10 anys de blocs a Vilaweb: el rovell de l’ou

Viatge llampec a Barcelona per participar en la festa pels 10 anys de blocs a Vilaweb, el que ara en diem +Vilaweb.

Tal com estava previst arribàrem a l’Antiga Fàbrica Damm de Barcelona ben puntuals. Darrere ens haviem deixat a Pep Albinyana i a Josep Blesa que, per diversos motius, no pugueren vindre al final.

Tot i arribar ens rep l’Assumpció Maresma, el cor de Vilaweb, i, amb una gran alegria reencontre a Josep Selva, Cafè en gra, que no veia des de aquell primer encontre d’Alcanar, l’any 2008, quan +Vilaweb encara era un bebé. Roser Giner, Chào ông Viêt Nam, ens abraçà i ens encomanà la seua alegria i força. Fa dos anys ens veiérem a Búger, homenatjant la Xesca.

Cares conegudes, per tant, però també gent desconeguda, la família de Vilaweb s’ha fet gran i ja no pots conéixer a tots. Carme-Laura Gil, tan atenta sempre, ens saluda. Quin gust retrobar-te els lectors més constants i coneguts. Uns lectors que m’obliguen a ser clar i amé en les meues explicacions, però sense deixar de ser rigorosós en el desenvolupament dels temes.

Mentre va omplint-se la sala d’actes de la terrassa de l’antiga cerveseria, van apareixent cares conegudes, per ací Ramon Tremosa, per allà Josep Maria Puyal, que demostra que Vilaweb està viu i que la seua feina com a mitjà d’informació és ben valorada i apreciada.

Després d’una petita introducció del mestre Vicent Partal, es presenta el vídeo. Diversos blocaires hem estat entrevistats els darrers dies per dir el que pensem dels blocs de +Vilaweb, que representa per a nosaltres Vilaweb i per felicitar els lectors i blocaires com a bon aniversari que és.

I el primer que ix al vídeo sóc jo. Això si que no m’ho esperava. Quina vergonya encetar la desfilada de personalitats com ara Gemma Pasqual, Carme-Laura Gil, Xesc Freixas, Josep Alminyana i molts d’altres. A mi em vingueren a gravar a la faena dimarts passat, a l’Aula d’Astronomia de la Universitat de València, junt als telescopis i front a la casa deshabitada a la força de Canal 9. I això vaig dir jo, davant la prohibició de TV3 i el tancament de Canal 9, només Vilaweb ens assegura la llibertat d’expressió i d’informació de tot el país en conjunt.

Carme-Laura Gil parlava del talent que hi ha en els blocs, del país que formem. I és veritat, de tot arreu on dius bon dia i et contesten bon dia, hi ha persones disposades a pensar el país que volem, des de la política, el cinema, la ciència, les arts, etc…

Després van prendre la paraula tres blocaires, Joan Josep Isern, Saül Gordillo i Jaume Ciurana, els primers que cregueren en el projecte fa 10 anys i escrigueren apunts en això tan nou que en deien blog o bloc.

Cervesa Estrella Damm i pastes i fem la xerrada amb nous coneguts com ara Francesc Cabiró, Finestra fotogràfica, i vells amics com David Figueras, Els dies i les dones, tot contant-nos els avatars del premi que acaba de guanyar amb el llibre de poemes Derelictes.

I és en aquest parlar sense presses, parlant del procés, que queda ja pocs mesos per que passen coses, quan es decideix que açò s’ha de continuar. Que els blocaires de Vilaweb encara no s’han reunit mai al País Valèncià. I queda fixat el pròxim encontre per a la primavera del 2015. Per whatsup Josep Albinyana ja queda avisat que aquesta vegada no s’escapa.

Malgrat l’estafa del sopar, un bar per a guiris tontos, en l’avinguda Gaudí, on les braves i calamars a la romana semblaven d’un altre planeta, continuem la xerrada amb els amics. Retrobe Jaume Ortí, que ens veiem per Facebook. Felicite Liz Castro sobre l’edició en anglés de Vilaweb i per la dificultat de traducció d’alguns termes tan catalans com “Estira i arronsa”. Un plaer coneixer-la i compartir algunes idees sobre les llengues del món, no sempre ben compreses i explicades.

