“Veles e vents” fins a Mercuri

Us pose, traduït, l’article sobre el cràter Ausiàs March de Mercuri que Rafael Montaner ha publicat avui en el Levante. Està bé, amb infografies i informació nova sobre el tema. Però, per altra part, ha oblidat parlar de Carles Duarte, el poeta que “descobrí” el tema del cràter mercurià i obvia la primera publicació sobre el tema al Quadern d’El País i l’entrevista que va fer Vilaweb a David Morrison. Pose l’enllaç a l’article original de la web de Levante. Adjunte l’article original en pdf.


“Veles e vents” fins a Mercuri.

Rafael Montaner, València.

Quan Ausiàs March implorava a “Veles e vents” que es compliren els seus desitjos, poc s’imaginava que aquell viatge d’amor el duria a 91,7 milions de quilòmetres de la Terra. Un cràter de Mercuri, el planeta més pròxim al Sol, llueix des del 1979, el nom del poeta valencià més universal.

Ausiàs March, el poeta valencià més universal, ho és també en el sentit literal d’aquest adjectiu. La ploma més celebre de les lletres del Segle d’Or valencià té un petit buit en l’Univers, ja que el poeta de la Safor dóna nom a un cràter de Mercuri que amb una superfície de 5447 km2 és quasi tan gran com la província d’Alacant. L’autor de “Veles e vents” forma part de l’Olimp de grans genis de la literatura i l’art amb què el 1979 la Unió Astronòmica Internacional (IAU) “batejà” 297 cràters del planeta més pròxim al Sol.

Encara que fa més de tres décades que el falconer major d’Alfons V el Magnànim orbita al voltant de l’astre rei, aquest fet ha passat quasi desapercebut per als astrònoms valencians. El primer a qui li cridà l’atenció el topònim mercurial dedicat a March va ser a Ángel Ferrer, coordinador de la Secció Planetària de l’Agrupació Astronòmica de la Safor (AAS), que donà a conéixer la bona nova amb el comentari “¡¡¡Sí… és ell!!!” en un article sobre Mercuri publicat el 1998 en Huygens, la revista de la AAS.

Tanmateix Ferrer no es preguntà qui estava darrere d’aquest salt de 91,7 milions de quilòmetres que ha catapultat al literat valencià des de la Terra a Mercuri. Aquest interrogant l’acaba de resoldre Enric Marco, investigador del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València, i autor de “Pols d’estels”, el bloc d’astronomia en valencià més seguit amb 300 entrades diàries.

La NASA, l’agència espacial nord-americana, que actualment té la sonda “Messenger” orbitant al voltant de Mercuri no deixa dubtes del fet que el senyor de Beniarjó, Pardines i Vernissa ho és també d’un tros de Mercuri. Així, en la imatge que aquesta missió no tripulada va fer el 4 de maig del cràter March diu: “named for the 15th century Valencian poet (anomenat així pel poeta valencià del segle XV) Ausiàs March“.

De Mariner 10 a Messenger

Però la història arranca molt abans, el 3 de novembre de 1973, quan alçà el vol des de Cap Cañaveral la sonda “Mariner 10” cap al planeta més interior del Sistema Solar. Fins aleshores, aquesta mole rocosa amb aspecte similar a la Lluna – el seu diàmetre és de 4879,4 km – era una perfecta desconeguda. La seua observació des de la Terra “és molt difícil, només un petit disc, amb fases com la Lluna i unes poques ombres en la seua cara il·luminada“, escriu Ferrer. Mariner 10 acabà amb aquella foscor en enviar 10000 imatges del 45% de la superfície mercurial, descobrint una escorça clivellada de cràters, producte de l’impacte d’enormes meteorits. Un treball que remata ara Messenger fotografiant tot el planeta.

Mercuri, l’Hermes grec, era el déu romà de comerciants i de lladres, però també també de literats i poetes -conta Marco- d’ací que la IAU volguera immortalitzar pintors, escriptors, músics i poetes en la toponímia mercurial“.

La comissió internacional encarregada de “batejar” els cràters estava dirigida per l’astrofísic dels EUA David Morrison, científic emèrit de la NASA i ara director del Centre Carl Sagan per a l’Estudi de la Vida en L’Univers, del SETI Institute, “una organització privada dedicada a investigar l’existència de vida extraterrestre intel·ligent“, apunta Marco. Morrison, a més a més, va ser el primer doctorand de Carl Sagan, el cèlebre astrònom de la sèrie televisiva “Cosmos“.

