Mirem al cel nocturn per Ràdio 9 (V)

BON DIA: La setmana que ve ja veurem clarament que la Lluna torna a créixer. De fet arribarà a la fase de quart creixent el pròxim dimecres 27. Ara és el millor moment per veure-la amb telescopi o fer-li fotos amb càmera amb teleobjectiu. En aquest cas caldrà un bon trípode per sostindre-la. En incidir els rajos de llum del Sol a 90º les ombres de les muntanyes són més grans i el relleu es fa molt evident.

Mercuri es continua veient, a l’oest, tot just després de la posta del Sol, ben a prop de l’horitzó. Busqueu, però, un lloc alt sense obstacle cap a l’oest. Busqueu-lo que no sempre és fàcil trobar-lo.

Els planetes Mart i Saturn, visibles al cel des de fa ja uns mesos, encara estan ben visibles. El problema és que la seua brillantor és dèbil i, poden ser difícils de trobar al cel entre les estrelles. La Lluna, com fa moltes vegades, ens ajudarà a trobar-los al firmament. El nostre satèl·lit se situarà el dimarts 26 sota Mars i el 28 sota Spica i Saturn, mentre que el 27 podrem veure la Lluna entre els dos planetes.

Al cel matiner, poc abans de l’eixida del Sol, molt a prop de l’horitzó est, podrem admirar l’aproximació de Júpiter a Venus. Tot això sobre la constel·lació de Taure. De fet els dos planetes se situaran entre el cúmul de les Plèiades i l’estrella gegant roja Aldebaran, la principal de la constel·lació. Potser val la pena alçar-se abans que el Sol per fer una bonica foto de l’encontre còsmic.

I ja hem entrat en l’estiu de ple. Les nits són càlides i dona goig veure el cel nocturn ple d’estrelles. Passeu una hora sota la volta celeste, lluny de la contaminació lumínica i gaudireu veiem els estels, les constel·lacions, molts satèl·lits artificials i, segurament també, algun estel fugaç que ens porta pols de l’espai.

QUE TINGUEU MOLT BONES OBSERVACIONS I MILLOR SETMANA.

Figura: Conjunció Plèiades, Júpiter, Venus i Aldebaran al cel matiner d’aquesta setmana. Stellarium.

 

Alan Turing fa 100 anys

Avui hagués complit 100 anys. Però Alan Turing, (23 de juny de 1912 – 7 de juny de 1954), el matemàtic genial que obri nous camins inexplorats en moltes branques de la ciència, va morir amb només 41 anys. Havia contribuït al desenvolupament teòric de la informàtica i de la inteligència artificial i participat en la construcció dels primers ordinadors, va fer una contribució fonamental en l’esforç de la guerra amb el desencriptatge dels missatges de la Marina nazi, d’aquella famosa màquina Enigma, i, fins i tot, els últims anys de la seua vida va fer aportacions fascinants a la biologia.

Tanmateix la seua condició declarada d’homosexual, en una Anglaterra conservadora assetjada primer per la barbàrie nazi i després esporuguida per l’amenaça soviètica, el va portar davant d’un tribunal que l’obligà a hormonar-se. Sembla que morí per menjar-se una poma amb cianur.

El primer ministre britànic Gordon Brown va admetre l’any 2009 que la seua contribució a la història de la Segona Guerra Mundial va ser fonamental.

I va afegir:
«El deute de gratitud que tenim amb ell fa que siga més horrible encara la inhumana manera en què va ser tractat. […] En nom del govern britànic, i de tots aquells que viuen en llibertat gràcies a la feina de l’Alan, estic orgullós de dir: ho sentim, mereixies alguna cosa molt millor.»

El Centre de Cultura Contemporània, Octubre, a València, li va dedicar un cicle de conferències (*)la primavera passada, mentre que avui, per tota la xarxa, corre tot un seguit d’homenatges.

Google, seguint la seua tradició de celebració d’efemèrides, ha canviat el seu logo per un dia per un divertit joc informàtic.

La revisió del seu cas, a la vista de la criminologia moderna, qüestiona la causa de la mort i apunta, més bé, a una causa accidental.

La BBC, en l’aniversari de la seua mort, en parla en Alan Turing: Inquest’s suicide verdict ‘not supportable’. Us pose un resum de l’article traduït lliurement al català.


