Una nit d’estiu mirant el cel

Mars-Comet-NASA

La xiqueta no devia tindre més de 7 o 8 anys. El telescopi no estava posat a l’altura màxima però així i tot li costà arribar a mirar per l’ocular. La Lluna, que feia quasi el ple, brillava al cel est, just per sobre de les finques de la zona del llac de la Platja de Tavernes. La nena pegà un bot i deixà escapar un crit d’admiració.

– És la Lluna? Em preguntà. Li ho vaig confirmar.
– I els cercles que es veuen, què són? Són els cràters i van ser causats pel xoc d’immenses roques de l’espai…

Ella, que anava amb sa mare, la va deixar passar però va voler repetir. No s’ho acabava de creure. Com si hagués descobert tot un món nou per conéixer.

Els vaig indicar que es posaren a l’altra cua per admirar Júpiter i les seues llunes. El planeta acabava d’eixir de darrere dels edificis que el tapaven vist des del Parc del Molló. Va mirar amb el refractor de 150 mm de l’Agrupació Astronòmica de la Safor el disc de Júpiter i les tres llunes galileanes que eren visibles.

– I quins noms tenen les llunes? Em tornà a preguntar.
– Ió, Europa, Ganímenes i Cal·listo, però la que falta no sé quina serà. Una és de foc i les altres són de gel, i fins i tot Europa té un mar al seu interior. Li vaig dir.
– I, tu com ho saps? Em digué.

Quan se’n va anar ben contenta, li vaig donar el títol d’astrònoma de la nit.

Estic segur que l’observació d’aquesta nit la conservarà en la memòria durant molt anys. I amb un poc de sort tindrem d’ací a 15 o 20 anys una nova científica o fins i tot una nova astrònoma.

L’utilitat de les observacions populars, com aquesta del passat dimecres 25 d’agost, és fer conéixer el cel però, sobre tot per a mi, és incentivar l’interés per la ciència. I les més de 500 persones que feren cua pacientment per mirar a través dels quatre telescopis tenien molt d’interés.

I això que algú aixecà el braç assenyalant un punt brillant per l’horitzó. Altre l’acompanyà. Jo vaig passar per les cues fent-lo notar al damunt del Mondúver. Anava movent-se i aproximant-se a nosaltres. Els làsers de l’Agrupació apuntaven al llum mòbil per fer-lo visible a tothom. Era l’Estació Espacial Internacional que passava  pel cel de Tavernes, com estava previst.

– Jo alucine, diu una dóna.
– De veritat que ahí dins hi ha astronautes?, diu una amiga de la primera.
– I no veieu com saluden per la finestreta? vaig fer broma amb una xiqueta que de primeries no saps si deia la veritat….

L’estació espacial va tornar a passar altra vegada una hora i mitja després. Si en el primer pas va vindre la gent que encara no havia sopat, en aquest pas vàrem arreplegar la gent que ja ho havia fet. I la Lluna i Júpiter eren ben visibles. Les cues es tornaren a fer i no ens deixaren descansar ni un moment.

Els llums del Parc s’engegaren quan ja no quedava pràcticament ningú. Desmuntàrem ràpidament els telescopis i marxàrem cap a casa per menjar un sopar fred preparat amb un nivell també astronòmic.


Les observacions de dia 11 i del 25 d’agost han estat possibles per la col·laboració de les regidories de Cultura i Turisme de l’Ajuntament de Tavernes de la Valldigna i de l’Agrupació Astronòmica de la Safor.

Ha aparegut un article a les Províncies sobre l’observació del dimecres passat. Carles Gimeno, corresponsal al poble, vingué i parlà amb nosaltres.

Saludos a la ciudad espacial desde Tavernes

Foto: Mirant l’estació espacial des del Parc del Molló. Enric Marco.

L’estació espacial al cel de Tavernes

Mars-Comet-NASA

El passat dia 11 d’agost a la platja de Tavernes els núvols baixos cap a l’oest ens feren la guitza i només poguérem veure Venus i Saturn durant uns minuts. I tal com estava previst, després d’un sopar popular, vaig fer la xerrada explicant que són les Perseides tot esperant la pols del Swift-Tuttle en forma de pluja d’estels.

