Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Mirem al cel nocturn per Ràdio 9 (V)

1
Publicat el 25 de juny de 2012
BON DIA: La setmana que ve ja veurem clarament que la Lluna torna a créixer. De fet arribarà a la fase de quart creixent el pròxim dimecres 27. Ara és el millor moment per veure-la amb telescopi o fer-li fotos amb càmera amb teleobjectiu. En aquest cas caldrà un bon trípode per sostindre-la. En incidir els rajos de llum del Sol a 90º les ombres de les muntanyes són més grans i el relleu es fa molt evident.

Mercuri es continua veient, a l’oest, tot just després de la posta del Sol, ben a prop de l’horitzó. Busqueu, però, un lloc alt sense obstacle cap a l’oest. Busqueu-lo que no sempre és fàcil trobar-lo.

Els planetes Mart i Saturn, visibles al cel des de fa ja uns mesos, encara estan ben visibles. El problema és que la seua brillantor és dèbil i, poden ser difícils de trobar al cel entre les estrelles. La Lluna, com fa moltes vegades, ens ajudarà a trobar-los al firmament. El nostre satèl·lit se situarà el dimarts 26 sota Mars i el 28 sota Spica i Saturn, mentre que el 27 podrem veure la Lluna entre els dos planetes.

Al cel matiner, poc abans de l’eixida del Sol, molt a prop de l’horitzó est, podrem admirar l’aproximació de Júpiter a Venus. Tot això sobre la constel·lació de Taure. De fet els dos planetes se situaran entre el cúmul de les Plèiades i l’estrella gegant roja Aldebaran, la principal de la constel·lació. Potser val la pena alçar-se abans que el Sol per fer una bonica foto de l’encontre còsmic.

I ja hem entrat en l’estiu de ple. Les nits són càlides i dona goig veure el cel nocturn ple d’estrelles. Passeu una hora sota la volta celeste, lluny de la contaminació lumínica i gaudireu veiem els estels, les constel·lacions, molts satèl·lits artificials i, segurament també, algun estel fugaç que ens porta pols de l’espai.

QUE TINGUEU MOLT BONES OBSERVACIONS I MILLOR SETMANA.

Figura: Conjunció Plèiades, Júpiter, Venus i Aldebaran al cel matiner d’aquesta setmana. Stellarium.

 

Publicat dins de Ràdio i televisió i etiquetada amb | Deixa un comentari

Alan Turing fa 100 anys

0
Publicat el 23 de juny de 2012

Avui hagués complit 100 anys. Però Alan Turing, (23 de juny de 1912 – 7 de juny de 1954), el matemàtic genial que obri nous camins inexplorats en moltes branques de la ciència, va morir amb només 41 anys. Havia contribuït al desenvolupament teòric de la informàtica i de la inteligència artificial i participat en la construcció dels primers ordinadors, va fer una contribució fonamental en l’esforç de la guerra amb el desencriptatge dels missatges de la Marina nazi, d’aquella famosa màquina Enigma, i, fins i tot, els últims anys de la seua vida va fer aportacions fascinants a la biologia.

Tanmateix la seua condició declarada d’homosexual, en una Anglaterra conservadora assetjada primer per la barbàrie nazi i després esporuguida per l’amenaça soviètica, el va portar davant d’un tribunal que l’obligà a hormonar-se. Sembla que morí per menjar-se una poma amb cianur.

El primer ministre britànic Gordon Brown va admetre l’any 2009 que la seua contribució a la història de la Segona Guerra Mundial va ser fonamental.

I va afegir:
«El deute de gratitud que tenim amb ell fa que siga més horrible encara la inhumana manera en què va ser tractat. […] En nom del govern britànic, i de tots aquells que viuen en llibertat gràcies a la feina de l’Alan, estic orgullós de dir: ho sentim, mereixies alguna cosa molt millor.»

El Centre de Cultura Contemporània, Octubre, a València, li va dedicar un cicle de conferències (*)la primavera passada, mentre que avui, per tota la xarxa, corre tot un seguit d’homenatges.

Google, seguint la seua tradició de celebració d’efemèrides, ha canviat el seu logo per un dia per un divertit joc informàtic.

La revisió del seu cas, a la vista de la criminologia moderna, qüestiona la causa de la mort i apunta, més bé, a una causa accidental.

La BBC, en l’aniversari de la seua mort, en parla en Alan Turing: Inquest’s suicide verdict ‘not supportable’. Us pose un resum de l’article traduït lliurement al català.


El professor expert en Alan Turing, Jack Copeland, dubta de l’evidència presentada en la investigació de la seua mort el 1954. Creu, més bé, que l’explicació alternativa de la mare de Turing és igualment probable.

Turing tenia cianur a casa per a realitzar experiments químics en una petita cambra. Havia estat fent electrólisi i galvanització de culleres amb or, un procés que requereix cianur de potassi. Turing també havia mostrat sempre una inclinació experimental, i aquestes activitats no eren inusuals per a ell.

En una ocasió, un experiment havia causat greus xocs elèctrics.

I, a més, se sap que tastava els productes químics per identificar-los.

Potser havia posat accidentalment la poma en un bassal de cianur.

O potser, més probablement, havia inhalat accidentalment els vapors de cianur del líquid bombollejant.

El professot Copeland assenyala que l’habitació tenia una “forta olor” de cianur després de la mort de Turing, que la inhalació condueix a una mort més lenta que la ingestió, i que la distribució del verí en els òrgans de Turing era més coherent amb la inhalació de que amb la ingestió.

Jack Copeland afirma que una mort accidental és certament consistent amb totes les circumstàncies conegudes en l’actualitat.

El problema, es queixa, és que la investigació es va dur a terme tan malament que fins i tot l’assassinat no pot ser descartat. Un “veredicte obert” seria la seua posició preferida.

Res d’això excusa el tractament de Turing durant els seus últims anys, diu el professor Copeland.

Turing va ser perseguit“, va dir a la BBC, i va afegir: “No obstant això, es va mantenir alegre i divertit.

Potser hauríem simplement encongir-nos d’espatlles, i centrar-nos en la vida de Turing i el seu treball extraordinari“.

 

Publicat dins de Ciència i etiquetada amb , | Deixa un comentari

El dia de les ombres minvants. L’estiu guaita a la porta

4
Publicat el 21 de juny de 2012

Fa unes hores, a les 1:09 h local, el Sol ha assolit la seua màxima altura al cel de l’hemisferi nord celeste. Ja ha arribat l’estiu.Per a un astrònom, aquesta definició és suficient, però per a la resta de mortals comprenc que cal fer alguna explicació suplementària.  Perquè realment el que vull dir és que el Sol es troba ara mateix a la seua màxima separació superior de l’equador celeste, el cercle que divideix en dos el cel. L’angle de separació és exactament ε = 23º27′, anomenat obliqüitat de l’eclíptica (al diagrama adjunt l’equador celeste és el cercle de nom Equinox, explicació en el peu de la figura al final de l’apunt). En estar tan allunyat de l’equador, el Sol eixirà avui pel nord-est i es pondrà pel nord-oest. El seu temps de recorregut al cel serà el màxim de l’any. A Tavernes de la Valldigna serà 14h 55 min, per exemple.

