Som fills de les estrelles

Moltes vegades, les preguntes més senzilles ens poden portar als problemes més grossos de resoldre. Per exemple, mirar al nostre voltant i demanar-nos d’on han eixit tots els materials que ens envolten i que, fins i tot, ens formen, podria semblar fàcil de respondre. Els metges ens diuen que hem de prendre calci per reforçar els ossos, o que prenguem hidrats de carboni per menjar, ens reforcen amb ferro si estem fluixos… A més, tots sabem que ens mantenim vius mentre som capaços de respirar oxigen i de beure aigua. Sense això , moriríem. Ara bé, aquests elements i altres que ens formen, d’on venen? Evidentment, tot prové de la Terra, més en particular de la biosfera i la escorça terrestre. Però la Terra no ha existit sempre i tenim proves que no va ser creada abans del setè dia. Llavors, han estat a l’Univers des del seu naixement? La cosmologia ens diu que, en crear-se l’Univers, només hi havia hidrogen i una mica d’heli, els dos elements més lleugers. Llavors, on s’han format els altres? La resposta està a l’interior de les estrelles.Efectivament, el mecanisme pel qual es genera energia a les estrelles és la fusió nuclear. Aquesta consisteix a unir dos nuclis atòmics i, com a resultat, s’obté alliberament d’energia i un nou nucli, ço és, un nou element químic. El que caracteritza cada element és el nombre de protons que té al seu nucli. Si un nucli té un protó, és hidrogen, si en té dos, és heli, i així successivament. A més, els nuclis poden tenir neutrons, però el que compta per a nosaltres és la quantitat de protons. Durant la major part de la vida de qualsevol estrella, els nuclis d’hidrogen (formats per un protó o un protó i un neutró) s’uneixen per formar heli, ja que les condicions físiques al si de l’estrella així ho permeten.

La fusió nuclear és una forma de produir energia barata i neta, perquè només genera heli, que és un element molt estable, tant físicament com químicament. Al contrari, la fissió que fem servir a les nostres centrals nuclears consisteix en un trencament de nuclis pesants (per exemple, urani), en què s’allibera energia però es produeix radioactivitat en forma de nuclis inestables. Si algú està preguntant-se per què no fem fusió a les centrals, en lloc de fissió, la resposta és ben senzilla: no podem reproduir les condicions de l’interior d’una estrella. S’estudien maneres de produir fusió, però en totes costa més energia encetar-la que la que se’n trau després.

Tornant a les estrelles, quan les primeres estrelles es van formar, només hi havia hidrogen i heli….

Segueix…

 

Tornant a les estrelles, quan les primeres estrelles es van formar, només hi havia hidrogen i heli. Ara ja sabem com es forma més heli a partir de l’hidrogen, però, i la resta? Per entendre-ho hem de tenir en compte que una estrella no és una esfera sòlida, sinó de gas i que, per tant, està subjecta a deformacions. En realitat, les capes exteriors de l’estrella caurien sobre les interiors per causa de la gravetat, si no fos perquè l’energia generada al centre de l’estrella mentre es crema hidrogen és suficient per a suportar les capes superiors. Per tant, mentre l’estrella genera prou energia, tot va bé. Ara, en el moment en què comença a esgotar-se l’ hidrogen, perquè ja s’ha fusionat i convertit en heli quasi completament, l’estrella deixa de generar energia a un ritme suficient per a continuar mantenint el seu propi pes.

El que passa després depèn de la massa inicial de l’estrella. Hi ha dos camins bàsics: si l’estrella és petita, com el nostre Sol, el pes de les capes exteriors no és molt gran i, per tant, no hi ha canvis espectaculars en un centre que va apagant-se i morint a poc a poc, mentre els últims nuclis d’ hidrogen van desapareixent. És com si, a l’estrella, li faltés l’alè , una mort lenta i cruel com la que espera al nostre Sol (i, per tant, a la nostra Terra). Però encara queda massa temps per a patir per això. Ara, si l’estrella és molt gran, el pes de les capes superiors que cauen sobre el centre fan que augmente la seua temperatura i densitat de tal manera que les condicions canvien de manera espectacular. La diferència vindria a ser entre que ens trepitge el peu un cotxe, o que ho faça un camió. Segurament, el peu estaria més calent en el segon cas, no? Açò és igual.

