2012

L’any 2012 s’acaba i la suposada predicció maia no s’ha complit. Els pobres maies que han estat utilitzats pels amants de les catàstrofes globals havien fet un curiós calendari vàlid per a llargs períodes de temps i no podien imaginar l’enrenou que hi hauria en el l’inici dels 13 baktuns.Com deien les enquestes, el 20% dels espanyols creuen que el final del món vindria de la mà del solstici d’hivern passat. M’hagués agradat saber quants catalans, valencians i mallorquins s’ho pensaven això de veritat.

Ahir, per TVE, vam veure la pel·lícula 2012 que vol aprofitar-se d’aquesta febre de final de mil·leni, i, encara que m’havien avisat que el film era lamentable, volia, almenys, gaudir dels efectes especials.

I després de veure 2012 teníem raó els meus amics i jo. Des del punt de vista del guió és horrible, des del científic el director denota ignorància plena i des del efectes especials està bé encara que se n’ha abusat.

Com que vaig a contar coses del film, no voldria ser un spoiler. Per tant, si algú arriba ací i encara vol veure el film, que no continue llegint.

Volia comentar les principals mentides científiques que vaig captar en el film. De tota manera es diuen tantes barbaritats seguides que no vaig tindre temps de pensar-les i per això no les podré explicar totes.

La pel·lícula comença quan el protagonista, el geòleg Adrian Helmsley visita el seu amic l’astrofísic indi Satnam Tsurutani. Aquest li comunica que els neutrins  provinents d’una intensa erupció solar són la causa del fet que la temperatura del nucli de la Terra augmente ràpidament. Sembla que els neutrins han canviat la forma d’interactuar amb la matèria. Els neutrins han mutat, diuen…

En aquest començament ja es diuen dues barbaritats tan grans que vaig estar a punt d’apagar la tele. Les erupcions solars no produeixen neutrins, sinó només partícules carregades com protons i electrons. Els neutrins es generen en el nucli del Sol, com a producte de les reaccions nuclears de fussió de l’hidrogen per produir heli. A més a més els neutrins, per ser neutres i tindre una secció eficaç, probabilitat d’interacció entre dues partícules, molt baixa, no interaccionen amb res de res. De fet ixen del nucli del Sol sense xocar, pràcticament amb cap partícula, i per a ells la Terra és transparent. Si detectem alguns neutrins solars a la Terra és degut al fet que hi ha milions d’ells que ixen del Sol cada segon i sempre es pot interactuar amb algun d’ells de tant en tant utilitzant grans detectors submarins o subterranis.

Arriba un moment en el film 2012 en que ens fan saber que la polaritat dels pols magnètics ha canviat. El pol sud magnètic es situa en aquell moment en un indret de Michigan. Però la realitat és que no es té constància de canvis (en qüestió de dies o hores) tan sobtats de posició dels pols magnètics al llarg de la història de la Terra.

I que podem dir dels tsunamis que apareixen en la part final de la pel·lícula? Espectaculars i grandiosos. Un d’ells tomba un creuer de passatgers en la Mar de la Xina. Però se sap que el lloc més segur front a un tsunami és justament estar en mar oberta. Si la fondària de l’oceà és prou gran, el nivell del mar no sol pujar més d’uns quants metres. El problema dels tsunamis es troba sempre en la costa on la muralla d’aigua pot assolir una alçada considerable.

Les escenes finals ja són un acudit. Els tsunamis arriben a l’alçada del Tibet on es troben les arques que salvaran una petita mostra de l’espècie humana. La plana del Tibet és troba a més de 4500 metres d’alçada de mitjana. El tsunami arriba a aquesta alçada. D’on ix tanta aigua? Es pot cobrir tota la Terra amb tsunamis gegants, encara que siga temporalment? En sembla que no hi ha prou aigua en tots els oceans…

Des del punt de vista dels efectes especials s’ha abusat massa en la caiguda d’edificis. Tots els edificis de Las Vegas i de les altres ciutats cauen de costat. A mi em sembla estrany. En els terratrèmols els edificis tendeixen a col·lapsar i no a caure de costat i encara menys a caure sencers.

I, per acabar, m’assabente que el director de la pel·lícula és Roland Emmerich, el mateix d’Independence Day, un film del qual ja  vaig parlar en els inicis d’aquest bloc. Amb aquest currículum fílmic de meninfotisme científic no calia esperar res de bo.

Ara espere alguna pel·lícula en que es destroce algun saber humanístic, com aquell músic sord de nom Wagner, o que ens mostren l’església romànica de la Sagrada Família o la Torre Inclinada de Londres, per exemple…. Ah! no ho faran ja que semblarien incultes.