Ara tanquem l’estiu astronòmic a la platja de Tavernes hui dimecres 25 d’agost. Com fa 15 dies, els membres de l’Agrupació Astronòmica de la Safor ens situarem al Parc del Molló, a la zona nord de la platja de Tavernes de la Valldigna. La nostra idea és, a partir de les 21 hores, observar els planetes Venus, Mart i Saturn que estan molt baixos en direcció oest, veure la Lluna que quasi està plena i ja cap a les 23 hores, si els núvols i els edificis ens ho permeten, observar el planeta Júpiter.

Però la gràcia de la l’observació d’avui és que serà possible veure el doble pas de l’Estació Espacial Internacional (ISS) sobre el cel de Tavernes. Aquest laboratori, obra col·laborativa de la NASA, l’ESA, l’agència espacial russa i la japonesa, entre d’altres, du una tripulació de com a mínim 3 astronautes que hi fan experiments científics.

Per al seu suministrament elèctric disposa de multitud de panells solars que provoquen que, quan l’ISS creua per damunt d’un territori poc després de la posta del Sol o poc abans de la seua eixida reflectisca la seua llum i brille tant o més que les estrelles més brillants.

L’òrbita de l’ISS és sempre la mateixa al voltant del nostre planeta però la Terra gira i això fa que no sempre siga possible observar l’estació des del mateix lloc.

Per això cal mirar en algunes webs especialitzades per saber quan va a passar l’ISS pel lloc on t’hi trobes. La més senzilla i espectacular és Estacion Espacial.com que et dius sobre quin lloc de la Terra es troba en cada moment. Una pestanya ens porta als passos sobre les principals ciutats de l’estat. Només cal punxar sobre la ciutat que tenim més a prop i obtindrem les dades necessàries per observar-la.

Segueix…

A continuació podeu veure la taula completa dels passos de l’estació espacial internacional sobre el cel de la Valldigna fins a final de mes. L’origen de la taula és la web www.heavens-above.com. Per a usar-la cal posar des d’on volem veure passar l’estació espacial mitjançant un mapa o des d’una base de dades. I després elegir veure les previsions dels passos del satèl·lit ISS per als pròxims 10 dies.

Data Mag Comença Màxima altura Acaba
Temps Alt. Az. Temps Alt. Az. Temps Alt. Az.
24 Agost -2.3 06:05:59 25 SSW 06:05:59 25 SSW 06:07:50 10 SSE
24 Agost -3.1 22:29:44 10 WSW 22:32:14 56 W 22:32:14 56 W
25 Agost -2.9 21:22:07 10 SSW 21:24:50 33 SE 21:27:34 10 ENE
25 Agost -1.1 22:57:48 10 W 23:00:02 23 NW 23:00:02 23 NW
26 Agost -3.0 21:49:14 10 WSW 21:52:11 58 NW 21:55:07 10 NE
26 Agost 0.1 23:26:47 10 NW 23:27:17 11 NW 23:27:17 11 NW
27 Agost -3.1 20:41:26 10 SSW 20:44:14 40 SE 20:47:04 10 ENE
27 Agost -1.0 22:17:24 10 W 22:19:45 21 NNW 22:22:06 10 NNE
28 Agost -2.5 21:08:41 10 WSW 21:11:34 48 NW 21:14:28 10 NE
28 Agost -0.2 22:46:32 10 NW 22:47:33 11 NNW 22:48:32 10 N
29 Agost -0.8 21:36:57 10 WNW 21:39:09 19 NNW 21:41:22 10 NNE
30 Agost -0.2 22:06:19 10 NNW 22:06:57 10 NNW 22:07:35 10 N
31 Agost -0.7 20:56:27 10 WNW 20:58:30 17 NNW 21:00:33 10 NNE

Per observar l’Estació Espacial cal esperar veure-la prop de l’horitzó com un llum intens a l’hora i direcció indicada. El llum del satèl·lit pot confondre’s a vegades amb els llums d’un avió però és fix i sense intermitències. Després va pujant i augmentant la seua intensitat fins que s’amaga per l’horitzó oposat. L’observació pot durar uns 5 minuts.

La taula anterior té enllaços que expliquen cada terme i per a cada dia es pot clicar per aconseguir un mapa del cel per on passarà el satèl·lit.

