Ja som a la tardor i la tele no va

Finalment, després de sofrir nits agòniques a causa del calor saharià, sembla que es pot dormir. Els cels ja no estan constantment rasos i els núvols ens fan la guitza cada vegada més nits. I és que, meteorològicament parlant, l’estiu ja ens havia deixat i avui, a la vesprada, també ho farà astronòmicament. L’estiu ens abandona i comença la tardor.Avui és el dia de l’equinocci de tardor. El Sol, vist des de la superfície terrestre, creurà a les 16:49, hora continental europea, l’equador celeste en direcció cap al sud. Aquest esdeveniment dóna pas a la tardor a l’hemisferi nord i a la primavera a l’hemisferi sud.

Com que l’equador celeste és un cercle que creua el cel passant per l’est i l’oest i avui el Sol es troba sobre ell, el centre del disc del nostre estel passarà avui exactament per aquests punts cardinals (veieu aquesta figura). I donat que l’equador celeste presenta la meitat dalt de l’horitzó i l’altra meitat per baix, el dia i la nit duraran el mateix: 12 hores.

El fet que, durant aquests dies, el Sol es trobe sobre l’equador celeste o en les seues proximitats pot ser, per a nosaltres, anecdòtic però és un drama per a les poblacions aïllades situades en les zones equatorials del nostre planeta.

Hi grans àrees a la Terra en que la seua única manera de comunicar-se amb la resta del món és mitjançant un enllaç amb un satèl·lit geoestacionari de telecomunicacions.

Aquests satèl·lits, la característica principal dels quals, és que giren al voltant de la Terra en justament 24 hores. Per a que això siga possible s’han de situar sobre l’equador en una òrbita molt alta, 36.000 km des del centre del nostre planeta. D’aquesta manera es troben “penjats”  sempre al mateix punt del cel. Satèl·lits d’aquesta mena són els meteorològics com el Meteosat europeu o el GOES americà que mostren sempre la mateixa imatge de la Terra, els de cadenes de televisió, com els que reemetien TV3 al món, i els de comunicacions de veu i dades.

En les illes situades al centre de l’Atlàntic, de l’Índic o del Pacífic o en poblacions de l’Àfrica o d’Àsia no hi ha cable de fibra òptica, ni línies telefòniques i el senyal de televisió, ràdio, telèfon, internet i fins i tot les trucades d’emergència passen únicament pel satèl·lit.

Que passa en els dies pròxims als equinoccis de primavera i tardor? Doncs que el Sol en el seu camí pel firmament se situa exactament darrere del satèl·lit uns minuts al dia. La nostra estrella no només ens envia llum visible sinó també radiació de tot l’espectre electromagnètic, fins i tot ones de ràdio i microones, incloent les freqüències de microones utilitzades per comunicar-se amb els satèl·lits (banda C, banda Ku i banda Ka). Aquesta emissió radioelèctrica solar té una potència molt superior al senyal que envia el satèl·lit i per tant produeix una forta interferència en els receptors a la superfície de la Terra.

Així que durant uns 10 dies al voltant dels equinoccis de primavera i tardor i durant uns 10-20 minuts al dia, depenent de la zona geogràfica, aquestes àrees estan, ara si, totalment aïllades de la resta del món.

Un efecte cridaner és l’efecte del tall solar sobre les borses de la Índia que tanquen uns mínuts més tard per compensar els inversors que es connecten via satèl·lit des de zones remotes.

L’illa de Santa Helena, famosa per haver hostajat Napoleó després de la desfeta de Waterloo, es troba al mig de l’Atlàntic sud. Malgrat que el nou cable submarí de l’Atlàntic Sud passarà relativament a prop, no hi ha previsió de fer cap ramal cap a l’illa. Una estació terrestre de seguiment de satèl·lits amb un disc de 7,6 metres de diàmetre construïda el 1989 a The Briars és l’única connexió internacional que ofereix a través d’enllaços via el satèl·lit Intelsat 707 comunicació cap la pròxima l’illa Ascensió i cap al Regne Unit. En les dates pròximes als equinoccis, com aquests dies, les línies telefòniques internacionals i internet estan subjectes a interferències i talls de recepció durant uns minuts al dia. Actualment hi ha un grup de partidaris d’una petició al govern del Regne Unit per cobrir el cost de l’arribada del cable a Santa Helena.