Imatge: Francesc Cabiró, Enric Marco, David Figueras, Roser Giner i Vicent Partal. Per Rosa Magraner.

Ecos del Cosmos: Música de les estrelles

En el programa de ràdio sempre hem tractat de mostrar les connexions entre l’astronomia i les altres àrees de la cultura humana. Aquestes connexions són fàcils de trobar en la música en la que les idees astronòmiques estan presents en moltes cançons d’estils molt diferents.

Són ben conegudes les obres de música clàssica dedicada al cel i als planetes, com ara Els planetes de Holst (Gustav Holst – Júpiter) però avui volem parlar de la música més popular, la que escoltem als dispositius mòbils, amb estils diferents (rock, punk, heavy …). Un senyal que l’astronomia i la seua germana l’astronàutica són de les poques ciències que han arribat a la societat. Avui parlarem de música i astronomia, amb aportacions ben conegudes i d’altres no tant, i, fins i tot, amb alguna sorpresa que no us deixarà indiferent. Avui Música de les estrelles, un Ecos del Cosmos ben musical per acomiadar la temporada.


Podcasdt, Ecos del Cosmos, 27 de juny 2014

Hui vos oferim un programa molt musical i fresquet per tal d’acabar la temporada. Com la música més popular tracta els temes astronòmics i els viatges a l’espai amb alguna sorpresa inesperada. I, a més, les nostres seccions habituals El cel a simple vista i el nostre Astroconcurs.

Llista de les cançons astronòmiques de les quals parlem al programa:

Gustav Holst – The Planets – Jupiter

Antonia Font: L’Univers és una festa

Frank Sinatra: Fly me to the Moon

Mike Oldfield – Save by a bell

Iron Maiden – When Two Worlds Collide

Galaxy Song – Monty Python’s The Meaning of Life

Ana Belen : Otro nuevo planeta

Jorge Drexler – Polvo de Estrellas

The Big Bang Theory Theme Song- Els Barenaked Ladies

La Oreja de Van Gogh – Europa VII

David Bowie – Space Oddity

Elton John – Rocket Man (HQ)1972

Please Mr Kennedy

Queen: A Night At The Opera – ’39 Brian May

Txarango – Batega (2014, Som?Riu)

As times goes by (Casablanca)

As times goes by (Versió original) Mavis Rivers

Un milió de gràcies

En la Nit de Sant Joan, poc abans que començaren les fogueres a les platges del meu país, poc abans d’anar a sopar a la platja mentre la gent anava portant andròmines velles per cremar, el bloc Pols d’estels aconseguia una fita que esperava des de feia temps. Anit vaig notar que els comptadors del bloc havien sobrepassat la màgica i rodona xifra d’un milió de visites.

En efecte, si sumem les visites a les entrades (669956) i a la portada (330202) arribem a la bonica xifra de 1000158 visites.

Aquest bloc va començar ara fa un poc més de nou anys amb la pretensió de fer conéixer la nostra relació com a éssers humans amb el devenir de l’Univers. De seguida Pols d’estels va ser recompensat per lectors fidels i constants. A alguns els he anat coneixent en persona durant aquests anys en trobades de +Vilaweb i en actes culturals al llarg del país. Alguns d’ells ara els puc considerar amics.Un milió de gràcies

D’altres romanen en l’anonimat, encara que és gratificant descobrir-los de tant en tant.

Els comptadors m’han permés saber que no escrivia en el desert i que darrere de cada dígit que augmenta al comptador hi ha una persona, diferent o la mateixa que torna.

A tots vosaltres, coneguts i desconeguts, vull donar-vos les gràcies per passar per ací, per llegir-me i alguns per fer-me comentaris. Un milió de gràcies.

