Spectra, sobre les conspiracions mundials

Conspiracions

La societat depén més i més de la ciència per al seu desenvolupament. Semblaria, per tant, que els seus membres haurien de valorar els fets científics abans de prendre qualsevol decisió. Les enormes possibilitats de consultar la bibliografia per la xarxa o fins i tot de contactar els científics  per correu electrònic directament haurien de facilitar enormement la comunicació entre la societat i els treballadors de la ciència. Tanmateix no és així. Alguns grups recelen de la ciència i la tecnologia i cada vegada la implantació de les pseudociències va a més. A més a més les teories de la conspiració per les quals es creu que hi algú amagat que, amb finalitats perverses, controla la societat són cada vegada més freqüents i diverses. Sembla que està naixent una nova religió.De tot això, i amb exemples concrets, se’n està parlant al centre CC Octubre de València. Allí s’està celebrant el III Simposi Mundial sobre les teories de la Conspiració, Spectra.

Els pollastres hormonats ens fan afeminats, com diu Evo Morales? El terratrèmol d’Haití l’han provocat els nord-americans? I que es pot dir de la pel·lícula “Los homes que miraban fijamente a las cabras“, sobre una companyia militar nord-americana que volia lluitar amb poder para-normals….

Però la teoria conspirativa més estesa actualment és la que suggereix que la humanitat està regida per una elit de llangardaixos vestits d’humans…

Segueix…

El passat 12 de gener Haití va ser sacsejada per un terratrèmol de magnitud 7 a l’escala de Richter. Com que les explicacions racionals no servien per a certa gent ràpidament se n’ha buscat una d’alternativa.

Segons alguns, el terratrémol va ser causat per l’imperialisme ianqui que amb un dispositiu de 180 antenes (HAARP) situades a Alaska va causar, per error, el sisme a Haití quan pretenia atacar l’Iran. Aquesta bajanada que no se sosté de cap manera està basada en un sistema d’antenes real que s’utilitza per a estudiar la ionosfera terrestre i que pertany a la Universitat d’Alaska i al departament de Defensa dels Estats Units. Javier Armentia, director del Planetari de Pamplona, ens contà també les “magnífiques” plaques antiradiació dels mòbils que es poden comprar per internet.

La pel·lícula recent “Los hombres que miraban fijamente a las cabras” està basada en un fet real. Una companyia de Fort Braggs de l’exercit dels Estats Units es va entrenar en la guerra psíquica. El resultat va ser un fracàs, és clar. Per cert el qui entrenà la unitat militar era d’origen basc, com ens recortà Luís Alfonso, un dels ponents del simposi.

Però el que no sabia, i es va contar al simposi, és que tot va començar l’any 1959 amb el mític viatge del submarí Nautilus per sota la capa de gel del pol nord. La revista francesa Science et Vie va revelar que s’havien fet experiments de telepatia des de dins del submarí.

Els soviètics, que també llegeixen revistes, va engegar aleshores  un ambiciós programa per no quedar-se enrere. El cost d’uns 130 milions de dòlars d’estudi de la guerra psíquica (telepatia, telequinèsia,…) dins del qual destacava els intents d’aturar el cor a unes granotes…. demostren l’aposta del bloc de l’est.

Els americans, és clar, s’asabentaren dels estudis soviètics, i crearen la seua pròpia unitat psíquica però ells, en canvi, utilitzaren cabres.

Tot això s’ha sabut amb documents desclassificats dels anys 70. El problema és que els experiments del Nautilus no mai van existir. Els russos i americans es llançaren a una cursa “psíquica” per una mentida!

Javier Cabanilles, que treballa a El Mundo, ens parlà de la estafa de les cares de Bélmez que encara que totalment desacreditades encara suren de tant en tant pels noticiaris. El tema que tenia preparat era sobre les creencies acientífiques de la Grip A.