L’Estació Espacial segueix una òrbita d’uns 350 km sobre la Terra. A causa del fregament de l’atmosfera terrestre, el laboratori va frenant-se i caient a un ritme d’uns 2 km per mes. És per això que, de tant en tant, cal reajustar l’òrbita i poden haver diferències d’uns minuts en les previsions dels passos. Així el cartell que s’ha distribuït pel poble i que he adjuntat a aquest bloc té les dades obsoletes ja que fa un mes que vaig donar la informació. Les dades correctes i actualitzades són  les que es poden veure en aquest apunt i que difereixen en un 5 minuts de les escrites al cartell.

Una estada a l’Empordà

L’Empordà sempre ha estat una cruïlla de camins per on han passat els més importants personatges de la nostra història. Els esdeveniments estudiats als llibres d’història se’ns fan presents en estar als mateixos llocs on passaren els fets. Les muntanyes i platges que veieren els nostres avantpassats que lluitaven per la llibertat o fugien de l’opressió estan allí encara perquè no oblidem.

Tots això ho vaig comprovar mentre visitàvem durant uns dies l’Alt Empordà. Des del poble de Darnius, hostatjats a Can Massot i amb la gentilesa de la mestressa de la casa, la Roser, i de la seua família, hem estat descobrint les rutes antigues i modernes de la nostra història.

Les ruïnes d’Empúries et presenten la Grècia clàssica i la de les seues colònies. Una bella escultura d’Asclepi/Esculapi presidint la ciutat i el museu em portava a rememorar la constel·lació de Serpentari o Ophiuchus, dedicada al déu de la medicina, fill d’Apol·lo i del qual ja en vaig parlar fa temps. Ara fa un centenar d’anys que va ser excavada de manera sistemàtica la ciutat grega i en unes cisternes d’aigua descobriren l’estàtua, orgull actual del jaciment. Però també ens sorprengué molt la ciutat romana d’Empúries quasi sense estudiar. Fundada a partir del campament militar de Marc Porci Cató que hi arribà amb l’exercit més gran enviat fins llavors a Hispània, de les 70 ínsules o “barris” de la vila només se n’han destapat 5. Hi ha feina per a desenes d’anys. Mosaics geomètrics de les cases o domus excavades es veien perfectament denotant el gust per la vida regalada dels colons romans lluny de l’Urbs i vivint ací per defensar la frontera. Mosaics pensats per a un interior es troben actualment exposats a l’aire lliure sense cap protecció visible. No es faran malbé? No ho entenc i agrairia que algun entés en arqueologia m’ho expliqués. Algú ens va dir que a l’hivern els cobrien. Encara sort!

Segueix…

Contemple la badia de Roses i em puc imaginar com la flota de Gneu Corneli Escipió, oncle del vencedor d’Anníbal, atracava al port situat entre Empúries i l’actual poble de Sant Martí, ubicat a la primitiva ciutat grega de Paleopolis. L’enorme moll encara és ben visible i demostra la grandària que en aquells temps tindria el port grec, ara sobre una gran platja. Aquí, l’any 218 aC, durant la segona guerra púnica, va vindre per barrar la reraguarda a Anníbal i amb aquest fet va començar la romanització de la península, perquè els romans s’hi van quedar.

Fa anys havíem visitat el monestir de Sant Pere de Rodes. Aleshores semblava més arruïnat que el Monestir de la Valldigna. També havia estat espoliat i buidat de tot objecte artístic i semblava difícil rehabilitar-lo. Però Sant Pere ha ressuscitat amb l’ajut de la Generalitat de Catalunya i d’Europa i ara s’ho val visitar-lo. Representa la primitiva Catalunya vella, dels segles X, XI i XII.

La visita a Catalunya Nord ens porta al Castellet i a la Llotja de Perpinyà. És incomprensible per a nosaltres que la Llotja continue estant ocupada per un restaurant pizzeria. Una joia de l’arquitectura catalana del segle XV que hauria de ser un edifici públic es troba en mans privades. O es tracta d’una concessió? No ho entenc.

La ciutat d’Elna és ben bonica i la seua catedral i claustre gòtic una meravella. És, però, una ciutat màrtir del nostre regne. L’any 1285 el setge francés a la ciutat acabà amb la gent refugiada a la catedral. Les tropes de Philippe le Hardi
hi entraren cremant la porta, mataren tots els homes i violaren les dones tal com ho conta Bernat Desclot a la seua crònica (Veure aquest, aquest i aquest apunts).

