Pols d'estels

La primavera avança a passos agegantats i els dies de pluja s’alternen amb els d’un sol radiant. La nit encara és fresca però ja fa goig atrevir-se a eixir al ras per veure les meravelles del cel, els planetes i el moviment incessant de la Lluna.

Júpiter i Saturn seran, per fi, els planetes del mes. Els veurem a hores fàcils, en les primers hores de la nit o just passada la mitjanit.

Júpiter és el rei de la nit. El planeta es troba situat en la constel·lació de la Verge, ben prop de l’estel Spica, i és visible durant tota la nit. Aquests dies ix per l’horitzó est a la posta de Sol i es pon per l’oest en fer-se de dia.  Això és així ja que Júpiter es troba en oposició a la Terra, és a dir, la separació angular Júpiter-Sol és de 180º, i, per tant, el planeta es troba a la mínima distància al nostre planeta. És el moment òptim per aconseguir impressionants fotografies del gegant gasós com la que encapçala aquest apunt obtingut pel telescopi espacial Hubble a principis d’abril.

No cal, però, un telescopi gran per veure les meravelles ondulants de l’atmosfera del planeta. Un de petit serà suficient per observar-lo, per gaudir del ball de les seues llunes, per albirar en una nit clara la Gran Taca Roja i les bandes dels núvols.

Per als no iniciats en les ciències del cel la Lluna, com sempre, ens ajudarà a trobar-lo al firmament. Un quart creixent de Lluna se situarà ben prop del planeta la nit del 7 de maig. Aquesta nit, el trio celeste format per la Lluna, Júpiter i per l’estel més brillant de la Verge Spica serà ben espectacular.

El segon dels planetes gegants, l’anellat Saturn, és troba ara mateix molt més lluny de nosaltres. Situat a 1398 milions de quilòmetres, al cel brilla com un estel de 1,17 magnituds. Així i tot, és interessant fer-hi una ullada pel telescopi per admirar el sistema d’anells i recordar que en aquest dies s’hi està jugant una de les darreres proeses de la tecnologia humana: fer passar una petita nau Cassini per l’espai de 2000 km que hi ha entre el planeta i els anells. La nau de la NASA, que acabarà morint el proper 15 de setembre, ens ha fet conéixer extensament durant els passats 13 anys Saturn i les seues llunes, especialment Tità i Encèlad, la lluna gelada de Saturn.

Com passà amb Júpiter, la Lluna també ens ajudarà a trobar el planeta anellat al cel. La nit del 13 al 14 de maig el nostre satèl·lit es situarà al costat de Saturn. En aquest cas la col·laboració de la Lluna serà més necessari donada la poca brillantor del planeta en aquesta temporada d’observació.

Finalment caldria parlar dels planetes observables poc abans de l’eixida del Sol. Venus i Mercuri es troben a hores d’ara situats a la dreta del Sol vist des de la Terra i, per tant, caldrà matinar per observar-los adequadament. Si mirem cap a l’est cap a les 6 del matí, veurem Venus més alt al cel, mentre de Mercuri es troba mol arrapat a l’horitzó. El matí del 23 de maig podrem veure com Venus, la Lluna i Mercuri s’alineen, cosa que farà més fàcil la seua localització al cel.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de maig de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Fotos:

1.- Aquesta foto de Júpiter va ser presa pel telescopi espacial Hubble quan era relativament a prop de la Terra, a una distància de 667 milions de quilòmetres. Hubble revela la bellesa complexa i detallada dels núvols de Júpiter en les bandes de diferents latituds, conegudes com a regions tropicals. Aquestes bandes són produïdes per aire que flueix en diferents direccions en diferents latituds. Les àrees de color més clar, anomenades zones, són d’alta pressió on l’atmosfera s’eleva. Les regions més fosques de baixa pressió on les caigudes d’aire són anomenats cinturons. La Gran Taca Vermella, una tempesta de llarga vida amb més o menys el diàmetre de la Terra és el tret més distintiu. Unes tempestes molt més petites apareixen com a ovals blancs o de color marró. Crèdits: NASA, ESA, i A. Simon (NASA Goddard).