El professor expert en Alan Turing, Jack Copeland, dubta de l’evidència presentada en la investigació de la seua mort el 1954. Creu, més bé, que l’explicació alternativa de la mare de Turing és igualment probable.

Turing tenia cianur a casa per a realitzar experiments químics en una petita cambra. Havia estat fent electrólisi i galvanització de culleres amb or, un procés que requereix cianur de potassi. Turing també havia mostrat sempre una inclinació experimental, i aquestes activitats no eren inusuals per a ell.

En una ocasió, un experiment havia causat greus xocs elèctrics.

I, a més, se sap que tastava els productes químics per identificar-los.

Potser havia posat accidentalment la poma en un bassal de cianur.

O potser, més probablement, havia inhalat accidentalment els vapors de cianur del líquid bombollejant.

El professot Copeland assenyala que l’habitació tenia una “forta olor” de cianur després de la mort de Turing, que la inhalació condueix a una mort més lenta que la ingestió, i que la distribució del verí en els òrgans de Turing era més coherent amb la inhalació de que amb la ingestió.

Jack Copeland afirma que una mort accidental és certament consistent amb totes les circumstàncies conegudes en l’actualitat.

El problema, es queixa, és que la investigació es va dur a terme tan malament que fins i tot l’assassinat no pot ser descartat. Un “veredicte obert” seria la seua posició preferida.

Res d’això excusa el tractament de Turing durant els seus últims anys, diu el professor Copeland.

Turing va ser perseguit“, va dir a la BBC, i va afegir: “No obstant això, es va mantenir alegre i divertit.

Potser hauríem simplement encongir-nos d’espatlles, i centrar-nos en la vida de Turing i el seu treball extraordinari“.

 

El dia de les ombres minvants. L’estiu guaita a la porta

Fa unes hores, a les 1:09 h local, el Sol ha assolit la seua màxima altura al cel de l’hemisferi nord celeste. Ja ha arribat l’estiu.Per a un astrònom, aquesta definició és suficient, però per a la resta de mortals comprenc que cal fer alguna explicació suplementària.  Perquè realment el que vull dir és que el Sol es troba ara mateix a la seua màxima separació superior de l’equador celeste, el cercle que divideix en dos el cel. L’angle de separació és exactament ε = 23º27′, anomenat obliqüitat de l’eclíptica (al diagrama adjunt l’equador celeste és el cercle de nom Equinox, explicació en el peu de la figura al final de l’apunt). En estar tan allunyat de l’equador, el Sol eixirà avui pel nord-est i es pondrà pel nord-oest. El seu temps de recorregut al cel serà el màxim de l’any. A Tavernes de la Valldigna serà 14h 55 min, per exemple.

Cap a les 14:00 hora local, 12:00 hora solar, fixem-nos en l’altura en que es troba el Sol. A una latitud de 40º nord, com a Castelló de la Plana, el Sol es troba a uns 73º i la longitud de l’ombra serà la mínima de l’any.

Sense canviar d’hora anem cap al nord, aleshores veurem el Sol cada vegada més baix. Així a Barcelona, assolirà 72º d’altura mentre que a Paris l’altura màxima del Sol al migdia solar serà només de 64.65º.

I si anen a Rovaniemi, la ciutat del Pare Nadal, situada en Finlàndia, a només 10 km al sud del Cercle Polar Àrtic, la latiud és aproximadament 66,55º, el Sol es trobarà a 23º27′ i ara mateix no es pon durant tot el dia. Un dia ben llarg de 24 hores. És el Sol de mitjanit.

Si des de Castelló anem cap al sud, a Elx, amb latitud 38º15′ l’altura d’avui a migdia solar serà de 75,2º

I si anem més cap al sud, a Canàries, potser? L’Observatorio del Teide, a l’illa de Tenerife, està a 28º18′ de latitud nord i es troba a Izaña, a 2400 m. Avui l’altura del Sol arribarà a 85,15º. Això significa que tindran pràcticament el Sol dalt del cap i l’ombra serà quasi inexistent a migdia.

I és que uns quants quilòmetres al sud es troba el Tròpic de Càncer a 23.45º de latitud i, per tant, amb el Sol en el zenit, exactament sobre el cap al migdia solar. Les ombres han desaparegut. És el dia sense ombra.

Foto: La platja de la Barceloneta, 28 Juliol 2007, Wikimedia Commons.
Diagrama d’Understanding Astronomy, The Sun and the Seasons. La línia anomenada Equinox és el cercle de l’equador celeste per on es troba el Sol el 21 de març i el 22 de setembre, els dies dels equinoccis.

