Pols d'estels

Estem sols a l’univers? Poc a poc s’està tractant de respondre la pregunta. La recerca de civilitzacions tecnològiques s’ha fet fins ara amb l’observació individual d’estels semblants al nostre Sol o d’estels amb característiques especials. Però l’estudi es pot fer molt més ràpidament si, en lloc de tractar d’escoltar les comunicacions dels extraterrestres, tractem de descobrir la seua “petjada ecològica” a nivell de tota una galàxia.

La idea de la recerca de senyals passius d’una civilització alienígena ja va ser proposada fa molts anys per Freeman Dyson,, en la proposta d’esfera de Dyson: s’ha d’esperar que, al cap d’uns pocs milers d’anys de la seua entrada en l’etapa de desenvolupament industrial, les espècies intel·ligents s’haurien de trobar ocupant una biosfera artificial que envolte per complet la seva estrella mare.

És a dir que les suposades civilitzacions anirien aprofitant els recursos de les seues estrelles per als seus propòsits tecnològics. Però el que no podran evitar és que la seua tecnologia, per avançada que siga, emeta calor. I aquest calor radiarà en forma d’ones infraroges que podran ser detectades des de la Terra.

Aquesta idea té l’inconvenient que és difícil distingir l’origen últim d’aquest calor residual ja que podria provindre de fonts naturals i no de cap tecnologia avançada.

Fa uns dies un equip del Centre d’Exoplanetes i Mons Habitables de la Universitat Penn State donava a conéixer un estudi realitzat amb l’observatori orbital WISE de la NASA que observa, precisament en l’infraroig mitjà.  Després d’analitzar 100.000 galàxies del seu catàleg i de cercar senyals de vida extraterrestre altament avançada, no ha aconseguit trobar proves de civilitzacions avançades.

“La idea darrere de la nostra investigació és que si una galàxia sencera haguera sigut colonitzada per una civilització avançada en viatges espacials, l’energia produïda per les tecnologies d’aquesta civilització serien detectables en longituds d’ona de l’infraroig mitjà, exactament la radiació per a la qual va ser dissenyat el satèl·lit WISE amb altres propòsits astronòmics“, afirma  Jason T. Wright, qui va concebre i va dur a terme la investigació.

“Si una civilització avançada en viatges espacials empra grans quantitats d’energia dels estels de la seua galàxia per a alimentar computadores, vols espacials, comunicacions o alguna cosa que encara no podem imaginar, la termodinàmica fonamental ens diu que aquesta energia deu ser radiada en forma de calor a longituds d’ona de l’infraroig mitjà“, afirma Wright. “És la mateixa física bàsica que fa que la teua computadora radie calor mentre està en funcionament“.

Roger Griffith,  autor principal de la investigació, va examinar quasi tot el catàleg de deteccions de WISE – quasi 100 milions d’entrades – cercant objectes que pogueren ser galàxies emetent massa radiació en l’infraroig mitjà. Posteriorment va examinar individualment i va caracteritzar al voltant de 100.000 de les galàxies més prometedores. D’aquestes, van descobrir que unes 50 galàxies tenen un nivell molt alt de radiació infraroja. Ara caldrà fer el més difícil: distingir si es a causa de processos astronòmics normals o si indica la presència d’una civilització altament avançada.

En qualsevol cas, el resultat de la no detecció de galàxies òbviament plenes d’alienígenes és interessant. “El nostre resultat significa que, de les 100.000 galàxies que WISE va poder observar amb suficient detall, cap d’elles està extensament habitada per una civilització alienígena que empre gran part de la llum dels estels de la seua galàxia per als seus propòsits. Açò és interessant perquè aquestes galàxies tenen milers de milions d’anys d’edat, per la qual cosa han tingut temps suficient per a estar plenes de civilitzacions alienígenes, si és que existeixen. O bé no existeixen o no empren tanta energia que ens permeta reconèixer-les“, afirma Wright.

Article original: The Ĝ Infrared Search for Extraterrestrial Civilizations with Large Energy Supplies. III. The Reddest Extended Sources in WISE. Roger L. Griffith, Jason T. Wright, Jessica Maldonado, Matthew S. Povich, Steinn Sigurđsson, and Brendan Mullan. The Astrophysical Journal Supplement Series Volume 217 Number 2.

Imatge 1: Emissió en l’infraroig mitjà de la gran galàxia Andròmeda, tal com va ser observada pel telescopi espacial WISE de NASA. El color taronja representa l’emissió causada pel calor dels estels que s’estan format en els braços espirals de la galàxia. NASA/JPL-Caltech/WISE Team.

Imatge 2: Visió artística de la missió WISE.

Imatge 3: Diagrama d’una esfera de Dyson d’una unitat astronòmica de radi centrada en el Sol. Wikipedia Commons.

Avui, el telescopi espacial Hubble fa 25 anys a l’espai. L’instrument que ha canviat la nostra percepció de l’Univers es llançà a bord del transbordador Discovery, en la missió STS-31, el 24 d’abril de 1990. El dia següent, el 25 d’abril, amb l’ajut del braç robòtic i d’algun passeig espacial, el Hubble va ser desplegat en la seua òrbita definitiva per la tripulació del transbordador.

Avui toca celebrar els 25 anys d’èxits i parlar de la revolució dels coneixements de l’univers que ens ha regalat el telescopi Hubble. I és que el Telescopi Espacial Hubble ha canviat significativament la nostra visió de l’Univers. Alguns dels descobriments més innovadors realitzats en el camp de l’astronomia del segle XX han estat realitzats pel Hubble, la qual cosa ha permès als astrònoms comprendre millor el món en què vivim i investigar encara més entorn dels seus misteris.

Hui parlem del Hubble i dels seus descobriments més importants

Podcast, Ecos del Cosmos, 24 d’abril 2015

Hui celebrem el 25è aniversari del llançament del Telescopi Espacial Hubble i parlem de la seua repercussió en la ciència que ha donat una nova visió de l’univers. En En aquell temps rememorem la figura d’Edwin Hubble, en I a mi què, parlem de l’aplicació de la tecnologia del Hubble en la vida quotidiana. I, a més, les nostres seccions habituals Actualitat Astronòmica i el nostre Astroconcurs.

Més informació:

La web creada per a l’aniversari: Hubble 25 Anniversary.

El lloc web on trobar les seues imatges: Hubble site.

El Hubble Heritage Project website. On s’han triat les millors imatges del telescopi Hubble, s’han millorat i s’han explicat per experts amb la finalitat d’educar i inspirar.