Finalment els ponents del Simposi debateren cap a on ens portaran aquestes teories conspiratives. El sentiment generalitzat era que a pitjor. Es va posar com a exemple la dificultat de trobar un distribuïdor als EEUU per a la pel·lícula de Darwin.

La conclusió és que ara vivim en una societat en que tot és opinable.  Per exemple, l’evolució és opinable o el Big Bang és opinable. Tanmateix no és poden posar al mateix nivell un científic especialista en el tema i una suposada bruixa.

Aquestes teories en general no són conseqüència de la mala intenció dels seus autors sinó que poden ser explicades només per l’estupidesa humana.

Llamps al volcà Eyjafjallajökull

Volcà Islàndia

L’activitat del volcà actiu Eyjafjallajökull situat al sud d’Islàndia està colapsant el trànsit aeri d’Europa. Les seues cendres, formades per roca polveritzada amb una grandària menor de 2 mm, s’estan escampant per tota Europa en haver estat injectades a gran altura on els vents són més forts i constants.  Les imatges del satèl·lit MODIS de la NASA de reconeixement de la Terra ens permeten veure  el doll de gas i pols del volcà islandés encarant-se cap a Europa i fins i tot la pols volcànica escampant-se sobre Europa Central.

El que és sorprenent també és la seua producció de llamps. Ja s’ha observat en moltes erupcions d’altres volcans la capacitat per fer descàrregues elèctriques. Juli Peretó parla en el seu bloc del poder d’aquestes per sintetitzar materials orgànics abiòtics com els que eren produït a la Terra primitiva.

El mecanisme que causa els llamps no està clar del tot però és molt probable que siga el resultat del fregament de la cendra i de gotetes de lava que acumulen electricitat estàtica de càrrega oposada. Quan la diferència de potencial és elevada els electrons es descarreguen de forma violenta mitjançant un llamp. Aquest fenòmen és semblant a que s’observa en les tempestes de sorra o en les tempestes normals.

Segueix…

L’erupció de l’Eyjafjallajokull és una ocasió per estudiar el fenomen de prop i amb material adient. És el que ha fet un equip de la Universitat de Mines i Tecnologia de New Mexico (New Mexico Tech) que acaba d’arribar a Islàndia per estudiar el fenomen.

Vesubi

Per a la investigació usaran uns sofisticats equips de ràdio que situaran en sis estacions al voltant del volcà. Els raigs emeten forts polsos de ràdio que es poden mesurar de dia o de nit i fins i tot a través de l’espés núvol de cendra.

Es pretén fer un mapa tridimensional de les descàrregues elèctriques. Comparant els temps en que arriben els senyals a cada  receptor els investigadors podem triangular la posició de la font de ràdio sobre el cràter del volcà i  reconstruir l’estructura de les càrregues dins del núvol volcànic tractant així d’entendre la genèsi del  fenomen. A la dificultat de les mesures és obvi que cal sumar el perill causat pel volcà a estudiar i per això aquestes descàrregues elèctriques s’han estudiat poc encara.

De fet l’estudi dels llamps dels volcans és semblant a l’estudi dels llamps descoberts al planeta Saturn. El problema és que només tenim una estació allí, el receptor de ràdio de la nau Cassini que es troba orbitant el planeta. Mireu aquest vídeo de la NASA i escoltareu el so que produeixen els llamps saturnians. Com es diu al vídeo el so real és
troba més enllà de la capacitat de l’oida humana però s’ha sintetitzat per poder ser escoltat. Cap al final del vídeo podreu veure i escoltar els llamps.

Una explicació detallada de com poden produir-se els llamps als volcans pot veure’s a la web de ciència de l’astrofísic Ethan Siegel.

Foto: Llamps al volcà Eyjafjallajokull per Olivier Vandeginste.

