A tall d'invocació

blog d'Enric Balaguer

31 d'agost de 2015
0 comentaris

Francesc Viadel, La gran depuració. Catalanistes, marxistes, nazis, jueus i traïdors. Desmuntant el catalanisme espanyol.

Quan pensàvem que ho sabíem tot sobre l’anticatalanisme –és com furgar en la nostra biografia intel·lectual i en l’arxiu periodístic dels darrers trenta anys— el llibre de Francesc Viadel La gran depuració. Catalanistes, marxistes, nazis, jueus i traïdors. Desmuntant el catalanisme espanyol, ens presenta una analítica fulgurant sobre el tema. Ací teniu la foto que li va fer Bernat Vilaró a “El Singular”.  El llibre té el mèrit de fer-nos veure l’anticatalanisme al País Valencià, a les Illes i al Principat no com a tres guerres diferents tot i els seus matisos, sinó com les notes d’una mateixa partitura. Aquesta música que presenta les mateixes formes (o quasi) té com a centre motor un espanyolisme amb una natura intransigent i excloent. Aquest nacionalisme ha decretat que Espanya sols és allò castellà, la resta o bé són manifestacions residuals i folklòriques, o bé una amenaça inventada pels enemics de la pàtria a fi i efecte de fer-la malbé. En tot cas, el basquisme, el catalanisme o el galleguisme són substàncies tòxiques que s’han de combatre amb totes les armes disponible, atés el seu tarannà perniciós i dement. Per una altra banda, la seua inconsistència, segons defensa aquest espanyolisme, és històrica, sociològica, cultural, política i, fins i tot, humana.

Hi ha quelcom que sembla difícil d’acceptar per una ment sense prejudicis nacionalistes, l’espanyolisme no veu el català com una llengua i una cultura sinó com un invent per a “fotre” la pàtria. Res fa que la Constitució espanyola del 1978—tantes vegades invocada últimament— consagre la seua realitat i en demane protecció mitjançant la cooficialitat. A partir d’aquesta realitat, palpable, quotidiana en alguns mitjans de comunicació, l’espanyolisme llença un conjunt d’exabruptes, soflames, atacs, diatribes d’una irracionalitat descomunal, mentides fantasioses, fal·làcies d’espantaocells i un llarg etcètera que no cabria en aquestes pàgines. Un dels mèrits d’aquest llibre és que n’exemplifica —i en general es corrobora la semblança entre els atacs al País Valencià a les Illes o al Principat— la taxonomia de recursos. Vegem, per un costat, hi ha la demonització absoluta que pren formes diverses com ara recórrer a dir que es tracta d’agents pagats per potències exteriors (recordem l’or de Moscou o de la burgesia catalana); l’estrangerització (mai no ha existit això ací, en aquesta terra, o aquestes formes de parlar són estranyes, és un invent actual o de fa poc temps…); fal·làcies que volen fer passar els botxins en víctimes (obliguen els xiquets a parlar català i els prohibeixen el castellà); fal·làcies d’espantaocells (han dit que volen acabar amb Espanya…). I per posar un altre exemple, refrescat més recentment, la idea és que hom mira al passat i no al futur (aldeanització).

Els fets tenen a veure, és clar!, amb una democràcia poc sòlida, amb un franquisme residual, amb un desconeixement de la història, però també amb alguna cosa més. Aquesta cosa més se situa en l’esfera de la identitat i té components psicològics tant o més decisius que sociològics. La demonització, l’atac furibund, l’acrobàcia fal·laç i verinosa, si ho encarem des del prisma individual, deixa rastres d’un subjecte sense idees, sens arguments i vertaderament aporegat. Una bèstia que se sent acorralada ataca amb una agressivitat desmesurada, inventant-se naturaleses criminals, perills apocalíptics i mentides de tot tipus. La vertadera dimensió de les coses és que l’Altre d’aquesta espanyolitat no és un subjecte fort (aparentment), sinó prou dèbil, sense grandeses, ni solemnitats. “De gent sense místics,/ ni gran capitans” —que deia Raimon en una de les seues cançons mítiques. Llavors, com naix aquesta fúria destructora? Vertaderament el catalanisme posa en perill tot un estat?

Al remat, un acaba preguntant-se si vertaderament els espanyols es cregueren el seu propi discurs sobre Espanya, la seua grandesa històrica, el seu pes en el món, les seus aportacions culturals, veurien amb tanta malicia les manifestacions culturals catalanes? No serà que aquesta persistència tossuda en ser —malgrat tot els avantatges— de ser— deia— català, (valencià o mallorquí, o gallec o basc) posa en dubte els seus principis? Qüestiona la seua creença, aparentment una veritat de caire evident?

El llibre de Viadel està escrit amb agilitat periodística, amb habilitat expositiva i dialèctica —aquesta darrera pròpia d’un professional de les idees.  El text s’engul com un refresc a l’estiu, tot i la duresa d’algunes posicions que semblen nascudes d’un malson apocalíptic. O bé d’un desequilibri mental. Però qualsevol expert sap que el tema nacional convoca elements de caire irracional, on el fanatisme acampa de manera còmoda i on la posició dels individus es mesura no amb la racionalitat, el diàleg o l’intercanvi d’idees, sinó sobre un conjunt de creences algunes de les quals serveixen perquè un individu se senta més valorat en la seua pròpia comunitat. Els discursos nacionals excloents tenen un aire teleològic —de veritats absolutes, de principis inqüestionables— i aquesta és la naturalesa més perillosa i obtusa. No haurien de ser així, però com ocorre en la religió: molts —potser la majoria— de la pàtria en fan un fonamentalisme.

Foto de Bernat Vilaró, “El Singular”

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!