Mirem al cel nocturn per Ràdio 9 (I)

He encetat una petita col·laboració temporal amb el programa El Catxirulo de Ràdio 9 per explicar semanalment les efemèrides celestes. Si vos abelleix podreu escoltar-me els dissabtes de matí. Però també aniré posant els textos a partir dels quals vaig parlant pel dial.


La Lluna va creixent de dia en dia i la seua forma fina s’anirà eixamplant fins arribar al QUART CREIXENT el pròxim dilluns 28. Ara és el moment ideal per observar-la amb telescopis, prismàtics o amb càmera amb teleobjectiu. En aquesta fase es reforcen les ombres, i els mars i cràters es veuen molt millor. Fixeu-vos en la part fosca de la Lluna. És visible per la llum de Sol reflectida per la Terra. És la llum cendrosa.Al mateix temps que la Lluna va creixent, anirà movent-se de dia en dia cap a l’est. Venus, és ara l’objecte més brillant al cel, a la posta del Sol es veu cap al Nord-Oest, a uns 15 graus d’altura. S’està aproximant ràpidament al Sol per passar davant d’ell el 5 de juny. El planeta Mart, visible fins a la matinada, s’allunya i es fa cada vegada més dèbil en Leo. De dia en dia s’aproxima a Saturn per trobar-lo en agost. La Lluna es situarà baix d’ell el dilluns 28. Saturn també és visible durant tota la nit a la constel·lació de Virgo, i fa parella amb la brillant estrella Spica. Amb telescopi els seus anells son espectaculars. La nit del 31 de maig una lluna grossa se situarà ben prop d’ells fent una figura en L.

Anant a un lloc fosc, ara que no fa fred, podeu gaudir del cel nocturn. Les constel·lacions primaverals van ponent-se per l’oest, Leo, Corvus, Crater, mentre les constel·lacions de l’estiu com la Lira amb la brillant Vega ja es veuen després de la posta de sol per l’est. I cap al nord l’Ossa Major ben alta i Cassiopea (W) a ran de l’horitzó. Entre elles l’estel polar. Ahir arribà a l’Estació Espacial, la nau de càrrega Dragon de Space X la primera empresa privada de l’astronàutica. I ara té un contracte de 1200 milions de dòlars amb la NASA per donar suport a l’Estació. En pròxims viatges portarà astronautes. I és que des de la retirada dels transbordadors l’any passat els astronautes nord-americans viatgen a l’espai en naus russes.

QUE TINGAU MOLT BONES OBSERVACIONS I MILLOR SETMANA.

Foto: Posta de sol al pic Cinco Pinos. Parc Natural de Chera-Sot de Chera. 23 maig 2012. Si punxeu la foto i la feu gran, dalt del segon arbre, començant per l’esquerra i a la meitat del cel, podeu veure una Lluna molt prima. Enric Marco.

 

Per què els dies de la setmana tenen l’ordre que tenen?

Tenint en compte que cada dia de la setmana està dedicat a un astre errant visible a simple vista, per què l’ordre és: Lluna, Mart, Mercuri, Júpiter, Venus, Saturn i Sol? Quan des del Sol l’ordre seria: Sol, Mercuri, Venus, Lluna, Mart, Júpiter i Saturn, i des de la Terra seria: Lluna, Sol, Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn?

Amb el model geocèntric, amb la Terra com a centre de l’Univers, des de l’antiguitat s’han ordenat els planetes (o astres errants) atenent el temps que triguen a fer una volta al nostre planeta. La Lluna gira al voltant de la Terra en poc menys d’un mes, mentre que Saturn triga uns trenta anys. Se suposava que, com més trigara a orbitar la Terra, més llunyà estaria l’objecte. Així, des de l’exterior fins a l’interior, es construí el model d’univers situant Saturn, Júpiter, Mart, Sol, Venus, Mercuri i la Lluna sobre set esferes cristal·lines concèntriques en ordre decreixent dels seus períodes sinòdics, és a dir, vistos des de la Terra. 

A Babilònia assignaren el nom de les seues deïtats més importants als diversos astres errants i sembla que batejaren amb els seus noms també els set dies de la setmana. Després aquesta denominació dels dies passà al grec, transformant-se en els déus equivalents, i després al llatí. I encara que el cristianisme, una vegada arribà a ser la religió de l’imperi romà, tractà d’eliminar la referencia als déus pagans, no ho aconseguí. (Molt més tard alguna llengua romànica com el portuguès i les llengües eslaves com ara el rus canviaren la nomenclatura per posar només una enumeració dels dies de la setmana, per exemple, segunda feira és “dilluns” en portuguès.)