 

A l’estiu, el sol viu

Avui 21 de juny a les 12:51 entrarem a l’estiu, l’estació més calorosa i seca del nostre país però la més adient per mirar el cel i gaudir de les meravelles del més amunt.Avui el Sol arribarà a migdia a la màxima altura en el cel de tot l’any. Les ombres a aquesta hora seran les més curtes de l’any. Des del 21 de desembre la nostra estrella ha anat augmentant la seua declinació, o angle de separació al pla de l’equador, i ara ha arribat al màxim, a 23,5º, que coincideix amb la inclinació de l’eix de la Terra. En conseqüència, tenim estacions perquè la Terra està inclinada.

Però aquest augment d’alçada del Sol s’ha aturat fa uns dies i encara estarà aturat uns quants dies més, com si li costés baixar buscant l’equador. El Sol està aturat al cel, ni puja més ni davalla, per això es diu que està en el solstici (sol+ sistere, Sol aturat), amb el Sol aturat al cel. Durant uns quants dies, l’altura del Sol a migdia serà la mateixa i, per tant, les hores de llum seran aproximadament igual de llargues.

Un fet interessant i no relacionat amb l’anterior és que, a més a més, el pròxim 4 de juliol la Terra passarà per l’afeli de l’òrbita, el punt més allunyat del Sol. En aquell moment la distància Terra-Sol serà d’uns 152 milions de quilòmetres, uns 5 milions de km més que quan es trobava en el periheli, el seu punt més pròxim al Sol, el passat 4 de gener en que es trobava a nomA l'estiu, el sol viués 147 milions de km. L’òrbita terrestre és, per tant, clarament el·líptica, i això té conseqüències.
La variació de la llargària de les estacions astronòmiques és causada per la forma de l’òrbita terrestre al voltant del Sol. Si l’òrbita del Sol fora exactament circular la durada de cada estació seria exactament la mateixa. Però resulta que l’òrbita de la Terra és el·líptica i, segons va explicar brillantment Johannnes Kepler el 1609, el mateix any en que Galileo Galilei mirava per primera vegada pel telescopi, la velocitat del nostre planeta al llarg de la seua òrbita no és constant. El Sol es troba situat a uns dels focus de l’el·lipse i quan la Terra s’aproxima al punt més pròxim a la nostra estrella, punt anomenat periheli, l’atracció gravitatòria que sent és més intensa i augmenta la seua velocitat orbital. Pel contrari, en el punt més allunyat del Sol, o afeli, la Terra sent una atracció menor i la seua velocitat orbital és menor. Però tot es compleix amb una coordinació perfecta de manera que per a un temps donat, per exemple un mes, l’àrea escombrada pel vector que va des del Sol a la Terra en aquests dues zones de l’òrbita és exactament la mateixa. Comença la tardor. Quant durarà?

Aquesta llei és coneguda com a segona llei de Kepler o llei de les àrees. I és juntament a principis de l’estiu a l’hemisferi nord, generalment el dia 4 de juliol, quan la Terra es troba en l’afeli, el punt més allunyat del Sol i, per tant, amb la velocitat més lenta. És per això que l’estació estival és més llarga. En el cas contrari, al voltant del 3 de gener, la Terra es troba en el periheli, el punt més pròxim al Sol, i, amb la velocitat orbital més gran. Aquesta és la raó que l’hivern tinga el nombre més curt de dies.

Tot això, és clar, és vàlid per a l’hemisferi nord. Ací tenim la sort que l’estiu siga l’estació més llarga (93 dies i 15 hores el 2014) i a més a més amb el Sol més allunyat. Les dues coses plegades fan que els estius al nostre hemisferi siguen més llargs i suaus. Passa just el contrari a l’hemisferi sud, amb l’estiu més curt ja que es troben prop del periheli, on la Terra corre més, i amb el Sol més a prop, amb més irradiació solar. A l’Argentina, Sud-Àfrica o Austràlia tenen, doncs, estius més curts i més calorosos.