Vicenç Mut i el cràter a la Lluna

Dimecres es presentà a l’Espai Ciència de l’Octubre CCC de València el llibre Vicenç Mut i Armengol (1614-1687) i l’astronomia, a cura de Víctor Navarro Brotons. L’amic Juli Peretó en va ser el presentador i, malgrat declarar que no és astrònom sinó bioquímic, fa al seu bloc una apassionada i detallada explicació de la trajectòria vital i científica d’aquest astrònom mallorquí del segle XVII que va investigar els cels i els seus moviments entre les èpoques de Kepler i Newton.

L’italià Giambattista Riccioli, aprofitant l’extensió planetària de l’orde de Jesús, a la qual pertanyia, va construir una xarxa de corresponsals científics per tot el món. Excel·lents astrònoms van compartir projectes, dades i potser també telescopis a mitjans del segle XVII. D’aquest projecte global destaca a casa nostra l’astrònom mallorquí Vicenç Mut. No només va ser astrònom, sinó també arquitecte militar i fins i tot historiador ja que va ser nomenat cronista de Mallorca. Durant l’estada que va fer l’astrònom valencià Josep
Saragossà
a Palma va fer bona amistat amb ell. Saragossà destacà per l’astronomia pràctica i es feia ell mateix les lents. De Mut no sabem si les comprava o, com el valencià, les feia també.

Riccioli va fer nombroses observacions de la Lluna i va assignar a accidents geogràfics com cràters, mars i muntanyes  el noms dels astrònoms de prestigi amb els quals es relacionava. La major part de la seua nomenclatura encara s’utilitza. Al mapa de Riccioli de 1651 podem trobar, prop del pol sud lunar, un cràter de 78 km de diàmetre i quasi 4 de fondària que dedicà al seu col·lega i pel que sembla, amic, Vicenç Mut de Palma, el cràter Mutus.

El llibre de Victor Navarro reprodueix a la coberta el mapa de la Lluna de Riccioli on s’hi ubica el Mutus.

Podeu veure a la fotografia adjunta com sobre el cràter Mutus, d’uns 4000 milions d’anys d’antiguitat s’hi poden veure 3 cràters més petits i joves (ja que estan a sobre) al seu interior, mostrant-nos l’intens bombardeig a la que fou sotmés l’interior del Sistema Solar en les seues primeres etapes.

És curiós que el cràter Mutus és d’interés actualment ja que per la seua proximitat al pol sud ha estat inclòs en la llista de 50 cràters a estudiar per a la futura exploració humana del nostre satèl·lit. Llàstima que Obama acabà de cancel·lar el projecte de tornar a la Lluna pel 2020 amb el costossísim programa Constellation.

Foto: El Cràter Mutus. Detall d’una foto de cràters lunars de l’impressionant astrofotograf americà Jim Ferreira.

Ciència al Tibidabo

Feia temps que volia veure el remodelat Museu de la Ciència, CosmoCaixa, i encara no n’havia tingut l’oportunitat. L’estada d’uns dies a Barcelona ens ha permés passar-hi unes hores.

Primerament impressiona la grandiositat de l’edifici, inaugurat el 2004 i ampliat uns 50000 m2. L’antiga nau modernista que albergava el museu de la ciència que coneixia s’ha respectat i restaurat.

Entrem per la plaça de la Ciència que mira a la ciutat. Un gran rellotge solar horitzontal ens dóna l’hora bona mentre ens endinsem en la història de la vida per una rampa espiral que baixa sis pisos. Abans d’entrar admirem l’immens arbre de la vida reproduït a uns panells de vidre. Recorde com Darwin a l’Origen de les Espècie va fer el primer esborç d’arbre amb aquell comentari tan sugerent: I think

A la part superior de la rampa es representa la formació de la Terra i cada pas que fem avancen milions d’anys en el procés de formació de la vida. Després de girar unes quantes voltes, troben els primers rastres produïts per éssers vius fa uns 3800 milions d’anys. Més endavant troben les primeres formes de vida, els cianobacteris que van produir la primera contaminació a gran escala del planeta, la producció de l’oxigen.

