BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Cinquanta-dos mesos sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 25 de juny de 2012 per aniol



“[…] però si només he de triar un llibre em quedaria amb ‘Les metamorfosis d’Ovídia‘, i concretament amb el conte que dóna títol al recull. Reuneix totes les virtuts de la seva literatura i hauria de ser lectura obligatòria a les escoles”.

 

David Castillo, 36 mesos sense Josep Palau i Fabre



Reprenem l’anàlisi de la producció de contes de l’Alquimista. En aquesta ocasió ens referim a Les metamorfosis d’Ovídia, l’únic dels 5 volums de contes que no té cap escrit a tall de pròleg. Es tracta d’un recull de dotze contes que narren les relacions dels éssers humans amb diversos factors que els envolten.

 

L’aigua primigènia

Relació de l’ésser humà amb l’aigua, amb el mar, amb el fet de nedar. Josep Palau i Fabre era un boig de l’aigua i de nedar al mar, i en aquest conte es fa palès. És un conte oníric on a força de nedar i nedar i nedar s’arriba a la puresa, a un estat pur o al retorn a la matriu materna.

Ell, el dèspota, el malvat, el tirà, l’abominable

Conte molt cruel sobre la solitud humana.

Una governanta d’un hotel luxós de París fa la seva feina d’una manera excel·lent. No se li coneix marit, ni amant ni home. Però algú dèspota, malvat, cruel, tirà la tortura. Què serà?

La imaginació del lector es dispara.

Té un toc de realisme màgic.

La carta, la carta!

Allò que és dit, allò que és llegit i allò que és escrit pot ser diferent  i pot provocar contradiccions un cop es deixa reposar i passa un temps.

Una dona envia una carta amb un mot escrit i un cop enviada, se’n repensa i la vol recuperar. Ho aconseguirà? Com ho farà?

Simbolisme sobre l’amor i tot allò que l’envolta i el rodeja: els dubtes, les passions cegues, la seguretat, etc.

Un altre conte molt interpretatiu.

Les salvatgeries

Conte que explora les dues cares de l’ésser humà: la polidesa i la bona educació contra el desfogament i la violència.

El punt de vista d’aquest conte és el business, un negoci molt apropiat per als temps que corren.

Palau no desaprofita l’ocasió per esmentar la sexualitat com un dels elements inherents al negoci de les salvatgeries.

Atavismes

L’ésser humà i la superstició, l’atzar, la bona i la mala sort, i la rivalitat.

Se’ns plantegen dubtes sobre si és permès o no realitzar accions dins uns paràmetres cívics més o menys establerts com la que fa una de les dues protagonistes.

És un conte molt divertit on, de nou, el lector haurà d’imaginar com acaba la història.

L’edat de Matusalem

L’ésser humà i el pas del temps. Conte sobre el temps que han de viure els homes i les angoixes que se’n deriven, ja en sigui molt, o en sigui poc, de temps.

No hi falten intents de seducció a noietes joves.

I per fi trobem la resposta (imperdible!) a la pregunta del milió: Quina és l’edat de Matusalem?

La veu de Ludmila

Conte al·legòric sobre la veu humana i les seves circumstàncies. El record d’una veu perfecta engega la capacitat per recordar sons.

Existeix la veu de l’ànima?

És divertit com embolcalla el conte Palau i Fabre.

La noia de l’orangutan

Els gelos, la gelosia, contemplada des d’un punt de vista brutal,  animal, salvatge.

El valencià d’Estocolm

Un dels contes més divertits del recull. Un valencià obsessionat per les sueques. D’on pot ser aquest bon home?

Apareixen inevitablement les taronges valencianes i les seves correlacions eròtiques.

El vell Vladimir

A parer meu, el millor conte del recull.

Narració a tomba oberta d’una juguesca entre militars.

Embolcallada, disfressada, de les polítiques vàries de l’època d’entreguerres, Josep Palau i Fabre confereix un conte realment dur i bestial sobre un dels jocs més aterridors.

Els mots crucificats

Dedicat, com no podia ser d’altra manera amb el títol que hi duu, a Màrius Serra, enigmatista.

Un enigmatista és aquell que parla amb enigmes.

Ens planteja la relació de l’ésser humà amb els mots i com a través d’ells es pot assolir la plenitud, la puresa total i la nostra redempció com a persones.

Hi ha una pregunta final per al lector que busca descaradament la seva complicitat.

Les metamorfosis d’Ovídia

Relació de l’ésser humà amb la màxima expressió de la vida: el naixement.

Qui és Ovídia? Quina relació hi té amb els naixements?

Josep Palau i Fabre connecta la matriu humana d’aquest darrer conte amb la matriu del primer conte del recull: L’aigua primigènia.

I què és per a Palau la matriu humana? No hi ha ombra de dubte, és el Paradís.



Altres apunts sobre els contes de Josep Palau i Fabre:

-Els pròlegs dels contes (38 mesos sense JPiF)

-Contes despullats (39 mesos sense JPiF)

-La tesi doctoral del diable ( 41 mesos sense JPiF)

-Amb noms de dona (44 mesos sense JPiF)

-Un saló que camina (46 mesos sense JPiF)



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.