L’explicació de l’ordre actual dels noms dels dies la va donar Dio Cassius, un historiador cristià del segle iii. Segons Cassius, els astròlegs assignaren les 24 hores de cada dia de la setmana als set objectes celestials errants en una seqüència cíclica. La primera hora del primer dia de la setmana va ser assignada a Saturn i les següents a Júpiter, Mart, el Sol, Venus, Mercuri i la Lluna respectivament. Així la vuitena hora del primer dia va tornar a ser assignada a Saturn, i també la quinzena i la vint-i-dosena. Seguint el cicle durant totes les hores i dies de la setmana, les primeres hores dels dies següents serien assignades al Sol, a la Lluna, Mart, Mercuri, Júpiter i Venus respectivament.

Per tant, cada dia de la setmana va rebre el nom del planeta que tenia assignada la primera hora. Així, la seqüència dels dies quedà en: Saturn, Sol, Lluna, Mart, Mercuri, Júpiter i Venus, que correspon als nostres dies dissabte, diumenge, dilluns, dimarts, dimecres, dijous i divendres. I recordeu que per als jueus la setmana comença en dissabte, el Sàbat, denominació que prové del nom del planeta Saturn en hebreu, Shabbetai, com es pot veure al Talmud de Babilònia. 

Per què els dies de la setmana tenen l’ordre que tenen? Els perquès de Mètode. Mètode.cat. Enric Marco.

Foto: de la web Escola Mireia.

Tots a Búger, recordant la Xesca (IV)

Després del recital, Marc Cerdó ens presentà el llibre “Una altra vida“, de Xesca, que s’ha editat amb l’ajuda de Maria Muntaner d’Editorial Lleornard Muntaner. Marc contà com passà tot un estiu llegint el llibre 10 hores diàries per comprendre sa mare i “jo sabia que ma mare m’ho agraïa“. Ha estat també una gran feinada de la Maria, que va donar una gran empenta en el llibre. Marc ens confià que se l’ha llegida una dotzena de vegades i que en surt commogut cada vegada.També ha trobat una llibreta plena d’aforismes d’allò més graciosos. Us en pose dos d’ells.

“El futur no és tan bonic com el pinten, hi haurà moltes dones velles”.

“No és ver que les persones que llegeixen siguin millors que les altres, però s’ho passen millor”.

I així passàrem la vesprada tot recordant la Xesca, parlant al mirador Joan Alcover, tot veient la plana de Mallorca. Jo mentrestant muntava finalment el telescopi que ens havia d’apropar a les estrelles i a la Xesca, que també les estimava. Venus es veia a l’oest, mentre els planetes Mart i Saturn anaven apareixent pel cel del Sud. Però uns núvols impertinents començaren a cobrir el firmament i només deixaren  veure a estones de llum planetària, com per burlar-se de nosaltres.

Llàstima que no poguérem veure els estels quan teníem un públic tan entusiasta i fins i tot havien vingut algunes xicotes del poble atretes per la crida que havia fet l’organització de les Jornades.

Finalment s’hagué de suspendre l’observació. I mentre la majoria se n’anava a Sa Pobla a sopar i participar en la Ruta de les Tapes per la Llengua, que havia proposat el Vicent Partal, nosatres marxàrem cap a Palma per sopar, xarrar i dormir.

Diumenge de matí, 13 de maig, havent dormit ben poc, i amb retard, arribàrem al Port de Pollença, més conegut pels seus habitants per U Moll. Allí Marc Cerdó i la seua germana Maria ens passejaren pels itineraris literaris de la Xesca, tot seguint el llibre Quan arriba l’esquadra. En diversos escenaris i sota un Sol ja estiuenc, al port, junt al seu vaixell, davant l’hotel Sis Pins, es llegiren fragments de l’obra i es contaren anècdotes de la vida de la Xesca. I fins i tot la Babalusa la medusa, va fer una aparició triomfal en acabar l’acte.

Dinàrem al port al restaurant Brisa Marina i marxàrem cap a l’aeroport per barallar-nos amb la companyia de vols barats líder del mercat. Però això és una altra història.

Nota final:
Sent molt no haver escrit fins ara sobre tot el que vam viure el cap de setmana passat a Búger. Escriure tard et permet llegir el que altres ja han contat i els sentiments que han experimentat. I també veure amb quina mestria escriviu tots. Jo, de formació científica, tinc tendència a escriure massa compacte.

El primer que escrigué va ser Antoni Riera Vives, que m’ha permés recordar les frases més punyents de cada ponent. Dissabte a la nit ja estava penjada.