A internet podem trobar eines per calcular els moments de talls de recepció per a distints satèl·lits i posicions en la Terra.

Bona tardor.

Foto: Missatge d’interrupció de senyal a la televisió per cable Starhub, vist a Singapur, 23 de setembre de 2006. Wikimedia Commons.
Esquema: Òrbita d’un satèl·lit geoestacionari observada des del damunt del pol nord terrestre. Wikimedia Commons.
Informació extreta, parcialment, de la Viquipèdia.

 

#adosdeval, presentació tuitera, tot recordant l’Ovidi i el Fuster

Enguany l’Ovidi hagués fet 70 anys. Ja fa quasi vint anys que fa vacances però abans de marxar ens regalà un recital de poemes de Joan Fuster, que tot just feia uns mesos que havia mort. Això va ser al teatre Goya de l’Olleria el 3 de març de 1993.

Ara el cantant Paco Muñoz, que voldria però no pot jubilar-se, per alegria nostra, ha editat l’actuació d’aquella diada en el CD ‘A dos de val’.

Diumenge passat es va fer la presentació oficial del disc just al mateix local on l’Ovidi recità Fuster. I com aquell dia de fa 19 anys, el local, diumenge, va pegar un esclafit, de ple que estava.

La gent s’hi acostava ja des d’una hora abans, es saludava, recordava l’anterior recital. A la Vall d’Albaida tothom es coneix, ha de ser cosa d’estar envoltat de muntanyes per tots els costats.

Nosaltres que veníem de la Safor no coneixíem tanta gent, el Pep Albinyana, el manifasser de l’acte, el Joan i l’Assumpció de Ca les Senyoretes, i alguns altres.

Jo, aprofitant la tecnologia del twitter, vaig anar retransmetent l’actuació que podeu llegir ací:

#adosdeval per Enric Marco

I també amb aquesta eina puc recuperar les fotos i els comentaris que vaig fer en aquell mateix instant.

Ja vora les set el hall del teatre estava de gom a gom i no s’hi cabia. Però encara no ens deixaven entrar. Sembla que encara estaven fent proves de so. Els artistes van anant arribant, ara el Pau Alabajos, ara la presentadora de l’acte l’Amàlia Garrigós.

Finalment entrarem. Les entrades estaven numerades, així que no calia afanyar-se per arribar a la fila 4 on en tocava i just al costat del corredor. Un bon punt per a fer les millors fotos sense alçar-me. A més a més, dues càmeres, una a la dreta i l’altra a l’esquerra anaven a gravar l’acte.

El primer que em va sorprendre va ser veure a l’escenari un micro amb una llum zenital. Vaig trigar a entendre que tot era un homenatge a l’absent Ovidi.

Francesc Mompó, escriptor i Amàlia Garrigós, periodista i comunicadora de Ràdio 9,  eixiren per presentar l’acte.

El primer grup que no coneixia és El Diluvi. Els seus sis components, 5 xics i una xica, toquen amb instruments tradicionals. Entre altres ens van oferir una versió de la muixaranga.

 

Vicent Andrés Estellés i la Lluna

Els poetes sempre han cantat a la Lluna. Recorde ara el preciós Romance de la Luna de Federico Garcia Lorca. El nostre poeta nacional, Vicent Andrés Estellés, també va cantar a la Lluna. Com que demà celebrarem la Festa Estellés a Tavernes de la Valldigna i aquest és un bloc d’astronomia, us deixe el poema que demà recitaré al carrer Sant Agustí de Tavernes, a partir de les 21:00 h.

Cançó de la lluna

La lluna de la muntanya,

la lluna que més m’agrada!

Ai, com m’agrada la lluna

la lluna de la muntanya!

 

És una lluna molt neta,

és una lluna molt clara,

Com és de clara la lluna,

la lluna de la muntanya!

 

Lluna de bosc i fageda,

la lluna que ens agermana,

la lluna de creure i creure

i mirar-nos a la cara.

 

La lluna de la ciutat

és una lluna gastada,

és una lluna molt trista,

és una lluna llunyana.

 

¿Qui pot mirar a la lluna

amb una mirada franca?

És un luxe innecessari;

vés a la teua, i a casa.