Segueix…

Baixem fins al final i entrem a una immensa sala on admirem els rastres fòssils de diversos animals marins poc abans de morir. Allí veiem marques deixades per trilobits junt a l’animal o peixos morts en el procés d’engolir-se un peix més petit. Puc imaginar-me com la sorra va preservar aquests valuosos testimonis del passat pocs minuts després per a que ara els puguem estudiar i admirar la bellesa de la vida. La col·lecció dels insectes en àmbar és una joia de la casa des de fa anys i és realment impressionant. S’hi poden veure formigues, mosques, abelles… D’aquestes últimes es fa esment de la seua feina d’alt risc. La resina és usada com a material de construcció dels eixams i s’hi poden quedar fàcilment enganxades.

El Mur Geològic, uns talls de muntanya portats expressament, ens mostra els detalls de cada tipus de material, sense haver d’anar als llocs d’origen. Un llibre obert a la natura, amb material real i uns suggerents experiments per reproduir els volcans, les falles, els plecs o les dunes.

Però el que més em va sorprendre va ser passejar-me per un bosc tropical.  I trobar-me a les selves amazòniques, al Bosc Inundat amb fins a 100 espècies vegetals autòctones i a més, caimans, capibares, ocells del sol, anacondes, formigues talladores de fulles que pots veure al detall entrant i eixint del seu niu, granotes verinoses… I, cap al vespre, rebre la pluja des d’uns aspersors penjants al llunyà sostre de 6 pisos.

I no va faltar la visita a la llibreria del museu. Vaig veure moltes obres dedicades a Darwin i moltes edicions de Publicacions de la Universitat de València. Allí estava la versió catalana de l’Origen de les Espècies, traduïda per Juli Peretó i Andrés Moya. Mirant vas trobant admirables obres de divulgació científica que no veus enlloc més.  Jo, que sóc lector assidu de llibres de divulgació, em pregunte: per què només trobes llibres de ciència als museus de la ciència? Per què no els trobes a les llibreries normals?

Finalment em vaig fer una foto a la paret de les fòrmules més importants i més famoses de la física. D’aquesta, fins i tot, se’n venien xapes a la llibreria…

En eixir de l’edifici vàrem veure la cúpula de l’Observatori Fabra que tan bé dirigí Josep Comàs i Solà. Però d’ell ja en parlaré pròximament.

Foto: Bosc Inundat.

Quim Monzó o com triomfar a la vida

Els contes o relats curts en català tenen en Quim Monzó el seu millor exponent. La lectura dels seus llibres et mostra l’absurditat de moltes de les situacions quotidianes i de la societat en general.Hem estat a Barcelona per veure l’exposició que li han muntat a l’Espai d’Arts Santa Mònica, al final de les Rambles. Un espai magnífic on la vida i l’obra de l’escriptor són exposades al públic.

Començà sent dissenyador gràfic per a empreses. Educat artísticament a la Massana,  dissenyà, per exemple, el logotip de l’empresa Carburos Metálicos, encara que la primera versió del disseny era més etèria com corresponia a una empresa que treballa amb gasos. També treballà per a Ajoblanco, d’on formà part de la primera redacció, on dissenyà el logotip parodiant el de Coca-Cola i dibuixà històries i  també treballà per a altres revistes com Canigó.

Vaig descobrir aspectes que no coneixia com la faceta de cineasta, fent el guió de Hic Digitur Dei (1977), paròdia de la mort del dictador o l’obra musical El tango de Don Joan (1986) juntament amb Jérôme Savary, paròdia de l’amor lliure:

-Però l’amor és liure, com les flors. Ho diu el sacerdot.
– Sí, a mi em sembla molt bé això de l’amor lliure, però només amb mi.