 

Mentre hi ha vida hi ha esperança. Le Gentil i la cacera de Venus

Hi ha persones amb una vida tan lliurada a un ideal científic que ho sacrifiquen tot per aconseguir el seu objectiu. Els astrònoms són, moltes vegades, d’aquesta mena de persones, car són capaços de viatjar a l’altra banda del món per veure un eclipsi de Sol o bé un trànsit de Venus i, de vegades, poden tindre èxit, però ben sovint els seus anhels es veuen frustrats.El cas de l’astrònom francés Guillaume Joseph Hyacinthe Jean-Baptiste Le Gentil de la Galaisière (12 setembre, 1725 – 22 d’octubre, 1792), conegut per Le Gentil, és un d’aquests casos. La seua trajectòria vital és particularment extraordinària.

Ja vaig contar com, al segle XVII, Edmund Halley determinà que amb l’observació acurada dels temps de contacte del disc venusià amb el disc solar durant un trànsit, com el del passat 6 de juny, es podia calcular de manera molt exacta la distància Terra-Sol i a partir d’ací la distància a tots els planetes del Sistema Solar.

És per això que, per al trànsit del 6 de juny de 1761, les diverses potències d’aleshores, van enviar més d’un centenar d’observadors arreu del món per obtenir aquestes precioses dades i, així, ser reconegudes també com a potències científiques. Aquell va ser el primer projecte global astronòmic i per això s’ha anomenat, de vegades, el Projecte Apollo del XVIII.

L’astrònom Le Gentil, membre de l’Acadèmia de Ciències de París, va ser enviat  a l’Índia per observar el trànsit. Pondicherry, a la costa sud-oriental de l’Índia, era llavors una colònia francesa i un bon lloc d’observació. Home prudent com era, va eixir de la capital francesa el 26 de març de 1760, quinze mesos abans de l’observació, per tindre temps d’anar-hi sense problemes.

El viatge per mar va ser plàcid i arribà a l’illa Maurici (aleshores Îlle de France) el 10 de juliol. Allí s’assabentà que França i Gran Bretanya estaven en guerra i cap vaixell no va voler-lo portar més endavant. Per consegüent, hi restà uns quants mesos, tot esperant noves directrius, fins que una ordre expressa i urgent de París, de mitjan febrer del 1761, manà lliurar una nau a La Gentil per portar-lo a Pondicherry. Així doncs, pogué embarcar en la fragata La Sylphide amb la previsó d’arribar a destinació, com a molt, a mitjan maig.

La nau vagarejà durant cinc setmanes per l’oceà índic, amb calmes i vents del monsó, fins que ja prop de Mahé, a la costa oriental de l’Índia, el 24 de maig s’assabentà que Mahé i Pondicherry havien caigut en mans britàniques i, per tant, no eren llocs segurs per a l’expedició francesa. Aleshores el capità de La Sylphide decidí tornar cap a l’illa Maurici però el savi francés no va ser a temps per veure el trànsit des de terra ferma. Així que el 6 de juny, un dia radiant al bell mig de l’Índic per a més desesperació de Le Gentil, aquest pogué observar com Venus passava per davant del Sol. Tanmateix no pogué fer cap mesura útil per la inestabilitat del punt d’observació.

Fou aleshores quan determinà el destí de la seua vida. Després de totes les seues vicissituds resolgué quedar-se fins el pròxim pas de Venus per davant del Sol per tal de mesurar els tan interessants temps de pas. Calia esperar-se 8 anys més, fins el 3 de juny de 1769, però l’objectiu s’ho valia.

Durant aquesta llarga estada acumulà un immens tresor d’observacions astronòmiques, físiques i polítiques que més endavant recopilaria en diverses Memòries i que li donarien faena per la resta de la seua vida. Viatjà per tot l’Índic, l’Índia, Filipines, Madagascar, i en tots el llocs es relacionà amb els seus habitants per conéixer els seus costums, la seua astronomia i la seua llengua. Arribà a aprendre 8 llengües d’aquelles contrades. A través d’ell es conegué a Europa el zodíac dels indis amb 27 constel·lacions i l’astronomia dels bramans. Fins i tot arribà a fer-se deixeble d’un d’ells i a calcular eclipsis amb les seues tècniques.