 

Si la mires, et fotran

un ganivet per l’espatla,

et robaran la cartera,

la muller i l’esperança.

 

Però jo pense en la lluna,

la lluna de la muntanya,

i em sé ric d’alguna cosa

que jo no vull dir encara.

 

Pense en un món on els homes

es miraran cara a cara:

cada paraula que diguen

serà més que una paraula.

 

Pense en la lluna, la lluna,

la cosa que més m’agrada.

La vida llavors tenia

una gràcia no encetada.

 

Ai, com m’agrada la lluna,

la lluna de la muntanya!

La lluna de la muntanya,

la lluna que més m’agrada.

 
Foto: Jo mateix recitant “Els amants” amb els músics Ximo Caffarena i Quim Sanz. A la Festa Estellés de Benimodo, poble on va viure el poeta expulsat de Burjassot durant la Batalla de València. Dissabte 9 de setembre 2012.

País Basc (III) Vitoria-Gasteiz

Marxem cap a Vitoria-Gasteiz, capital del País Basc. L’autobus passa per davant del museu Guggenheim i del gos florit Puppy que dóna alegria i el seu manteniment floral costa menys que omplir de flors el pont de l’Àngel Custodi de València.Cap al sud, els verds tornen a dominar. Fa bon temps i passem pel parc natural de Gorbea, entre els territoris bascos d’Araba i Biskaia. 20.000 hectàrees d’extensió de de boscos que no coneixia, el cim del qual és el mont Gorbea, el més alt dels dos territoris bascos. És un dels cims des d’on s’enviaven senyals amb cornetes i fogueres per avisar el poble d’un perill o d’una assemblea.

Al cap d’una hora arribem a Gasteiz, situada al mig d’una gran plana. Actualment la ciutat d’uns 200.000 habitants és la capital verda europea. Plena de cartells amb el lema Green gara (som verds). I és que amb 42 m2 de zona verda, parcs i jardins, per habitants, pot presumir de ser amable amb els seus habitants. A més a més, el tramvia és prioritari en les cuïlles, com passa a tot l’Europa civilitzada. Tot el contrari del que passa a València amb el tramvia, per decisió personal de la seua alcaldessa. Cosa que fa que els seus trajectes per València siguen viatges interminables.

Arribem la zona de l’Almendra, el casc històric, ja que té forma d’aquest fruit sec. Al centre s’hi troba la plaça de la Virgen Blanca amb el monument commemorant la batalla de Victòria on l’exercit angloportugués expulsà els francesos de la ciutat durant la Guerra del Francés. Un 5 d’agost va nevar i des de llavors es commemora el dia de la Verge blanca. El dia següent la plaça s’omple per esperar l’arribada de don Celedón que arriba per un cable sobre la plaça sostenint un paraigua. A l’extrem de la plaça i pujant les escales, s’hi pot veure l’església de Mikel jauna (Sant Miquel). Sembla que l’èucar no té paraula per a dir sant i usen jauna, senyor, per a suplir-ho.

De camí cap al passeig Fray Francisco de Vitòria, passem per davant del Parlament Basc, antic institut i avui seu dels diputats bascos dels 1980. De fora no sembla cap edifici imponent. Al parc de la Florida, admirem el banc dels músics de jazz del festival de Gasteiz. Hi són tots els noms gravats, entre ells el de Phil Collins i Ella Fitzgerald.

En el passeig Fray Francisco de Vitòria s’hi troben les cases senyorials, començant per la primera d’elles, anomenada la Casa de las Jaquecas, ja que les estàtues femenines s’agafen el cap amb les dues mans com si tingueren mal de cap.

Uns metres més enllà es troba Ajuria Enea, la residència oficial del Lehendakari. El seu nom prové de la separació en dues paraules d’Ajuriaenea, cognom de la família que manà contruir el palau, els Ajuria. El palau, del 1920, fou residència particular, centre d’ensenyament religiós i finalment Museu d’Art Basc. Finalment passà a ser la residència del president basc.

Tornem a l’Almendra i pujem a l’església de Sant Miquel. Un preciós rellotge marca les 10. Donada la diferència amb el sol mitjà (el que marca el rellotge mecànic) sembla que funciona bé.