Vídeo: Zoom en la Nebulosa de l’Ull de Gat. ESA, NASA, HEIC, NOT, Digitized Sky Survey 2, G. Bacon and The Hubble Heritage Team (STScI/AURA) and R. Corradi (Isaac Newton Group of Telescopes, Spain)

Avui, el telescopi espacial Hubble fa 25 anys a l’espai. L’instrument que ha canviat la nostra percepció de l’Univers es llançà a l’espai a bord del transbordador Discovery, en la missió STS-31, el 24 d’abril de 1990. El dia següent, el 25 d’abril, amb l’ajut del braç robòtic i d’algun passeig espacial, el Hubble va ser desplegat en la seua òrbita definitiva per la tripulació del transbordador.

El telescopi espacial Hubble és un telescopi robòtic amb un espill de 2,5 metres de diàmetre localitzat en les vores exteriors de l’atmosfera terrestre, en òrbita al voltant de la Terra a uns 500 quilòmetres d’alçada.  El seu període orbital es troba entre 96 i 97 minuts. Concebut des de finals dels anys 70, és un projecte conjunt de la NASA i de l’ESA, l’Agència Espacial Europea.

Des del moment que s’instal·là s’usa d’una forma diferent a la de tots els instruments llançats a l’espai fins aquell moment. Qualsevol investigador de qualsevol país el pot utilitzar de la mateixa manera que pot optar a qualsevol telescopi terrestre. Només ha de fer una petició raonada i un informe tècnic que un comité científic valorarà. I n’hi ha tanta demanda que, actualment, es calcula que només una cinquena part de les peticions d’ús del Hubble són ateses. Això dóna a entendre el gran interés dels astrònoms per tindre accés a objectes celestes només assolibles amb aquest telescopi.

I fins a finals dels anys 90 el Hubble continuà sent innovador i inclús  hi havia un programa de petició de temps per a astrònoms aficionats, però les restriccions de pressupostos i de personal no van permetre la seua continuïtat.

Hermann Oberth, el pare de l’astronàutica alemanya, va veure la necessitat de disposar d’un gran telescopi a l’espai ja l’any 1923. L’astrònom nord-americà Lyman Spitzer va escriure un famós informe l’any 1946 en què discuteix sobre els avantatges de tindre un observatori astronòmic extraterrestre.

L’avantatge de disposar d’un telescopi més enllà de l’atmosfera radica principalment en què, d’aquesta manera, es poden eliminar els efectes de la turbulència atmosfèrica (un malson per als astrònoms), cosa que permet aconseguir la màxima resolució òptica de l’instrument. A més l’atmosfera terrestre absorbeix fortament la radiació electromagnètica en certes longituds d’ona. Especialment en l’infraroig no es pot observar des de terra, ni en la zona de l’ultraviolat. A més a més és impossible fer espectroscòpia en certes bandes a causa de l’absorció de l’atmosfera terrestre.

També cal afegir que els telescopis terrestres es veuen afectats per factors meteorològics, com ara la presència de núvols, o per pols o turbulències i, d’altra banda, la contaminació lumínica ocasionada pels grans assentaments urbans fa que només es puguen situar els grans telescopis en zones molt allunyades. Un observatori com el Hubble que evite tots aquests problemes inherents a l’observació des de terra, ha de ser, per tant, molt preuat.

Problemes inicials

L’any 1990, una vegada va estar el Hubble en òrbita, tot el món esperava les primeres imatges espectaculars dels planetes, de les nebuloses, de les galàxies però aviat s’adonaren que les imatges estaven totes borroses! Que havia passat? 1600 milions de dòlars llençats al fem per a un telescopi miop? Els enginyers de la NASA anaven de bòlit tractant d’esbrinar què havia passat. Finalment s’adonaren que l’espill del telescopi no enfocava bé els objectes i produïa una imatge amb aberració esfèrica. La culpable, l’empresa constructora de l’òptica.

El telescopi espacial havia estat llançat a l’espai amb el seu espill principal tallat perfectament… però amb la forma equivocada. No era un error molt gran, tan sols d’una vint-i-cinquena part del grossor d’un cabell humà. El microdefecte va ser suficient per a fer que el telescopi d’1600 milions de dòlars, fóra miop i ens regalara unes imatges mai no vistes d’un extraordinari univers…….borrós.

Va caldre enviar la primera missió de manteniment del Hubble l’any 1993, per canviar la càmera Wide Field Planetary Camera 1, per la nova Wide Field Planetary  Camera 2 que portava una òptica incorporada per focalitzar bé, una mena d’ulleres. Mireu, abans i després. Amb aquesta càmera es va obtenir, per exemple, la imatge més profunda, la d’objectes més llunyans i més antics (que ve a ser el mateix), el Camp Profund del Hubble.

Tot ha anat bé des d’aleshores. I d’altres missions del transbordador han anat canviant equips obsolets o espatllats.

Però tots aquests problemes inicials ja s’han resolt afortunadament. Avui toca celebrar els 25 anys exitosos a l’espai i parlar de la revolució dels coneixements de l’univers que ens ha regalat el telescopi Hubble. I és que el Telescopi Espacial Hubble ha canviat significativament la nostra visió de l’Univers. Alguns dels descobriments més innovadors realitzats en el camp de l’astronomia del segle XX han estat realitzats pel Hubble, la qual cosa ha permès als astrònoms comprendre millor el món en què vivim i investigar encara més al voltant dels seus misteris.

Fem un ràpid repàs dels descobriments més importants.

Camps profunds

Una de les raons principals per la qual va ser construït el telescopi espacial Hubble fou per a mesurar la grandària i l’edat de l’univers i provar les últimes teories sobre el seu origen.

Un gran resultat relacionat amb aquest objectiu va ser aconseguir les Deep Fields (Camp Profund, Camp ultra profund). Són observacions que Hubble ha anat fent en zones molt petites del cel, on aparentment no hi havia res per observar i que, després de mirar durant molt de temps (dies, fins i tot), han anant apareixent milers de galàxies dèbils que no es coneixien. Això ha estat un resultat sorprenent que ningú no s’esperava. I en alguns d’aquests Camps Profunds s’ha aconseguit veure galàxies que daten de només 500 milions d’anys després del Big Bang. El que ens ensenya aquest descobriment és que si mirem molt de temps amb un telescopi a qualsevol direcció de l’univers trobarem milers i milers de galàxies. Un resultat impressionant.

Amb els Camps Profunds els astrònoms van poder veure amb claredat, per primera vegada, el moment en què les galàxies s’estaven formant. Les imatges d’aquestes galàxies febles donen pistes “fòssils” sobre la forma que va tindre l’univers en un passat molt remot i com va poder haver evolucionat amb el temps.