En aquestes noves condicions, encara més extremes que les anteriors, es fa possible una reacció mitjançant la qual tres nuclis d’heli en formen un de carboni. “Carboni?”, he dit “carboni”? Ja tenim el primer ingredient de la vida. Vet ací el primer miracle. A més, en aquestes condicions, el carboni es fusiona amb un altre nucli d’heli i es forma un nucli d’ oxigen. Ja en tenim dos. I també tenim ja oxigen i hidrogen, els components de l’aigua. Si, a més, el nucli d’ oxigen es fusiona amb un altre d’heli, generem nitrogen. Algú pot pensar que per això caldrà molt d’heli. És que al si de l’estrella se n’ha estat generant durant molt de temps! Mentre al centre de l’estrella es generen aquestes reaccions nuclears, les capes externes es mantenen en equilibri. Aquest tipus d’estrelles encara emeten llum, com el Sol, però solen ser d’un altre color, més ataronjades, com Artur, una estrella molt brillant que podeu veure cap a ponent als crepuscles de l’estiu.

Ara bé, a partir d’ací tenim un nou problema. Bé , en tenim dos. El primer és que ja no es passa del nitrogen en aquesta fase, i el segon és que tenim ja alguns dels elements de la vida, però estan tots dins d’una estrella a unes temperatures terribles. La solució als dos problemes ve de la mà. En començar a esgotar-se l’heli i ser insuficient l’energia generada al si de l’estrella per a suportar el pes de les capes externes, aquestes cauen a plom i, com que es tractava d’estrelles molt grans (recordeu l’exemple del camió), allò cau tan fort i genera una regió tan compacta al centre, que es produeix un rebot de les capes externes que cauen a gran velocitat. Pel camí, en aquesta regió tan dura, les condicions han estat tals que s’han produït reaccions nuclears en cadena que, fusionant, fusionant, han arribat a generar nuclis de ferro, que pesa 56 vegades més que un d’ hidrogen, o fins i tot més pesants! Aquest procés acaba en una explosió coneguda com a supernova.

La Supernova és, per tant, un procés en què generem nuclis pesants i, a més, expulsem una part important del gas de l’estrella cap a l’espai. Després del masclet còsmic, tenim una quantitat enorme de gas escampada pels voltants del que havia estat una estrella i que ara o bé s’ha convertit en una estrella de neutrons o, si l’estrella era realment gran en un principi, el centre no pot suportar el pes del que li cau damunt i es forma un forat negre, de manera que excepte allò que és expulsat en l’explosió, la resta del material és engolit i passa a formar part d’aquest.

Aquest gas farcit de diferents elements va d’ací cap allà, forma núvols, es mescla amb gas provinent d’explosions d’estrelles properes, i acaba formant noves estrelles. D’aquesta manera, les restes d’una o diverses estrelles —no ho sabem—, es va agrupar en un núvol a partir del qual es va formar el Sol i els seus planetes, entre els quals, la Terra. I és gràcies a això que al nostre planeta hi ha tots els elements necessaris per a la vida. Som fills d’estrelles enormes que vivien en l’entorn de l’espai que ocupa el sistema solar. Després, les condicions ideals donades per les propietats de la nostra estrella i la distància respecte a aquesta del planeta que habitem van fer la resta. La Terra és un lloc meravellós i miraculós, però també és molt petit. És una pedreta a la deriva enmig d’un Univers fosc i infinit, violent i moralment neutre. Si no entenem que aquesta pedreta és la nostra casa, més enllà de les nostres parets, i que l’hem de cuidar, des del primer fins a l’últim, si no ens comprometem en tasques tan senzilles com el reciclatge o l’exigència als nostres governants d’una major cura del nostre entorn, aquest paradís es pot convertir en un infern com Venus, o en un lloc gèlid i sec, com Mart. Tenim a la nostra mà propagar el nostre coneixement, la nostra raó, per l’espai i el temps, o morir com un virus qualsevol, irracional, després de matar estúpidament el cos que ha ocupat.

Manel Perucho és Professor Ajudant Doctor del Departament d’Astronomia i Astrofísica.

Publicat a El Punt Avui, Som fills de les estrelles, 27 de febrer 2012

Imatge de Mark Tiele Westra. La fusione nell’universo: siamo tutti polvere di stelle.

A Saragossa amb Cel Fosc

Cel Fosc

He d’assistir a l’Assamblea anual de l’Associació contra la Contaminació Lumínica, Cel Fosc, a Saragossa. Eixim de matí i, des de Sagunt enfilem la direcció cap a l’Aragó per l’autopista mudéjar. L’antic port del Ragudo ja no existeix i ha deixat pas a una còmoda i ràpida autovia. A l’esquerre, cap al Sud, observem les muntanyes nevades de Javalambre on s’estan construïnt els nous telescopis del CEFCA.A banda i banda, files i files de aero-generadors, molins de vents gegantescos que omplim els perfils de les muntanyes, molts d’ells aturats.

L’arribada a la capital d’Aragó perfecta. Sembla una ciutat acollidora i neta i és fàcil aparcar. La reunió al Centro Cívico “Esquina del Psiquiátrico” ens ajunta a persones conegudes presencialment però sobretot a moltes amb les quals només havia “parlat” per correu electrònic. Tots nosaltres preocupats per mantindre un cel net de contaminació lumínica. Una associació formada per socis unipersonals i associacions que representen, en total, unes 5000 persones.