Segueix…

Però també va estar el 1973 al Vietnam fent de corresponsal de guerra per a Tele/eXprés. Estigué a Phnom Penh poc abans de l’entrada dels khmers rojos. La seua motxilla arrossegada per mig món podia veure’s en un racó de l’exposició.Va viure una temporada a Nova York a principis dels 80 on va fer, entre altres coses, de crític d’art per a l’Avui.  Hi va tornar als pocs dies de l’11 de setembre de 2001 per fer de corresponsal de la Vanguardia.

Una sala recordava els seus èxits literaris més primerencs i coneguts com Benzina o Uf, va dir ell i una altra plena de pantalles i auriculars invitava a veure les seues col·laboracions genials a Persones Humanes, aquell programa mític de Miquel Calzada a TV3. Vaig recordar el que és ser brut o la diferència entre trànsit o tràfic segons Monzó.

Imatges espectaculars del seu fotògraf de capçalera dels últims anys, Pedro Madueño, ens mostraven Monzó amb llibreta de notes a la Vanguardia amb la princesa, afaitant-se, un dia de la seua vida o fent striptease amb el Gran Wyoming, arran de la prohibició d’entrevistar-lo a TVE.

També s’hi parlà de la seua malaltia, la síndrome de la Tourette, caracteritzada per tics motors i vocals. El record de la seua família també hi era present. Per cert, la familia paterna de Monzó és valenciana, encara que no sé d’on. Borinotus em confirma que els avis paterns de Monzó eren de Benigànim a la Vall d’Albaida. Gràcies.

En eixir, puguerem tornar a escoltar el seu discurs a Frankfurt, presentant la literatura
catalana el 2007.

El viatge des de la Safor per veure les mil i una cares de Quim Monzó a l’exposició bé s’ho ha valgut.

L’exposició acaba avui però, si voleu, encara podeu comprar el llibre de l’exposició, Com triomfar a la vida.

Foto: Quim Monzó sobre una foto de jove. Entrada a l’exposició. EFE.

Venus i Mercuri, una parella al cel oriental

Mira a ponent una estona després de la posta del Sol aquest dies. Si tens sort i el cel està lliure de boires, veuràs un estel ben brillant. A sota i amb una brillantor més reduïda, en veuràs un altre. No són, clar està, estrelles llunyanes sinó planetes ben pròxims.

Venus, més alt al cel, és ben conegut pels astrònoms observacionals. Una mirada amb el telescopi permet veure les fases d’il·luminació solar que descobrí Galileu el 1609.

A sota podeu veure el planeta Mercuri, amb una brillantor molt menor que Venus. La seua òrbita al voltant del Sol només dura 88 dies, així que si el veiem cada dia a la posta observarem com va canviant de lloc ràpidament.

Els dos planetes, com sabeu, tenen les òrbites dins de l’òrbita de la Terra per la qual cosa, vistos des d’ací, mai poden allunyar-se massa del Sol. Així que Venus i Mercuri només es poden veure un temps després de la posta de Sol, si es troben situats a la part oriental de la seua òrbita, o abans de l’eixida del Sol si es troben a la part occidental de la seua circumval·lació solar.

Així que mireu a l’oest avui i els pròxims dies, després de la posta, a partir de les 20:30 i veureu els dos planetes interiors, Venus i Mercuri, brillar. A
més a més, aquests primers dies del mes estan convergint fins a una
màxima aproximació dels dos en el cel oriental el dia de Pasqua, 4
d’abril. Després s’aniran separant a poc a poc en passar els dies.

Gaudiu de la visió dels nostres veïns còsmics com ho feien els antics astrònoms abans de la invenció del telescopi.

Imatge: De la revista de divulgació d’astronomia Sky and Telescope.

El cel d’abril 2010

Entrem a la primavera i els cels s’obren i ens deixen per fi veure els objectes celestes. Aquest mes les nits suaus inviten a mirar amunt amb els nostres instruments d’observació com va fer Galileu, amb la ment oberta.

