Altra vegada a la Tinença de Benifassà

IMG_2549Divendres 17 de juliol tornàrem a la Pobla de Benifassà, al bell mig del Parc Natural de La Tinença de Benifassà, per parlar de la problemàtica de la contaminació lumínica i de la plaga del canvi d’enllumenat públic amb LEDs de color blanc.

Cartel_ElcelTinenca2015-2sConvidats pel Parc Natural, i presentats per Alejandro, el seu tècnic, a les 8:30 de la vesprada ja estàvem preparats per explicar com enllumenar de manera sostenible, amb sentit comú, i interferint el mínim possible amb el medi ambient. Una trentena de persones, la major part del poble i de la comarca, però també molts visitants de les comarques veïnes, estigueren pendents de la nostra xerrada que començà amb el vídeo de la IDA Luces en la noche, i continuà amb explicacions de l’efecte de la llum artificial nocturna, primer sobre l’economia i l’observació del cel nocturn, per continuar amb l’efecte sobre els ecosistemes nocturns i la salut humana. Una conferència per alertar del problema de la contaminació lumínica, l’anomenat costat fosc de la llum.

IMG_2554nDurant la xerrada els xiquets presents tingueren l’oportunitat de participar en un taller de contaminació lumínica, en la que mitjançant retallables, animals per pintar i dibuixar i laberints, s’iniciaven en el problema de la contaminació lumínica.

En acabar de sopar el programa preveia una observació astronòmica per contemplar els objectes celestes. La Tinença és un lloc privilegiat per a l’observació del cel nocturn a causa de l’escasa il·luminació de l’entorn. Observar per un telescopi atrau molt a la gent i els assistents a la xerrada en tenien moltes ganes. Aquest any si que va ser possible ja que el cel estava pràcticament ras, encara que uns amenaçadors núvols sortien per darrere de l’horitzó.

IMG_2562nAixí que en uns camps dalt de l’església del poble muntàrem el telescopi per admirar el cel de la Tinença. Una gran quantitat de públic es presentà per admirar el planeta Saturn i diverses nebuloses mentre amb el làser vaig fer un recorregut per les diverses constel·lacions, les seues històries, els planetes visibles, els moviments del cel i vaig acabar amb la mitologia del cel com ara les històries amoroses de Zeus amb Leda, la saga de Cassiopea i Andròmeda i l’Escorpí enviat per Zeus per matar Orió.

El Parc Natural de la Tinença de Benifassà es troba al nord del País Valencià. Es va declarar al maig de 2006, abastant unes 5.000 hectàrees. Es troba en la comarca històrica del mateix nom, que comprén les poblacions de la Pobla de Benifassà, Coratxà, Boixar, Fredes, El Ballestar, Bel i Castell de Cabres. Per accedir-hi la manera més directa i fàcil és a través de La Sènia, el Montsià.

Foto: Un moment de la xerrada a la Pobla de Benifassà.

La màgia de la llum a Ca les Senyoretes

IMG_6421s

La llum juga un paper fonamental en la nostra vida quotidiana i el seu estudi és una disciplina transversal de la ciència en el segle XXI. Ha revolucionat la medicina, ha obert la comunicació internacional a través d’Internet, i segueix sent vital per a la vinculació dels aspectes culturals, econòmics i polítics de la societat global. Per tot això, enguany l’ONU ha proclamat 2015 com l’Any Internacional de la Llum.

Però, sabem realment que és la llum? Quines són les seues propietats bàsiques? Com es produeix? Com es propaga? Per què hi ha colors? Hi ha llum invisible?

Gluhwendel_brennt_durchDivendres passat 24 de juliol, vaig tractar de respondre aquestes preguntes a Ca les Senyoretes, davant d’unes seixanta persones mitjançant unes senzilles explicacions i uns pocs experiments per mostrar com hem sabut aprofitar-nos de la màgia de la llum per al progrés de la humanitat.

Vaig començar parlant de la històrica controvèrsia, que ha portat de cap els científics durant segles, de si la llum és una ona o una partícula, per continuar parlant de la descomposició en colors de la llum blanca, de la polarització de la llum, de la formació de les imatges en un ull normal, miop i hipermetrop, de com veuen els insectes, que com fer visible llums invisibles, per acabar explicant la màgia dels colors dels focs artificials.

Tota aquesta explicació de la màgia de la llum va ser amanida amb la realització d’una sèrie d’experiments senzills, alguns reproduïbles a casa, d’altres més sofisticats.

FuncionaUllsLa xarrada acabà amb la menció de l’internet del segle XXI construït per una gran xarxa de fibres òptiques creuant els mars i oceans i amb els malbaratament de l’energia que és la contaminació lumínica.