La història passa i Catalunya i el regne han perdut la seua part nord. Visitem el castell de Sant Ferran a Figueres. Al segle XVIII, la monarquia borbònica, una vegada perduda pel tractat dels Pirineus (1651) la protecció del castell de Salses, on tants valencians i catalans van morir en la seua defensa, i de les ciutats fortificades de Perpinyà i Elna, va haver de pensar una manera de protegir el nou regne pel nord. Fins a mitjan segle XVIII unes 13 vegades els francesos havien assaltat i saquejat les comarques de l’Empordà mentre Luis XIV manava fortificar a l’enginyer militar francés Vauban la vila de Vilafranca del Conflent i bastir la fortalesa de Bellaguarda al coll del Pertús. L’enginyer militar castellà Juan Martín Zermeño trobà l’elevació situada a nord-oest de Figueres molt adient per construir un castell que impedira l’entrada de tropes franceses des de la Catalunya Nord. Martín Zermeño creà una fortalesa inexpugnable, de nou disseny, per fer front a la nova arma de l’artilleria. Havia d’estar pràcticament oculta a la vista. Per això la fortalesa de Sant Ferran té les parets molt baixes. Amb la seua forma de tortuga, en una vista aèria, amb afegits fortificats formant angles aguts que evitaven els angles morts que  es produeixen amb torres circulars, va ser invencible i no es va rendir mai per la força.

El castell construït pràcticament sobre roca viva té unes contramines per evitar la construcció de galeries per sota la muralla per part de l’enemic. A més amb les seues cisternes d’aigua podia sobreviure un any de setge. La visita a la muralles, a les contramines i a les cisternes, amb zòdiac inclosa, és molt recomanable però no indicada per a qui patisca de claustrofòbia.

Els immensos estables del castell, que mantenia una tropa permanent de 6000 homes i 500 cavalls, estan restaurats i són el lloc on es va fer l’últim ple del parlament republicà el febrer del 1939.

I per on anàrem trobàvem els camins de l’exili ben assenyalats pel Memorial Democràtic en els Espais de Memòria. La Vajol, amb l’estàtua del pare i la xiqueta amb una sola cama, o el monument a Companys a la ratlla de la frontera, on la carretera es talla de sobte, i es converteix en una senda forestal per la part de Catalunya Nord al coll del Lli. O a Port Bou, on aquell febrer del 1939 milers de refugiats passaven pel coll. La caseta de control de la frontera encara està allí junt a un monument franquista al regiment de Navarra. El Memorial Democràtic ha fet una gran feina recordant els fets. I explicar-ho als seus panells en català, castellà, francés i anglés un encert. Tothom pot llegir, sense excuses, què va passar fa 71 anys.

Darnius, bell poble de l’Alt Empordà, és la vila on es troba la casa pairal de Jordi Pujol i on va nàixer Josep Maria Gironella, l’autor de Los cipreses creen en Dios que guanyà el Premio Nacional de Literatura l’any 1953. També és el lloc on es troba Can Massot on hem conviscut amb altres hostes i els últims dies he pogut admirar els cels foscos amb l’observació dels planetes, la Lluna, la Via Làctia i amb unes retardades Perseides creuant el cel.

Fotos:
1. Pare i filla fugen a l’exili. La Vajol.
2. Asclepi/Esculapi a la ciutat grega d’Empúries.
3. Sant Pere de Rodes
4. Catedral i claustre d’Elna.
5. Muralles de Sant Ferran. Figueres.

Totes les fotos són d’Enric Marco.

La pluja d’estels a Tavernes

Perseides Tavernes

Els pròxims dies els residus del cometa Swift-Tuttle cauran sobre la Terra en el que és el fenomen astronòmic més famós de l’estiu. Aquest any la pluja d’estels de les Perseides la tractarem de veure a la zona nord de la platja de Tavernes de la Valldigna.Enguany l’ajuntament i l’Agrupació Astronòmica de la Safor han organitzat per al dimecres 11 d’agost una vetllada molt especial per a tots els qui vulguen acostar-s’hi.