 

Pep Gimeno El Botifarra i Miquel Gil, uns craks a Tavernes

Im-pres-si-o-nant. Així. Llegit poc a poc, sil·labejant i gaudint de les síl·labes mentre recordes tot el que van ser més d’hora i mitja de cançons tradicionals valencianes, actualitzades i posades al dia sense perdre eixe toc de “l’antigor”, per eixos dos monstres que són Pep Gimeno “El Botifarra” i Miquel Gil, en la presentació del seu espectacle “Nus” a la Casa de la Cultura de Tavernes dins dels actes del Festivern.

Si cadascú d’ells és immillorable en solitari, imagineu-vos els dos junts, i tot el recital musical amanint de les històries, acudits que va escampant eixe sac sense fons de cultura popular i socarroneria que és el Botifarra.

Ompliren la Casa de la Cultura i el recital va servir per a demostrar a tots diverses coses: que una música valenciana basada en les arrels tradicions és possible, que el mestratge del Botifarra i del Gil està essent una eina perquè molta gent reconsidere el valor cultural i identitari d’aquesta música transmesa majorment per tradició oral i que un espectacle d’aquestes caracterítiques no desmereix pas altres espectacles que ens venen més enllà de les nostres terres i s’anuncien en Palaus de la Música i similars.

Tavernes, la Casa de la Cultura, va acollir ahir un dels grans recitals que mai no s’havien oferit. Un recorregut per tota la tradició musical valenciana i, a més, explicadetes, molt ben explicadetes, per Miquel Gil que també d’això en sap un muntó. I enmig, si damunt pots escoltar peces tan nostre com “el bolero de Tavernes” o “la dansa del vetlatori de Tavernes”, amb els veus de “Botifarra” i Miquel Gil… no es pot demanar més.

Doncs, sí. El Botifarra és un artista amb fans de totes les edats. En acabar l’acte no va parar de signar discos i de fer-se fotos amb tota la gent que va voler. I hi havia des de xiquets fins a persones ja ben majors. Ell i Miquel Gil fan la música del poble i tot s’hi senten reflectits.

Increïble però cert. Finalment, avui,  a l’hora de les notícies de Canal 9 hem vist que s’ha parlat del Festivern i del concert d’ahir amb entrevistes als dos cantants. Fins i tot, l’autor d’aquest bloc també hi surt. A veure si em veieu…

A partir d’una notícia a La Cotorra de la Vall.

Vídeo de Canal 9 de l’espectacle d’ahir amb entrevistes als cantants.

Foto: Espectacle Nus. Enric Marco

 

València necessita una cançó

El primer acte cultural del Festivern 2012 se celebrà divendres a la Casa de la Cultura de Tavernes de la Valldigna amb la projecció del documental “València necessita una cançó” i la posterior taula rodona amb el director Borja Pons, i els músics Josep Nadal de la Gossa Sorda, Miquel Gironés d’Obrint Pas i Francesc Burgos d’Amanida Peiot per tal de fer una posada en comú de la situació de la música “en valencià” al nostre país.

El documental i posterior taula rodona feia un repàs del que ha estat la música feta per autors de les nostres terres que canten en la llengua del país i amb les valoracions fetes moltes vegades pels mateixos grups o cantants. Va quedar palés un fet: la cançó va tindre una forta embranzida als anys 80, quan la situació política la feia un mitjà de resistència, una forma d’expressar el sentiment de voler ser valencià amb un aflorament de grups i cantants (Raimon, Ovidi Montllor, Al Tall, Rafa Xambo; Carles Barranco, Pavesos, Cadafal, Remigi Palmero, Bustamante, Araceli Bannyuls, Josep Lluis Valldecabres, Lluís Miquel i 4 Z… ) que foren arraconats, deixats a banda pels polítics que han governat aquest País Valencià des del 1982 fins ara, amb una falta total de presència sobre tot en els mitjans públics (Canal9 i Radio9), una forma de censura dels governs valencians a la producció musical valenciana a partir del fet de no considerar-la, fer com si no existís.

I ara què? Tothom va coincidir: musicalment parlant estem al millor moment que mai, amb més músics, cantants i grups, amb millor qualitat i més bona formació musical, però “politicament” estem també pitjor que mai, amb unes circumstàncies que no han canviat i on els cantautors i grups valencians continuen proscrits d’eixos mitjans que paguem entre tots. La situació, es deia és dolenta, i avui no es pot viure de la tasca musical, encara que l’escenari valencià fora qualificat com fins i tot millor que el que tenen a la resta d’Espanya els que ho fan en castellà.