Cap a les 14:00 hora local, 12:00 hora solar, fixem-nos en l’altura en que es troba el Sol. A una latitud de 40º nord, com a Castelló de la Plana, el Sol es troba a uns 73º i la longitud de l’ombra serà la mínima de l’any.

Sense canviar d’hora anem cap al nord, aleshores veurem el Sol cada vegada més baix. Així a Barcelona, assolirà 72º d’altura mentre que a Paris l’altura màxima del Sol al migdia solar serà només de 64.65º.

I si anen a Rovaniemi, la ciutat del Pare Nadal, situada en Finlàndia, a només 10 km al sud del Cercle Polar Àrtic, la latiud és aproximadament 66,55º, el Sol es trobarà a 23º27′ i ara mateix no es pon durant tot el dia. Un dia ben llarg de 24 hores. És el Sol de mitjanit.

Si des de Castelló anem cap al sud, a Elx, amb latitud 38º15′ l’altura d’avui a migdia solar serà de 75,2º

I si anem més cap al sud, a Canàries, potser? L’Observatorio del Teide, a l’illa de Tenerife, està a 28º18′ de latitud nord i es troba a Izaña, a 2400 m. Avui l’altura del Sol arribarà a 85,15º. Això significa que tindran pràcticament el Sol dalt del cap i l’ombra serà quasi inexistent a migdia.

I és que uns quants quilòmetres al sud es troba el Tròpic de Càncer a 23.45º de latitud i, per tant, amb el Sol en el zenit, exactament sobre el cap al migdia solar. Les ombres han desaparegut. És el dia sense ombra.

Foto: La platja de la Barceloneta, 28 Juliol 2007, Wikimedia Commons.
Diagrama d’Understanding Astronomy, The Sun and the Seasons. La línia anomenada Equinox és el cercle de l’equador celeste per on es troba el Sol el 21 de març i el 22 de setembre, els dies dels equinoccis.

 

Publicat dins de El Sol i etiquetada amb | Deixa un comentari

Mentre hi ha vida hi ha esperança. Le Gentil i la cacera de Venus

2
Publicat el 18 de juny de 2012

Hi ha persones amb una vida tan lliurada a un ideal científic que ho sacrifiquen tot per aconseguir el seu objectiu. Els astrònoms són, moltes vegades, d’aquesta mena de persones, car són capaços de viatjar a l’altra banda del món per veure un eclipsi de Sol o bé un trànsit de Venus i, de vegades, poden tindre èxit, però ben sovint els seus anhels es veuen frustrats.El cas de l’astrònom francés Guillaume Joseph Hyacinthe Jean-Baptiste Le Gentil de la Galaisière (12 setembre, 1725 – 22 d’octubre, 1792), conegut per Le Gentil, és un d’aquests casos. La seua trajectòria vital és particularment extraordinària.

Ja vaig contar com, al segle XVII, Edmund Halley determinà que amb l’observació acurada dels temps de contacte del disc venusià amb el disc solar durant un trànsit, com el del passat 6 de juny, es podia calcular de manera molt exacta la distància Terra-Sol i a partir d’ací la distància a tots els planetes del Sistema Solar.

És per això que, per al trànsit del 6 de juny de 1761, les diverses potències d’aleshores, van enviar més d’un centenar d’observadors arreu del món per obtenir aquestes precioses dades i, així, ser reconegudes també com a potències científiques. Aquell va ser el primer projecte global astronòmic i per això s’ha anomenat, de vegades, el Projecte Apollo del XVIII.

L’astrònom Le Gentil, membre de l’Acadèmia de Ciències de París, va ser enviat  a l’Índia per observar el trànsit. Pondicherry, a la costa sud-oriental de l’Índia, era llavors una colònia francesa i un bon lloc d’observació. Home prudent com era, va eixir de la capital francesa el 26 de març de 1760, quinze mesos abans de l’observació, per tindre temps d’anar-hi sense problemes.

El viatge per mar va ser plàcid i arribà a l’illa Maurici (aleshores Îlle de France) el 10 de juliol. Allí s’assabentà que França i Gran Bretanya estaven en guerra i cap vaixell no va voler-lo portar més endavant. Per consegüent, hi restà uns quants mesos, tot esperant noves directrius, fins que una ordre expressa i urgent de París, de mitjan febrer del 1761, manà lliurar una nau a La Gentil per portar-lo a Pondicherry. Així doncs, pogué embarcar en la fragata La Sylphide amb la previsó d’arribar a destinació, com a molt, a mitjan maig.

La nau vagarejà durant cinc setmanes per l’oceà índic, amb calmes i vents del monsó, fins que ja prop de Mahé, a la costa oriental de l’Índia, el 24 de maig s’assabentà que Mahé i Pondicherry havien caigut en mans britàniques i, per tant, no eren llocs segurs per a l’expedició francesa. Aleshores el capità de La Sylphide decidí tornar cap a l’illa Maurici però el savi francés no va ser a temps per veure el trànsit des de terra ferma. Així que el 6 de juny, un dia radiant al bell mig de l’Índic per a més desesperació de Le Gentil, aquest pogué observar com Venus passava per davant del Sol. Tanmateix no pogué fer cap mesura útil per la inestabilitat del punt d’observació.

Fou aleshores quan determinà el destí de la seua vida. Després de totes les seues vicissituds resolgué quedar-se fins el pròxim pas de Venus per davant del Sol per tal de mesurar els tan interessants temps de pas. Calia esperar-se 8 anys més, fins el 3 de juny de 1769, però l’objectiu s’ho valia.

Durant aquesta llarga estada acumulà un immens tresor d’observacions astronòmiques, físiques i polítiques que més endavant recopilaria en diverses Memòries i que li donarien faena per la resta de la seua vida. Viatjà per tot l’Índic, l’Índia, Filipines, Madagascar, i en tots el llocs es relacionà amb els seus habitants per conéixer els seus costums, la seua astronomia i la seua llengua. Arribà a aprendre 8 llengües d’aquelles contrades. A través d’ell es conegué a Europa el zodíac dels indis amb 27 constel·lacions i l’astronomia dels bramans. Fins i tot arribà a fer-se deixeble d’un d’ells i a calcular eclipsis amb les seues tècniques.

Ja prop de la data del trànsit esbrinà que la millor opció era observar el fenomen des de Manila, a les Filipines i allí es desplaçà el mes d’agost de 1766. Però una ordre expressa de París l’obligà a tornar a l’Índia. Una llàstima, ara que havia descobert la bondat del clima filipí i els seus cels tan clars, i que calculava que allí l’èxit de l’observació estava assegurat.

Elegí tornar a Pondicherry, que havia estat restituida a França l’any anterior en compliment del Tractat de París (1763). Hi arribà el març de 1768, més d’un any abans del trànsit. Amb tant de temps per endavant, fins i tot es féu construir un observatori amb totes les comoditats i, finalment, tot estava llest el dia 3 de juny de 1769…

El bon oratge que havien tingut durant tot el mes de maig i principi de juny canvià totalment la matinada del dia 3. S’alcà un fort vent, els núvols cobriren el cel durant totes les hores del trànsit de Venus i no s’escamparen fins passada una mitja hora en què tornà a haver-hi cel ras.

Els anglesos que es trobaven a la mateixa costa, a Madràs, actualment Chennai, tampoc pogueren observar res de res.