Mentre les constel·lacions d’hivern com Orió i Taure ja declinen a l’orient, al firmament veiem ara el mite del corb, enviat per Apol·lo, per una copa d’aigua i que s’encantà per un plat de figues.

També podrem veure un espectacle planetari. Hi ha a la vista 5 planetes, Mercuri i Venus prop de l’horitzó oest i Mart i Saturn ben alts en el cel. I el pròxim cap de setmana no deixeu passar l’oportunitat d’admirar la convergència de Venus i Mercuri a la posta del Sol. Júpiter el podeu guaitar poc abans de l’eixida del Sol.

Segueix…

Apol·lo anava a fer un sacrifici a Zeus i envià el Corb a per aigua a
una font pròxima. El corb passà, però, prop d’una figuera amb fruits
encara verds. L’ocell no aguantà la tentació i s’esperà uns dies fins que les figues foren ben
bones per menjar. Apol·lo, mentrestant, avorrit d’esperar, hagué d’anar ell mateix a
buscar l’aigua.

El corb buscà una excusa i s’endugué amb el bec una serp d’aigua i l’acusà davant Apol·lo de barrar-li el pas a la font.

Apol·lo no se la cregué i els envià tots tres al cel formant les constel·lacions del Corb, Copa i Hidra Femella.

Aquest mes es caracteritza per la presència de 5 planetes al cel. A la posta podrem veure els dos planetes interiors, Venus i Mercuri. A més a més aquests primers dies de mes estaran convergint fins a una màxima aproximació dels dos en el cel oriental el dia de Pasqua, 4 d’abril. Després s’aniran separant poc a poc en passar els dies.

I a partir de la post i durant tota la nit podreu veure Mart a la constel·lació de Cancer i Saturn ja més cap a l’est, a Virgo.

I finalment Júpiter es presentarà a la matinada, poc abans de la sortida del Sol.

El dia 8 d’Abril Mercuri arribarà a la seua màxima elongació oriental. Això vol dir que vist des de la Terra es trobarà en el seu punt de l’òrbita més allunyat del Sol, 19º. Per tant tindrem l’oportunitat de veure aquest fugisser planeta durant més d’1 hora després de la posta de Sol. No ho deixeu perdre.

Mart continua en Cancer, prop de les estrelles Càstor i Pol·lux de Geminis, formant una línea de tres punts brillants al cel. Saturn, a Virgo, es veurà més cap a l’est a les primeres hores de la nit.

Júpiter, immers encara en la lluïssor del Sol eixint, es podrà veure bé a partir de la segona quinzena del mes, a l’est, a partir de les 6:30.

La Lluna serà minvant el 6 d’abril, nova el 14, creixent el 21 mentre que el 28 tornarem a tindre la fase de plena.

El Sol sembla que va assolint el nivell d’activitat que li pertocaria. Ara ja és habitual veure taques al seu disc, cosa que indica que l’activitat magnètica va pujant. Ja podrem fer observacions solars!!

A Mart la situació dels dos robots de la NASA que exploren la superfície és ben diferent. Van arribar el 2004 i ostenten un rècord de longevitat encara que amb alguns alifacs. Opportunity continua el seu viatge cap al cràter Endeavour, després d’explorar diversos cràters. Spirit va caure en una trampa d’arena ja fa un any i els esforços dels enginyers per traure’l han estat infructuosos. Així que finalment s’ha decidit convertir el robot en una estació permanent al costat de Home Plate. Aquesta estació definitiva ha rebut el nom de Troy (Troia). Aquests dies l’arribada de l’hivern marcià amb el Sol baix han fet minvar molt les reserves d’energia de la bateria de manera que Spirit ha entrat en un mode d’hivernació. No sabrem res d’ell en uns quants mesos.

Aquests robots han confirmat analitzant les roques que el planeta Mars va tindre fa milers de milions d’anys una etapa humida amb rius i mars plens d’aigua.

Que passeu uns bons dies de Pasqua menjant la mona i gaudint de la natura i dels cels clars.