Carme-Laura Gil, també n’ha parlat al Coc Ràpid, i gràcies per això dels ulls brillants…

Marieta, ara ja a Roma, també en parla a el meu país d’Itàlia, d’una ocasió esplèndida per recordar la Xesca i per trobar amics, vells i nous. I agraeix la llonganissa de Pasqua que li portà la Rosa.

I el Josep Selva, que des del Cafè en gra, proposa declarar la República Independent de Búger i vers a vers redactar-ne la Constitució….

David Figueres, Els dies i les dones, tornant als orígens segons ell.

I Vicent Partal, Mails per a Hipàtia, que compartí un dies amb nosaltres, ell i nosatres que estimen tant internet i la seua llibertat.

Roser Giner, Chào ông Viêt Nam, és senzillament feliç, ara que ha tornat a casa.

Josep Blesa, Notices from nowhere, comenta que la pèrduda de la Xesca ha estat com un espoli més d’allò que ens pertany.

Joan Alcaraz, A la brasa i el caliu, a la manera de la indomable Xesca, que va mantenir fins al final el seu bloc, si hi ha alguna fórmula màgica per practicar això dels Països Catalans seria aquesta: treballar, viure i perviure.

I per a Ricard Garcia, Cupressus sempervirens, durant un parell de dies, acollits a casa d’Antoni Caimari, el món va ser un petit paradís de gent que ens trobàrem per parlar de blocs i literatura i de la Xesca.

Per a la Belén de Madrid, Na Xesca ens serví d’excusa, de pedra, de diamant, quina millor, per trobar-nos-hi i donar un sentit a aquesta xarxa que anem teixint a poc a poc. Darrera un ordinador hi ha algú i quan se’n va, encara hi és.

Perdoneu si em deixe alguna crònica. Si hi ha alguna més, no l’he sabuda trobar, feu-me el favor de dir-m’ho en els comentaris i l’afegiré. Només en queda dir-vos que mireu el vídeo de la Jornada que Vilaweb va fer i en el qual s’entrevisten la majoria dels ponents. A passar-ho bé.

Fotos: Presentació d’Una altra vida, passeig pels paisatges de la Xesca a U Moll, i la Babalusa, la medusa. Enric Marco.

Tots a Búger, recordant la Xesca (III)

La segona taula de blocaires estava dedicada als lectors i amics de la Xesca. És en aquesta, presentada per la Roser Giner, on havia de parlar jo.Josep Selva, Cafè en gra, d’Osona, comenta que el bloc és un espai que no enganya i que quan coneixes l’autor el reconeixes de seguida.

Des de Callosa d’en Sarrià, la Marina, Joan-Carles Ortega, Anotacions rizomàtiques,  afirma que el bloc li ha permés difondre un material que tenia arxivat. Per exemple, a la biblioteca del seu poble hi ha un llibre que només han llegit tres persones, mentre que el seu bloc rep milers de visites. Els comentaris de la Xesca eren generosos i omplien de vida el bloc.

David Figueres, Els dies i les dones, admirador de la poesia de Gabriel Ferrater, començà amb un comentari de Xesca al seu bloc: “David, pensa que el temps queda enredat en les paraules i les paraules, en el temps”. I encara que no la va coneixer va manifestar que, si l’hagués coneguda ara la trobaria molt a faltar.

La Belén de Madrid  (Boira de Madrid.cat) creà el seu bloc en Vilaweb quan ja Xesca ens havia deixat. Reconeix que quan veus un comentari sempre penses que aquesta persona hi serà per sempre. Els blocs ens apropen, fem país.

Josep Blesa, Notices from nowhere, sempre polemista, recordà les seues converses amb la Xesca: “Ella diu que no s’ho ha llegit tot, però jo ho dubte”. I que gràcies a persones com ella, aquest país nostre agafa consistència.

Joan Alcaraz, La brasa i el caliu, des de Terrassa, ens comenta que els blocs del Vilaweb són genuïnament locals i volgudament universals.

Roser Giner, Chào ông Viêt Nam, va idear un viatge somniat amb la Xesca i com era la cuinera  en un vaixell internant-se dins de Birmània, viatge que finalment va fer l’any passat.

Maria Folch, Marieta,El meu país d’Itàlia, emocionada, parlà de les trobades a casa la Xesca i que recorda tendrament el comentari que li va fer una vegada: “Cada vegada que cuines lleva la punteta del llorer“, per això ella també ho fa, perquè la Xesca deia que era verinosa.