A la part més alta de Gasteiz, la més antiga, amb palaus renaixentistes i restes de l’antiga muralla, observem meravellats dues cintes transportadores per a vianants cobertes per evitar l’habitual pluja. A elles els habitants poden pujar des de la part baix a la part històrica, al voltant de la catedral vella. No deixem de recordar el concert basc que fa aquestes infraestructures possibles, encara que alguns bascos amb qui parlem no ho consideren la panacea ja que han de donar a l’estat el 64% dels diners recaptats.

La catedral vella, en obres de restauració per problemes d’estructura, és pot veure només amb visita concertada. El seu eslògan Obert per obres fomenta que els seus ciutadans vegen com van recuperant la seua catedral, amenaçada d’enfonsament imminent. Una estàtua de Ken Follet recorda la seua relació amb la Catedral de Santa Maria, de les obres de la qual ha obtingut molta documentació per a la seua última novel·la Un món sense fi.

Per la vesprada de camí cap al santuari de Nostra Senyora d’Aranzazu, passem per paisatges que ens recorden Suïssa.  El nom arantzazu es compon d’arantza, que vol dir espina i el sufix zu, que significa abundància. I, és que la tradició diu que la imatge de la mare de Déu fou trobada en una zona plena d’arbustos espinosos.

Som prop d’Oñati, a la comarca d’Urbia, i l’edifici del santuari és, tot ell, una obra d’arc contemporani. L’escultor principal, Jorge Oteiza, és autor de la façana amb 14 figures que representen els apòstols. De caràcter difícil, en ser preguntat del perquè de fer-ne tantes, si només eren 12, va contestar que la raó era que no li’n havien cabut més.

Les torres, construïdes amb grans pedres calcàries estan tallades en forma de punta de diamant per recordar les espines on fou trobada la Mare de Déu.

Un franciscà major i molt simpàtic en feu de guia per l’interior de la basílica i ens parlà del significat de l’àbsida. Realitzat per Lucio Muñoz amb fusta de Guinea, el retaule és el més gran del món ja que ocupa una superfície de 600 m2. Se l’anomena, amb raó,  la Capilla Sixtina del segle XX. Enmig s’enmarca la petita imatge de la Mare de Déu, damunt d’un tronc.

Oñati, seu de la primera universitat basca, la Oñatiko Unibertsitatea, és totalment un museu. Amb majoria absolutíssima de Bidu, molts dels cartells estan només en èuscar. Em va agradar veure panells d’informació turística també en català, cosa que no veig moltes vegades a casa nostra. Dóna gust escoltar els xiquets parlant èuscar. A ells els preguntava quan tenia curiositat per saber el que deia un text.

Ens porten a l’església de Sant Miquel Arcàngel, amb un retaule renaixentista de la Pietat, un dels millors del País Basc i un claustre cobert situat sobre el riu.

I aprenem que el nom de la guia, Jaione prové de jaio, nàixer, i ne, sufix femení. És a dir, que seria l’equivalent de Nativitat en català.

I un detall curiós. Al mig de la plaça d’Oñati un rellotge analemàtic permet saber l’hora situant-te sobre el dia corresponent. Però ja era tard i el Sol ja no iluminava la plaça.

Imatges:
1.- Plaça de la Virgen Blanca, Vitoria-Gasteiz. Enric Marco.
2.- Banc dels músics de jazz. Enric Marco.
3.- Santuari de la Mare de Déu d’Arantzazu. Enric Marco.
4.- Rellotge analemàtic a la plaça major d’Oñati. Amb l’ajuntament al fons. Enric Marco.

 

País Basc (II). La ferreria de El Pobal

La presència i l’extracció del mineral de ferro ha estat en la base de la industrialització del País Basc. Ja en el segle XVI nombroses foneries o ferreries fabricaven, a partir del mineral en brut, claus, estris de cuina, del camp i també armes com espases. Sembla que la més activa i famosa va ser la ferreria de El Pobal, El Pobaleko Burdinola. Fundada per la família Salazar el 1504, constava de ferreria i també de molí fariner.

En el nostre viatge pel País Basc, dediquem una vesprada sencera per conéixer-la. El monitor ens mostrà les instal·lacions començant pel molí fariner. Es feia farina de blat i de dacsa. Segons ens contà, artoa és el nom actual de la dacsa/blat de moro, mentre que artaxiki, és un cereal més inferior, el mill. Però el curiós del cas és que abans de l’arribada de la dacsa d’Amèrica, el mill, que era el menjar habitual dels bascos, s’anomenava artoa. El major valor nutritiu desplaçà el mill i, fins i tot, li arrebatà el nom.

