A tall d'invocació

blog d'Enric Balaguer

16 de febrer de 2016
0 comentaris

“Bocins de mi, bocins de tu” de Llorenç Garcia

Sorprén que una opera prima tinga la maduresa i el nivell que presenta Bocins de mi, bocins de tu  de Llorenç Garcia (Yecla, 1979). No sols perquè hi ha un món i una veu pròpia sinó un desplegament de temes ple d’originalitat i amb una inventiva poderosa.

         Bocins de mi, bocins de tu, està format per narracions breus. En bona mesura, participen de la poètica de l’acudit: desenvolupen una situació que deriva envers una sorpresa final. Podríem parlar de narracions espasme, perquè ixen totes d’un colp. Això, té coses molt bones: la rapidesa i l’efecte glop (up! dins!). Però en alguns casos, trobem un final que sembla precipitat. I tot i que el conjunt és un punt desigual, hi ha peces memorables.

Llorenç Garcia es dóna a conèixer com un escriptor moralista, bel·ligerant amb hipocresies de polítics, fórmules d’èxit fàcils i enganys publicitaris. Un bigarrat formigueig d’impostures queden delatades. Aquest posat de denuncia va acompanyat d’un humor que converteix el fets observats en situacions esperpèntiques i ho dissol tot en una gran amenitat. Sovint és la hipèrbole o la inversió de situacions tòpiques allò que ens desvela els valors vivificants.

L’autor es mostra una creativitat amb espurnes delicioses d’enginy, com quan s’inventa el “sorpresisme”, en un relat titulat també així, una tècnica literària de resultats amb èxit o quan al relat “Suïcidi?” ens explica la “causa vertadera de la veu aflautada del dictador espanyol”.

L’autor, segon ens diu en el relat “La meua gran decisió”, capbussant-se en la fondària dels temps, va descobrir la saviesa medieval i amb ella que la fe i la passió mouen la vida. No tot va ser fàcil —diu—però va ensumar la saviesa perenne de vells trobadors, Ramon Llull i Ausiàs March.

I en algun moment va apostar per continuar viatjant salvant mots. És la manera d’explicar l’enamorament de Llorenç per la cultura catalana. Ell que és nascut a Yecla i de cultura castellana. En una entrevista a La Vanguardia ho explicava així: “La lengua catalana —confessava— es un auténtico altar de grandes figuras literarias. En sus palabras siento mucha profundidad y el peso de una historia que se sumerge en la noche de los tiempos.”

L’escriptor es mou amb fluïdesa en un llenguatge literari, elegant i precís, que usa amb una naturalitat envejable. Tot plegat —per seguir amb la rima—ben estimable i ben admirable.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!