Els assistents més resistents continuaren després en la sessió d’observació astronòmica en que pogueren admirar la superfície crateritzada de la Lluna, l’anellat Saturn, la nebulosa de l’anell de Lira i la galàxia d’Andròmeda. Finalment uns impertinents núvols, com era d’esperar, ens obligaren a tancar la sessió vora les dues de la matinada.

FentColorss

Imatges:
1.- La xarrada comença amb el malbaratament energètic que és la contaminació lumínica. Paco Colomer.
2.- L’ampolla de vidre de la bombeta s’ha obert, provocant que el gas inert a l’interior s’escape. Quan s’activa, el filament de tungstè crema amb una flama, a causa del oxigen que entra en el focus. Stefan Krause, Germany. Wikimedia Commons.
3.- Com funciona un ull? Rosa Magraner.
4.- Fem colors. Rosa Magraner.

L’exploració espacial, un balafiament?

probes

L’arribada de New Horizons al planeta nan Plutó ha tingut conseqüències. Se’m va demanar un article d’opinió per a donar a conèixer la importància de l’exploració espacial pel que ha contribuït no només al coneixement científic sinó també a la millora de les condicions de vida de tota la humanitat. Ací vos deixe l’article que vaig publicar a la Vanguardia el 14 de juliol passat.


Els avenços científics que generen les agències espacials han permès la millora dels sistemes de depuració d’aigua a l’Àfrica o l’aplicació de tècniques per estudiar malalties com el càncer o l’alzheimer.

A Nepal el terratrèmol ha deixat milers de víctimes sota els edificis col·lapsats. En Chautara, uns estrangers porten una estranya maleta de color gris amb la paraula FINDER. Engeguen l’aparell que conté i aquest envia un senyal de microones. A través d’uns quants metres de formigó es detecten els ecos causats pels petits moviments produïts per la respiració i els bàtecs dels cors de dues víctimes.

Un accident de trànsit a una autopista nord-americana ha deixat un ferit greu. Cada minut compta per treure’l d’entre la ferralla i estabilitzar-lo. Amb les noves cisalles d’excarceració accionades pirotècnicament, un 50% més lleugeres que les anteriors, la víctima és alliberada en pocs minuts. I per evitar la hipotèrmia tapen el ferit amb una manta d’emergència daurada, amb la cara platejada en contacte amb el cos.

Un malalt de diabetis de tipus 1 regula la seua bomba d’insulina per augmentar la dosi abans de dinar. Des que la té implantada, ha millorat la seua qualitat de vida i prescindeix totalment de les injeccions diàries de l’hormona.

Què tenen tots tres casos en comú? Els quatre invents descrits que permeten salvar i millorar la vida de la gent són conseqüència de la tecnologia desenvolupada per explorar Venus, per separar els dispositius del transbordador espacial, per mantenir calenta l’electrònica d’un satèl·lit o per monitoritzar a distància la salut dels astronautes.

Aquests són només uns pocs casos a partir dels quals podem afirmar que la ciència és sobretot coneixement. I l’exploració espacial n’és una font immensa. Els recursos econòmics i humans que s’hi dediquen serveixen per a solucionar els grans reptes tecnològics d’enviar uns instruments a l’espai i perquè funcionin durant anys o per mantenir sans i estalvis uns astronautes en òrbita, en un ambient incompatible amb la vida. Treballar en condicions d’ingravidesa, en el buit, amb unes variacions tèrmiques de centenars de graus, ha portat els enginyers de les agències espacials a afinar l’enginy per trobar la solució de cada problema. Per suposat que no han estat sols. A través de contractes amb empreses, aquestes també han generat tecnologia complint les estrictes exigències de les agències. I tot aquest coneixement ha revertit finalment en la societat.

Potser desconeixem que estem envoltats de productes que originalment es pensaren per a l’espai. Els tenim a casa, al cotxe, als avions, als serveis d’emergència, als esports i a la medicina. Molts d’aquests invents els tenim tan vistos que ja ni ens n’adonem. Així, per penjar un quadre usem el trepant sense fil, dissenyat per treure mostres del subsòl lunar en el programa Apollo. També podem fer una partida de tennis amb una raqueta amb metall líquid, dormir sobre un matalàs de material viscoelàstic o fer que els nens petits es rentin les dents amb el dentifrici que es pot engolir. I, en tots aquests casos i molts més, utilitzem sense saber-ho tecnologies espacials que s’han comercialitzat per a l’ús habitual.