Per escalfar i fondre el mineral de ferro s’usava el carbó vegetal, produït en les carboneres. L’ofici de carboner era dur i perillós ja que s’havia d’apilar fusta en forma cònica, tapar-ho amb molsa, calar-hi foc i anant afegint fusta a mesura que es consumia. Molts han mort asfixiats i cremats en caure dins la carbonera. Es calcula que per 1000 kg de fusta s’aconsegueix 250 kg de carbó. El poder calorífic d’aquest carbó permet fondre el mineral i fer una aleació amb el ferro per fer-lo més resistent. Aquest procés és ideal per fabricar armes i eines ben fortes.

La ferreria de El Pobal aconsegueix la seua força a partir de l’aigua d’un canal que fa moure dues rodes amb pales i que, mitjanjant unes grans bieles posen en marxa uns enormes pistons amb cubells de pedra, únics a Europa, per bufar aire al foc i engegar un martell. Aquest martell de 300 kg es va inaugurar al segle XVI matant d’un cop un bou per al banquet de celebració.

Les armes que feia la ferreria eren molt millors que les que es feien a Toledo a l’època. I és que les espases estaven formades per diverses tires de ferro entrellaçades. Però també eren capaces de fer eines més delicades. Conten que una vegada la reina que estiuava a Donostia estava avorrida per la manca de sol i, per animar-la, la portaren a El Pobal. Allí s’empenyà en que li feren agulles ja que les que s’utilitzaven en el taller de palau venien d’Anglaterra i eren caríssimes. Quan al cap d’un temps l’amo de la ferreria visità Madrid per feina, anà a veure la reina per tornar-li la visita. I li portà una agulla feta per ell mateix. En veure-la la reina exclamà, “Quina meravella, molt millor que les angleses!“. L’amo, perplex, li hagué de dir: “Perdone, majestat, però obriga l’estoig. L’agulla està dins“.

La siderúrgia dels Alts Forns de Biskaia va matar la ferreria a mitjan del segle XX. Tanmateix l’han sabuda conservar, quasi com era en l’origen i la mostren amb orgull al públic. Un lloc que cal visitar.

Imatge: Foc a El Pobal, escalfant el carbó. Enric Marco

País Basc (I) Bilbao

No havia estat mai al País Basc. Enguany, però, el tradicional viatge d’estiu del Centre Excursionista de Tavernes de la Valldigna ho ha fet possible.Després de travessar la llarga conca de l’Ebre, el que primer et sorprén en arribar a Euskadi és la diversitat de verds dels seus boscos, dels seus parcs naturals, que han fet real la frase aquella de Raimon, “tots els colors del verd.” Tot, malgrat la sequera del llarg estiu.

Durant una setmana hem recorregut moltes ciutats i pobles bascos. Amb l’experiència adquirida vaig a fer una petita sèrie d’apunts de les nostres impressions i de les nostres experiències.

Hem tractat de parlar amb la gent. Només parlant s’entén la gent. Hem conegut persones de tota consideració política. Per saber-ho no calia preguntar-los. Se’l notava com parlaven del seu país i com ens respectaven en sentir-nos parlar en català. També he conegut persones que menyspreen l’euskar. Ràpidament se’ls veu el llautó. Són com a tot arreu, però allí són ben pocs.

Respecte a l’èuscar no m’ha resultat cap gran trauma. Només tenint els ulls oberts, i sense preguntar gaire, he aprés algunes estructures lingüistiques bàsiques, com allò que les paraules que acaben en oak són plurals, o que si ho fan amb ko, és un “de”, és a dir un genitiu. Per exemple, si etxea és casa, i udal és municipal, udaletxea serà casa de la vila, i, per tant, Bilboako udaletxea, serà ajuntament de Bilbao, o udaletxeko zubia, pont de l’ajuntament.

Bilbao m’ha sorprés molt agradablement. La capital econòmica d’Euskadi ha sofert una transformació urbanística espectacular en els darrers 30 anys. Als anys 80 del segle passat era una ciutat grisa, plena de fum, amb el riu Nervión brut, amb els vaixells de càrrega al mig de la ciutat i amb el famós vaixell que portava els platans de les Canàries.