Expansió accelerada

Amb el Hubble també s’ha aconseguit esbrinar el ritme i la forma en què l’Univers s’expandeix. I resulta que no només s’expandeix, sinó que ho fa de manera accelerada. Durant molts anys els cosmòlegs han estat discutint sobre si l’expansió de l’Univers s’aturaria en algun futur distant o si continuaria eixamplant-se  per sempre. I això depenia de la quantitat de massa que té l’Univers en conjunt i, en conseqüència, de quina és la densitat de l’Univers.

Doncs ara sabem que, per les observacions de supernoves llunyanes dutes a terme amb el Hubble, l’expansió no està disminuint en absolut, sinó que, a causa d’alguna propietat misteriosa de l’espai, denominada energia fosca, l’expansió s’està accelerant. Aquesta conclusió sorprenent és el resultat dels mesuraments combinats en observar supernoves llunyanes amb els millors telescopis del món, inclòs el Hubble.

El descobriment de l’expansió accelerada de l’Univers va permetre que l’any 2011 tres astrònoms, Saul Perlmutter, Adam Riess i Brian Schmidt, obtingueren el Premi Nobel de Física.

Esclats de raigs gamma

Les observacions realitzades amb el telescopi espacial Hubble han aconseguit posar llum a un misteri: els esclats de Raigs Gamma (GRB, en anglés). Són emissions molts curtes d’aquesta radiació tan energètica, només observables des de telescopis amb detectors d’alta energia en òrbita. Són tan curtes que de vegades no s’aconseguia distingir la seua petjada visible des de terra. En ser tan energètics semblava que no estarien associats a estrelles. Avui, en part a causa del Hubble, sabem que aquestes explosions s’originen en altres galàxies, sovint a molt grans distàncies.

Després de les observacions del Hubble de l’atípica supernova SN1998bw i de l’esclat de raigs gamma GRB 980425, semblà plausible una connexió física d’aquests dos esdeveniments. Però altres treballs associen els esclats al xoc i col·lapse d’un sistema binari d’estrelles de neutrons.

Mirant els planetes

El telescopi espacial Hubble ha dedicat també part del seu temps d’observació a investigar els objectes més pròxims com els cossos del Sistema Solar.

Les imatges del Hubble d’alta resolució dels planetes i llunes del nostre Sistema Solar només poden ser superades per les fotos preses per naus espacials que hi han anat, al seu costat. Hubble, fins i tot, té un avantatge sobre aquestes sondes: pot veure aquests objectes de manera regular, per la qual cosa pot observar-los durant períodes molt més llargs que qualsevol sonda que haja passat a prop. El control regular de les superfícies planetàries és vital en l’estudi d’atmosferes i geologia planetàries.

A més Hubble és més versàtil per a l’observació planetària. Pot reaccionar ràpidament a successos inesperats que ocorren en el Sistema Solar. Per exemple, açò ens va permetre veure l’impressionant xoc dels trossos del cometa Shoemaker-Levy 9 en l’atmosfera de Júpiter durant uns quants dies del mes de juliol de 1994. Hubble va seguir els fragments del cometa en el seu últim viatge i va enviar increïbles imatges en alta resolució de les cicatrius de l’impacte.

Hubble també ha observat el planeta Mart, sobretot en les oposicions, Saturn i les seues llunes i, per suposat Plutó i les llunes que l’envolten. I fins i tot ha descobert noves llunes, així com un planeta nan més enllà de Plutó, la qual cosa va conduir a discutir si Plutó és un planeta. I això comportà la rebaixa final de categoria espacial del  cos celeste.

Formació planetària

Han estat molt importants les observacions de Hubble que han servit per confirmar les teories de la formació dels planetes. Abans del llançament del telescopi, s’estava segur que el Sol s’havia format a partir d’una nebulosa de gas i pols, que es comprimí deixant al seu voltant un disc de residus del qual, per acreció, s’anaren formant els planetes. Tot molt bonic, però no es tenien altres exemples. Com saber si la teoria era correcta?

L’alta resolució de la càmera del Hubble va permetre, per primera vegada, observar aquests discos de gas i pols, (en anglés “proplyds” de protoplanetary disks), al voltant d’estrelles acabades de nàixer en la nebulosa d’Orió. Recorde perfectament les imatges dels discos menuts amb un punt roig al centre en una imatge del Hubble de l’any 1995. El descobriment va causar impacte. A partir d’aquell moment es va tindre la certesa que existien segurament altres planetes fora del sistema solar i que es formaven com ho va fer el nostre.

Però Hubble també ha tractat d’observar planetes ja formats fora del Sistema Solar. Així és com l’any 2008, va aconseguir fotografiar per primera vegada un planeta extrasolar en llum visible. I així va ser com vam poder veure el planeta Fomalhaut b, un planeta gegant gasós d’aproximadament tres vegades la massa de Júpiter en òrbita de l’estrella Fomalhaut. Dins del disc de residus que l’envolta, un petit punt brillant va canviant de posició d’any en any.

Però fins i tot, fa ben poc, l’any 2012 Hubble descobrí un nou tipus de planeta extrasolar: un món aquàtic, una espècie de Waterworld extraterrestre, envoltat per una atmosfera densa i humida.

Forats negres supermassius galàctics

Les altes prestacions del telescopi Hubble no només han confirmat l’existència dels forats negres, sinó que amb l’alta resolució de les càmeres de Hubble s’ha demostrat que efectivament els forats negres existeixen i que, a més a més, el centre de totes les galàxies espirals tenen un forat negre supermassiu, un monstre d’uns quants milions de masses solars. De fet, Gargantua, el forat negre de la pel·lícula Interstellar, és un forat negre d’aquest tipus. No s’han inventat res. I això ho sabem ara gràcies a les observacions fetes amb el Hubble.

Però no ho saben tot encara, per sort. El perquè d’aquesta associació, forat negre – galàxia és encara un misteri que caldrà esbrinar. Això té moltes implicacions per a la teoria de formació i evolució de les galàxies.