I ara que New Horizons ja albira Plutó, segurament algú qüestionarà que s’hagin invertit tants diners en missions com aquesta, i dirà que fóra millor dedicar-los a combatre la fam al món, o eradicar malalties com la sida o el càncer. A banda de demanar una solució simplista per a problemes ben complexos, aquesta gent s’equivoca perquè sols pensa en els diners invertits i no en els coneixements adquirits i en el seu retorn tecnològic. I, a més, no es té en compte que aquests avenços científics que generen les agències espacials han permès ja la millora dels sistemes de depuració d’aigua a l’Àfrica o l’aplicació a tècniques per estudiar malalties com les citades o com l’alzhèimer, gràcies a projectes ben innovadors fets a l’estació Espacial Espacial Internacional.

I per cert, ara enviaré aquest article per la wifi de casa que, ves per on, també és un invent relacionat amb la investigació astronòmica, una innovació que prové del camp de la radioastronomia australiana.

L’artícle en castellà.

*Enric Marco és astrònom del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València. Participa en el disseny d’instruments per a la missió Solar Orbiter de l’Agència Espacial Europea, estudia els efectes de la contaminació lumínica en el grup “Salvem la nit”, integrada en la Red Española de Estudios sobre la Contaminación Lumínica i fa divulgació científica des del blog “Pols d’estels”.

Imatge: Seguint el llegat de les llegendaries missions Pioneer i Voyager, que van explorar els planetes gegants gasosos del Sistema Solar, New Horizons acaba d’escriure el següent gran capítol en l’exploració de l’espai. Crèdit: Jim Green / NASA. De Passing the Torch: Twenty-Five Years After Voyager 2, New Horizons Crosses Neptune’s Orbit On Its Way to Pluto.

L’atmosfera intermitent de Plutó

Pluto-Atmosphere-1-23-15-lg

Ja se sabia que Plutó tenia atmosfera. I que aquesta era més activa i extensa en les èpoques en que el planeta nan s’endinsa en l’òrbita de Neptú mentre que aquesta col·lapsa quan el cos s’allunyà del Sol. També se sabia que l’atmosfera està composada principalment de nitrogen i metà.

L’estranya atmosfera de Plutó s’ha estudiat de manera intensa des de l’entorn terrestre per preparar l’arribada de New Horizons. Per comprendre l’estructura en altura i el funcionament de l’atmosfera plutoniana l’equip de la missió va dissenyar un delicat experiment amb la nau News Horizons. Una hora després d’aproximar-se al planeta nan, la nau va travessar el seu con d’ombra i, per tant, la nau, Plutó i el Sol es trobaren alineats. L’interés d’aquesta immersió en la foscor solar era aprofitar el moment d’entrada (o eixida) de l’ombra, en que New Horizons observaria una posta (o eixida) de Sol. L’experiment va ser un èxit ja que l’espectrògraf ultraviolat Alice a bord, va permetre observar emissions de diversos gasos en totes les capes de l’atmosfera de Plutó. La llum solar s’anava atenuant a mesura que la nau s’endinsava (o emergia) en l’ombra de Plutó. Els tènues gasos de l’atmosfera plutoniana absorbiren part de la llum solar i deixaren una empremta que ha servit per identificar-los. Les dades definitives no s’han enviat encara des de la nau, però l’equip de la missió ja ha revelat alguns resultats parcials.

L’atmosfera, com s’esperava, està composada per nitrogen molecular N2, metà (CH4) i hidrocarburs, i estructurada en altura per la variació del seu pes molecular, amb els hidrocarburs més prop de la superfície, el metà a altures mitjanes i el nitrogen en l’alta atmosfera. El que ha sorprés, però, als especialistes d’atmosferes planetàries, és l’extensió de l’atmosfera que s’ha observat fins a alçades de 1600 km sobre la superfície, més enllà d’un radi plutonià.

L’animació mostra com disminueixen els comptes per segon (relacionats amb el nombre de fotons que arriben al detector per segon) observat per l’instrument Alice, a mesura que l’atmosfera de Plutó s’interposa per davant del Sol. Els comptes van baixant degut al fet que la llum solar ultraviolada ha de travessar capes cada vegada més gruixudes de l’atmosfera i la llum solar s’absorbeix cada vegada més fins que en entrar en l’ombra el nombre de comptes arriba a zero. El nombre de comptes observat es compara amb les prediccions que donen dos models plausibles de l’atmosfera de Plutó: un cas “turbulent”, on no hi ha massa absorció i el nombre de comptes esperat és relativament gran, a causa haver només petites quantitats d’hidrocarburs de llum solar que absorbeixen en l’atmosfera inferior, i una atmosfera “estancada”, on es preveia que l’abundància d’hidrocarburs fora més gran. Les dades preliminars d’Alice no es corresponen amb cap dels models proposats, però estan més a prop del cas estancat.