Ja prop de la data del trànsit esbrinà que la millor opció era observar el fenomen des de Manila, a les Filipines i allí es desplaçà el mes d’agost de 1766. Però una ordre expressa de París l’obligà a tornar a l’Índia. Una llàstima, ara que havia descobert la bondat del clima filipí i els seus cels tan clars, i que calculava que allí l’èxit de l’observació estava assegurat.

Elegí tornar a Pondicherry, que havia estat restituida a França l’any anterior en compliment del Tractat de París (1763). Hi arribà el març de 1768, més d’un any abans del trànsit. Amb tant de temps per endavant, fins i tot es féu construir un observatori amb totes les comoditats i, finalment, tot estava llest el dia 3 de juny de 1769…

El bon oratge que havien tingut durant tot el mes de maig i principi de juny canvià totalment la matinada del dia 3. S’alcà un fort vent, els núvols cobriren el cel durant totes les hores del trànsit de Venus i no s’escamparen fins passada una mitja hora en què tornà a haver-hi cel ras.

Els anglesos que es trobaven a la mateixa costa, a Madràs, actualment Chennai, tampoc pogueren observar res de res.

Mentrestant a Manila, dos amics i col·laboradors de Le Gentil, que ell havia format per a l’observació, mesuraren sense problemes els temps de contacte de Venus amb el Sol, ja que allí, com havia predit l’astrònom francés, féu un dia magnífic.

Le Gentil, deprimit sens dubte per aquest segon fracàs i sense poder esperar un segle per al següent trànsit, emmalaltí durant uns mesos i, per aquest motiu no pogué partir cap a França fins la primavera següent. Però, sense estar totalment guarit, hagué de desembarcar a l’Illa Maurici, per restablir-se.

El 19 de novembre de 1770, finalment, embarcà envers França. Però les seues desgràcies no acabaren llavors, ja que una tempesta trencà el timó de la nau i hagueren de tornar a l’illa. No hi va haver manera de trobar un navili escaient fins que, a finals de març de 1771, una fragata espanyola que passava per allí el recollí i el deixà a Cadis l’1 d’agost de 1771. Per fi a Europa, el final de les seues penúries?

Cansat de viatges per mar, preferí fer la resta del trajecte per terra. Més incòmode però més segur, degué pensar. Finalment arribà a Coutances, la seua ciutat a Normandia, 11 anys i mig després d’haver-la deixada.

Si encara no havia sofert prou adversitats, hagué d’enfrontar-se als seus familiars, els quals, dos anys després del trànsit i sense notícies d’ell, pensaven que havia mort per aquelles terres. Les notícies de tots els observadors de Venus ja havien arribat a França llevat de les d’ell. Per tant, els heureus no havien esperat més i s’havien repartit l’herència. El procurador dels seus béns, a més, reclamà els honoraris d’aquests anys. El tribunal donà la raó als hereus i al procurador i encara hagué de pagar les costes del judici.

Desenganyat de la vida i de la justícia francesa arribà a París on s’hi establí al seu Observatori. També a l’Acadèmia de Ciències de París, com la seua familia, havien dubtat de la seua tornada i ja havien donat la seua plaça a una altre savi. Tanmateix la cordura s’imposà i acabaren reconeixent-li el rang i els honors. Des de llavors es dedicà a redactar les seues Memòries dels viatges amb tot de dades astronòmiques i geogràfiques.

Ja amb 46 anys, es casà amb una jove de Coutances, amiga de la família. Amb la seua dona tingué una filla a qui crià i educà ell mateix i visqué de manera tranquil·la 21 anys més. Morí el 22 d’octubre de 1792, amb 67 anys, en plena Revolució i, d’aquesta manera, s’estalvià veure la destrucció de l’Acadèmia de Ciències (dissolta el 8 d’agost de 1793) a la qual ell tant havia aportat.

Nota: L’extraordinària història de Le Gentil ha frapat multitud de generacions d’astrònoms i està escrita en molts llibres. Jo m’he basat en l’obra: Éloge de M. Le Gentil, membre de l’Académie royale des sciences de Paris, par J.-D. Cassini, de 1810 i que es pot consultar en línia des de la Biblioteca Nacional de França.

Mirem al cel nocturn per Ràdio 9 (IV)

BON DIA: La setmana que comença, la Lluna arribarà a la fase de nova el pròxim dimarts 19. Ara no la podrem veure fàcilment, ja que està alineada amb el Sol i només veiem la seua cara no il·luminada. A finals de la setmana la descobrireu molt i molt prima tot just després de la posta de Sol cap a l’oest.

