Crist (a.C.) Una conjunció és una aproximació aparent de dos cossos celestes en el cel. Vist des de la Terra i a causa dels moviments de la Terra i d’aquests astres, els dos cossos (dos planetes, o un planeta i una estrella) sembla que s’ajunten en el cel per formar un sol astre molt brillant, o bé dos gairebé junts.

Efectivament, l’any 7 a.C. el planeta Júpiter es trobava sobre la constel·lació de Pisces. Molt prop d’ell Saturn el seguia. Durant aquest any i part del següent (6 a.C.) van romandre junts fent una mena de ball còsmic. El dia 29 de maig, l’1 d’octubre i el 6 de desembre de l’any 7 a.C. els dos planetes s’aproximaren a una distància angular de menys d’1 grau, dues vegades el diàmetre de la Lluna plena. A més a més el dia 26 de febrer de l’any 6 a.C. el planeta Mart se situà exactament entre aquests dos planetes fent un bonic trio d’astres.

En aquella època els observadors del cel eren els astròlegs que van poder “interpretar” aquesta coincidència còsmica com un important esdeveniment terrenal. Sembla que Pisces era la constel·lació del poble jueu, mentre que Júpiter simbolitzava el naixement d’un rei. Només faltava incloure l’entrada del planeta Mart, símbol de lluita i guerra per tindre tots els ingredients: ha nascut un rei alliberador del poble jueu.

Els reis, segurament astròlegs perses o babilonis, van quedar sobtats per aquest fenomen. Per cert, no està gens clar quants n’eren. Per a la nostra tradició cristiana en són tres, però per a altres tradicions cristianes orientals n’arriben a ser fins a dotze. L’evangeli només parla de tres regals que podien haver sigut portats per més de tres savis.

La triple conjunció de Júpiter i Saturn era un fenomen que segurament va passar desapercebut per a la majoria de la gent. Els reis mags pregunten al rei Herodes que sembla que no en sap res de la nova estrella i ha de preguntar als seus sacerdots on ha de nàixer el Messies. Així que el fenomen celeste potser no havia de ser massa evident.

Es va especular durant un temps si l’estrella de Betlem hauria sigut un cometa. Els càlculs demostren clarament que cap dels cometes coneguts va fer una aparició per aquelles dates. La creença popular que l’estel era un cometa té un origen medieval. Prové del pintor italià Giotto, que en el fresc de l’adoració del reis de la Capella dels Scrovegni a Pàdua, l’any 1305, va incloure un estel amb cua. Va ser una incorporació purament estètica, ja que l’any 1301 havia vist el pas del cometa Halley i l’havia fascinat. A partir d’aleshores es va seguir aquesta tradició.

Kepler mateix afina una mica més el càlcul del límit inferior de l’any del naixement de Jesús. L’historiador romà Flavius Josephus conta que el rei Herodes el Gran, va morir després d’un eclipsi de Lluna que s’observà a Jerusalem. Kepler calcula que aquest eclipsi va ocórrer l’any 4 a.C. i, recordant que aquest rei ordenà matar tots els xiquets menors de 2 anys, va obtindre els anys 7-6 a.C. com els més probables per al naixement de Jesús.

Hi ha altres propostes per a l’estel de Betlem. Una és associar-la a la conjunció dels planetes Júpiter i Venus, i també a la de Júpiter i l’estrella Regulus de la constel·lació de Leo, que s’esdevingué els anys 3-2 a.C. L’acceptació d’aquesta hipòtesi implicaria retocar la data de la mort del rei Herodes.

L’observació d’una nova -tipus d’estel que presenta esclats recurrents d’augment de lluminositat- pels astrònoms xinesos i coreans l’any 5 a.C., pot ser també un bon candidat.

Finalment s’ha associat l’estel de Betlem amb la primera observació de l’esclat de la nova Mira a la constel·lació de la Ballena (Mira Ceti) que va ocórrer durant l’època de la triple conjunció de Júpiter i Saturn de l’any 7 a.C.

La data exacta del naixement de Jesús és també una incògnita. De fet en l’evangeli de Lluc 2:8-20 es diu que uns pastors que vivien al ras i de nit es rellevaven per guardar el seu ramat i això en hivern a Israel i Palestina és impossible. Fa molt de fred, gela i de vegades neva. Hauria de ser, per tant, a la primavera. En els primers anys del cristianisme quan els cristians eren perseguits, el Nadal va ser una festa de data variable per no ser detectada. Després cap al segle IV, quan va ser la religió oficial de l’imperi romà, es va posar finalment el 25 de desembre. La idea era substituir la festa romana de la Saturnàlia, dedicada al déu Saturn, que era una festa de llibertinatge, semblant al nostre carnaval, en la qual els amos feien d’esclaus i aquests d’amos. La gent, a més, s’intercanviava regals. Era una celebració en honor al Sol renaixent, que a partir del solstici d’hivern torna a pujar a poc a poc i, per tant s’allarguen els dies. El nostre Nadal va adaptar la tradició de fer i rebre regals. I podem assegurar que aquesta no prové dels regals que feren els reis mags en un pessebre als afores de la població de Betlem.

Si voleu ampliar la informació sobre aquest tema podeu llegir els excel·lents articles de Salvador J. Ribas i de Mark Kidger.

La imatge adjunta representa el cel nocturn en direcció al sudest el dia 1 d’octubre de l’any 7 aC cap a les 9 del vespre. Si la voleu veure bé obriu-la directament o bé salveu-la al vostre ordinador i obriu-la des d’allí.