02_Gladstone_03

Com s’observa a la gràfica adjunta, el nombre de comptes és gran, és clar, quan s’observa el Sol fora de l’atmosfera de Plutó. Però a mesura que el Sol queda per darrere de l’atmosfera el nombre de fotons que arriben al detector baixa de manera dràstica. El nitrogen molecular (N2) és el primer responsable de l’absorció de la llum solar en les capes més altes de l’atmosfera, però la seua contribució minva a mesura que la nau va entrant en l’ombra. En aquest moment és quan el metà i els hidrocarburs són els gasos que absorbeixen la llum del Sol. I evidentment quan la nau entra en la zona d’ombra cap més fotó pot arribar al detector i el nombre de comptes cau a zero. Quan la nau surt per l’altra banda de l’ombra el procés es repeteix a la inversa. S’observa que l’atmosfera en els dos costats de Plutó es comporta de la mateixa forma.

Quan tinguem les dades completes recollides per l’instrument Alice podrem dir més coses de l’intrigant atmosfera del més gran dels cosos del cinturó de Kuiper.

Imatge:
1.- Com la Terra, l’atmosfera de Plutó també està dominada pel nitrogen.  Compound Interest
2.- Mesures atmosfèriques. NASA/JHUAPL/SwRI.

Les muntanyes gelades de Plutó

nh-plutosurface

Ja tenim les primeres imatges de Plutó preses durant l’aproximació de fa dos dies. I, sorpresa, Plutó no és com s’esperava. No és un cos celeste mort, de roca i gels, sense evolució al llarg dels mil·lennis. Tot el contrari, el planeta nan sembla estar ben actiu ja que mostra accidents geogràfics massa pronunciats i, una absència quasi total de cràters d’impacte en la superfície.

L’abundància dels cràters d’impacte, causats pels xoc de milions de cossos menuts en els primers 800 milions d’anys del Sistema Solar sobre els planetes acabats de formar, és un clar indicador de la joventut o vellesa d’una superfície planetària o lunar, almenys en el Sistema Solar intern. Per exemple, la nostra Lluna està plena de cràters, senyal de la inactivitat de la geologia lunar mentre que la Terra en té ben pocs, esborrats per l’erosió pel vent i l’aigua però sobretot pel moviment de les plaques continentals que renoven la superfície terrestre. Així podem dir que la superfície lunar és vella i la de la Terra nova.

Plutó no sembla tindre cràters d’impacte i, a més, té muntanyes de més de 3500 m d’alçada, que els geòlegs planetaris daten en uns 100 milions d’anys, ahir en termes geològics. La superfície plutoniana és molt jove. Qui modela i la renova al llarg dels anys? Un misteri, de moment. A veure si la informació que encara han d’enviar els altres instruments pot treure’n l’entrellat.

pluto-observations-through-the-years

I per recordar com hem avançat en el coneixement de Plutó, la NASA ha publicat un gif animat en que es combinen les vistes de Plutó que s’han obtingut durant les últimes dècades, des del seu descobriment per Clyde Tombaugh en 1930 fins a les imatges actuals passant per les intrigants imatges del Hubble on ja es veia el joc d’ombres i clars que ha resultat ser Plutó.

La primera imatge de Plutó és propietat de l’Observatori Lowell i no és pot publicar sense permís del Arxius de l’Observatori, però es pot veure en aquest enllaç de la NASA que si que té el permís.

nh-charonDe Caront ja tenim un retrat de prop també. Durant el sobrevol, New Horizons va tindre un moment per captar la principal lluna de Plutó des de 466,000 km de distància. Caront també sembla tindre una superfície molt jove sense massa cràters d’impacte. A l’hemisferi sud se’n veuen alguns d’ells però són massa pocs per al que s’esperava. Com Plutó, per tant, ha d’haver un mecanisme que ha rejovenit la superfície de la lluna. Caront, sembla ser també actiu. També ja sorprés la zona fosca pròxima a la zona polar de Caront. Amb unes vores difuses podria ser un dipòsit prim de material fosc que ha emanat o caigut/plogut sobre la superfície. Ja ha estat batejat amb el nom de Mordor.

Una altra cosa sorprenent es l’abundància de canyons en Caront. Alguns d’ells, amb més de 1000 km de longitud, són molt profunds. Així, el que es veu en la vora drets de la imatge té uns 9 km de fondària.

nh-hydra_1_0I finalment també s’ha donat a conéixer la primera imatge de la lluna Hidra, descoberta el 2005. No té massa resolució però mostra una forma allargada com ja s’havia determinat fa temps.

Les imatges que han arribat avui són comprimides i, per tant, en baixa resolució. Al disc dur de l’ordinador a bord de New Horizons estan les imatges en alta resolució. Poc a poc aniran arribant i serà, aleshores, quan algunes de les preguntes actuals podran ser resoltes.