Així que gaudiu l’estiu i aprofiteu per passejar, llegir, nadar i mirar el cel nocturn abans que ens l’acaben furtant els amants a ultrança d’il·luminar-ho tot i a tot arreu.

Imatge 1: Nens a la vora del mar. Joaquim Sorollla. 1903. Wikimedia Commons.
Imatge 2: L’òrbita terrestre i posició del Sol el dia del solstici d’estiu. The Weather Network.
Imatge 3: Òrbita terrestre i la llei de les àrees.

 

Operació Lluna

Opération Lune (Operació Lluna) i en anglès Dark Side of the Moon (El costat fosc de la Lluna) és un fals documental o documental-ficció del canal televisiu francès Arte France, rodat l’any 2002, amb una duració de 52 minuts i dirigit pel director francotunisià William Karel. En el documental s’especula amb la possibilitat que l’arribada de l’home a la Lluna per part de l’Apollo 11 fos un engany monumental encarregat pel llavors president Richard Nixon, i que les imatges del succés van ser rodades en un estudi per Stanley Kubrick, qui llavors estava rodant també 2001: una odissea de l’espai.Aquest programa de televisió és recordat contínuament per molts amants de les conspiracions per afirmar que mai cap esser humà va arribar a la Lluna. Tanmateix si es mira atentament el documental i se sap una mica d’història, de cinema i es té una mica de sentit comú, t’adones ràpidament que t’estan prenent el pel. Per exemple, apareix un personatge de nom Ambroise Chapel i un George Kaplan que, per poc que conegues la filmografia de Hitchcock, t’adones ràpidament que el documental està jugant amb tu.Per això resulta xocant que, encara ara, després de 12 anys de l’estrena del film hi haja persones que asseguren que aquest és la prova definitiva de la falsedat de l’arribada a la Lluna.

L’origen dels falsos documentals cal buscar-los en el programa de la BBC Panorama que allà per 1957 emeté per televisió Panorama Swiss Spaghetti Harvest, una “investigació” en la que s’assegurava haver trobat un arbre a Suïssa d’on creixien els espaguetis. Normalment ho sol fer una cadena de TV sèria o un programa científic o d’investigació de reconegut prestigi que com a divertiment fan un programa de broma. D’ahí el nom Mockdocumentary (per fer broma) que també reben aquest tipus de programes.

I per què aquests programes ens sorprenen? Cada genere cinematogràfic signa una mena de contracte amb l’espectador. S’han de respectar les regles del joc. En un western no pots esperar que isquen cantant o en un drama no es poden fer bromes.

En el documental Operació Lluna es demostra com es pot construir artificialment un discurs que és fals i com de convincent pot arribar a ser. Si el mireu atentament veureu com Jordi Évole s’hi va basar per fer el fals documental Operación Palace, d’on copiava fins i tot el nom.

L’arribada dels primers homes a la Lluna en una nau Apollo va tindre el problema que no hi va haver imatges independents diferents de les que va mostrar la NASA. Evidentment la raó és que no es podien enviar periodistes allí a fer el reportatge però hi ha proves més que suficients per creure’s que fa 45 anys la humanitat va arribar allí. A més a més la sonda lunar LRO ha fotografiat els llocs d’aterratge i tot el que deixarem allí.

L’Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència López Piñero (centre mixt del CSIC i la Universitat de València), amb seu al Palau de Cerveró, i l’Aula de Cinema de la UVEG estan presentant aquests dies el cicle cinematogràfic Falsos documentals: qüestionant la ciència. El cicle va començar el dijous 5 de juny amb la projecció de la pel·lícula Alternativa 3 (Alternative 3, Christopher Miles, 1977, 56 min.). El dimarts 10 poguerem veure el film Operación Luna (Opération Lune, William Karel, 2002, 52 min.). Per a tancar aquest cicle, el dijous 19 de juny, es projectarà La verdadera historia del cine (Forgotten Silver, Peter Jackson, Costa Botes, 1995, 53 min.). No s’ho perdeu.

 

Si no vols pols, no vages a l’era. Proves de la inflació?