La comissió internacional trigà menys de 12 mesos en elegir els “herois de la cultura” que haurien de donar nom a la geologia de Mercuri. Segons contà Morrison a la revista digital novaiorquesa “Cabinet” el 2007, l’objectiu del grup que dirigí va ser crear “un banc de noms amb àmplia representació internacional“. Jennifer S. Blue, responsable de la nomenclatura planetària del Centre de Ciència Astrogeològica del Servei de Geologia dels Estats Units, front a una pregunta de Marco sobre la raó de l’elecció de March, respon que “Morrison creu que va ser un suggeriment seu. El doctor diu: “Volia estar segur que els escriptors catalans, així com els castellans, estigueren representats entre els cràters de Mercuri“.

Ausiàs March és l’únic escriptor del nostre àmbit linguístic present en l’espai. El seu cràter està en l’anell muntanyós de Caloris, un gegantesc forat de 1300 km de diàmetre, la grandària del qual és 2,6 vegades la d’Espanya. Ferrer relata que Caloris “Va ser causat per l’impacte d’un meteorit de 100 km de diàmetre fa 3600 milions d’anys. L’impacte va ser tan violent que la seua ona sísmica badà la cara oposada del planeta“.

Article “Veles e vents” hasta Mercurio. Rafael Montaner, Diumenge, 30 d’octubre 2011.

Foto: Ausiàs March de José Rausell en Gandia. Autor: Emili Selfa Fort

La Lluna canvia de grandària

Lluna grandària

Qué us pensàveu? Que la Lluna es veia sempre igual? Observeu atentament la fotografia adjunta. Punxeu sobre ella per fer-la gran. Dues llunes observades en dos dies diferents d’enguany.

La grandària és ben diferent. I és que cal recordar que la Lluna fa una òrbita el·líptica al voltant de la Terra i, per tant, hi ha un lloc en que està més prop, punt anomenat perigeu i un altre lloc en que la Lluna es troba més lluny de nosaltres, punt anomenat apogeu. I això passa cada òrbita (mes sideral) de la Lluna que dura 27.3 dies. El problema és que en general aquests punts no coincideixen amb una Lluna totalment il·luminada, sinó amb quart minvant o creixent o qualsevol altra fase. I, d’aquesta manera, no es poden comparar bé les mides de la Lluna. Només en la fase de plena podem comparar-les bé.

Enguany, però, hem tingut la sort que el perigeu va coincidir amb la Lluna plena del passat 20 de març i l’apogeu ha coincidit amb la Lluna plena del 12 d’octubre. Evidentment no són el perigeu i l’apogeu de la mateix òrbita.

La diferència de distància en quilòmetres és d’uns 50000 km. I la diferència de grandària és ben apreciable. Pensant-ho bé i observant les imatges no acabe d’entendre com els antics no ho tingueren en compte i s’entestaren en imposar una òrbita circular a la Lluna. I, és que la idea de la perfecció de l’esfera i de la circumferència va pesar molt en l’astronomia antiga fins que Kepler descobrí la el·lipticitat de les òrbites planetàries amb els vint anys d’observacions de Mart del seu mestre Tycho Brahe.

I, a més a més, com a valor afegit, a les fotos, s’aprecia clarament el fenomen de libració en latitud pel qual la Lluna fa oscil·lacions de nord a sud. El cràter Tycho, ben visible a la part inferior de la Lluna, prop de la zona polar sud lunar, envoltat d’irradiacions, ha canviat de lloc d’una imatge a l’altra.

I és que la Lluna té molt de misteri i de poesia.

Imatge: La Lluna plena el 20 de març i el 12 d’octubre. Punxeu sobre la foto per veure-la més gran… Autor: Enric Marco.

Amb els Amics dels Clàssics

Cada generació té l’obligació de llegir i revisar els clàssics. I com canvien els sistemes de valor, cada generació llig de manera diferent. I cal professionals que conjuguen la saviesa i la senzillesa per arribar al públic d’aquesta generació“. Així va començar el seu parlament el medievalista Ferran Garcia-Oliver en la presentació i lectura poètica dels dos primers volums de la nova col·lecció Tast de Clàssics de l’editorial Barcino: Jordi de Sant Jordi. Poesia, en versió de Carles Duarte i Ausiàs March. Una tria, en versió de Josep Piera.L’acte, que se celebrà el passat dijous 13, a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, ben a prop de la Llotja medieval, va ser presentat per Eliseu Climent, president d’Acció Cultural, amb la participació del catedràtic de filologia catalana Albert Hauf i dels poetes Carles Duarte i Josep Piera, a part de l’historiador citat més amunt.

Minuts abans de començar l’acte vaig saludar Carles Duarte, a qui no coneixia encara personalment, i amb el qual he compartit, durant els últims mesos, l’aventura per conéixer el perquè de la denominació del cràter Ausiàs March de Mercuri.

Eliseu Climent presentà l’acte i cedí la paraula a Carles Duarte, editor de Barcino que, seguint l’antiga tradició i el sentit de l’editorial, posa a l’abast del lector d’avui el Tast dels clàssics per mostrar-nos sobretot la gran literatura.

Albert Hauf recordà que la poesia és l’art de crear bellesa per la paraula.