Imatges:  NASA-JHUAPL-SwRI

No patiu, estic bé

tn-p_lorri_fullframe_color

Ahir va ser un dia històric. La nau New Horizons passà entre els objectes del sistema Plutó – Caront i sembla que tot es va desenvolupar segons el guió previst. Estava programat que la sonda es dedicara exclusivament a recollir el màxim de dades mitjançant els seus set instruments i deixarà la comunicació amb la Terra per a quan no estiguera tan agobiat. I és que, donada la velocitat a que viatja, 49.600 km/h, tot el pas del sistema no havia de durar més de 4 hores.

Per obrir boca, l’equip de la missió New Horizons va publicar una imatge de Plutó obtinguda des de 768.000 km de distància, combinació d’una imatge en alta resolució en blanc i negre de la càmera LORRI (Long Range Reconnaissance Imager) amb dades en color en baixa resolució de l’instrument Ralph. En aquesta imatge es veu la gran superfície blanca brillant, el Cor de 1.600 km de diàmetre, en primer pla, la zona equatorial fosca a l’esquerra i s’arriben a veure també alguns craters d’impacte. Aquesta imatge va ser la que, ahir, tots els mitjans de comunicació van difondre. Seria la vista de Plutó més detallada enviada a la Terra abans de la màxima aproximació a Plutó.

Aquesta matinada, un poc abans de les 3, New Horizons ha trucat a casa. Durant la trucada de 15 minuts, no ha dit exactament que està bé, sinó més bé ha enviat una sèrie de dades de control per confirmar que el sobrevol ha estat un èxit i que tot ha succeït sense problemes. Ara la nau estarà unes 21 hores en silenci i continuarà prenent dades mentre s’allunya del seu objectiu dels darrers 9 anys i mig.

New Horizons Pluto Flyby

Les dades dels instruments i les imatges de l’encontre s’aniran enviant a la Terra molt a poc a poc. Entre hui dia 15 i el dia 20 de juliol, New Horizons enviarà algunes imatges comprimides de les vistes que va prendre ahir. A partir del 20 començarà a enviar les dades científiques dels instruments com ara SWAP i PEPSSI, dedicats a l’estudi dels ions i el vent solar de l’entorn del sistema Plutó – Caront. Fins al setembre no es tornarà a enviar més imatges. La retransmissió de totes les dades serà lenta ja que durarà fins a novembre de 2016. La seqüència completa del que enviarà la nau pot llegir-se a l’interessant article de Daniel Marín.

Com podeu imaginar, les reaccions són d’eufòria als Estats Units. Estan orgullosos per la feina ben feta i il·lusionats per que Plutó recupere l’estatus de planeta. Fins i tot el president Obama s’ha felicitat en una piulada, en que remarca el lideratge del seu país en l’exploració espacial.

Obama

Amb l’èxit del sobrevol de Plutó, estem celebrant l’esdeveniment culminant d’una edat d’or de l’exploració planetària“, va dir John Grunsfeld, administrador associat del Directori de Missions Científiques de la NASA a Washington. “Si bé aquest esdeveniment històric encara està en marxa –amb l’emocionant ciència de Plutó que encara ha de vindre  – una nova era de l’exploració del sistema solar tot just comença. Futures missions de la NASA desentranyaran els misteris de Mart, Júpiter, Europa i d’altres mons al voltant d’altres Sols en els anys a venir“.

Imatge: Plutó des de 768.000 km. NASA/APL/SwRI
Imatge: Alegria entre els controladors de vol de New Horizons després d’haver rebut la confirmació que la nau havia completat amb èxit el sobrevol de Plutó. 14  juliol 2015 al Centre d’Operacions de la Missió (MOC) al Laboratori de Física Aplicada de la Johns Hopkins University. NASA / Bill Ingalls.

Plutó a la vista, ara sí

071215_pluto_alone_0

Ja hi som. Demà la humanitat serà més prop que mai del que va ser durant 76 anys el darrer planeta del sistema solar. La nau de la NASA New Horizons farà un sobrevol enmig del sistema Plutó – Caront i de les seues altres 4 llunes. A les 13:49, hora local, la petita nau terrestre passarà a 12.500 km de la superfície del planeta nan a una velocitat de 49.600 quilòmetres per hora. Serà el moment en que els set instruments de New Horizons posaran tots els seus potencials per extraure la màxima informació del sistema.

De moment la vista de Plutó i de Caront és espectacular. Ja no tenim a la vista el joc de clars i d’ombres dels últims dies. Ara, com diuen al control de la missió hi ha geologia, hi ha cràters, hi ha estructures, hi ha un cos celeste a la vista.

