La fi de l’era de les centrals nuclears?

Fukushima
L’accident nuclear a la central de Fukushima ha reobert el debat, no mai tancat, de la conveniència de les centrals nuclears en la nostra societat. La crisi, l’abastiment de combustibles des de països en conflicte i, les, no tan barates, energies renovables havien portat a la societat a començar a admetre que no havia més remei que empassar-nos les nuclears.Tanmateix les centrals, fins i tot abans del desastre japonés, ja no podien amagar que no són tan inoqües: el seu alt cost de construcció, el maneig d’un combustible perillós, que és fàcilment aprofitable amb processament per a ús militar, la seua vida útil limitada, el seu impossible desmantellament una vegada tancades, la impossibilitat de tractar els residus i finalment la vulnerabilitat front a desastres naturals fan que la societat prenga consciència de que s’ha acabat l’era de les nuclears.Jo vaig patir l’accident de Txernòbil quan vivia a Alemanya en els primers mesos de la meua tesi doctoral. Recorde aquells dies posteriors al 26 d’abril del 1986 com un malson. La informació contradictòria a la televisió alemanya que entenia a penes amb el meu deficient alemany, les notícies de les ràdios franceses avisant que el cap de setmana el núvol radioactiu arribaria a la frontera alemanya, però,  no us preocupeu, deia el locutor, que no passaria a França, no em deixaven gens tranquil.

Aquestes setmanes he viscut la mateixa sensació. Ara sóc més lluny de la central amb problemes, és veritat, però no deixe de pensar en els japonesos, alguns dels quals conec personalment i que em consta que es troben ben preocupats.

Ara la humanitat torna a enfrontar-se a un perill semblant al del 1986. Si amb el cas de Txèrnobil podíem dir que els soviètics no feien un manteniment adequat de les seues centrals, i fins i tot no construïen l’edifici exterior de contenció al voltant del nucli, per ser una vel·leïtat capitalista, en el cas de la central de Fukushima sembla que tècnicament tot era correcte però l’envestida del tsunami va ser molt més gran del previst.

El que ha fallat realment a Fukishima ha estat el no poder respondre a un desastre natural fora de mida. I aquest fet, donat que la Terra és un planeta actiu que va modificant-se al llarg dels mil·lennis, tornarà a produir-se en un altre lloc i temps.  I és que la natura ens ha demostrat com som de vulnerables davant d’una tecnologia que no té previst que fer en aquests casos excepcionals.

I el mateix podríem dir dels residus nuclears. Si el Magatzem Temporal Centralitzat (MTC) de residus radioactius d’alta activitat és instal·lat finalment a Zarra (La Vall de Cofrents) o a Ascó (Ribera d’Ebre) tindrem un altre motiu per a preocupar-nos. Qui ens assegura que una riuada de l’Ebre, del Xúquer o un terratrèmol no fan malbé el magatzem?

Foto: La central de Fukushima abans del desastre.

 

Finalment comença la primavera

Primavera 2011L’hivern ha finit. Fa uns minuts, exactament a les 00:21 hora local, el Sol, en el seu camí per la volta celeste, ha creuat l’equador. Finalment ha començat la primavera.I avui de matí quan el Sol traga el seu disc per l’horitzó, es trobarà exactament en el punt est. I com que durant tot el dia el Sol continuarà sobre l’equador celeste, quan es ponga ho farà exactament pel punt cardinal oest. El nostre astre haurà recorregut exactament la meitat del cercle equatorial i, per tant, les hores de llum i de fosca duraran el mateix: 12 hores. És, per això, que el dia d’avui rep el nom d’equinocci (igualtat de la nit) de primavera. Existeix, també un equinocci de tardor, a l’entrada de la tardor, el 22 de setembre.

Com vaig mostrar en un altre equinocci, si avui posem un pal vertical a terra, l’extrem de l’ombra d’aquest pal recorrerà, al llarg del dia, una línia recta que anirà, és clar, d’est a oest.

Sobre una paret vertical l’ombra d’un gnòmon que estiga orientat al pol nord celeste també seguirà una línia recta. Aquest efecte s’utilitza als rellotges de sol per, a més  de la seua funció de dir les hores, servir de calendari.

 

I, a la imatge que he posat podeu veure com l’ombra cau exactament sobre la línia equinoccial en el rellotge de sol que hem acabat de fer fa pocs dies a Alcàntera de Xúquer a la Ribera Alta. Però, d’aquest rellotge ja en parlaré llargament més endavant. Ara només us deixe el seu avís que la primavera ja ha arribat.

Bona primavera.

Més informació al bloc Rellotges de Sol des d’Alcoi de Dario Mira.