Jordi de Sant Jordi, que únicament va escriure divuit poemes, fou més fidel a la tradició trobadoresca que el seu coetani Ausiàs March i va ser elogiat pel Marqués de Santillana en la seua obra “La coronación de Mossen Jordi de Sant Jordi“. El poeta castellà, referint-se a Jordi de Sant Jordi diu: “el qual ciertamente compuso asaz fermosas cosas, las quales él mesmo asonava, cá fué músico excelente.” No debades el coneixia personalment en haver conviscut a la cort del Magnànim.

Es féu esment de Josep M. de Casacuberta per fundar l’editorial Barcino, allà per l’any 1924 i de la col·lecció “Els Nostres Clàssics” que el 1925, mamprengué la publicació sistemàtica dels clàssics medievals catalans.

Ferran Garcia Oliver recordà també el polític Nicolau d’Olwer, el qual digué que si no podem reconstruir el Partenó amb marbre tampoc cal fer-ho amb guix. De la mateixa manera, si els nostres clàssics no els podem llegir en l’original cal adaptar-los a la llengua actual per poder llegir-los, però amb rigor.

Més endavant l’historiador es qüestionà si les biografies personals dels autors són importants o no a l’hora de valorar i estudiar la seua obra. Per suposat que ho són, conclogué. Jordi de Sant Jordi i Ausiàs March, dues vides parel·leles, dos cavallers servint el mateix rei. Tanmateix amb unes trajectòries tan diferents.

A Sant Jordi se li estroncà la vida en plena joventud, mentre que March visqué una vida desgraciada. La vida del cavaller Sant Jordi és un misteri. Ens sobta un fet essencial de la seua biografia: és fill d’un moro captiu, segurament un esclau de Granada batejat. El poeta és, doncs, fill del no res, però arriba al més alt, a ser el cambrer del rei, el que coneix totes les intimitats i defectes del sobirà.

Això era així -diu Garcia Oliver- ja que a la València de principis del XV tot era possible. Era una València oberta. Això 50 o 60 anys més tard seria impensable en arribar la inquisició amb els reis catòlics.

Ausiàs March, per contra, ho té tot a favor, però és un potrós, com diem a la Safor, un neguitós. Als trenta anys, després de lluitar i navegar amb el rei per la Mediterrània, rebutja el camí d’ascensió. Considera que no és el seu camí. És premiat amb el càrrec de falconer però era gandul en la feina. Només té el cap en les dones, té el cap ple de pardals. La seua vida fou desgraciada. Per començar, fins i tot no estava destinat a nàixer. Però el seu germà major, Joan March, mor a Terra Santa quan Pere March, son pare, ja té seixanta anys. Per això ell i la dona han de tindre un nou hereu. El pare mor a Balaguer amb un Ausiàs de 12 anys.

Les dues esposes d’Ausiàs moren aviat i el testament també va ser tema de conflicte amb els cosins March de Barcelona.

Clar que serveixen les biografies per entendre Jordi de Sant Jordi i Ausiàs
March! Ai, si no s’hagueren perdut els documents privats del poeta de Gandia! Haguérem fet meravelles.
” I, alçant els braços al cel l’historiador digué: “Pregue al Nostre Senyor tenir el llibre de comptes! I si haguera comprat un llibre…!

Sant Jordi es nota que és fill d’un convers per les múltiples referències a
Déu en la seua obra. Això pesa molt. Fins i tot a la germana no la deixen entrar al Monestir de la Saïdia.

Per acabar es van llegir algunes poemes de les obres presentades. Carles Duarte, com a adaptador de Sant Jordi, llegí fragments del poema dels Enuigs, del conegudíssim Desert d’amics i del sorprenent Tots jorns aprench i desaprench ensemps.

Josep Piera començà dient que a un poeta només l’entén un poeta. Els altres
l’interpreten. Respecte a Ausiàs March, cada època l’ha llegit de manera diferent: simbol de la pàtria, de l’amor, … El que impacta és que un text de fa 600 anys, gràcies a la bellesa que té ens diu encara coses.

Piera reconegué que portava quaranta anys llegint-lo i que no l’havia llegit mai igual. Respecte a la seua adaptació al català modern digué que no havia fet com Fuster que va prosificar March. Ell ha adaptat els versos conservant la rima.

Jo sóc aquest que em dic Ausiàs March“, diu el poeta. Segons Piera, ell es posa com a model. Això forma part de l’extraordinària modernitat de March. I és una llàstima que la literatura catalana no siga reconeguda arreu. (Això no és realment cert com es pot veure ací, pense jo.).

Finalment Piera recità, entre altres, els poemes: Així com cell, Com aquell que està prop de la mort, Com el malalt que fa temps que jau.

I per acabar demanà canviar els noms dels Cants de mort per Cants de dol i els Cants d’amor per Cants de desig o de voler.