2.- Esquema de l’oposició de Jupiter. Why Jupiter is closest on April 8.

3.-5. Diversos moments del cel de maig. Stellarium.

Enric Marco, astrònom de la Universitat de València i veí de Tavernes, ca tancar ahir per la vesprada el cicle d’activitats de la Setmana Cultural de la Gent Gran amb una xarrada sobre “El cel nocturn de la Valldigna”.

Marco començava recordant que observar el cel per la nit ple d’estrelles era un fet habitual en el passat quan Tavernes era un poble eminentment agrícola. En els anys quaranta i cinquanta els carrers de tots els pobles estaven molt pocs il·luminats i l’efecte sobre el medi ambient era poc important. Ara, però, el cel nocturn està ocult per culpa de la contaminació lumínica.

És que, com Marco comentà, a partir dels seixanta i setanta es canvià la llum dels carrers, s’augmentaren els punts de llum i la potència. Aquest procés normal que va passar a tots els pobles de l’estat, es va desbocar al llarg dels anys amb la instal·lació de més i més llum.

L’astrònom ha estat crític amb la situació actual, i comparava amb la resta de l’Europa, on s’ha mantingut un nivell raonable d’enllumenat, mentre a totes les poblacions valencianes es viu la “cultura de la llum”, quan més llum hi haja sembla que és millor quan seria el contrari. La incidència sobre l’entorn natural és, per tant, important, sobretot a les grans ciutats com València.

L’actual “moda” de les llums leds ha estat també citada per Marco, assenyalant que la substitució de les llums actuals grogues de sodi d’alta pressió per leds blancs no és la solució. Amb aquests Leds potser s’estalvia però cal saber que aquests Leds tenen una important contribució de llum blava amb un efecte molt negatiu sobre el medi ambient i sobre la salut humana, com demostren les més recents investigacions científiques.

Alguns pobles valencians, com Ontinyent o Aras de los Olmos, han optat per usar un tipus de leds més sostenibles, sense blau en els seu espectre, els anomenats leds ambre. Per cert, com va recordar Aras és un municipi dels Serrans que pertany a la Reserva de Cel Fosc Gudar-Javalambre, avalada per la Fundació StarLight de la Unesco.

Marco ha acabat recordant el cel fosc com un patrimoni cultural perdut en gran part del món, un patrimoni que ha estat present durant tota la història de la humanitat. Amb les estrelles s’han format constel·lacions, s’han recreat mites i, amb l’observació i la meditació sobre elles, científics com ara Ptolomeu, Copèrnic, Galileu, Newton o Hubble van poder explicar com és l’univers.

Fotos: Diversos moments de la xarrada. L’última foto amb la tècnic de benestar social i les regidores Noe Alberola i Llum Sansaloni.

A partir de la notícia de la Cotorra de la Vall: Una xerrada d’Enric Marco sobre “El cel nocturn a la Valldigna” tanca la Setmana Cultural de la Gent Gran.

Avui, 22 de març, dia de la Terra, se celebra a tot el món la Marxa per la Ciència, una mobilització dels científics i dels ciutadans preocupats per les polítiques que menyspreen i fins i tot ataquen el coneixement científic i tot el que ha aportat per al benestar de la humanitat.Si tot va començar l’any passat arran de l’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca, amb la política dels fets alternatius a la ciència, i sobretot amb la negació de totes les proves de la realitat del canvi climàtic, la situació s’ha fet més greu després de la presentació de la proposta dels primers pressupostos nord-americans. Per al pròxim exercici, es preveu un augment desorbitat de les despeses militars, diners que provindran d’una disminució dràstica de les inversions en recerca en les grans agències científiques com ara la NASA, que haurà de renunciar a algunes de les futures missions de satèl·lits mediambientals o la molt castigada Agència de Medi Ambient que veurà retallats els fons per a l’estudi del canvi climàtic.