Mentrestant a Manila, dos amics i col·laboradors de Le Gentil, que ell havia format per a l’observació, mesuraren sense problemes els temps de contacte de Venus amb el Sol, ja que allí, com havia predit l’astrònom francés, féu un dia magnífic.

Le Gentil, deprimit sens dubte per aquest segon fracàs i sense poder esperar un segle per al següent trànsit, emmalaltí durant uns mesos i, per aquest motiu no pogué partir cap a França fins la primavera següent. Però, sense estar totalment guarit, hagué de desembarcar a l’Illa Maurici, per restablir-se.

El 19 de novembre de 1770, finalment, embarcà envers França. Però les seues desgràcies no acabaren llavors, ja que una tempesta trencà el timó de la nau i hagueren de tornar a l’illa. No hi va haver manera de trobar un navili escaient fins que, a finals de març de 1771, una fragata espanyola que passava per allí el recollí i el deixà a Cadis l’1 d’agost de 1771. Per fi a Europa, el final de les seues penúries?

Cansat de viatges per mar, preferí fer la resta del trajecte per terra. Més incòmode però més segur, degué pensar. Finalment arribà a Coutances, la seua ciutat a Normandia, 11 anys i mig després d’haver-la deixada.

Si encara no havia sofert prou adversitats, hagué d’enfrontar-se als seus familiars, els quals, dos anys després del trànsit i sense notícies d’ell, pensaven que havia mort per aquelles terres. Les notícies de tots els observadors de Venus ja havien arribat a França llevat de les d’ell. Per tant, els heureus no havien esperat més i s’havien repartit l’herència. El procurador dels seus béns, a més, reclamà els honoraris d’aquests anys. El tribunal donà la raó als hereus i al procurador i encara hagué de pagar les costes del judici.

Desenganyat de la vida i de la justícia francesa arribà a París on s’hi establí al seu Observatori. També a l’Acadèmia de Ciències de París, com la seua familia, havien dubtat de la seua tornada i ja havien donat la seua plaça a una altre savi. Tanmateix la cordura s’imposà i acabaren reconeixent-li el rang i els honors. Des de llavors es dedicà a redactar les seues Memòries dels viatges amb tot de dades astronòmiques i geogràfiques.

Ja amb 46 anys, es casà amb una jove de Coutances, amiga de la família. Amb la seua dona tingué una filla a qui crià i educà ell mateix i visqué de manera tranquil·la 21 anys més. Morí el 22 d’octubre de 1792, amb 67 anys, en plena Revolució i, d’aquesta manera, s’estalvià veure la destrucció de l’Acadèmia de Ciències (dissolta el 8 d’agost de 1793) a la qual ell tant havia aportat.

Nota: L’extraordinària història de Le Gentil ha frapat multitud de generacions d’astrònoms i està escrita en molts llibres. Jo m’he basat en l’obra: Éloge de M. Le Gentil, membre de l’Académie royale des sciences de Paris, par J.-D. Cassini, de 1810 i que es pot consultar en línia des de la Biblioteca Nacional de França.

Mirem al cel nocturn per Ràdio 9 (IV)

0
Publicat el 17 de juny de 2012

BON DIA: La setmana que comença, la Lluna arribarà a la fase de nova el pròxim dimarts 19. Ara no la podrem veure fàcilment, ja que està alineada amb el Sol i només veiem la seua cara no il·luminada. A finals de la setmana la descobrireu molt i molt prima tot just després de la posta de Sol cap a l’oest.

Sense Lluna teniu ocasió d’anar a un lloc fosc, lluny de la contaminació lumínica de les ciutats i pobles, i gaudir de l’observació de la Via Làctia que passa per l’Àguila, el Cigne i Cassiopea. Aquesta banda d’aspecte nuvolós és part de la nostra Galàxia, que d’ací a uns 4000 milions d’anys xocarà amb la galàxia veïna d’Andròmeda.

Mercuri, tan difícil de caçar sempre, es continua veient, a l’oest, tot just després de la posta del Sol, ben a prop de l’horitzó. Animeu-vos a buscar-lo.

Mart continua movent-se cap a Saturn. I el planeta dels anells, dalt de l’estrella Spica, la més brillant de la constel·lació de Virgo, continua estàtic esperant el déu guerrer Mart. Estigueu atents que el 14 i 15 d’agost, per la Mare de Déu d’agost, formaran una línia de 3 brillants objectes celestes.

Júpiter, per la seua banda, és visible de bon matí, un poc abans de l’eixida del Sol en direcció Est, així com també el planeta Venus, dues lluminàries al cel matiner.

El dijous 21 de juny, d’un poc després de les 23:30 h. i fins a 23:35 h., mirant cap al nord i a mitjan altura, podreu veure el pas de l’Estació Espacial Internacional. Serà més brillant que les estrelles més brillants. En el seu més punt més alt serà quan estarà més pròxima, només a 460 km. I recordeu que dins hi ha astronautes de diverses nacionalitats que estan fent experiments científics per al benestar de tota la humanitat. No feu tard, l’Estació no espera.

I haureu notat que ja fa calor estiuenca. Però astronòmicament parlant encara estem en la primavera. Serà el mateix dia 21 de juny, però a la 1:09, quan el Sol arribarà a la seua màxima altura al cel, que a la nostra latitud és uns 73º. És el moment del solstici i el començament de l’estiu. Amb el Sol tan alt, fixeu-vos que curta és l’ombra a les 2 de la vesprada aquests dies.

QUE TINGAU MOLT BONES OBSERVACIONS I MILLOR SETMANA.

Foto: Trajecte pel cel de l’Estació Espacial Internacional del dijous 21 de juny. És un mapa del cel i s’entén clarament si es pensa que el cel es mira des de baix cap a dalt. És el trajecte vist des de Burjassot, però des de qualsevol altre lloc del país no vararia gaire. De heavens-above.com.

 

Publicat dins de Ràdio i televisió i etiquetada amb | Deixa un comentari

El trànsit de Venus vist des de l’espai

1
Publicat el 16 de juny de 2012
L’Observatori de Dinàmica Solar (SDO) va ser llançat per la NASA el 11 de febrer de 2010. Pertany a una llarga sèrie de missions enviades els últims anys per estudiar de prop la nostra estrella i les relacions entre el Sol i la Terra. Així tenim SOHO, la més antiga, europea-americana, Hinode, japonesa, Stereo (NASA). SDO és la nau espacial més avançada mai dissenyada per estudiar el Sol. Durant la seua missió de cinc anys, estudiarà l’atmosfera del Sol i el camp magnètic, i també proporcionarà una millor comprensió del paper que la nostra estrella juga en la química atmosfèrica de la Terra i el clima. SDO proporciona imatges amb una resolució 8 vegades millor que la televisió d’alta definició i retorna més d’un terabyte de dades cada dia.

Les imatges que SDO proporciona són obingudes a través de diversos filtres en diversos colors o longituds d’ona en el visible i el ultraviolat. Això permet observar els fenomens de l’atmosfera solar a diverses altures i temperatures.

El passat 5 de juny de 2012, SDO va recollir imatges d’un dels fenomens més estranys predictibles: el trànsit de Venus per davant del disc del Sol. Aquest esdeveniment només ocorre dues vegades per segle separats per vuit anys. I no es torna a repetir fins a 105 o 121 anys. L’últim trànsit va ser el 2004 i el següent no tindrà lloc fins el 2117.