L’acte acabà passades les 21 hores sense temps de fer una roda de preguntes del públic que, en multitud, ocupava tota la sala de conferències de l’Octubre.

Imatges: Enric Marco.

La ‘troballa’ del cràter d’Ausiàs March ha de fer-nos pujar l’autoestima’

Els periodistes de Vilaweb han parlat finalment amb l’astrofísic David Morrison. El grup d’experts que ell va coordinar va fer la proposta del nom d’Ausiàs March per a un cràter de Mercuri a finals dels anys 70. I per a Vilaweb he escrit aquesta opinió contundent que ha aparegut avui a la portada del diari.


Enric Marco: ‘La ‘troballa’ del cràter d’Ausiàs March ha de fer-nos pujar l’autoestima

L’astrònom valora que el poeta de Gandia fos reconegut per la NASA posant un nom en un cràter de Mercuri

Quan em vaig assabentar de l’existència d’un cràter a Mercuri dedicat a l’escriptor més conegut i important de la nostra cultura vaig quedar perplex. Com podia ser que jo no m’haguera assabentat, i encara més estrany que no ho sabera ningú del meu entorn del mon acadèmic i cultural, tant de València o Palma com de Barcelona?

Després, reflexionant vaig veure que podria ser normal que fóra així. Els castellans segur que tampoc saben que a Mercuri hi ha un cràter anomenat Cervantes però no passa res. Consideren que això és normal, una cultura d’estat camina sola. És el que toca.

I ara ens ha passat el mateix. No ens adonem que la nostra cultura pot passejar-se tranquil·lament pel món com fan les altres cultures amb més parlants. Els nostres escriptors, pintors, músics, científics són perfectament exportables. Això de manera conscient ho sabem, encara que inconscientment tenim dubtes encara.

Doncs no. Que el cràter March estiga ben a prop del cràter Zola o del Shakespeare és una metàfora que el nostre país està avançant i ja està al nivell d’altres cultures més conegudes del món com la francesa o l’anglesa.

D’altra part el fet del cràter implica una relació clara entre ciència i cultura. Jo sempre he defensat que la ciència no és més que una part de la cultura dels humans, amb què tractem d’esbrinar com funciona el món i l’univers.

Una ciència forta aquí que és conscient de les seues arrels i del poble al qual vol servir. Igual que la literatura, la ciència al nostre país ja es troba molt amunt en els rànquings internacionals. I si abans nosaltres havíem de viatjar a fora per fer la tesi, fer una estada post-doctoral o investigar, ja són molts els científics estrangers que vénen a fer la seua investigació al nostres laboratoris. L’intercanvi va normalitzant-se.

Fet i fet la “troballa” del cràter dedicat al poeta de Gandia ens ha de fer reflexionar i fer-nos pujar l’autoestima, ara que rebem per totes bandes. Som com els altres, ni millors ni, per descomptat, pitjors. I per això mateix hem de demanar el mateix tracte que els altres.

Enric Marco
Astrònom, Departament d’Astronomia i Astrofísica, Universitat de València i autor del bloc de +VilaWeb Pols d’estels.

Ausiàs March, de Gandia a Mercuri

Finalment els periodistes de Vilaweb han aconseguit el que jo no vaig ser capaç de fer, parlar amb David Morrison, astrofísic de la NASA i preguntar-li el perquè de posar-li el nom del poeta de Gandia a un cràter de Mercuri. Va ser assabentar-se de la “troballa” i ràpidament el van cridar al seu despatx del SETI, a Califòrnia.

Us deixe ací l’article que apareix avui a la primera plana de Vilaweb. Gràcies a vosaltres, amics.