Si bé la preocupació per la degradació pel cel nocturn va començar pel col·lectiu d’astrònoms aficionats i professionals, ja que, com va dir l’actual president Fernando Jauregui, els astrònoms són com els canaris de la mina, els que estan en primera línea de la lluita contra la contaminació lumínica perquè perden el firmament estrellat.

Però la defensa per un cel negre és també una reinvidicació d’associacions de defensa ambiental que volen que els animals i la flora nocturna, adaptada a viure en la foscor, no es veja amenaçada. Aquests grups, més apegats a la terra que al cel, volen evitar que les luminàries mal instal·lades emeten cap amunt llum artificial que fa brillant el firmament.

Entre molts temes, entre els quals es va fer un repàs a les activitats de l’organització en les diferents comunitats autònomes, també es van nomenar coordinadors territorials. I a mi, per cert, m’ha tocat ser el coordinador de Cel Fosc per a les terres valencianes. Així que si, amables lectors, volem denunciar algun fet flagrant d’excés d’il·luminació pública, ací em teniu per ajudar-vos.

De tornada a casa, ja de nit, no podem observar ni fotografiar com tenia previst, l’espectacular alineació de Júpiter, Venus i la Lluna donat que el cel està completament ennuvolat. Caldrà esperar a la nit d’avui diumenge per tornar-ho a intentar.

Això si, de nit, els imponents molins de vent se’ns fan presents amb les seues llums blanques intermitents que van il·luminant impunement i sense cap sentit les fosques terres d’Aragó. Per a què serveixen les cares, potents, inútils i molestes llums situades dalt de cada aero-generador? Per a evitar el xoc amb avions per una zona sense trànsit aeri?

Passat Terol, cap a l’est i el sud-est les llums llunyanes de Castelló i de València il·luminen l’horitzó. Encara queden 122 quilòmetres per al Cap i Casal i ja tenim a la vista el malbaratament energètic.

Foto: Reunió de Cel Fosc. Enric Marco.

 

Som el poble, no l’enemic

Unes 10.000 persones van prendre ahir el centre de València per a exigir, un dia més, la dimissió de la delegada del Govern, Paula Sánchez de León, per la brutalitat desplegada en dies anteriors per la Policia Nacional, i del cap de la policia Antonio Moreno, que va qualificar els estudiants com ‘l’enemic’

La marxa va partir a les 18.00 hores de l’institut de Lluís Vives cap a la Delegació del Govern. Com havien pactat les entitats de la Comissió Democràtica Cívica, la capçalera la presidien els estudiants amb una pancarta amb el lema “Som el poble, no l’enemic”. Uns quants metres per darrere els representants polítics, sindicals i socials acompanyaven el cartell “Per les llibertats i la democràcia”.

Després d’una hora llarga de marxa, el cap de la manifestació arribava a la Delegació del Govern, on quatre furgonetes de la Policia Nacional i un grapat d’agents custodiaven l’entrada de l’edifici. La cua de la marxa amb prou faenes havia avançat. Els últims van poder arribar quan els primers començaven a marxar-se. Els manifestants corejaven crits contra la delegada del Govern i els policies —que guardaven la posició amb cara de pòquer—, però van quedar de nou en un segon plànol que el que va iniciar les protestes va ser la degeneració de l’educació pública.

Finalment, després de més de tres hores des de l’inici de la mobilització, els manifestants que quedaven es van dispersar quan les furgonetes de la Policia Nacional van començar a replegar. Pel que sembla, alguns d’ells es van encaminar cap a la seu del PP, igual que el dia anterior. I també com el dia anterior, la jornada va acabar de manera pacífica i exemplar malgrat els rumors sobre la presència d’infiltrats d’Espanya 2000 que podien rebentar el caràcter de la marxa.

Així va concloure el segon dia de treva, amb cert sabor dolç en els paladars dels adults, que observaven amb admiració a les generacions que vénen trepitjant fort. Però, també sense aclarir-se cap on condueix aquest despertar, més enllà de la promesa de tornar cada dia fins que Sánchez de León dimitisca. No obstant això, a última hora de la nit s’anunciava la convocatòria per al migdia de hui, a la seu de la Conselleria d’Educació i la resta de delegacions educatives del País Valencià, de noves concentracions contra les retallades en educació. La crida del Sindicat d’Estudiants potser reconduirà les mobilitzacions cap a l’objectiu original.