Els vídeos i les imatges que reproduesc ací provenen dels detectors de l’SDO. Es van realitzar a partir de diverses longituds d’ona de la llum ultraviolada extrema i d’una porció de la llum visible. La imatge del Sol de color vermell s’ha obtingut a través d’un filtre per a la llum ultraviolada a 304 àngstrom, el Sol de color daurat és de llum de 171 àngstrom, el Sol Magenta és de 1700 àngstrom, i el Sol ataronjat es mostra la llum visible. Llevat del Sol taronja les altres imatges no són visibles per a l’ull humà.

Video i text basat en la pàgina especial del centre Goddard de la NASA: SDO’s Ultra-high Definition View of 2012 Venus Transit. Ací trobareu una col·lecció de vídeos per a diversos formats amb música. La música és  “Dramatic Intro” del repositori de música lliure Stockmusic.net

 

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb | Deixa un comentari

Mirem al cel nocturn per Ràdio 9 (III)

0
Publicat el 11 de juny de 2012

BON DIA: La Lluna arribarà a la fase minvant el pròxim dilluns 11. Ara la podem veure només la segona part de la nit, amb la meitat de la cara il·luminada en direcció est, cap al sol eixint. Amb prismàtics o un telescopi podrem veure els cràters i mars d’aquesta part. El gran cràter Copèrnic ple d’irradiacions cap a totes direccions, ens recorda l’origen d’impacte del cràter. És relativament jove. Fa uns 800 milions d’anys un cos errant xocà contra el nostre satèl·lit i formà aquesta estructura circular de 93 km d’ample i uns 4 km de fondària.

Estos dies tindrem una oportunitat de veure Mercuri, tan difícil de caçar sempre. Tot just després de la posta del Sol, ben a prop de l’horitzó i que anirà veient-se millor cada dia que passe.

Mart continua movent-se de dia en dia cap a Saturn. El moviment dels dos planetes en les seus orbites respectives produeix que, des de la Terra, semble que s’ajunten. Però és un simple efecte de perspectiva.

Saturn continua estàtic dalt de Spica, en Virgo, com qui espera visita de Mart.

Júpiter, es visible un poc abans de l’eixida del Sol en direcció Est. I al final de la setmana, ben prop de l’horitzó est ja veurem el planeta Venus, després del seu pas per davant del Sol.

I, no us perdeu l’alineació Lluna, Júpiter i Venus del dissabte 16 de juny a la matinada, abans d’eixir el Sol. Això mereix una foto. Va a matinar!

Si seguiu la direcció de la cua corbada de la Óssa Major arribareu a un estel molt brillant, Arcturus, del Bover. És la tercera estrella més brillant del cel nocturn. El seu nom prové del grec i significa “el guardià de l’ós” a causa de la seua proximitat a l’Òssa Major i Menor. És 113 vegades més lluminosa que el Sol i 26 vegades més gran que aquest. És un estel gegant roig.

Hèrcules és la constel·lació dedicada a l’heroi mitològic. Al cel el podem veure envoltat pels seus treballs. Tenim el Lleó, aquest de Medea que matà obrint-li la boca o als seus peus, vençut, podeu veure el drac que cuidava el Jardí de les Hespèrides, d’on creixien unes estranyes pomes de color d’or. No serien taronges?

QUE TINGAU MOLT BONES OBSERVACIONS I MILLOR SETMANA.

Imatge: Hèrcules lluitant contra el Lleó de Nemea. Francisco de Zurbarán, 1634, Museo del Prado. Wikimedia Commons.

 

Publicat dins de Ràdio i televisió i etiquetada amb | Deixa un comentari

Anant al darrere de Venus

1
Publicat el 10 de juny de 2012

En els apunts anteriors he contat les experiències de la meua observació del trànsit de Venus. No vaig haver de desplaçar-me massa ja que la platja de Gandia es troba a només 15 km de casa i, per tant, la molèstia del desplaçament no va ser una gran proesa.Tanmateix, altres companys i amics si que feren un esforç addicional per observar en millors condicions el darrer pas de Venus d’aquest segle. Així, els membres de l’Agrupació Astronòmica de la Universitat de València, estudiants i doctorants de ciències bàsiques la majoria, marxaren el dia anterior al cim del Bartolo (703 m) al Parc Natural del Desert de les Palmes, ben prop de Castelló. Allí passaren la nit al ras tots preparats per veure la primera llum del dia 6 de juny. Segons ja vaig explicar en altre apunt, el tercer contacte, en el que el disc de Venus toca internament el disc solar, només es podia veure al nord de Sagunt. I si, a més a més, l’alba es veia des d’un punt elevat, podrien observar abans el moment de l’eixida solar ja que la veurien per sota de l’horitzó de nivell del mar.

Com va declarar a Levante-EMV, Javier Navarro, president de l’AAUV, a l’estar el Bartolo “més a l’est i al nord que València, així com a una major altura -i aconseguir per tant un horitzó observacional més baix- hem pogut veure el Sol quatre minuts abans“. L’esforç, afegeix, “ha valgut la pena, perquè hem vist un major recorregut de Venus“.

I és quan Roger Mira, membre de l’equip, obtingué aquesta magnífica fotografia a les 6:34, moments abans del tercer contacte. En aquesta es veu com Venus encara roman totalment dins del disc solar.

Però l’aventura de l’amic astrònom Joanma Bullon ha estat encara més espectacular ja que, en cotxe, s’ha desplaçat per tota Europa fins arribar a Inari, Finlàndia per observar completament el pas de Venus per la cara solar. Com ja faig contar, a Europa, només en les seues regions septentrionals, era possible veure Venus sense entrebancs ja que, ara mateix allí, el Sol pràcticament ni s’alça ni es pon i sempre està visible. I una de les millors imatges de Joanma ha estat mostrada en tots els canals de televisió en el programa informatiu de l’oratge (l’Oratge canal 9, El Temps TV3, El Tiempo RTVE y Meteorología Canal 9).

Un bon resum de les observacions del trànsit es va presentar al final del progrma del temps de la 1 de TVE del dia 6 de juny (mireu a partir del minut 11:22 si no voleu veure tota la previsió del temps per al dia 7). A banda de veure la foto des de Inari, Finlàndia, també veurem fotos des de Menorca, Palma, Pals, Cap de Creus, Barcelona, Sabadell, Castelldefels, Mallorca, Turó de l’Home, Muro, Calella, Gandia i Dénia.  Una plèiade d’observadors del nostre país que estava afavorida per les condicions de visibilitat del trànsit.

Fotos:
1.- Venus sobre el Sol des de Inari, Finlàndia. Fixeu-vos que està encara sobre el disc solar sense contacte amb el limbe. Juanma Bullón, amb permís.
2.- Venus molt prop del tercer contacte des del Bartolo, Parc Natural del Desert de les Palmes. Roger Mira, amb permís.

 

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb | Deixa un comentari

Captivats per Venus

0
Publicat el 8 de juny de 2012

Desenes d’astrònoms professionals i afeccionats van ser seduïts ahir a l’alba per l’últim trànsit de Venus davant el Sol del segle. Les difícils condicions per a veure aquest eclipsi en terres valencianes no van impedir captar belles imatges a Gandia i el Bartolo.