Lents gravitatòries com a telescopis còsmics

Tothom té assumit en el nostre subconscient que la llum viatja en línia recta. Ho veiem cada dia. Però realment això no és així. Einstein ja va demostrar el 1915, fa 100 anys!, que els objectes massius deformen el teixit de l’espai-temps. Així que quan la llum d’un objecte llunyà passa prop d’una galàxia o d’una estrella, la seua trajectòria es corba cap a ells. Aquest efecte s’anomena lent gravitatòria i s’observa en ben poques ocasions. S’ha de tindre la sort de tindre alineats un objecte llunyà amb una galàxia relativament pròxima. I només la sensibilitat de telescopis com el Hubble les pot estudiar detalladament. De vegades els rajos que vénen en diferents direccions de l’objecte llunyà es dobleguen formant múltiples imatges de la galàxia original. Un exemple recent ha estat veure com una supernova d’una galàxia distant mostrava quatre imatges a causa de la distorsió d’un cúmul de galàxies pròximes.

Matèria fosca

Les observacions amb el Hubble han permés també estudiar la misteriosa matèria fosca. Actualment es creu que unes 3/4 parts de la massa de l’Univers està formada per una matèria que no emet llum, una substància molt diferent de la que composa el món que ens envolta.

La matèria fosca interactua només amb la gravetat, la qual cosa significa que no reflecteix, ni emet, ni tapa la llum de les estrelles. Per això, no es pot observar directament. Ara bé els estudis fets amb el Hubble de com els cúmuls de galàxies dobleguen la llum que passa per ells (les lents gravitatòries de les quals hem parlat abans) permeten deduir on es troba la massa oculta. A partir de les observacions ja s’han fet mapes indicant on està aquesta massa fugissera.

L’enigma de la naturalesa d’aquesta fantasmal matèria encara estem lluny de resoldre’l. Ho comprendrem algun dia? Segur.

Nova visió de l’Univers

Hubble ens ha canviat la nostra visió de l’Univers. Abans de Hubble era com si miràrem el cel amb ulleres brutes. Amb Hubble hem vist el cel directament sense les ulleres, molt més clar i sense impediments. El telescopi espacial és una de les missions científiques més reeixides i duradores de la NASA i de l’ESA. Ha retornat a la Terra centenars de milers d’imatges, llançant llum sobre molts dels grans misteris de l’astronomia. La seua mirada ens ha ajudat a determinar l’edat de l’univers, la identitat dels quàsars i l’existència de l’energia fosca.

I què li passarà finalment a Hubble? Segons el que li queda de combustible sembla que podrà durar fins el 2020 o 2030. Ja s’està preparant un substitut, el telescopi James Webb, amb un nou disseny… però d’això ja en parlarem un altre dia.

Més informació:

La web creada per a l’aniversari: Hubble 25 Anniversary.

El lloc web on trobar les seues imatges: Hubble site.

El Hubble Heritage Project website. On s’han triat les millors imatges del telescopi Hubble, s’han millorat i s’han explicat per experts amb la finalitat d’educar i inspirar.

Imatges:
Foto 1. Hubble observat des d’un transbordador.
Foto 2. Transferència de dades des del Hubble.
Fotos 3. Imatge abans i després de la reparació, 1993
Foto 4. Columnes de gas en la Nebulosa de l’Àguila(M16): Pilars de la Creació. Zona de formació estel·lar. NASA, ESA, STScI, J. Hester and P. Scowen (Arizona State University).
Foto 5. Aquesta imatge d’alta resolució del camp ultra profund del Hubble HUDF inclou galàxies de diferents edats, mides, formes i colors. Les més petites i vermelles, unes 100, són de les més distants i ja existien quan l’univers tenia tot just 800 milions d’anys. NASA/ESA.
Foto 6. Nebulosa del Cranc (M1). Gas en expansió de la supernova 1054.NASA, ESA, J. Hester and A. Loll (Arizona State University).
Foto 7. Imatge en color dels impactes múltiples del cometa P/Shoemaker-Levy 9 en Júpiter. NASA/ESA
Foto 8. Imatge de Mart durant l’oposició del 2001. NASA/ESA
Foto 9. Quatre llunes al voltant de Saturn. NASA, ESA, and the Hubble Heritage Team (STScI/AURA)
Foto 10. Sistemes protoplanetaris en Orió. NASA, ESA and L. Ricci (ESO)
Foto 11. Imatge de Fomalhaut i Fomalhaut b Credit: NASA, ESA, P. Kalas, J. Graham, E. Chiang, E. Kite (University of California, Berkeley), M. Clampin (NASA Goddard Space Flight Center), M. Fitzgerald (Lawrence Livermore National Laboratory), and K. Stapelfeldt and J. Krist (NASA Jet Propulsion Laboratory)
Foto 12. Un disc de pols envolta un fotat negre supermassiu en la galàxia espiral NGC 7052. Roeland P. van der Marel (STScI), Frank C. van den Bosch (Univ. of Washington), and NASA.
Foto 13. Hubble veu com una supernova es separada en quatre imatges per una lent còsmica. NASA, ESA, and S. Rodney (JHU) and the FrontierSN team; T. Treu (UCLA), P. Kelly (UC Berkeley), and the GLASS team; J. Lotz (STScI) and the Frontier Fields team; M. Postman (STScI) and the CLASH team; and Z. Levay (STScI)

Avui hem passejat per l’antiga via del tren de la mà de la cronista oficial de Tavernes, Encarna Sansaloni, com a complement de la presentació de divendres passat del llibre “La Vieta: una aproximació al ferrocarril de via estreta Carcaixent-Dénia” de Josep V. Bataller, José M. Fernández i Fernando Rodríguez. Hem conegut els diferents elements ferroviaris que encara subsisteixen en el terme de Tavernes i moltes de les històries que van passar-hi en relació a la línia Carcaixent – Dénia al seu traçat per la Valldigna.

El recorregut ha començat en l’entrada del poble venint de Simat, en la caseta del pas a nivell de la carretera, on la guardaagulles passava la cadena quan el tren anava a passar. Prop d’aquest punt es troba la finca del Pator de baix. Quan els senyorets venien de visita, el tren feia una parada no autoritzada ben prop de la casa, abans d’arribar a l’estació de Tavernes.

A continuació, seguint el recorregut de l’antiga via, hem passat pel carrer La Farola, que rep aquest nom de la farola de senyals que hi havia per a regular el pas a l’estació de Tavernes. Com que era via única, si hi havia un altre tren a l’estació, el factor li posava a mà un cristall roig per prohibir l’entrada a un altre tren.

De l’estació no en queda res. En tancar la línia, fins als primers anys 90, l’estació es va utilitzar com a local d’assaig de la banda o dels balls populars. A seu lloc tenim ara l’enorme edifici de la Casa de Cultura. De les fotos que la cronista ens ha ensenyat hem comprovat que els dos plataners que hi ha darrere de la casa són encara els que hi havia a l’andana de l’estació.