La marxa principal als Estats Units serà a la ciutat de Washington on s’espera l’assistència de milers de persones, científics però també persones que reconeixen el veritable paper de la ciència en la societat actual. Unes 220 associacions científiques nord-americanes s’han adherit a l’acte per reivindicar el paper essencial de la ciència en la societat. Està previst que intervinguen els tres científics que presideixen la protesta: la biologa Lydia Villa-Komaroff, la pediatra Mona Hanna-Attisha i el científic i divulgador Bill Nye.

La protesta, però, serà global ja que altres 550 ciutats de tot el món faran també manifestacions o concentracions. A Bogotà, ciutat de Mèxic, Paris, Copenhaguen, Londres així com Madrid, Sevilla o Granada. A Barcelona s’ha fet aquest matí un acte al Parc de Recerca Biomèdica amb diverses xarrades i activitats.

La iniciativa de la Marxa per la Ciència va néixer als Estats Units, a semblança de la Marxa de les Dones del gener passat, com a resposta a la profunda preocupació de científics i ciutadans davant la creixent onada de polítiques anticientífiques i l’erosió de la imatge social de la ciència. La pàgina web March for Science explica clarament el sentit de les mobilitzacions:

“La Marxa per la Ciència defensa una ciència fortament finançada i transmesa públicament com un pilar de la llibertat humana i la prosperitat. Ens unim com un grup divers i imparcial per cridar ben alt per la ciència que sustenta el bé comú i per als líders polítics i els legisladors per que promulguen polítiques per a l’interès públic basades en l’evidència.

La Marxa per la ciència és una celebració de la ciència. No és només sobre científics i polítics; és sobre el paper real que exerceix la ciència en cadascuna de les nostres vides i la necessitat de respectar i fomentar la recerca que ens dóna coneixement del món. No obstant això, la marxa ha generat una gran quantitat de controvèrsia al voltant de si els científics s’han d’implicar en la política. Davant d’una tendència alarmant cap al descrèdit del consens científic i la restricció dels descobriments científics, podríem preguntar en el seu lloc: ens podem permetre el luxe de no parlar en la seua defensa?

La gent que valora la ciència ha estat en silenci durant massa temps front a les polítiques que ignoren l’evidència científica i posen en perill tant la vida humana com el futur del nostre món. Les noves polítiques amenacen amb restringir encara més la capacitat dels científics per investigar i comunicar les seues troballes. Ens enfrontem a un possible futur on la gent no només ignore l’evidència científica, sinó que tracte d’eliminar-la per complet. Romandre en silenci és un luxe que ja no ens podem permetre. Hem d’estar units i donar suport a la ciència.

La utilitat de la ciència per la política no és un assumpte partidista. Les agendes i polítiques anti-ciència han avançat gràcies als polítics d’ambdós costats del passadís, i fan mal a tothom – sense excepció. La ciència tampoc ha de servir a interessos especials ni ser rebutjada en base a conviccions personals. En la seua essència, la ciència és una eina per a la recerca de respostes. Pot i ha d’influir en la política i guiar el nostre llarg camí de presa de decisions.

La Marxa per la Ciència defensa la ciència i la integritat científica, però és un petit pas en el procés cap al foment de la utilitat de la ciència en la política. Entenem que la manera més eficaç per protegir la ciència és animar el públic a valorar i invertir-hi.

La millor manera de garantir que la ciència influesca en la política és animar la gent a apreciar i comprometre’s amb la ciència. Això només pot ocórrer a través de l’educació, la comunicació i les relacions de respecte mutu entre els científics i les seues comunitats – les vies de comunicació ha d’anar en ambdós sentits. Ha hagut durant massa temps una divisió entre la comunitat científica i el públic. Animem els científics a arribar a les seues comunitats, compartint la seua recerca i el seu impacte en la vida diària de les persones. Els encoratgem, al seu torn, per escoltar les comunitats i considerar les seues recerques i els plans de futur des de la perspectiva de les persones que atenen. Cal traure la ciència dels laboratoris i revistes i compartir-lo amb el món.”