Rafel Montaner, Levante, 7 juny 2012. València.

L’últim trànsit de Venus davant del Sol d’aquest segle ha seduït a milers d’astrònoms professionals i afeccionats en tot el món. En alguns llocs, els que miren al cel han pogut gaudir de set hores de “passeig” del planeta germà de la Terra per davant del disc solar. No obstant això, aquest espectacle. que no es tornarà a repetir fins a l’any 2117, tot just es podia veure durant 12 minuts en la C. Valenciana, on només ha estat visible a la sortida del Sol.

Les dificultats no han desanimat a desenes de valencians amants de l’Astronomia, que no van dubtar a matinar amb la condició de no perdre’s l’última oportunitat de veure el trànsit de Venus. Així, a cinc estudiants de l’Associació Astronòmica de la Universitat de València (AAUV) no els va importar fer més d’una hora i mitja de cotxe, passar la nit al ras en el cim del Bartolo (703 m) del Desert de les Palmes, amb la condició de poder “robar-li” quatre minuts al Sol.

El president de l’AAUV, Javier Navarro, explica que a l’estar el Bartolo “més a l’est i al nord que València, així com a una major altura -i aconseguir per tant un horitzó observacional més baix- hem pogut veure el Sol quatre minuts abans“. L’esforç, afegeix, “ha valgut la pena, perquè hem vist un major recorregut de Venus“.

L’Agrupació Astronòmica de la Safor va reunir a uns 20 afeccionats en la platja de Gandia des de les sis del matí. El vicepresident d’aquest col·lectiu, Enric Marco, que a més és investigador del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat, conta que l’astre rei va sortir a les 6.37 i Venus va abandonar el disc solar a les 6,49 hores, “amb el que només teníem 12 minuts per a fer fotos, a més una banda de núvols sobre el mar ho ha complicat tot“. Menys sort han tingut els investigadors de l’Observatori Astronòmic de la Universitat que es van desplaçar fins a Javalambre (Terol), i es van trobar amb que l’únic núvol estava on sortia el Sol.

Cautivados por Venus, Rafel Montaner, Levante, 7 de juny 2012.

Valencianos cautivados por Venus, Galeria de fotos del trànsit a Levante. A partir de la foto 7 són nostres, primer de l’AAUV, després de l’AAS.

Foto: Venus deixant el Sol. Enric Marco. 6:40 del 6 de juny 2012.

 

 

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , | Deixa un comentari

I Venus arribà a l’hora

1
Publicat el 8 de juny de 2012

Eren les cinc i mitja del matí quan el despertador sonà. Per què tan matí, si encara era de nit? De sobte vaig recordar que Venus estava des de feia 6 hores passejant-se per la cara del Sol. Ja ho estaven mirant des del Pacífic o més enllà del cercle polar àrtic. I, al País Valencià, en eixir el Sol, se’ns presentaria com un pesic negre en la vora en el limbe solar.De camí cap a la platja de Gandia, entre marjal i rius de nom animal veia cap a llevant les primeres lluentors de l’alba. El Sol ja avisava des de sota de l’horitzó. Calia estar al punt d’observació abans de les 6:15 per muntar el trípode.

L’arribada va ser fàcil ja que a aquestes hores no hi ha trànsit i aparcar és possible. Vaig trobar als amics de l’Agrupació Astronòmica de la Safor. Allí estava el president Marcelino Álvarez, Maxi Doncel, Josep Julià, Claudio Fuster, Paco Pavía, Merche, i molts altres. Ells estaven allí des de les 6. Ja tenien muntat telescopis, càmeres, tots encarats cap a l’horitzó. Mentre una  grua treballava remenant arena i unes barques fotogèniques passaven per la mar.

Una vintena de persones s’aplegava a la vora de l’arena, entre membres de l’AAS, familiars i amics i algun passetjador despistat. Tots esperant la primera ratlleta de Sol, la de dalt, la que hauria de mostrar el mos negre deixat per la silueta de Venus.


Però passaren els minuts i el Sol, segons les efemèrides, ja havia eixit. Un núvol baix, com era d’esperar, en els tapava i només podíem intuir que estava ahí per la lluentor de la boira.

Finalment un filet brillant guaita per darrere del núvol molest i, efectivament, Venus es veu allí, on tocava i, es deixa veure molt bé a ull nu.

– Oh, mira! exclamen tots els presents emocionats. El nostre reencontre després de 8 anys.

Una emoció en veure que les previsions matemàtiques s’havien tornat a complir com ja passa en els eclipsis de Sol.

Tots corrents cap a les càmares. La meua primera foto és de les 6:37, un minut abans del 3r contacte. Exactitud sorprenent!

Les turbulències atmosfèriques deformen la imatge del Sol i l’absorció ens el mostra ben roig. És l’hora de fer boniques fotos i tractar de caçar al fugisser Venus que ara ja s’enfila cap a fora del Sol.

A ull nu Venus es veia molt bé però la càmera no ho acabava de captar com ens agradaria. Tothom fa fotos sense parar ja que només tenim 12 minuts de finestra observacional.

En aquell moment el Sol ja es veia tot sencer d’un color roig encés. Una barca passava per sota. Bon moment per a les fotos. No ho sabia encara però aquestes serien portada de diari….

Mentre el Sol anava pujant i Venus abandonava el Sol definitivament, les fotos eren més fàcils de fer. La il·luminació ja no variava tant ràpidament.

Finalment Venus abandonà el disc solar per a no tornar en 105 anys. Els que visquen per ací el 7 de desembre de 2117 podran tornar a gaudir del trànsit de Venus i recordar les aventures dels exploradors del Pacífic allà el 1769, com el capità James Cook en Tahití. O les  nostres més modestes que varem tindre el privilegi de veure Venus dos vegades de casa estant, el 2004 i dimecres mateix.

Una vegada recollit el material la fam es feia notar. Encara no havia desdejunat. Eren les 7:30 i ja feia dues hores que corria pel món perseguint deesses planetàries. A aquestes hores a la platja de Gandia hi ha ben poc obert. Entrarem a una cafeteria i demanen la carta de desdejunis i, oh, sorpresa, ens trobàvem a la Cafeteria Venus, de la platja de Gandia. I és que la deessa de l’amor no ens volia abandonar encara i ens perseguia una vegada deixat el Sol.

Fotos: Primera imatge de Venus eixint del Sol. Membres de l’Agrupació Astronòmica de la Safor. El Sol amb Venus, com un puntet, en direcció a la una, si fos un rellotge, amb una barca que passava. Cafeteria Venus de la platja de Gandia. Enric Marco.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , | Deixa un comentari

D’on veure el trànsit de Venus 2012?

1
Publicat el 5 de juny de 2012

Demà, dimecres 6 de juny, a l’eixida del Sol serà el gran dia.Només passa dues vegades per segle. La nit del 5 al 6 de juny de 2012 el planeta Venus passarà per davant del Sol. Es l’anomenat trànsit de Venus i en aquest apunt ja vaig explicar la seua importància astronòmica.  L’últim trànsit va ser el 8 de juny de 2004 i, potser, alguns de vosaltres ho recordareu. El pròxim serà l’any 2117. Així, que aquesta vegada serà l’última oportunitat de veure-ho per a les persones vives.