I jo, què vaig dir? Vaig parlar de la bellesa del nostre planeta, tan petit i tan bell alhora, però sobretot tan fràgil i que hem de cuidar, donat que si el fem malbé ningú no vindrà a salvar-nos. Un univers immens i amb una violència neutra. Som pols d’estels, de la mateixa matèria de les estrelles. Al meu bloc m’interessa destacar les relacions entre l’astronomia i l’art i em pregunte per a què serveix la literatura si no és per crear vincles, per refermar la tribu i contribuir a la supervivència de l’espècie humana.

La Xesca la vaig conéixer virtualment en un comentari seu, quan vaig presentar el meu regal de reis de 2008, un petit telescopi amb cerca automàtica d’objectes. La Xesca s’hi interessà i fins i tot li ho comentà a la Roser, cosa que vaig saber a Búger.

El bloc m’ha permés conéixer persones com Carles Duarte, poeta, que em portà a investigar l’origen de l’assignació del nom Ausiàs March per a un cràter de Mercuri.

Les ponències del matí acabaren i marxàrem a dinar a l’Aula de Gastronomia de la Fundació, on el mateix Caimari ens preparà un suculent arròs brut pobler amb pollastre de camp, porc, gallina, sípi bruta i verduretes tan bo que va caldre repetir.

Per la vesprada el recital poètic ens mostrà la força dramàtica de David Figueres, recitant Ferrater i els seus propis versos, l’expressivitat de la Victòria Secall amb música de Josep Harp, i la gràcia de la Rosa Magraner amb el romanç de la corrupció i les retallades, entre d’altres.

Continuarà…

Foto: Membres de la segona taula, Maria Victòria Secall recitant i actuant. Enric Marco.

Tots a Búger, recordant la Xesca (II)

Dissabte 11 de maig era el gran dia. Cadascú recordaria la Xesca a la seua manera. Després d’un berenar mallorquí reviscolant recollirem la Carme-Laura Gil al seu hotel. Ens presentàrem. Ella tota vitalitat i força. Gràcies per dir-me que sóc tan jove. Els 30 ja no els tornaré a fer…

Ja a Búger, arriba el Biel Mesquida amb un llaç per la llengua, que em recorda que els mallorquins estan mobilitzats per la seua/nostra batalla diària pel català.

La Jornada comença amb l’agraïment de l’Antoni Caimari i la presentació de la Victòria que ens dóna les gràcies per tocar els estels. L’Elisenda Farré, amb un bonic vestit blau, presenta la primera taula, la dels amics de la Xesca. Un resum de les frases més representatives pot veure’s en la crònica d’Antoni Riera Vives.

Ricard Garcia, Cupressus sempervirens, ens comentà que escriure al seu bloc, és deixar de ser invisible, véncer el silenci, obrir la porta i sortir al carrer.

Segons Carme-Laura Gil, Coc Ràpid, hi ha grans escriptors als blocs, que són grans mestres sense deixebles, perquè el lector no pot subratllar, rellegir. Un fet positiu és que permeten comentaris. Existeix un diàleg en què l’autor rep diàriament opinions que el retroalimenten. Tenir com la Xesca 6 milions d’entrades de lectors ja ho voldria qualsevol escriptor.

Biel Mesquida, Plagueta de Bord, ens parlà de la seua darrera obra, Llefre de tu, i del seu procés de creació des de la seua primera versió en el seu bloc. L’escriptura del bloc la considera, per això mateix, provisional.

Vicent Partal, Mails per a Hipàtia, començà recordant els 50 anys de la publicació de Nosaltres els valencians: Uns quants estem ací a Búger, catalans, mallorquins i valencians, però açò no hauria estat possible si un Joan Fuster, des del carrer Sant Josep de Sueca, i amb un whisky a la mà no l’hagués escrit. És un país sencer que naix d’un llibre, que ens fa pensar molt en el poder de transformació de la paraula.

Sebastià Perelló parlà en clau de lector de blocs. Ha estat una manera de desplaçar gèneres, de replantejar-los, allò que en francés diuen poubellication, un mix de poubelle, paperera, i publicació. El bloc modifica les definicions de lectura i escriptura, com a seqüènciada i fragmentada. El bloc és una literatura epidèrmica, sense filtres i recorda el fulletons que es publicaven als diaris del segle XIX.
Cal fer-se també preguntes: Què n’hem de fer, com hem d’arxivar un bloc quan l’autor ha desaparegut? Qui ho arxiva?