Per: Josep Casulleras Nualart.
La mort de la Cassini, a punt de revelar els últims secrets de Saturn. Vilaweb.

Una de les missions espacials més espectaculars i reeixides de la història comença la seva fase final. Des d’aquest mes d’abril i durant cinc mesos, la sonda Cassini, que orbita des de fa tretze anys el planeta Saturn, farà una sèrie ‘d’òrbites terminals’ en una zona del tot inexplorada: l’espai que queda entre aquest gran planeta gasós i la part més interna dels seus cèlebres anells. Finalment, el 15 de setembre vinent, la Cassini es precipitarà contra l’atmosfera turbulent de Saturn, enviant les últimes dades, mai obtingudes fins ara, fins que pugui mantenir contacte amb la Terra, per acabar encenent-se i posant punt final a una enorme quantitat de descobriments que han permès de fer passos de gegant en l’astronomia.

El suïcidi de la Cassini permetrà d’eliminar el risc que la seva ferralla i els microbis d’origen terrestre que pot tenir acabessin estavellant-se contra alguna de les principals llunes de Saturn i contaminar-les. Precisament, alguns dels descobriments més destacats de la Cassini han estat els que tenen a veure amb la possibilitat que Tità i Encèlad tinguin alguna forma de vida en els respectius oceans líquids que pot haver sota capes de gel. Ho explicava l’astrònom de la Universitat de València Enric Marco al seu bloc de +VilaWeb: ‘El perill que un dia una Cassini descontrol·lada caiga en la lluna Tità, amb mars d’hidrocarburs, o a Encèlad, un món amb dolls d’aigua que denoten l’existència d’un mar interior, és massa gran per a no fer-hi res. Cassini pot dur encara, després de vint anys a l’espai, algun bacteri terrestre resistent i contaminar uns mons, si no amb vida pròpia, sí que amb una química pre-biòtica interessant d’estudiar en un futur.’

Continua en la web de Vilaweb:

La mort de la Cassini, a punt de revelar els últims secrets de Saturn

L’estudi de la percepció que la humanitat ha tingut sobre que són els cometes és apassionant.

En temps antics l’aparició d’un cometa era un esdeveniment extraordinari que s’associava sempre a la mort d’un rei i a un grapat de desgràcies per al seu regne. En una concepció del cosmos geocèntric on tots els cossos celestes segueixen unes òrbites circulars inalterables, la sobtada presència d’un objecte brillant al cel removia consciències. No podia haver cap cos nou al sistema del món vigent.

Però com explicar la presència  dels cometes al cel d’Europa? Si no eren celestes havien de ser atmosfèrics, com propugnava Aristòtil. Tanmateix aquest argument saltà pels aires amb l’arribada del cometa de 1572 que va ser estudiat per Tycho Brahe des de Dinamarca i per molts altres astrònoms europeus, com ara el valencià Jeroni Muñoz. A partir de la posició relativa del cometa vista des de molts punts d’observació europeus, el gran astrònom danés va concloure que el cometa no era cap objecte terrestre, sinó que es trobava més enllà de l’esfera de la Lluna.

Després vingué Edmund Halley, que amb les equacions de la gravitació del seu amic Newton, demostrà que els cometes són senzillament objectes del Sistema Solar però amb una òrbita molt allargassada.

Ara en el segle XXI saben que els cometes provenen dels residus de roques i gels que quedaren en els moments finals de la formació del Sistema Solar. Els reservoris del cinturó de Kuiper i del núvol d’Oort que es troben més enllà de Neptú contenen milions de cossos gelats, que si són pertorbats en les seues òrbites, poden convertir-se en nous cometes.

Els cometes són, per tant, objectes fòssils que conserven en els seus interiors informació molt valuosa per conéixer com va ser la infantesa del Sistema Solar.