En aquest apunt contaré les característiques físiques del trànsit, quan serà possible observar-lo i des d’on i les actiivtats que diverses agrupacions astronòmiques i universitats han organitzat per a l’esdeveniment. Finalment descriurem alguns materials útils per a l’observació.

A diferència del 2004 en que es va veure perfectament des del nostre pais, aquesta vegada es veurà bé en el Pacífic i en els països situats en la seua costa. En l’est i nord d’Europa es veurà millor que ací en que només el podrem veure a l’eixida del Sol.

En el trànsit de Venus s’han de considerar els temps dels quatre punts de contacte del disc venusià amb el solar mentre el planeta creua per davant del Sol durant 6 hores i 40 minuts.

1r contacte: el disc de Venus toca el disc del Sol
2n contacte: el disc de Venus entra totalment dins del disc solar
3r contacte: el disc de Venus toca la vora interior del disc solar
4t contacte: el disc de Venus ix totalment del disc solar

Donat que el dimecres 6 de juny el Sol ix en la nostra costa entre les 6:10 (Salses) i les 6:39  (Guardamar) només podrem veure els últims minuts del trànsit.

De Sagunt cap al nord i cap a l’est podrem gaudir dels últims dos contactes (3r i 4t contactes)

Tanmateix, al sud de Sagunt només podrem veure com Venus ix definitivament del Sol (4t contacte).

Per a observar-lo heu d’anar a un lloc amb l’horitzó est lliure d’obstacles, com la platja.  El Sol eixirà, ja amb el planeta Venus sobre la seua superfície, com una taca grossa, a punt de deixar el disc solar. I durant uns 20-40 minuts acabarà de recórrer el Sol.

Un bon lloc a la xarxa per veure els temps d’entrada i eixida de Venus des del lloc on sou és aquesta pàgina Transit of Venus. El temps està en hora del fus horari GMT+1 i, per tant, caldrà afegir una hora per tindre l’hora local. Els punts de contacte són aquí anomenats ingress exterior, ingress interior, egress interior, egress exterior i transit center és el punt central del trànsit.

Us pose l’exemple des del Campus de Burjassot de la Universitat de València. Els tres primers punts de contacte estan foscos indicant que no seran visibles. És a dir només serà visible el quart contacte, quan Venus ja està eixint del Sol.

Però, per favor, NO MIREU el Sol amb telescopis sense filtres especials solars. A simple vista protegiu els vostres ulls de la llum solar amb un filtre de soldador del 14, o amb ulleres especials d’eclipsi. Els vostres ulls són el més important. Poseu-vos en contacte amb les agrupacions astronòmiques. Ací en aquest enllaç i en aquest altre podreu veure diverses maneres d’observar el Sol amb seguretat.

A hores d’ara tinc coneixement de diverses iniciatives d’agrupacions astronòmiques o d’universitats per a veure el trànsit.

Des de l’Empordà, Astronomia des de l’Empordà convida a venir a la seua observació pública a la platja de Pals, al costat de la Creu Roja. Allí veuran el tercer i quart contacte.

L’Agrupació Astronòmica de la Universitat de València anirà al desert de les Palmes, anant cap al Bartolo, prop de Castelló per observar-ho de ben alt.

A Barcelona, l’Agrupació Astronòmica Aster ha convocat els aficionats al Castell de Montjuïc per veure-ho a partir 5:45 h, amb 1/2 hora per muntar telescopis abans de sortir el Sol. Preguen màxima puntualitat.Mentrestant des de Gandia, l’Agrupació Astronòmica de la Safor veurà durant uns minuts com Venus ix del disc solar, des de la platja a l’altura de la zona de la Ducal. Cal estar a les 6:00 per muntar els telescopis i les càmeres.

Caldria destacar els esforços que ha dedicat el departament d’Astronomia i Meteorologia de la Universitat de Barcelona en els mitjans divulgatius per al trànsit de Venus d’enguany. Han publicat un interessant còmic sobre la història del pas de Venus que vos recomane i que he penjat ací baix. També posen a disposició dels centres educatius de Catalunya un conjunt d’activitats sobre distàncies astronòmiques, preparades pels membres del Departament i que es poden desenvolupar amb el seu suport.

Però a més a més faran la retransmissió del trànsit de Venus en directe des de les illes Svalbard, situades al nord de Noruega.Finalment dir-vos que per als usuaris de smartphones hi ha un app (VenusTransit) dedicat a l’esdeviment de demà que et diu directament les hores de visibilitat des d’on estàs o on cal anar i tot de manera molt intuïtiva.

Finalment dir-vos que el Sol estarà molt baix i els núvols baixos en la costa poden espatllar l’observació. Així que esteu avisats. Podeu fer una matinada per no res.

Foto: Des del departament d’Astronomia i Meteorologia de la Universitat de Barcelona s’ha desenvolupat el web Venus 2012.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Xoc de titans. Com Andròmeda xocarà contra la Via Làctia

0
Publicat el 3 de juny de 2012

La visualització científica d’una simulació per ordinador mostra la col·lisió inevitable entre la nostra galàxia, la Via Làctia, i la galàxia d’Andròmeda (també coneguda com M31). Les observacions del Telescopi Espacial Hubble de la NASA indiquen que les dues galàxies, unides per la seua gravetat mútua, xocaran en una gairebé col·lisió frontal d’ací a uns 4 mil milions d’anys a partir d’ara. Les formes de discos prims d’aquestes galàxies espirals seran fortament distorsionades i irrevocablement transformades per l’encontre. D’ací a uns 6 mil milions d’anys a partir d’ara, les dues galàxies es fusionaran per formar una única galàxia el·líptica.

La visualització cobreix 8200 milions d’anys en el futur a una velocitat de 105 milions d’anys per segon. Els colors són representatius: blau clar per a les galàxies espirals (considerant “blau” en el llenguatge de l’astronomia, per la seua formació activa d’estrelles) i color groc-ataronjat de les galàxies el·líptiques (anomenant “roig” pels astrònoms per les seues poblacions estel·lars velles). S’ha afegit a la simulació un camp de fons a l’atzar de galàxies per tal d’indicar el moviment de la càmera a través del volum de simulació.

Nota: 1 Billion americà = 1000 milions.

Video: Crash of the Titans Science Visualization (Annotated)

Crèdit visualització: NASA, ESA, i F. Summers (STScI)

Crèdit simulació: NASA, ESA, G. Besla (Columbia University), i R. van der Marel (STScI)

El destí final de la Via Làctia i del Sistema Solar

4
Publicat el 3 de juny de 2012

La gran galàxia d’Andròmeda, la nostra veïna a l’univers, segueix una trajectòria d’impacte frontal contra la nostra galàxia de la Via Làctia. El destí final de les dues galàxies, com s’acaba de saber, és convergir i formar una única i enorme galàxia el·líptica, perdent els braços espirals i desplaçant el sistema solar als seus afores. Aquest és el resultat de l’estudi que durant 8 anys ha realitzat un equip d’astrònoms de l’Institut de Ciència del Telescopi Espacial (STScI), i que han presentat en roda de premsa aquesta mateixa setmana a la NASA.