Benjamí Villoslada, Bitassa a lloure, es defineix com a bitòleg perquè fa feina en la cosa dels bits. Va parlar del futur d’internet. Tot està canviant ràpidament. L’any passat es van vendre un 30% menys d’ordinadors mentre es venen cada vegada més tablets. Amb ells pots llegir, còmodament, en una postura estirada al llit. A més a més , tota la teua biblioteca hi cap. Internet ja va revolucionar la música i ara li toca a la literatura. Ara s’estan venent obres de 7.000 a 30.000 paraules per a llegir en tablets, la mida ideal per a un viatge en metro o en autobús.

Seguidament es va fer una aturada per descansar i sobretot per seguir un costum que sempre feia la Xesca. A les 12:00, l’hora de l’Àngelus, beure una copa de cava. Així que tots junts, sota la càmara de Vilaweb que gravava l’acte, vàrem brindar en honor de la Xesca amb unes paraules ben emotives de Maria Folch, que ens la recordà.

Marc Cerdó, fill de la Xesca, ben emocionat per la presència dels amics i lectors de sa mare ens presentà el seu llibre inèdit: Inclemències, el diari secret i inèdit de Xesca Ensenyat. Entre altres passatges sucosos i que caldrà llegir, va presentar el comentari següent de l’entrada del 23 de febrer de 2009 en resposta a Lisa, quan ja estava ben malalta i quan estava hospitalitzada.

A la clínica vaig organitzar una rua amb una desfilada: la Processó de les Moixetes. Una equatoriana, una de Málaga, una altra de Pollença… dúiem el pal del sèrum com els escolans que acompanyen la Sibil·la duen el cirial, amb una mitja passada pel cap perquè no ens coneguessin i la tovallola de la dutxa empaquetant els cabells a tall de turbant oriental, vàrem entrar a mitja dotzena d’habitacions posant veu de màscara. Voleu fresses?
També em vaig menjar l’esmorzar d’un mort. No em volien donar doble ració de l’esmorzar, que és l’únic àpat que jo faig normal. L’excusa que em posaven és que els tenien justos. De matinada vaig sentir plorar en una habitació pròxima, i era que s’havia mort un padrinet. Quan passaren amb l’esmorzar vaig reclamar el del padrinet. Me’l varen dur. Ara quan hi pens em fa una mica d’espant, però la fam cortisonera no té escrúpols ni vergonya.

Continuarà…

Fotos: Primera: Ponents de la primera taula parlen dels seus blocs. Segona: Brindant amb cava amb la Xesca. Enric Marco.

 

Tots a Búger, recordant la Xesca (I)

Ja passat el cap de setmana, revisc des de la distància física, que no emocional, els tres dies passats a Búger, tot recordant la Xesca, la seua amistat presencial per a uns pocs i virtual per a molts més.Divendres a l’hora de dinar marxàrem de l’aeroport de València, Rosa Magraner, Josep Blesa i jo cap a Mallorca, mentre per la finestreta véiem al fons com encara cremava i treia fum un dels més grans magatzems de taronges a Museros. Un símbol del que passa al meu País.

A l’aeroport de Palma na Roser Giner, coorganitzadora de l’encontre i viatgera incansable, que s’ha recorregut totes les terres des de Birmània cap al sol ixent, ens rebé acompanyada d’un jove poeta, David Figueres, de Reus, però resident a Barcelona. L’actitud callada del xicot era només aparença ja que, com descobriríem més endavant, porta tot un torrent de paraules a dins.

De camí cap a Búger, com que ja eren les tres i mitja passades, calia fer una aturada a Inca per trobar un lloc decent on dinar, a poder ser de cuina mallorquina. Però un passeig sota la calda, amb el Sol que acabava de passar el meridià (en el seu punt més alt del cel, en vernacle) no era bona idea i més després de comprovar que el Celler de Can Marron, que ens havien recomanat, ja era tancat en aquella hora. Finalment, un bar a la plaça de l’església va ser el lloc escollit on recuperàrem forces i fluïds, mentre Josep Blesa explicava a la cambrera la millor manera de fer un café del temps, especialitat valenciana recomanable en qualsevol estació.

La Fundació ACA de Búger, seu de les Jornades en homenatge a Xesca Ensenyat, es troba als afores del poble, en un carrer costerut. Dir costerut a Búger no és rellevant, doncs la majoria dels seus carrers ja ho són. Una entrada estreta dóna pas a un pati envoltat d’arbres davant de l’edifici principal, on uns cartells taronja amb la cara de la Xesca ens indicava que allí s’esdevindria la trobada.