Sense Lluna teniu ocasió d’anar a un lloc fosc, lluny de la contaminació lumínica de les ciutats i pobles, i gaudir de l’observació de la Via Làctia que passa per l’Àguila, el Cigne i Cassiopea. Aquesta banda d’aspecte nuvolós és part de la nostra Galàxia, que d’ací a uns 4000 milions d’anys xocarà amb la galàxia veïna d’Andròmeda.

Mercuri, tan difícil de caçar sempre, es continua veient, a l’oest, tot just després de la posta del Sol, ben a prop de l’horitzó. Animeu-vos a buscar-lo.

Mart continua movent-se cap a Saturn. I el planeta dels anells, dalt de l’estrella Spica, la més brillant de la constel·lació de Virgo, continua estàtic esperant el déu guerrer Mart. Estigueu atents que el 14 i 15 d’agost, per la Mare de Déu d’agost, formaran una línia de 3 brillants objectes celestes.

Júpiter, per la seua banda, és visible de bon matí, un poc abans de l’eixida del Sol en direcció Est, així com també el planeta Venus, dues lluminàries al cel matiner.

El dijous 21 de juny, d’un poc després de les 23:30 h. i fins a 23:35 h., mirant cap al nord i a mitjan altura, podreu veure el pas de l’Estació Espacial Internacional. Serà més brillant que les estrelles més brillants. En el seu més punt més alt serà quan estarà més pròxima, només a 460 km. I recordeu que dins hi ha astronautes de diverses nacionalitats que estan fent experiments científics per al benestar de tota la humanitat. No feu tard, l’Estació no espera.

I haureu notat que ja fa calor estiuenca. Però astronòmicament parlant encara estem en la primavera. Serà el mateix dia 21 de juny, però a la 1:09, quan el Sol arribarà a la seua màxima altura al cel, que a la nostra latitud és uns 73º. És el moment del solstici i el començament de l’estiu. Amb el Sol tan alt, fixeu-vos que curta és l’ombra a les 2 de la vesprada aquests dies.

QUE TINGAU MOLT BONES OBSERVACIONS I MILLOR SETMANA.

Foto: Trajecte pel cel de l’Estació Espacial Internacional del dijous 21 de juny. És un mapa del cel i s’entén clarament si es pensa que el cel es mira des de baix cap a dalt. És el trajecte vist des de Burjassot, però des de qualsevol altre lloc del país no vararia gaire. De heavens-above.com.

 

El trànsit de Venus vist des de l’espai

L’Observatori de Dinàmica Solar (SDO) va ser llançat per la NASA el 11 de febrer de 2010. Pertany a una llarga sèrie de missions enviades els últims anys per estudiar de prop la nostra estrella i les relacions entre el Sol i la Terra. Així tenim SOHO, la més antiga, europea-americana, Hinode, japonesa, Stereo (NASA). SDO és la nau espacial més avançada mai dissenyada per estudiar el Sol. Durant la seua missió de cinc anys, estudiarà l’atmosfera del Sol i el camp magnètic, i també proporcionarà una millor comprensió del paper que la nostra estrella juga en la química atmosfèrica de la Terra i el clima. SDO proporciona imatges amb una resolució 8 vegades millor que la televisió d’alta definició i retorna més d’un terabyte de dades cada dia.

Les imatges que SDO proporciona són obingudes a través de diversos filtres en diversos colors o longituds d’ona en el visible i el ultraviolat. Això permet observar els fenomens de l’atmosfera solar a diverses altures i temperatures.

El passat 5 de juny de 2012, SDO va recollir imatges d’un dels fenomens més estranys predictibles: el trànsit de Venus per davant del disc del Sol. Aquest esdeveniment només ocorre dues vegades per segle separats per vuit anys. I no es torna a repetir fins a 105 o 121 anys. L’últim trànsit va ser el 2004 i el següent no tindrà lloc fins el 2117.

Els vídeos i les imatges que reproduesc ací provenen dels detectors de l’SDO. Es van realitzar a partir de diverses longituds d’ona de la llum ultraviolada extrema i d’una porció de la llum visible. La imatge del Sol de color vermell s’ha obtingut a través d’un filtre per a la llum ultraviolada a 304 àngstrom, el Sol de color daurat és de llum de 171 àngstrom, el Sol Magenta és de 1700 àngstrom, i el Sol ataronjat es mostra la llum visible. Llevat del Sol taronja les altres imatges no són visibles per a l’ull humà.