La necessitat d’una indústria valenciana pròpia en mateixa musical, la de crear canals de producció i que siguen transversals amb altres facetes culturals, va ser alguns dels possibles camins i solucions, apuntats pel valler Francesc Burgos, músics, productor i membre de la Casa Calba, al llarg de l’amena dissertació que va ser la taula rodona. No es va oblidar tampoc la voluntat política, que de manera subtil es deixava entreveure que no canviara mentre no es done un canvi igualment polític a les terres valencianes.

La projecció del documental va deixar veure la periodista Amàlia Garrigós, directora del programa “El jardí de les delícies” a Ràdio 9. Ara ja no hi ha programa i la periodista ha estat acomiada en l’ERO que està sofrint RTVV. D’ací el meu suport a ella, a Reis Juan i als altres bons periodistes que van muntar del no res les emissores públiques de ràdio i televisió valencianes.

A partir de la notícia de la Cotorra de la Vall.

Video online del documental “València necessita una cançó“.

Fotos: D’esquerra a dreta, debat amb els músics Josep Nadal de la Gossa Sorda, Francesc Burgos d’Amanida Peiot, el director Borja Pons, i Miquel Gironés d’Obrint Pas. Enric Marco

 

Espectacle celeste la nit del dia de Nadal

Actualment Júpiter és el rei de la primera part de la nit. Ara mateix es troba prop de l’ull roig del Taure, Aldebaran i del cúmul estel·lar de les Híades i és la meravella  visual del mes.

La nit del 25 de desembre, dia de Nadal, la Lluna s’hi afegirà a la festa per situar-se just al costat dret del planeta. Aquest tipus de conjunció és molt usual i el passat mes de novembre ja en vam veure dues.

Al contrari d’altres espectacles celestes que he anat explicant els darrers anys, l’encontre Lluna-Júpiter serà perfectament visible des de qualsevol lloc de la Terra on siga de nit i, a més a més, també des d’indrets on la contaminació lumínica ens hagen furtat el dret a veure els estels.

Aquesta aproximació celeste podrà ser molt útil per als que rebran la nit de Nadal, de mans del Pare Noel, un telescopi, per petit que siga. La Lluna i Júpiter són els objectes celestes més fàcils d’apuntar i trobar per a observadors novells.

Però, a banda de l’encontre, un petit telescopi o prismàtics podrà descobrir també, ben prop de l’estel Aldebaran, un cúmul estel·lar ben conegut des de l’antiguitat i nomenat per Homer a l’Iliada, les Híades.

Situades a només 151 anys llum de distància, aquest cúmul d’estels joves és el més pròxim a la Terra. Al seu costat, l’estel vermell d’Aldebaran és un gegant roig. Aquest tipus d’estels cremen heli en el nucli i s’han hagut d’expandir per mantindre l’equilibri hidrostàtic.

I com podeu veure al gràfic adjunt, el cel de Nadal vindrà acompanyat també de la bella constel·lació d’Orió amb els tres estels en línia que defineixen el Cinturó d’Orió i de l’estel més brillant del cel, Sírius, l’estel α Canis Majoris.

Christmas Sky Show, Author: Dr. Tony Phillips |Production editor: Dr. Tony Phillips | Credit: Science@NASA

Gràfic: Cel de Nadal. De dalt a baix, Taure, amb la Lluna i Júpiter, Orió i Sírius en Ca Major. A partir d’una imatge d’Stellarium. 25 desembre 2012. A les 21:00 h mirant cap a l’est.

 

BON NADAL

 

Els llums que no deixen dormir els astronautes

M’han dit que el nostre informe sobre l’efecte dels LEDs de llum blanca potser exagera pel que respecta a l’efecte sobre el medi ambient i la salut humana.La contaminació lumínica és una nova contaminació causada pel desarrollisme sense escrúpols i els llums blancs, siga amb LEDs o amb qualsevol altre tipus d’enllumenat, són els llums més nocius de tots.

El fet de parlar dels LEDs de llum blanca justament ara és degut a que justament és el tipus d’il·luminació que es vol instal·lar majoritàriament a tots els municipis només per un estalvi econòmic a curt termini.