Text: La Cotorra de la Vall.Som el poble, no l’enemic: La manifestació ahir a València…

Fotos: Enric Marco

Júpiter i Venus al cel de la primavera valenciana

La gent omplia tot el carrer Xàtiva i part del de Marqués de Sotelo, davant de l’IES Lluís Vives i, ben a poc a poc, ja enfilàvem cap al carrer Colón de València. Mentre saludava i parlava amb antigues amistats retrobades, admirava el racó més bonic de la ciutat, l’estació del Nord. I allà dalt, com esguardant la gentada que clamava pels seus drets, els vaig veure: els planetes Júpiter i Venus, en el camí d’una trobada pròxima, dalt de la plaça de bous.I la riuada de gent clamava per la dimissió de la delegada del govern d’Espanya que ha fet despertar a colps la joventut valenciana.

I el deu Júpiter i la deessa Venus ens acompanyen…

Si voleu veure millor

com brillen els planetes, punxeu sobre la foto.Foto: Júpiter i Venus al cel de València, el dia de la manifestació “Som el poble, no l’enemic“. Enric Marco.

 

Observació astronòmica a Tavernes

Casa Cultura

Avui dijous fem una observació nocturna des del centre del poble. Esteu tots invitats. Us pose la nota de premsa de l’ajuntament de Tavernes de la Valldigna.


Aquest dijous 23 de febrer, Tavernes de la Valldigna acull una jornada d’observació astronòmica. Serà a la plaça de la Casa de la Cultura a partir de les 20:00 i fins a les 23:00 hores. Els llums públics de la zona estaran apagats mentre dure el temps d’observació.

La jornada està inclosa dins del actes de la Setmana Muntanyera i Cultural del Centre Excursionista de Tavernes, que està celebrant-se entre els dies 18 al 26 de febrer. La secció fotogràfica del CETV és l’encarregada d’organitzar la jornada d’observació.

Està coordinada pel president del Foto Club del CETV, Enric Marco, que, a més és vicepresident de l’Agrupació Astronòmica de la Safor, entitat que col·labora en la jornada i que durà els seus telescopis més grans per l’observació.

La jornada d’observació es centrarà l’atenció especialment en els planetes Venus, Júpiter i Mart, i és una activitat totalment oberta als veïns que hi vulguen participar, especialment als més menuts.

Aquesta activitat d’observació astronòmica popular s’ha estat realitzant dins de la Setmana Muntanyenca del CETV des de l’any 2009.

Foto: Plaça de la Casa de la Cultura de Tavernes de la Valldigna. Ajuntament.

 

Torna la València de la transició?

Primavera Valenciana

Els fets de la setmana passada em porten als anys de la “Batalla de València” quan manifestar-se per la ciutat era ben perillós.Ara els estudiants de l’IES Lluís Vives, junt amb els d’altres instituts de València i del País Valencià, farts de les retallades a l’educació pública que viuen cada dia, protesten dia rere dia davant del seu centre. Fan el que els permet la Constitució: manifestar-se i expressar la seua opinió. Però la policia és molt dura amb ells i amb puntades de peu, colps al cap, detencions i multes als xiquets i xiquetes fa el que li manen.

Jo no vaig estar allí dijous però tinc testimonis de primera ma que em certifiquen el que va passar i la conclusió que en trac és que han intentat fer-los por i, a través d’ells, ens avisen a tots que no consentiran més protestes i que anem fent-nos a la idea….

Us deixe algunes de les fotos que m’han passat.

 

L’aventura èpica de l’exploració d’un nou món

Curiosity

Ja el tenim ací altra vegada. El planeta Mart torna a ser visible en la primera part de la nit. Si mireu cap a l’est, sota la constel·lació del Lleó, trobarem el punt roig brillant del planeta dedicat al déu de la guerra ja a partir de les 9 de la nit. Però anirà veient-se cada vegada més prompte fins que el 3 de març se situarà just al sud a la mitjanit. Direm llavors que Mart està en oposició al Sol. El planeta, la Terra i el Sol estaran, en aquell moment, en línia recta i, per tant, el nostre planeta i Mart es trobaran a la seua mínima distància.

Mínima, però, no petita, ja que la separació entre ells serà, llavors, d’uns 100 milions de quilòmetres, dues terceres parts de la nostra llunyania al Sol!

Aquesta posició és favorable per a l’observació de Mart amb telescopis. Caldrà tractar d’observar-lo i de descobrir els seus pols congelats o les seues zones fosques, com ara la plana de Syrtis Major.

Els moments de l’oposició marciana també han estat tradicionalment aprofitats per a l’enviament de naus d’exploració de diverses agències espacials, ja que la distància a recórrer és més petita i el consum de combustible és sensiblement menor.

L’oposició d’enguany no havia de ser diferent i així és com l’agència espacial russa i la nord-americana ja hi han enviat enginys, amb diferent sort, però.