Al final del setembre proppassat el periodista Xavier Aliaga va signar un article al Quadern del País parlant del bateig d’un dels principals cràters de Mercuri, de setanta quilòmetres de diàmetre, amb el nom del poeta Ausiàs March.
Aliaga hi explicava que el mes d’abril d’enguany el president de la Fundació Lluís Carulla, Carles Duarte, s’havia adonat casualment d’aquesta circumstància i que n’havia parlat amb Enric Marco, del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València i autor del bloc Pols d’estels. Cercant a l’hemeroteca i a internet van arribar a una data, el 1979, i a un nom, l’astrofísic nord-americà David Morrison. Hi hem parlat i ens ha explicat com va ser tot plegat. David Morrison, ex-alt càrrec d’uns quants departaments de la NASA i director del Carl Sagan Center for Study of Life in the Universe del SETI Institute, explica que era el responsable del grup de treball sobre la nomenclatura del sistema solar a la Unió Astronòmica Internacional quan la sonda Mariner 10 de la NASA va obtenir les primeres fotografies bones de la superfície de Mercuri, entre el 1974 i el 1975. ‘La principal categoria d’elements orogràfics a què calia posar nom a Mercuri eren els cràters d’impactes de meteorit. Vam considerar tot un ventall de possibilitats per als noms, des de grans astrònoms fins a ocells. Als mapes de la Lluna i de Mart s’homenatja astrònoms i científics, i vaig defensar de trencar aquella tradició i batejar els principals cràters de Mercuri amb personatges del món de les arts i la literatura: autors, pintors, escultors, poetes, arquitectes, etc.
D’aquest àmbit concret, matisa Morrison, el grup de treball que dirigia no en tenia prou coneixement, ‘sobretot des d’una perspectiva mundial’: ‘Per això vam consultar obres de referència i investigadors d’universitats per a elaborar una possible llista de noms.‘EL 1979 el grup dirigit per Morrison va aprovar la incorporació del nom d’Ausiàs March a la llista, però no li ve al cap a proposta de qui: ‘No recordo qui va suggerir Ausiàs March, però tots al grup vam reconèixer que seria una bona proposta, com a escriptor capdavanter en llengua catalana.‘A banda el poeta de Gandia, repassant la llista de cràters de Mercuri també es pot trobar el nom d’un altre artista del nostre país de renom internacional: el del pintor Salvador Dalí.

El cel d’octubre de 2011

Octubre 2011

La tardor ha arribat finalment encara que l’oratge es mantinga encara estiuenc. I això continuarà mentre l’anticicló es quede clavat sobre la península ibèrica. I no pensa, de moment, moure’s.

Durant aquest mes, la possibilitat d’observació dels planetes va millorant de dia en dia. Si ara mateix Júpiter és l’únic planeta que s’ho valga observar-lo, Venus començarà a despuntar per l’oest a la posta de Sol i Mercuri, tímidament, l’acompanyarà.

Júpiter, amb les seues bandes de núvols i els seus satèl·lits, és el rei de la nit i l’objectiu fàcil per als aficionats a la fotografia astronòmica. Les seues condicions d’observació aniran millorant de dia en dia. Júpiter ja es troba bastant alt a finals d’octubre. Precisament el dia 28 d’octubre, en la constel·lació d’Àries, es trobarà en oposició, que vol dir que el planeta gegant es trobarà a la distància més curta a la Terra. Serà llavors quan brillarà més i la seua grandària mirant-lo pel telescopi serà major. Observeu-lo al voltant d’aquest dia i no us decebrà.

Per trobar-lo al cel és molt fàcil. Ara mateix és l’astre més brillant de la nit (llevat de la Lluna). Tanmateix una Lluna quasi plena es trobarà en les seues proximitats entre les nits del 12 al 14 d’octubre.

Després de molts mesos Venus torna a ser visible al crepuscle. Va passar per darrere del Sol en agost i ara ja en octubre, reapareix prop de l’horitzó oest. Mireu uns minuts després de la posta del Sol i sereu capaços de trobar el planeta de la deessa de la bellesa. Mentre van passant els dies Venus anirà guanyant altura i separant-se del Sol i farà més fàcil la seua observació.

A parir dels últims dies d’octubre Mercuri s’acostarà a Venus, l’estel del vespre. La seua lluminositat serà sempre menor que aquest, i per això trobar abans el planeta Venus ens facilitarà molt trobar el primer planeta del sistema solar.

I per a les fotos boniques no us perdeu la presència del creixent de Lluna junt a Venus i Mercuri el vespre del 28 d’octubre. Un interessant trio fotogènic.

Mart es veu a la matinada. Una vegada passat sobre el cúmul M44 de Cancer l’1 d’octubre, ara es dirigeix cap a l’estrella Spica, alfa de Virgo, a la que arribarà el dia 8 de novembre. Ja en parlarem. El dia 21 i 22 d’octubre la Lluna hi passarà ben a prop de la seua posició al cel.

Les fases lunars seran les següents: Quart creixent el 4 d’octubre, plena el 12, quart minvant el 20 mentre que el 26 d’octubre tindrem lluna nova.

Com ja vaig contar a l’apunt del cel de març passat, el dia 20 de març era lluna plena i el nostre satèl·lit es trobava al perigeu, el punt més pròxim en la seua òrbita al voltant de la Terra.

Ara la Lluna estarà en l’apogeu, el punt més allunyat, i, a més a més, en fase de lluna plena el pròxim dia 12 d’octubre. Serà el moment de mínima grandària de la Lluna.

Si el passat 20 de març li vam fer una foto a la Lluna i ara, el 12 d’octubre li’n fem una altra, llavors podrem comparar-les. Heu d’usar la mateixa càmera (sense canviar d’objectiu, ni focal, eh!). Ja us mostraré les dues fotos juntes.

Ah! el pròxim dissabte 29 d’octubre caldrà canviar l’hora. Entrarem en l’horari d’hivern.

Imatge: Comparació entre la Terra, la taca roja i Júpiter. De Vikipèdia.