Cal recordar, però, que els LEDs de llum blanca emeten intensament en la regió lluminosa del blau i, precisament això, és el que els fa tan nocius per al medi ambient. Està ben comprovat, des de fa uns 10 anys, que l’efecte sobre la salut humana és la capacitat de suprimir l’alliberament de melatonina. Això repercuteix en els ritmes circadians i de retruc en la salut (càncer, obesitat, diabetis i malalties cardiovasculars). És, per tant, la pitjor llum que podem tindre durant la nit. De fet s’ha descobert un nou fotoreceptor en la retina, diferent dels cons i bastons, amb la propietat de ser sensible a la llum blava. És el que rep el senyal de la llum i el que avisa el cervell d’estar en alerta durant el dia.

Els efectes de la llum blava no és un tema menor si fins i tot la NASA va a canviar proximament el sistema d’enllumenat de l’Estació Espacial Internacional per solucionar els problemes d’insomni dels astronautes. En òrbita el cicle dia/nit dura 90 minuts, que és el temps en que la nau fa una volta a la Terra. A més a més els llums de l’Estació sempre estan engegades.  És per això que els astronautes només dormen 6 hores i estan cansats, ja que els ritmes circardians resulten molt afectats.

Per això la NASA va a canviar els 85 fluorescents de la secció nord-americana de la ISS amb LEDs que emeten en diversos colors. En hores de treball el color serà blanc, en períodes d’alerta seran blaus i per poder dormir els LEDs canviaran a colors càlids com el roig.

Però on també s’han estudiat els efectes de la llum blanca i dels LEDs blancs és en la fauna i la flora. El primer indret on s’instal·laren LEDs en l’enllumenat públic fou en Hawai i no varen trigar en observar l’increïble mortaldat que això provocava en alguns ocells joves que eren atrets per aquesta mena de llum diürna i que volaven al seu voltant fins a la mort.

Altre efecte semblant s’ha observat en les tortugues marines que naixen a les platges i que marxen cap als llums blancs dels passejos marins en lloc d’anar cap a la mar.

Els LEDs no són encara competitius front a les llums de sodi d’alta pressió. Algun dia ho seran, sense dubte, i seria molt important que, al mateix temps, s’evitaren els tons blavosos durant la nit.

Recull de premsa sobre els nostre Informe sobre els efectes perjudicials dels leds blancs.

La iluminación con LED blanco provoca efectos adversos para la salud, ABC, València, 18 desembre 2012.

Las luces LED blancas contaminan, Levante, 18 desembre 2012.

Advierten de los efectos adversos sobre la salud de la iluminación de LED blanco, Las Provincias, 18 desembre 2012.

La UV advierte de la contaminación lumínica que producen los leds blancos, Ahora Valencia, 18 desembre 2012.

Los leds blancos también contaminan, El Mundo, València, 18 desembre 2012.

Científicos de la UV cuestionan el alumbrado led que instalan 211 municipios valencianos, Levante, 19 desembre 2012.

La UV advierte de la contaminación lumínica que producen los leds blancos, Ahora Benissa, 18 desembre 2012.

Estudio indica que luces LED blancas aumentan contaminación lumínica, El Financiero, Costa Rica, 18 desembre 2012.

Expertos de la UV advierten de la contaminación lumínica generada por la iluminación de leds blancos, La Informacion.com, 18 desembre 2012.

Expertos de la UV advierten de la contaminación lumínica generada por la iluminación de leds blancos, 20 Minutos, 18 desembre 2012

Advierten de los efectos adversos sobre la salud humana de la iluminación de LED blanco, Mename, 18 desembre 2012.

València instal·larà un enllumenat públic que pot afectar negativament la salut, Vilaweb, 20 desembre 2012.

Interessant article sobre l’efecte de la llum blanca sobre la salud humana. Fa referència a un estudi de la Universitat de Haifa, Israel.

Estudio revela luz artificial es peligrosa para la salud, El Jaya, 18 juliol 2012

Imatge: Un prototip del nou equipament LEDs que ajudarà els astronautes a evitar l’insomni a l’Estació Espacial Internacional. Kennedy Space Center.

 

Comença l’hivern amb la fi del món

Com sabeu els que em seguiu, sempre faig un apunt commemorant la fi d’una estació astronòmica i el principi de la següent. Normalment tinc temps per pensar alguna història interessant però aquest final de tardor he estat ocupat amb la denúncia dels leds blancs, que si no els aturem, envairan el cel nocturn amb uns perjudicis mediambientals greus….

Tanmateix aquesta vegada tinc un aliat, la suposada fi del món que algú diu van predir els maies. Vilaweb ja n’ha fet un article i fins i tot la NASA, tan reticent a posar-se en aquests embolics, ha fet un vídeo molt explicatiu.