La primera a enviar-hi una sonda va ser Roscosmos, l’agència russa, que el 9 de novembre llançà la innovadora missió Phobos-Grunt. El seu objectiu principal era aterrar a la lluna marciana Fobos i retornar a la Terra amb mostres del seu sòl. A més a més, la missió portava un orbitador xinès que, de fet, era la primera missió marciana del gran país d’orient, una estació meteorològica finlandesa i un experiment biològic controvertit en què microorganismes seleccionats eren enviats en el viatge d’anada i tornada de 3 anys per estudiar-ne la resistència a vols espacials de llarga durada.

Tanmateix res d’això no serà possible, ja que el coet propulsor que havia d’impulsar-lo des d’una òrbita baixa terrestre fins a Mart no s’engegà i a hores d’ara, després de donar voltes a la Terra com un satèl·lit qualsevol durant dos mesos, descansa fet miques al fons de l’Oceà Pacífic. Un fracàs de l’astronàutica russa que no reïx a impulsar cap missió planetària des de fa anys, tot i els èxits que aconsegueix a l’hora de pujar grans càrregues en òrbita terrestre.

Pocs dies després de llançar la Phobos-Grunt, la NASA envià a bord d’un coet Atlas V el robot explorador marcià Mars Science Lab, anomenat més familiarment Curiosity, un gran laboratori mòbil amb diversos instruments dissenyats per a estudiar l’atmosfera, el sòl i la possible biosfera marciana.

Ja fa temps que l’agència espacial nord-americana ha apostat per l’exploració marciana amb robots mòbils. Si ja va fer proves reeixides amb el Mars Pathfinder el 1997, l’èxit rotund dels robots Spirit i Opportunity, arribats a Mart el 2004 per a una missió de tres mesos i que han estat funcionant-hi més de 6 anys, ha permès amortitzar la inversió feta. El segon d’aquests encara funciona després de recórrer 20 km a la recerca de les traces geològiques de l’aigua líquida a la superfície marciana.

I és que Mart és un misteri apassionant. Si les primeres exploracions amb el Mariner 9 l’any 1971 descobriren un paisatge desèrtic ple de cràters —però també el que semblaven enigmàtiques conques fluvials—, Spirit i Opportunity han descobert que Mars albergà un oceà d’aigua líquida a la superfície i, per la seua banda, la sonda orbital europea Mars Express detectà l’any 2004 una emissió periòdica de gas metà a l’atmosfera. Molts indicis que el planeta és, encara, un món amb molts enigmes per descobrir.

El robot Curiosity, que ja es troba de camí a Mart, és dues vegades més gran i cinc vegades més pesant que l’Opportunity. La seua grandària, semblant a un cotxe petit, fan que l’aterratge sobre la superfície marciana siga ben complicat. El mètode usat per l’aterratge dels robots anteriors, que era soltar-los a gran altura dins d’una mena d’airbag que va rebotant en la superfície, no és viable. Els enginyers de la NASA, sempre innovant, han inventat un mètode nou, l’anomenat “grua celeste” en la qual baixarà Curiosity penjat d’una grua controlada per retrocoets.

El 6 d’agost d’enguany, si tot va bé, Curiosity es posarà suaument sobre la superfície marciana. Serà llavors que desplegarà la seua antena cap a la Terra i els seus instruments començaran a treballar d’una manera com no s’ha fet abans.

El làser situat al seu pal major vaporitzarà les mostres de roca d’interès fins a una distància de 9 metres i en determinarà la composició a partir de la llum emesa pel material vaporitzat resultant. Podrà classificar minerals, gels i molècules orgàniques sense ni tan sols aproximar-s’hi.

L’obtenció d’imatges o vídeos d’alta resolució es farà amb la càmera també situada al pal major, la Mastcam.

L’experiment SAM (Sample Analysisat Mars) olorarà l’atmosfera marciana per determinar-ne la composició i tractarà de trobar l’origen del metà detectat per l’orbitador Mars Express.

Conèixer l’origen d’aquest metà és fonamental, ja que, per exemple, a la Terra només es coneixen dos mecanismes de producció d’origen natural: a partir de l’activitat volcànica o per causa de l’activitat biològica associada a bacteris. Aquest és, ara per ara, uns dels grans misteris del planeta roig. En va albergar en el passat o encara existeix en el present algun tipus de vida bacteriana?

I totes aquestes anàlisis i exploracions, Curiosity les farà amb l’ajut d’un motor que funciona amb una pila de radioisòtops que permetrà tenir energia elèctrica constant durant tota la missió. D’aquesta manera no dependrà dels panells solars com Spirit i Opportunity, que quedaren algunes vegades sense energia quan s’omplien de pols o venia l’hivern, amb el Sol situant-se cada vegada més prop de l’horitzó. Sort van tenir dels petits tornados marcians que netejaven de tant en tant els panells. L’inconvenient de l’ús d’aquest motor, però, és que deixarem residus nuclears a la superfície marciana quan s’acabe la missió o molt pitjor serà si, per alguna dissort, Curiosity s’estavella contra la superfície en la maniobra de descens.