 

Avui, tempesta de meteors

Mars-Comet-NASA

Us pose (traduït) el que va publicar ahir Levante i altres diaris de la cadena (La Província, diario de Las Palmas, La Opinión de Málaga) sobre la tempesta de les Dracònides d’aquesta nit de la qual ja vaig parlar a principis de setmana. És una bona oportunitat ja que es veurà en fer-se fosc fins la mitjanit i encara quedarà temps per eixir de festa si es tenen ganes i ànims…

 


Guarde’s els seus desitjos per a aquesta nit, perquè es va a fartar de demanar coses al cel. La NASA estima que la pluja de meteors de les Dracònides d’avui siga una tempesta amb fins a 750 estrelles fugaces per hora.

RAFEL MONTANER, Levante, 7 d’octubre 2011

Aquesta nit l’espectacle estarà en el cel. Aqueixos focs artificials celestes que són les estrelles fugaces donaran la campanada aquest dissabte 8 d’octubre, ja que els astrònoms estimen que les Dracònides d’enguany més que una pluja de meteors seran una autèntica tempesta amb fins a 750 estrelles fugaces per hora. Aquest esdeveniment sensacional, si els núvols no ho oculten, serà visible en tota Espanya entre les 18.00 i les 23.00 hores.

Les Dracònides, a diferència de les Persèides d’estiu o les Leònides de novembre, solen passar desapercebudes, però enguany tots els experts coincideixen que van a ser fora del normal“, destaca Enric Marco, investigador del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València. Així, l’Institut de Ciències de l’Espai (ICE) de Barcelona -centre mixt del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i el Institut d’Estudis Espacials de Catalunya (IEEC)-, esperen més de 500 estrelles fugaces per hora, pronòstic que la NASA eleva “fins a 750 per hora“, segons relata Bill Cooke, cap de l’Oficina de Meteoroides de l’agència espacial nord-americana.

Des de la Xarxa Espanyola d’Investigació sobre Bòlids i Meteorits (SPMN) que coordina l’astrofísic valencià Josep Maria Trigo, investigador de l’ICE, expliquen que les pluges de meteors reben el nom de la constel·lació de la qual les veiem sorgir. “Fruit de la perspectiva en la qual contemplem l’ablació de les partícules a l’entrar en l’atmosfera, semblen procedir d’una regió del cel denominada radiant“, apunta. Les Dracònides, produïdes pel cometa 21P/Giacobini-Zinner, posseeixen una geometria orbital que les fa
procedir de la constel·lació del Drac.

La nit del 8 al 9 d’octubre és el moment en el qual la Terra estarà més prop de l’òrbita del citat cometa, i per tant creuarà les cortines de partícules o eixams meteòrics que aquest deixa al seu pas. Aquestes partícules, la grandària de les quals va des de poques micres fins a diversos centímetres, són les quals generen les pluges de meteors al travessar l’atmosfera terrestre.

La gran velocitat a la qual entren, les Dracònides ho fan a 75.600 km/h, fa que aquestes partícules es desintegren pel frec de la superfície del meteoroide amb els gasos de l’atmosfera, deixant el rastre lluminós que caracteritza a les estrelles fugaces.

Una peculiaritat que afig espectacularitat a les Dracònides, anota Marco en el seu bloc Pols d’Estels, és que són “molt lentes. Xoquen contra l’atmosfera a uns 20 km/s, mentre que les Persèides ho fan a 70 km/s. Amb el que tindrem temps de veure-les quan algú diga ‘per allí va una…

Els eixams meteòrics es generen quan l’òrbita dels cometes arriba al periheli, la seua distància més pròxima al Sol. En “estar compostos de gel, matèria orgànica i menuts agregats minerals“, quan passen prop de l’astre rei, part d’aqueix gel es fon. La sublimació del gel, el pas de l’estat sòlid al de vapor, fa que “la pressió dels gasos sobre els grans minerals” arrenque “partícules amb suficient energia com per a vèncer el feble camp gravitatori del cometa”, detallen des de l’ICE.

El 21P/Giacobini-Zinner, descobert en 1900 i amb un nucli de dos quilòmetres de diàmetre, té la particularitat que solament tarda 6,62 anys a donar la volta al Sol, amb la qual cosa ha passat múltiples vegades pel periheli en l’últim segle, deixant diverses cortines de partícules o “dust trails” (deixants de pols). Els experts esperen que demà torne a trobar-se amb els deixants que va deixar en 1900 i 1907, que són les mateixes que en 1933 i 1946 van provocar unes espectaculars tempestes de meteoros de 10.000 estrelles fugaces per hora, fins a tres per segon.

Imatge: Infografia de la tempesta de meteors (no meteorits com diuen). Levante-EMV, 7 d’octubre 2011.