Així que caldrà parlar de les dues efemèrides alhora.

El Sol arribarà, d’ací a unes hores, exactament a les 12:12, hora local, al seu punt més baix respecte de l’equador celeste. Per això, demà tindrem el dia més curt de l’any i començarà oficialment l’hivern.

Però sembla que l’expectació per avui serà si s’acaba el món, cosa que crec que poca gent s’ho pren seriosament donat que en veig molta comprant loteria de Nadal, que no es sortejarà fins demà 22 de desembre…

De Vilaweb trac que “Desenes d’antropòlegs, físics, lingüistes i historiadors han deixat ben clar aquests últims temps que demà, segons un dels tres calendaris maies, s’acaba el tretzè ‘baktun’, un dels seus cicles, però en cap cas no representa per aquest poble americà la fi del món. Ho explica amb detall Jean-Michel Hoppan, arqueòleg, epigrafista i especialista de l’escriptura maia al CNRS francès, en aquest vídeo, on es descriu el complex funcionament del calendari i es deixa clar que la data ‘4 ahau 3 kankin’ és la de la fi d’un gran cicle que correspon, segons alguns especialistes, al 21 de desembre de 2012 del nostre calendari gregorià, però en cap cas a l’apocalipsi.”

La NASA havia preparat un vídeo per al dia 22 per explicar el perquè no s’havia acabat el món. Res d’asteroide cap a la Terra, cap Niburu en col·lisió contra el nostre planeta ni cap gran tempesta solar. Res de tot això haurà passat amb l’argument contundent que si fos així els primers objectes serien visibles al cel nocturn des de fa setmanes mentre que el Sol es troba ara mateix cap un màxim d’activitat ben esmorteït.

Tanmateix l’agència espacial nord-americana va publicar el vídeo fa uns dies donat que hi ha gent crèdula que podria fer qualsevol barbaritat com ja ha passat en la vinguda d’alguns cometes. I és que el científic David Morrison, aquell que presidia la comissió que posà el nom d’Ausiàs March a un cràter de Mercuri, va rebre missatges de persones que volien suïcidar-se abans del final de tot. Sembla estrany que en un món tan tecnològic com el nostre encara hi haja gent acrítica a les crides apocalíptiques.

Segons llegesc al diari Público, hi ha un auge en la contrucció de búnquers per sobreviure al final i el turisme en Centre-Amèrica omple totes les rutes. Un empresari xinés ha rebut més de 20 encomandes de la seua “Arca de Noé” i les rutes al poble occità de Bugarag estan vigilades per la polícia a l’espera de l’arribada de centenars de persones per salvar-se en aquest suposat santuari.

I és que segons una enquesta de l’empresa Ipsos el 20% dels xinesos, el 12% dels nord-americans, el 13% dels mexicans, el 12% dels argentins i el 10% dels espanyols creuen que la predicció maia és real.

Realment la veritable millora de l’educació hauria de ser pel foment de l’esperit crític.

Bona entrada de l’hivern.

Vídeo de la NASA amb els arguments definitius per viure més tranquils avui. No cal més.

 

La Universitat de València adverteix de la contaminació lumínica generada pels leds blancs

Professors de quatre departaments de la Universitat de València han elaborat un informe a fi d’advertir de la contaminació lumínica generada per l’enllumenat públic de leds blancs. Els experts destaquen que aquest nou tipus d’il·luminació, el qual implica estalvi energètic, incorporat a alguns municipis valencians, incrementa la pol·lució per llum i genera efectes nocius sobre la biodiversitat, la salut humana i l’observació astronòmica.

Per aquest motiu, científics i professors proposen que els ajuntaments facen auditories lumíniques per tal de reduir al voltant d’un 60% el consum energètic abans de dur a terme qualsevol actuació de canvi dels llums actuals de sodi de baixa pressió. I, a més, promoguen l’aprovació d’ordenances municipals de protecció del cel nocturn.

Per la seua banda, el Vicerectorat de Sostenibilitat, Campus i Planificació, el qual dóna suport a aquesta iniciativa promoguda pel Grup de Treball sobre Contaminació Lumínica i la Càtedra de Divulgació de la Ciència UCC+i, posa a disposició de les institucions valencianes l’experiència i el coneixement científic a fi de promoure sistemes d’enllumenat més respectuosos amb el medi ambient. “L’estalvi energètic és una prioritat de la Universitat de València, com es va fixar en el projecte Campus Sostenible que afecta tots els nostres àmbits d’actuació, així, els avanços per reduir el consum d’energia haurien d’implicar una millora global en termes de sostenibilitat”, afirma la vicerectora Clara Martínez.