Per saber-ne més de tot això l’any 2014 arribà la sonda europea Rosetta al cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko per estudiar-ne la composició. Durant els dos anys de la missió s’hi ha descobert un munt de molècules orgàniques, moltes de les quals són essencials per a la vida com per exemple l’aminoàcid glicina.

De tot això vaig parlar fa uns dies davant d’unes 40 persones a una de les sales de Foment de Gandia, invitats pels company de l’Agrupació Astronòmica de la Safor. La xarrada acabà amb la fabricació d’un cometa en directe. Però això ho podeu veure a la foto que encapçala l’apunt.

Imatges:

1.- Després de construir un cometa, cal traure-li els dolls de gas. Paco Soriano.
2.- Cartell de la xarrada. AAS.

Els primers dies de la primavera ens ha dut cels ben clars per observar els planetes i un creixent de Lluna. Les nits encara fresques poden ser traïdores per a l’observació si no ens abriguem bé. Encara que de dia l’oratge ja és ben suau, a la nit la temperatura baixa en picat.

Aquest mes destacarà per la presencia visible a ull nu de cinc planetes al cel observables en distints moments de la nit.

L’esquiu Mercuri serà visible la primera quinzena del mes si mirem cap a l’oest, en un horitzó lliure d’obstacles. A partir de les 21 h el podreu veure, però, compte! Com que està molt prop del Sol, a les 21.45 ja s’haurà post. Per això l’observació del planeta és sempre un repte.

Tindrem la sort que Mart estarà també visible al cel del capvespre. De dia en dia, l’observarem moure’s ràpidament en el cel de l’oest, poc després de la posta de Sol. Els dies 19-20 i 21 d’abril es trobarà sota el cúmul estel·lar de les Plèiades mentre que el 26 es trobarà situat entre aquestes i l’ull del Toro, Aldebaran.

Júpiter, per fi, ja s’ha convertit en el rei de la nit. Ara ja es pot veure per l’horitzó est a partir de les 9 del vespre però caldrà esperar fins ben avançada la nit, quan estiga més alt, lluny de les fluctuacions atmosfèriques pròximes a terra, per a gaudir-lo a través del telescopi. Les bandes nuvoloses, la taca roja, el ball incessant del quatre satèl·lits galileans són fenòmens que no deixen ningú indiferent.

Júpiter es troba ara mateix situat sobre l’estel blavós Spica, el més brillant de la constel·lació de la Verge. Durant tota la nit del 10 al 11 d’abril, la Lluna, quasi plena, s’ajuntarà al duet, passant ben prop del planeta gegant. El trio format serà espectacular i ben bé mereixerà una foto.

Més tard, per l’est, cap a les 3 de matinada a principi de mes (a la 1, a final de mes) eixirà Saturn. Situat a la constel·lació de Sagitari, no s’alçara massa en el cel per la qual cosa les condicions d’observació del planeta anellat no seran optimes en els pròxims mesos.

Finalment, Venus ja es pot veure per l’est un poc abans de l’eixida del Sol.

Un fenomen curiós que podrem veure aquest mes és l’ocultació de l’estel brillant Aldebaran per la Lluna. Aquesta en la seua òrbita al voltant de la Terra va tapant estels de diversa brillantor. La majoria de vegades són estels pocs brillants però de vegades passa per damunt d’un estel brillant i l’efecte es ben curiós. Ens manca temporalment una estrella visible! Esteu atent que la nit del 28 al 29 d’abril, un fi perfil del nostre satèl·lit taparà l’estel gegant roig, l’ull del Toro, Aldebaran.

Us pose la taula de les efemèrides de l’ocultació d’Aldebaran per la Lluna.

Finalment recordar-vos que el diumenge 16 d’abril és el dia de Pasqua, que, com sabeu, té unes clares connotacions astronòmiques.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’abril de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

1.- Galàxia espiral NGC 4565 de la Cabellera de Berenice. Sense processar. Nit d’observació a l’Observatori d’Aras de los Olmos. 28 de març de 2017. Enric Marco.
2-4. Diversos moments del cel d’abril. Stellarium.