No és or tot el que llu. En parlavem fa unes setmanes. Un equip d’un dels centres més punters en astrofísica, el Harvard-Smithsonian Center for Astrophysics, amb el projecte BICEP2, un radiotelescopi situat al Pol Sud, havia descobert el gir subtil de la llum, la polarització,  causada per la inflació còsmica, l’expansió exponencial de l’Univers ocorreguda durant una fracció del primer segon després del Big Bang. Les seues dades sembla que ens ofereixen les primeres “imatges” de les ones gravitacionals, o ondulacions en l’espai-temps. Aquestes ones s’han descrit com els “primers tremolors del Big Bang.

També vaig dir que l’equip digué que havia eliminat totes les fonts d’error i contaminació possible, ja que els efectes de la pols de la nostra galàxia podrien donar un resultat semblant i emmascarar les conclusions finals.

La sorpresa va saltar, però, a mitjan mes de maig i s’ha anat estenent com la pólvora pels cercles científics. La cosa no està tan clara com sembla i els rumors diuen que l’equip de Boston ha subestimat l’emissió ràdio causada per la nostra galàxia i s’ha precipitat en l’anunci del descobriment de les proves definitives de la inflació.

L’explicació és un poc tècnica però mostra clarament les maneres que utilitza la ciència per detectar errors o males pràctiques.

L’observació de la radiació còsmica del fons de l’Univers no és una tasca fàcil. Consisteix en mesurar una dèbil ràdiació enmig de múltiples fonts de ràdio d’altres orígens i que contaminen el senyal buscat. Tant com tractar de mirar estels dèbils enmig de les llums d’una ciutat.

Per això és molt important estar molt segur que en els teus resultats has eliminat correctament totes les contribucions alienes i que finalment has aconseguit que les dades no estiguen afectades de senyals no desitjats que et tapen o distorsionen el que busques.

BICEP2 ha fet les observacions a una única freqüència de 150 GHz, molt indicada per estudiar el fons còsmic de microones però no tant per estudiar la pols o l’emissió galàctica causada per la Via Làctia.

Evidentment la part del cel que BICEP ha estudiat està ben lluny del pla galàctic, com caldria esperar, però el mapa de la polarització a 353 GHz acabat de publicar per l’equip de la missió europea Planck demostra clarament que hi ha emissió significativa en aquesta zona. (Per cert, diu la web Resonaances, que en l’article dels europeus, el tros que ha estudiat BICEP està convenientment tapat per no donar pistes a la competència!).

Però d’on han tret les dades de la contribució de la pols galàctica al senyal de la polarització, si no hi tenien accés els americans? Doncs, ara s’ha sabut que les dades que l’equip de BICEP ha utilitzat provenen de la digitalització d’una imatge mostrada en una conferència que donaren els científics del projecte Planck (mireu imatge adjunta).

Tanmateix, sembla ser que els de Harvard no van interpretar correctament el mapa exposat per l’equip de Planck. El mapa mostra totes les contribucions a la polarització causades per efectes de la Via Làctia, no només per la pols. Si es corregeix això i es reescala els resultats de Planck, alguns cosmòlegs s’adonen que l’emissió de llum polaritzada causada per la pols galàctica podria explicar la majoria del senyal de BICEP2.

Tanmateix l’equip de BICEP assegura que el descobriment de la polarització primordial s’ha aconseguit amb un nivell de confiança elevat però alguns cosmòlegs que estan treballant en l’anàlisi de les dades no n’estan convençut. Raphael Flauger, de Yale, ha destacat que els resultats no són estadísticament significatius.

Flauger ha reanalitzat totes les contribucions galàctiques a la radiació de fons i totes les dades disponibles condueixen a la mateixa conclusió. En la zona on BICEP2 ha pres les dades la contribució galàctica pot ser important i les incerteses, per tant, són grans.