Video i text basat en la pàgina especial del centre Goddard de la NASA: SDO’s Ultra-high Definition View of 2012 Venus Transit. Ací trobareu una col·lecció de vídeos per a diversos formats amb música. La música és  “Dramatic Intro” del repositori de música lliure Stockmusic.net

 

Mirem al cel nocturn per Ràdio 9 (III)

BON DIA: La Lluna arribarà a la fase minvant el pròxim dilluns 11. Ara la podem veure només la segona part de la nit, amb la meitat de la cara il·luminada en direcció est, cap al sol eixint. Amb prismàtics o un telescopi podrem veure els cràters i mars d’aquesta part. El gran cràter Copèrnic ple d’irradiacions cap a totes direccions, ens recorda l’origen d’impacte del cràter. És relativament jove. Fa uns 800 milions d’anys un cos errant xocà contra el nostre satèl·lit i formà aquesta estructura circular de 93 km d’ample i uns 4 km de fondària.

Estos dies tindrem una oportunitat de veure Mercuri, tan difícil de caçar sempre. Tot just després de la posta del Sol, ben a prop de l’horitzó i que anirà veient-se millor cada dia que passe.

Mart continua movent-se de dia en dia cap a Saturn. El moviment dels dos planetes en les seus orbites respectives produeix que, des de la Terra, semble que s’ajunten. Però és un simple efecte de perspectiva.

Saturn continua estàtic dalt de Spica, en Virgo, com qui espera visita de Mart.

Júpiter, es visible un poc abans de l’eixida del Sol en direcció Est. I al final de la setmana, ben prop de l’horitzó est ja veurem el planeta Venus, després del seu pas per davant del Sol.

I, no us perdeu l’alineació Lluna, Júpiter i Venus del dissabte 16 de juny a la matinada, abans d’eixir el Sol. Això mereix una foto. Va a matinar!

Si seguiu la direcció de la cua corbada de la Óssa Major arribareu a un estel molt brillant, Arcturus, del Bover. És la tercera estrella més brillant del cel nocturn. El seu nom prové del grec i significa “el guardià de l’ós” a causa de la seua proximitat a l’Òssa Major i Menor. És 113 vegades més lluminosa que el Sol i 26 vegades més gran que aquest. És un estel gegant roig.

Hèrcules és la constel·lació dedicada a l’heroi mitològic. Al cel el podem veure envoltat pels seus treballs. Tenim el Lleó, aquest de Medea que matà obrint-li la boca o als seus peus, vençut, podeu veure el drac que cuidava el Jardí de les Hespèrides, d’on creixien unes estranyes pomes de color d’or. No serien taronges?

QUE TINGAU MOLT BONES OBSERVACIONS I MILLOR SETMANA.

Imatge: Hèrcules lluitant contra el Lleó de Nemea. Francisco de Zurbarán, 1634, Museo del Prado. Wikimedia Commons.

 

Anant al darrere de Venus

En els apunts anteriors he contat les experiències de la meua observació del trànsit de Venus. No vaig haver de desplaçar-me massa ja que la platja de Gandia es troba a només 15 km de casa i, per tant, la molèstia del desplaçament no va ser una gran proesa.Tanmateix, altres companys i amics si que feren un esforç addicional per observar en millors condicions el darrer pas de Venus d’aquest segle. Així, els membres de l’Agrupació Astronòmica de la Universitat de València, estudiants i doctorants de ciències bàsiques la majoria, marxaren el dia anterior al cim del Bartolo (703 m) al Parc Natural del Desert de les Palmes, ben prop de Castelló. Allí passaren la nit al ras tots preparats per veure la primera llum del dia 6 de juny. Segons ja vaig explicar en altre apunt, el tercer contacte, en el que el disc de Venus toca internament el disc solar, només es podia veure al nord de Sagunt. I si, a més a més, l’alba es veia des d’un punt elevat, podrien observar abans el moment de l’eixida solar ja que la veurien per sota de l’horitzó de nivell del mar.

Com va declarar a Levante-EMV, Javier Navarro, president de l’AAUV, a l’estar el Bartolo “més a l’est i al nord que València, així com a una major altura -i aconseguir per tant un horitzó observacional més baix- hem pogut veure el Sol quatre minuts abans“. L’esforç, afegeix, “ha valgut la pena, perquè hem vist un major recorregut de Venus“.