Fa dos dies es va rebre la que serà la última vista possible de la cara de Plutó amb les quatre estranyes taques fosques. La rotació del planeta nan farà que aquesta cara no siga visible mentre que la que presenta la zona brillant en forma de cor serà la que fotografiarà la sonda en passar.

Ara en les noves imatges rebudes, amb molta més resolució, ja que ara New Horizons es troba a menys d’1,5 milions de quilòmetres del seu objectiu, Plutó mostra accidents lineals que poden ser penya-segats així com també destaca una forma circular que podria ser ben bé un cràter d’impacte. I mentre Plutó va girant, les zones conegudes de fa setmanes, com la zona fosca equatorial anomenada informalment “la Balena” i la zona brillant, “el Cor”, guaiten ja per l’horitzó oest.

pluto-annotated

Però ahir també es van rebre les primeres imatges del principal satèl·lit de Plutó, l’enigmàtica lluna Caront. Ara tampoc sembla ser la bola de roca i gel sense relleu que podíem pensar. També hi ha geologia. Les imatges rebudes mostres dos cràters d’impacte, el més gran dels quals situat a l’hemisferi sud de la lluna té uns 100 km de diàmetre. Els que ha sorprés el geòlegs planetaris és la foscor del material del centre del cràter. Una possible explicació seria que l’impacte d’un cos del cinturó de Kuiper, va extraure de l’interior un tipus de gel no tan reflectiu a la llum solar.

charon_annotated

Però Caront sembla ser també un món de canyons (chasms) grandiosos. El més gran, que es troba en l’hemisferi sud, és més llarg i més profund que el Gran Canyó del Colorado als Estats Units, d’acord amb William McKinnon, cap adjunt científic de l’equip de recerca de Geologia i Geofísica de New Horitzons.

Finalment sobre la superfície de Caront destaca sobretot una gran zona fosca de més de 300 km de diàmetre.

Demà en sabrem molt més.

Imatges. Plutó i Caront des de New Horizons. NASA/JHUAPL/SWRI

From Pluto with love

7-8-15_pluto_color_new_nasa-jhuapl-swri

Plutó a la vista! Això cridaria el vigia de la nau New Horizons si anés tripulada. Però la nau que deixà la Terra el 19 de gener de 2006, és totalment automàtica i no sentirà l’emoció de l’arribada. New Horizons ja es troba a menys de 5 dies de viatge i a uns 5,5 milions de quilòmetres del planeta nan Plutó.

I cada dia que passa les imatges que mostra són més espectaculars. Ara ja tenim un mapa complet de l’hemisferi nord del planeta, amb alguns accidents ben característics, la natura dels quals encara és una incògnita.

El tret superficial més evident és una regió molt brillant a la part visible del planeta nan, amb aproximadament 1.600 quilòmetres d’ample. Aquesta podria ser una zona on els dipòsits relativament frescos de gebre, potser incloent-hi metà congelat, nitrogen i/o monòxid de carboni formen una superfície brillant.

I aquesta zona té una forma tan semblant a Pluto-Loveun cor que la xarxa s’ha omplert de corets plutonians, estimant Plutó, fins i tot alguns enviats pel twitter de la missió mateixa. I, fins i tot jo no m’he pogut resistir per posar un títol inspirat en el segon film de la saga Bond. Ja veurem que, en augmentar la resolució en apropar-se la nau al planeta nan, finalment la zona no s’assembla tant a un cor.

Finalment caldria destacar que s’ha aconseguit fer un mapa en projecció Mercator de la zona visible de Plutó, que correspon aproximadament a l’hemisferi nord del cos celeste. En aquesta imatge apareix una zona molt fosca, que informalment s’ha anomenat “La balena”, a l’espera del nom definitiu, que segueix l’equador del planeta nan i que mesura uns 3.000 km. A la dreta ( a l’est) se situa el “cor” brillant de Plutó del que ja hem parlat abans. I si es continua cap a l’est, després d’aquesta estructura blanca, s’observen les quatre misterioses taques negres ja descobertes en imatges dels dies anteriors.

nh-pluto-mapA l’esquerra ( a l’oest) de “La balena” es pot veure una estructura brillant de forma circular, en forma de donut en diuen ells, d’uns 350 km de diàmetre. Ben be podria ser un cràter d’impacte com els milers que es poden veure en molts cosos del sistema solar. Però no hi ha res segur encara.

Esperem impacients. Cada dia el control de la missió donarà nova informació. Ja queda poc.