No hi vam veure ningú, però unes veus llunyanes i amigues ens convidaven a baixar les escales per arribar fins al mirador Joan Alcover, on prenien la fresca de la vesprada Vicent Partal i Assumpció Maresma, de Vilaweb, entre d’altres, mentre un home amb barca blanca no parava de fer fotos. Roser Giner ens el presentà. Era n’Antoni Caimari, l’ànima de la fundació i el nostre amfitrió, a qui hem d’agrair la seua amabilitat. La plana de l’illa se’ns apareixia al davant nostre. Ací Sa Pobla, una mica més lluny Muro. Allà les muntanyes que entren dins la mar i que tanquen la badia de l’Alcúdia per l’est, fins al cap de Ferrutx. Al fons, la mar blava i, sobre l’horitzó, les zones més altes de Menorca eren clarament visibles, encara que alguns no ho aconseguiren veure. Cap al sud, la muntanya de Randa, on Ramon Llull es retirà del món per meditar.

A poc a poc anava arribant més gent. La Maria Victòria Secall, coorganitzadora de l’event, la Maria Folch, d’El meu país d’Itàlia, Josep Selva, Joan-Carles Ortega, Joan Alcaraz, Ricard Garcia, la Belén de Madrid etc…  Abraçades i reconeixements. Una bona colla de blocaires coneguts prèviament i d’altres cares que, per fi, tindríem la possibilitat d’associar a l’autor d’un bloc visitat. A Josep Selva i a la Belén ja els coneixia de trobades anteriors, però la Maria Folch, la Marieta, la nostra ambaixadora a Roma, va ser tota una alegria trobar-la, com també conèixer Joan Carles, de Callosa d’en Sarrià i el Ricard Garcia.

L’audició d’algunes de les obres més importants d’Antoni Caimari va ser el primer acte de la Jornada. L’Antoni, home savi i bondadós, ens donà tota una lliçó de música i de cultura. Com va ben dir:  “S’art és sa culminació de sa cultura i aquesta és bàsica per al poble. Es pot fer ús de s’art per a sa maldat, però cal que els humans usen s’art per fer el bé.

Va fer un repàs per la història de la música, amb referències a Robert Schumann, que va tindre tota la vida problemes mentals, sembla que a causa d’un virus al cap i per això mateix feia una música estranya que l’ha fet original.

Finalment ens presentà la seua gran obra, Inquisició, que comença amb el soroll de set gotes d’aigua caent, recordant els set dies de la creació del món. Moments de música contemporània intensa.

A la nit, un bar del poble a la plaça major, plena d’antiestètics i contaminants fanals de LED amb llum blanca, ens acollia per sopar mentre Blesa i la Marieta discutien amablement per tal d’arreglar el País, discussió que continuarien després a una terrassa d’un bar fins que els tiraren, ben entrada la matinada. Un tema, aquest, sense aturador possible…

A Búger, el cel ben fosc, poc contaminat, malgrat els LED, és un plaer per als sentits. Per això vaig proposar als nocturns que quedavem l’observació dels estels amb el telescopi que havia portat des de casa. Tanmateix era la una passada i la gent ho postposà per al dia següent.

Tornàrem, doncs a Palma, a ca na Victòria per dormir, mentre els altres romanien a les cel·les d’aquest monestir laic que és la Fundació ACA.

Continuarà…

Fotos: Fundació ACA i Vista de Menorca des de Búger, per als incrèduls. Punxeu la foto per fer-la més gran. Enric Marco.

 

Quan ens deixares

20090514El Sol ja apuntava per l’horitzó est i els estels començaven a perdre la seua lluïssor. El cel estava llavors dominat per les constel·lacions de l’estiu que ja s’acostava. L’Escorpí es gitava cap al sud-oest, mentre que el gegant Hèrcules, de cap per avall, lluitava amb l’hidra de Lerna, monstre aquàtic de set caps. Ben alt al cel, el triangle d’estiu, com un altre anunciador dels temps de calor, lluïa encara, amb Altair, de la constel·lació de l’Àguila; Deneb, de la del Cigne i Vega, de la de Lira.Però era en les constel·lacions del zodíac, com Sagitari, Capricorni, Aquari i Peixos on podíem trobar les joies errants celestes. La Lluna en Sagitari minvava cap al Sol, mentre que Júpiter en Capricorni mostrava els quatre satèl·lits galileans, com recordant el vigent Any Internacional de l’Astronomia en honor al científic toscà.

Venus, com a astre del matí,  mostrava la seua cara esquerra il·luminada mentre que Mart, astre guerrer, perdia el seu hàbit rogenc i pràcticament no es distingia en la lluïssor matinal.