De moment, el Mars Science Lab viatja tranquil·lament cap a Mart. L’únic instrument que està engegat és el RAD (Radiation Assessment Detector), dissenyat per a mesurar els nivells de radiació en la superfície de Mart. A la darreria de gener una gran tempesta solar, amb l’emissió de partícules energètiques, colpejà la Terra, i també la missió. La mesura de la radiació detectada a bord és molt important per a estimar la radiació a què un astronauta en viatge al planeta roig podria estar exposat.

Aquesta és una missió de la NASA que, amb l’ajuda de les noves xarxes socials, podem seguir dia a dia. Una feina a la qual el català Joan Ayats s’ha dedicat amb passió en el seu bloc Camí de Mart, on està publicant les novetats sobre la missió. Com diu en la presentació del seu bloc: “No vaig poder veure els víkings desembarcar a Amèrica, ni sentir l’emoció de les naus Viking arribant a Mart, però ara, gràcies a les eines 2.0, m’he reservat un seient a primera fila davant de l’ordinador per presenciar quasi en directe aquesta fascinant i arriscada aventura … t’hi apuntes tu també? Des d’aquí l’anirem seguint.”

Potser algú deu pensar si, amb la crisi que vivim, tot això és ara necessari. Però la ciència i la tecnologia usades en la missió seran, algun dia, d’aplicació per a tota la humanitat. Ja aprofitem molt de material d’ús quotidià resultat de la investigació espacial. Recordem que els nous sistemes de videovigilància, els rellotges digitals, les mantes tèrmiques, els equipaments dels bombers, les sabatilles d’esport, les raquetes de tennis, els sensors de foc, les pantalles de plasma, etc, són tots resultat de la recerca en ciència de l’espai.

Però mentre això arriba i podem gaudir de les innovacions de la missió, quedem-nos amb l’aventura èpica de l’exploració d’un nou món i pensem que la humanitat, malgrat tot, sempre ha estat capaç de sortir-se’n, per ara, dels grans problemes que l’afecten.

Enric Marco, Departament d’Astronomia i Astrofísica, Universitat de València

Publicat al Punt Avui. L’aventura èpica de l’exploració d’un nou món, 17 febrer 2012

Foto: Vehicle explorador Curiosity a Mart. Foto: NASA/JPL-Caltech.

 

L’exposició sobre el Parc Natural del Túria a Vilamarxant

L’exposició itinerant «La Universitat de València i els seus entorns naturals: El Parc Natural del Túria», promoguda pel Vicerectorat de Participació i Projecció Territorial de la Universitat de València, continua amb la seua labor divulgativa pels municipis integrants del Parc Natural. Aquest dilluns 13 de febrer s’ha presentat a les noves instal·lacions de l’Oficina Tècnica del Parc a Vilamarxant.La casa de fusta on es troba l’Oficina es troba just a la llera del riu. L’aigua baixava clara i el sol a penes escalfava un fred dia d’hivern. Note que l’entorn ha de millorar però s’ha tingut cura del camí fins al poble. Els llums estan a ran de terra i no contaminen.

Els panells que ja vam presentar en Paterna ara es troben en la sala d’exposicions de l’Oficina. Diverses personalitats han vingut a parlar de les actuacions que s’estan fent sobre el Parc. Allí estava el vicerector de Participació i Projecció Territorial Jorge Hermosilla, el tinent d’alcalde de Riba-roja, el director del Parc i finalment arribà l’alcalde de Vilamarxant, Vicente Betoret.

El vicerector feu veure les possibilitats dels diferents grups d’investigació de la Universitat, mentre l’alcalde agraïa la visita i es comprometia a col·laborar amb la Universitat. El comisari de l’exposició, Ángel Morales, feu un discurs que pot llegir-se en el bloc de la Coordinadora dels Boscos del Túria.

Àngel Morales recordà també que aquest any 2012 es complirà el 5è aniversari de la declaració del Parc i aquesta exposició és un excel·lent aparador dels valors del Parc als ciutadants. I desitjà que valoren la necessitat de protegir i mantenir aquest espai per a les generacions futures.

Fotos: a) El comissari de l’exposició mostrant el pòster de contaminació lumínica. b) El grup de visitants amb les autoritats davant de l’Oficina del Parc. Enric Marco.