I és quan Roger Mira, membre de l’equip, obtingué aquesta magnífica fotografia a les 6:34, moments abans del tercer contacte. En aquesta es veu com Venus encara roman totalment dins del disc solar.

Però l’aventura de l’amic astrònom Joanma Bullon ha estat encara més espectacular ja que, en cotxe, s’ha desplaçat per tota Europa fins arribar a Inari, Finlàndia per observar completament el pas de Venus per la cara solar. Com ja faig contar, a Europa, només en les seues regions septentrionals, era possible veure Venus sense entrebancs ja que, ara mateix allí, el Sol pràcticament ni s’alça ni es pon i sempre està visible. I una de les millors imatges de Joanma ha estat mostrada en tots els canals de televisió en el programa informatiu de l’oratge (l’Oratge canal 9, El Temps TV3, El Tiempo RTVE y Meteorología Canal 9).

Un bon resum de les observacions del trànsit es va presentar al final del progrma del temps de la 1 de TVE del dia 6 de juny (mireu a partir del minut 11:22 si no voleu veure tota la previsió del temps per al dia 7). A banda de veure la foto des de Inari, Finlàndia, també veurem fotos des de Menorca, Palma, Pals, Cap de Creus, Barcelona, Sabadell, Castelldefels, Mallorca, Turó de l’Home, Muro, Calella, Gandia i Dénia.  Una plèiade d’observadors del nostre país que estava afavorida per les condicions de visibilitat del trànsit.

Fotos:
1.- Venus sobre el Sol des de Inari, Finlàndia. Fixeu-vos que està encara sobre el disc solar sense contacte amb el limbe. Juanma Bullón, amb permís.
2.- Venus molt prop del tercer contacte des del Bartolo, Parc Natural del Desert de les Palmes. Roger Mira, amb permís.

 

Captivats per Venus

Desenes d’astrònoms professionals i afeccionats van ser seduïts ahir a l’alba per l’últim trànsit de Venus davant el Sol del segle. Les difícils condicions per a veure aquest eclipsi en terres valencianes no van impedir captar belles imatges a Gandia i el Bartolo.

Rafel Montaner, Levante, 7 juny 2012. València.

L’últim trànsit de Venus davant del Sol d’aquest segle ha seduït a milers d’astrònoms professionals i afeccionats en tot el món. En alguns llocs, els que miren al cel han pogut gaudir de set hores de “passeig” del planeta germà de la Terra per davant del disc solar. No obstant això, aquest espectacle. que no es tornarà a repetir fins a l’any 2117, tot just es podia veure durant 12 minuts en la C. Valenciana, on només ha estat visible a la sortida del Sol.

Les dificultats no han desanimat a desenes de valencians amants de l’Astronomia, que no van dubtar a matinar amb la condició de no perdre’s l’última oportunitat de veure el trànsit de Venus. Així, a cinc estudiants de l’Associació Astronòmica de la Universitat de València (AAUV) no els va importar fer més d’una hora i mitja de cotxe, passar la nit al ras en el cim del Bartolo (703 m) del Desert de les Palmes, amb la condició de poder “robar-li” quatre minuts al Sol.

El president de l’AAUV, Javier Navarro, explica que a l’estar el Bartolo “més a l’est i al nord que València, així com a una major altura -i aconseguir per tant un horitzó observacional més baix- hem pogut veure el Sol quatre minuts abans“. L’esforç, afegeix, “ha valgut la pena, perquè hem vist un major recorregut de Venus“.

L’Agrupació Astronòmica de la Safor va reunir a uns 20 afeccionats en la platja de Gandia des de les sis del matí. El vicepresident d’aquest col·lectiu, Enric Marco, que a més és investigador del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat, conta que l’astre rei va sortir a les 6.37 i Venus va abandonar el disc solar a les 6,49 hores, “amb el que només teníem 12 minuts per a fer fotos, a més una banda de núvols sobre el mar ho ha complicat tot“. Menys sort han tingut els investigadors de l’Observatori Astronòmic de la Universitat que es van desplaçar fins a Javalambre (Terol), i es van trobar amb que l’únic núvol estava on sortia el Sol.

Cautivados por Venus, Rafel Montaner, Levante, 7 de juny 2012.