Naixia un nou dia, el dia 14 de maig de 2009 en què Xesca ens deixaria amb el seu record i les seues obres.

Enric Marco, Pols d’estels. Text escrit al bloc dedicat a les I Jornades Blocs i Literatura a la memòria de Xesca Ensenyat.

Recordant la Xesca a Búger

Ja ha arribat el dia. Demà partim a la meua illa més estimada, Mallorca, per reunir-nos una colla de blocaires, familiars, amics i lectors de Xesca Ensenyat que fa tres anys ens deixà. Ens trobarem a Búger, petita població  del raiguer de Mallorca. Allí dissabte i diumenge celebrarem les I Jornades de Blocs i Literatura, a la memòria de Xesca Ensenyat.Ens trobarem un grapat d’amics, als quals ja coneixem la cara però també d’altres  dels quals només conec el seu bloc. Per exemple no conec la Marieta, ni la Carme-Laura Gil. Victòria Secall, El pèndol de petites oscil·lacions, i Roser Giner, Chào ông Viêt Nam són les organitzadores de l’esdeveniment. La llista completa de persones que hi serem la podeu trobar al bloc de la Roser, al programa oficial i final i al bloc Blocs i Literatura que s’ha obert especialment per a l’ocasió.

Si aquest cap de setmana esteu per Mallorca ja sabeu on podeu anar. I si l’oratge ho permet, farem alguna ullada al cel amb el telescopi.

 

El cel de maig de 2012

De ple en la primavera podem gaudir per últim cop de les constel·lacions hivernals en les primeres hores de la nit però, per l’horitzó est, ja despunten els estels que formen les constel·lacions estiuenques de l’Escorpí, la Lira, l’Àguila, entre moltes altres.

El cel de maig encara està engalanat pels planetes Saturn, Mart i Venus. Júpiter ja es va perdre en les lluïsors solars a finals del mes passat i ara, amb penes i treballs, es pot veure en les proximitats de Mercuri poc abans de l’eixida del Sol.

Venus continua sent el planeta rei de la nit. Mireu cap a l’oest i el veureu brillar ben alt una vegada ja s’ha post el Sol.

Aquest mes, però, serà quan la seua lluïssor començarà a declinar definitivament. Els primers dies de mes encara veurem brillar el planeta fins a tres hores després de la posta de Sol fins ben bé la mitjanit. Però, de manera gradual els primers dies del mes i de manera molt més ràpida a finals de maig, el planeta anirà perdent altura de dia en dia i la seua separació del Sol anirà minvant. Mireu si serà ràpid el canvi que si a principi de mes la separació Sol-Venus és d’uns 30 graus, a mitjan mes només ho serà de 20 graus. I l’aproximació al Sol serà a partir de llavors ràpida per submergir-se en el fulgor solar.

I és que Venus, en el seu camí al voltant del Sol, s’està aproximant a la Terra i, per tant, la seua grandària aparent anirà augmentant. Els primers dies de mes, el disc de Venus fa uns 30 segons d’arc, el 10 de maig farà 44 segons d’arc i 51 segons d’arc el dia 20 de maig. La part il·luminada del planeta, en forma de creixent lunar, s’anirà fent cada vegada més estreta, com podem veure en la imatge que acompanya a aquest escrit. La fracció il·luminada del disc passa del 26% el 1r de maig, al 17% el 10 de maig mentre és de només del 8% el 20.

És a dir que Venus té fases com la Lluna. De fet aquest va ser un dels grans descobriments de Galileo Galilei i una prova que Venus, i els altres planetes, giren al voltant del Sol.

Aquesta aproximació cap a la Terra i, al mateix temps, minvant la seua separació angular al Sol és només una preparació per al gran esdeveniment astronòmic del mes de juny, el trànsit de Venus per davant del Sol, el pròxim 5 de juny de 2012. El fet de tindre Venus alineat amb la Terra i el Sol, va permetre mesurar per primera vegada de manera acurada la distància Terra-Lluna. I l’obtenció d’aquest resultat va impulsar el primer viatge al Pacífic del capità Cook per observar el pas des de Tahití.

Malauradament quan el planeta passe per davant del Sol el mes que ve, serà de nit al nostre país i, per tant, el trànsit no serà visible. Ara, si voleu viatjar cap al nord, més enllà del Cercle Polar Àrtic, tindreu la sort de gaudir de l’experiència.

Però ja en parlaré a bastament en aquest bloc els primers dies de juny.

Mart continua al peus del Lleó però la seua brillantor comença a declinar mentre que Saturn, en Virgo, se situa a uns 4º al nord de la seua estrella principal, Spica. Esperem a l’agost quan aquests tres objectes s’alineen. Podeu veure a la imatge adjunta la seua posició actual al cel.