Foto: El gnòmon assenyala l’entrada en la primavera al rellotge d’Alcàntera. 20 març 2011. Enric Marco

Pau Alabajos a Ca les Senyoretes

Pau AlabajosVa ser ja fa uns dies però la feina i la immediatesa per parlar del terratrèmol del Japó m’han impedit fer esment de l’últim sarao a Ca les Senyoretes el passat 5 de març. Allí es va celebrar l’aniversari de la mort d’Ovidi Montllor. Era, per tant, l’anomenat dia de Sant Ovidi.

L’encontre començà amb la recuperació en vídeo de la lectura de poemes feta per l’Ovidi en l’homenatge a Joan Fuster a la Casa de Cultura d’Olleria l’any 1993. Alguns dels presents a Ca les Senyoretes eren també els organitzadors d’aquell homenatge a Fuster. Tota la vida fent país i que dure.

Després de veure l’Ovidi tocava sopar però la gravació encara no havia acabat.  Jo estava intrigat per tot el que havia passat en aquell acte llunyà i Pep Albinyana, que actuava d’operador de vídeo, va permetre que continuara corrent la pel·lícula. El que seguí m’agradà encara més. Veure Paco Muñoz cantant Campanades a mort junt amb la banda de l’Olleria em deixà meravellat però la gran sorpresa va ser veure a l’hora dels aplaudiments i felicitacions com el mateix Lluís Llach pujava a l’escenari a lliurar una placa de record al director de la banda.

Més tard em contarien les dificultats que va tindre l’equip organitzar per aconseguir que Lluís Llach anara a l’homenatge a Fuster.

Encara en va haver més aquella nit memorable del 1993. A la sobretaula del sopar, l’Ovidi es revela ben terrenal recitant Els Amants d’Estellés i contant un parell d’acudits.

Després del bon sopar preparat per l’ama de la casa, l’Assumpció, passàrem a la sala de concerts on Pau Alabajos ens anava a presentar el seu darrer disc Una amable, una trista, una petita pàtria. Amb la seua bonhomia habitual, com un amic que et conta el que li passa i a qui li pots explicar les coses, el Pau ens contava les seues experiències musicals i personals al grup d’amics de Ca les Senyoretes que ens havíem aplegat allí.

Les seues cançons són històries íntimes, senzilles, com Eyjafjallajökull, en que conta com quedà atrapat a Praga per la cendra del volcà islandés, o reinvindicatives com Utòpics, idealistes, ingenus, en que reclama el seu dret a canviar el món, sense perdre l’esperança, o les Fosses del silenci, sobre les fosses comunes republicanes al Cementeri General de València i que encara esperen un homenatge. Mil milions ens parla de les persones que viuen sota el llindar de la pobresa amb menys de 2 dòlars al dia i com el seu futur ja està escrit amb tinta indeleble.

Pau va cantar també unes quantes cançons de l’anterior disc, Teoria del Caos. Cantà Tinc una mania inconfessable. L’emoció se li notà més en Línia 1, dedicada als 43 morts del metro, alguns dels quals de Torrent, el poble de Pau.

No coneixia molt al Pau i a les seues cançons i m’han agradat molt. Us les recomane.

Més informació:

Entrevista a Vilaweb: Una amable, una trista, una petita pàtria, 8 març 2011
Francesc Monpó en parla també al seu Bloc Uendos, Greixets i Maremortes. 5è Sant Ovidi a Ca les Senyoretes d’Otos.

Foto: Pau Alabajos a Ca les Senyoretes per Enric Marco.

 

La magnitud de la tràgedia


Tota la vesprada d’ahir vaig estar seguint les notícies per la televisió japonesa en anglès a Can Vilaweb. Aquest terratrèmol ha estat realment devastador i molt intens i ens ha de fer humils front a la força de la natura.

Per parlar de la magnitud dels sismes s’usa l’escala de Richter o, gran invent dels periodistes, escala oberta de Richter. Aquesta sacsejada del Japó ha estat de 9,0 però, a més a més, hi ha hagut moltíssimes rèpliques de 6 o 7 amb epicentre en les proximitats de Tòkio.

Però ni ahir ni avui he vist que s’explique a cap mitjà de comunicació la manera de com es quantifica la magnitud d’un sisme. I, per cert, qui era Richter?

Els terratrèmols provoquen una sotragada de l’escorça terrestre en les zones de falles. Fan vibrar les roques com una pedra llençada a l’aigua fa ones o un colp fort sobre una taula la fa trepidar. En un terratrèmol es produeixen dos tipus d’ones, les S i les P. Les ones S són transversals, com les ones d’aigua, només travessen sòlids i per tant no poden passar per les zones líquides del nucli terrestre. Per contra, les ones P són ones de compressió longitudinals, com les ones de so, travessen tots els materials, poden passar pel nucli terrestre i arriben, per tant, abans als sismògrafs situats en llocs allunyats.