Mentre recorríem l’actual Passeig Colon, Encarna ens parlava del Molí Galiana, de la colla que s’encarregava de carregar els camions, de la clínica de D. Miguel Caldentey, de la construcció de les Cases Barates o Grup Salas Pombo en els anys 50 o dels problemes que tenia el cine quan passava el tren mentre feien una pel·lícula.

La via continuava pel costat del camí Vell de Gandia on encara es poden veure la plataforma i alguns talussos i, sobretot, està molt clar el camí actual recte que va entre horts. A l’altura del Tol·lo, els suports de pedra d’un antic pont, encara són ben visibles.

I ja en el pont del riu Vadell, hem pogut veure els fonaments d’un pont que creuava aquest accident natural. Pels suports podem imaginar que el pont del tren havia d’haver estat ben gran i robust.

Finalment, a través d’un camí en trinxera ben recte, i passant per baix de l’autopista hem arribat a la Casa Verda, caseta i habitatge del guardaagulles. La casa fa anys que està tancada i s’hauria de poder utilitzar.

La línia del tren eixia per aquest punt de la Valldigna. Després la via girava cap al sud en direcció a Gandia. L’any 1969 la línia tanca. Quan els gandians aconseguiren que la línia de RENFE s’allargara des de Cullera, se desentengueren totalment de la línia Carcaixent- Dénia. El nou tram Cullera- Gandia aprofità la infraestructura de l’antiga línia a partir del quilòmetre 23. Amb això aconseguien que Tavernes i Oliva deixaren de ser competidores comercials en no tindre transport per tren.

A l’alcalde d’aquell temps, Amado Vila se li va prometre que la línia València- Gandia tindria parada en Borderia, però al final no pressionà prou i l’estació anà a parar a la partida, el lloc on es troba ara.

La línia Carcaixent – Dénia, que feia el trajecte en 3 h 30 min, va anar desmantellant-se. Alguns llauradors compraren la zona de la via que els interessava, d’altres se l’apropiaren directament i l’ajuntament de Tavernes va fer la Casa de la Cultura. Seria interessant que el trajecte fins a Carcaixent es tornara a obrir ara com a línia verda per a ciclistes i caminants.

Fotos i text: La Cotorra de la Vall. Amb permís.

Dijous passat parlàrem dels problemes de la contaminació lumínica a la seu de l’Agrupació Astronòmica de la Safor, a la ciutat de Gandia, dins del cicle de conferències Dijous Astronomia.

La nostra xarrada, El costat fosc de la llum, començà parlant sobre l’aspecte econòmic de l’excés de l’enllumenament i com la planificació, el disseny i la correcta instal·lació dels fanals als carrers són fonamentals per l’estalvi econòmic, molt més que el simple canvi dels tipus de làmpades.

Per poder comprendre el problema, es va comentar l’espectre dels tipus de làmpades més usats per a l’enllumenament dels carrers. Mentre que la llum de sodi de color groc dels fanals no sembla tindre incidències medioambientals, els LEDs de color BLANC si que semblen tindre efectes nocius en els ecosistemes ja que la seua llum presenta un fort pic d’emissió en la zona blava de l’espectre.

Els efectes de la contaminació lumínica sobre el medi ambient i els ecosistemes són objectes d’estudi per molts investigadors. El grup d’animals més afectat són els insectes, ja que hi ha més d’un milió d’espècies i a més és a la base de l’alimentació d’altres animals predadors. La irrupció descontrolada de llums nocturns en el medi natural divideix poblacions d’insectes, causa la seua mortalitat i afecta, per tant als consumidors secundaris.

Però l’aspecte que més interessà l’audiència va ser la incidència de la llum blava i de la component blava de la llum blanca sobre el sistema circadià dels humans. L’exposició nocturna a aquest tipus de llum inhibeix la producció de l’hormona melatonina i causa, nombrosos problemes de salut ja que la melatonina participa en la regulació d’una gran varietat de processos cel·lulars, neuroendocrins i neurofisiològics.

Més de 40 persones estigueren atentes a les nostres explicacions i en la roda de preguntes la gent s’interessà sobre quin és el millor tipus d’enllumenat interior i sobre els LEDs de llum blanca que l’ajuntament de Gandia ha instal·lat fa poc als carrers.

Fotos: del Facebook de l’Agrupació Astronòmica de la Safor i de Roger Mira. Amb permís.

Fa 100 anys els joves europeus es mataven als fronts de França, Itàlia, Centre Europa i Rússia. El segle XX havia començat amb esperança però les tensions entre els blocs de les potències acabarien per esclatar a partir d’aquell matí del 28 de juny de 1914 a Sarajevo.

No en sabia massa del conflicte, de quines van ser les seues causes, com es desenvolupà i com s’acabà. I la lectura de l’extens i documentat assaig La Gran Guerra (1914-1918) de l’historiador Álvaro Lozano m’ha permés satisfer la meua curiositat.

Les causes del conflicte són ben diverses i depenen de cadascun del contendents. Alemanya posseïa un petit però productiu sistema colonial en Àfrica, Xina i Oceania, però no era suficient per a les seues elits aristocràtiques i militars. La superioritat naval britànica li impedia expandir-se més i des de finals del segle XIX els alemanys començaren una carrera armamentística amb la construcció de vaixells cada vegada més grans. Res, però, semblava suficient ja que la Gran Bretanya sempre en construïa d’altres encara més grans i destructors.

França i Alemanya també tenien un conflicte latent des de la humiliació de l’exèrcit francés a la batalla de Sedan el 1870 que va provocar la caiguda de Napoleó III i la pèrdua d’Alsàcia i Lorena.

Va ser, però, l’espurna de l’assassinat de l’hereu de l’Imperi Austrohongarés a Sarajevo a mans d’un radical serbi, el fet que obrí la caixa dels trons. La política d’aliances provocà l’entrada en la guerra de Rússia, aliada de Sèrbia, en ser amenaçada aquesta per Àustria.

L’alt comandament alemany havia previst una guerra ràpida seguint el pla Schlieffen, de no més de tres mesos. El pla consistia a envair la neutral Bèlgica i, amb un gran moviment de pinça, envoltar Paris i guanyar la guerra. Però la feroç i inesperada resistència de l’exercit belga i el gran front de guerra al nord de França, juntament amb la peculiar personalitat dels generals al front, sumant-hi la determinació del governador militar de París de trencar l’ala dreta de l’exèrcit alemany, van obligar l’exèrcit imperial a replegar-se i estabilitzar-se a les zones altes. Es passà en uns mesos d’una guerra d’avançades clàssica a una guerra estàtica, amb les trinxeres, a la qual cap contendent hi estava avesat. Una cosa semblant passà als altres fronts de guerra: a Itàlia o al front oriental,

Durant quatre anys les diverses ofensives dels Aliats i de les Potències Centrals no aconseguiren trencar el front en cap direcció: Verdun, les batalles del Somme, Passchendaele, el desastrós front alpí italià. Milers de soldats foren llançats com a carn de canó contra els filats sense cap consideració. Durant els primers anys de conflicte es podria considerar una guerra moderna però amb tàctiques militars del segle XIX.