La contaminació lumínica és un greu problema que afecta a tota la societat. És causat per l’excés d’enllumenat públic i per la instal·lació incorrecta dels fanals que llancen part de l’energia lluminosa cap al cel. La llum blanca, com ara la produïda pels leds blancs, es descompon en diversos colors, dels quals el blau és el component essencial. “Per la llei d’espargiment de Rayleigh, la llum de longitud d’ona curta, com és el cas de la blava, es difon més intensament en l’atmosfera que la llum d’altres colors. Així ocorre amb la llum blanca del Sol, en la qual el color blau es dispersa més donant aquesta tonalitat al cel”, explica Enric Marco, investigador del departament d’Astronomia i Astrofísica. “Els llums blancs es veuen a major distància que els d’altres colors més càlids, com ara el roig o el groc, per tant, els leds blancs contribueixen a augmentar la brillantor del cel”, comenta el professor del departament de Química Analítica, Ángel Morales.

En detriment de la salut humana
“Aquesta pol·lució afecta primàriament als astrònoms ja que perden la possibilitat d’estudiar el cel estrelat i han de viatjar centenars de quilòmetres per veure els estels”, apunta Marco. Però també perjudica la salut de les persones, alhora que la fauna i la flora nocturna adaptades a la foscor. La llum, especialment la blanca, durant la nit “redueix dràsticament la producció de melatonina, de manera que els treballs nocturns perllongats en el temps provoquen greus alteracions al son i al metabolisme en general, ja que generen perturbacions que deriven en diferents tipus de patologies”, assevera el catedràtic d’Anatomia i Embriologia Humana de la Facultat de Medicina Francisco Martínez Soriano.

La melatonina és una hormona, la concentració de la qual varia segons el cicle dia i nit, de fet, respon a canvis en la il·luminació ambiental. Es produeix a la glàndula pineal i participa en una gran varietat de processos cel·lulars, endocrins i fisiològics, mentre que és fonamental per a la regulació dels ritmes funcionals dels òrgans endocrins i metabòlics. El nivell en sang de melatonina és entre 10 i 20 vegades superiors durant la nit que durant el dia; inicien el seu ascens al capvespre i assoleixen el seu punt més alt entre les 00.00 i les 02.00 hores, quan comença a disminuir fins els nivell més baixos cap a les 10-12 hores. “La melatonina no solament respon a la intensitat de la llum, sinó també a les diverses longituds d’ona”, recorda Martínez Soriano, qui exposa que durant l’última dècada, “nombrosos estudis realitzats en animals i éssers humans sobre els efectes de les diferents longituds d’ona, han posat de manifest que la producció de melatonina es modifica, sobretot amb les més curtes, com seria el cas de les emeses amb leds blancs”. Els nivells de melatonina disminueixen en el plasma, sobretot, en la regió blava de l’espectre, tot depenent del temps de l’exposició i la intensitat.

Afecció a la biodiversitat
“La major part dels organismes vius utilitzen la nit per a desenvolupar la seua activitat, ja que la foscor permet escapar de la depredació, la dessecació, la radiació ultraviolada i, en definitiva, mantindre una vida més segura”, argumenta el professor Joaquín Baixeras, de l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva del Parc Científic de la Universitat de València. Els animals han desenvolupat òrgans sensorials que els permeten utilitzar ínfimes quantitats de llum ambiental o complementar les mancances amb el desenvolupament d’alternatives sensorials com ara l’olfacte o el tacte.

El cas dels insectes és un exemple il·lustratiu ja que fan servir sistemes de navegació basats en estrelles del firmament o de la Lluna, però l’enllumenat artificial excessiu hi interfereix. “Els insectes es veuen atrets pels fanals, amb la qual cosa veuran reduïdes les seues oportunitats d’alimentació i reproducció, alhora que la seua fisiologia patirà un estrés considerable i podran trobar la mort per depredació o accident pel xoc amb els fanals, l’electrocució o patir ceguera”, afegeix Baixeras. Quant a les plantes, com altres organismes fotodepenents, entren en una fase de descans fotosintètic durant la nit. En conseqüència, l’enllumenat excessiu pot interferir en el seu desenvolupament.