Charles Richter amb la col·aboració de Beno Gutenberg , ambdós de l’Institut de Tecnologia de Califòrnia, va proposar l’any 1935 una expressió matemàtica per quantificar la magnitud dels sismes de Califòrnia. Els termes principals utilitzats eren l’amplitud A de la màxima ona arribada al sismògraf i la diferència de temps d’arribada de les ones P i les ones S que provenien de l’epicentre del terratrèmol. Actualment s’utilitza una expressió millorada ja que l’anterior no funciona per a terratrèmols importants.

L’energia radiada varia enormement en els diversos terratrèmols i si utilitzem una escala lineal  caldria expressar-la amb multitud de zeros. És molt millor usar una escala logarítmica en la que, un increment d’una unitat implica 10 vegades més energia. Richter va usar una escala logarítmica per expressar l’energia i l’escala de magnituds sísmiques de forma similar a com s’usa l’escala de magnituds estel·lars en astronomia.

Si es tenen en compte els factors multiplicatius corresponents, l’increment d’un pas en l’escala  de Ritcher modificada implica un increment de 32 en la quantitat d’energia transmesa des de l’epicentre per tota la Terra mentre que un increment de 2 passos implica un augment de 32*32 ≈ 1000 vegades més energia emesa.

Per exemple, el terratrèmol de Haití del 12 de gener del 2010 va ser de magnitud 7,0 mentre que el que va ocòrrer l’altre dia al nord del Japó ha estat classificat com de magnitud 9,0. Només dos passos en l’escala de Ritcher però el sisme japonés va alliberar 1000 vegades més energia.

Imatge: Terratrèmol registrat en un sismògraf. Wikipèdia Commons.

Els terratrèmols al món en directe

Terratrèmol en directe
La tragèdia al Japó ens ha fet recordar que la Terra està ben viva. El Servei de Geologia dels Estats Units té una pàgina web ben interessant on podem veure els epicentres dels terratrèmols dels últims dies. Com podem ben bé comprovar els sismes estan envoltant l’Oceà Pacífic en el que s’anomena Cinturó de Foc del Pacífic ja que s’hi troben també els volcans més actius de la Terra.

La causa de tot això és el moviment de les plaques tectòniques que formen l’escorça terrestre i que, just al costat de Japó, la placa Pacífica s’enfonsa per sota de la placa americana i l’euroasiàtica. L’alliberament sobtat de les enormes tensions degudes al moviment relatiu entre elles són la causant del terratrèmol d’ahir i la sotragada de la capa d’aigua situada exactament damunt de l’epicentre va ser la causa de les ones que en arribar a terra provocaren el tsunami.

LED, encara no, gràcies!

LED, Cel Fosc

Ja s’ha aprovat la iniciativa per substituir la il·luminació de les ciutats per LEDs. Però sembla que la cosa no està tan clara. No sembla que hi haurà un estalvi clar i segurament perdrem tot el que havíem guanyat de la lluita contra la contaminació lumínica. Els companys de l’Associació Cel Fosc m’enviaren fa uns dies el seu manifest amb la seua opinió sobre la nova idea feliç del govern central…


NOTA INFORMATIVA DE CEL FOSC, ASSOCIACIÓ CONTRA LA CONTAMINACIÓ LUMÍNICA, SOBRE LES LÀMPADES LED D’ALTA POTÈNCIA PER A ENLLUMENAT EXTERIOR, AMB MOTIU DE L’ANUNCI DEL GOVERN CENTRAL D’UN PLA D’EFICIÈNCIA ENERGÈTICA QUE COMPORTARIA EL SEU ÚS GENERALITZAT:Assistim des de fa mesos a l’aparició en els mitjans de comunicació de notícies relacionades amb les noves lluminàries LED d’alta potència que comencen a instal·lar-se com a nova solució a la il·luminació d’exteriors. Des de Cel Fosc, Associació contra la Contaminació Lumínica, fa temps que estem treballant en la recopilació d’informació sobre aquest tipus de lluminàries amb la finalitat de poder fonamentar amb rigor els avantatges i inconvenients d’aquesta nova tecnologia. No obstant això, el precipitat anunci de la pròxima aprovació per part del Govern de d’Espanya d’un pla d’estalvi energètic que incita al canvi de les làmpares de l’enllumenat públic existent en carrers, carreteres, autovies i autopistes per unes altres d’aquesta tecnologia, ens obliga a pronunciar-nos públicament amb antelació i a realitzar una sèrie de puntualitzacions al respecte:

1.- Les lluminàries basades en díodes lluminosos, més coneguts per les seues sigles en anglés (LED, Light-Emiting Diode) representen una novetat en el mercat de la il·luminació d’exteriors que cal estudiar i valorar pel seu potencial de desenvolupament futur pel que fa a l’eficiència energètica, a les diferents formes de contaminació lumínica i a la seua capacitat de regulació per mitjans electrònics.