A la posta de Sol, cap a les 21 hores, traurem els telescopis al Parc del Molló per veure els planetes Venus, Mart i Saturn en direcció Oest. Les llums romandran apagades fins les 22:30 així que la visió pot ser molt espectacular.

A les 22:30 soparem al estil medieval al Parc del Nord, junt a la mar fins que cap a les 23:45 faré una xerrada sobre les Perseides, explicant que són i com veure-les.

I finalment, aprofitant les catifes astronòmiques que s’han posat a la platja al Parc de les Estrelles, ens quedarem tranquil·lets veient-les caure mentre puja la constel·lació de Perseu on es troba el radiant de la pluja.

Els llums de l’entorn estaran apagats i no hi haurà Lluna així que si venen, les veurem. Però assegurar que en veurem moltes ja és una altra cosa. La natura fa la seua i en aquest assumpte tot són models de predicció que no sempre funcionen.

En qualsevol lloc que esteu aquests dies podeu veure les Perseides. No cal telescopis, només els vostres ulls. Durant les pròximes nits, poseu-vos mirant al cel a partir de les 12 de la nit en un lloc ben fosc i espereu. Si en veieu alguna grossa s’ho haurà valgut.

Foto: Parc astronòmic. Tavernes de la Valldigna. Enric Marco

El cel d’agost de 2010

Agost 2010

El mes d’agost ja ha començat i ara és l’hora d’observar el cel lluny de punts de llum molestes. Moltes constel·lacions se’ns presenten als ulls aquest mes. El triangle estival, del que ja he parlat moltes vegades, es troba ja sobre el nostre cap a la primeres hores de la nit.La constel·lació de l’Escorpí, prop de l’horitzó sud, és, per a mi, la més impressionant. La seua història mitològica, la seua varietat estel·lar i l’immens estel, Antares, que forma l’ull de l’animal, li confereixen un interés molt especial.

Agost també és el mes de les Perseides, la pluja d’estels associada al cometa Swift-Tuttle, que cada any cau sobre la Terra al voltant del 12 d’agost. Enguany estem preparant algunes activitats al voltant d’aquesta efemèride i els lectors d’aquestes cròniques esteu especialment convidats.

I cal fer notar que aquests primers dies d’agost podem admirar una concentració de planetes poc després de la posta de Sol. Mercuri, Venus, Mart i Saturn poden veure’s ben junts prop de l’horitzó oest.

Segueix…

La constel·lació de l’Escorpí que en les nostres latituds es presenta sempre baixa sobre l’horitzó sud es troba situada sobre la Via Làctia. Això fa que siga una zona del cel on podem trobar veritables tresors astronòmics, sistemes binaris, nebuloses i cúmul estel·lars.

El conjunt d’estels que formen la constel·lació ha estat associat al temible aràcnid almenys des de l’antic Egipte. En una cambra dedicada a Osiris, del temple d’Hathor de Dendera, Egipte, podem admirar el famós zodíac de Dendera i allí ja hi podem veure l’escorpí.

Però és en l’època grega on se l’associa al mite del gegant Orió al que matà per ordre de Zeus. Volia castigar-lo per haver assetjat durant cinc anys les belles germanes Plèiades i la seua mare Pleione. Després el pare dels deus posà l’escorpí i Orió al cel però ben separats, un al cel de l’hivern i l’altre al de l’estiu per a que no es pogueren trobar mai més.

L’estel més brillant de l’Escorpí és Antares. El seu intens color roig el fa competir amb el planeta Mart. D’ací prové el nom de l’estrella que constitueix l’ull de l’animal, Anti-Ares o el rival d’Ares, on Ares és el nom grec del déu de la guerra. El vermell de l’estel ens denota que pertany al grup de supergegants roges. Malgrat estar ben lluny, a uns 600 anys-llum de nosaltres, és la 16ena estrella més brillant del cel. Si la situàrem al centre del sistema solar, en lloc del nostre sol, tots els planetes més intern que Júpiter es trobarien engolits per l’estrella. I el planeta gegant es trobaria ben a prop de la seua superfície.

Antares té un company calent blavós que l’orbita a uns 550 ua. És molt difícil d’observar. De fet el va descobrir l’any 1819 l’astrònom Johann Tobias Bürg durant una ocultació d’Antares per la Lluna. L’estel roig va ser amagat per la Lluna però l’astrònom va veure que una petita estrella de magnitud 5.5 li anava al darrere.