A causa del declivi de la siderometalúrgica i de l’activitat del port va caldre convertir Bilbao en una ciutat de serveis. Però això com es fa? van preguntar tots. No hi havia cap tradicció fora de les fàbriques i el port.

Es van invertir vora 7000 milions d’euros en la transformació de la ciutat. Els molls i les fabriques brutes van deixar pas als parcs, a les grans avingudes, a l’ampliació dels campus de Deusto i de la Universitat del País Basc. 100 milions d’euros es dedicaren a la construcció del museu Guggenheim. Equipament que ha posat la ciutat de Bilbao en el circuit dels museus internacionals. Podem comparar aquest fet amb el que ha succeït a València. 90 milions d’euros ha costat, per ara, l’Àgora de la Ciutat de les Ciències. No està encara acabada i no se sap encara per a que serveix.

L’immens museu d’art contemporàni, de la Fundació Guggenhein, junt al pont renovat de la Salve, convertit ara en una porta roja d’entrada a la ciutat nova i moderna. Aquest arc roig sobre el pont va ser ideat per l’artista francés Daniel Buren, vencedor del concurs del museu Guggenheim Bilbao en commemoració del desé aniversari de la pinacoteca.

Com a curiositat del que s’ha aconseguit amb la presència del museu podem contemplar l’apartament de l’últim pis de l’edifici blanc cantoner en front del Guggenheim d’on es “tirà” James Bond, Pierce Brosnan, en l’entradeta de  The World is not Enough (1999). Unes escenes brillants en que es veu el Guggenheim, el Puppy ple de flors i l’ertzaintza perseguint l’agent secret. Ens contaven que, quan va estar Brosnan rodant a Bilbao les xicones no el deixaren tranquil un moment.

Una ciutat agradable de passejar, ara que està neta, plena de parcs i jardins. L’entorn del Guggenheim amb la immensa torre de la seu central d’Iberdrola a la vora és el punt neuràlgic del nou Bilbao. On està la seu de les nostres empreses més grans?

A partir d’aquí, passejant per la part nova, s’arriba a la gran Via, a la plaça el·líptica on es troba l’estàtua de José Antonio Aguirre, primer lehendakari, junt a l’hotel Carlton, primera seu del govern basc.

L’Alhóndiga, antic edifici magatzem de vi de la Rioja, construït el 1905, és un dels primers edificis construït en cement armat. Durant molts anys va ser un edifici perdut en mig de la ciutat i al qual els especuladors volien tirar-li ma sense aconseguir-ho. Finalment les obres de reconstrucció començaren el 2001 per reconvertir-lo en centre cultural de la ma del dissenyador francés Philippe Starck amb una inversió de 75 milions d’euros. Es va enderrocar l’estructura interior, respectant-ne la façana. En el seu interior s’han construït 3 cubs recoberts de maons, tot sostingut per 43 columnes de formes i decoracions vistoses i ben diferents. Ara s’hi pot trobar sales de cinema, auditori, biblioteca, sala d’exposicions, gimnàs, piscina amb cristall per veure-la per baix, spa, solarium….

Un passeig pel vell Bilbao ens porta a la catedral de Santiago, en una petita plaça on s’hi pot veure una placa situada a uns 3 metres d’alçada sobre la façana d’un forn que ens recorda la riuada del 26 d’agost de 1983, que arrassà tot la part vella de la ciutat i encara enfonsà més l’economia local.

Arribem finalment a la plaça nova, una zona porticada plena de barets on fer-se els famosos pintxos i on es troba la Eukaltzaindia, l’Acadèmia de la Llengua Basca. El nou estàndard Euskal batua, és la llengua de l’administració i de l’escola, i s’ha aconseguit per damunt de múltiples variants dialectals de l’èuscar de tots els territoris bascos.

Ara l’èuscar és parlat pel xiquets bascos, llengua de l’adminstració i de l’escola. A tots els territoris hem vist que és la primera llengua dels indicadors de trànsit, si no moltes vegades la única. Gent orgullosa de la seua terra i de la seua llengua.