Enric Marco i Ángel Morales insisteixen en què el canvi de llums actuals de sodi de baixa pressió per leds, segurament blancs, és bàsicament econòmic. “Els leds són més cars i no està comprovat que duren 25 anys, de fet, els leds blancs promoguts pels plans de la Diputació de València només disposen de pocs anys de garantia”, exposen. Seria molt recomanable que els ajuntaments feren estudis més extensos de l’enllumenat municipal i s’hi tingueren en compte no només allò que consumeix un fanal, sinó si una zona està sobreil·luminada, amb la qual cosa es podrien eliminar fanals -si aquests estan ben instal·lats-, emeten llum per damunt de l’horitzontal i és llum que no s’utilitza. També es podrien instal·lar reguladors de flux lumínic que baixen la il·luminació a partir de mitjanit, apagar els llums de poliesportius i camps de futbol quan no es fan servir i evitar que llancen llum cap enfora o exigir els comerços que redueixen els llums dels aparadors durant la nit.

Foto: Una plaça interior de Manises, l´Horta. Ángel Morales.

Més informació:

Informe llums LED blancs Universitat de València. 18 desembre 2012

Adéu, Andreu

Andreu Alfaro, Alfaro com era conegut, ens ha deixat.

No vaig tindre el gust de conéixer-lo en persona però sempre l’havia reconegut per la seua obra pública al carrer. Era una presència constant i amiga d’una veu valenciana al món, una veu neta amb una obra ben característica. Només ell era capaç de fer de torsimany de metalls, com tan be l’ha definit Raimon.

La primera vegada que vaig veure una obra seua va ser a la plaça del costat del camp del Mestalla a València. Un conjunt de barres metàl·liques com deixades caure i agafades pel mig. Aparentment un treball senzill però que apareix en la seua grandesa quan l’examines pel tots els costats. Les paràboles i hipèrboles implícites en l’obra apareixen clarament. Va ser aixecada en ocasió del Mundial de Futbol del 1982.

Ja fa uns quants anys, vaig tindre una forta impressió en arribar a la Jockel-Fuchs-Platz de Mainz a Alemanya, i veure l’obra Lebenskraft (la força de la vida, vitalitat) allí al mig. Feia molt poc que s’havia signat l’agermanament de la ciutat amb València i potser l’obra n’era la conseqüència. Veure l’obra d’un valencià a un país on hi anava a viure durant uns anys em va fer pujar l’autoestima.

Finalment, fa uns mesos vaig anar per raons de feina a l’Observatori de l’Ebre. Vaig comprovar que no era en terra estranya en veure que una obra d’Alfaro em rebia a l’entrada de Tortosa, el Monument al Bimilenari a l’avinguda de la Generalitat.

Però on l’obra d’Andreu Alfaro adquireix una dimensió més important i senzilla, alhora per mi i per a aquest bloc d’astronomia, és l’escultura La norma no és un dogma, que es pot veure a la plaça del Llaurador d’Otos, la Vall d’Albaida. Aquesta peça és un rellotge de sol equatorial que no només dóna l’hora sinó també permet determinar les estacions a partir de la posició de l’ombra de l’anella central.

Aquest rellotge solar d’Alfaro forma part de la coneguda Ruta dels Rellotges de Sol d’Otos, que tan magníficament va dissenyar i construir Joan Olivares. L’Andreu, tan generós com era, s’entusiamà de seguida en el projecte de dotar el poble d’un museu a l’aire lliure amb obres d’artistes consagrats per a una utilitat pràctica com és donar l’hora a partir de la llum solar. D’aquest tema parlava jo quan s’inaugurà aquesta Ruta i també aquest bloc en el llunyà 2005.

Títol: La norma no és un dogma.
Autor: Andreu Alfaro.
Ubicació. Plaça del Llaurador.
Rellotge escultura en acer inoxidable. Marca l’hora solar i els canvis estacionals.Otos, La Vall d’Albaida.

De Vilaweb/Ontinyent

El poble d’Otos ha retut aquest diumenge un homenatge a l’artista Andreu Alfaro, mort divendres a 83 anys. A la plaça del municipi, uns xiquets han dipositat una corona de llorer sobre el seu rellotge de sol ‘La norma no és un dogma’, i una veïna ha llegit els versos de la cançó ‘Andreu, amic‘ que el 1978 li va dedicar Raimon.

A més, la banda de música ‘La Raboseta’ d’Otos ha interpretat una peça musical en honor seu.

Fotos de Joan Olivares.

Leds blancs. No, gràcies

València pretén gastar-se un milió d’euros en led de substitució directa i de fàcil muntatge per a l’enllumenat públic, amb l’ajut de la Diputació. Ho llegirem sorpresos en aquesta diari fa uns dies. No ho acabem d’entendre, perquè el passat 8 d’octubre, també a Levante-EMV, l’informe del tècnic de Villar del Arzobispo expressava dubtes sobre el programa de la diputació: pel tipus de led utilitzats i, sobretot, en la legalitat del canvi de bombeta directa en un fanal no pensat per a aquest tipus de lluminària.