Fruit de la industrialització i de les noves tecnologies, en la Gran Guerra s’empraren noves armes, més efectives, més mortíferes. El nou armament utilitzat per generals formats en les guerres colonials i, quasi sempre amb el menyspreu de la vida dels seus subordinats, permetia fer matances en massa. Punts fortificats construïts per defensar les fronteres només enguantaven uns dies davant dels canons de gran calibre enemics. En els fronts feren presència els rudimentaris tancs, usats principalment pels britànics i infravalorats per l’Alt Comandament alemany, els odiats llançaflames, els avions com a bombarder, les armes químiques i en alta mar, els submarins. El balanç de víctimes en cada batalla es comptava sempre en centenars de milers de morts.

Durant gran part del conflicte va ser una guerra estàtica, sense objectius clars per als soldats d’a peu. Per això no és estrany que els darrers anys de la guerra els soldats estigueren desmotivats i que les desercions arribaren alguna vegada al 20% dels efectius. Recordem la pel·lícula Camins de glòria de Stanley Kubrick que en relata uns casos verídics al front occidental i com el comandament francés ho resolgué de la pitjor manera possible.

La guerra del 14 al 18 va ser també una veritable guerra mundial on s’hi implicaren les colònies de les potències bel·ligerants. Àfrica, Orient Mitjà, l’esquadra alemanya de creuers de l’Àsia, la guerra submarina sense restricció contra vaixells de guerra però també contra mercants neutrals.

La guerra a l’Orient Mitjà, tan desconeguda, però tan interessant per comprendre l’actual statu quo en aquella zona, acabà desmembrant l’immens Imperi Otomà, aliat dels alemanys. Aquest escenari de guerra té episodis tan desgraciats com la batalla de Gal·lípoli, tractant de conquerir l’accés al mar Negre, en la qual un cos de voluntaris australians i nova-zelandesos (ANZAC) va destacar i sofrir tant. El fracàs de l’operació obligà a dimitir el primer lord de l’almirallat, Winston Churchill, que retornaria amb força durant la Segona Guerra Mundial. Cal recordar també l’oficial britànic Thomas Edward Lawrence, que durant els seus anys destinat a l’Aràbia va aconseguir agrupar les tribus àrabs per lluitar contra els turcs i per la seua independència, convertint-se en un mite vivent. És en aquesta guerra que els britànics van augmentar el seu imperi colonial amb la conquesta de Palestina, Transjordània i Mesopotàmia, les actuals Síria i Iraq.

La Gran Guerra va afectar també els estats neutrals com ara l’estat espanyol. Davant dels partidaris de la intervenció a favor dels Aliats o de les Potències Centrals s’optà per la neutralitat estricta. El llibre destaca la desconeguda labor humanitària del rei Alfons XIII que muntà tota una oficina per comunicar els presoners amb les seues famílies, enviar paquets als tancats o intercedir per evitar les penes de mort. L’obra també recorda l’allistament de voluntaris catalans en les files franceses que lluitaren en la batalla de Verdun amb el convenciment que el seu sacrifici donaria la legitimitat a Catalunya en el futur concert de les nacions. TV3 en va emetre fa poc el documental “L’estelada de Verdun.”

La revolució soviètica, amb la retirada de Rússia del conflicte, va permetre desviar part de les divisions del front de l’est al front occidental i això va permetre les darreres ofensives de l’exèrcit alemany en la primavera del 1918 que a punt van estar de tombar la victòria de la banda de les potències centrals. Tanmateix, cansat i esgotat, l’exèrcit alemany no va poder resistir l’envestida dels exèrcits aliats, ja amb la col·laboració nord-americana, que a partir de l’estiu del 1918 decantaren la victòria final.

La tancada en fals de la guerra amb la Pau de París i especialment amb el Tractat de Versalles amb l’interés d’humiliar Alemanya, malgrat el desig del president Wilson d’aconseguir una pau permanent amb l’aplicació dels seus 14 punts, va afavorir les ganes de venjança de la dreta alemanya, però també d’Itàlia, que, malgrat ser potència guanyadora, es considerà enganyada per no aconseguir l’expansió territorial cap a la nova Iugoslàvia per la qual havia lluitat. Així que la pau de París no va ser més que una treva en la guerra europea que fomentaria l’aparició del nazisme a Alemanya i el feixisme a Itàlia.

La brutalitat de la guerra viscuda per una classe mitjana i acomodada havia de reflectir-se en l’art i la literatura. Per evadir-se de la guerra alguns escriptors crearen mons fantàstics com féu Hugh Loffting, que, des de les trinxeres, escrivia a la seua filla les primeres descripcions del Doctor Dolittle o bé s’hi inspirarien com ara John R. R. Tolkien, que ens deixà El hòbbit o El Senyor dels Anells, en què el personatge Samwise Gamgee, (Sam) podria considerar-se l’exemple de l’abnegat soldat britànic.

Una bona ressenya del llibre des del punt de vista d’un historiador, pot llegir-se ací: Reseña de La Gran Guerra (1914-1918), de Álvaro Lozano.

Addenda: La popularitat del president Wilson i els seus 14 punts va ser tan gran a Europa que, fins i tot, Tavernes de la Valldigna, un poble llaurador de la Safor amb uns 9000 habitants al final de la Gran Guerra, li va posar el seu nom a la carretera, carrer Wilson, l’actual Avinguda de les Germanies.

Imatges:

1.- Un soldat australià porta un company ferit a un lloc de socors prop de North Beach a la campanya de Gal·lípoli. [AWM H10363]
2.- Portada del llibre.
3.- Noves armes en la Primera Guerra Mundial. AppyBunny.

Bibliografia: La Gran Guerra (1914-1918), Álvaro Lozano. Marcial Pons Historia, 2014. Índex i les primeres pàgines.