Fotos:
1. Museu Guggenheim amb el portal roig del pont de la Salve. Enric Marco
2. Vista general de Bilbao. Museu Guggenheim i torre Iberdrola. Enric Marco
3. Estàtua de José Antonio Aguirre, primer lehendakari. Enric Marco
4. Columnes de l’Alhóndiga. Enric Marco

 

La il·luminació excessiva perjudica el medi ambient i l’observació astronòmica

Entrevista a Levante – La Costera – La Vall d’Albaida, 28 d’agost 2012.
Enric Marco és doctor en Física i treballa com investigador en el Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València. Té també un bloc de divulgació astronòmica, «Pols d’estels». Com cada estiu des de fa cinc anys, va estar dissabte passat a Otos, en la nit astronòmica que va organitzar l’allotjament rural Ca les Senyoretes.
Adrià Calatayud, Xàtiva.
Marco considera que Otos i, en general, l’Ombria del Benicadell és una zona «bastant fosca», la qual cosa la fa adequada per a l’observació astronòmica. Per a l’astrònom llocs com aquests són cada vegada més difícils de trobar per la nostra «mania per la il·luminació excessiva».
P: Com es va desenvolupar la vetllada astronòmica en Ca les Senyoretes?
Vam fer una observació astronòmica, després vaig donar una xerrada. aquest any la xerrada tractava sobre el mesurament de l’univers: com s’amiden les distàncies en l’espai, quins mètodes existeixen… així la gent va comprovar que en totes les representacions que normalment veiem del sistema solar els planetes apareixen més junts del que estan i més grans del que són. I també van veure el gran que és realment l’univers. Entre la Terra i el Sol hi ha molta distància: 150 milions de quilómetres. Això cap persona ho pot recórrer, viatjant a la velocitat a la qual va un avió es trigarien 21 anys!P: També van fer observacions astronòmiques.
Vam fer una abans per a sopar, en la qual vam veure Saturn i la Lluna, perquè tampoc es podia veure molt més. Després teníem previst fer-ne una altra, però com es va ennuvolar el cel no va poder ser.P: Otos és un bon punt per a l’observació astronòmica?
La Universitat de València té un grup d’investigació sobre la contaminació lumínica, en el qual estem Ángel Morales i jo. Ens hem centrat, de moment, en els parcs naturals de prop de València i també vam estar en el Benicadell, ja que cada any em conviden. Pujarem fins a l’Observatori Meteorològic, el punt més alt al qual es pot arribar en cotxe i vam fer uns mesuraments. No és igual que el Parc natural de Xera-sot de Xera, encara que està bastant bé. Malgrat que es veu la llum d’Ontinyent o l’Olleria o de la rotonda absurda de Beniatjar, que està sobreiluminada i per allí passa un cotxe cada nit, és una zona bastant fosca.

P: També investiga la contaminació lumínica?
Sí, tampoc és el nostre camp d’investigació natural, però ens dediquem a això des de fa dos anys. La contaminació lumínica no només és perjudicial per a l’observació astronòmica, també ho és per al medi ambient. Ara la Diputació ha llançat un pla per a potenciar les llums LED, al que l’ajuntament d’Ontinyent ja ha dit que es va a sumar. Molts experts en il·luminació asseguren que aquests llums són nocives per als ecosistemes. Emeten llum blanca, que és la suma de llums de tots els colors. La blava, que està present en la blanca, és la perjudicial. Afecta als sistemes nerviosos dels animals, que no diferencien entre la nit i el dia, el que els genera problemes per a dormir, alteracions en el ritme cardíac… Els insectes són els més afectats i, al funcionar els ecosistemes en cadena, acaba afectant a tots. Per tot això, fins ara, els llums tenien aquest color groc. Si els LED són d’aquest color, no passa gens; el problema està en la llum blava que conté la llum blanca.

P: Està en l’Aula d’Astronomia de la Universitat de València, en què consisteix aquest projecte?
La Universitat té dos centres, d’una banda, l’Aula d’Astronomia, de la qual jo sóc el tècnic; i, per una altra, l’Aula del Cel. La primera és una aula-laboratori on els alumnes realitzen les pràctiques d’astronomia. La segona forma parteix d’un programa de divulgació astronòmica.

Imatge: Des del mirador de la Creu, a l’Ombria del Benicadell, Otos, en primer terme, darrere, la Pobla del Duc i darrere d’ell Quatretonda, a l’esquerra i Llutxent a la dreta. Enric Marco. 13 de juny 2012.