Com diuen a Resonaances, la insurgència pren força. Altres estudis conclouen que a partir de les dades de la polarització obtingudes per Planck, sembla que l’equip de BICEP2 infravalorà la influència de la polarització per pols en un factor 2 (és a dir, realment era el doble). I com aquest valor entra elevat al quadrat en la fòrmula de l’espectre de correlació de la polarització en mode B, el senyal produït per la pols galàctica podria explicar fàcilment el senyal observat per BICEP2.

Tranquil, però. No vol dir que tot estiga mal. Els de Harvard diuen que estan molt tranquils. Però sembla que s’han precipitat en l’anunci del descobriment de la polarització primordial com a senyal de la inflació còsmica. La cursa desbocada cap al Nobel de Física en competició amb l’equip de la missió Planck els ha ofuscat clarament.

Caldrà revisar les dades. Però també caldrà esperar-ne de noves que confirmen o no aquest resultat. Planck, POLARBEAR, ACTpole i Keck Array són projectes que treballen en la mateix línea i donaran resultats ben aviat. Esperarem….

 

Imatge: The Dark Sector Lab (DSL), localitzat a 3/4 de milla del Pol Sud Geogràfic, on es troba el telescopi BICEP2 (esquerra) i el Telescopi del Pol Sud (dreta). (Steffen Richter, Harvard University).

Imatge: La gràfica de l’equip de Planck d’on se suposa que l’equip de BICEP va extreure les dades de la contribució de la pols galàctica.

 

El cel de juny de 2014

El mes final de la primavera comença i els planetes continuen amb el seu ball celeste a partir de la posta de Sol.

Júpiter, que ja es troba situat ben prop de l’horitzó oest en fer-se de nit, ja oferirà una imatge ben bonica el primer dia del mes. L’1 de juny, al voltant de les 10 de la nit, el planeta gegant, situat a la cintura dels Bessons, tindrà a una lluna ben prima a l’esquerra, mentre que a la seua dreta podrem admirar l’esquiu Mercuri, ben prop de l’horitzó. Una bella geometria de tres llumeneres que mereix una fotografia.

El planeta gegant no es mourà massa de la seua posició però cada dia que passe es trobarà més prop de l’horitzó. A finals de mes, per exemple ja només serà visible a l’oest pocs minuts després de la posta de Sol. El 29 de maig la Lluna tornarà a situar-se al seu costat però serà un gaudi molt fugisser. Els dos cossos s’enfonsaran en l’horitzó a les 22:30.

Mart continua a la Verge, prop de l’estrella Porrima i serà observable tota la nit. El planeta roig que ja ha acabat la seua retrogradació, es mou ara en sentit directe, d’oest a est, i avança cada dia en direcció a Spica, l’estel principal de la Verge on hi arribarà a mitjan juliol. La Lluna es situarà al costat de Mart la nit del dia 7 de juny. Bon moment per identificar-lo al cel. Noteu com de rogenc és. Amb un telescopi podríeu veure els casquets polars i les foscors de Tharsis Terra.

Saturn, en la constel·lació de Balança, també serà observable tota la nit. Una lluna quasi plena es situarà al seu costat la nit del dia 10 de juny. Una altra oportunitat per posar nom a una de les principals llumeneres del cel.

Venus, aquest mes, no ens proporcionarà grans espectacles en haver iniciat ja la davallada cap al Sol i no veure’s més enllà de l’horitzó est a partir de les 5:30 del matí, poc abans d’eixir el Sol.

Finalment recordar que l’estiu comença el dia 21 de juny a les 12:51 hora local. És l’anomenat Solstici d’estiu. El dia més llarg de l’any i la nit més curta. Temps de gaudir del sol i de la natura…..

Però que ploga també un poc que ho necessitem.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart creixent Juny 5 22 39
Lluna plena Juny   13 06 11
Quart minvant Juny   19 20 39
Lluna nova Juny 27 10 08

Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes d’abril de 2014, podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un mapa del firmament. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatge: Simulació del cel que es podrà veure l’1 de juny a les 22:00 h. en direcció a l’oest ben prop de l’horitzó. A partir del programa Stellarium.