2.- Hem tingut coneixement, en nombroses ocasions, de l’agressiva campanya de promoció que duen a terme agents comercials d’empreses que comercialitzen aquest tipus de llums, que ?bé per desconeixement o amb la intenció d’enganyar els clients potencials ? no tenen inconvenient a realitzar afirmacions falses, tant pel que fa a les suposades bondats del producte que comercialitzen, com sobre les suposades debilitats de les làmpares existents a les quals pretenen substituir.  En aquest sentit, cal manifestar que, a igualtat de condicions, ara per ara, amb la tecnologia LED encara no s’estalvia energia. Com exemple, una làmpara d’halogenurs metàl·lics de temperatura de color de 3000 K té una eficàcia lluminosa de 105 lúmens per watt, mentre que un LED de 3000 K difícilment supera els 65 lúmens per watt. Així mateix, la informació comercial relativa al rendiment i durabilitat d’aquestes làmpares no està suficientment garantida.

Segueix…

3.- No es parla en absolut del fet, ja suficientment constatat, que la llum blanca que emeten els LED que es comercialitzen actualment és la més nociva per al mitjà nocturn i per a la salut humana. Efectivament, aquests dispositius emeten una gran quantitat de radiació en longituds d’ona curta, pròximes als 440 nanòmetres, corresponent al color blau. Aquesta és la llum que més altera la conducta de les espècies de vida nocturna i, per tant, la que més afecta a la biodiversitat. En les normatives sobre enllumenat més avançades s’exigeix que les lluminàries tinguen una mínima emissió de flux lluminós per sota dels 440 nanòmetres. És clar, per tant, que l’ús dels LED actuals queda desaconsellat per aquestes normatives. Així mateix, tampoc no es parla en absolut del fet, igualment conegut i descrit en la literatura científica, que la llum blanca dels LED és la que provoca de forma més ràpida la inhibició de la secreció de l’hormona melatonina per part de la glàndula pineal. Aquesta hormona solament se secreta en condicions de foscor i, a més de controlar el ritme circadià, és un antioxidant d’ampli espectre que protegeix el nostre organisme, entre altres malalties, enfront de les alteracions degeneratives i contra certs tipus de càncer. Estudis científics recents relacionen l’exposició a la llum artificial blanca amb un major índex de casos de càncer de pit en dones i de pròstata i cólon en homes. Per tant, els responsables polítics i tècnics que aposten alegrement per la instal·lació d’aquest tipus de llum han de conéixer que poden estar comprometent no solament l’estalvi energètic i econòmic sinó també la salut humana i el manteniment de l’equilibri mediambiental.

4.- Finalment, la propaganda comercial ignora que aquest tipus de llum és la que causa una major contaminació lumínica, ja que es dispersa amb major eficàcia en l’atmosfera i incrementa el característic halo lluminós que es crea sobre les ciutats, afectant les observacions astronòmiques i pertorbant la foscor natural del mitjà nocturn a centenars de quilòmetres de distància d’aquestes. Encara més algunes empreses afirmen que, a causa de la capacitat que tenen els LED de projectar el seu flux lluminós de forma direccional, eviten la contaminació lumínica ja que no difonen llum per sobre de l’horitzó. Açò és una afirmació incompleta, perquè s’oculta que cap lluminària és no contaminant per si mateixa, ja que això depén, entre altres coses, de la seua posició d’instal·lació i de la reflexió de la llum sobre les superfícies il·luminades. Els
governants han de saber, per tant, que si d’una banda aproven lleis per a prevenir la contaminació lumínica (com és el cas de sis comunitats autònomes) no poden, d’altra banda, promocionar l’ús massiu de dispositius contraris als objectius que persegueixen aquestes lleis.