La troballa continuada de planetes al voltant d’estels llunyans ha situat la Terra en el lloc que li pertoca en l’evolució estel·lar. El nostre planeta no seria més que un d’entre tants en l’oceà còsmic. Però, aquests dies, el descobriment, per primera vegada, de molècules orgàniques complexes al voltant d’un estel acabat de nàixer és un pas més per reafirmar-nos en la idea que l’existència de la vida en el nostre planeta pot ser conseqüència directa de l’evolució estel·lar. En definitiva, que, nosaltres, finalment. som pols d’estels, fills de les estrelles.

Aquestes molècules complexes, components essencials per a la construcció de la vida, s’han trobat en el disc protoplanetari que gira al voltant d’un estel jove. D’aquest disc de residus sobrants de la formació de l’estel central potser ja s’estan formant els futurs planetes del sistema estel·lar tal com passà al nostre sistema solar fa un 4500 milions d’anys.

El conjunt de radiotelescopis ALMA (Atacama Large Millimeter/submillimeter Array) situat al nord de Xile ha fet possible aquest descobriment en poder captar les dèbils ones de ràdio que emeten les molècules complexes estudiades. Aquest fet confirma que les condicions que van donar lloc al naixement de la Terra i el Sol no són úniques en l’univers. Els resultats es publiquen en el número d’avui de la revista Nature.

ALMA va estudiar l’estel jove MWC 480, un estel amb només un milió d’anys d’existència. En comparació, el Sol té uns 5.000 milions d’anys. El disc protoplanetari que envolta aquest estel conté grans quantitats d’acetonitril també anomenat cianur de metil (CH₃CN), una molècula complexa basada en el carboni. Però les quantitats trobades no són poques ja que es calcula que hi ha suficient cianur de metil al voltant de MWC 480 com per a omplir tots els oceans de la Terra.

Tant aquesta molècula com el seu parent més simple, el molt tòxic àcid cianhídric (HCN), van ser trobats en els fredes vores del disc de residus acabat de formar al voltant de l’estel. La regió on s’hi situarien aquestes molècules complexes seria l’anàloga a la del cinturó de Kuiper — la zona de Plutó, el regne dels planetesimals gelats i dels cometes en el nostre Sistema Solar, més enllà de Neptú.

I és que el cinturó de Kuiper conté una gran quantitat de cometes que encara conserven, des del temps en què es van formar els planetes, la informació original de la química primerenca del Sistema Solar. Es creu que els cometes i els asteroides del Sistema Solar exterior van enriquir al jove planeta Terra amb aigua i molècules orgàniques, ajudant a preparar l’etapa en la qual es desenvoluparia la vida primigènia. Per aquesta raó és tan important estudiar de prop els cometes i els seus gels per esbrinar l’origen dels oceans de la Terra i la seua contribució a l’origen de la vida.

“Els estudis de cometes i asteroides mostren que la nebulosa solar que va generar al Sol i els planetes era rica en aigua i compostos orgànics complexos“, assenyala Karin Öberg, astrònoma del Centre Harvard-Smithsonian d’Astrofísica de Cambridge, Massachusetts (EUA) i autora principal del nou article.

“Ara tenim encara més evidències que aquesta mateixa química existeix en altres parts de l’univers, en les regions que podrien formar sistemes estel·lars no gaire diferents al nostre“. Öberg assenyala que açò resulta especialment interessant, atès que les molècules que es troben en MWC 480 també es troben en concentracions similars en els cometes estudiats de ben a prop en el nostre Sistema Solar.

L’estel MWC 480, que té aproximadament dues vegades la massa del Sol, està a uns 455 anys llum, en la regió de formació estel·lar de Taure. El seu disc circumdant està en les primeres etapes de desenvolupament — és a dir, fa poc que ha començat a condensar-se a partir d’una freda i fosca nebulosa de gas i pols.

Amb ALMA i amb altres telescopis s’han arribat també a detectar signes evident de formació de planetes en el disc encara que caldrà fer observacions de major resolució per confirmar-ho.

Des de fa temps, els astrònoms saben que els foscos i freds núvols interestel·lars, on es formen els estels, són eficients fàbriques de molècules orgàniques complexes, incloent-hi un grup de molècules conegudes com a cianurs. Els cianurs i, en concret, el cianur de metil, són importants perquè contenen enllaços carboni–nitrogen: aquests enllaços són essencials per a la formació dels aminoàcids, són la base per a la creació de les proteïnes i constitueixen els components essencials per a la construcció de la vida.

No obstant açò, fins ara no estava molt clar si aquestes mateixes molècules orgàniques complexes es formen i sobreviuen de forma habitual en l’ambient energètic d’un sistema solar recentment creat, on els xocs i la radiació poden trencar fàcilment els enllaços químics.

Gràcies a la notable capacitat d’ALMA, els astrònoms han pogut comprovar, en les últimes observacions, que aquestes molècules no solament sobreviuen, sinó que prosperen.

I el més important: les molècules detectades per ALMA són molt més abundants que les trobades en els núvols interestel·lars. Açò revela als astrònoms que els discos protoplanetaris són molt eficients en la formació de molècules orgàniques complexes i que són capaces de formar-les en escales de temps relativament curtes.

Atès que aquest sistema continua evolucionant, els astrònoms especulen que és probable que les molècules orgàniques, protegides i fora de perill a l’interior de cometes i d’altres cossos gelats, siguen transportats a entorns més enriquidors per a la vida, com ara planetes situats en la zona d’habitabilitat del sistema estel·lar.

“Gràcies a l’estudi d’exoplanetes, sabem que el Sistema Solar no és l’únic que té planetes o l’únic que compta amb abundància d’aigua“, conclou Öberg. “Ara sabem que tampoc som únics quant a la nostra química orgànica. Una vegada més, hem après que no som especials. Des del punt de vista de la vida en l’univers, és una bona notícia”.

Nota de premsa original: Descubiertas moléculas orgánicas complejas en un joven sistema estelar.

Imatge: Il·lustració del disc protoplanetari que envolta al jove estel MWC 48. Crèdit: B. Saxton (NRAO/AUI/NSF).

Després de 10 anys de viatge pel sistema solar, Plutó i Caront, la seua lluna més gran, són ja visibles des de la nau New Horizon de la NASA. I si no hi ha cap problema, el pròxim 14 de juliol, farà un vol rasant pel sistema plutonià.

Serà aleshores quan se’ns revelarà un sistema de nous mons plens de muntanyes, valls, cràters, i d’altres accidents geogràfics als quals caldrà posar nom el més aviat possible. Ho contava Vilaweb, i se m’avançà, fa uns dies, Concurs per a batejar els racons de Plutó.