Imatges:

1.- Imatge de Plutó feta amb LORRI ‘Long Range Reconeixement Imager (LORRI) rebuda el 8 juliol 2015 i combinada amb la informació de color de baixa resolució de l’instrument Ralph. Crèdits: NASA-JHUAPL-SWRI.
2.- Imatge de Plutó amb el cor. Crèdits: NASA-JHUAPL-SWRI.
3.- Mapa de Plutó, en projecció Mercator, a partir d’imatges preses per l’instrument LORRI a bord de New Horizons, que mostra una àmplia gamma de marques clares i fosques de diferents mides i formes. Potser el més interessant és el fet que tot el material més fosc a la superfície es troba al llarg de l’equador de Plutó. La versió en color va ser creat a partir de dades de color de baixa resolució de l’instrument Ralph de la nau espacial.
Crèdits: NASA-JHUAPL-SWRI.

Plutó, l’altre “planeta” roig

Cada dia que passa Plutó està més prop. Ara la sonda New Horizons es troba a menys d’11 milions de quilòmetres del seu objectiu i només queden 9 dies perquè arribe i ens descobrisca un nou món, la superfície del qual ha estat una incògnita, més o menys, des del seu descobriment fa 85 anys.

Pluto-Caront01Descobert el 18 de febrer del 1930 per Clyde William Tombaugh, Plutó no ha deixat de ser un punt brillant en una placa fotogràfica o uns pocs píxels en una imatge. Fa uns anys, amb el telescopi espacial Hubble, s’aconseguí obtindre una imatge borrosa, amb taques fosques i clares. Els estudis espectroscòpics fets des de la Terra ens diuen que el planeta nan té de dos terceres a tres quartes parts de roca, mentre que la resta és gel de diversa composició. S’han identificat clapes congelades de nitrogen, metà i monòxid de carboni. Però el més curiós és que, com que l’òrbita de Plutó és tan excèntrica, tan allargada, hi ha moments en què Plutó es troba dins de l’òrbita de Neptú i aquests gels de la superfície s’evaporen parcialment i formen una atmosfera enrarida. Però quan Plutó torna a allunyar-se del Sol, l’atmosfera es congela i neva. Podríem dir que té una atmosfera intermitent.

La nau de la NASA New Horizons sobrevolarà el sistema Plutó – Caront el pròxim dia 14 de juliol. Però des que deixà la Terra el 2005 han passat moltes coses al voltant del tema Plutó. L’any 2006 Plutó deixà de ser oficialment un planeta i passà a ser un planeta nan. A més, s’hi han descobert uns quants satèl·lits nous. Els enginyers del control de la missió estaven preocupats per si tants satèl·lits al voltant del planeta nan no indicarien la presència d’un anell de residus. Però fa uns dies es realitzà un estudi detallat de les imatges que envia la nau mentre s’aproxima a Plutó i el perill d’impacte es va descartar. Ara ja respiren tranquils.

nh-tcm_6-30-15_2sAixí que el dia 30 de juny els enginyers del Centre d’Operacions de la missió New Horizons, en el Laboratori de Física Aplicada de la Johns Hopkins University, s’atreviren a fer l’última maniobra d’impuls de la nau, posaren el motor en marxa durant 23 segons, fet que augmentà la velocitat en 27 cm/s. D’aquesta manera la missió que viatja a la grandíssima velocitat de 52000 km/h arribarà al moment i al punt just a 12500 km sobre la superfície de Plutó el 14 de juliol.

sunset-PlutoNo només s’hi vol estudiar la superfície sinó també la tènue atmosfera intermitent. El que es pretén és observar una posta o eixida del Sol en Plutó, és a dir, veure el Sol a través de l’atmosfera per estudiar-ne la seua composició. El 16 de juny ja es realitzà una observació del Sol de prova amb l’espectrògraf ultravioleta Alice a bord, que serà l’instrument utilitzat per comparar i interpretar les observacions atmosfèriques del sobrevol del 14 de juliol. Els tènues gasos de l’atmosfera plutoniana absorbiran part de la llum solar i deixaran una empremta que servirà per identificar-los.

nh-6-30-15_ralph_instrument_nasa_jhuapl_swri-sPerò New Horizons es troba actualment a menys d’11 milions de quilòmetres del seu objectiu i ja ha fet grans troballes com la detecció amb l’espectròmetre infraroig Ralph de metà congelat en la superfície de Plutó. Realment és una confirmació esperada perquè el metà ja s’observà des de la Terra el 1976.

El metà (fórmula química CH4) és un gas inodor i incolor que es troba present sota terra i en l’atmosfera de la Terra. En el nostre planeta es causat pel vulcanisme o per l’activitat biològica. En Plutó, per contra, es pensa que el metà pot ser primordial, heretat de la nebulosa de partir de la qual el sistema solar es va formar fa 4500 milions d’anys.