Valencianos cautivados por Venus, Galeria de fotos del trànsit a Levante. A partir de la foto 7 són nostres, primer de l’AAUV, després de l’AAS.

Foto: Venus deixant el Sol. Enric Marco. 6:40 del 6 de juny 2012.

 

 

I Venus arribà a l’hora

Eren les cinc i mitja del matí quan el despertador sonà. Per què tan matí, si encara era de nit? De sobte vaig recordar que Venus estava des de feia 6 hores passejant-se per la cara del Sol. Ja ho estaven mirant des del Pacífic o més enllà del cercle polar àrtic. I, al País Valencià, en eixir el Sol, se’ns presentaria com un pesic negre en la vora en el limbe solar.De camí cap a la platja de Gandia, entre marjal i rius de nom animal veia cap a llevant les primeres lluentors de l’alba. El Sol ja avisava des de sota de l’horitzó. Calia estar al punt d’observació abans de les 6:15 per muntar el trípode.

L’arribada va ser fàcil ja que a aquestes hores no hi ha trànsit i aparcar és possible. Vaig trobar als amics de l’Agrupació Astronòmica de la Safor. Allí estava el president Marcelino Álvarez, Maxi Doncel, Josep Julià, Claudio Fuster, Paco Pavía, Merche, i molts altres. Ells estaven allí des de les 6. Ja tenien muntat telescopis, càmeres, tots encarats cap a l’horitzó. Mentre una  grua treballava remenant arena i unes barques fotogèniques passaven per la mar.

Una vintena de persones s’aplegava a la vora de l’arena, entre membres de l’AAS, familiars i amics i algun passetjador despistat. Tots esperant la primera ratlleta de Sol, la de dalt, la que hauria de mostrar el mos negre deixat per la silueta de Venus.


Però passaren els minuts i el Sol, segons les efemèrides, ja havia eixit. Un núvol baix, com era d’esperar, en els tapava i només podíem intuir que estava ahí per la lluentor de la boira.

Finalment un filet brillant guaita per darrere del núvol molest i, efectivament, Venus es veu allí, on tocava i, es deixa veure molt bé a ull nu.

– Oh, mira! exclamen tots els presents emocionats. El nostre reencontre després de 8 anys.

Una emoció en veure que les previsions matemàtiques s’havien tornat a complir com ja passa en els eclipsis de Sol.

Tots corrents cap a les càmares. La meua primera foto és de les 6:37, un minut abans del 3r contacte. Exactitud sorprenent!

Les turbulències atmosfèriques deformen la imatge del Sol i l’absorció ens el mostra ben roig. És l’hora de fer boniques fotos i tractar de caçar al fugisser Venus que ara ja s’enfila cap a fora del Sol.

A ull nu Venus es veia molt bé però la càmera no ho acabava de captar com ens agradaria. Tothom fa fotos sense parar ja que només tenim 12 minuts de finestra observacional.

En aquell moment el Sol ja es veia tot sencer d’un color roig encés. Una barca passava per sota. Bon moment per a les fotos. No ho sabia encara però aquestes serien portada de diari….

Mentre el Sol anava pujant i Venus abandonava el Sol definitivament, les fotos eren més fàcils de fer. La il·luminació ja no variava tant ràpidament.

Finalment Venus abandonà el disc solar per a no tornar en 105 anys. Els que visquen per ací el 7 de desembre de 2117 podran tornar a gaudir del trànsit de Venus i recordar les aventures dels exploradors del Pacífic allà el 1769, com el capità James Cook en Tahití. O les  nostres més modestes que varem tindre el privilegi de veure Venus dos vegades de casa estant, el 2004 i dimecres mateix.

Una vegada recollit el material la fam es feia notar. Encara no havia desdejunat. Eren les 7:30 i ja feia dues hores que corria pel món perseguint deesses planetàries. A aquestes hores a la platja de Gandia hi ha ben poc obert. Entrarem a una cafeteria i demanen la carta de desdejunis i, oh, sorpresa, ens trobàvem a la Cafeteria Venus, de la platja de Gandia. I és que la deessa de l’amor no ens volia abandonar encara i ens perseguia una vegada deixat el Sol.

Fotos: Primera imatge de Venus eixint del Sol. Membres de l’Agrupació Astronòmica de la Safor. El Sol amb Venus, com un puntet, en direcció a la una, si fos un rellotge, amb una barca que passava. Cafeteria Venus de la platja de Gandia. Enric Marco.