Per aquestes raons creiem que és important que les administracions de les quals depén la regulació del sector de la i·lluminació exterior s’informen adequadament, per mitjà d’agents independents de la solució més convenient per a millorar la qualitat dels enllumenats públics i privats i, en cas de dubte, adopten el principi de precaució a l’hora de decidir l’adjudicació de noves instal·lacions. Ens causa sorpresa i certa inquietud la successió de declaracions irresponsables a la qual assistim aquests dies i confiem que la sensació d’urgència per adoptar ràpidament mesures d’estalvi energètic amb motiu de la present crisi no motive a les nostres autoritats a prendre decisions precipitades sobre l’enllumenat d’exteriors que, per falta d’informació, acabe creant un perjudici major per a la ciutadania que el que pretenen reparar. Que quede clar que «Cel Fosc, Associació contra la Contaminació Lumínica» no està en contra de la tecnologia dels LED, sinó que afirmem la necessitat d’esperar a disposar de més recerca que corregisca els defectes esmentats que, ara per ara, tenen aquests dispositius. Quan açò succeïsca, probablement sí que podran convertir-se en una tecnologia eficient i consolidada. De moment, però, : LED?… Encara no, gràcies!

Cel Fosc, 3 de març 2011

Foto: Centenars de persones observen l’espectacular instal·lació del carrer Sueca a València formada per milers de LED. Marga Ferrer, Levante EMV, 6 de març 2011

El cel de març de 2011

Lluna

Ja ha començat el mes de març que marca el final de l’hivern i el començament de la primavera. I cal recordar que també es quan es fa el canvi a l’horari d’estiu, afegint una hora més a l’hora actual.Aquest mes Júpiter ens deixa al vespre durant uns mesos. Ja es veu molt baix a l’horitzó oest poc després de la posta de Sol. El planeta gegant ens abandona finalment i no tornarà fins principis de maig però això serà poc abans de l’eixida del Sol. En aquells dies formarà part d’una gran concentració de planetes de la qual ja en parlarem.

Júpiter, però, encara serà visible els primers dies del mes. El dia 6 una Lluna creixent ben fina es posarà ben prop del planeta. Si els núvols no ho impedeixen, fer una foto del fenomen seria ben interessant.

El dia 15, Júpiter es trobarà amb el planeta Mercuri, que ara mateix està separant-se de la direcció solar. Però això ocorrerà només durant els primers minuts després de la posta. L’encontre celeste durarà poc ja els dos planetes s’amagaran poc després de les 20:00.

Finalment, en començar la segona quinzena de març, Júpiter deixarà de ser visible. Mercuri, per la seua part, anirà augmentant en altura i es veurà cada vegada millor després d’amagar-se el Sol.

I és aleshores quan Saturn, actualment en la constel·lació de la Verge, esdevindrà el planeta principal del cel. Ara ja surt per l’horizó est poc després de la posta del Sol. El dia 20 de març la Lluna es situarà ben a prop del planeta. Bon moment per identificar-lo.

Pel que respecta a Venus, a la matinada, el nostre planeta bessó se’ns farà ben visible per l’horitzó est poc abans de l’eixida del Sol.

Aquest mes, cal no oblidar-ho, és també el mes del canvi d’hora. La nit del dissabte 26 al diumenge 27 es canviarà l’hora per passar a l’horari d’estiu. A les 2 de la matinada caldrà avançar els rellotges 1 hora per posar les agulles a les 3 hores.

La Lluna serà nova el dia 4 de març, mentre que el 13 la veurem com a quart creixent i el dia de Sant Josep, 19 de març, la veurem ben resplendent al cel mentre cremen les falles.

Cal estar atent al dia següent, 20 de març. La Lluna es trobarà en el punt més pròxim a la Terra. El nostre satèl·lit descriu una el·lípse al voltant del nostre planeta i hi ha, per tant, un punt de màxim aproximació a la Terra, anomenat perigeu i un punt amb la màxima separació, l’apogeu. l dia 20 de març, la Lluna es trobarà al perigeu, a només 256 575 km. I la veurem ben gran al cel. És una bona oportunitat per fotografiar-la.

Estarà en l’apogeu, el punt més allunyat, i, a més a més, en fase de lluna plena el pròxim dia 12 d’octubre. Serà el moment de mímima grandària de la Lluna. Si li fem una foto també, llavors podrem comparar-les. A veure qui s’anima a fer les dues fotos amb la mateixa càmera (sense canviar d’objectiu, ni focal, eh!). Si les féu me les envieu i les publicarem en aquest bloc.

De moment us pose les dues imatges de la Lluna, l’any 2007. Mireu com la diferència de grandària entre l’apogeu i el perigeu és ben apreciable.

Si voleu obtenir un senzill mapa del cel observable del mes de març de 2011, podeu punxar aquest enllaç. Pertany al Planetari de Quebec i el podeu llegir en francés i en anglés.

Foto: Wikimedia Commons. Diferències de grandària entre l’apogeu i el perigeu l’any 2007.