La gran galàxia d’Andròmeda (anomenada també M31), junt amb la Via Làctia i desenes de galàxies menors, formen l’anomenat Grup Local de galàxies, que estan lligades gravitacionalment i es mouen entre elles per les forces que exerceixen les masses i la matèria fosca que hi ha entre elles. Així, mentre l’univers en conjunt s’expandeix acceleradament, els components del Grup Local es mouen conjuntament i internament poden convergir.

Ja fa 100 anys que se sap que Andròmeda, situada a 2,5 milions d’anys llum de nosaltres, s’aproxima a la Terra. Les últimes mesures confirmen que la seua velocitat és d’uns 400 000 km/h, tan gran que recorre la distància Terra-Lluna en una hora. Però malgrat aquesta velocitat, Andròmeda no arribarà ací fins que no transcórreguen 4000 milions d’anys.

Els astrònoms no han sabut fins ara com s’esdevindrà l’encontre: si la galàxia veïna passarà de llarg, fregant la nostra, o es produirà un impacte frontal amb la Via Làctia. I és que només s’havia pogut mesurar l’anomenada velocitat radial d’Andròmeda, és a dir, la velocitat en la direcció Andròmeda-Via Làctia. Tanmateix no se sabia res de l’altra component de la velocitat, la tangencial o lateral, la que la mou de costat, el coneixement de la qual determinarà de quina forma impactarà la gran galàxia veïna.

La incorporació de les noves càmeres  ACS/WFC i la WFC3/UVIS en l’equipament del telescopi espacial Hubble, durant una de les últimes reparacions i actualitzacions, va permetre d’avançar en la determinació d’aquesta velocitat tangencial. Des del 2002 fins el 2010, l’equip liderat per l’investigador principal R.P. van der Marel (Space Telescope Science Institute [STScI], Baltimore, Md.), format per astrònoms del STScI i de diverses universitats nord-americanes [1], ha estudiat diversos camps d’estels en el disc i en l’halo de la galàxia Andròmeda durant aquests anys i ha vist en quines direccions es movien les seues estrelles individuals respecte al fons de les galàxies més llunyanes.

El laboriós procés de reducció de dades ha portat l’equip de científics a concloure que M31 té una velociat radial respecte a la Via Làctia de Vrad,M31 = −109,3 ± 4,4 kms−1, i una velocitat tangencial de  Vtan,M31 = 17,0 kms−1. Com es pot observar, es tracta d’una velocitat lateral molt petita que no apartarà Andròmeda d’una col·lisió inevitable amb la nostra galàxia. Per això en una sèrie d’articles enviats a la revista Astrophysical Journal diuen que aquestes velocitats són estadisticament consistents amb un xoc frontal entre les dues galàxies.

El futur de la Via Làctia

Però què passarà després del xoc? Quin futur li espera a la nostra galàxia? L’equip s’ha preocupat també del destí de la Via Làctia i del nostre planeta.

Unes simulacions numèriques han permés avaluar que és el que passarà abans, durant i després del xoc. El primer que cal advertir és que les estrelles individuals de cada galàxia no quedaran afectades, ja que estan separades per grans distàncies. Més que d’una col·lisió, seria millor parlar d’una intercalació. Això sí, les seues posicions quedaran afectades.

El que sí que es produiran són grans efectes d’atracció gravitatòria sobre els discos espirals, els quals es deformaran. Són els efectes de marea. Però això ho podem veure millor en unes imatges que ha produït la NASA i que ens donen la seqüència temporal de cada esdeveniment. També ho podem veure en vídeo des d’aquesta pàgina del STScI.

Primera fila, esquerra del panell: Temps present Aquesta és una vista nocturna del cel actual, amb el cinturó brillant de la nostra Via Làctia. La galàxia d’Andròmeda és a 2,5 milions d’anys llum de distància i es veu com un eix feble, diverses vegades major que el diàmetre de la Lluna plena.

Primera fila, panell dret: d’ací a 2000 milions d’anys El disc de la galàxia d’Andròmeda que s’acosta és notablement més gran.

Segona fila, esquerra del panell: 3750 milions d’anys Andròmeda omple el camp de visió. La Via Làctia comença a mostrar la distorsió a causa de la força de marea d’Andròmeda.

Segona fila, panell dret, i tercera fila, panell esquerre: 3850-3900 milions d’anys Durant l’acostament en primer lloc, el cel rellueix amb la formació de noves estrelles, el que és evident amb una gran quantitat de nebuloses d’emissió i cúmuls oberts d’estrelles joves.

En tercera fila, panell dret: 4000 milions d’anys – Després del seu pas pròxim, Andròmeda s’estira per les marees. La Via Làctia, també es deforma. Andròmeda s’allunya però torna.

Quarta fila, panell esquerre: 5100 milions d’anys Durant la segona passada, els nuclis de la Via Làctia i d’Andròmeda apareixen com un parell de lòbuls brillants. Les nebuloses de formació estel·lar són molt menys importants pel fet que el gas i la pols interestel·lar ha disminuït considerablement per esclats anteriors de formació d’estrelles.

Quarta fila, panell dret: 7000 milions d’anys – Les galàxies fusionades formen una gran galàxia el·líptica i el seu nucli brillant domina el cel nocturn. Neta de pols i gas, la nova galàxia ja no té estrelles i nebuloses i no apareixen en el cel. L’envelliment de la població d’estrelles ja no es concentra al llarg d’un pla, sinó que omple un volum elipsoïdal.

El futur de la Terra

Com he dit abans el Sistema Solar no quedarà destruït per la col·lisió, però el Sol i la seua cort de planetes, entre ells la Terra, seran enviats, segurament, a algun altre lloc de la nova galàxia el·líptica Andròmeda-Via Làctia. Un conjunt d’estels amb similars òrbites al voltant de la Via Làctia actual s’ha considerat per veure estadisticament què li ocorrerà al Sol. La probabilitat major és que la nostra estrella serà expulsada cap als afores de la nova gran galàxia. I sembla que les interaccions gravitatòries no expulsaran definitivament el Sol i els planetes fora d’Andròmeda-Via Làctia. Encara sort no haver de vagar eternament entre les galàxies…

Altra cosa seria que el pas pròxim d’algun estel d’Andròmeda puga moure els planetes del sistema solar del seu lloc. Així, si la Terra s’allunya massa del Sol, podria eixir de la zona d’habitabilitat i aquest fet podria comprometre la vida terrestre. O si ens envien a algun lloc perillós com per exemple en les pròximitats d’un pulsar, d’estels massius o actius o d’un forat negre…

Estigueu tranquils, però, pel que fa a aquest futur catastròfic. Encara falten 4000 milions d’anys.


Foto de portada: La imatge mostra una vista de la nit des d’un punt de la Terra uns centenars de milions d’anys abans de la convergència completa de la galàxia de la Via Làctia i de la veïna galàxia d’Andròmeda. D’ací a 3750 milions d’anys el disc de la galàxia d’Andròmeda omplirà completament el camp de visió i la seua gravetat començarà a crear distorsions de marea en la Via Làctia. Aquesta recreació està basada en la simulació numèrica del model dinàmic de la futura col·lisió entre les dues galàxies. Les dues galàxies xocaran d’ací a uns 4000 milions d’anys i convergiran finalment per a formar una única galàxia, aproximadametn d’ací a 6000 milions d’anys.