Del 9 al 14 d’agost podrem veure la pluja de les Perseides causades pels residus dipositats en la seua òrbita pel cometa Swift-Tuttle. Enguany l’Agrupació Astronòmica de la Safor té preparades diverses activitats a diverses poblacions de la Safor i el Comtat.

La nit del dimecres dia 11 farem una observació popular, sopar medieval i observació de les Perseides a la zona Nord de la platja de Tavernes de la Valldigna.

La nit del dijous 12 tornarem a veure les Perseides. Aquesta nit anirem a la zona nord de la platja de Gandia.

Ja en parlaré més els primers dies de la setmana que ve.

El que és molt fàcil i bonic de veure és la conjunció o agrupament del planetes en direcció oest poc després de la posta de Sol. De l’1 al 10 d’agost podrem veure agrupats Venus, el més brillant, Mart, Saturn i Mercuri. Dels dies 11 al 13  la Lluna es sumarà a la conjunció. Serà, però, una fina quart creixent. Caldria intentar fotografiar-los tots junts.

Si voleu obtenir un senzill mapa del cel observable del mes d’agost 2010 (en castellà), podeu punxar aquest enllaç.

Foto: El cel de la posta del 5 d’agost de 2010. De Stellarium.

Un monstre estel·lar

Monstre estel·lar

Fa uns dies es publicà la notícia a tots els mitjans. S’ha descobert l’estrella més grossa, la més massiva. Un estel d’unes 265 masses solars ha estat detectat a la nebulosa de la Taràntula, dins de la galàxia veïna del Gran Núvol de Magallaes. La notícia té el seu interés ja que els models estàndars de formació estel·lar parlen d’un límits superior per als estels d’unes 150 masses solars.Les observacions ja revelaren fa anys que el cúmul estel·lar R136a situat a la nebulosa era un cúmul molt dens d’estrelles. L’equip de Paul Crowther, professor d’astrofisica de la Universitat de Sheffield ha descobert que algunes de les seues estrelles tenen temperatures de més de 40000 graus (6000 graus el Sol) i són milions de vegades més brillants que la nostra estrella. Són estels ben massius, d’uns 150 masses solars, prop del límit teòric estàndar.Tanmateix n’han descobert una especialment massiva, la que ha rebut l’evident nom de R136a1, a partir del lloc on es troba, amb una temperatura d’uns 50000 graus. S’ha estimat que la seua massa és d’unes 265 masses solars. Se sap que aquest tipus d’estel perd gran part de la seua massa per un intens vent estel·lar que en l’últim milió d’anys de la seua vida li ha fet perdre unes 50 masses solars, des del 320 masses estimades inicials.

Aquest tipus d’estels no poden durar molt. En ser tan massius, la pressió al seu centre és enorme i per tant la temperatura interna és tan gran que el combustible nuclear, l’hidrogen, es converteix en heli de manera molt efectiva i ràpida. A més es creu que aquestes estrelles tan energètiques exploten com a hipernoves, una explosió estel·lar equivalent a 100 supernoves juntes.

A més a més els fotons de llum creats en les reaccions nuclears internes són raigs gamma d’alta energia que en presència de nuclis atòmics creen parelles d’electrons i positrons. L’energia perduda en aquest procés fa minvar la temperatura del gas intern de l’estrella. Donat que una estrella depén de l’equilibri entre la força cap a fora a causa de la pressió tèrmica del gas que tendeix a expandir-se i la força cap a dins a causa de la massa del gas, la disminució de pressió tèrmica per la creació de parells electró-positró farà que l’estrella comence a caure sobre ella mateixa. És el començament de la fase supernova.

L’estrella no viurà molt, segur. Futures generacions humanes vivint a l’hemisferi sud veuran l’explosió algun dia proper. Un estel brillarà més que cap altre al Gran Núvol de Magallaes. I com ja ha passat altres vegades fins i tot podran veure’l de dia.

Podeu veure l’article de Juli Peretó, La cosa més gran i l’article de Vicent Martínez al Levante EMV, Citius, altius, fortius.

Foto: R136a1, Wikipedia Commons.