Ximo Caffarena presenta el nou disc “Rondalla Vall de Tavernes – Grup de Balls Populars”

Ximo Caffarena

El nou disc de Ximo CaffarenaRondalla Vall de Tavernes – Grup de Balls Populars de Tavernes de la Valldigna” es presentarà demà divendres a partir de les 8:30 a la Casa de la Cultura de Tavernes.

El disc  ha estat impulsat per l’Ajuntament i va ser enregistrat el passat juliol als estudis “Opera Tua” de Gandia patrocinat per dues empreses locals, Construccions Estruch i Aiguavall. Han intervingut  les veus de Reme Gandia i Marisol Grau, acompanyades a les segones veus pel propi Ximo Caffarena i Quim Sanz.

La producció, arranjaments i direcció musical és del mateix Caffarena, i s’ha comptat amb la participació dels músics Francesc Escrihuela, Mercé Banyuls, Jordi Pastor, José Luis Gascón, Fran Mifsud, Susana Gómez i Amparo Garcia. A la part gràfica i tècnica han col·laborat Jordi Muñoz, Enric Marco i Francisco Mestre.

El disc recull les lletres i melodies que han anat passant de generació en generació a la nostra localitat i pobles veïns. El President del Grup de Balls Populars La Vall de Tavernes, Juanjo Espí, afirma que  “reproduir este disc es fer un viatge al cor de la nostra cultura, sentir les cançons més nostres, les melodies i lletres creades per gent del poble, algunes d’elles autòctones de Tavernes. Són temes que, amb nous arranjaments, han estat acompanyant les danses del Grup de Balls Populars La Vall de Tavernes en els seus 35 anys de vida”.

El disc recull un total de dotze temes, entre elles el Bolero de Tavernes,  la Jota Vallera i l’U i el Dos, entre d’altres.


La meua col·laboració al disc ha estat aportar les fotos de les actuacions del Grup de Balls Populars.

Imatge: Portada del disc. Us agrada? La foto la vaig fer durant una actuació a Saragossa l’estiu del 2008.

L’expansió accelerada de l’univers mereix el Nobel de Física d’enguany

Nobel Fisica 2011

No és fàcil mesurar distàncies a l’Univers. De fet llevat dels planetes i estels pròxims que es calculen per mitjà de mètodes geomètrics, el càlcul, ni que fos aproximat de la llunyania d’una nebulosa o galàxia, no va ser possible fins el treball abnegat i callat d’Henrietta Swan Leavitt que descobrí les estrelles cefeides i la seua utilitat per determinar distàncies.

Aquest descobriment fonamental per a l’astronomia va permetre, per primera vegada, determinar la grandària correcta de la nostra galàxia i l’existència d’altres galàxies separades, com la d’Andròmeda. Amb l’ús de les cefeides, Edwin Hubble va poder determinar la distància de milers de galàxies i a més, l’any 1929, va descobrir un fet sorprenent: quan més lluny es troba una galàxia més sembla allunyar-se de nosaltres. Un fet que plasmà en l’anomenada Llei de Hubble i que portà rapidàment a la idea d’un origen més comprimit i més dens de l’Univers en un passat llunyà.

Si les galàxies s’expandeixen vol dir que abans estan juntes i que ha hagut una gran explosió, o Big Bang, en expressió sorneguera de Fred Hoyle i que ha fet fortuna.Si bé la teoria de l’expansió està totalment acceptada, a finals dels anys 70, el descobriment de la rotació peculiar de les galàxies espirals va portar al descobriment de l’anomenada matèria fosca, una matèria desconeguda, sense emissió de llum però amb massa que és capaç de frenar la rotació esperable de les galàxies. L’Univers tenia, a més de matèria ordinària, lluminosa i massiva, una part no menyspreable d’un tipus de matèria estranya amb massa.

L’any 1998, però, els treballs de dos grups d’astrònoms diferents, un d’ells liderats per Saul Perlmutter (el Supernova Cosmology Project) i altre per Brian Schmidt (>High-Z supernova Research Team), en el que Adam G. Riess té un paper important, portaren a un descobriment sensacional.

Els equips es dedicaven a estudiar la lluminositat d’explosions d’estels en galàxies molt llunyanes, les anomenades Supernoves tipus Ia. Recordant el que he dit al principi, aquest tipus d’explosions estel·lars pot ser utilitzat com a patró de lluminositat per a calcular distàncies a galàxies molt remotes. La sorpresa de tots dos equips, de manera independent, va ser observar que aquestes supernoves llunyanes brillaven aproximadament un 25% menys del que s’esperava. L’única explicació possible era que les estrelles estaven realment molt més lluny del que semblava.