 

Mallorca des de l’espai

Era el dia de l’aniversari de l’entrada de Jaume I a Palma, el passat 31 de desembre, diada de Mallorca, i mentrestant l’Estació Espacial Internacional passava per dalt de l’illa. Un dels membres de l’expedició 30, que actualment encara fa una òrbita cada 90 minuts al voltant de la Terra fins el pròxim 30 d’abril, apuntà la seua càmera Nikon D2X cap a baix i allí estava la meua illa més estimada.

La imatge original en brut i sense tractar és part de la col·lecció d’imatges de la NASA, Gateway to Astronaut Photography of Earth, i des d’aquest enllaç es pot baixar a diferents resolucions. Són lliures per a ús científic i per al públic en general

Ara la imatge de l’ISS ha estat tractada, retallada i millorada per a augmentar-ne el contrast i, a més a més, s’han eliminat les distorsions i els defectes causats per la lent. És el resultat del treball de l’ISS Crew Earth Observations experiment i de l’Image Science & Analysis Laboratory del Johnson Space Center.

Es poden veure totes les ciutats, les carreteres, la Dragonera, el Parc Natural de l’Arxiplèlag de Cabrera.

La NASA sempre ha lliurat el seu material de manera gratuïta als seus ciutadans i a tots els habitants de la Terra, amb la idea d’ajudar a tots els camps de la ciència i a la gent en particular.

La imatge restaurada i els seus comentaris es poden trobar a la pàgina de l’Earth Observatory, dedicada a l’observació del nostre planeta i a la qual estic subscrit.

Us pose, traduït al català, el que han posat al peu de pàgina de la foto:

Les Illes Balears són un arxipèlag situat en la Mar Mediterrània al sud-est d’Espanya. El català – la llengua nativa i l’espanyol són els idiomes oficials. Les illes són una comunitat autònoma i província d’Espanya, que es troba a mig camí entre la costa sud-est d’Espanya i de la costa nord d’Algèria.

Aquesta fotografia de l’astronauta des de l’Estació Espacial Internacional posa en relleu la gran illa de Mallorca (també conegut com Mallorca, en espanyol), on es troba la capital provincial de Palma. Igual que les altres Illes Balears, Mallorca és una destinació turística popular per als europeus, amb el turisme que constitueix una part important de l’economia de l’illa. Els 5.400 quilòmetres quadrats de l’illa ofereixen moltes oportunitats de lleure, amb les regions muntanyenques al llarg de la costa nord-oest i del terç oriental. La regió central de Mallorca inclou terres agrícoles (de color marró clar i verd, al centre de la imatge), zones de boscos i corredors (de color verd fosc, al centre de la imatge), i els centres urbans (en gris). El busseig és una activitat molt popular per a aquells que visiten les platges de la costa.

A més de Mallorca, les altres illes principals de l’arxipèlag són Eivissa, Formentera i Menorca. La petita illa de Cabrera cap al sud-oest (a la dreta de la imatge inferior) acull el Parc Nacional de l’Arxipèlag de Cabrera.

Imatge: Mallorca, des de l’Estació Espacial Internacional, el 31 de desembre de 2011. Majorca, Spain, Image of the Day. Earth Observatory.

Està boja la nostra espècie? L’ús de l’energia nuclear

L’energia nuclear ha estat un mal negoci per a la humanitat. Tant si l’ús és civil (centrals nuclears) com militar (armes) els elements radioactius alliberats al medi ambient comprometen la vida en el nostre planeta. Serem els destructors de la nostra espècie?De tot això ens parla Vicent Martínez Sancho a l’obra L’ús de l’energia nuclear (Homo sàpiens?) que ha estat publicada per Edicions del Bullent.

Vicent Martínez Sancho ha estat professor de Física a la Universitat de València durant quaranta anys. Però a banda d’ensenyar com funciona el món, s’ha preocupat també per la societat on viu. Per això ha estat un dels fundadors de Nacionalistes de la Valldigna. I també ha estat lligat des de sempre a Acció Cultural del País Valencià des del seu naixement i en fou president una pila d’anys. A banda de tot això, vaja per endavant, que ha estat un del meus millors professors de física a la facultat. En català ens ensenyà que el món físic pot entendre’s i com construir equacions que ens el determinen. Per tot això, li tinc molt de respecte i estima.

Si, a més a més, lliguem el seu compromís cívic i la seua passió per la ciència podrem entendre la seua preocupació per les conseqüències de l’ús de l’energia nuclear, tant en la seua vessant civil (centrals nuclears) com militar (armes de destrucció massiva).

Fruit d’aquest interés ha estat la seua darrera obra L’ús de l’energia nuclear (Homo sàpiens?) que ha estat publicada per Edicions del Bullent.