 

El cel de setembre de 2012

Acaba el mes d’agost que ha tingut la particularitat de tindre dues llunes plenes. La segona lluna plena, la del 31 d’agost, rep el nom de lluna blava (Blue Moon), en la tradició anglosaxona. Recordeu la cancó Blue Moon?

El mes de setembre que comença serà un mes en el que serem capaços de veure fins a cinc planetes del sistema solar i que destacarà per les aproximacions o conjuncions entre ells o a altres cossos celestes.

Mercuri, amb la seua òrbita de només 88 dies al voltant del Sol, es troba ara a la dreta del Sol i per tant és observable a la matinada abans de l’eixida del Sol, ara a la seua esquerra, observable després de la posta.

Aquest mes les condicions d’observació seran ben difícils. Ara es veu cap a l’est, pocs minuts abans de l’eixida del Sol, en la constel·lació del Lleó, ben prop de Regulus, la seua estrella principal. Només es veurà a pocs graus per damunt de l’horitzó est i cada dia que passe s’aproximarà més a la lluïssor solar. De fet,  el dia 5 de setembre ja serà invisible, ofegat per la llum solar naixent.

Venus, ben brillant al cel de la matinada, es trobarà en la constel·lació dels Bessons en començar el mes, però es mourà ràpidament pel cel en direcció a Cancer. Els dies 12, 13 i 14 de setembre el planeta passarà ben prop del cúmul obert del Pessebre, Praesepe (del seu nom en llatí), M44 o NGC 2632. L´ús d’uns prismàtics és la millor opció per observar la conjunció. La Lluna també es trobarà ben aprop amb una fase minvant ja molt fina. En conjunt un panorama ben encisador per als més matinadors.

Venus continuarà movent cap a l’est cada dia que passa i, per tant, aproximant-se al Sol. El dia 30 de setembre el planeta estarà a 3 graus i mig de Regulus, del Lleó. Però l’aproximació continuarà fins el 3 d’octubre en que la separació entre els dos cossos serà de només 0.1 graus! Pràcticament els dos astres es fondran en un de sol! Ja ho explicarem millor en l’apunt del mes d’octubre.

Júpiter surt per l’est cap a la 1 de la matinada a principis de mes i a les 23 hores a finals. Serà, és clar, el planeta que millor observarem en la pròxima tardor. Ara es troba en la constel·lació de Taure, prop d’Aldebaran, l’ull roig del toro. El dia 8 de setembre tindrem una altra conjunció espectacular. La Lluna se situarà entre aquesta estrella i el planeta. Tindrem així un trio celeste ben interessant per fotografiar.

Per la vesprada-nit les vistes ja no seran tan boniques. Saturn i Mart, que han estat junts en la constel·lació de la Verge les últimes setmanes, se separen ràpidament. Es troben molt baix en l’horitzó sud-oest i només es veuen durant una hora després de la posta de sol. Mart, a l’esquerre, entrarà en la constel·lació de Libra a finals de mes.

El vespre del dia 18, a partir de les 20:30, podrem veure un minúscul creixent de Lluna entre els dos planetes, Mart, a l’esquerra, i Saturn, a la dreta. El 19 la Lluna, ja més gran, se situarà just al costat de Mart. Altra fotografia és necessària.

Les fases lunars seran les següents, en hora local:

Quart minvant: 8 setembre, 15:15
Lluna nova: 16 setembre, 4:10
Quart creixent: 24 setembre, 21:41
Lluna plena: 30 setembre, 5:18

I recordeu que a finals de mes canviem d’estació astronòmica. El 22 de setembre a les 16:49 el Sol creuarà l’equador celeste. Començarà la tardor. Ja ho festejarem com calga amb un apunt especial.

Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes de setembre de 2012, podeu punxar aquest enllaç. Pertany al Planetari de Quebec i el mapa el podeu tindre en francés i en anglés.

Imatge: M44, Praesepe: El cúmul obert Messier 44. Origen 2MASS Atlas Image Gallery: The Messier Catalog. Autor: Two Micron All Sky Survey (2MASS), a joint project of the University of Massachusetts and the Infrared Processing and Analysis Center/California Institute of Technology, funded by the National Aeronautics and Space Administration and the National Science Foundation. Wikimedia Commons.