La Lluna serà plena el dia 6 a les 5:34 (hora local), un minut abans d’arribar al perigeu, com ja he explicat en l’apunt anterior, quart minvant el dia 12, el 21 lluna nova mentre que el 28 serà quart creixent.

Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes de maig de 2012, podeu punxar aquest enllaç. Pertany al Planetari de Quebec i el mapa el podeu tindre en francés i en anglés.

Crèdit de la foto: Fases de Venus i evolució del seu diàmetre aparent vist des de la Terra mentre Venus gira al voltant del Sol abans del trànsit de 2004. Des de Tessalònica. Per Statis Kalyvas. Wikimedia Commons.

Super-Lluna de perigeu per gaudir

El servei de notícies de la NASA ens envia informació sobre la Super-Lluna de perigeu que ocorre quan el nostre satèl·lit es troba en el seu punt més pròxim a la Terra i al mateix temps s’alinea amb el Sol assolint la fase de plena.Eixiu al carrer aquesta nit i admireu la Super-Lluna.

Super-Lluna de perigeu la nit del 5 al 6 de maig


La Lluna plena té una mala reputació. Produeix les marees altes, fa que els gossos udolen, et desperta en la meitat de la nit amb feixos de llum de lluna colant-se entre les cortines. Si un raig de lluna et desperta aquesta nit del 5 de maig de 2012, és possible que vulgueu sortir del llit i fer una ullada. El terme científic per a aquest fenomen és “Lluna de perigeu”. Les Llunes plenes varien en grandària a causa de la forma ovalada de l’òrbita de la Lluna. La Lluna segueix una trajectòria el·líptica al voltant de la Terra amb una posició (“perigeu”) al voltant de 50.000 quilòmetres més a prop que la posició allunyada (“apogeu”). Les llunes plenes que es produeixen en el perigeu de l’òrbita de la Lluna semblen extra grans i molt brillants. 

Aquest és el cas d’aquesta nit del 5 al 6 de maig a les 5:34 (hora local) quan la Lluna assoleix el perigeu situat-se a només 356953 km. Només un minut més tard, la Lluna s’alinea amb la Terra i el Sol i la veurem brillant i gran com a Lluna plena. L’edeveniment és gairebé perfecte. (Tampoc al esperar-se tan tard. Tota la nit es veurà ben) 

Bé, la Lluna és un 14% més gran del normal, però pot realment notar-se la diferència? És complicat. No hi ha regles al cel per mesurar diàmetres lunars. Penjada allà alt, sense punts de referència per a proporcionar una escala, una lluna plena pot semblar molt similar a qualsevol altra. 

El millor moment per mirar-la és quan la Lluna està prop de l’horitzó. Per raons no completament enteses per astrònoms o psicòlegs, les Llunes molt baixes semblen anormalment grans quan es veuen a través dels arbres, i amb edificis i altres objectes en primer pla. El 5 de maig, aquesta il·lusió lunar amplificarà una lluna plena que és extra-gran. El globus inflat sortint per l’est al capvespre semblarà fantàstic.

El folklore sosté que tota mena de coses boges succeeixen sota la llum de la lluna plena. Suposadament, els hospitals incrementen els ingressos, la taxa de criminalitat es dispara cap amunt, i la gent es comporta de forma estranya. La idea que la lluna plena és la causa dels trastorns mentals estava molt estesa a l’edat mitjana. Fins i tot la paraula “lunàtic”, que significa “boig”, ve de la paraula llatina que significa “Lluna”. 

La majoria dels estudis moderns, però, no mostren cap correlació entre la fase de la Lluna i la incidència del crim, la malaltia o el comportament humà. La veritat és que la Lluna té menys influència del que el folklore ens volen fer creure. 

És cert que la Lluna plena de perigeu comporta “marees de perigeu” molt altes, però d’acord amb els meteoròlegs d’això no ens hem de preocupar. En la majoria de llocs, la gravetat lunar en el perigeu fa pujar les aigües de marea només uns pocs centímetres més altes de l’habitual. La geografia local pot amplificar l’efecte d’uns 15 centímetres. I això no és exactament una gran inundació. 

Les super-Llunes de perigeu són en realitat bastant comuns. La Lluna és plena a les poques hores de la seua màxima aproximació a la Terra aproximadament una vegada a l’any. L’última vegada el 19 de març de 2011, una lluna plena que era gairebé 400 km més a prop que aquesta d’ara, no va causar problemes.