Aquest metà pot ser el responsable del color rogenc del planeta nan Plutó, que li dóna un aspecte similar a Mart. Però el nostre planeta veí li deu el seu color a l’òxid de ferro, el que anomenem rovell, i el color vermellós del membre del cinturó de Kuiper és probablement causat per les molècules d’hidrocarburs que es formen quan els raigs còsmics i la llum ultraviolada solar interactuen amb el metà en l’atmosfera de Plutó i en la seua superfície.

800px-Formation_of_tholins_in_Titan's_upper_atmosphere.svgEls experts consideren que les substàncies vermelloses es generen quan una part concreta de la llum ultraviolada del Sol, l’anomenat Lyman-alfa, colpeja les molècules del gas metà (CH4) en l’atmosfera de Plutó, i s’estimulen reaccions químiques que creen compostos complexos anomenats tolins. Els tolins cauen a terra per formar una mena de fang de color vermellós.

Aquest fang s’ha trobat també en altres cossos en el sistema solar exterior, incloent Tità i Tritó, les majors llunes de Saturn i Neptú, respectivament. A més a més, en laboratoris terrestres, el procés de formació dels tolins s’ha reproduït en diversos experiments que simulen les atmosferes d’aquests cossos.

Ara, a mesura que New Horizons s’acoste més a la seua cita, cada dia descobrirem aspectes nous del planeta nan Plutó.

Actualització:
Aquesta matinada s’ha perdut la comunicació amb New Horizons. El pilot automàtic de la nau ha detectat una anomalia i l’ha posada en mode segur. D’acord amb el protocol de seguretat, ha passat el control de l’ordinador principal al de reserva, ha restablert les comunicacions amb la Terra i ha enviat la telemetria de la nau. La nau està segura i en funcionament. De moment els enginyers estan mirant que ha passat i envien ordres a la nau per tornar al pla de vol original. Però com que ara es troba a uns 5000 milions de quilòmetres i les ordres triguen 5 h i 30 min en arribar, es calcula que la recuperació de New Horizons pot costar uns dies. De moment no es pot fer ciència. A esperar.

Actualització 2:
La investigació sobre l’anomalia que va fer que Nous Horitzons entrara en “mode segur” el 4 de juliol ha arribat a la conclusió que no hi va haver cap falla del maquinari o programari en la nau espacial. La causa subjacent de l’incident va ser un senzill, encara que difícil de detectar, problema de sincronització en la seqüència de comandaments enviada per preparar el sobrevol de Plutó.

Em complau dir que el nostre equip de la missió va identificar ràpidament el problema i va assegurar la salut de la nau espacial“, va dir Jim Green, director de Ciències Planetàries de la NASA. “Ara – amb Plutó en la mira – estem a punt de tornar a les operacions normals i anem a per l’or.”

A partir d’avui, 7 de juliol, New Horizons retorna al seu programa científic.

Més informació:

Si voleu, podreu seguir la informació del New Horizons per twitter @NASANewHorizons i si voleu una aplicació per a mòbil, Plutó Safari està disponible per als dispositius d’Apple i Android, i és de franc.

Imatge:

1.- Vídeo: Els científics del New Horizons van combinar l’últim mapa en blanc i negre de la superfície de Plutó (esquerra) amb un mapa de colors del planeta nan (a la dreta) per produir una imatge en color detallada de l’hemisferi nord del planeta nan (centre). NASA/JHUAPL/SWRI.
2.- El sistema Plutó – Caront des de 18 milions de quilòmetres el 29 de juny de 2015. NASA/JHUAPL/SWRI.
3.-En el centre d’operacions de la missió New Horizons en el Laboratori de Física Aplicada de la Universitat Johns Hopkins, Alice Bowman, responsable d’operacions de la missió i Karl Whittenburg, membre de l’equip d’operacions, estan atents a les dades que confirmen que la nau espacial de la NASA amb destinació a Plutó ha executat amb èxit la maniobra de correcció el 30 juny. NASA/Johns Hopkins Applied Physics Laboratory/Southwest Research Institute.
4.- New Horizons observa la posta de Sol en Plutó. NASA/SWRI/JHUAPL.
5.- La ubicació de l’instrument Ralph del New Horizons que va detectar metà a Plutó. La inserció és una imatge en fals color  de Plutó i Caront en llum infraroja; el color rosa indica el metà en la superfície de Plutó. NASA/Johns Hopkins Applied Physics Laboratory/Southwest Research Institute.
6.- Tolins, molècules orgàniques complexes fonamentals de la química prebiòtica, s’estan formant aparentment en l’atmosfera de Tità a una alçada molt més gran i de maneres diferents al que s’esperava.