Contava el professor Vicent Martinez Sancho, en la seua presentació al Casal Jaume I de Gandia, que el problema del canvi climàtic és ben real i ben greu segons l’informe del 2007 del Pannell Internacional (IPCC). L’excés de diòxid de carboni és d’origen antròpic (humà) i, si no s’atura aquesta tendència, el 80% de les espècies pot desaparéixer. L’única solució al canvi global, diu l’informe, és substituir les fonts d’energia fòssil per fonts no contaminants com ara les renovables, la nuclear o fer aparells de captació de CO2.

En aquest informe s’han basat els membres del lobby espanyol de nuclears (Foro Nuclear) per publicitar la bondat de les centrals nuclears argumentant que no emeten diòxid de carboni a l’atmosfera. Són industries netes, diuen. Tanmateix Martinez Sancho ens féu veure que aquesta innocuïtat és una fal·làcia, ja que el procés d’extracció del combustible nuclear, des de la mina de pechblenda a l’Àfrica, fins a l’obtenció de l’isòtop d’urani 235, útil per a la central nuclear, és llarg i costós i emet grans quantitat de gasos d’efecte hivernacle. Només cal pensar en el moviment d’enormes quantitats de roques, en la utilització de maquinària pesant que funciona amb combustible fòssil, el seu transport, el seu enriquiment, etc…

El professor ens parlà de l’ús de l’energia nuclear com un drama en tres actes:

  1. L’enriquiment, o concentració de l’isòtop d’ 235U, útil per a les centrals.
  2. La generació d’energia elèctrica a la central nuclear.
  3. El problema dels residus.

Ens detallà cadascun d’aquests punts que podeu llegir en el llibre. Ací us parlaré una mica del tercer problema: què fem dels residus?

En el nucli del reactor l’energia s’aconsegueix bombardejant amb neutrons l’urani (235U) tal com ja vaig explicar a l’apunt dedicat a l’accident nuclear de Fukushima. Aquest urani s’anirà trencant (o fissionant) pel xoc dels neutrons en trossos, elements químics més petits que són, al seu torn, radioactius. És a dir, són emissors de partícules energètiques enormement perilloses per a la vida.

En general aquests elements resultants no són vàlids per a la producció d’energia i s’han de retirar de la pila de combustible nuclear. Són els residus nuclears. Alguns es desintegren en poques hores o dies transformant-se en elements estables no radioactius. D’altres, però, triguen anys, o fins i tot milers d’anys, en deixar de ser perillosos. El seu emmagatzematge és, per tant, problemàtic ja que s’han de guardar en un lloc tancat, estanc, a prova de terratrèmols, tsunamis o d’atacs terroristes durant milers d’anys. I qui ens assegura que això és possible? Deixem una herència als nostres fills que no es pot desactivar, i als fills del nostres fills i molt més enllà.

L’elecció de Villar de Cañas com a seu del magatzem de residus nuclears (ATC) només és una ubicació per a 60 anys. Dos problemes se’ns plantegen. Primerament deixem el problema per a les generacions futures ja que els que han pres la decisió ja no hi seran en passar aquests anys i després, què farem passat el temps establert amb els residus?

Una cosa està clara, va dir Martinez Sancho, el canvi climàtic pot ser un desastre però la vida no desapareixerà. Tanmateix la radioactivitat afecta l’ADN de les cèl·lules, causa mutacions i la mort. La vida al nostre planeta està, doncs, clarament compromesa amb l’ús de l’energia nuclear.

El professor detallà els accidents més importants de les centrals nuclears, com el de Three Mile Island, el de Txernòbil o el de Fukushima. Tots han deixat una zona inhabitable al seu voltant, contaminada durant anys per elements radioactius. Isòtops radioactius com l’estronci (90Sr) que pot substituir el calci del nostres ossos, el iode (129I) que pot substituir el iode de la nostra tiroide, o el cesi (137Cs) que substitueix el potasi. Tots aquests són productes normals de la fissió nuclear de l’urani a les centrals i un accident greu allibera al medi ambient aquests productes.

Per a la humanitat l’ús de l’energia nuclear ha estat un mal negoci. Si ja vam començar amb  l’alliberament explosiu d’energia en les bombes d’Hiroshima i Nagasaki, l’ús pacífic de l’energia nuclear ha resultat ser una bona enganyifa, ja que ni les centrals han resultat segures ni s’ha sabut solucionar el problema dels residus, ajornant-lo per a les generacions futures.

La presentació del llibre acabà amb una referència a les proves atòmiques a Moruroa (Polinèsia francesa) que han deixat un depòsit de 5 quilògrams de plutoni al vas coral·lí. I amb un gram, ben repartit, n’hi ha prou per fer desaparéixer la població de la Terra.

Som conscients del desastre nuclear que hem causat i que hem deixat per als nostres fills? Vertaderament som Homo Sàpiens?

Fotos: Presentació del llibre al Casal Jaume I de Gandia. Enric Marco.