La Unió Astronòmica Internacional, l’organisme que regula els noms dels objectes celestes, té com a norma que els nous accidents geogràfics revelat per les missions planetàries es batejen d’acord amb la mitologia associada al planeta. Donat que Plutó (o Hades) era el nom del déu de l’infern per a la mitologia greco-romana, s’ha seguit el criteri d’assignar noms relacionats amb l’inframon, per a totes les cultures possibles ja que Plutó, encara que explorat per una nau d’una gran potència tecnològica com són els Estats Units, és patrimoni de tots els habitants del planeta Terra.

Ja que el nombre d’accidents geogràfics de Plutó i de Caront que s’espera descobrir serà ingent, també s’han inclòs dues categories més per a extreure’n noms: la història de l’exploració de la Terra, amb els noms dels exploradors que visitaren Àsia, Àfrica i Amèrica i en feren coneixement a les seues societats, i la dels personatges de ficció que feren viatges extraordinaris en la imaginació dels lectors.

S’han recopilat nombrosos noms possibles de les tres categories citades a la web Our Pluto, i ens demanen que elegim els que més ens agraden. Podem trobar més informació, també en català a: Ajuda’ns a posar noms al mapa de Plutó i Caront!  Però afanyeu-vos a votar que el termini acaba el dimarts 7 d’abril. (extensió fins el 24 d’abril, explicat més avall)

Tot això està molt bé però hi ha un aspecte molt interessant que cal assenyalar.  També hi ha la possibilitat d’incloure noms de la nostra cultura que puguen cabre en aquestes tres categories. Encara no fem tard i potser podrien proposar noms ben nostrats. L’indret per proposar noms està ací: Nomina un nom!

Nosaltres també hem tingut exploradors que han viatjat per tot el planeta. Ara mateix, se’m vénen al cap tres personatges de la nostra història de coneixement del món que seria interessant de proposar, però segur que hi ha molts més:

1.- Domènec Badia i Leblich, també conegut com Ali Bei l’Abbassí, un espia, arabista i aventurer català que explorà el nord d’Àfrica i l’Orient mitjà a finals del XVIII i principis del XIX.
2.- Fèlix Cardona i Puig, explorador de la Guaiana veneçolana i descobridor del Salto Angel, la cascada més alta del món, l’any 1927.
3.- Marcelí Andrés i Bernat, l’explorador Andrés, metge valencià i explorador del Golf de Guinea, al segle XIX.

De la mitologia de l’Inframon tenim el Dip, una mena de gos malvat i pelut, un emissari del dimoni, i que tan bé retratà Joan Perucho, a Històries naturals i el Butoni, una mena de monstre, esperit o dimoni, que és tan popular a l’Horta de València i a altres llocs amb variants del seu nom.

I d’exploradors de ficció cal no oblidar a Opòton el Vell (1968), d’Avel·lí Artís-Gener, que narra la “descoberta” a la inversa, és a dir, són els asteques els que per motius religiosos, l’any 1489, arriben a Galícia.

Jo, de moment ja els he proposat per a que els tinguen en compte.

Actualització:

El públic té fins divendres 24 d’abril per proposar nous noms per als accidents geogràfics de Plutó i dels seus satèl·lits, que seran descoberts per la missió New Horizons de la NASA.

L’agència espacial vol donar més temps al públic de tot el món per participar en la missió a Plutó que farà el primer sobrevol proper del planeta nan, el 14 de juliol.

L’extensió de la campanya, en col·laboració amb la Unió Astronòmica Internacional (UAI) a París, ha estat a causa de l’aclaparadora resposta del públic.

Imatges: Dalt, la millor imatge del duet Plutó – Caront observat amb el telescopi espacial Hubble, en òrbita terrestre. Baix, una possible vista del conjunt Plutó – Caront que podria fotografiar la nau New Horizon el 14 de juliol. NASA.

Estem ja de ple en la primavera i després de la setmana de pluges que ens ha impedit veure l’eclipsi de Sol, l’oratge se’ns presenta més suau i benigne per a l’observació del cel.

Orió, Taure, els Bessons, les grans constel·lacions de l’hivern ja ens abandonen per l’oest poc després de la posta del Sol mentre que les constel·lacions estivals més interessants com ara l’Escorpí ja guaiten per l’est a les primeres hores de la matinada.

Mart, finalment, després de molts mesos prop de l’horitzó oest es troba tan baix que es fa difícil observar-lo.  Per compensar-ho, a partir de la segona quinzena del mes, el planeta Mercuri començarà a pujar en altura a mesura que passen els dies.

Venus, per contra, es troba molt lluny del disc brillant del Sol i encara lluirà tot el mes com a estel del vespre. La nit del dia 11, Venus passarà  prou a la vora del cúmul estel·lar de les Plèiades (a 2,6º). Serà bon moment per identificar els dos famosos objectes celestes. A més a més, l’últim dia del mes, el 30, Mercuri farà la mateixa jugada que Venus.  S’acostarà molt al cúmul de les Plèiades però l’encontre no serà tan interessant ja que es farà ben prop de l’horitzó. Necessitarem, per tant, espais sense obstacles per admirar-ho.

El planeta Júpiter, de moment encara és el planeta rei del cel. Es troba actualment a la constel·lació de Cancer però se n’està allunyant cap a la veïna constel·lació de Leo. Per si no sabeu on trobar el planeta, la Lluna en quart creixent del 26 d’abril se situarà al seu costat i vos indicarà la seua posició.

Finalment el planeta Saturn, situat actualment en les urpes de l’Escorpí, ja guaita per l’est a partir de la una de la matinada a principi del mes d’abril i a les 23 hores a final de mes.

Seguint les inexorables  lleis celestes, la Lluna passà finalment sobre la nostra estrella el passat dia 20 de març causant un bonic eclipsi de Sol. La majoria dels valencians i illencs no ho vam poder veure a causa del mal temps. Una mica més de sort van tindre els catalans.  El Sol, però, li tornarà la jugada ben prompte a la Lluna. El 4 d’abril, la Lluna, la Terra i el Sol es tornaran a alinear perfectament. Però en aquest cas, la Lluna en fase de plena, entrarà de cap en l’ombra de la Terra i el nostre satèl·lit es farà fosc durant unes hores. Aquesta vegada no tindrem tampoc el goig de gaudir d’aquest eclipsi total de Lluna ja que només serà visible en l’àrea del Pacífic.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes d’abril de 2015, podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un mapa del firmament. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatge: Venus s’aproximà també a les Plèiades el 31 de març de 2012. Fotografia del professor d’astronomia Jimmy Westlake de Stagecoach, Colorado, Estats Units de Nord-Amèrica.