Crèdit de la il·lustració: NASA, ESA, Z. Levay i R. van der Marel (STScI), i A. Mellinger.

[1]. S.T. Sohn and J. Anderson (STScI), G. Besla (Columbia University, New York, N.Y.), M. Fardal (University of Massachusetts, Amherst, Mass.), R.L. Beaton (University of Virginia, Charlottesville, Va.), Thomas M. Brown (STScI), P. Guhathakurta (UCO/Lick Observatory, University of California, Santa Cruz, Calif.), and T.J. Cox (Carnegie Observatories, Pasadena, Calif).

 

El pas de Venus per davant del Sol del 5-6 de juny

0
Publicat el 3 de juny de 2012
Ja han passat 8 anys i la mecànica celeste no ha fallat. Venus tornarà a passar davant del Sol la nit del 5 al 6 de juny. És el que rep el nom de trànsit. L’última vegada que ho vàrem podeu admirar va ser el 8 de juny del 2004 i jo no gaudia encara del bloc Pols d’estels per anunciar-ho. Tanmateix vaig posar en marxa una pàgina web on podeu trobar tot el material generat. Part de les fotos i gràfics obtinguts llavors seran utilitzats en una sèrie d’articles que vaig a escriure sobre el tema.Venus i Mercuri són planetes que tenen les seues òrbites en l’interior de l’òrbita de la Terra. Per això sempre els veiem ben a prop del Sol, poc després de la seua posta o després de l’eixida, a diferència dels altres planetes que els podem veure a qualsevol hora de la nit.Venus i Mercuri s’alineen una vegada en cada òrbita amb el Sol i la Terra. En aquest moment formen una línea Sol-planeta-Terra i estan en conjunció inferior. A causa, però, de la seua inclinació orbital -és a dir la seua òrbita està inclinada respecte a la de la Terra- quan s’alineen amb la Terra sempre passen per dalt o per baix del Sol vist des d’ací.

Va ser Johannes Kepler que en publicar les Taules Rudolfines el 1627, a partir de les dades planetàries obtingudes durant 20 anys pel seu mestre Tycho Brahe, qui s’adonà que Mercuri i Venus passen de vegades exactament per davant del Sol. I va predir que el 1631 ho farien. Kepler, però, va morir abans i va ser Pierre Gassendi que observa el pas de Mercuri des de Paris.

L’observació de Venus del mateix any va ser més difícil ja que ocorria durant la nit a Europa i no era visible des d’Europa,

Un estudi acurat dels càlculs de Kepler fet per Jeremiah Horrocks trobà que el següent pas de Venus es produiria només 8 anys més tard, el 1639. Ràpidament es confirmà que els trànsits es produeixen en grups de 2, separats per 8 anys, amb un temps de 105 o 121 anys sense cap pas entremig.

L’astrònom reial Edmund Halley va ser qui determinà el mètode geomètric per a calcular la distància Terra-Sol (unitat astronòmica) utilitzant els trànsits de Venus. Amb l’observació del pas de Venus des de diversos llocs de la Terra i mesurant els temps dels contactes del disc venusià amb el Sol es podia calcular la unitat astronòmica i, a partir d’ella, les distàncies entre els altres planetes.

Per això als segles XVIII i XIX es van organitzar expedicions científiques a regions allunyades d’Europa per observar aquests fenòmens. El llegendari capità James Cook, en la seua exploració del Pacífic, de Nova Zelanda i d’Austràlia, a bord del vaixell Endeavour va observar el 1769 el trànsit de Venus des de Tahití. D’altres, però, com Le Gentil, enviat a la Índia, no va tindre tanta sort. La història de les expedicions per veure els trànsits és apassionant i caldria parlar-ne en altre moment.

Actualment, el càlcul de la unitat astronòmica es fa mitjançant immensos radiotelescopis que envien fluxos d’ones de ràdio a Venus. Els astrònoms mesuren el  temps d’anada a Venus i de tornada a la Terra quan aquestes ones reboten sobre el planeta. La mesura és molt precisa.

Tanmateix l’observació encara s’ho val, per veure com funciona la natura, com som capaços de predir-la i sobre tot per veure com es calculen els paràmetres fonamentals de l’univers. L’any 2004, amb un bon grup de companys vàrem observar el trànsit de Venus des de Burjassot i l’observació acurada dels temps dels punts de contacte ens donà un valor per a la unitat astronòmica de:

unitat astronòmica en km (ua) paral·laxi solar en segons d’arc error mitjà (%)
149 715 143 8.7873 0.078

Com veieu un bon resultat, ja que 1 AU = 149 597 870 km segons aquesta pàgina de la NASA..

Foto: Pas de Venus sobre el disc solar. Telescopi APO 7″ Aula d’Astronomia Universitat de València. Enric Marco.

 

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Mirem al cel nocturn per Ràdio 9 (II)

0
Publicat el 3 de juny de 2012
BON DIA: La Lluna arribarà a la fase de PLENA el pròxim dilluns 4 de juny. Ara ja no la podem observar amb telescopis. Brilla massa. En aquesta fase les ombres desapareixen, i els mars i cràters es veuen sense relleu.

El planeta Mart, visible fins a la matinada, és cada vegada menys brillant. Però s’acosta ràpidament a Leo buscant la conjunció amb Saturn. Un trio celeste s’observarà en agost: Saturn i Spica i al mig Mart.Saturn també és visible durant tota la nit a la constel·lació de Virgo, i fa parella amb la brillant estrella Spica.I si mireu cap a l’est a la mitjanit ja podreu veure el gran triangle d’estiu, format per les estrelles Deneb, del Cigne, Altaïr, de l’Àguila i Vega, de la Lira. L’estiu ja s’anuncia descaradament.

Venus, és el protagonista de la setmana. La nit del 5 al 6 de juny passarà per davant del Sol, un espectacle que només es veu 2 vegades per segle. L’última vegada va ser el 8 de juny de 2004, alguns de vosaltres ho recordareu. La pròxima serà l’any 2117. Aquesta vegada es vorà bé en el Pacífic, i en l’est i nord d’Europa. Ací només el podrem veure a l’eixida del Sol. Heu d’anar a un lloc amb l’horitzó est lliure d’obstacles, com la platja.  Aquest eixirà cap a les 6:30 però ja amb el planeta Venus, com una taca grossa, a punt de deixar el disc solar. I durant uns 20 minuts acabarà de recórrer el Sol. Però, per favor, NO MIREU el Sol amb telescopis sense filtres especials solars. A simple vista protegiu els vostres ulls de la llum solar amb un filtre de soldador del 14, o amb ulleres especials d’eclipsi. Els vostres ulls són el més important. Poseu-vos en contacte amb les agrupacions astronòmiques.

Vega, de la constel·lació de la Lira, es troba només a 25 anys llum de nosaltres. És tres vegades més massiva que el Sol, la seua temperatura interior és més gran i per això crema 50 vegades més ràpidament l’hidrogen que la nostra estrella. Per això mateix viurà només 1000 milions d’anys, una desena part de la vida solar.

QUE TINGAU MOLT BONES OBSERVACIONS I MILLOR SETMANA.

Foto: Trànsit de Venus. 8 de juny 2004. Projecció sobre una pantalla. Enric Marco.

 

 

Publicat dins de Ràdio i televisió i etiquetada amb | Deixa un comentari