Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

20 d'octubre de 2007
0 comentaris

Sitges 2007: Kantoku Banzai! / Glory to the filmmaker!

Foto Takeshi Kitano i el seu ninot “alter ego”, a Kantoku Banzai!

En tornar de Venècia, un amic em comentava que Kantoku Banzai! no està gens bé i que el mateix Takeshi Kitano, parlant d’aquesta pel·lícula i de l’anterior, Takeshi’s, ho reconeixia, amb unes declaracions que més o menys feien així: “El cinema ha d’evolucionar. Jo havia arribat a un punt, però no m’hi puc estancar, busco la manera d’avançar, d’anar més enllà…” I, certament, no se’n surt. A Sitges, un col·lega que l’havia vista abans que jo, em deia que Kitano es feia un harakiri artístic a Kantoku Banzai! I, efectivament, és tan així, que fins i tot a la pel·lícula hi ha un moment que el mateix cineasta, en el rol d’un autor a la recerca d’un cinema que valgui la pena de fer, intenta un harakiri. Jordi Costa, també en parlava a l’ Avui del 18 d’octubre de 2007, en termes d’ Autoapocalipsi del geni.

He de confessar-vos que tinc sensacions ambivalents, en contemplar com el creador d’Hana-Bi s’enllota en la perplexitat… (per seguir, cliqueu aquí: Vull llegir la resta de l’article).

D’una banda, Kitano repassa amb agra ironia (tan murri com vulgueu, però amb ostensible insatisfacció) les formes que reïxen del cinema oriental, incloent-hi les que li han donat a ell prestigi i reconeixement. El cas és que no s’hi troba, no s’hi veu reciclant-les, ni reproduint-les. Per altre cantó, articula Kantoku Banzai! al voltant d’un relat absolutament poca-solta i patèticament brega per aguantar-lo, a base de sortides pròpies d’aquell populista, vulgar i televisiu “humor groc” que tants calerons li ha proporcionat.

Mentre se’m fa curta, per insuficient, la reflexió sobre la perplexitat autoral i les formes cinematogràfica; m’entristeix veure com s’enfanga en un producte finalment impossible, que no va enlloc. Em temo que ni tan sols li ha servit, a Kitano, per treure’s noses del damunt, per autodepurar-se: no sembla que Kantoku Banzai! hagi de conformar, amb Takeshi’s, un catàrtic període de crisi, perquè en pugui sortir artísticament reviscolat. I, diguem-ho de passada, aquesta pel·lícula tampoc no crec que tingui gaire públic

I aquí és on ve l’harakiri de què parlava l’amic, la immolació que esmenta Jordi Costa. Kitano ha volgut clarament autodestruir-se com a autor. És com si defugís la via de la reflexió, que apunta, per agafar el viarany del suïcidi artístic, no pas venent-se a la comercialitat, sinó estimbant-se en un absurd gairebé d’individu depressiu. I això fa mal, em fa mal. Em sap greu contemplar aquest exercici es pot dir autofunerari. Tan sols em queda el dubte (potser l’esperança) que es tracti d’una de les recargolades i imprevisibles giragonses de Kitano, que anteriorment ja ha estat capaç de passar del dolor insuportablement corrosiu de Hana Bi (1997) a l’amable lleugeresa de L’estiu de Kikujiro (1999). Si més no, val la pena que tinguem en compte que aquest mateix 2007, ha dirigit un entranyable episodi (sobre una tronada sala de cinema rural, al Japó) del film col·lectiu Chacun son cinéma, produït amb motiu del 60è aniversari del Festival de Canes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!