Com a membres del grup de treball sobre contaminació lumínica de la Universitat de València, ens interessa més el problema ambiental que aquesta substitució comportarà en una ciutat envoltada per tres parcs naturals i amb mes de 800.000 persones censades. Si no ens diuen el contrari, la llum dels led serà blanca, com ja hem observat en altres poblacions com ara Sinarcas, Vallada o la Yesa que ja “gaudeixen” d’una llum freda nocturna amb led blancs. I segurament que no seran els últims.

La llum blanca es descompon en diversos colors, dels quals el blau és el component essencial. Aquesta llum blava es difon més intensament en l’atmosfera. Així ocorre amb la llum del Sol, que dispersa més el color blau donant aquesta tonalitat al cel. Per això, sense augmentar el nombre de fanals, posant llum blanca, la contaminació lumínica s’incrementarà.

Els estudis de contaminació lumínica al Parc de l’Albufera demostraren, fa uns anys, com els insectes eren atrets, captivats i extrets del seu hàbitat natural per les llums blanques. Com que més del 80% dels insectes són nocturns, la instal·lació de led blancs per a enllumenat urbà causarà, per tant, un greu problema ecològic.

AFECCIÓ A LA SALUT

Però aquestes llums també afecten a la salut humana, com han demostrat nombrosos estudis que detecten baixades de la producció de l’hormona melatonina durant la nit en presència de llums blanques. Els estudis epidemiològics mostren una relació entre aquesta disminució i l’augment de la incidència de malalties cardiovasculars, deteriorament cognitiu, trastorns afectius i envelliment accelerat. A més a més, nivells inferiors de melatonina en sang poden induir el creixement d’alguns tipus de càncer.

Una altra vegada torna a prevaldre el punt de vista econòmic a curt termini sobre l’ambiental i el de la salut dels ciutadans. En pagarem les conseqüències.

Enric Marco i Ángel Morales. Universitat de València

Levante EMV, 13 de desembre 2012. Leds blancs. No, gràcies.

La física de partícules en Kubala, Moreno i Manchon

Sempre m’ha agradat la novel·la negra, però també tinc afició a les pel·lícules i les sèries de detectius. La sèrie Kubala, Moreno i Manchon que emet TV3 (per Ono i internet per als habitants del sud de la Sènia) la trobe interessant pel realisme de les situacions i la versemblança dels personatges.

Aquesta setmana, però, em va fer encara més gràcia quan en l’episodi “L’espectacle ha de continuar” la física i el seu ensenyament van irrompre com un més dels arguments paral·lels.

La Sara, la filla del Kubala, està descontenta amb el seu professor de Física per que li ha posat mala nota. Davant la protesta li deixa repetir l’examen amb la sorpresa del professor quan descobreix la gran aptitud de la xicona per la ciència.

Ho podeu veure a partir del minut 17:40.

Professor:No voldries estudiar física?

Sara: La física només parla de la realitat i la realitat és un rotllo. Vull estudiar informàtica, per fer videojocs, on pots fer el que vulguis.

El professor insisteix: La física és molt més interessant que els videojocs.

Li passa un llibre de l’estant, que remirant el vídeo, he descobert que és la novel·la juvenil ambientada al Centre de Recerca Nuclear de Ginebra CERN, Quantic Love de Sònia Fernández-Vidal i publicada el gener de 2012 per l’Editorial La Galera.

En les següents escenes de la noia, ella ens parla de protons, electrons i del buit tal com passa quan un jove descobreix meravellat els fets de la ciència.

La visita al sincrotró ALBA a Cerdanyola del Vallès l’acaba de convèncer per elegir la física, això si, tot ben barrejat amb problemes sentimentals d’adolescents.

La novel·la Quantic Love es pot trobar tant en català com en castellà encara que té una web només en espanyol (?).

Encara no l’he llegida però la idea de barrejar ciència i amors juvenils sembla una idea explosiva.

Sempre que es parle de ciència amb el format que siga em sembla perfecte. Tot és interessant per fomentar les vocacions científiques. I més ara que al ministre li ha pegat per eliminar Ciències per al món contemporani, que impedirà que tots els estudiants, siguen de lletres o de ciències, tinguen un coneixement científic mínim.

Enhorabona als guionistes de la sèries Kubala, Moreno i Manchon.