Aquest fet, entés dins de la teoria estàndar del Big Bang, indica clarament que l’univers no només s’expandeix sinó que a més a més està accelerat. I el causant d’aquesta acceleració és una força de repulsió, una mena d’antigravetat que separaria els components de l’univers. Aquesta seria el que s’anomena energia fosca, una energia que s’associa a l’espai buit i que actua com la constant cosmològica que predir Einstein. L’energia fosca ni brilla ni té massa però dóna compte del 70% del contingut total de matèria i energia i seria, per tant, la component dominant de l’univers.

Ben donat està doncs el Nobel de Fisica d’enguany. Bons són aquells reconeixements per als que obrin nous camins de la ciència. I ausades que aquests ho han fet.

Imatge: Saul Perlmutter, posant en front d’una imatge d’una supernova. Mesurant la brillantor d’un gran nombre de supernoves tipus 1a en galàxies llunyanes Perlmutter, Schmidt i Riess van ser capaços de mostrar que l’Univers s’expandeix més ràpidament del que es pensava abans. Crèdit: Lawrence Berkeley National Laboratory. De la web Optics.org

Prepara’t per la tempesta de meteors

Aquesta vegada tindrem sort i si els núvols no ho impedeixen, la nit del dissabte 8 d’octubre pot ser espectacular. Només us caldrà aixecar el cap i, ben situats en un lloc fosc, esperar veure com els residus del cometa 21P/Giacobini-Zinner, van caient sobre els nostres caps.

I és que la nit del dissabte 8 d’octubre i a una hora ben còmoda entre les 21 h i les 24h, la Terra travessarà els rastres o corrents de material que el cometa ha anat deixant en la seua òrbita al voltant del Sol.

Així que, si tot va bé, assistirem a una veritable tempesta de meteors de les Dracònides. La pluja d’estels provindrà del cap de la constel·lació del Drac situada en la part nord-oest del cel i ben a la vora de l’estrella polar. L’altura del radiant estarà ben alt i per tant serà ben visible.

La pluja té un màxim previst de 600 estels fugaços cada hora i, fins i tot, alguns experts parlen que potser s’arribe als 1000 meteors a l’hora. Això és realment una tempesta i no com les visions de les últimes pluges d’estels de les Persèides o Leònides.

Tempestes d’aquesta mena i molt superiors fins i tot, ja s’han vist algunes vegades. Els anys 1933 i 1946 es calcula que la seua activitat arribà a les 6000 dracònides per hora. Aquesta any no se’n preveu tantes però això no se sap mai del cert.  La Terra travessarà un primer núvol de partícules cometàries cap a les 20h (hora local) que no es podrà veure ja que encara serà de dia. Però cap a les 23h (hora local) tindrem més sort ja que serà negra nit.

Una peculiaritat de les Dracònides és que són molt lentes. Xoquen contra l’alta atmosfera a uns 20 km/s, mentre que els meteors de les Persèides o Leònides ho fan a 70 km/s. És per això que aquesta vegada si que tindrem temps veure-les quan girem el cap quan algú ens diga: per allí va una….

Per a fotografiar-les és molt fàcil. No cal tenir cap telescopi. Només una càmera montada sobre un bon trípode i el seu objectiu obert durant un temps, encarat cap al nord-oest, esperant caçar algunes dracònides. Cal tenir en compte, però, que hi haurà una Lluna quasi plena. El cel no serà molt fosc i per tant el fons de la fotografia es farà blanc amb pocs segons d’exposició. Si tanquem molt el diafragma ens perdrem les dracònides més tènues. Només hi ha una solució: fer moltes fotos amb temps inferiors a 30 segons amb el diafragma obert al màxim. No useu teleobjectiu, l’objectiu normal de 50 mm és suficient però encara serà millor usar objectius de camps més grans. Proveu i ja em direu. I a més a més si feu fotos als meteors podeu fins i tot guanyar un premi.

La web científica Recerca en Acció explica tot allò que cal saber per a observar i interpretar el fenomen.

En el seu projecte Tempesta de Meteors trobareu informació sobre les tempestes de meteors, i molt especialment sobre la tasca dels investigadors que s’hi dediquen professionalment.

La informació del projecte és a càrrec dels científics de l’Institut de Ciències de l’Espai (CSIC-IEEC) i del Laboratori d’Estudis Geofísics Eduard Fontseré (LEGEF-IEC), que coordinen la Xarxa d’Investigació sobre Bòlids i Meteorits.

Vídeo inserit: Es tracta d’una adaptació del DVD  de Pablo Biazzi, José V. Casado, Jordi Llorca i Josep M. Trigo publicat al llibre “El Sistema Solar: nuestro pequeño rincón en la Vía Láctea“, de Jordi Llorca i Josep M. Trigo, publicat a la col·lecció Educació de la Universitat Jaume I. De fet, aquest llibre va rebre el premi al millor llibre publicat per Editorials Universitàries l’any 2005.

Informació del butlletí d’octubre de l’Agrupació Astronòmica de la Safor i del projecte Tempesta de Meteors de Recerca en Acció.