A tall d'invocació
blog d'Enric Balaguer
“Si no escrivís…”
Llig uns versos de Montserrat Abelló: “si no escrivís/és com si no existís./ Em desconec. /Oblido qui sóc. / I temo que hauré de tornar/ a confegir-me.”
Crec que són un bon resum de l’efecte d’escriptura, i expliquen la dèria dels dietaristes i de gent amb malalties afins. No ho veieu així? La poetessa parla d’escriure com una necessitat existencial, com un exercici de coneixement –d’autoconeixement–, com una operació que refresca la memòria, ço és activa la identitat. En definitiva escriure és un exercici necessari perquè s’identifica amb la consciència d’un mateix, amb la consciència de viure. Viure i escriure s’acoblen, s’intercanvien…
En parlar d’açò, i d’aquesta manera, sembla que fem una defensa gremial. Les apologies de l’escriptura, que habitualment fan escriptors, com els fusters que mai no parlaran bé de l’alumini. D’altra banda, pareixen exaltacions romàntiques, amb un misticisme difús i exagerat. Oh, l’escriptura…! Però la cosa és molt simple, encara que no sempre usem expressions tan senzilles com les de la poetessa tarragonina. (n’hi ha mes)
Altra cosa és que aquest exercici siga sempre insatisfactori, perquè el desig vital és insaciable. També hi ha molts paranys en l’escriptura. Un n’és el narcisisme. Però en fi, el tema té moltes puntes com per degollar-lo en un simple post… Em quede, plàcidament, amb aquesta confessió sobre la necessitat d’escriure, encara que el matí d’aquest dimecres siga fred i gris, amb un cel ennuvolat i amb una mar intranquil·la, des de la Serra Grossa al cap de Santa Pola, amb irisacions esmaltades…
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Supose que se n’ha parlat molt. Per què escrivim o, en general, les persones, per què fem art? M’atrevesc a dir que no ho sé exactament però sé que necessite escriure, més o menys, millor o pitjor, però sí, és una necessitat.