15 d'agost de 2005
Sense categoria
2 comentaris

EN EL CERVELL DE L’ESTIU. ELS FULLETONS ENGRONSAREN LA MEVA INFANTESA (XVI)

La resposta del lector és un bon estimulant. Gràcies per terra, mar i internet!

IMMUNDÍCIA (III)

Resum del publicat: Tiana, una al·lota mallorquina que habita a Barcelona, d’uns trenta-cinc anys, escriu un dietari en què conta la telefonada de sa mare que li diu que la necessita. Vol que torni a Mallorca d’on partí fa quinze anys després de la mort del seu pare en accident de cotxe i per mor de la mala relació amb sa mare. Té dos germans, el gran,Toni –empleat de banc, casat i amb fills– i Rafel, el petit, –informàtic, fadrí– En el vaixell queda impressionada per la destrossa del litoral illenc. I quan va cap al seu poble, Rocadern, comprova també que entre autopistes i urbanitzacions tot fa ull. Arriba a Son Fontdesal, troba la finca molt abandonada, i la seva mare .
***

Tiana, escrivies amb la plagueta damunt els genolls, a l’ombra de la cova dels Anegats, i els reflexos blaus de l’arena i verdosos de les posidònies t’il·luminaven la fesomia: «Intent aturar el temps. Intent fer més flexible el temps. Intent aclarir-me en aquest espai de Son Fontdesal en què m’he vist submergida violentament dins un temps passat tan ple de records nous de trinca que onsevulla que mir, onsevulla que toc, onsevulla que ensum, onsevulla que sent, em veig arrossegada per un vertigen continu i dins l’emoció excessiva que he de controlar sempre seguit. Com si tingués dins el cap un mirall tot ple de pols acumulada, àcars i àcars d’anys i anys, que un venteguer hagués bufat des que vaig arribar a l’illa i em trobàs dins la visió d’una boira espessa amb flaixos d’una vida anterior ben perduda. Quina arribada més forta! Mumare va plorar com una desesperada fins que va tenir alè. Sabia que això formava part de les seves posades en escena lloccomuneres i espectaculars. No m’impressionava gens. Em mirava de dalt a baix i amollava expressions que ja havia oblidat: “Estàs massa prima, estàs prima com un tel de ceba, Tiana, estàs feta un moc! Et peixiré i en dos dies treuràs el reverd. Tens el color trencat. Per Barcelona tot el menjar és de càmera, tot és química. No és vera? Estàs xuclada. No estaràs malalta?” L’escoltava com si la seva veu m’arribàs de molt enfora i em costàs reconèixer-la. La mirava als ulls banyats, aquells ulls que quan era petita foren verds i resplendents i ara quasi no es veien, pansits, al fons d’unes ulleres fondes, arruades i liloses com les d’Anna Magnani a Roma città aperta. Ha! Ha! És vera que vaig pensar en la Magnani i em va fer gràcia. Asseguts davall el porxo que pega al bosquet devíem parèixer una escenografia de comèdia regional: en Toni, immòbil com un estaquirot, que repetia que se n’havia d’anar perquè na Martina l’esperava per acompanyar el nin gran a les classes de paddle i el petit a judo, i mumare que li deia que esperàs una estona perquè havia preparat un cafè amb una coca d’aquelles que li agradaven tant. I jo que em mirava com embambada dues persones de les quals no en sabia quasi res, mentre el cervell em feia tic-tac, tic-tac, com si una bomba de rellotgeria estàs preparada per explotar en qualsevol moment. Potser exager, potser estic imaginat-me un personatge que no existeix i tot és més casolà: mare crida filla perquè se sent vella, vol fer les paus i estar amb ella unes vacances. I, al mateix temps, també veure els seus tres fills units. No, això no és vera de cap manera. Les coses són més senzilles. Aquest matí he notat de bell nou aquella adoració de mumare cap al seu fill gran i la mateixa sensació d’incomoditat cap a mi. I he vist l’obediència del fill gran cap aquella dona dominadora i la meva indiferència aconseguida amb el preu de la separació. Hem berenat plegats i mumare ha fet la plorinyedeta pel meu pare. M’ha fet ràbia, com si tocàs alguna cosa sagrada de mala manera, però no ho he demostrat. Tornar gran, serà tornar hipòcrita? Quan en Toni ha partit he sentit que li deia fluixet a mumare: “No li conteu res d’allò. Ja em parlarem avui vespre. M’enteneu, no li conteu res.” Era tan colló que es pensava que jo era sorda com mumare. Ves a saber per on em sortiran, embulls de família segurament. Ara nedaré fins esbraonar-me, estic contenta perquè avui vespre vindrà en Rafel i soparem plegats. L’enyor. El darrer pic que va venir a Barcelona coincidírem en tantes de coses que no em podia avenir. M’agrada aquesta cova dels Anegats, on trobaren abans de jo néixer, uns enamorats que s’havien ofegat plegats, sempre va ser una cosa molt misteriosa, sempre vaig pensar que els havíen assassinat. Tot això m’accelera molt.» Tiana escriu l’endemà matí: «Encara no ho puc creure però ho he d’escriure. Ahir vespre en Toni em telefonà devers les vuit. Mumare acabava de preparar el sopar. Em digué que en Rafel havia tingut un accident amb la moto i estava molt malament, que no digués res a mumare i que em passaria a cercar. Quan arribàrem a l’hospital de Manacor ja era mort. Va ser un xoc frontal. S’havia destrossat tota la cara. Estic desfeta. No he plorat ni una llàgrima!» (continuarà)

Heu anat a veure els llits de la Mare de Déu Morta?

Fins aquí m’arriba el perfum novellador de l’alfabeguera i el tremolors dels bellveures…

Mentrestant Iraq, Hiroshima&Nagasaki, Gaza, Roquetas, Guadalajara &Sons.

  1. A la fi he pogut acabar de llegir la tercera part. Vaig començar l’altre dia a llegir-la al diari, mentre bevia a les totes un tallat boníssim, massa bo per ser begut tan aviat. No vaig poder acabar la lectura com m’hauria agradat i ara, per fi, l’he trobat. Quines ganes de seguir llegint! Quan arribarà? Salutacions!

    http://bloc.balearweb.net/136

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!